Pròleg del llibre “Records. Entre Cardona i Serrateix” d’Albert Serra Serena (Març del 2009).

Els records i vivències són un patrimoni valuosíssim; són peces de la quotidianitat del passat que completen i situen els grans esdeveniments, sovint, més profusament documentats. Són un llegat preciós i, tanmateix, extremadament fràgil, tant com ho és la vida humana. Només si es traspassa a temps pot conservar-se per a les generacions futures. Per això és tan positiu que les persones grans s’engresquin a agafar el llapis o l’ordinador i deixin per escrit les seves memòries. Fan un gran servei al seu poble, a la seva ciutat, al seu país.

Tots els records ens retornen al passat però n’hi ha que ens donen compte de costums i tradicions que s’han perdut o de fets i circumstàncies desconeguts –sobretot pels més joves. És aleshores que aquest testimoniatge esdevé encara més valuós. Deixant-ne constància escrita, evitem que es perdi irremissiblement i contribuïm a protegir un patrimoni que no pas per immaterial és menys ric. Un tresor per avui, també per al demà.

Albert Serra ha afrontat aquesta tasca tan meritòria amb gràcia, amb una literatura fresca i amena, amb un relat planer, divertit, capaç de transmetre sensacions i ambients. Amb aquest llibre, no solament ha complert el deure de servar la seva memòria per a generacions futures sinó que, hàbilment, ho ha fet de manera plaent i atractiva. No es pot demanar més. Al contrari, cal agrair-li l’esforç d’escriure i l’empenta de publicar la seva obra per posar-la a l’abast de tothom.

Aquest llibre és un viatge en el temps. Et transporta a una època passada -no tan llunyana com sembla-, descrita amb tot luxe de detalls. Són temps de jocs al carrer que s’aturaven només de tant en tant pel pas d’algun carro. Aleshores, de cotxes, pràcticament no n’hi havia i per això quan n’apareixia algun tots els nens de l’escola sortien corrents per veure’l perquè era un fet extraordinari. Són temps d’educació franquista, amb el “cara al sol” i el “dos por uno es uno” de les taules de multiplicar cantades i amb un geniüt mestre “Don Raimundo” i el seu temible cinturó. Són temps de pidolaires i de misèria; d’espellofar el blat de moro als vespres d’hivern a la vora de foc tot resant el rosari; d’estufes de carbó, llenya o serradures, de brasers i de llums de carbur; de cuines de l’àvia, de neveres sense electricitat que calia anar omplint amb gel. Són temps de processons multitudinàries, de misses cantades per molts capellans i d’enterraments de primera, de segona i de tercera categoria segons el nivell econòmic de la família del difunt.

Teniu a les mans un llibre-document, testimoni d’una època, un retrat costumista de situacions, celebracions populars, paratges, gents, oficis, tot acompanyat de múltiples vivències personals. Una narració viva i molt didàctica el fa comprensible a totes les edats. En aquest sentit, per exemple, la minuciosa crònica del segar i batre o la descripció de l’elaboració del carbó vegetal o de l’ús del gasogen són capítols molt útils per conèixer uns oficis, unes tècniques i uns mitjans que o ja han desaparegut o bé s’han transformat radicalment.

Albert Serra va viure la seva infantesa i adolescència a cavall de Cardona i Serrateix. Van ser uns temps feliços de la seva vida que ell evoca amb enginy, amb tacte i tendresa. L’Albert va ser un nen afortunat de no patir tant la misèria que vivia molta gent en aquells anys tan difícils, però se sentia solidari amb els que ho passaven malament i per això, per exemple, demanava de poder menjar pa negre i no pas blanc, perquè en aquells anys de misèria tots els seus companys no se’n podien permetre d’altre.

Era un jove entremaliat, inquiet, actiu i espavilat, de qui el seu avi deia que “portava l’electricitat al cos”. Als 13 anys, ja treballava 8 hores diàries en una impremta, feia de sagristà i encara repartia propaganda dels “Catòlics” pels comerços de Cardona. Era un xicot curiós al qual li encantava introduir-se d’amagat al castell de Cardona –aleshores en un estat força més degradat que l’actual- o ficar-se dins el “minilla” de la muntanya de sal per contemplar la bellesa multicolor de les estalagtites i les estalagmites de la mina. En canvi, no li agradava pas gens haver d’anar a pasturar les cabres… Ara, aquell xicot ja té 72 anys, però conserva una memòria prodigiosa que li ha permès explicar-nos tantes coses i amb tant detall.

Els bons i els mals moments tenen el seu lloc en aquest llibre. Hi ha imatges molt divertides, com quan la colla de l’Albert se’n va a pescar granotes o a “patinar” sobre el riu Cardener, o quan intenta inútilment que un ruc deixi de fer el ruc i es posi a caminar d’una vegada o la visita memorable d’una truja a un porc per poder estar junts una estona… No escatima, però, passatges anguniosos, com quan descriu un recorregut inacabable de Cardona a Serrateix per un camí cobert de neu, o el viatge a L’Estartit, en què el cotxe de línia va avariar-se, o la persecució que va patir per part d’una de les bandes del poble… També recull moments realment dramàtics viscuts a la rereguarda republicana, escenes de la Guerra Civil transportables a molts d’altres indrets del país, com la detenció d’uns emboscats a qui volien executar.

Llegir aquest llibre és una delícia: pel que explica i per com ho explica. Tant de bo altres s’animin a seguir l’exemple d’Albert Serra. Hi ha molta saviesa, molta reflexió, molt coneixement del passat que només amb iniciatives com aquesta podem recuperar i conservar per al futur.

Joaquim Aloy