Joaquim Aloy
Molt Honorable Sr. President del Parlament de Catalunya, diputades i diputats, autoritats, familiars de les víctimes del franquisme, membres de les associacions de memòria històrica, senyores i senyors.
En primer lloc, vull agrair al Parlament de Catalunya que m’hagi convidat a intervenir en aquest acte tan especial i expressar l’honor que significa poder-lo compartir amb víctimes de la repressió i resistents antifranquistes.
Un acte que se celebra per honorar la memòria de totes les persones que van patir la repressió franquista. Un acte per fer justícia. Per no oblidar. És un deure col·lectiu recordar les víctimes d’un règim nascut d’un cop d’Estat militar contra la República. Aquella traïció a la democràcia va provocar una guerra -que es va internacionalitzar- amb centenars de milers de morts, i una dictadura implacable que va deixar un rastre de dolor inesborrable.
El franquisme va ser un règim construït sobre el terror: afusellaments, empresonaments en condicions infrahumanes, camps de concentració, desaparicions forçades, infants robats a mares republicanes, depuracions, espoliacions per arruïnar famílies… La repressió va arribar a cada ciutat, a cada poble. No només van voler eliminar persones, sinó també els seus ideals, la dissidència, la memòria… I van gaudir -i han gaudit- de plena impunitat pels seus crims i atrocitats.
El 1939 milers de catalans es van haver d’exiliar per salvar la vida. Uns dos mil van caure a les urpes del nazisme. El general Franco els hauria pogut treure dels camps de la mort. No ho va voler fer. L’escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella, autor de K.L. Reich, una novel·la de lectura imprescindible, va escriure: “Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional”.
A Catalunya diversos espais simbolitzen la crueltat del règim franquista, però els proposo que avui fixem la mirada en dos llocs emblemàtics: el primer, el Fossar de la Pedrera, on s’hi enterraven les persones executades; el segon, la Prefectura Superior de Policia de Via Laietana, símbol de la tortura sistemàtica i de la por institucionalitzada.
Segons l’historiador Joan Corbalán, entre 1939 i 1952, 1.717 persones van ser inhumades al Fossar de la Pedrera, de les quals 1.686 havien estat afusellades al Camp de la Bota, 8 als fossars del Castell de Montjuïc i 23 executades a garrot vil a la presó Model.
Foren condemnats a mort després de judicis sumaríssims sense garanties, on la condemna estava escrita abans de començar. Republicans, llibertaris, catalanistes… ciutadans de tota classe i condició social… tots ells, és clar, “rojos”, “separatistas”, “desafectos al régimen”… A la majoria els van condemnar per “rebelión militar”. Quin cinisme! Eren ells, els militars, els qui s’havien rebel·lat contra la democràcia.
Fa basarda llegir en els sumaris judicials tanta injustícia, amb l’“enterado”, al final de l’expedient, conforme el general Franco n’autoritzava l’afusellament, i, d’altra banda, el certificat mèdic que explicitava que la causa de la mort havia estat una “hemorragia interna”. És el mateix eufemisme que consta a l’expedient del president Lluís Companys i Jover, afusellat al Castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940: “Falleció a consecuencia de: hemorragia interna traumática”.
A Catalunya gairebé 80.000 persones van ser jutjades. Més de 3.300 afusellades. Unes 600 més van morir a les presons. Xifres darrere les quals hi ha noms i cognoms, i rere cada nom, una història, una família destrossada i somnis i projectes de futur estroncats per la barbàrie.
Parlem d’alguns d’aquests noms. Per exemple, de Josep Fortuny Torrens, l’alcalde de Mollet del Vallès, afusellat al camp de la Bota als 36 anys. La família va marxar a l’exili i en tornar van trobar la seva casa ocupada pel rector. Els ho va robar tot i van empresonar i condemnar a mort l’alcalde. Aleshores el mossèn va dir a la família que faria una gestió que la recordarien tota la vida. Ells, agraïts, es van agenollar als seus peus i li van besar les mans. L’endemà, Josep Fortuny era executat. La “gestió” del rector havia estat assegurar-ne l’afusellament immediat. No devia recordar que els primers mesos de la guerra quan el buscaven per matar-lo, va ser precisament l’alcalde de Mollet Josep Fortuny Torrens, qui va salvar-li la vida.
I és que els alcaldes del període de la República, com els mestres republicans, eren “peces” cobejades pel règim franquista per empresonar o afusellar, perquè simbolitzaven tot el que volien combatre: la llibertat, la democràcia, l’educació universal, el lliure-pensament…
L’alcalde de Sant Joan de Vilatorrada, Agustí Soler Fosas, fou afusellat al Camp de la Bota als 39 anys. La més gran de les seves tres filles, la Rosa, sempre explicava, emocionada, la darrera vegada que l’havia vist, en una visita a la presó Model, acompanyada de la seva mare. Tenia 13 anys. Només es podien veure a distància, els separaven dues reixes. Rosa Soler recordava molt bé el seu pare cridant amb les mans aferrades als barrots: “Aneu amb el cap ben alt per tot arreu. Soc innocent”.
“Anar amb el cap ben alt”. Les mateixes paraules que podem llegir a la darrera carta de Lluís Serra Giribert, que va ser alcalde del Prat de Llobregat i que fou afusellat als 36 anys. Aquesta carta-testament anava adreçada al seu fill, Lluís Serra Sancho. «El meu pare –explica– em va deixar una carta de comiat. És un testament valuosíssim. No són béns ni diners sinó dignitat. La carta m’ha acompanyat sempre. Va escriure que [jo] sempre anés amb el cap ben alt […] Deia que només havia lluitat pels drets de les persones i la justícia social. I [em demanava] que fos útil a la societat [i] que no odiés […]. Ho he complert. No he odiat ningú».
Aquests pares estarien orgullosos de la tasca que els seus fills i filles han fet de la preservació i transmissió del seu llegat. Quin exemple tan extraordinari d’enteresa, de resistència, de dignitat. I mai no han reclamant venjança. Han reclamat -i reclamen- justícia.
I com n’estaria d’orgullosa Anna Solà Sardans de la seva filla, Anna Maria Batalla, lluitadora incansable contra l’oblit. Anna Solà Sardans va ser detinguda el 1939. A les seves memòries descriu els records aterridors d’aquells dies:
“Quan ens van portar al Palau de Justícia jo tenia vint anys, però semblava una nena. Portava cuetes i els guàrdies civils em feien broma i em deien: “¿Tú qué has hecho, pequeña? Seguro que te meterán en un correccional”.
“…les acusacions que va llegir el fiscal eren molt greus, […] va dir textualment […]: “Ha prestado incondicionalmente sus servicios a la horda roja, habiendo admirado y elogiado al rojo, separatista y masón Companys”.
Anna Solà escrivia: “quan vaig sentir les paraules “pena de mort” em va recórrer una esgarrifança per tot el cos: […] tenia els braços encreuats i em vaig clavar les ungles a la carn fins que em vaig fer sang.”
“El guàrdia civil que m’havia fet la broma, en veure que sortia amb la petició de pena de mort gairebé plorava”.
[…] “Quan vaig tornar a la presó, van passar uns quinze dies que no sabia si qualsevol nit m’afusellarien”.
Finalment, a l’Anna Solà li van commutar la pena de mort per la de vint anys i un dia de presó.
La crueltat del règim va arribar a l’extrem d’ocultar als familiars informació vital sobre el destí de soldats republicans desapareguts al front de guerra o deportats als camps nazis. Infligir el màxim dolor possible a unes famílies desesperades era una arma més de la repressió.
Cal fer un reconeixement especial a la tasca encomiable de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya. Fundada clandestinament per familiars de persones afusellades, durant dècades ha lluitat incansablement per la reparació jurídica de les víctimes i per recuperar noms i històries de persones anònimes. Van lluitar molt per a la dignificació de la fossa comuna on havien llençat, literalment, els seus familiars. Finalment, les nostres institucions van saber-hi donar resposta i des d’aleshores el Fossar de la Pedrera s’ha convertit en un lloc de memòria i respecte, amb els noms de les persones executades gravats a les columnes. Han fet sentir la veu de les víctimes en les institucions i la societat. Sense el seu treball tenaç, molts dels fets investigats seguirien condemnats a l’oblit.
L’edifici de la Prefectura Superior de Policia de Via Laietana 43 és un dels símbols més sinistres de la repressió del franquisme i dels primers anys de la Transició, del qual n’hem sentit desenes, centenars de testimonis escruixidors. Era tant el sofriment patit per les víctimes que, com recorda una d’elles, Carles Vallejo, quan sortien de Via Laietana per anar a la presó Model, respiraven. Sí, per a ells era un alliberament.
Cal que tota la ciutadania i, especialment, els estudiants de tots els nivells educatius puguin visitar Espais de Memòria com el Fossar de la Pedrera, la Presó Model, el Camp de la Bota o -tal com hauria de ser i que s’ha demanat des de la Comissió d’Interior del Congrés dels Diputats, des del propi Parlament de Catalunya, des de l’Ajuntament de Barcelona i des del moviment memorialista- l’esmentada Prefectura Superior de Via Laietana, o altres Espais de Memòria, que es troben per tota la geografia de Catalunya.
La millor lliçó d’història sobre el franquisme seria, precisament, que els plans d’estudi incloguessin visites a aquests espais de memòria. Això, a més, esdevindria un acte de justícia reparadora, tal com s’ha fet palès en el Museo Sitio de Memoria ESMA de Buenos Aires, un Espai per a la Memòria i per a la promoció i defensa dels drets humans, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, el 2023.
Uns espais que haurien de visitar, especialment, aquests joves que, segons enquestes i reportatges recents, no saben qui era el general Franco; o els qui afirmen que no els importaria viure en un règim autoritari o els qui se senten atrets pels discursos de l’extrema dreta …
Les respostes d’aquests joves són tan inquietants que haurien de provocar una autèntica sacsejada col·lectiva, un revulsiu, un debat profund a les institucions, al món educatiu, i a tots nosaltres com a societat.
Perquè segurament molts joves s’acosten a l’extrema dreta perquè no se senten escoltats. El desengany davant d’una societat que no dona resposta a les seves legítimes preocupacions, la desunió política en qüestions fonamentals del país, la manca d’horitzons… tot plegat a molts els pot haver abocat cap a la desafecció política i, en alguns casos, cap a formacions populistes que saben canalitzar molt bé aquestes frustracions, especialment a través de les xarxes socials, on tenen una presència aclaparadora.
Però, no ens hauríem de preguntar si aquests resultats no tenen també a veure amb el fet que no hem sabut valorar i transmetre prou bé la importància dels valors democràtics i de la memòria històrica?
Per què, com pot ser que el currículum escolar no abordi el cop d’estat militar, la guerra, la dictadura franquista o la Transició fins a 4t d’ESO? Per què no formen part del currículum la visita a Espais de Memòria per a l’alumnat de secundària, batxillerat i cicles formatius? Per què les Humanitats s’han anat retallant? Fem tot el que caldria per fomentar l’esperit crític i combatre els discursos de l’odi i l’autoritarisme?
Hi ha un buit preocupant en el coneixement de la nostra història recent. I encara sort de la tasca excel·lent del Memorial Democràtic; i de l’esforç personal de mestres i professors compromesos i d’associacions memorialistes que comparteixen el seu testimoni amb l’alumnat.
Davant les respostes d’aquests joves, davant l’auge de l’extrema dreta, que blanqueja la dictadura i qüestiona drets fonamentals, davant la necessitat d’una reparació global a les víctimes… calen polítiques públiques sòlides de Memòria i de Justícia Transicional.
Perquè si volem una societat crítica que conegui el valor de la llibertat, cal saber què va ser el franquisme, què va significar perdre la democràcia i per què milers de resistents antifranquistes van haver de lluitar i morir perquè avui poguéssim expressar-nos lliurement.
Que aquest acte d’avui sigui també un compromís. Una llavor de futur, construït des d’un present crític, que no vol oblidar el seu passat. És el millor homenatge que podem fer a les víctimes del franquisme. No els fallem. No els podem fallar.
Moltes gràcies per la seva atenció.
