Intervenció llegida a la sala de plens de l’Ajuntament d’Avinyó (12/2/2022).

I·lustríssim Sr. alcalde, autoritats, Sr. Vicenç Villatoro, familiars dels deportats Josep Girbau i Valentí Vall, senyores i senyors.

Avui és un dia important, un dia significat del calendari de la memòria històrica. L’Ajuntament d’Avinyó homenatja i honora dos avinyonencs deportats als camps nazis i assassinats a Gusen, un dels camps més terribles de l’univers concentracionari. Estem parlant de Josep Girbau Morral i de Valentí Vall Riu. Felicitem l’Ajuntament d’Avinyó per impulsar aquesta iniciativa i tots els veïns del poble per donar solemnitat a aquest acte amb la seva presència. Aquest reconeixement públic es completa amb la col·locació d’unes llambordes stolpersteine, que recordaran en endavant el destí injust que van haver de patir aquest dos conciutadans.

Hi ha un tercer avinyonenc que l’Ajuntament homenatjarà més endavant amb una altra stolperstein. Es tracta de Fortià Roqué Munt, nascut a Manlleu però que ja de ben petit va viure aquí, a Avinyó. Ell va poder sobreviure, però ja no va tornar mai més a Catalunya. S’instal·là amb la família a França, a la regió de l’Alvèrnia, on va morir el 1953, quan tot just tenia 48 anys.

Qui eren aquests tres avinyonencs? Doncs gent normal i corrent. Podríem haver estat qualsevol de nosaltres si haguéssim viscut aquella època en edats similars a les seves. El juliol del 1936, quan es produeix el cop d’estat militar contra la República, Valentí Vall tenia 28 anys, estava casat amb la Josepa Vila Coll i tenien un fill, el Joan Vall Vila. Vall i la seva esposa treballaven a la fàbrica de Cal Mateu. Per la seva banda, el Josep Girbau acabava de fer 22 anys i treballava de pagès, com el seu pare. Finalment, Fortià Roquer tenia 31 anys, estava casat amb la Rosa Roca Matamala, de Calders, i van tenir tres fills: el Josep, la Constància i la Marta. Primer fou cisteller, com el seu pare, i després taxista.

El cop d’estat militar del juliol del 36 els obligaria aviat, a tots tres, a deixar casa seva per anar a defensar la República. Ningú podia sospitar aleshores que la deixarien per sempre. La victòria franquista, aconseguida amb el suport incondicional de l’Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini, els va obligar a exiliar-se a França. Van anar a parar a camps de concentració francesos, on ja sabeu les penoses condicions en què hi van romandre allà milers i milers de refugiats.

Iniciada la Segona Guerra Mundial, van haver de formar part de les Companyies de Treballadors integrats a l’exèrcit francès i lluitar contra l’exèrcit alemany. Van ser enviats al Nord de França. No sabem si tots tres, però almenys Josep Girbau i Fortià Roqué van estar a Dunkerque, on van ser capturats pels alemanys el juny del 1940. Malgrat la multitud que es va poder salvar d’aquella històrica evacuació, més de 30.000 soldats francesos i, naturalment, tots els espanyols, van caure sota les urpes nazis.

Els tres avinyonencs aleshores són portats al camp de presoners de Sagan (a l’actual Polònia) i l’octubre del 1940 els condueixen al camp de presoners de Trier, a l’oest d’Alemanya: Josep Girbau amb el número de matrícula 36.298 i Valentí Vall amb el número 36.299. No sabem el número de Fortià Roquer però podria molt ben ser que també fos correlatiu, perquè és molt possible que hi entressin tots tres junts. Poc després, el 22 de gener del 1941, els encabeixen tots tres en un tren de càrrega, que en un viatge angoixant els deixarà tres dies després, el 25 de gener, a Mauthausen. Valentí Vall serà el número 3.161, Josep Girbau el número 3.471 i Fortià Roquer el número 3.473. I és que, a partir d’aquell moment, ja no seran considerats persones pels nazis, només números. Cada deportat tindrà el seu número de matrícula. En esborrar la seva identitat, els privaven de la seva singularitat com a persones, els deshumanitzaven.

Per tant, els 3 avinyonencs fan un itinerari molt similar, i en bona part plegats. De casa a l’infern dels camps nazis. A més, Josep Girbau i Valentí Vall seran traslladats posteriorment al camp de Gusen, un camp annex de Mauthausen situat a 4 quilòmetres del camp central. Allà tindran els números de matrícula 12.179 i 11.691. Cap dels dos en va sortir viu. Valentí Vall va perdre la vida el 12 d’agost del 1941. Josep Girbau poc després, el 7 de setembre.

(M’han facilitat les dades esmentades fins ara l’Ajuntament d’Avinyó; el Jordi Pons, historiador de la nostra Associació Memòria i Història de Manresa, i les historiadores Imma Domènech i Assumpta Tort).

Pensem-hi un moment. Aquella gent als anys trenta feia la seva vida al vostre poble, Avinyó. Eren persones amb els seus projectes de vida, amb les seves il·lusions, amb els seus ideals, persones que treballaven, que estimaven, que segurament volien el millor per a la seva societat. El feixisme els ho va arrabassar tot, a dos d’ells fins i tot la vida.

Sense aquell cop d’estat militar del 1936 contra la República, el Josep, el Fortià i el Valentí no haurien hagut de marxar mai de casa seva ni abandonar la família i ser deportats als camps nazis.

Però per què hi van anar a parar? Quin delicte havien comès? El manresà Joaquim Amat-Piniella, que va ingressar a Mauthausen dos dies després dels 3 avinyonencs, i que hi va estar 4 anys i mig i que va escriure la magnífica novel·la K.L. Reich, una obra excepcional sobre l’estada dels catalans als camps nazis, ens dona la resposta a la pregunta: “L’únic delicte dels milers de malaurats que foren executats amb la més terrible de les morts no era altra que llur lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil. […]. I també ens diu quina serà la seva destinació: “ A ‘la nova Europa’ forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres…”

Efectivament, el general Franco hauria pogut treure dels camps nazis tots els deportats catalans i espanyols, però no ho va fer, els va deixar en aquell infern. Eren republicans, eren antifeixistes… no li interessava que sobrevisquessin. No els va voler reconèixer. A partir d’aquell moment als uniformes de ratlles dels deportats espanyols se’ls cosirà un triangle blau, el d’apàtrides.

La majoria moriran a Gusen. Segons Amat-Piniella, “Era a Gusen on es remataven els presos que al camp principal de Mauthausen havien arribat al límit de les seves forces”.

Els deportats als camps nazis foren assassinats amb els més variats, sofisticats i cruels procediments d’extermini. Era el dolor i la mort planificats racionalment i administrats a escala industrial. Això va ser el nazisme. El menyspreu absolut a la vida humana. Una de les millors frases que defineixen tanta crueltat la va escriure en les seves memòries el manresà Jacint Carrió, precisament un dels pocs supervivents de Mauthausen i Gusen: “Per més que expliquem les barbaritats que vam patir-hi, cap paraula no és suficient per descriure’n l’horror”. Cap  paraula. Com explicar, si no, per exemple, l’assassinat de Pere Vives, amic d’Amat-Piniella i d’Agustí Bartra, a qui per acabar amb la seva vida se li va injectar benzina al cor?

Era el dolor dels deportats i també era el dolor de les seves famílies, la immensa majoria de les quals desconeixien on eren els seus éssers estimats. Podem imaginar l’angoixa i la desesperació que aquesta incertesa havia de produir-los. Molts no ho van saber fins molt temps després d’acabada la Segona Guerra Mundial. Va arribar un moment que les autoritats franquistes sí que ho van saber tot, tenien tots els llistats dels deportats, però van amagar-ne la informació. El dolor de les famílies era una arma més de repressió del règim franquista.

Tota aquesta imponent maquinària d’extermini només fou possible perquè hi havia implicats tots els aparells de l’estat i molts estaments de la societat alemanya. I molts ciutadans indiferents o que miraven cap a una altra banda. I perquè una ideologia basada en l’odi i la superioritat racial va anar creixent progressivament, afermant-se per acabar creant aquest monstre.

Avui Avinyó posa 2 stolpersteine davant les cases de Josep Girbau i Valentí Vall. Quina iniciativa tan encertada, aquesta de l’artista Günter Demnig. I tan pedagògica. Una llamborda stolperstein davant d’una casa t’informa que allà hi vivia una persona que va ser deportada a Mauthausen. “Stolperstein” vol dir “pedra que fa ensopegar”. En aquest cas ens fa ensopegar amb la memòria històrica. Perquè són llambordes que ens faran aturar, que ens faran acotar el cap per llegir què diuen, cosa que, segons el seu creador, això ja constitueix un signe de respecte, d’homenatge envers aquella persona. Alhora, el record dels deportats formaran part de l’entramat urbà i de la vida del poble.

Avui recuperem els noms i cognoms d’aquells dos avinyonencs que a Mauthausen només eren números. Reivindiquem els seus noms i cognoms i la seva història. Josep Girbau Morral i Valentí Vall Riu. L’Ajuntament els homenatja. I ho fa amb tota la rellevància, amb tots els honors. I és que els deportats als camps nazis es mereixen tots els honors. I es mereixen rebre tot el nostre agraïment i admiració per la seva lluita contra el feixisme i la llibertat.

Tant de bo que cada stolperstein no només serveixi per recordar-nos els deportats del nostre país (la majoria, republicans, catalanistes, que creien en uns ideals de llibertat i de justícia social, lluitadors antifeixistes, molts dels quals van morir defensant la democràcia i la dignitat humana) sinó que també serveixi per refermar el nostre compromís, la nostra obligació de barrar el pas al feixisme, que constitueix una amenaça permanent. Els nostres deportats s’esgarrifarien si veiessin la força creixent de l’extrema dreta arreu, la seva entrada a tantes institucions, la impunitat de tants grups neofeixistes al carrer, els seus discursos de l’odi a l’altre, el blanqueig que se’ls fa a tants mitjans de comunicació…

Sí, els deportats s’esgarrifarien i potser ens alertarien com ho feia Jacint Carrió quan va escriure: “Els fets del passat podrien tornar a repetir-se i aquesta és una possibilitat que hem de combatre amb totes les nostres forces. No podem permetre que el feixisme ens torni a arrabassar els nostres drets.”

El millor homenatge, doncs, que podem fer a Josep Girbau, Valentí Vall i Fortià Roqué és mantenir ben viva la seva memòria, la seva dignitat, els seus ideals i, alhora, ser implacables contra qualsevol manifestació d’intolerància, racisme, xenofòbia, i lluitar dia a dia -dia a dia- perquè mai dels mais el feixisme ens torni a arrabassar els nostres drets i llibertats.

Joaquim Aloy