Text sobre els metrallaments aeris de Manresa
“… La tarde del mismo día nos dan la orden de ametrallar la estación de ferrocarril de Manresa.
“Es una misión de profundidad, pues está lejos del frente.
“A todos los catalanes les hace una ilusión loca. Vamos a volar en las proximidades de Montserrat.
“A la altura de Manresa, con Montserrat a mi derecha, viene a mi mente la canción “Rosa d’abril, morena de la serra…”. El dia es muy claro, la visibilidad perfecta, lo que permite ver maravillosamente el Tibidabo por atrás y Barcelona con el Mediterráneo al fondo.
“En la primera pasada escojo un vagón de mercancias, levanto los seguros de los cañones y ametralladoras. Se enciende el colimador. Inicio el picado y lo centro bien en el punto de mira. Voy a abrir fuego con todo el armamento. Lanzo una corta ráfaga, las trazadoras al terminar su trayecto hacen saltar por los aires astillada toda la estructura. He comprobado que llevo en mis manos un poder destructor enorme…”
(Text de José Luís Jimenez-Arenas Martín, tinent de l’aviació franquista que pilotava un dels caces Heinkel 112 monoplaça que van metrallar Manresa el 19 de gener de 1939 a la tarda. El text és reproduït del seu llibre Cadenas del Aire. Aquell mateix dia al matí, la ciutat havia estat víctima del segon –i darrer- bombardeig que rebé durant la guerra, i que causà, pel cap baix, dos morts entre la població, tot i que, oficialment, no se’n reconeixen víctimes.)
Nadal de 1938, de Josep M. Prous i Vila
Empal·lideix l’estrella d’Orient,
que els bàrbars han sortit de la tenebra.
La terra cruix i s’estremeix el gebre
d’aquest Nadal sagnós i furient.
Temps era temps que l’ombra de Nadal
donava un deix de pau en tota cosa.
Avui, l’humil Jesús és una nosa
pels forjadors de l’Imperi del Mal.
Aquest Nadal serà nu de cançons,
seran buides les taules que eren plenes,
i emmudiran aquelles veus serenes
dels infants que clouran els finestrons.
Pels aires volaran les aus del Mal
i ofegaran la més clement paraula.
Després del crim s’asseuran a la taula,
“AVUI HAN MORT UNS INFANTS…”, de Conrad Lladó
Fugiren tots els ocells.
Totes les flors són colgades.
Ploraven d’un plor rabiós
els ulls de totes les mares.
Avui han mort us infants…
S’han despullat tots els arbres.
Els cèrcols són oblidats,
les bales són oblidades.
La pilota de colors
mostra el ventre desfundada.
Amb la claror dels seus jocs
les mares com feinejaven!
Quan tornava del treball,
somreia, de lluny, el pare.
Però avui, a mig matí,
s’ha assegut a la llur falda
i ha rebotit en son cor
un crit de carn esqueixada,
un crit horrible d’infants
amb la boca ensangonada.
Floriu, roses i clavells,
que la vista m’és amarga;
que la tenda de joguets
guardi la porta tancada.
Avui han mort uns infants
amb la cara trossejada.
Tenien sota la sang
la boca oberta en rialla.
AVUI HAN MORT UNS INFANTS,
DIGUEU-HO DE BANDA A BANDA.
