Intervenció llegida al saló de sessions de l’Ajuntament de Súria, el 15/4/2011

Il·lm. Sr. Alcalde de Súria, autoritats, familiars de Ferran Planes i Vilella, senyores i senyors.

Abans que res, agraeixo a l’Ajuntament de Súria la invitació a participar en aquest acte. És un goig perquè representa una triple recuperació:

• d’una obra excel·lent, “El desgavell”;
• de la seva versió integra, amb tots els afegits i més de 20 pàgines que la censura franquista va prohibir en la seva primera edició, la del 1969;
• i, del seu autor, una personalitat rellevant, que hauria de ser molt més coneguda i reconeguda del que és: Ferran Planes i Vilella.

Hem d’agrair a la Maria Bohigas, del Club Editor, que hagi salvat de l’oblit aquesta obra, que no és pas per a especialistes sinó per a un públic ampli. És un llibre molt amè, molt ben escrit, talment una novel·la, que, en alguns passatges podria convertir-se, fins i tot, en un guió cinematogràfic.

En aquest llibre, Planes demostra ser no només un narrador rigorós de la seva època, sinó també un bon observador, amb una gran capacitat d’anàlisi de la realitat del seu temps i un excel·lent coneixedor de la història.

Ferran Planes i Vilella va néixer el 1914, a Bagà. Als 7 anys, la família es va traslladar a Balsareny. Planes afirma que, als 16, ja era republicà. I com a argument deixa anar: “De Felip V a Alfons XIII… Repasseu la història. Veureu com desfilen els set pecats capitals, però no entreveureu enlloc cap virtut cardinal”.

Potser per aquest motiu es presenta en una candidatura catalanista i republicana a les eleccions del 12 d’abril del 1931, una data històrica de la qual aquesta setmana s’han complert els 80 anys. El triomf de les candidatures republicanes és espectacular. Alfons XIII se’n va. La monarquia cau. I Ferran Planes escriu: “El que la història ni ningú no podrà negar és que, per ensorrar un règim, [nosaltres] en vam saber més que els qui, al cap de cinc anys, [el juliol del 1936] van voler abatre la República”. Aquest és un dels paràgrafs que fou censurat pel franquisme.

Planes viu intensament la proclamació de la República a Balsareny. Immediatament és nomenat secretari de l’Ajuntament. Però es veu que ningú va pensar que era menor d’edat i l’endemà van haver de rectificar l’acta municipal i nomenar, com a secretari oficial, una altra persona, en Bassany, que quan plegava de la fàbrica, passava per l’Ajuntament a firmar els documents que Planes li preparava.

L’estiu del 1932, és nomenat oficial de secretaria de l’Ajuntament de Súria. “… vaig anar a raure a Súria –diu-, poble miner i de fàbriques més evolucionat que Balsareny, on vaig passar uns quatre anys vivint-hi tan bé com el peix a l’aigua”.

En aquesta època comença a escriure els seus primers articles al diari “El Dia”, de Manresa, i a “L’Opinió”. I llegeix molt, moltíssim. És un devorador de llibres. Més endavant ingressarà a la Facultat de Lletres de Madrid. Després, a la flamant Universitat Autònoma de Barcelona.

Viu la política dia a dia i participa en els Fets del Sis d’octubre, el resultat dels quals el fa plorar “de tristesa, de vergonya, de fàstic i de ràbia”. Està 24 hores empresonat a Manresa. Afortunadament aquests esdeveniments no li comportaran conseqüències més greus i podrà continuar treballant en aquest Ajuntament.

El gener del 1936 se’n va a fer el servei militar a Guadalajara. Però Ferran, malgrat el calvari que haurà de passar a la guerra i a l’exili, és un home de sort. Poc abans de començar la guerra, el mes de juny, obté un permís per examinar-se a la Universitat de Barcelona. En demana una pròrroga i li concedeixen. I és així, com el 18 de juliol, que l’hauria enxampat a la caserna de Guadalajara, es troba a Catalunya. Doncs bé, aquella unitat de Guadalajara –a la qual pertanyia- es va rebel·lar contra la República i els seus oficials van ser afusellats pels milicians.

Afortunadament Planes es va estalviar el malson que hauria patit si hagués estat en aquella unitat i els seus caps l’haguessin obligat a lluitar precisament contra la República.

El 19 de juliol es troba de nou a Súria, on hi vivia l’Elisabet, la seva promesa i la que serà fins a final de la seva vida la seva companya inseparable i mare dels seus dos fills: el Ramon i l’Albert. Una dona d’empenta, coratjosa, optimista, vital… fins a l’últim moment. Una persona que vaig tenir la sort de poder entrevistar en 2 ocasions. Encantadora i, malgrat els seus 90 anys i escaig, amb una memòria prodigiosa.

Però tornem a Súria, l’estiu de 1936. Planes s’horroritza dels assassinats de la rereguarda. En una ocasió s’enfronta a un grup que vol matar un emboscat, tot dient-los: “No manchéis el orden revolucionario”. Tot inútil. Un miner el va bufetejar i l’altre li va dir: “Tu eres tan fascista como él. A la horca”.

Val a dir que en relació a aquesta repressió, en una ocasió el testimoniatge de Planes no s’adiu a la veracitat dels fets. És quan parla de l’assassinat de Pius Macià i Ribera, delegat de “La Caixa” de Pensions a Súria, i un home de gran prestigi i estimació al municipi. Planes –segurament per falta d’informació- recull la versió errònia que va circular durant molt temps. Deia que van trobar el Sr. Pius amb la pistola a les mans, intentant lluitar contra nombrosos milicians. Això no va ser així. Precisament, el fill de Pius Macià, Francesc Macià i Gras, té un llibre inèdit titulat “Pius Macià i Ribera, un home de bé, un gran surienc”, -que he tingut el privilegi de llegir- on explica fil per randa com van anar els fets que van acabar amb aquest vil assassinat. El Francesc, aleshores un noi, va viure aquest episodi al costat del seu pare. Tant de bo, Sr. Alcalde i senyors regidors i regidores, aquest llibre es pugui publicar ben aviat. Súria i la memòria de Pius Macià i Ribera s’ho mereixen.

Ferran Planes se’n va al front. El desembre del 1936, ingressa a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat, d’on en sortirà al cap de sis mesos amb el títol de tinent d’artilleria de l’Exèrcit Popular. Allà, coincideix amb Joaquim Amat-Piniella i Pere Vives. Atenció a aquests noms perquè formaran part de la “pinya dels 5”, que es constituirà a l’exili. Ho veurem d’aquí un moment.

El setembre del 1937 són destinats a Andalusia. Segurament el paper de tinent d’artilleria li anava una mica gros a en Planes, ja que –per exemple- no va pensar en proveir-se de la pistola. Per tant, tot un oficial de la República com ell va anar al front sense armes. De fet, no la tindrà fins al cap de molt temps i un dia encara se la deixarà en un hotel. Ho reconeix ell mateix: “Es veu ben clar que de militar i de senyor se n’ha de venir de mena”.

De tota manera, tampoc no necessitava cap pistola. Afirmava que aquell era el “pur front de la no intervenció, un front totalment secundari i estabilitzat”. Tornarà a Catalunya uns dies, el gener del 38, per casar-se amb l’Elisabet i tornar, tot seguit, amb ella a Andalusia.

L’1 d’abril de 1939 acaba la guerra. Ferran Planes, que encara es troba a Guadix, s’ha negat a signar un telegrama de suport a l’exèrcit franquista. De seguida és conduït al camp de concentració de Benalúa de Guadix, amb el seu germà. L’Elisabet, que continua vivint a Andalusia, feia 2 hores de camí cada dia per portar-los menjar. Els en portava tant, que –segons en Planes- n’hi havia “per nodrir tot el pavelló”.

Alliberen el germà de Ferran i se’n torna amb l’Elisabet a Catalunya, des d’on buscaran avals perquè pugui sortir del camp. I ho aconsegueixen.

De retorn a casa, Ferran Planes fa nit a Tarragona. Aquest és un altre dels paràgrafs que van ser suprimits en la primera edició del llibre:

“De sobte, em cridà l’atenció un espetec de trets, una mica llunyans, però inconfusibles. Se m’eixamplaren els ulls i vaig preguntar-li:
– Què és això?
– Ui –va respondre- cada dia passa el mateix. És allà a un terraplè, prop del cementiri. Es veu que ara ho fan de nit. Ho fan amb metralladores, ¿sap?. En passen més via i, quan es fa clar, ja no en queda ni rastre”.

El franquisme havia començat a afusellar sense pietat. I no només gent “con las manos manchadas de sangre” (deien que els altres no havien de patir per res), sinó persones que simplement havien simpatitzat amb la República. (Precisament, aquí a Súria en teniu un exemple tràgic, amb l’assassinat de 8 suriencs a Can Maçana, el febrer del 1939).

Aquests trets de metralladores fan prendre consciència a Ferran Planes del perill que pot córrer si es queda a Catalunya, i, un cop arribat a Barcelona, telefona a la seva dona:

“- Oye Elisabet, ya estoy en Barcelona”

A l’Elisabet li falta temps per dir-li:

“- Ah, hola, oye, escucha… no subas. ¿No sabes el Pepet del pou? Ayer lo hallaron muerto cerca de Collbató. Joan “el paleta” fue condenado a muerte. El Nasi, el metge Ribera, están en la cárcel de Manresa…. Ya bajaré yo. No te muevas.

El Pepet del pou –escriu Planes– era en José González, asturià catalanitzat, facultatiu de mines que treballava a la casa Solvay (Mines de Potassa de Súria)… Era allò que en diem un tros de pa com a bona persona. No havia fet mal a ningú;… Però tingué la mala pensada d’afiliar-se al Partit Socialista espanyol“.

Planes ja s’ha convençut que no es pot quedar i decideix fugir amb l’Elisabet a França: “Vam fugir del nostre país per por, per fàstic i per vergonya”, escriurà amargament.

I aquí comença el llarg exili. Amb estades a Perpinyà, a Sainte-Marie-la-Mer (durant un temps els acompanya Amat-Piniella). Aviat els pocs francs que tenien s’acaben i han de viure com poden.

Al cap d’un temps l’Elisabet torna a casa. L’Amat i el Ferran són conduïts al camp de concentració de Sant Cebrià, on hi romanen en condicions penoses. I allà és quan es constitueix “la pinya dels 5” abans esmentada. Al Ferran Planes, l’Amat-Piniella, en Pere Vives, que ja coneixem, s’hi ajunten l’Arnal, caricaturista i ex-dibuixant de “Papitu”, i el republicà Hernández, que més tard participarà a la resistència francesa.

La Segona Guerra Mundial ha començat. Els 5 s’allisten a la 109 Companyia de Treballadors Estrangers. Porten uniformes de la primera guerra mundial i van sense armes.

Un dels apartats més interessants del llibre és quan Planes narra l’esfondrament del front francès, la fugida dels seus caps, que els deixen sols i abandonats, el campi qui pugui, les aventures, les peripècies, els ensurts continus… Planes descriu aquella situació amb aquestes paraules: “Érem bales perdudes d’un món enfollit contra el qual nosaltres no podíem lluitar i menys encara tractar de vèncer”.

Finalment són detinguts pels alemanys i conduits al Fort Hatry, de Bélfort, convertit en camp de presoners de guerra. Allà són ben tractats. (“No ens mancava res més que la llibertat”-diu). Fins i tot, poden fer una representació artística en honor de l’oficialitat alemanya, en què Ferran Planes dirigeix un cor de veus.

Però ell no les té totes. I creu que han de fugir. La pinya dels cinc es reuneixen. Ferran Planes i l’Hernández proposen als altres escapar-se. Els altres tres creuen que és una temeritat. Decideixen amicalment separar-se.

Ells dos fugen. Els altres, l’Amat, l’Arnal i el Pere Vives, es queden. Doncs, al cap de 15 dies, aquest 3 són deportats al camp d’extermini de Mauthausen. Pere Vives hi trobarà la mort en ser-li injectada benzina al cor. L’Amat i l’Arnal hi romandran empresonats 4 anys i mig.

La intuïció –i la sort- salven Ferran Planes i l’Hernández de l’infern de Mauthausen. Comença la seva difícil ruta cap a la França Lliure. Val molt la pena que en seguiu el rastre pàgina a pàgina.

Més endavant, Ferran Planes dedica un llarg capítol a explicar la seva relació amb el senyor Marcel Bonet, que li fa canviar els plans de tornar a Catalunya i li proporciona feina. El Marcel Bonet és un pseudònim que en realitat amaga la personalitat del surienc Andreu Claret i Casadessús. Els records de Planes vers Claret no són precisament agradables. També és bo llegir-los amb molta atenció.

Ferran Planes es retroba amb l’Elisabet, després de molt temps sense veure’s. I continuen vivint les peripècies de l’exili. Segons Planes, l’Elisabet era “Valenta, coratjosa, en aquell temps res no l’espantava. Confiava en mi. Ens estimàvem”. Ella m’havia comentat –en una d’aquestes entrevistes- que aleshores eren joves i que no eren gens conscients dels perills.

Després d’”alliberar-se” de Marcel Bonet, romandran un temps a Angostrina, (a la Cerdanya francesa), però també n’hauran de fugir quan hi arriben els soldats alemanys i comencen les deportacions. És quan Planes decideix tornar a Catalunya.

“El desgavell” és una crònica personal i la de tota una generació; el testimoni d’un període crucial de la nostra història recent. És, a més, un relat que t’enganxa, amb episodis d’una gran humanitat. Hi trobareu sorpreses, emocions, reflexions. Sincerament, l’heu de llegir.

“El desgavell” deixa constància de la frustració d’una generació malaurada per la guerra i la dictadura franquista. Recull fidelment les il·lusions perdudes d’un jove que als 17 anys es va entusiasmar amb la República i que en un article al diari “El Dia” del 1935 parlava d’aquell 14 d’abril del 1931 com d’un “jorn memorable… quan tota la meva intemperància i la meva fogositat jovenívola s’abocaven en l’emoció de la diada… Per les ànsies de llibertat i de justícia que m’impulsaven, m’adonava de l’enorme transcendència del període històric que s’obria amb la caiguda de la dictadura. I acollia en el meu esperit la idea de República. No sols l’acollia, l’adorava. Adorava aquella il·lusió immaculada que germinava al llindar de la meva adolescència”.

En aquest mateix article del 1935, Planes parlava “d’un demà millor, en el qual totes les nostres il·lusions podran realitzar-se”.

Però les coses no van anar com preveien Ferran Planes i aquella gent que compartia amb ell ideals de llibertat i de justícia social; aquella gent que vivien intensament un moment tan prometedor, tan il·lusionant com és la construcció d’un país; aquella gent que, com ell, hauria pogut aportar tant a Catalunya, en l’àmbit intel·lectual, cultural, social… La guerra i la llarguíssima dictadura els va robar totes i cadascuna d’aquelles llibertats, els va robar totes i cadascuna d’aquelles il·lusions fins al punt que en Ferran Planes, en un escrit inèdit, expressa així el seu sentiment en retornar de l’exili: “No sentia cap il·lusió, les meves vel·leïtats literàries estaven somortes… Em sentia un vençut integral, sense remissió i sense esperança”.

Que dur que havia de ser per a una persona amb una ment tan brillant com Ferran Planes viure aquell ambient asfixiant de la dictadura! I quina desgràcia per al país que tots aquests intel·lectuals haguessin de viure en l’ostracisme.

D’altra banda, quin goig i quin honor per a un país –i no cal dir per a la família- haver pogut comptar amb gent amb les conviccions, els principis i els ideals que tenia Ferran Planes i Vilella.

Joaquim Aloy