Amb motiu del 75è aniversari del Grup Escolar Renaixença
Els actes de celebració del 75è aniversari de la inauguració del Grup Escolar Renaixença de Manresa –que han conclòs aquests dies– han constituït un bon motiu per rememorar la tasca formidable dels governs de la República i de la Generalitat dels anys 30 en el terreny de l’educació. A Manresa, es va concretar –entre d’altres actuacions– en la construcció d’aquesta escola magnífica inaugurada per Lluís Companys, el setembre de 1934.
Què devia tenir aquest centre que tothom que hi va passar durant aquells anys en parla tant i tant bé? Malgrat la brevetat d’aquella etapa, els alumnes en conserven uns records entranyables, tant dels mètodes d’ensenyament com de l’equip de mestres.
El “Renaixença” va reunir un magnífic planter de mestres compromesos amb l’educació activa i el país. Com Maria Llaveries -esposa de Joaquim Amat-Piniella-, Vicenta Cuende, Hermenegild Lladó, Rosa Delhom, Francesc Montserrat, Josefina Borràs, Jaume Roigé, Pere Aloy, Pepita de Riera… i tants d’altres.
L’ensenyament d’aquells anys a Catalunya es encara avui un referent on emmirallar-nos. En poc temps, el nostre país va aconseguir situar-se a l’avançada europea en renovació pedagògica.
Ja des de primers de segle XX sorgeixen diverses iniciatives pedagògiques que avancen en aquesta direcció, com l’Escola Horaciana de Pau Vila, l’Escola de Mestres de Joan Bardina, l’escola racionalista de Ferrer i Guàrdia, la política de la Mancomunitat de Catalunya -sota la batuta d’Alexandre Galí-, l’Escola del Bosc, l’Escola del Mar, la tasca excel·lent del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona (amb Manuel Ainaud al capdavant), el treball de pedagogs com Artur Martorell, Rosa Sensat, Pau Vera…
Són experiències que, amb entusiasme i idees clares, van ser capaces de superar un context realment advers. Durant la dictadura de Primo de Rivera, hi havia un dèficit de 27.000 escoles a tot l’Estat, gairebé la meitat de la població era analfabeta, moltes noies no anaven a escola, el mestre era un professional molt mal pagat… En definitiva: l’escola pública estava absolutament desconsiderada.
Però amb la proclamació de la República, l’ensenyament es convertí en una de les prioritats dels governs, tant el de la República com el de la Generalitat. El ministeri dedicà durant el primer bienni una part molt important del pressupost públic a construir escoles, a formar mestres i a mirar de facilitar l’accés a l’ensenyament a tothom.
La Generalitat, per la seva banda, i malgrat les seves poquíssimes competències (almenys inicialment), s’abocà de ple a aprofitar aquell moment històric i, entre d’altres actuacions destacades, va crear l’Escola Normal de Mestres -una obra modèlica que tenia com a objectiu la formació dels nous mestres i reconèixer i dignificar el seu paper- i l’Institut-Escola de Segon Ensenyament, que aspirava a la formació integral de la personalitat de l’alumne.
L’educació a Catalunya vivia el millor moment de la seva història. S’utilitzaven els mètodes pedagògics més avançats i pedagogs de la talla de Maria Montessori se sentien, al nostre país, com a casa seva. Era una escola catalana, moderna, coeducadora, laica -però amb un gran respecte i tolerància envers la religió de cada alumne-, de qualitat, que partia de l’observació i l’experimentació, oberta, compromesa, al servei del país. Era una escola que ensenyava a pensar, que formava ciutadans, en definitiva, que posava l’alumne en el centre del sistema educatiu. Era també una escola que dignificava i reconeixia socialment el paper dels mestres.
Va ser una aposta rotunda del govern central, de la Generalitat de Catalunya, de l’Ajuntament de Barcelona i de molts altres ajuntaments, convençuts que l’educació era una peça bàsica en la construcció del país. L’objectiu era transformar la societat des de l’escola. I polítics i mestres van caminar junts en aquesta direcció. Va ser el millor llegat que ens va deixar la República.
I qui eren aquests mestres? Gent activa, compromesa, entusiasta, amb inquietuds, amb ganes de canviar l’escola. Són mestres que experimenten els mètodes dels grans pedagogs del moment, una generació excepcional de mestres que revolucionen l’ensenyament del país.
La dictadura franquista va segar els projectes i ideals d’aquests homes i dones i es va acarnissar amb ells amb una repressió i depuració sistemàtiques . Entre els represaliats hi havia diversos mestres del Grup Escolar Renaixença.
El franquisme esborrà tota l’obra educadora de la República i hi imposà la seva ideologia radicalment contrària. L’escola franquista fou un instrument més de repressió i d’adoctrinament del règim. El mateix Grup Escolar Renaixença de Manresa passà a anomenar-se “Grupo Escolar Generalísimo Franco”. El canvi de nom ja ho deia tot. L’ensenyament s’impartia en castellà, des d’una concepció autoritària i dogmàtica, basada en la repetició i la memòria més que no pas en l’experimentació i la vivència. S’impartia formación del espíritu nacional i es cantava el Cara al Sol; s’imposava la moral catòlica i els seus rituals s’incorporaven al dia a dia de l’escola. L’educació era sexista i discriminatòria contra la dona…
Afortunadament tot això ja ha passat. Tanmateix, encara estem molt lluny de tornar a ser aquell país on l’educació era una prioritat a tots nivells. Tant de bo aconseguíssim tornar-la a situar al primer lloc de les polítiques dels governs, recuperar el prestigi social de l’ensenyament públic i, particularment, el reconeixement de la figura del mestre. Malgrat que l’ensenyament d’ara i el d’abans no tenen res a veure, quantes lliçons tan positives es poden treure de l’Escola de la República!
Joaquim Aloy
