Joaquim Aloy i Bosch
El primer bombardeig aeri que afectà Catalunya fou el dia 16 de desembre de 1936. Arran d’aquest fet i de l’incessant setge sobre Madrid, les ciutats catalanes es començaren d’organitzar per tal de prevenir els efectes dels bombardeigs. Manresa fou una de les primeres: el dia 1 de desembre de 1936, per acord del Consell Municipal, ja s’havia constituït la Junta de Defensa de la Població Civil de Manresa, amb la finalitat de protegir els ciutadans en cas de bombardeig.
La Junta de Defensa de la Població Civil de Manresa féu una tasca extraordinària de prevenció dels efectes dels bombardeigs
La tasca de la Junta de Defensa local fou extraordinària. Els seus components treballararen incansablement i desinteressadament. Però es trobaren amb un munt d’obstacles. En primer lloc, l’econòmic, que endarrerí i en alguns casos impedí del tot la realització de molts dels seus projectes, especialment pel que fa a la construcció de refugis. En segon lloc, la manca de mà d’obra especialitzada i de materials, més difícils d’aconseguir com més avançava la guerra. Però la Junta es va trobar amb un altre problema molt més seriós que tots aquests: l’apatia, la indiferència i l’excés de confiança dels manresans, que pràcticament fins al final de la guerra no van arribar a creure de veritat que la seva ciutat podia ser bombardejada. Per tant, van subestimar tota la tasca de la Junta i gairebé mai no van respondre a les seves crides. Es pot dir, doncs, que els habitants de Manresa van girar l’esquena a una Junta i a una tasca que necessitava l’esforç de tothom.
Constitució de la Junta de Defensa i primeres accions
La Junta de Defensa era constituïda pels caps dels departaments municipals de Defensa i Indústries de Guerra, de Sanitat, de Foment i Treball i de Seguretat Interior; l’arquitecte i l’enginyer municipals; i representants de la Creu Roja, del cos de Bombers, de la Telefònica i del Sindicat de Llum i Força. Era presidida pel conseller Ramon Sanz. L’ànima de la Junta era el seu secretari, Aniceto León Garre[1], catedràtic i més tard comissari de l’institut de segon ensenyament. Aniceto León, natural de Múrcia, havia estat catedràtic de l’Institut de Manresa des del 1928. El 1931 s’havia casat amb una manresana i el 1932 fou destinat a un Institut de Granada, on aviat seria el director. La guerra el va sorprendre quan passava les vacances a Manresa, i des d’aleshores va compaginar la seva dedicació escolar amb un treball intensíssim a la Junta de Defensa.
L’actuació de la Junta se centrà ben aviat en dos grans apartats: d’una banda, l’estudi de tots els indrets de la ciutat que podien ésser utilitzats de refugi i també dels refugis nous que calia construir i, d’una altra, l’estudi sobre la prevenció d’armes químiques.
La Junta instal·là sirenes d’alarmes, llocs de vigilància i acordà diverses mesures preventives
Al marge d’aquests dos grans temes de què tractarem a continuació, els primers dies la Junta va prendre diverses mesures concretes. Es preocupà, per exemple, d’instal·lar sirenes d’alarmes que avisessin els ciutadans de la proximitat d’avions enemics (el mateix 4 de desembre, amb l’avís previ a la població, ja es feia un assaig per comprovar-ne el funcionament). Aquestes sirenes havien estat lliurades per diverses indústries de la ciutat, obligades a fer-ho per la Junta. Alhora, hom instal·là sirenes portàtils en cotxes per tal de complementar l’efecte de les fixes. També establiren llocs de vigilància que informessin ràpidament els ciutadans de la presència de l’aviació enemiga, com, per exemple, la torre de l’Oms -prop del trencall amb la carretera d’Igualada. D’aquesta manera s’assegurava que, en cas de perill, les sirenes de les fàbriques donarien l’alarma ràpidament i simultàniament. La Junta també prohibí el toc d’altres sirenes i xiulets a fi d’evitar confusions.
La Junta recomanava que tothom acudís al refugi més proper i si no s’hi era a temps, s’estirés a terra amb les mans darrere el clatell, amb un tronc a la boca
La Junta fixà altres mesures preventives en un ban datat el 19 de desembre, que obligava a retirar les matèries inflamables de tots els pisos superiors i els terrats de les cases, exigia als ciutadans de col·locar tires de paper engomat als vidres de les finestres per a evitar ferides si es trencaven i, a més, obligava els veïns a elegir un responsable de cada casa que seria l’encarregat de transmetre les instruccions que anés prenent la Junta. També de seguida es recomanà que en sentir el senyal d’alarma tothom acudís al refugi més proper i no transités pel carrer ni s’estigués als balcons, ni a les finestres ni a les galeries. També es remarcava que si hom no tenia temps d’arribar al refugi, s’estirés a terra amb les mans darrere el clatell, amb un tronc a la boca per a prevenir els efectes de les ones expansives.
Més endavant, la Junta prengué altres mesures preventives, com ara la prohibició d’utilitzar gas -tret de dues hores a l’hora de dinar i dues a la de sopar-, la prohibició que als locals d’espectacles públics hi hagués gent dreta als passadissos o asseguda en cadires complementàries i l’obligació als propietaris de cafès i restaurants de tenir la ràdio engegada sempre que Ràdio Manresa donés ordres i notícies de la Junta. D’altra banda, per a evitar que la llum pogués servir d’orientació als avions durant la nit, s’acordà de reduir el subministrament d’energia elèctrica a les vies públiques, es prohibí que cap llum de l’interior dels habitatges i establiments traslluís a l’exterior i s’obligà els vehicles a circular només amb els llums de ciutat.
Campanyes informatives
La Junta dedicà una atenció especial a divulgar els perills que podien comportar els bombardeigs i les mesures que calia prendre en cas que n’hi hagués. Va portar a terme una gran campanya informativa, mitjançant la publicació de notes a la premsa, la distribució de llibrets i fulletons sobre consells a seguir en cas d’atac aeri i la col·locació a diversos indrets de la ciutat i a totes les escoles, locals d’entitats i establiments públics de diversos cartells il·lustrats amb instruccions referides a la guerra aèria. A més a més, el secretari de la Junta, Aniceto León Garre, va fer sovint xerrades divulgatives sobre aquesta qüestió per Ràdio Manresa.
El treball de prevenció d’armes químiques
Una de les actuacions més innovadores i sorprenents efectuades per la Junta fou l’organització de la defensa contra les armes químiques i els gasos que poguessin ésser utilitzats per l’aviació franquista, fet que, malgrat la temença dels republicans, mai no s’arribà a produir. Aniceto León, que, a més de catedràtic d’Agricultura també ho era de Química, dirigí un treball ambiciós i complet, el resultat més reeixit del qual fou la fabricació de caretes antigàs, que aleshores eren una autèntica novetat al nostre país. Un temps abans, membres de la Junta havien anat a Barcelona per a adquirir-ne i també s’havien interessat per unes caretes que havia fet fabricar l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Tanmateix, la desorientació amb què es trobaren, sobretot a la capital, els féu decidir a fabricar-se-les ells mateixos.
Una de les actuacions més innovadores de la Junta fou la fabricació de caretes antigàs a càrrec de les Sederies Balcells
Per a aconseguir-ho, calgué fer nombrosos estudis i assaigs previs i buscar diverses col·laboracions. Josep Balló i Bragó, del Sindicat de Tècnics de Teixits de la UGT, s’encarregà de la part mecànica i Aniceto León i el doctor Antoni Esteve, de la part química, que fou sens dubte la més complexa. Després de moltes provatures i gestions pogueren obtenir carbó actiu, que era imprescindible per al cartutx filtrat de la careta. També fabricaren cinc detectors químics -capaços d’escatir el tipus de gas utilitzat-, que foren distribuïts per la ciutat. Un cop obtingut el model de careta i el funcionament químic, les començaren a fabricar en massa. Les caretes foren confeccionades a les Sederies Balcells, que s’havien ofert a col·laborar amb la Junta. Un entrebanc amb què es trobaren fou la falta de llauna, imprescindible per a elaborar aquests ginys. Com que, arran de les circumstàncies de la guerra, la població havia de consumir moltes conserves (mentre n’hi hagués), la Junta féu una crida als manresans perquè no llencessin els pots de conserves de forma rodona. Cada dissabte un enviat de la Junta passava a recollir-los a domicili. A més, algunes empreses facilitaren la primera matèria necessària per al cartutx i per a l’aparell visual.
El mes de juny de 1937, tots els qui havien sol·licitat caretes per a la gent gran i per als nens ja les pogueren passar a recollir. El cos de bombers ja s’havia proveït de caretes i executava en públic diversos exercicis de recollida de presumptes gasats. El 8 de setembre, el ple municipal decidí d’adquirir a la Junta local 340 caretes antigàs, per als empleats municipals, els membres de la Creu Roja, les brigades de salvament i els responsables de refugis. Segons la revista Moments, editada a Barcelona, aquest model de careta antigàs va merèixer «xardorosos elogis del doctor Oriol i Anguera i d’altres personalitats de la classe mèdica i de tots els elements tècnics de Catalunya».
Respecte al material mèdic necessari per atendre els afectats per un bombardeig amb armes químiques, la Junta, al cap de pocs dies de constituir-se, havia decidit de requisar les existències d’hiposulfit sòdic, sal de Solvay, cotó hidròfil i bicarbonat sòdic. Així mateix s’organitzava la Brigada Z, que s’havia d’encarregar de determinar ràpidament i a distància la classe de gas que havia estat emprat en un bombardeig i s’invitava «tots els ciutadans que tinguin bon olfacte» a inscriure’s en aquesta brigada.
Els refugis
La qüestió dels refugis per a protegir els ciutadans en cas de bombardeigs fou el que més preocupà la Junta i aquell pel qual s’esmerçaren més esforços. El treball adquirí dues vessants: la construcció de nous refugis i l’habilitació dels nombrosos refugis ja existents, especialment als soterranis i a les plantes baixes de les cases particulars, dels establiments, de les fàbriques i qualsevol altre espai de la ciutat. Després d’una crida a tots els propietaris perquè declaressin aquests locals, foren inspeccionats tots i s’indicaren quines obres de reparació i de neteja s’hi havien d’efectuar obligatòriament i quines mesures s’hi havien d’aplicar per a utilitzar-los de refugi.
El 1937 a Manresa es féu un primer cens de 205 refugis –la majoria de cases particulars- que podien acollir més de 26.000 persones. Molts serien desestimats
Finalment, es confeccionà un fitxer de tots els indrets acceptats com a refugis, en què eren indicades la situació, les dimensions, la capacitat, etc. Aquesta relació, datada el 31 de març del 1937, oferia un total de 205 refugis i una capacitat total prevista de més de 26.000 ocupants. Els més grans eren els d’algunes fàbriques i magatzems. Era previst d’aixoplugar 1.600 ciutadans a la Fàbrica Nova, 1.050 als magatzems Jorba i 1.000 a la farinera La Florinda. Al parc de bombers se n’hi podien arrecerar 500 i al túnel dels Ferrocarrils Catalans del sector de Viladordis, 3.200. La immensa majoria d’aquests refugis, però, eren de cases particulars. El carrer del Balç i els soterranis medievals del carrer de Sobrerroca i de la plaça Major podien oferir protecció a bona part dels ciutadans del barri antic. Immediatament col·locaren indicadors de tots els refugis.
Tanmateix, molts d’aquests refugis foren acceptats només provisionalment, amb el benentès que calia fer-hi obres de reforç. Però, per culpa de la manca de fusta per apuntalar-los i del mal resultat econòmic que representava fer-ho amb mà d’obra, molts foren rebutjats posteriorment. Més endavant, el progressiu augment de la potència de les bombes llançades per l’aviació a diverses ciutats catalanes obligà a excloure’n molts més. Així, si inicialment havien estat admesos com a refugis els locals capaços de suportar bombes de 100 quilograms de pes, després s’incrementà a 200 quilograms el mínim de resistència i, finalment, vist que alguns bombardeigs de Barcelona havien demostrat que aquest mínim encara era insuficient, s’augmentà fins a 300. Però l’experiència de la capital evidenciava que els efectes de les bombes causaven més estralls a les plantes inferiors que no a les superiors, ja que la resistència dels sostres era insignificant. Fou per aquest motiu que, finalment, el gener de 1938, la Junta decidí de no considerar com a refugis els locals situats en immobles de la ciutat.
L’Ajuntament començà a construir els dos primers refugis al parc de Puigterrà i al parc de bombers
Com que els espais aptes per a refugis eren insuficients per a acollir tota la població en cas d’un possible bombardeig, la Junta, immediatament després de constituir-se, indicà al Consell Municipal la necessitat de construir-ne urgentment de nous. El mateix desembre de 1936, obrers especialitzats inscrits a les brigades de l’atur forçós iniciaren les obres als dos primers indrets triats com a refugis: el turó de Puigterrà i el parc de bombers. La muntanya de Puigterrà, indret conegut també amb el nom del Castell, fou considerat el lloc més indicat: era cèntric i, a més, l’obertura al seu interior d’una xarxa de galeries comunicades entre elles podia proporcionar protecció a molts ciutadans, ja que s’hi preveia una superfície útil d’uns dos mil metres quadrats. Les obres van començar, tant per la banda del carrer de Circumval·lació com per la del carrer del Sol, per cinc boques diferents i el tipus de terreny obligà a fer-hi servir explosius. L’altre refugi tenia l’entrada pel parc dels bombers i era construït arran mateix de la paret de la Muralla, baixant cap a Sant Domènec.
tots els manresans de 18 a 45 anys havien de treballar obligatòriament als refugis quan els correspongués
Els primers dies hom va fer una crida als manresans que volguessin col·laborar voluntàriament en la construcció d’aquests dos refugis, però en constatar la urgència de les obres i la manca de participació ciutadana, la Junta de Defensa féu publicar un ban el 8 de gener de 1937, pel qual tots els manresans de 18 anys a 45 havien de treballar obligatòriament als refugis quan els correspongués, per torn. La feina encomanada només era de desenrunament i era planificada en torns de dues hores de durada. En cas d’incompareixença, els infractors rebrien una multa de 25 pessetes, pel cap baix. Les llistes amb els torns de treball dels ciutadans apareixien exposades cada dia a les oficines de la Junta de Defensa, ubicades al Casino, on havien d’ésser consultades.
Els membres de la Junta de Defensa i els membres del Consell Municipal, per tal de donar exemple a la població, formaven part dels primers torns de la llista el primer dia del treball obligatori, el dia 11 de gener. Tanmateix, molts ciutadans no s’hi presentaren. El Pla de Bages comentava que fins i tot alguns consellers municipals no hi havien acudit. L’experiència durà ben poc: el 3 de febrer, la Junta comunicava que se suspenia el treball de desenrunament fins a un nou avís, a causa de la manca de metxa i de detonadors.
La crítica situació econòmica de l’Ajuntament, paralitzà la construcció de refugis
Però la Junta encara tenia més dificultats. La crítica situació econòmica de l’Ajuntament, que obligà a suprimir les brigades eventuals de construcció i a paralitzar les obres públiques del moment, afectà de ple els treballs de construcció de refugis, perquè motivà que el 5 de març es paralitzessin les obres. Fins aleshores s’hi havien invertit unes quaranta mil pessetes. Es comptava que la continuació del treball a les galeries dels dos refugis costaria 300.000 pessetes.
La indiferència de la població
La majoria de la població creia que Manresa no seria bombardejada i contemplava els treballs de la Junta pensant que s’havien equivocat de destinatari. Fins i tot alguns regidors tenien aquesta opinió. Al ple municipal del 3 d’abril del 1937, on es discutí la necessitat de reprendre les obres dels dos refugis començats, Felip Daniel, de la CNT, opinava que era malgastar els diners projectar obres de refugis com si Manresa fos una capital i que, en cas de perill, amb el toc de sirenes la gent podia fugir ràpidament al camp. El conseller Flor de Lis replicà dient que Manresa era una de les ciutats més importants de Catalunya i advertí de la responsabilitat moral que representaria no haver enllestit les obres si es produïa un bombardeig, tot i que ell mateix creia que no n’hi havia perill immediat. En aquest ple, l’alcalde va insistir en la necessitat de protegir els vells i els infants i, finalment, s’acordà per unanimitat de treballar en la construcció de refugis, però segons la disponibilitat econòmica del municipi. El 22 de març l’Ajuntament havia acordat de pagar a la Junta 30.000 pessetes. De moment es reprenia el treball només al refugi del parc dels bombers.
Mentrestant, la Junta havia acabat els estudis d’acoblament dels ciutadans als refugis disponibles, deixant-hi un marge de cabuda per als vianants que en el moment del bombardeig fossin a prop. Tot seguit, feia una crida als responsables de cada casa, que eren elegits pels mateixos veïns, perquè passessin per les oficines de la Junta a rebre instruccions i a assabentar-se de la localització i la cabuda de cada refugi. L’objectiu era de prevenir la indecisió i el pànic que se sol produir en cas de bombardeig.
Però molts ciutadans no feren cas dels requeriments continuats de la Junta i no s’hi presentaren. El 13 d’abril hom donava un termini improrrogable de 48 hores, després del qual els responsables de casa que no s’haguessin presentat «seran inclosos en la llista de sabotejadors de la nostra obra». El comunicat de la Junta també advertia que s’enviaria una relació dels infractors a l’autoritat perquè apliqués les sancions adequades, la qual seria exposada al públic. Així mateix, la Junta declinava tota responsabilitat respecte a les víctimes que pogués haver-hi a resultes d’aquestes negligències. Però l’anunci d’aquestes mesures coercitives tampoc no aconseguí l’efecte previst: molts ciutadans continuaren sense presentar-se, tot i que els terminis s’anaren prorrogant una vegada i una altra. El 31 de maig encara hi havia 406 responsables de casa que no s’havien presentat, malgrat que els seus noms eren exposats a la cartellera del Passeig i divulgats per mitjà de la premsa i a la ràdio. L’alcaldia havia decidit de fer-ne públics els noms, «perquè els ciutadans en general es percatin de qui son els que interrompeixen, amb la seva negligència, la bona marxa dels treballs encomanats a l’esmentada Junta».
Per a cada refugi havien estat designats un o dos responsables, els quals, amb la cooperació d’un equip auxiliar, havien de complimentar les instruccions de la Junta. Així mateix, era previst de dotar els refugis d’aparells de ràdio, farmacioles i el material imprescindible.
El 7 de juny una alarma de bombardeig deguda a una mala interpretació de les autoritats locals féu sonar totes les sirenes i durant una hora i mitja causà un cert pànic a la població, bona part de la qual no volgué acudir als refugis i es precipità als afores de la ciutat, sense fer cas, doncs, de les recomanacions de la Junta.
La manca de recursos econòmics, que comportava un gran alentiment de les obres, féu decidir l’alcaldia a publicar, el 29 d’abril, un ban pel qual s’obria una subscripció voluntària per a contribuir a les despeses de la defensa. La Junta també envià circulars a les entitats polítiques i sindicals, comerços i fàbriques, en què eren convidats a cooperar en la subscripció. En un intent d’estimular la gent a fer donatius, la Junta publicava a la premsa els noms dels qui havien fet algun ingrés. Però la ciutat tampoc no respongué a la subscripció i, segons que reconegué més tard la mateixa Junta, la resposta fou tan minsa que amb els ingressos recollits a final de novembre de 1937 només s’haurien pogut fer obres per a acollir unes 60 persones.
«Sembla com si s’hagués entaulat una lluita: la Junta decidida en defensar Manresa i aquesta decidida en que no la defensin.» (“UGT”, maig de 1937)
Aquesta evident passivitat dels manresans envers la defensa i llur desinterès per tot allò que feia la Junta enfurismava la premsa. El diari UGT combatia durament aquesta indiferència dels ciutadans. El maig de 1937 afirmava: «Sembla com si s’hagués entaulat una lluita: la Junta decidida en defensar Manresa i aquesta decidida en que no la defensin.» El diari suggeria que potser caldria llogar un avió i llançar algunes bombes «on no faci mal» per tal que la gent reaccionés. I el mes de juliol, veient el fracàs de la subscripció pública, tornava a insistir-hi dient: «Caldria, en la nostra opinió criminal, haver d’assistir a l’enterrament de quaranta i escaig de manresans, víctimes de la metralla feixista, per no haver tingut tots consciència del deure de humanitat.» La mateixa Junta, el juliol de 1937 constatava «la seva escassedat de mitjans econòmics, inexplicablement regatejats pel poble, a pesar de les doloroses tragèdies que vénen succeint-se en terres catalanes».
Constitució de la nova Junta de Defensa Passiva
Mentrestant, atès l’increment dels bombardeigs sobre poblacions catalanes, el 9 de juny la Generalitat havia creat la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, màxim responsable de la protecció civil contra els bombardeigs a Catalunya. I l’11 d’agost, en un altre decret, disposava que a cada localitat de Catalunya es constituís una junta de defensa passiva local i una altra a cada vegueria. Les juntes locals havien d’acatar les disposicions que donés la de Catalunya «per a protegir el nostre territori, la vida dels nostres conciutadans, l’existència dels nostres monuments artístics, etc., contra tot atac de les naus del mar i de l’aire del feixisme invasor que ens fa la guerra». A Manresa ja feia 8 mesos que s’havia creat la Junta.
El 28 de juny el Ministeri de Defensa de l’Estat també havia aprovat un decret en què declarava obligatori a tot el territori lleial l’organització de la defensa passiva contra els atacs aeris. Malgrat l’obligatorietat, segons un article d’aquest decret, les despeses inherents a la preparació i a la realització de la defensa passiva havien d’anar exclusivament a càrrec dels beneficiaris d’aquesta defensa, és a dir, els ajuntaments de cada ciutat.
El decret de la Generalitat indicava quina composició havia de tenir cada junta local. Havia d’ésser constituïda per l’alcalde, el cap militar, el cap d’ordre públic, l’arquitecte o enginyer, un metge, un representant de la UGT, de la CNT i d’ERC i un secretari nomenat per l’Ajuntament. Els cinc primers podien delegar el càrrec.
Aquest decret motivà a Manresa el reajustament de la Junta de Defensa que des de l’1 de desembre de 1936 havia treballat intensament, malgrat els seus pocs mitjans, els seus enormes problemes econòmics i la indiferència dels ciutadans. Així, doncs, el 26 d’agost de 1937 es constituïa la nova junta, anomenada ara Junta de Defensa Passiva de la Població Civil de Manresa, presidida per Marcel Augés (que des del 14 de maig ja presidia l’antiga Junta, en substitució del conseller Ramon Sanz) i formada també pel delegat del comandant militar a la plaça, el delegat del cap d’Ordre Públic, l’arquitecte municipal, el delegat dels metges municipals, alguns tècnics especialistes i representants de la UGT, ERC i CNT. Aniceto León Garre continuava essent-ne el secretari.
a Barcelona hi havia la convicció que el treball fet per la Junta manresana no tenia parangó a cap altre lloc de Catalunya
A la sessió de constitució, Aniceto León va remarcar que 8 mesos abans que es reglamentessin les defenses de la població civil a tot el país, la Junta ja funcionava a Manresa i que algunes coses que ara es feien a Barcelona, ja feia temps que s’havien començat a fer a Manresa. De fet, a Barcelona hi havia la convicció que el treball fet per la Junta manresana no tenia parangó a cap altre lloc de Catalunya. En alguna reunió s’havia dit que Manresa era l’única ciutat de Catalunya que havia estudiat fins a l’últim detall la defensa passiva de la ciutat.
A la primera sessió, feta el 31 d’agost, la nova Junta recalcà que la situació de la guerra exigia una celeritat màxima dels treballs de defensa i que per a poder-los portar a terme necessitava la col·laboració econòmica dels ciutadans. Amb aquesta finalitat féu un manifest explicant els seus objectius i una nova crida a la ciutat perquè hi col·laborés econòmicament. El to utilitzat en aquest manifest era representatiu de l’estat d’ànim de la Junta: «Si l’anterior Junta hagués disposat de mitjans econòmics, a aquestes hores tota la Defensa Passiva de Manresa restaria assegurada. Si la nova Junta no disposa d’ells, serà preferible que es dissolgui, que deixi d’existir com organisme que no compleix una funció.» Al marge d’això, a la mateixa reunió la Junta decidia de constituir diverses comissions per a fer més efectiu el treball i acordava de fer gestions per a poder instal·lar aparells auditors que detectessin la proximitat dels avions.
A diverses barriades es construïren refugis per iniciativa dels veïns. L’Ajuntament en construí també a les estacions de tren
Però les crides a la població continuaven resultant ineficaces, per la qual cosa els treballs restaven pràcticament aturats. En realitat fins aleshores no s’havia avançat gaire en la construcció de refugis. Ni el del Castell ni el del parc dels bombers no havien estat acabats. Tanmateix, és veritat que feia poc que havien començat les obres de sanejament i de reforçament exterior per acumulació de runa del torrent de Sant Ignasi, amb la finalitat d’adaptar-lo com a refugi d’una llargària de 170 metres i una capacitat previsible d’un miler de persones. També cal recordar que en la construcció del bloc d’habitatges socials de la plaça de Catalunya s’havia dotat la primera planta d’unes mesures de protecció i de seguretat especials perquè pogués servir de refugi. D’altra banda, a diverses barriades, per iniciativa dels veïns afectats, se n’havien construïts o començats d’altres amb la col·laboració i la direcció tècnica de la Junta; en són exemples el de la Pujada Roja, el de la gravera Riera, el de la carretera del Pont de Vilomara i el de can Vinyes. Tots eren del tipus de galeria, menys aquest últim en què fou aprofitada una mina oberta anys enrere amb altres finalitats. També se’n construïren a les estacions de tren. Primerament a la de la Companyia del Nord; el refugi era situat sota el turó de Santa Caterina, davant mateix de l’estació i tenia tres entrades. Posteriorment se’n construí un altre a pocs metres de l’estació de Manresa Alta, sota la Torre l’Alberti. Els dos refugis de les estacions encara són perfectament visibles avui dia.
Nou impuls a les obres
El mes d’octubre de 1937 s’aconseguí una subvenció de 500.000 pessetes del govern de la República, a través de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, que permeté d’impulsar novament les obres. El 21 d’octubre es reprengué acceleradament la construcció de refugis i se’n començaren altres de nous a diversos sectors de la ciutat. Així mateix, el 25 del mateix mes es decidia de restablir la prestació del treball gratuït de desenrunament, i també hi hagueren de prendre part tots els ciutadans. De nou hi hagué moltes absències i moltes multes de 25 pessetes, la majoria de les quals tampoc no eren pagades.
la Junta calculava que encara calia construir refugis per a 20.000 persones
En aquell moment, de les dades que tenia la Junta, hom calculava que en cas d’un bombardeig a Manresa uns 10.000 ciutadans podien fugir al camp i uns 10.000 més podien utilitzar els refugis existents, que aleshores encara es consideraven útils. Per tant, calia construir refugis per a gairebé 20.000 persones. La Junta havia estudiat detalladament el programa de construcció dels nous refugis. Les obres, segons els seus càlculs, pujaven a 5 milions de pessetes. Partint d’aquest extens programa, hom féu una llista dels refugis que per l’emplaçament i la facilitat de construcció eren més necessaris i de més bon executar. El pla comprenia refugis de tres tipus: refugis de galeria (com els començats a Puigterrà i al parc de bombers); refugis enterrats, on la constitució del subsòl ho permetés, i refugis del tipus adossat amb engraellat de protecció, que serien construïts als solars d’algunes esglésies enderrocades aprotitant-ne la runa. Els refugis que, segons l’informe signat per l’arquitecte municipal i presentat per la Junta, hom considerava més urgents d’iniciar o de prosseguir eren els següents:
Refugis de galeria:
Turó de Puigterrà (amb capacitat per a 2.400 persones)
Parc de bombers (711)
Districte segon (792)
Districte tercer (792)
Poblenou (360)
Manresa Alta (288)
Pujada Roja (288).
Tot i que l’informe no ho aclareix, és molt probable que el refugi del districte segon es refereixi al de sota el garatge Tachó -al xamfrà Dos de Maig-carretera de Cardona-; que el del districte tercer correspongui al de sota el banc de pedra del turó de la Seu, per la banda de la plaça de la Reforma; que el del Poblenou sigui el del sector de Ginjoler, i el de Manresa Alta el de la Torre de l’Alberti.
Refugis enterrats en solars no construïts:
Solars de l’actual carrer del Cardenal Lluch (amb capacitat per a 65 persones)
Magnet (65)
Carrió (300)
Arbonés (370).
Refugis adossats a construccions existents:
Solar de l’antiga església de Sant Miquel (amb una capacitat aproximada de 100 persones)
Solar de l’antiga església de Sant Pere Màrtir -al costat del Conservatori- (160)
Solar de l’antiga església de Sant Ignasi (160)
Solar de l’antic convent de les Caputxines (160).
L’octubre del 1937 es reanuden les obres al Castell i al parc dels bombers i s’inicien les dels refugis de Sant Domènec, la plaça de Sant Ignasi i Ginjoler
Aquests refugis més urgents constituïen, doncs, la primera fase del pla, que pujava a 1.180.000 pessetes (dels 5 milions de cost de tot el pla) i que preveia d’aixoplugar unes 7.000 persones. Tot el pla general, elaborat per la Junta de Defensa local, havia estat aprovat per la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Tanmateix, no es pogué començar a executar fins que no s’obtingué la subvenció esmentada de 500.000 ptes. El 21 d’octubre es posà en execució acceleradament aquesta primera part. Començaren per la prossecució de les obres als refugis del Castell i del parc dels bombers i l’inici dels de la plaça de Sant Domènec, el de la plaça de Sant Ignasi i el del sector del carrer de Ginjoler.
La tasca de la Junta de Defensa local era molt ben vista per la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Així es va evidenciar en la visita que el mes de novembre de 1937 van efectuar a Manresa representants d’aquest organisme nacional, que felicitaren la Junta manresana «pel zel i laboriositat desplegats en els treballs de Defensa Passiva, sense comptar a penes amb mitjans econòmics».
No era pas aquesta l’opinió que demostraven tenir els manresans, ja que ni tan sols feien cas dels seus consells. Això es va poder comprovar de nou, per exemple, el 23 de novembre de 1937, quan hi hagué dues falses alarmes aèries i molta gent no es va ni immutar. La Junta afirmava que aquesta imprudència podia ocasionar innombrables víctimes i en declinava tota responsabilitat. El diari UGT, que explicava que «mentre tocaven les sirenes hauríeu vist com un sens fi de ciutadans es passejaven tranquil·lament pels carrers de la ciutat com si no passés res» afirmava que aquesta «inconsciència en un futur proper ens serà fatal i que després tot seran lamentacions».
Imposicions econòmiques per a construir refugis
El ritme de les obres i el fet que la subvenció atorgada per a la construcció de refugis no arribés ni a la meitat del cost de la primera part del pla, feia preveure que els diners s’acabarien en uns mesos. Això i la constatació del fracàs de la subscripció voluntària feren decidir la Junta de Defensa a prendre una actitud més enèrgica i a elaborar un projecte d’obtenció obligatòria d’ingressos que assegurés que les obres de construcció de refugis no s’haurien d’interrompre més. En efecte, el 22 de novembre de 1937, la Junta feia públic un ban on s’establien tot un seguit de quotes obligatòries per a tots els ciutadans, a pagar a partir de l’1 de desembre. Alhora se suspenia el treball gratuït de desenrunament reprès el 25 d’octubre, que novament havia fracassat per poca participació.
Les quotes obligatòries que imposava el ban eren de 2’25 pessetes mensuals per família. També es preveia una aportació especial per als qui tenien sous més alts. Per a assegurar-se el cobrament, la Junta preveia d’efectuar-lo en lliurar les targetes de racionament. Igualment, el ban establia unes quotes per als comerços, tallers i fàbriques i també per als professionals liberals. Segons el ban, els consells d’empresa s’havien d’encarregar de retenir setmanalment l’aportació corresponent. Les cases industrials o comercials que construïssin refugis per als treballadors, sota la direció de la Junta, quedaven exemptes del pagament. D’altra banda, els bitllets d’autobusos que feien el servei entre Manresa i els pobles del voltant portarien un segell de defensa passiva de 0’10 pessetes (uns segells que la Junta havia editat feia temps com una font d’ingressos més). Més endavant també s’establí una concertació amb el Centre d’Esports Manresa, per la qual aquest havia d’abonar 25 pessetes per cada partit, i es signaren sengles convenis amb l’empresa Autobusos de Manresa, que havia de pagar 60 pessetes mensuals, i amb Espectacles Públics Col·lectivitzats, per a cobrar un tant per cent de cada espectacle.
Paral·lelament, la Junta continuava fent gestions per a aconseguir més subvencions. A principi de 1938, per exemple, se’n demanaven dues al ministeri d’Instrucció Pública per a la construcció de refugis escolars a l’institut i al grup escolar Renaixença.
Però l’aplicació del ban produí protestes i resistències de molts ciutadans, de moltes empreses i, fins i tot, dels sindicats. El 9 de febrer de 1938, la Junta, en constatar que el ban no era complert i que la subvenció de l’Estat ja havia estat pràcticament exhaurida, demanà al consistori que assumís el ban del 22 de novembre com a cosa pròpia. La Junta creia que d’aquesta manera es podria actuar amb més força i aconseguir els recursos econòmics necessaris. Al ple del 26 de febrer -tot i algun recel inicial del regidor de la CNT Antoni Camps, que considerava que el ban podia perjudicar els sectors socialment més desfavorits- finalment el Consell Municipal va acceptar la proposta de la Junta.
Nova paralització de les obres
Al mateix ple, el conseller de Governació anuncià que faria complir les disposicions íntegrament. Però no va poder aplicar les sancions als infractors del ban; malgrat un decret del 28 de juny de 1937 del ministeri de Defensa que autoritzava els alcaldes a imposar multes als qui no cooperessin amb la Junta de Defensa, sembla que hi havia un buit legal que no permetia a l’Ajuntament de portar fins al final l’aplicació d’aquestes mesures de càstig. Per aquest motiu, molts ciutadans continuaren sense fer cas del ban i així s’arribà a la situació tan temuda per la Junta: l’esgotament dels cabals i la nova paralització de les obres. Això passà el mateix mes de març de 1938.
El diari “UGT” trobava inconcebible paralitzar les obres «mentre els exèrcits invasors avancen dintre Catalunya i l’aviació del crim bombardeja les ciutats obertes, assassinant vells, dones i criatures»
El diari UGT trobava inconcebible que s’hagués hagut de suspendre la construcció de refugis «mentre els exèrcits invasors avancen dintre Catalunya i l’aviació del crim bombardeja les ciutats obertes, assassinant vells, dones i criatures» i, davant del possible sabotatge d’alguns elements de la «cinquena columna», demanava «una acció enèrgica i contundent», tot asseverant que «deu vides de feixistes no valen tant com una sola vida d’un element antifeixista».
Dimissió d’Aniceto León Garre
La indiferència de la ciutat era difícilment suportable per als membres de la Junta, que tants esforços havia dedicat desinteressadament des del primer dia a la prevenció dels bombardeigs. El 15 de març de 1938, el secretari de la Junta, Aniceto Léon Garre, cansat que no li fessin cas i després d’haver tingut diverses discussions amb partits i sindicats, presentava la dimissió irrevocable del seu càrrec i tota la Junta en pes amenaçava de dimitir si abans de 8 dies no s’imposava amb tot el rigor possible el compliment del ban.
Amb la seva dimissió, Aniceto Leon confiava que “otro, más afortunado que yo, haga comprender a TODOS, sus deberes ineludibles en orden a la Defensa Pasiva de la población civil”
Entre les raons exposades a l’alcalde per presentar la dimissió, a més de les seves ocupacions i l’esgotament produït per aquesta intensa tasca, Aniceto León assenyalava «la convicción plena de que no se debe seguir teniendo una responsabilidad de tal índole en condiciones tan desfavorables; la conveniencia, para los sagrados intereses de la ciudad -norte y guía de mi actuación-, de que otro, más afortunado que yo, haga comprender a TODOS, sus deberes ineludibles en orden a la Defensa Pasiva de la población civil, y desembarazado el camino de los numerosos obstáculos con que he tenido que luchar hasta destruirlos, pueda llevar a feliz término la obra en que tantas ilusiones he puesto y en holocausto de la cual tantas energías he sacrificado».
La intervenció dels sindicats
En moments tan crítics, la paralització de la construcció de refugis obligà a intervenir-hi les sindicals, UGT i CNT. Ambdues organitzacions van reunir els consells d’empresa de la ciutat i van insistir amb duresa que contribuïssin econòmicament a l’obra de defensa passiva i així es pogués continuar la construcció de refugis. El 2 d’abril, el comitè d’enllaç UGT-CNT publicava un extens comunicat en què recollia tot el ban de la Junta del dia 22 de novembre, amb alguns afegits. Els sindicats parlaven «d’una exasperant i suïcida immobilitat» de la ciutat de Manresa, motiu pel qual havien pres unes resolucions per a la construcció ràpida i eficaç dels refugis «que tothom sense excepcions inexcusables observarà taxativament, puix que obrar contràriament, per nosaltres significa un palès propòsit que no tolerarem, de possibilitar un bombardeig per l’aviació feixista, amb el màxim de víctimes possible». El comunicat remarcava que els sacrificis que exigia el perill de bombardeig havien de ser «acceptats i complerts comprensivament i voluntàriament, o exigits, si cal, per força».
El xiulet de les sirenes prevenint un possible bombardeig era quelcom habitual aquells dies i ens ajuda a entendre per què no en feia cas tothom i les tràgiques conseqüències que això tingué
Aquest comunicat coincidia amb la caiguda de Lleida i el progressiu avenç de les tropes franquistes per territori català, i, per tant, amb la intensificació dels bombardeigs sobre Catalunya. Des de mitjan 1938 era habitual la presència de l’avió anomenat popularment pava, que sobrevolava diverses poblacions catalanes, generalment sense bombardejar, però que constantment provocava alarmes i la paralització de la reraguarda. El xiulet de les sirenes prevenint un possible bombardeig era quelcom habitual aquells dies i ens ajuda a entendre per què no en feia cas tothom i les tràgiques conseqüències que això tingué. De la majoria d’aquests aspectes, els periòdics manresans no se’n feien ressò: des del començament d’any la Comissaria General d’Ordre Públic de Catalunya, a través de la Inspecció de Vigilància de Manresa, els havia prohibit terminantment la publicació de notícies referents a bombardeigs de l’aviació «facciosa», sense haver passat prèviament per la censura (vegeu «La premsa»).
De tota manera, aquesta nova situació féu que alguns ciutadans prenguessin més consciència que Manresa podia ésser bombardejada i que reaccionessin una mica. Tot i això, pel que fa a l’aspecte econòmic, els sindicats hagueren d’utilitzar diverses vegades tots els mitjans pacífics que tenien a l’abast per a obtenir les recaptacions d’empreses i particulars. En alguns casos ni així no pogueren aconseguir els seus objectius. Malgrat tot, amb els ingressos assolits i amb l’arribada d’una altra subvenció del ministeri, de 200.000 pessetes, pogueren reprendre novament la construcció de refugis i ja sense interrupció fins al final de la guerra, si bé mai al ritme que requeria la defensa de la població. Aleshores eren unes necessitats molt superiors a les de l’inici de la guerra: la població havia anat augmentant considerablement en acollir milers de refugiats i, a més, el 30 de gener la Junta havia decidit de considerar inservibles tots els refugis particulars, a causa de «la experiencia de los criminales bombardeos realizados por la aviación facciosa». D’altra banda, cal recordar la insuficiència de camions per a transportar la runa i els materials de construcció i la marxa, a partir de l’abril de 1938, de la majoria de treballadors de la construcció al front per a construir-hi fortificacions, cosa que produí una manca notable de mà d’obra. Tot plegat alentí considerablement les obres.
Obres a d’altres refugis
Segons diverses relacions de la Junta de Defensa Passiva, entre el juny de 1938 i la fi de la guerra el municipi féu obres al refugi del Castell, al del parc de bombers (on s’obrí una nova galeria, que, tanmateix, no acabà de comunicar-se amb la primera), al del carrer de Ginjoler, al de la carretera de Cardona, al del col·legi Renaixença i als dels solars de les esglésies de Sant Domènec, Sant Miquel, Sant Ignasi i les Caputxines. Segons les mateixes relacions, també se’n construïren a l’edifici de la Telefònica i a diverses indústries, com ara Pirelli, cal Marquet i cal Serrahima. Altres refugis previstos al pla de la Junta probablement ja s’havien acabat. Finalment, també feren algunes trinxeres a diversos indrets de la ciutat, concretament al passeig del Riu, a les Dominiques, a la carretera de Cardona, a la plaça de Valldaura, al sector dels Docks i a la plaça de Cots.
La Junta, a més de planificar i dirigir les obres dels refugis, continuava treballant en altres àmbits de la defensa passiva. Així, constituí la secció local de l’Institut Català de la Defensa Passiva de Catalunya, entitat que funcionava a Barcelona, sota els auspicis de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. El responsable de l’Institut era precisament Aniceto León, que, després d’haver dimitit el càrrec de la junta manresana, s’havia traslladat a Barcelona i n’havia estat nomenat director. L’objectiu de l’escola era preparar adequadament el personal voluntari que hagués de participar en el salvament i l’auxili en casos de bombardeigs. El programa comprenia cursets sanitaris, de salvament, sobre gasos, etc. Era previst que al final del curset els alumnes manresans anessin a Barcelona, a la seu de l’Institut Català de la Defensa Passiva, a fer-hi una visita d’estudi i perfeccionament i hi rebessin els diplomes corresponents. La Junta també enviava circulars als partits polítics i als sindicats per tal que aportessin voluntaris per a formar brigades que tenien la missió d’atendre les necessitats urgents que un bombardeig pogués representar.
Ordres contundents de la Junta
Les conseqüències de la guerra es feren notar, especialment a partir de l’estiu de 1938. El desembre del mateix any, els bombardeigs de l’aviació franquista a diverses ciutats catalanes foren tan cruents que la Junta va prendre les ordres més terminants i més dures des de la seva constitució. El dia 13 feia públic un ban pel qual tot el personal del ram de la construcció (peons, paletes i similars), a partir del dia 17 quedaven a disposició d’aquesta Junta per a efectuar els treballs de construcció de refugis. A més, mobilitzava tota la població apta per a treballs relacionats amb aquesta finalitat. També s’obligava tots els qui tinguessin carros de trabuc amb la cavalleria, camions de trabuc o altres vehicles per al transport de terres i materials de construcció i tots els qui tinguessin pics, pales o eines similars a lliurar-los a la Junta per a la construcció de refugis. Així mateix, obligava tots els bars i cafès a tancar de tres a sis de la tarda i els espectacles abans de les sis, per tal que tot el personal útil estigués disponible en tot moment. La Junta afirmava que comptava amb l’ajut directe de les autoritats locals per obligar a complir aquests acords i esperava dels ciutadans que s’adonarien que «són necessitats de guerra» i que serien acatades amb tota escrupolositat.
Finalment es va reaccionar i es va ordenar una mobilització general per a protegir-se dels bombardeigs, però ja era massa tard
La data d’aquesta mobilització, el dia 17, era només 4 dies abans del primer bombardeig i un mes i mig abans de l’entrada dels franquistes a Manresa. És a dir, massa tard. Finalment, s’havia reaccionat i s’havia ordenat una mobilització general per a protegir-se dels bombardeigs, com havia demanat la Junta insistentment, però poca cosa es podia fer en aquells pocs dies que faltaven per als bombardeigs. El 16 de desembre el diari UGT recordava que «malgrat tots els esforços poc és el que s’ha realitzat» (quant a construcció de refugis) i que Manresa «es troba avui sota l’amenaça de qualsevol agressió aèria dels pirates invasors». I el dia 19 suplicava: «Que mai per negligència se’ns pugui acusar de no haver sabut preparar la defensa de les nostres vides i dels éssers més volguts.» Dos dies més tard Manresa era víctima del primer bombardeig. (Veure “Els bombardeigs franquistes sobre Manresa (1938-39)”)
[1] Nascut a Torrepacheco (Múrcia) i casat amb una manresana, Aniceto León Garre fou un personatge controvertit. Amb prestigi de ser un bon professor, no impulsà, ans al contrari, la catalanització de les classes a l’Institut i, com a comissari-director durant la guerra, depurà i expulsà a tots aquells alumnes de famílies considerades com a “contrarevolucionàries”. S’exilià al final de la guerra, però posteriorment tornà, fou rehabilitat per les autoritats franquistes i passà a exercir el càrrec de director d’un institut de Barcelona.
