Josep Oliveras i Samitier

La publicació d’una magnífica biografia de Joan Selves que ha editat la Fundació Irla amb la col·laboració de l’Ajuntament de Manresa em serveix per fer memòria sobre aquest personatge que va ser el primer alcalde de la ciutat en temps de la Segona República i conseller de Governació, a més de diputat a Madrid i a Barcelona, entre moltes altres responsabilitats. L’autor de la monografia és el jove professor d’història i col·laborador en diferents mitjans de comunicació Joan Esculies que ha fet una tasca admirable, no només per situar temps i esdeveniments, sinó per exposar opinions sobre diferents temes polítics, socials i econòmics que sustentava Selves a través dels seus escrits i de les declaracions que feia a la premsa. Llàstima que la correspondència personal s’hagi perdut en bona part, i en algunes qüestions polítiques de gran transcendència no hi hagi més material per poder tenir una explicació més acurada i completa, però el resultat de la feina feta per Esculies és d’un alt nivell com ha demostrat en altres obres seves. Per altra banda l’autor no fa una hagiografia del personatge, subministrant només informació favorable, sinó que també mostra les opinions contràries i a voltes molt adverses de les que defensava el polític originari de Castelltallat. L’obra té a més un gran interès per entendre els corrents que hi havia dins Esquerra Republicana i els enfrontaments ideològics i de conquesta de poder entre membres del mateix partit, especialment per part del grup d’Estat Català.

L’obra a més compta amb una gran profusió de fotografies extretes de diaris i revistes, moltes d’elles poc conegudes, i totalment inèdites les proporcionades per les filles, que segur que hauran quedat molt satisfetes per aquest homenatge després d’haver passat gairebé noranta anys de la mort del seu pare.

Naturalment, no vaig conèixer personalment al Joan Selves en persona, vaig néixer passada la guerra civil i la mundial, però el seu nom i anècdotes sobre ell van entrar al meu cap des de que era molt petit. La raó va ser que el meu pare va ser contractat de manera especial per fer de grum de l’advocat Selves, poc després que aquest instal·lés el seu despatx al carrer d’Urgell. Per aquest motiu, les relacions amb la família Selves van ser intenses. Era norma dels meus pares anar a fer una visita a la Sra. Carme Baltiérrez vidua Selves un cop a l’any, fora que coincidissin conjuntament en algun acte, normalment casaments, en el que els pares podien conversar amb ella i generalment també amb la filla gran, la Maria, i el seu gendre. Aquest era el Timoteu Riera que junt amb el seu germà explotaven la gravera d’una antiga terrassa fluvial del Puigberenguer. A mi em va tocar unes quantes vegades acompanyar els pares a fer aquesta visita ritual al carrer Barcelona, davant per davant de la impremta Perramon, on s’imprimia el diari o Gazeta de Manresa.

La senyora Carme era molt atenta, educada i culta, i a casa la posaven sempre com a exemple de persona distingida, elegant, amable, i de ser una veritable senyora, que havia patit molt amb la mort del seu marit i havia sabut portar amb molta enteresa la viudetat, a més d’ocupar-se de la propietat i de l’educació de les dues filles.

En els anys cinquanta i part dels seixanta era força normal els diumenges per la tarda, anar a fer un passeig per la ciutat (de casa al carrer de Sobrerroca, la Plaça, Sant Miquel, Born, parada especial als aparadors de can Jorba, carrer de Guimerà i cap a casa), o sortir als afores (Joncadella, Les Marcetes, Santa Caterina, el Pla de cal Gravat, Sant Pau…), o bé fer visites de cortesia. De visites, n’hi havia de diferent tipus, de familiars (ties, oncles, cunyats, cosins…dels pares o avis) i les de cortesia a amistats de la família, que podien també dividir-se en les d’estar com a casa meva, o les protocol·làries.

Les visites a casa de la Sra. Carme eren per a mi de les protocol·làries. Havia d’anar amb vestit de mudar, sabates netes, ben rentat, pentinat i clenxinat. Se’m donaven també instruccions de contestar el que se’m demanés, de no dir tonteries, de seure correctament, de no tocar res, etc. Anar a la casa del carrer Barcelona, tant fos al segon pis on vivia la vídua Selves, o al primer on vivia el Josep Selvas (cosí del Sr. Selves i pare de la Montserrat sogra del Pep Guardiola) m’imposava una mica. Mai s’havia d’anar al primer pis i al segon el mateix diumenge, les visites eren en dates diferents i sempre eren prèviament acordades i anunciades.

A les primeres visites recordo que encara vivia la Sra. Ramona, vídua de l’Ignasi Baltiérrez, mare de la senyora Carme i sogra del senyor Joan. L’acte es celebrava en una galeria coberta, a la part darrera de la casa, després del menjador, on hi havia dues butaques o sillons i una tauleta que les separava. Si no m’equivoco hi havia també tocant a la paret que donava al menjador un moble on hi havia alguns llibres. Des de la galeria es veia el pati amb jardí, horta i galliner dels Selvas del primer pis i propietaris de la casa, pati que arribava fins al carrer Girona.

Pares i fill (al meu germà i germana més petits gairebé no els hi va tocar el costum de les visites de cortesia) després de les salutacions de rigor i els preceptius petonets, érem invitats a seure en cadires, la senyora Ramona i Carme a les butaques, i s’iniciava el ritual. Es parlava de la salut d’uns i altres, la senyora Ramona, s’interessava per l’avi Pep que havia estat el primer treballador dels tints Baltiérrez fora dels membres de la família i que hi treballà dels deu als seixanta-cinc anys, esdevenint-ne home de confiança dels amos i encarregat i majordom de la secció de tints. Després es parlava sempre de la collita de cereals i de la tala de pins a la propietat de les Selves de Castelltallat, com havia anat i deixat d’anar, dels progressos en pintura i piano de la filla petita (la Maria del Carme) que havia donat classes de dibuix al Lluís de Peguera com a auxiliar dels Hurtado, i que naturalment en sabia més que don Fernando. A la conversa podien sortir altres familiars, com la germana petita de la senyora Carme, la Loreto; la Lluïsa vídua Caro, cunyada de la senyora Ramona; i altres persones de la família Baltiérrez, etc.

Un altre tema que havia sortit en converses era dels amics del senyor Joan Selves, sobre els quals el pare demanava, i que vivien a l’exili o feien una vida completament diferent a la d’abans del franquisme. A mi em preguntaven pels estudis i ells parlaven del seu fill i net el Joan, un any més petit que jo i de la Dolors, encara més xica i que de gran es casà amb en Ramon Silva, company meu d’estudis de La Salle i del Lluís de Peguera, bon estudiant i futbolista. En aquestes visites recordo poc al Joan Riera, que ben segur se’n sabia escapolir. Al mig de les converses érem obsequiats per la senyora Carme i la Maria amb galetes i refrescos. També recordo que la senyora Carme un any ens ensenyà un llibre gran que havia comprat o li havien regalat, i que jo m’hi vaig passar estona mirant les fotografies i llegint algunes coses, era el de Les terres catalanes, del geògraf, pedagog i polític republicà Pere Blasi, editat el 1954, cosa que sempre he recordat de manera especial perquè va ser també un dels fundadors i vicepresident de la Societat Catalana de Geografia.

Recordo igualment que almenys en una ocasió havíem passat a una sala del davant on hi havia un piano, i la senyora Carme s’havia posat al cap que per obsequiar-nos la seva filla petita toqués alguna peça. Suposo que a la Maria del Carme, no li devia fer massa gràcia, però a nosaltres ens agradà i a mi particularment, veure tocar un piano de tant a prop.

A les primeres visites de les que en tinc coneixement un tema central de conversa que per no repetir-se es va anar esvaint amb els anys era parlar del senyor Joan, com l’anomenava el meu pare. La relació de Joan Selves amb el meu pare -l’Amadeu Oliveras Camps-, venia dels tints Baltiérrez, justament quan en la seva administració hi col·laborava el senyor Joan. Als tints l’avi ja hi havia fet entrar com a meritori d’escrivent i per inicialment fer etiquetes al seu fill gran, el Josep, que més tard n’esdevingué el comptable. També treballà al despatx la que després seria l’esposa del tiet, la Paquita Baró, filla d’un mecànic especialista en calderes de vapor i amb taller a la carretera de Vic.

Segurament, l’avi demanà feina per al seu fill segon (en tenia quatre) al senyor Ignasi Baltiérrez o al seu gendre el Joan Selves que feia d’administrador dels tints. Aquest, que acabava d’obrir el despatx d’advocat, va fer a l’avi una proposta curiosa i inèdita: el pare que tenia deu anys, passaria a treballar només per les tardes de grum al seu despatx, per obrir la porta, anunciar les visites i fer encàrrecs diversos. A canvi el meu pare havia d’anar a escola pels matins. El mateix senyor Selves es preocupà de matricular-lo a l’escola preparatòria del Lluís de Peguera, amb el reconegut mestre i renovador de l’ensenyament Josep Albagés i Ventura, amb qui tancà el pacte de tenir un alumne només pels matins, tot i considerant que a les tardes es feien activitats docents no tan fonamentals com les del matí. El senyor Albagés entre altres coses era en aquells moments el president del Centre Excursionista de la Comarca del Bages i un nacionalista amb una ideologia que podria situar entre Acció Catalana i la Lliga Catalana.

Dels 10 als 14 anys l’Amadeu Oliveras seguí els cursos del mestre Albagés, amb gran aplicació, acompanyat d’altres xicots que eren de casa bona, com els futurs metges Badal i Ribas Mujal. Mort el senyor Joan Selves i ja amb el pare amb 14 anys, el mateix senyor Albagés li cercà feina d’aprenent de comptable, i el col·loca al despatx de La Farinera (la de la marca La Favorita de les Obagues), propietat del senyor Santos Yellestich, gendre del senyor Jorba. Un despatx, situat als inicis de la carretera de Vic, que va continuar sent una escola de formació cultural, ja que en ell hi treballaven els germans Casas Huch, l’Estanislau i l’Enric, republicans tots dos, vinculats al diari El dia, on el segon hi escrivia articles i el primer era també el col·laborador dels Cabot-Padró per la selecció i anunci de pel·lícules, cosa que al meu pare li reportava alguna entrada gratis al cinema. Quan per la tarda acabava la feina, el pare anava a Arts i Oficis a aprendre comptabilitat, francès, català, amb l’Antoni Invers, i també dibuix i pintura amb l’Evarist Basiana.

Durant les vacances el pare anava també pels matins al despatx Selves, on hi tingué altres avantatges, com estar sempre al corrent de poder-se apuntar dels primers a les escoles d’estiu de la Generalitat, cosa que li permeté anar cada any a les colònies de Berga o a Tossa de Mar, i conèixer a alguns dels pedagogs més notables de la renovada escola catalana. Els seus diaris de les colònies i els quaderns de treball del mestre Albagés són admirables, tant en la part d’humanitats com de ciències. A més a més de poder saber llegir i escriure correctament en català i conèixer les principals obres de poetes i altres escriptors, com Verdaguer, Maragall, Guimerà, etc.

També en forces caps de setmana i a l’estiu, el senyor Joan Selves s’havia emportat al meu pare a la masia de Castelltallat, fet que li permeté conèixer aquella propietat de boscos, camps de cereals i algunes vinyes, formada per la masia central de Les Selves i les masoveries de Goberna, Cucala i cal Biel. De petit també vaig tenir la sort de poder-hi anar, invitats els pares per la senyora Carme, i alguna altra vegada vaig recórrer aquells llocs amb els germans Selvas, el Josep i el Rossend, a la recerca de rovellons i llenegues. De la masia que encara tenia masovers, i si no em falla la memòria, en recordo la pallissa, els corrals, i un grandíssim per a mi menjador amb una llarga taula. A les parets del menjador on dinàvem, hi havia penjades unes escopetes antigues que em cridaren l’atenció. Hi havia també una llar de foc, amb els seients per poder-se escalfar, una finestra amb festejador, i a la banda del darrera de la casa un prat d’herba centrat per un arbre gran amb un gronxador penjat d’una branca.

Quan el senyor Joan i família es traslladaren a viure a Barcelona, el meu pare també hi va anar una o dues setmanes, per ajudar a col·locar coses, entre altres els llibres de la biblioteca. D’aquells dies el pare en tenia el record del nou pis i de poder anar a veure unes pel·lícules a un cinema de la capital.

Al despatx del senyor Joan, el nou grum obria la porta quan trucaven, anunciava i feia esperar les visites, i havia de fer molts encàrrecs de portar o recollir plecs de papers d’altres advocats i procuradors. El pare deia que gràcies a això va conèixer els carrers de la ciutat. També havia de fer encàrrecs per la senyora Carme, com anar a recollir algun paquet d’alguna botiga o vigilar i entretenir a les nenes si ella havia de sortir algun moment o estava molt ocupada. Això li permetia jugar una estona en un terrat que hi havia i també assaborir els berenars que la mestressa li donava.

Al despatx d’en Selves, el pare havia de tractar també amb el seu passant principal que era el Joaquim Amat-Piniella que aleshores estudiava Dret, i també hi intervenia el novell advocat Josep Martí i Farreras, germà del Ramon i l’Antoni i fervents republicans tots tres. El pare deia que al despatx d’advocat hi havia molta feina, especialment amb motiu de la nova llei de contractes de conreu que portava a molts pagesos a anar a fer consultes, de tal forma que alguns dies fins i tot hi podia haver homes que s’esperaven a l’escala. Una escala de la que n’eren porters la família Subirana, avis dels Piñero Subirana.

A través del meu pare vaig conèixer algunes coses i actuacions del senyor Joan, que segons l’ex-grum era molt atent i agradable. Hi entrà a treballar el 1930, i una de les coses que m’explicava perquè li va fer molt estrany és que el senyor Joan i la seva esposa van ser padrins d’un religiós que va cantar la primera missa a l’església de Castelltallat, cosa que explica Esculies, però al cap de pocs mesos el senyor Joan va manar al pare que descargolés i tragués per desar-lo un sagrat cor de metall que hi havia a la porta del domicili familiar, com el que hi havia a moltes cases que es reconeixien com a catòliques. Quedava clar que una república laica intentava iniciar el seu curs.

Sobre la llei de contractes de conreu i els moviments de la pagesia, el pare també explicava que tot i ser el senyor Selves d’esquerres, a Castelltallat es reunia amb altres propietaris de la zona, fossin els de Biosca o els Soldevila que eren conservadors i votants de la Lliga. Però com a propietari que era en Selves segur intentava explicar-los-hi els avantatges de la nova llei de contractes de conreu i la substitució dels contractes de rabassa pels d’arrendament. El meu pare em recordava que l’hi havia sentit dir en broma a d’altres propietaris que la llei de contractes de conreu, no era aplicable des de “la Creu escapçada (on acaba la carretera cap a Castelltallat) fins a l’acabament de les seves respectives propietats”, o “de la Creu escapçada enllà”.

També m’explicava el papa que quan anaven a la masia de les Selves, a l’estiu, on ja hi havia l’esposa i les nenes, sortien el dissabte de Manresa en un taxi amb un conductor que era sempre el mateix i de la total confiança del senyor Joan. El taxi els deixava a la Creu escapçada i aleshores anaven a les Selves, no seguint el camí de carro, sinó per dreceres i bosc a través. El senyor Joan feia portar al pare un cistellet cobert amb un mocador de farcell. Dins el cistell hi havia dues pistoles. Li va explicar a l’Amadeu que anaven per dreceres i portava armes per por de sofrir algun atemptat per part d’incontrolats que tant podien ser de l’extrema dreta agrària com de grups revolucionaris anarquistes. Diumenge a la tarda el mateix taxi els recollia a la Creu escapçada a l’hora convinguda.

Sobre la seguretat del conseller de governació, la senyora Carme explicava que el principi que eren a Barcelona, van anar a veure una obra teatral. A la mitja part la senyora Carme va dir tot sorpresa al seu marit: Mira Joan allà hi ha l’Orriols que també ha vingut, i al cap de poc, mira allà hi ha tal que és de Manresa i un altre, i girant el cap exclamava que hi havia un home de Castelltallat… Per fi el seu espòs li va dir que no seguís perquè tota aquells coneguts formaven part de la seva guàrdia personal de seguretat.

La situació en aquells anys era ben delicada. La senyora Carme confessava que ella s’ocupava de les filles i que sabia poques coses dels afers polítics. Endemés quan les coses es complicaven per haver-hi vagues o altercats i el senyor Joan tenia moltes reunions al llarg del dia i part de la nit, feia anar l’esposa i filles a Manresa, a casa la senyora Ramona, que si no m’equivoco vivia en una casa davant de Casa Caritat.

Sobre els motius de la seva mort recordo que encara quan vivia la senyora Ramona es va parlar dels fets, i la sogra insistia que havia estat enverinat amb arsènic, mentre la senyora Carme era molt més cautelosa sobre la qüestió i parlà de possibles perforacions intestinals, cosa que em quedà gravada. També parlant de la política d’aquells temps, la senyora Carme deia que la política li havia pres el marit i que l’únic que li havia donat era “una tomba al cementiri”, referint-se al panteó que l’Ajuntament de Manresa havia regalat a la família per dipositar el seu cadàver del senyor Joan i on les restes d’ella també hi reposen.

Altres coses que em relatava el pare, o que jo havia sentit, estan perfectament recollides i molt millor documentades al llibre de l’Esculies motivador d’aquest escrit. A la biografia hi ha, no obstant això, un buit i és el de la formació d’en Selves a l’època que va fer el batxillerat i inicià els estudis de Dret. Malgrat que es presentés als exàmens de batxillerat per lliure a l’Institut de Lleida, a alguna acadèmia o escola havia d’anar per preparar-lo, ja que inicia els estudis el 1912. En aquell any la mare, que va donar carrera de mestres a les dues filles, encara vivia. Possiblement anà al Col·legi de Segona Ensenyança, a l’antic col·legi de Sant Ignasi que l’Ajuntament organitzà quan marxaren els maristes i que funcionà de 1910 a 1927.

Mossèn Gasol rebia cada any pel mes de juliol al local de l’arxiu la visita d’Antoni Farreras i Pau que vivia en una residència a El Escorial i venia per saludar als familiars Farreras de Salellas. L’Antoni era nebot de Francesc Farreras i Duran i va tenir càrrecs als serveis d’Agricultura i de Turisme de la Generalitat. Sé que parlaven dels temps de la república i a més, i probablement gràcies al nebot, el capellà arxiver mantenia correspondència i demanava algun aclariment a l’oncle Francesc que vivia a Mèxic. Ignoro si hi ha cartes del Francesc Farreras entre la documentació personal donada per voluntat testamentària del Mossèn a l’Arxiu Comarcal. El que sí recordo és que va ser l’arxiver qui em mostrà escrits de Selves a El Pla de Bages i un dia em digué que havia estat de jove sota la influència d’un cercle d’estudis que havia format el pare jesuïta de la Cova Josep Pastoret, i que gràcies a aquest religiós van aprendre oratòria, perquè els n’hi ensenyà i els va fer participar en alguna campanya propagandística religiosa, com la de la Lliga de la bona parla. La major part dels membres del cercle, que es deia Acadèmia de Les Belles Lletres Catalanes, o títol semblant, van fer-se de les joventuts de la Lliga Regionalista i d’aquesta passaren a Acció Catalana i Esquerra Republicana. Entre aquest grup hi havia el Llorenç Perramon, el Francesc Farreras i en Selves. Son temes que encara no estan prou aclarits però mostrarien la influència que alguns capellans han tingut entre els joves. Només cal recordar aquí la que tingué Josep Junyent entre els que formaren part dels primers partits polítics en l’etapa de la segona restauració borbònica.

Com a professor universitari de matèries de geografia que he estat, també em cal afegir alguna cosa sobre el paper de Joan Selves com a conseller de Governació en la creació de les comarques catalanes i vegueries, gràcies a l’edició dels papers de la ponència per l’Enric Lluch i l’Oriol Nel·lo (1983) i a uns treballs meus sobre el tema basats en la correspondència de Josep Iglésies amb el seu amic de Reus Joaquim Santasusagna (1999, 2000). A l’acta XIV de les reunions de la Ponència per la Divisió Territorial de Catalunya, celebrada el 18 de febrer de 1933, sota la presidència de Pau Vila, es tractà entre altres coses de resoldre uns sèrie de problemes relacionats amb les ciutats caps de comarca de l’alta muntanya lleidatana. Problemes de crear una sola vegueria amb capital a Tremp o a la Seu, oposició per part de Pere Blasi (fill de Puigcerdà) d’unir l’Urgell amb la Cerdanya, etc. Però també es tractava de presentar els treballs de la Ponència al nou conseller de Governació, Joan Selves. A l’acta consta que al final de la reunió passaren al despatx del nou conseller, “al qual són presentats els ponents”.

El secretari Josep Iglésies escriu que: “Represa la reunió sota la presidència de l’Honorable senyor Conseller, aquest recull l’explicació que li és donada sobre la tasca acomplerta i demana aclaracions sobre els problemes que presenten les diverses terres catalanes. En acabar es congratula de veure com la ponència ha sabut dur-la a bon fi. És aixecada la sessió a les set del vespre”.

Consta també que a l’abril del 1934, Selves fa lliurar l’esbós del projecte de Llei per a la Divisió Territorial a Josep Mª España, aleshores director general d’Administració Local, amb la finalitat d’estudiar-lo i poder debatre en una reunió amb Pau Vila algunes qüestions. Justament el 18 d’abril, en moments en els que Selves completava el traspàs de l’ordre públic a la Generalitat i suportava una agenda completament atapeïda i complicada, va rebre a la Ponència que li lliurà solemnement el primer exemplar del llibre Divisió territorial. Estudis i Projectes. Nomenclàtor de Municipis, recent sortit d’impremta. Uns dies en què Selves començà a sofrir els primers símptomes de cansament i malaltia. El dia 22 es posava a la venda a les llibreries l’estudi esmentat per acompanyar la celebració de Sant Jordi. Una edició que s’exhaurí ràpidament.

Encara el 5 de maig, amb motiu del debat parlamentari sobre l’Estatut Interior, hi hagué un debat entre Selves i el vigatà Manuel Serra i Moret de la Unió Socialista de Catalunya. Selves defensava un projecte de divisió territorial que només hauria de contenir directrius generals dins l’Estatut Interior i hauria se ser desenvolupat per lleis posteriors, mentre que Serra negava la necessitat d’una divisió en comarques i vegueries, perquè “Catalunya és prou petita per a ser governada sense necessitat de gaires graons intermedis”, i si els municipis es volen agrupar per fer front a les seves necessitats ho puguin fer lliurament. A la cronologia de la Divisió establerta per Lluch i Nel·lo consta també que aquell mateix dia Selves va ordenar transferir 1.350 pessetes per les despeses de la Ponència.

En las cartes d’Iglésies-Santasusagna consta que ell i Pau Vila prepararen bé la reunió de la Ponència amb en Selves, i coneixent que era de Castelltallat i de Manresa es documentaren especialment sobre les comarques dels eixos Llobregat-Cardener.

A Tarradellas i bona part de l’Esquerra Republicana no els interessava la implantació de les comarques, perquè esveraria “el galliner” del partit i provocaria nombrosos enfrontaments de campanar, independentment que les eleccions a diputats tenien per circumscripció les províncies, però la base eren els partits judicials i les seves capitals, com ara. Selves sembla que tenia ganes de reconduir el tema. Finalment es va necessitar que s’iniciés una guerra civil perquè el projecte encapçalat per Pau Vila fos finalment aprovat amb unes poques modificacions i es publiqués un nou llibre-resum de la Ponència, amb el conegut mapa de comarques i vegueries.

Pel que fa al senyor Joan poca cosa més a dir, sinó recomanar la lectura del llibre del Joan Esculies, i per part de la relació amb la família Selves, només afegir que quan el pare retornà de la guerra (era un biberó), del camp de concentració i dels batallons de treballs forçats, es va quedar sense feina. El motiu era què a la farinera de les Obagues, havien hagut de contractar per imposició un ex-combatent, i com que el meu pare era el més jove i el darrer que havia entrat a l’empresa, l’acomiadaven perquè ja li seria fàcil trobar una altra feina. Va treballar d’interí prop d’un any al Banc Central i va fer alguna altra feina, fins que la senyora Carme, vídua Selves, li proposà anar a treballar de comptable a casa del cosí del Joan, en Rossend Selvas que tenia una botiga de comestibles al carrer de Sant Andreu i que acabava de muntar un magatzem de fruites i verdures al major a la carretera de Vic. En aquesta empresa, que posteriorment s’expansionà a Lleida pel tema de les pomes i peres, és on treballà el papa -l’Amadeu de cal Selvas-, fins a la seva jubilació i havent-ne esdevingut petit accionista. Al mateix temps portà durant anys els comptes d’un altre germà Selvas, el Josep, propietari de la casa del carrer de Barcelona, que havia fet diners com a masover de la Sala de Sant Ponç. Aquest tenia un camió Pegaso que feia la ruta cap al País Valencià, portava pneumàtics per la Pirelli i tornava carregat de caixes de fruita per a l’empresa del seu germà.

Fins aquí molts records de temps passats, amb el desig que puguin ser útils per entendre una mica més uns temps, unes persones i una ciutat.