(Article publicat a la revista “El Pou de la Gallina”, febrer del 2002)

En Pedro Flores ens ha deixat fa pocs dies. Tenia 85 anys. La seva vida ha estat la d’un anarquista convençut, la d’un home d’acció, la d’un lluitador antifeixista en el sentit literal de la paraula. N’és una bona mostra el seu pas per les Joventuts Llibertàries de Manresa, per la CNT –de la qual en fou un dels membres més destacats-, el seu allistament voluntari a la columna anarquista “Tierra y Libertad” a l’inici de la Guerra Civil, i la seva participació tant en el maquis francès -contra les tropes alemanyes- com en el maquis espanyol –contra el franquisme-.

Hi ha alguns trets definidors de la seva personalitat i trajectòria que m’agradaria de ressaltar:

• La seva lluita obstinada i permanent -fins i tot en els moments de més risc i dificultats- a favor dels seus ideals de justícia social i de la millora de les condicions de vida de la classe obrera. Això el portà a combatre el feixisme i, fins i tot, a topar amb els governs d’esquerra republicans, en considerar que les reformes que aquests intentaven eren massa moderades i d’aplicació molt lenta.
• La seva preocupació per deixar testimoni escrit d’alguns fets polítics i socials -especialment relacionats amb el moviment obrer- i el seu interès per la història de Manresa. Va publicar una biografia de Ramon Vila Capdevila (“Caracremada”),Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner, Tipos manresanos y Tipos manresanos II. Però també ha deixat centenars i centenars de fulls mecanografiats sobre temes ben diversos, molts d’ells relacionats amb Manresa. També algunes obres literàries. Es pot dir que va estar escrivint gairebé fins al final dels seus dies. Tota aquesta documentació la va anar dipositant progressivament a la Biblioteca del Casino, on sempre l’havien tractat tant bé.
• En aquesta mateixa línia, i des de la seva perspectiva ideològica, cal esmentar el seu entossudiment per a recuperar i preservar la memòria històrica. D’altra banda, no suportava les tergiversacions, la falta de rigor o la lleugeresa a l’hora d’explicar fets històrics. Com li hauria agradat al Pedro l’excepcional i memorable documental “Els nens perduts del franquisme” emès aquests dies per TV3! Per cert, després de la seva emissió, després de constatar les atrocitats que produí el règim destruint tantes i tantes famílies, ¿el revisionisme històric espanyolista que cada dia actua amb menys complexos continuarà substituint el terme “dictadura franquista” per “dictablanda”, o per “règim autoritari”, o per “règim franquista” o per “règim anterior”?

No hi ha ningú que no estigui en deute amb els qui van combatre el feixisme

Segurament mai no ha estat prou valorada la contribució de l’anarcosindicalisme i de les organitzacions obreres en general en la consecució de les millores socials de la classe treballadora. Alguns dels fruits de l’estat del benestar que ara podem gaudir es deuen en part a la lluita duríssima de persones com Pedro Flores, Emilià Martínez, Marià Prat, Víctor Serra, Andreu Nardi, Ricard Lladó i milers i milers d’altres sindicalistes i homes d’esquerra, molts dels quals restaran per sempre en l’anonimat i que la dictadura franquista va condemnar a la mort, a l’exili, a les presons o a la misèria més absoluta. Tampoc mai no els ha estat prou reconeguda la seva lluita sacrificada –i aferrissada- contra el feixisme.

Ells em recorden aquell soldat, de nom Miralles, que apareix a la part final –trepidant i excel·lent- de la novel·la Soldados de Salamina de Javier Cercas. Un soldat que, malgrat tots els malgrats, continua caminant cap endavant combatent el feixisme: “Volví a ver a Miralles caminando con la bandera de la Francia libre por la arena infinita y ardiente de Libia, caminando hacia el oasis de Murzuch mientras la gente caminaba por esta plaza de Francia y por todas las plazas de Europa atendiendo a sus negocios, sin saber que su destino y el destino de la civilización de la que ellos habían abdicado pendía de que Miralles siguiera caminando hacia delante, siempre hacia delante”.

I escriu també el novel·lista: “no hay ni uno solo que no esté en deuda con él”. Efectivament, no hi ha ningú de nosaltres que no estigui en deute amb tots aquells que van combatre contra el feixisme i per la llibertat. Es mereixen, almenys, que no els oblidem (ni a ells ni a les circumstàncies històriques que els tocà viure). És la millor manera d’evitar que reneixin monstres com ara la manca de llibertats, l’agreujament de les desigualtats socials, el fanatisme, la xenofòbia, el racisme o la persecució contra les minories, ja siguin ètniques, nacionals o culturals i lingüístiques. D’aquesta manera, la lluita, el treball i les vivències de les generacions anteriors -que representen persones com Pedro Flores- no hauran estat en va.”

Joaquim Aloy