Ignasi Casas va ser un dels molts presoners republicans catalans reclosos a la inhòspita Isla Saltés de Huelva
Consulta el web aquí
Ignasi Casas i Morera (Manresa 1911-1990) era un manresà corrent; fuster d’ofici. A casa seva havien congeniat amb la FAI i es va apuntar voluntari per anar al front empès pel seu pare que n’era militant.
La seva guerra va transcórrer en els fronts d’Aragó i de Madrid tot i que la seva unitat de metralladores no va passar de Toledo. Amb la retirada cap al front de Llevant, Casas va ser capturat pels franquistes i com molts d’aquells soldats, entre els quals un bon nombre de catalans, va anar a raure al camp de presoners a la intempèrie d’Isla Saltés, un penal d’infausta memòria, mancat del més mínim per a la subsistència i l’aixopluc, situat davant de Puerto Umbría, Huelva, que servia per a classificar els presoners de guerra d’on sortien cap al patíbul, cap als batallons de treballadors presoners o cap a casa si els avals eren tinguts per bons.
Casas va començar a escriure les memòries el 2 de setembre de 1937 en una llibreta petita i amb una bona cal·ligrafia; són 46 pàgines que acaben el 10 de març de 1938. La primera anotació la va fer a l’andana de l’estació de França mentre esperava el comboi que els havia de dur a la població aragonesa de Casp; la darrera, arribant a Manresa en un permís curt.
És gràcies a Montserrat Morera Perramon, filla de Jaume Morera Cornet cosí d’Ignasi Casas, que podem publicar aquestes memòries; ella en signa la introducció, és qui ha preservat el llegat documental i qui ha fet la traducció al català que publiquem juntament amb l’original manuscrit en castellà.
Són unes memòries estroncades en el seu propòsit. Segons Montserrat Morera, Ignasi Casas no les havia volgut acabar «perquè, la lluita final va ser massa cruel per explicar-la». Escrites de manera sintètica, no hi ha paràgrafs llargs, llevat de quan descriu algun fet d’armes o quan explica les anades a Manresa; però aporta detalls com les festes organitzades per a la població civil, els regals que el batalló donava a la mainada dels pobles ocupats o els àpats que encara podien fer, pagant, en les localitats que, tot i ser a prop del front, encara no havien estat afectades directament per la guerra; uns rebosts que no tardarien a buidar-se amb l’avenç de les forces franquistes. La resta és el mateix de sempre: desorganització, fred, gana, polls, pluja, dormir al ras, llargues caminades per manca de transports, poca munició… i buscar-se la vida quan els àpats no arribaven.
En les memòries, també hi ha temps per parlar de la Manresa que Casas trobava durant els permisos de 1937. Era una ciutat que encara vivia en una certa normalitat, tot i que les marques profundes deixades pel període revolucionari de la segona meitat del 1936 eren ben presents en el teixit social. És una Manresa que omplia el cine Olímpia o el Kursaal per veure films protagonitzats per Clark Gable i per Shirley Temple. Els manresans feien cap a l’Ateneu, passejaven pel Passeig de Pere III i anaven a comprar, a cal barber o al futbol.
L’autor del web és Salvador Redó i Martí de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Podeu accedir al nou web a través de l’adreça següent:
https://www.memoria.cat/ignasi-casas/
