(11-3-2009)

Sra. Presidenta, senyores i senyors diputats:

Moltes gràcies per haver-me convidat a aquesta sessió parlamentària.

Abans que res, una constatació: aquesta és una llei que arriba tardíssim. Hauria d’haver estat una de les primeres a ser promogudes pel Parlament de Catalunya. I això no és només culpa de la classe política sinó de la societat catalana en general que en deixar enrere la dictadura no va reivindicar, no va exigir una actuació de reconeixement i respecte als nostres morts de la Guerra com la que es planteja ara. Com a país no vam estar a l’alçada del que s’espera d’un poble culte, responsable i respectuós amb el seu passat i amb els seus desapareguts. Uns quants milers de joves -després de la dissort terrible de perdre la vida al front de guerra o en qualsevol marge- van haver de patir també l’oblit de gairebé tothom.

Vostès saben perfectament que anem tard, però em permeto de recordar-los-ho perquè precisament aquesta constatació hauria d’accelerar tot el procés de la llei, la seva ràpida aplicació i així poder aprovar definitivament aquesta assignatura pendent de la democràcia.

Per què és tan necessària aquesta llei?

Perquè recordar i dignificar els morts és una obligació moral de tota societat democràtica, perquè ajudarà a combatre la desmemòria, però també per raons de drets humans, de justícia, de respecte, de dignitat –és terrible que en alguns escenaris de la batalla de l’Ebre encara hi hagi ossos sense enterrar- i també perquè, per a les persones afectades, aquestes actuacions són d’una importància vital.

En aquest sentit, jo us puc parlar de la meva experiència personal, que segurament és el motiu pel qual se m’ha convocat en aquesta comissió. Una experiència extraordinàriament emotiva que em va permetre veure cara a cara què representa per a un familiar posseir o no posseir informació sobre els seus éssers estimats desapareguts.

Vaig tenir la sort de poder trobar a l’Arxiu Comarcal del Bages un llibre manuscrit titulat “Relació Soldats morts en els Hospitals Militars d’ací, enterrats a la fosa Militar”, on hi havia anotats els noms i cognoms de 296 soldats, que havien mort als hospitals militars de Manresa, des de l’abril del 1938 al gener del 1939 i estaven enterrats en una fossa.

Al costat d’aquesta troballa, també va ser fonamental el testimoni d’una persona que havia treballat 40 anys al cementiri de Manresa i que sabia perfectament on havien enterrat aquells soldats. Per tant, vam poder conèixer dues coses clau: els noms dels morts i el lloc on eren enterrats. Val a dir que a la fossa també hi ha enterrats diversos militars més, morts al llarg del segle XX, des de començament de segle.

Les dades d’aquest llibre van poder ser contrastades i completades amb les del registre Civil del Jutjat de Manresa i amb la relació resultant vam començar a buscar per telèfon possibles familiars d’aquests soldats.

I en vam trobar. I vam poder constatar que mentre algunes persones ja sabien que aquell familiar seu estava enterrat a Manresa, d’altres no en sabien res. No havien tingut mai més cap notícia d’ençà que havia marxat de casa per anar al front de guerra.

Les emocions, els plors, les alegries fruit d’aquelles trucades en què els comunicàvem que aquell soldat estava enterrat a Manresa són inenarrables. Van ser vivències realment colpidores. Informaves d’una mort i tanmateix eres portador d’una bona notícia. Alguns van arribar a manifestar que era el dia més feliç de la seva vida. I molts et deien: ara ja sabem on portar-los flors. Per a ells es tancava un capítol personal molt dolorós que havia durat gairebé 70 anys.

També t’explicaven vivències escruixidores, com la d’una mare d’un soldat que va embogir de desesperació en no saber res del seu fill durant tants anys. És el dolor terrible, punyent, inconsolable de tenir un desaparegut a la família.

Va ser una lliçó d’història. Viva, real, dramàtica. De fet, va ser una lliçó de vida. Una lliçó humana extraordinària. També, un exemple de la crueltat extrema de la dictadura del general Franco, perquè aquesta informació d’on estaven enterrats els soldats s’hauria pogut facilitar a les famílies el mateix 1939. Però no va interessar perquè gairebé tots els morts eren republicans.

L’any 2005, l’Ajuntament de Manresa va dignificar la fossa i va organitzar un homenatge solemne als soldats enterrats al cementiri. Van venir unes 300 persones procedents de tot l’Estat. Va ser un acte molt emotiu.

Val a dir que cap d’aquestes famílies mai no m’ha demanat per a la possible exhumació dels cossos. Per a ells, allò bàsic i fonamental era saber on reposaven els seus éssers estimats i on podien portar-los flors.

Explico totes aquestes vivències no pas per cap afany de notorietat –res més lluny de la meva intenció- sinó perquè entenc que se m’ha cridat aquí per aquesta experiència personal. Però ho vull explicar també –i sobretot-, perquè vostès, senyors diputats i senyores diputades, puguin ser encara més conscients de com n’és d’absolutament vital i imprescindible per a les famílies obtenir informació dels seus desapareguts i que, per tant, cal treballar de totes totes en la localització, identificació i dignificació de les fosses.

Perquè també cal dir que al costat d’aquestes famílies que van tenir la sort de conèixer finalment on estaven enterrats els seus morts, moltes d’altres aquells dies es van posar en contacte amb nosaltres per explicar-nos que portaven prop de 70 anys buscant-los. Havien repassat atentament la relació de Manresa i allà “els seus” tampoc no hi eren. La seva decepció era profunda.

Cal tenir present que, malgrat els esforços que vam fer aleshores un equip de persones, del total de 296 soldats només vam poder localitzar una cinquantena de famílies. Són moltes, però també són molt poques. És evident que per una sola família ja valia la pena fer tot aquest esforç, naturalment, però te n’adones que encara queda molt per a fer i que actuacions d’aquest tipus com més triguin a realitzar-se menys efectives seran.

Per tant, benvinguda la llei. I, en relació a l’actual projecte, sé que per aquesta Comissió hauran passat experts que en saben més que no pas jo i que segurament podran millorar-ne el contingut. Jo només voldria comentar algunes poques coses:

– La necessitat que faci més evident que un terreny, un espai, on es tingui constància de l’existència d’una fossa no es pot malmetre ni s’hi pot construir, ni s’hi pot fer cap actuació que no sigui la dignificació de la fossa. En tot cas, si s’hi hagués de construir, prèviament caldria exhumar –aleshores sí- tots els cossos.

– També em preocupa el recurs que es fa de manera genèrica de la protecció de dades. Crec que cal anar alerta, perquè a vegades volent suposadament protegir l’honor d’algunes persones, el que fem és desprotegir-los, els fem un mal favor. I el fem a la recerca històrica.

En aquest sentit, una de les coses que vam tenir clares de seguida en el treball sobre la fossa de Manresa va ser que havíem de publicar el llistat de morts a Internet perquè era el millor mitjà de difusió possible per facilitar la trobada per part de familiars. I així va ser. Alguns ho van saber gràcies a Internet. Vegin, per exemple, què deia un senyor d’Alacant en un correu electrònic:

… No podeis haceros una idea de mi profunda emoción al encontrar en la lista de los enterrados en Manresa a mi abuelo. Han sido muchos años de búsqueda. Y por fin, y gracias al trabajo vuestro se ha hecho realidad un anhelo. Quisiera poder dar las gracias personalmente…

Cap ni un familiar ens ha retret mai la publicació dels noms a Internet. Al contrari, ens ho han agraït perquè és una manera més de deixar constància pública de la seva existència.

En aquest sentit, crec que el cens de desapareguts del qual parla la llei hauria de ser realment públic i accessible des d’Internet.

D’altra banda, hi ha un tema que està molt directament relacionat amb tot allò que fa referència al cens de desapareguts i a les fosses: l’estudi del cost humà de la guerra Civil.

Aquest va ser un projecte que va impulsar ja als anys 80 l’enyorat Josep Benet, quan era director del Centre d’Història Contemporània. Aleshores ja s’havien publicat els estudis de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya sobre els morts a la rereguarda republicana, els morts de la repressió franquista i els dels bombardeigs. Faltaven els morts al front de guerra. Doncs aquells anys es van realitzar nombrosos estudis locals i comarcals sobre el cost humà de la Guerra, coordinats, des del mateix Centre d’Història Contemporània, per l’historiador Jordi Oliva. Sé que actualment s’està treballant per actualitzar i concloure aquells treballs, però a hores d’ara encara no tenim aquest banc de dades.

Des del meu punt de vista, aquesta hauria de ser una qüestió nacional –i estatal- de primer ordre, una qüestió prioritària perquè és un tema vital i perquè es treballa contra rellotge i, per tant, caldria dedicar-hi els recursos necessaris per tenir acabat com més aviat millor aquest estudi.

Per què com és possible que al cap de 70 anys de finalitzada la Guerra, encara no tinguem una llista única amb els noms i cognoms de tots els morts que la guerra va produir? No estem parlant de saber on són els morts (cosa que en molts casos desgraciadament no sabrem mai), sinó de conèixer els noms dels qui van morir a conseqüència del conflicte bèl·lic.

Un banc de dades el màxim de complet possible, que agrupi en un de sol totes les llistes de morts existents seria extraordinàriament útil. Segur que la informatització i el creuament de dades d’origen divers ajudaria a la localització de més desapareguts.

També en relació a aquest estudi i a la llei, potser caldria pensar en ordenar als jutjats que proporcionessin tota la documentació que tinguin sobre els morts i desapareguts de la Guerra Civil: certificats de defunció, manaments judicials, etc. També seria molt útil per a la recerca.

En definitiva, doncs, senyores i senyors diputats, aquesta llei és necessària, cobreix en alguns casos un buit legal i, després de recollir les aportacions que es facin aquí, cal aprovar-la i portar-la a la pràctica com més aviat millor. S’ha de començar d’entrada per una senyalització adient i la dignificació de totes les fosses i, al mateix temps, cal donar una empenta decisiva per enllestir aviat aquest banc de dades del cost humà.

És un deute que tenim amb els desapareguts, amb els morts de la guerra, amb les seves famílies i amb la nostra pròpia història.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Joaquim Aloy