Xavier Sanclimens Solervicens

1. La campanya de 1980

La Delegació de Manresa (aleshores es deia així) d’Òmnium Cultural va tenir la iniciativa, l’any 1980, de fer una campanya, coneguda com “El català al carrer”[1], per copsar quin era el percentatge de presència de la llengua catalana als rètols visibles des del carrer, amb l’ànim d’anar avançant en la normalització del català en aquest àmbit. L’objectiu s’adreçava a la retolació que “depèn exclusivament de la bona disposició i de la iniciativa personal dels ciutadans que tenen un establiment obert al públic, o una placa que indica la seva professió”[2]. Se n’excloïa, per tant, tota la retolació d’origen oficial, també els noms dels carrers.

No es tractava pas d’enquestes, sinó d’un inventari exhaustiu. Ens vam repartir els barris entre uns quants de la Junta (jo llavors n’era vocal), i vam anar passant, carrer per carrer, armats amb unes fitxes on anotàvem ordenadament si allò que es podia llegir des del carrer era en català o en castellà: rètols de botigues, aparadors (rètols fixos i temporals), plaques de professionals, etc.

Molta gent se’n recorda, d’això, perquè va tenir una àmplia repercussió social. Val a dir que en aquella època, a més, els de l’Òmnium ens fèiem un tip de fer classes de català a adults, a la tarda i al vespre, cada dia, i –sense cobrar- uns cursets intensius el mes de setembre, a l’Escola Renaixença o a l’Institut Lluís de Peguera, que tenien un èxit impressionant.

Però la memòria no sol ser gaire precisa. Remenant alguns papers que tinc a casa, he redescobert que no va ser una campanya, sinó dues, amb tres anys de diferència, el 1980 i el 1983. Efectivament, en vam fer una segona perquè teníem la percepció que, en poc temps, i segurament la primera campanya i els cursets de català hi devien haver influït, hi havia hagut un avenç considerable en la presència visible de la llengua catalana al carrer. També s’ha de dir que, després de la primera campanya, havíem posat a disposició de tothom, particulars i entitats, i també dels organismes oficials, un servei de correcció gratuït, per tal que ningú no tingués excusa per no fer el canvi.

La primera campanya va reflectir uns resultats que ara semblen modestos, però cal recordar que tot just sortíem de la Dictadura (encara que en molts aspectes sembla que no n’haguem sortit mai, el 1980 gairebé tothom es pensava que sí). De 2.477 rètols, 1.820 eren en castellà i 657 en català (el 26,52%, una mica més d’una quarta part, doncs). Però aquesta proporció no era uniforme, anava per barris: els més catalanitzats eren el Poble Nou (34,84%), Passeig i Rodalies (31,27%) i la Carretera de Santpedor (31,03%), i els que ho eren menys eren les Escodines (21,57%) i Valldaura (20,19%). El Xup o Sant Pau tenien percentatges encara inferiors, però el cert és que hi havia molt pocs rètols i no eren comparables a aquells altres barris, aleshores plens de botigues de tota mena.

Barri per barri, els resultats van ser aquests:

Taula núm. 1: El català als rètols als carrers de Manresa, per barris (1980)

Font: ÒMNIUM CULTURAL, Delegació de Manresa: “L’ús del català als carrers de Manresa” (mecanografiat), Manresa, octubre de 1983.

Com que seguíem els carrers botiga per botiga, de vegades parlàvem amb els botiguers (evidentment, alguns ens coneixien, però d’altres no), els explicàvem què estàvem fent i per què. Alguns acollien la iniciativa amb interès, d’altres amb indiferència, però almenys jo no recordo haver-me trobat amb ningú que manifestés rebuig a la iniciativa. Més aviat ens deien que ho tenien en castellà per inèrcia, que d’escriure en català no en sabien prou (d’aquí va sortir la iniciativa del servei de correcció gratuït), i que quan canviessin el rètol ja el posarien en català. Per tant, la idea que en vam treure era que en pocs anys es podia fer un salt endavant.

2. La campanya de 1983

Partint de l’experiència de la primera campanya, vam emprendre la segona, tres anys més tard, amb la mateixa metodologia de treball exhaustiu, barri per barri i carrer per carrer, fins i tot vam anar a algun barri que ens havíem “descuidat”, com Mion–Puigberenguer, la Parada, la Balconada i Bellavista. També hi devia haver algun problema de descoordinació o d’adscripció de determinats veïnats, perquè per a la de 1983 no he trobat informació per al Guix, la Catalana, els Dolors ni els Comtals.

Segur que tres anys després hi havia més rètols, però segur també que vam ser més exhaustius i vam anar a tots els barris que aleshores existien i que tenien rètols de cara al públic, perquè en van sortir més, 3.055. Ara, el que era significatiu era l’augment de la proporció de rètols en català, s’havia passat del 26,52% al 46,51%, és a dir, d’una quarta part a quasi la meitat. Els capdavanters en la catalanització eren, altra vegada, el Poble Nou (amb el 51,15%), i Passeig i Rodalies (amb el 50,16%), i a la cua, la Font dels Capellans (que s’havia quedat estancat, amb el 23,53%), i la Sagrada Família (ja amb un 38,79%, però).

Barri per barri, els resultats van ser aquests:

Taula núm. 2: El català als rètols als carrers de Manresa, per barris (1983)

Font: Elaboració pròpia.

3. Una mica d’anàlisi

Aquestes dades mostraven un progrés evident, encara que el consideràvem insuficient. D’altra banda, vam veure la necessitat d’aprofundir l’anàlisi. D’entrada, els rètols, independentment de la llengua en què estiguessin escrits, es trobaven fonamentalment concentrats al centre de la ciutat (tres barris, Antic, Passeig i Rodalies i Vic – Remei en tenien, junts, gairebé dues terceres parts). Podria considerar-se un error metodològic atribuir el mateix valor a un rètol situat en un carrer cèntric que a un de la perifèria, que objectivament és vist i llegit per menys persones. Aquest fet es va corregir classificant els carrers de Manresa en 3 categories:

• Les artèries comercials principals de la ciutat, que tenen un abast comarcal o millor, regional.
• Els carrers que per tradició o per conjuntura, han assolit un mercat no només del seu barri, sinó d’abast local.
• Els carrers que normalment no són freqüentats sinó pels veïns del barri, i per tant aquest és el seu mercat real.

Amb això, vam introduir algunes correccions perquè puntuessin a l’alça els rètols dels carrers de la categoria 2, i encara una mica més els de la categoria 1, fossin en la llengua que fossin. D’aquesta manera vam considerar que es reflectia millor la realitat de la presència de totes dues llengües a la vista del públic que hi passava per davant.

Amb aquestes correccions, el percentatge de retolació en català a Manresa s’elevava 1,7 punts. Això vol dir que aquells carrers que tenien més rètols també tendien a tenir-ne un percentatge més alt en català.

A partir de les dades segregades per als tres grups de carrers i el seu respectiu potencial de mercat, es van fer una sèrie de càlculs per veure si hi havia una relació matemàtica entre una cosa i l’altra.

Aleshores un servidor estudiava a la universitat, i en aquell temps, als estudis de ciències socials de la UAB, i al Departament de Geografia en particular, hi predominaven dues tendències: una, la marxista, amb totes les seves variants –i també l’anarquista, que no és marxista-, i l’altra, la “teorètico – quantitativa”, aquella que deia que tot s’ha de poder quantificar matemàticament, i si no, no és ciència. Reconec la influència que aleshores aquestes tendències tenien sobre el jove estudiant que era, i en aquest cas vaig aplicar-hi a fons la segona. Vaig calcular la recta de regressió, el coeficient de correlació, vaig aplicar el mètode del xi quadrat, etc. Estalviaré tecnicismes (ara amb prou feines sé llegir les fórmules que vaig escriure fa 40 anys), però sí que en reproduiré algunes conclusions:

“1. Hi ha hagut, en els darrers anys, una catalanització força intensa que ha afectat pràcticament tots els barris (excepte la Font dels Capellans). Els capdavanters en la catalanització dels seus carrers continuen essent-ho ara igualment que l’any 1980.

2. En línies generals, la proporció de rètols en català encara queda una mica per sota de la meitat del total…

5 … El sector més catalanitzat és també el més dinàmic: els carrers més cèntrics, els llocs per on passa més gent, els establiments – punta de tots els sectors, els indrets on se cerca la moda … els productes especialitzats, els cafès de renom… L’escassa catalanització va lligada al comerç més perifèric … que no atreu l’atenció sinó per a les necessitats més bàsiques de la seva rodalia. Per aquest motiu, les expectatives no són dolentes. Però caldrà molt d’esforç encara per aconseguir ésser una ciutat normal d’un país normal… “

[1] En Jaume Puig ha tingut l’amabilitat de recordar-me’n els antecedents: durant el Congrés de Cultura Catalana (1977) es va obrir botiga per distribuir materials a l’antiga llibreria Vergé, de Manresa, i es va impulsar la campanya “El català al carrer”, en quatre àmbits: retolació d’establiments; anuncis; catalanització i recuperació dels noms dels carrers; i catalanització del nom al registre civil.

[2] ÒMNIUM CULTURAL, Delegació de Manresa: “L’ús del català als carrers de Manresa” (mecanografiat), Manresa, octubre de 1983.