Autoritats, senyores i senyors,

Avui fa 70 anys, just a aquesta hora, avions de l’exèrcit franquista van fer una visita sinistra a Manresa, van descarregar les seves bombes, van sembrar la mort i la destrucció pels carrers de la ciutat i van marxar.

Aquí mateix, en aquest sector de Sant Ignasi i les Escodines, les bombes van matar almenys 5 persones. Segurament les bombes anaven dirigides cap aquest edifici, aleshores convertit en caserna, però pràcticament no el van tocar i, en canvi, van ensorrar l’edifici de l’actual farmàcia Guañabens i van produir la mort d’una mare i la seva filla davant de la piscina municipal, una altra dona a l’inici del carrer de Santa Llúcia i dues persones més a la plaça de Sant Ignasi, una de les quals era el barber Valentí Bonvehí i Closas, que tenia justament el pis i la barberia a l’edifici de la farmàcia. Amb el bombardeig, la seva família va perdre ni més ni menys que el pare, la casa i el seu mitjà de vida.

Va ser l’aviació franquista com podia haver estat la italiana o l’alemanya. Totes tres actuaven en plena coordinació i bombardejaven el país al seu caprici. Hitler i Mussolini van utilitzar Catalunya com a banc de proves de cara a una segona guerra mundial, d’inici imminent. La població civil catalana va convertir-se en conillet d’Índies. Més de 5.000 catalans van morir a causa de les bombes de les tres aviacions.

A Manresa, les bombes no van fer diana en cap objectiu militar. Van fer diana en dones i criatures. La majoria dels homes eren al front de guerra. Eren dones que anaven a comprar, nens i nenes que sortien d’escola, persones que no van arribar a temps d’amagar-se als refugis…

El 19 de gener del 1939, els avions van tornar a venir i van llançar més bombes sobre la ciutat. També van dur a terme diversos metrallaments. Un dels pilots que va participar-hi va escriure que els seus “cañonazos y ametralladoras barren inmundicias”.

En dir ”inmundicias” potser es referia a les 35 víctimes que, com a mínim, van matar aquelles bombes. D’entre les víctimes mortals, 6 eren nens i nenes que no arribaven als 13 anys.

35 persones mortes, diversos ferits, famílies destruïdes. I tot això quan la guerra feia temps que estava sentenciada. Matar per matar. Morts inútils. Morts cruels. Morts per escampar el pànic entre la població. Morts per dissuadir de qualsevol intent d’oposició al nou règim.

El franquisme va ser un règim brutal i despietat. Des del principi. És imprescindible conèixer-ho i fer-ho conèixer. I és vital explicar aquests fets per saber les conseqüències de les guerres, de l’odi, de la violència, del feixisme, de les dictadures… És essencial saber, recordar i explicar per posar les bases d’una educació en els valors de la pau, la convivència, la solidaritat i la consciència crítica.

Divulgar aquests fets és també un deure cívic de just record cap a unes víctimes innocents, conciutadans i avantpassats nostres, que van ser objecte d’unes morts tan terribles.

Les seves famílies no van rebre mai cap ajut de ningú. A més de la tragèdia de la mort, van haver de patir el desemparament i la negació. El govern republicà no va tenir temps d’ajudar-los. Després, el règim franquista va negar que hi hagués hagut cap bombardeig. I, per tant, cap mort. I, per tant, no calia cap ajuda.

Les 35 víctimes mortals han estat oblidades durant dècades. Avui la ciutat de Manresa els fa justícia i els ret homenatge. Un homenatge senzill, tal com eren aquestes persones. Però un homenatge digne, tal com es mereixen aquestes persones.

Moltes gràcies.

Tornar

Parlament del Sr. Carles Llussà, director dels Serveis Territorials a la Catalunya Central del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya

 

Il·lm senyor alcalde

Autoritats

Familiars de les víctimes

Ciutadanes i ciutadans

Les primeres paraules han de ser per justícia de reconeixement i d’homenatge a les 35 víctimes mortals dels bombardejos de l’aviació franquista sobre la ciutat de Manresa perpetrats el 21 de desembre de 1938 i el 19 de gener de 1939. Víctimes civils en una guerra on que per primera vegada i de forma sistemàtica avions militars bombardegen ciutats allunyades del front de batalla.

A Catalunya –i val la pena recordar-ho- van ser bombardejades 140 ciutats amb gairebé 5.000 morts civils. A l’igual que Manresa, Barcelona, Lleida, Granollers, Figueres, o Monistrol van patir els efectes devastadors de l’aviació franquista actuant sobre objectius civils, contra la població indefensa amb l’objectiu de desmoralitzar-la i, com el cas de Manresa, actuant quan la guerra ja estava decidida. Catalunya es va convertir en el banc de proves dels règims feixistes europeus que amb la complicitat i la implicació de Franco, van utilitzar el nostre país per comprovar els efectes devastadors de les bombes sobre la població indefensa abans de generalitzar aquesta pràctica durant la Segona Guerra Mundial.

L’exposició que avui oficialment hem inaugurat en una data tan significativa i tràgica a l’hora, cal emmarcar-la en el context dels diferents actes que arreu de Catalunya s’estan organitzant amb la finalitat de fer un reconeixement a totes les víctimes de la violència política i dels bombardejos.

La transició política a l’estat espanyol va permetre superar la divisió creada per la Guerra Civil i la Dictadura, però no va estar exempta de mancances com la institucionalització de la “desmemòria” i l’oblit de la tradició democràtica i dels seus protagonistes.

Avui l’Estatut ens diu clarament que els poders públics han de “vetllar pel coneixement i manteniment de la memòria històrica a Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques”.

El govern de la Generalitat es dota de la institució del Memorial Democràtic per proposar i impulsar les polítiques públiques de recuperació de la Memòria Democràtica. I és en aquest marc on s’inscriu, com una acció més, l’exposició “Quan plovien bombes”. Exposició que va néixer al Museu d’Història de Catalunya i que el Memorial Democràtic ha convertit en itinerant per Itàlia i, sobretot, per Catalunya. Una exposició oberta que explica fets: per una banda possibilita la incorporació de vivències de persones relacionades amb els bombardejos i per l’altra facilita que a cada població on va, aquesta pugui incorporar la pròpia història dels bombardejos.

En el cas de Manresa cal reconèixer l’importantíssim treball dels historiadors Joaquim Aloy i Pere Gasol que des de ja fa molts anys estan treballant en la recuperació de la memòria democràtica, esdevenint, a més, una referència d’àmbit nacional pel seu treball i rigor.

Destacar també que aquesta col·laboració entre l’Ajuntament de Manresa i el Memorial Democràtic seguirà tenint continuïtat perquè és voluntat de les dues institucions seguir avançant junts en aquest camí.

I finalment deixar constància que el desplegament de les polítiques públiques de Memòria a Catalunya és el resultat de l’aportació i la reivindicació de moltes persones des d’àmbits vivencials i des d’àmbits de recerca amb la decidida voluntat d’aportar, ni que sigui més tard del que haguéssim volgut, un bri de justícia històrica.

Moltes gràcies

Tornar

 

El Claustre de Sant Ignasi acull aquest acte dedicat a fer memòria: a recordar el que va passar, avui fa 70 anys a la nostra ciutat, i aprendre’n i compartir la lliçó. Manresa va patir dos bombardejos ja a les acaballes de la Guerra Civil: el 21 de desembre del 1938 i el 19 de gener del 1939. Són dos atacs a població civil lluny dels fronts de combat que se sumen als que van patir moltes altres ciutats del país. Aleshores, era un fet sense precedents que tindria continuïtat en la segona gran guerra. De fet, la nostra Guerra Civil va ser un terreny de proves dels feixismes europeus per a la pràctica de la crueltat i la brutalitat gratuïtes en temps de conflicte armat. Una crueltat i una brutalitat que prendria dimensions encara més grans durant la segona guerra mundial. Mai abans la població civil havia estat assetjada i utilitzada com a objectiu militar. Mai no havia mort tanta gent a la rereguarda.

Manresa no es va escapar d’aquest horror. Potser la intensitat i les conseqüències no van tenir la magnitud d’altres llocs però això no les fa menys atroces ni menys despietades. Els fets van ser prou tràgics perquè avui els recordem, perquè els donem a conèixer, perquè n’extraguem les lliçons. El feixisme va arrabassar a Catalunya i al conjunt dels pobles de l’Estat Espanyol la possibilitat de construir una societat democràtica, avançada, moderna, culta, lliure i plural. Sota les bombes van morir molts innocents però també els valors d’una República instaurada pacíficament, per la força no pas de les armes sinó de les urnes.

Actes com els d’avui, ens han d’ajudar a aprendre del nostre passat, amb dolor, sí, però també amb fermesa esperançada. En cal aprendre que la violència, lluny de resoldre els conflictes, els agreuja; que estén la misèria i fa més profundes les divisions dins de la societat. En cal aprendre que la guerra sovint s’acarnissa amb els més febles; que crea les condicions per a la vulneració sistemàtica dels drets humans; que empobreix les nacions; que impedeix el progrés col·lectiu. Ens cal aprendre que el silenci forçat i la prohibició d’expressar i denunciar el dolor fa més fondes les ferides i impedeix la reconciliació entre persones, entre famílies, entre pobles. Ens cal aprendre, també, que la negació de la barbàrie esdevé una nova forma de crueltat contra aquells que l’han patit: perquè després de negar-los els seus drets i llibertats se’ls priva, també, de la pròpia història personal i familiar.

Així, l’acte d’avui esdevé un exercici múltiple: de record dels manresans que van esdevenir víctimes dels bombardejos, de divulgació de la nostra història col·lectiva, del passat d’una Manresa que també va ser víctima dels bombardejos franquistes durant la Guerra Civil, d’expressió i reconeixement del dolor contingut i silenciat durant tants anys, de coneixement i presa de consciència del passat amb l’objectiu de construir un futur millor. No és una iniciativa aïllada. Forma part d’un programa més ampli amb el qual l’Ajuntament amb d’altres col·lectius ciutadans pretenem arribar a públics diversos (amb l’edició de materials per a estudiants, amb tallers de memòria intergeneracional i amb una exposició temporal al Museu Comarcal de Manresa que servirà de base per a un futur espai d’interpretació sobre la recuperació de la memòria històrica). I és que la història no és simplement una assignatura obligada per als joves en formació, sinó que és patrimoni de tots. Tots podem aprendre’n; tots tenim el deure de conèixer-la; tots hi podem trobar vincles amb la nostra trajectòria personal i familiar.

Fa 70 anys plovien bombes sobre Manresa. 70 anys és prou temps perquè les ferides hagin cicatritzat però no tant perquè no siguin ben visibles: en les façanes dels edificis, en els cors de les persones. Alguns testimonis dels bombardejos són encara entre nosaltres per ajudar-nos a fer memòria, per explicar-nos de primera mà la seva vivència de l’horror. Avui, uns quants ens acompanyen i la ciutat els agraeix la seva voluntat de no oblidar, de fer-se presents, d’esdevenir la veu que ens recorda el que va passar. No volem recrear-nos ni en l’amargor ni en la ràbia ni el dolor. Aquests són sentiments personals respectables però que cal superar de manera col·lectiva. Les noves generacions de manresans volem mostrar el nostre respecte cap a aquells als quals la guerra va estroncat el propi futur o el d’éssers propers; volem fer nostra la seva experiència i no repetir els errors del passat.

Us agraeixo a tots la vostra presència a aquest acte i que, des del vostre compromís com a ciutadans, vulgueu ser instruments de memòria, de divulgació, de reconciliació de la nostra història col·lectiva.

Moltes gràcies.