(Article publicat a Regió7, el 31-3-1979)
Per aquelles casualitats de la història, la data de les properes eleccions municipals coincideix precisament amb el tercer aniversari d’aquelles grans manifestacions populars que se celebraren arreu del Principat per reivindicar Ajuntaments democràtics i exigir la dimissió dels consistoris franquistes. Us en recordeu? Era el 3 d’abril, dissabte. I aquí a Manresa va tenir molta ressonància. Era palpable el desig que després de 40 anys de dictadura havíem de començar a democratitzar abans que res els Ajuntaments, inclús abans que les Corts.
Però Arias Navarro va fer el sord i Suárez, elegit president de govern tres mesos després, va veure que si es feien les eleccions municipals en aquell moment, seria un fracàs per a ell i els seus homes, perquè encara no estaven organitzats, mentre que les forces democràtiques sí que ho estaven i a més anaven molt unides. I així, va anar esperant i esperant, primer convocant eleccions generals el 15 de juny, després prometent que les municipals se celebrarien abans d’acabar el 1977, llavors dient que abans era la Constitució, i així va passar tot el 77 i tot el 78 i quan ja semblava imminent la seva convocatòria, encara ens ha fet empassar per postres unes altres eleccions generals amb tot el desgast i apatia que això comporta.
Ara ja han passat tres anys i Suárez pot fer les municipals amb força tranquil·litat. Ja ha tingut temps d’organitzar la seva gent arreu de l’Estat i les forces catalanes democràtiques també han tingut temps de dividir-se i anar cadascú pel seu cantó. Perquè és ben clar que si els comicis locals s’haguessin celebrat el 1976:
- La UCD no s’hauria presentat (no hauria tingut temps de preparar-se; fins i tot ara han hagut de fer la candidatura a corre cuita)
- Els “Independents” probablement tampoc no s’haurien presentat.
- Les forces democràtiques de l’Assemblea del Bages, haurien format una única candidatura -era el temps de la unitat, no ho oblideu- integrada per CDC, ERC, PSC, PSUC i PSAN, que hauria ocupat l’Ajuntament.
I com a Manresa, a la majoria de pobles i ciutats del nostre país, les coalicions catalanes haurien escombrat els Ajuntaments, la qual cosa no vol dir que ara no passi, però sí que és més difícil, ja que la dreta -UCD i “Independents”- intentaran lliurar una gran batalla.
I és curiós, tornant enrera, aturar-nos i recordar altre cop la manifestació del 3 d’abril de 1976. Érem un miler de manresans reclamant la democratització de l’Ajuntament. Semblava ben bé una explosió de llibertat. I podem recordar moltes cares conegudes de gent que era present a la manifestació i que ara es presenten en alguna candidatura. Recordem alguns membres de CDC i ERC i principalment a socialistes, gent del PSUC i del PSAN. Però, en canvi, per molt que ens entestem a rumiar, ens serà difícil recordar un sol home de la UCD o de l’Agrupació d’Electors Independents. I ens serà molt difícil recordar-ho per la senzilla raó que no hi eren. I tampoc no hi van ser, és clar, i encara amb més raó, quan pel carrer del Born va sortir la policia i començà a empaitar els manifestants. Vaja, no és fàcil d’imaginar membres de la UCD i dels “independents” corrent darrera els grisos…
I un no pot estar de preguntar-se: on eren aquests senyors? Si tant diuen preocupar-se per Manresa, per què no sortien demanant la dimissió de l’Ajuntament antidemocràtic? Per què no alçaven la veu en defensa de les llibertats imprescindibles de tot el poble? O potser van preferir veure per la tele les aventures del Marco?
I si fa 3 anys -abril del 76, quan la majoria de gent vinculada a l’anterior règim s’anava canviant de camisa- ells encara no donaven senyals de vida, on devien estar fa, per exemple, 5 anys ó 10 ó 15? Han donat alguna mostra d’oposició a la dictadura? Han destacat en la lluita per la recuperació nacional catalana? Han participat en les lluites populars per anar guanyant les llibertats bàsiques? I, per Manresa, quina mostra han donat de preocupació per la cultura ciutadana? I per la defensa del patrimoni? I per la problemàtica dels barris? No serà que s’hi trobaven prou bé tal con han estat muntades les coses durant 40 anys?
Caldrà desconfiar d’aquests nous demòcrates de fa pocs dies. No fos cas que entre tots haguéssim de pagar els plats trencats.
