(Sala d’actes del Col·legi La Salle de Manresa, 1-5-1984)

Bona tarda a tothom.

He de començar per dir-vos que em plau moltíssim participar en aquest acte d’homenatge a l’estimat amic i il·lustre manresà Àngel Servet i Martí. He de reconèixer, però, que estic una mica cohibit en saber que hi ha altres persones que fa molts més anys que el coneixen i que en podrien explicar moltes més coses que no pas jo. Penso, per exemple, amb Ramon Estrada i Carbonell, íntim amic d’en Servet, o Modest Tuset, gran esperantista i un dels fundadors de Lingua Club, o Josep Pons, que molts dissabtes manté amb en Servet converses per telèfon durant hores i hores sobre qüestions filològiques, o Esteve Bascompte o Josep Camprubí, o altres que podrien haver aportat molta informació. Però, ja que l’Associació de Veïns m’ho ha demanat, doncs, som-hi!, perquè parlar d’en Servet és un plaer i a mi em sembla que fer-ho ens omple de goig a tots els que estem aquí en aquesta taula. I tot el que sigui enaltir i donar a conèixer la seva figura trobarà sempre el nostre suport entusiasta.

Jo vaig conèixer l’Àngel Servet fa uns 6 anys, quan amb el company Jordi Sardans estàvem recollint informació oral sobre la història de Manresa dels anys 30 i entrevistàvem a persones que havien viscut aquella època. I un bon dia vam trucar al 4art pis del núm. 188 de la ctra. de Santpedor, on ens havien dit que hi vivia un tal Àngel Servet que ens podia explicar moltes coses d’aquella època.

Aquell dia vam fer una descoberta sensacional. Ja de seguida parlant amb en Servet vàrem veure que es tractava d’un home cordialíssim, de tracte exquisit, que contagiava a tothom la seva simpatia i que sovint utilitzava una ironia molt refinada. Vàrem veure també un home que parlava un català correctíssim, que tenia una dicció perfecta i, d’altra banda, que –se li veia d’una hora lluny – que era un nacionalista de soca-rel i un català integral.

I quan va començar a parlar-nos del tema que ens havia mogut anar-lo a veure, vam quedar astorats en constatar que aquell home era una enciclopèdia, una mina d’informacions i records del nostre passat i que posseïa una memòria gegant. Perquè, malgrat els anys passats, ens parlava d’un munt de coses i amb una notable profusió de detalls. Per exemple, ens parlava de la proclamació de la República a Manresa -tot i que llavors ell només tenia 10 anys-, de la tasca de l’Ajuntament, del moviment polític i social, de la premsa d’aquell temps, de Ràdio Manresa… Ens parlava de la vida quotidiana dels manresans, de les tradicions i celebracions populars, ens feia una relació completa de les entitats culturals manresanes, ens explicava curiositats i anècdotes de diverses persones conegudes de Manresa. Ens parlava de la seva primera escola, la del senyor Andreu Miralles i Bonvehí, del carrer de Talamanca, una escola de treballadors on calia pagar 4 pessetes cada mes i de l’ensenyament que s’impartia a d’altres escoles… Ens oferia, en definitiva, una descripció molt precisa de la societat d’aquell temps i un retrat fidel d’aquella època.

Quina sorpresa va ser per a nosaltres descobrir l’Àngel Servet! Quina sorpresa i quina satisfacció, una satisfacció que va augmentar en veure que aquell munt de coneixements que posseïa no l’havien convertit en una persona saberuda, set-ciències i distant, ans al contrari: en Servet era -i és- un savi, però un savi humil, proper i ple d’humanitat, capaç de posar-se al nivell de cada interlocutor i disposat a ajudar-te sempre. Des d’aleshores va néixer una amistat que s’ha mantingut malgrat que a vegades estem força temps sense veure’ns, a causa de la feina que un i l’altre tenim.

Més endavant, durant una temporada vaig buscar el seu assessorament lingüístic i històric sobre la denominació correcta dels carrers de Manresa. Era quan l’Ajuntament es disposava a substituir els noms de carrers franquistes pels noms tradicionals i populars. La consulta a en Servet es va fer imprescindible. El seu treball va ser molt meritori i va demostrar que coneixia Manresa pam a pam. I és que de jove s’havia passejat moltes vegades pels carrers del barri antic i en coneixia tots els racons i raconets. Amb això evidenciava que era un enamorat de Manresa, ciutat a la que s’hi sent perfectament arrelat.

Tot aquest conjunt de trobades i de converses ens varen fer veure que en Servet no només era un eminent filòleg i perfecte coneixedor del nostre idioma, sinó també un historiador, un geògraf, un costumista…, una persona d’una cultura extraordinària. I algú potser pensarà que exagero, però els que el coneixen saben que en Servet té una autèntica cultura universal.

Ell diu que de petit ja es dedicava a fullejar diaris i revistes i anar a fer excursions. Era del Centre Excursionista de la Comarca de Bages com el seu pare i això el va fer interessar-se per les coses del nostre país. Eren els anys 30. Aleshores es vivia un renaixement cultural. Era quan a Catalunya es fundaven biblioteques populars, quan ressorgiren amb empenta les entitats populars, quan s’impartien mètodes molt avançats de la pedagogia moderna, quan tot, per un conducte o altre, venia a ser una font de cultura. L’Àngel Servet vivia de ple aquest renaixement cultural, estudiava la llengua i la cultura, participava en nombroses activitats culturals. I va tenir ocasió d’entrar en contacte amb persones com Delfí Dalmau, que tenia una de les institucions lingüístiques de més reputació de Catalunya, el Liceu Dalmau, ubicades a diverses ciutats del país.

Catalunya caminava cap a la plenitud, però va arribar allò que en Servet irònicament anomena la “gresca nacional”, el cop d’estat del juliol del 36, quan uns militars van alçar-se amb armes contra el govern legítim de la República i, per desgràcia per a Catalunya, van guanyar la guerra. El nostre país va ser ocupat i començà l’atac despietat contra la nostra cultura i la nostra identitat nacional. S’anul·là la Generalitat, es perseguí l’idioma i s’intentà fer desaparèixer qualsevol signe de catalanitat. Aquells eren uns moments tan magres que Salvador Espriu va escriure una obra, “La primera història d’Esther”, com un testament del nostre idioma perquè creia que el català desapareixeria.

En Servet el canvi de règim l’afectà profundament. Sovint ha dit que ell va ser allò que el ministre franquista Solís Ruiz en deia “inadaptados”. Era un inadaptat en un món en què dominava la brutalitat i el menyspreu absolut als nostres drets. Servet va haver de romandre un mes empresonat al camp de concentració de Cervera amb unes condicions infames.

Tanmateix, un cop retornat a Manresa, malgrat aquella inadaptació, malgrat que en aquells moments tot semblava perdut per al nostre país, en uns moments en què no es veia ni una escletxa de llum ni un bri d’esperança, quan era tan fàcil ensorrar-se i deixar-ho córrer, l’Àngel Servet no va defallir i començà a lluitar per la supervivència de la nostra comunitat nacional, difonent la llengua i la cultura catalanes, fent classes de català, tot i els perills que això comportava en aquells moments. S’havia de fer d’amagat, és clar, amb les cobertes dels llibres ben tapades, sempre amb l’ai al cor que no fossin descoberts pels fidels guardians del règim.

Va ser una tasca feixuga, però fonamental, perquè aquella gent que com l’amic Servet van lluitar per la supervivència de l’idioma i la supervivència del país van fer honor a aquells versos tan coneguts de Salvador Espriu que diuen: “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”. I penso que tots hem d’estar molt agraïts a en Servet i als catalans que com ell van ser capdavanters en aquesta lluita per a salvar els mots i retornar-nos el nom de cada cosa. Amic Servet, el destí us va situar en aquesta conjuntura històrica i vau complir fidelment la tasca que el país necessitava de persones com vós. Heu estat fidel al vostre país en uns moments molt difícils i heu fet un gran servei a Catalunya i als catalans. Perquè aquell idioma que aleshores semblava comdemnat a desaparèixer ara s’ensenya a les escoles, té cada vegada més presència als mitjans de comunicació i aspira a una plena normalització. Sovint es troba amb obstacles importants, amb discriminacions, però, qui sap quina hauria estat la seva sort si no hagués estat per la tenacitat, per la tossuderia, pel treball incansable que vós i altres catalans vàreu realitzar en aquells anys tan difícils.

Per sort en aquells anys plens de dificultats en Servet, paral·lelament a l’estudi i el conreu de l’idioma, va poder-se dedicar a allò que per ell va ser una autèntica descoberta i que li havia de comportar nombroses satisfaccions: l’estudi de l’esperanto, aquesta llengua internacional que ell va conèixer el maig del 1936 en el congrés esperantista que es va celebrar a Manresa poc abans de la guerra. Després, el va poder estudiar i en va poder gaudir plenament, ja que li va servir per comunicar-se amb corresponsals d’arreu del món. I això, en un moment en què aquí no hi havia llibertat de cap mena, li permeté de respirar. Allò va ser com una finestra oberta al món. Naturalment, les cartes arribaven obertes i amb el segell de “CENSURA”. Per sort n’hi va arribar una sense obrir en què un israelià de Jerusalem li deia “Obeint les consignes de l’alt comandament jueu, em veig obligat a suspendre tota relació amb l’exterior per dedicar-me únicament i exclusivament a la lluita contra la invasor britànic. Desitjo que continueu bé i desitjo també per a la vostra Catalunya l’anhelada independència”.

Quan la situació era més permissiva, els anys 60, Àngel Servet realitzà cursos de correspondència per a l’Almanac Rovirosa que editava l’HOAC i pel Centre d’Estudis Francesc Eiximenis. Quan aquest centre es convertí en Òmnium Cultural, feu els cursets de profesorat.

Durant tots aquests anys Servet ha donat milers de classes de català, anglès, francès, esperanto…, ha corregit milers de folis, ha assessorat i ensenyat a moltísima gent. Servet ha furgat sempre en el camp de la lingüística i la filologia, estudiant i comparant les gramàtiques de diverses llengües (em consta que en té una trentena) i ha atès i resolt consultes lingüístiques de tot tipus. I és que –i em sembla que ningú no s’ofendrà-, encara que afortunadament tenim grans coneixedors de l’idioma, Servet és el manresà que més català sap.

Algú potser es preguntarà com és que si té aquesta capacitat, aquesta saviesa, no sigui gaire conegut a la ciutat i no hagi tingut la projecció que una personalitat així hauria de tenir. A més de la seva modèstia i humilitat innates, hi ha d’altres factors que ho expliquen. I és que l’any 60 Servet va tenir un accident greu, de resultes del qual se li va haver d’amputar una cama. D’altra banda, des de fa anys ha anat perdent visió. Una cosa i una altra ha fet que hagués de portar una vida retirada, que hagués de renunciar a la vida social i a la participació d’actes culturals. Però si bé qualsevol persona s’hauria desesperat i hauria quedat al marge de tot, la tenacitat d’en Servet ha fet que ell, encara que fos des de casa, continués treballant i treballant pel país i, naturalment, estant al dia en tot, ja sigui gràcies a la ràdio o pel contacte sovintejat que té amb tanta gent que el visita.

I davant les adversitats que el destí li ha deparat, ell s’ha pres la vida amb filosofia i amb ironia, donant-nos un exemple admirable de conformitat i resignació. “Jo em conformaria amb un dels dos mals: el de la cama o el dels ulls, però home, tots dos ja està bé, oi?”. I també diu alguna vegada: “Ortega i Gasset afirma que “L’home és l’home i la seva circumstància”. En el meu cas, puc dir que és més la meva circumstància que jo mateix”.

Prenent-se les coses amb optimisme i continuant treballant, Servet ha portat a la pràctica aquella consigna del seu admirat Pompeu Fabra: “Cal mai no abandonar ni la tasca ni l’esperança”. Servet l’ha complet fidelment perquè, malgrat totes les limitacions, no ha abandonat mai ni la tasca ni l’esperança.

I aquest lema de Fabra que Servet té present a la taula de seu despatx és, justament, la frase final de la biografia que ell va escriure sobre Pompeu Fabra, en una edició destinada als infants, l’any 1968, que dissortadament no va poder veure la llum i que penso que caldria fer els possibles per publicar perquè el text és d’una gran qualitat.

A vegades sí que ha perdut –i perd- l’humor en Servet. Ha estat durant els anys de la transició, quan ha vist les renúncies de molts polítics, quan ha vist les retallades de l’Estatut, quan veu encara la poca claredat, la poca contundència en l’afirmació dels nostres drets nacionals… És llavors quan a vegades es rebel·la i quan afirma que s’indignaria si no fos que ja ha perdut la capacitat d’indignar-se.

I aquest home tant intel·ligent, però tan senzill alhora, aquest home que es fa estimar tant, que sempre té una mà estesa per encaixar, aquest home ple d’humanitat, aquest home que traspua catalanitat per tot arreu, aquest home que aspira a que el deixin ser ciutadà d’uns Països Catalans lliures, aquest home que quan s’ho proposa –i a vegades sense proposar-s’ho- et fa tronxar de riure, aquest home que se sent lligat a la seva ciutat i a la seva pàtria… crec que Manresa li deu un homenatge ciutadà. Cal agrair de totes totes l’Associació de Veïns de la Ctra. de Santpedor l’organització d’aquest acte d’avui, però aquest, justament, hauria de ser el primer pas d’un homenatge molt més ampli. Realment se’l mereix. Cal homenatjar aquest eminent patriota i insigne ciutadà que es diu Àngel Servet i Martí, perquè Servet és un home que prestigia Manresa i prestigia Catalunya.

Moltes gràcies.

Joaquim Aloy