El programa “Quanta guerra” produït per 3cat i emès per TV3 el dia 15 de setembre del 2024 ha dedicat un capítol a resseguir la trajectòria de l’àvia de la periodista de TV3 Raquel Sans Duran, Carme Segarra Gili, que els darrers mesos de la Guerra Civil va exercir d’infermera a Manresa.
L’equip realitzador del programa, amb la directora Núria Castejón i el guionista i investigador Toni Tortajada al capdavant, es va desplaçar a la capital del Bages a enregistrar els possibles indrets on ella hagués pogut estar durant aquell temps. Manresa, per tant, ha ocupat una part significativa del programa. El periodista Eloi Vila condueix Raquel Sans al llarg del trajecte proporcionant-li diverses informacions sobre l’estada de la seva àvia per aquestes contrades.
El recorregut per Manresa s’inicia a l’Hospital de Sant Andreu, que el 1938 es convertí en el centre dels hospitals d’evacuació de l’Exèrcit de l’Est i era l’hospital base dels hospitals militars manresans, on és pràcticament segur que Carme Segarra treballés un temps.
Segons Raquel Sans, la seva àvia explicava que durant els bombardeigs que va patir Manresa una de les bombes de l’aviació va caure molt a prop d’un hospital on treballava. Això va portar als responsables del programa a visitar els indrets de Manresa on van caure bombes a prop d’hospitals, ja que cap no va afectar directament cap centre hospitalari manresà. Així, es visita el sector de la plaça de Sant Ignasi i del carrer de Viladordis, on les bombes van matar 9 persones, i que es troba situat molt a prop de l’esmentat hospital de Sant Andreu.
L’edifici de Sant Ignasi, seu del flamant Museu del Barroc de Catalunya i que també acull l’Arxiu Comarcal del Bages, aleshores era una caserna i, per tant, un probable objectiu militar de l’aviació rebel. A dia d’avui encara es distingeixen rastres de la metralla de les bombes franquistes en una de les seves parets. L’interior de l’edifici de l’actual farmàcia Arroyo, davant del Museu, era l’habitatge de Valentí Bonvehí, on als baixos hi tenia la barberia, i va quedar destruït. Valentí Bonvehí aquell dia treballava en una altra barberia. En sentir les sirenes va córrer cap a casa seva per estar amb la seva dona i la seva filla, que feia poc havien sortit de l’edifici per anar-se a protegir al refugi. En arribar a la plaça de Sant Ignasi, va rebre l’impacte de les bombes. El van dur a l’Hospital de Sant Andreu, on va morir poc després.
Tot seguit es poden veure els protagonistes del programa al carrer de les Saleses, davant mateix del convent de les Saleses, on actualment hi ha la Fundació Germà Tomàs Canet i on va caure una altra bomba. El convent aleshores acollia l’Hospital militar número 2, també denominat com a “Grup Saleses”. Inicialment s’hi volia emplaçar l’Escola de Reeducació de Mutilats de Guerra, però les necessitats de guerra van frustrar-ne el projecte i el van convertir en un hospital de medicina interna, sobretot de malalties infeccioses, i en el centre psiquiàtric de l’Exèrcit de l’Est.
Si l’Hospital de Sant Andreu era l’hospital base i el “Grup Saleses” el número 2, més endavant hi va haver el número 3, a l’actual Institut Lluís de Peguera, el número 4 al Col·legi La Salle, al carrer dels Esquilets, que tenia per nom “Grup Natura”, i encara n’hi ha haver un altre, el de la Torre Carreras.
Raquel Sans i Eloi Vila es desplacen fins a aquesta torre, que el novembre del 1938 es reconverteix en hospital, i per tant, podria ser un dels altres llocs per on passés la Carme Segarra, sobretot tenint en compte que hi va treballar amb un dentista. Està documentat que a la Torre Carreras hi va ser el dentista José Morales.
La Torre Carreras era propietat de l’industrial tèxtil Manuel Carreras, que tenia una petita fàbrica al costat de la torre i una altra d’important al carrer del Pujolet. Políticament, Manuel Carreras era el cap d’Acció Popular Catalana a Manresa i quan el juliol del 1936 es va produir el cop d’estat militar contra la República, va acudir amb d’altres manresans a donar suport als militars de la caserna del Carme. El fracàs del cop militar a Catalunya obliga Manuel Carreras a amagar-se a Barcelona durant tot el període de la guerra. La Torre Carreras aleshores és requisada per l’Ajuntament republicà de Manresa, que el voldrà convertir en un centre escolar. Tanmateix, les necessitats hospitalàries van obligar a l’Ajuntament a buscar nous equipaments per atendre els ferits i malalts procedents del front de guerra, i el novembre del 1938 l’edifici es va convertir en un altre hospital militar. Va ser només durant dos mesos, perquè el 24 de gener l’exèrcit franquista va ocupar la ciutat de Manresa.
Actualment, la Torre Carreras es troba en un estat molt deteriorat, ja que des de fa anys existeix un litigi judicial familiar sobre la seva propietat. D’altra banda, el propietari ha refusat i impugnat als Jutjats les ordres d’execució de protecció i arranjament de l’edifici a què l’Ajuntament de Manresa l’ha obligat en tractar-se d’un bé cultural d’interès local. Cal esperar que les sentències judicials arribin imminentment per evitar que aquest edifici monumental i de gran bellesa arquitectònica es malmeti encara més i es pugui restaurar ben aviat.
Tot i que no es coneix cap testimoniatge ni cap document que en parli, no es pot descartar que a prop de la Torre Carreras caigués també alguna de les bombes franquistes, ja que, en estar situada lluny del nucli de la ciutat i rodejada de camps, hagués pogut no identificar-se. També cal tenir en compte que, segons els veïns, hi havia uns canons de defensa de l’exèrcit republicà, situats molt a prop de la torre que, quan disparaven, produïen un estrèpit extraordinari.
Després, Raquel Sans visita, al carrer del Canonge Montanyà, un dels refugis antiaeris que va crear la Junta de Defensa Passiva de la Població Civil de Manresa, el 1938, per protegir els ciutadans de les bombes. Es troba situat sota l’escola Renaixença, un centre escolar modèlic que va inaugurar el president Lluís Companys el 1934. Allà s’hi poden contemplar els plafons de l’exposició “I la mort va caure del cel”, sobre els bombardeigs a Manresa, produïda l’any 2018. Raquel Sans i Eloi Vila observen amb una especial atenció el plafó de les 35 víctimes mortals.
Manresa va patir dos bombardeigs mortals. Van ser a finals de la guerra, quan aquesta estava del tot decidida: el 21 de desembre de 1938, que va produir un mínim de 33 morts, i el del 19 de gener de 1939, amb un mínim de 2 morts. 6 d’aquestes víctimes mortals no arribaven als 13 anys.
Posteriorment, Raquel Sans visita la fossa militar del Cementiri de Manresa on es van enterrar nombrosos soldats que van morir als diferents hospitals militars de Manresa entre els mesos d’abril del 1938 i el gener del 1939. És molt possible que alguns d’aquests soldats haguessin estat atesos per la infermera Carme Segarra.
La visita s’acaba a l’Arxiu Comarcal del Bages. Allà hi ha diversos documents que confirmen la presència de Carme Segarra Gili als hospitals de la ciutat. L’atenció es centra llavors en el Llibre de la Creu Roja, concretament en la inscripció corresponent al 21 de desembre de 1938, el dia del bombardeig. Entre els noms de les persones que van actuar aquell dia hi ha una inscripció que, a primera vista, semblava correspondre a M. Sans o M. Sanz -o M. Sala, com finalment es va poder comprovar. Aquest fet els serveix per introduir la història de l’avi de Raquel Sans, Manuel Sans, que també va ser destinat a Manresa com a portalliteres. Justament a Manresa es van conèixer els que després serien els avis de la protagonista.
Podeu trobar informació sobre aquest període en aquests apartats de Memoria.cat:
Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-39)
Web de l’exposició “I la mort va caure del cel. 80 anys dels bombardeigs franquistes a Manresa”
