Genís Frontera Vila
Introducció
El retrat biogràfic del ferrer i mecànic, militant republicà, president dels “federals” i regidor a l’Ajuntament de Manresa Antoni Bertran Raurell (1897-1986), l’hem realitzat a partir de les següents fonts:
- Les memòries inèdites Retorn a les petjades d’ara fa seixanta anys, escrites pel seu fill gran, Manuel Bertran Gallart (1922-2013); i l’entrevista oral enregistrada el 2021 al seu fill petit, Hipòlit Bertran Gallart (1925).
- El fons documental del Centre Republicà Federal Català de Manresa (1932-1939) que es troba a l’Arxiu Comarcal del Bages.
- Les memòries del dirigent anarquista, cenetista i faiero, Enric Grau Calafell (1908-1992) del fons de Pedro Flores que es troba a l’Arxiu Comarcal del Bages.*
(* La raó que explica la consulta d’aquesta font es deu al fet que la casa i el taller d’Antoni Bertran i de la seva família (carrer del Dos de Maig, número 4) es trobava a tocar del raval del Cometa -o de les cases Cometes-, on es va fundar la FAI de Manresa; i del carrer de l’Era Esquerra, l’última de les seus de la CNT d’aquells anys).
Els records i la memòria dels germans Manuel i Hipòlit Bertran, el testimoni d’Enric Grau, la documentació consultada a l’Arxiu Comarcal del Bages i la recerca d’informació sobre la Manresa inquieta, republicana i revolucionària, dels anys vint i trenta del segle XX, ens han permès recrear la història de vida -familiar, laboral, social i política- d’Antoni Bertran, el “federal” de Manresa.
La família Bertran-Gallart a la Manresa dinàmica dels anys vint
Antoni Bertran Raurell (1897-1986), “Ton”per la família i amics més propers, és un inquiet i talentós ferrer i mecànic de Vilafranca del Penedès que treballa d’assalariat en una fàbrica de Sant Sadurní d’Anoia, d’on és la seva dona, Maria Gallart Gavarró. El 1923 i amb vint-i-sis anys, decideix traslladar-se a Manresa per a fer-hi el salt i progressar d’obrer a fabricant.
Durant els anys vint del segle XX, Sant Sadurní i Vilafranca es mantenen com a capitals eminentment agràries, sobretot dedicades al sector vitivinícola;[1] mentre que Manresa ja duu més d’un segle de revolució industrial mecanitzada: tant en el sector del tèxtil, de la filatura al teixit,[2] com en el del metal·lúrgic i maquinista.[3] Atret per les oportunitats que li ofereix Manresa en el “gremi del ferro”, l’Antoni Bertran s’instal·la a la capital del Bages amb la seva dona i el seu primogènit d’un any, el Manuel.
En aquests moments, el Bages és una de les comarques econòmicament i socialment més dinàmiques de Catalunya: obrera, minera i molt rabassaire, amb més de vint mil hectàrees de vinya treballada. Enmig d’aquest paisatge de fàbriques arran d’aigua i de feixes muntanya amunt, la Manresa del 1923 destil·la i capitalitza aquesta efervescència. La ciutat creix cap als 30.000 habitants, es converteix en l’epicentre industrial, agrícola i comercial de la Catalunya Central i manté el ritme de la majoria de capitals de província.[4] Aquesta vivacitat urbana també fa que Manresa es converteixi en pol d’inquietuds socials i polítiques, amb la consolidació dels moviments obrer, rabassaire, republicà i catalanista, amb la conseqüent conflictivitat d’aquests amb els poders locals tradicionals, classistes i dinàstics.
El 1923, la gent del món sindical i polític d’esquerres organitza la Gira de la font del Soroll de Manresa, amb cants d’Anselm Clavé, escenes teatrals, jocs de camp i xerrades que acaba dissolta per la Guàrdia Civil. La CNT, amb la seva seu al carrer de les Piques, ja és el sindicat manresà majoritari.[5] I no en va, el 1923 a Manresa s’hi jutja el carlí i president dels Sindicatos Libres de Manresa, Isidre Miquel-Vinyals, com a principal responsable de l’atemptat del carrer de Canarell: l’intent d’assassinat del president, vicepresident i secretari de la CNT de Manresa, Josep Espinalt, Joan Arnau-Casé i Josep Cinca, i dels dirigents cenetistes Bru Lladó i Ángel Pestaña. Tots ells van ser tirotejats per un escamot ultra quan es dirigien a conferenciar sobre “el problema social” i la Rússia soviètica al Teatre Nou (passeig de Pere III, part dreta, xamfrà amb el carrer del cardenal Lluch).[6] Justament és a tocar del Teatre Nou que, tres anys enrere, l’1 d’octubre del 1920, l’industrial, vicepresident de la Cambra de Comerç de Manresa i soci del “lliguero” Casal Regionalista, Pere Oliveras, va morir tirotejat a la porta mateix de la seva fàbrica.[7] Enmig de tanta explotació i repressió de la classe treballadora, Oliveras ha estat la primera víctima mortal de la patronal catalana a Manresa.
El 1923 també és l’any en què l’anarquista Joan Garcia-Oliver[8] comença a treballar de cambrer al Cafè Alhambra, conegut popularment com “la Gàbia” (passeig de Pere III, 14), la terrassa del qual sol ser concorreguda per carlins del Libre, i entre els quals el “cenetista” hi reconeix el barceloní Joan Laguia, escriptor, requetè i pistoler a qui la CNT atribueix l’assassinat de Salvador Seguí, “Noi del Sucre”, i responsabilitats en l’atemptat contra Ángel Pestaña a Manresa. Des de la barra de la Gàbia, Garcia-Oliver i els obrers manresans Joan Figueres i Francesc Roig, decideixen fer justícia per partida doble i acabar amb la vida de l’ultra: el 6 d’abril del 1923, una taula del Cafè Alhambra de Manresa és tirotejada i en resulten ferits quatre militants del Libre, entre els quals, però, no s’hi compta Laguia.[9] Mig any després dels Fets de la Gàbia, el 21 de setembre del 1923, els cenetistes manresans Lluís Artal, Domènec “Minguet” Solà i Joan Pinyol són detinguts quan condueixen un camió carregat de material bèl·lic de Manresa a Barcelona. I el 29 d’octubre del 1923, Garcia-Oliver, Figueres i Roig són acusats del tiroteig, jutjats per rebel·lia i condemnats a presidi. Simultàniament, les autoritats també empresonen el president de la CNT local, Josep Espinalt, i a tot el seu equip de redacció del diari El Trabajo de Manresa: Marcel Augès, Joan Puig, Joaquim Serra i el conegut com a “Rosset dels Cintaires”.[10]
Enmig d’aquesta Manresa dinàmica i convulsa, a casa dels Bertran-Gallart, el 1925, ja hi neix el segon fill, l’Hipòlit. I és així com de camí cap als anys trenta, Antoni Bertran es troba ben establert a la ciutat, a la zona que l’Ajuntament descriu que es troba en “reforma i eixamplament”: a ponent de la Muralla de Sant Francesc i en direcció al Cardener, per sobre de la carretera de Cardona i a tocar de la via dels Ferrocarrils Catalans que arriben a la ciutat per les ribes obreres del Llobregat i que, des de Manresa, es bifurquen cap a les conques mineres de Sallent i de Súria cap a Cardona.
El treball a A. Bertran, Talleres y Maquinaria de Manresa
La família Bertran-Gallart s’instal·la al número 4 del carrer del Dos de Maig, gairebé limitant amb la via del tren i fent veïnatge amb el raval del Cometa o de les cases Cometes. És una casa de dos pisos, on la família viu a sobre mateix del taller de ferreria, de manyeria i de maquinària que regenta l’Antoni: A. Bertran, Talleres y Maquinaria de Manresa.
El taller no triga a consolidar-se i prospera de seguida: hi ha dues forges, hi treballen de sis a deu obrers i ateny tant la producció mecànica –sobretot de màquines perforadores- com la forja artesana en la qual, tot sigui dit, Antoni Bertran gaudeix més i es realitza com a ferrer. Entre la gran quantitat d’obres de forja que assumeix des del seu taller, cal destacar la de la segona i última portalada del Teatre Conservatori, oberta davant per davant del Passeig;[11] i també realitza l’entrada, les reixes i les baranes –tant les balconeres com les d’escala- de la casa Matamala, al número 1 del carrer dels Tres Roures.[12] Tanmateix, l’obra de la qual Bertran es sent més orgullós és la del 1927 al batejat com a Gran Kursaal de Manresa (passeig de Pere III, 35) i que, a l’època, serà un dels teatres més grans de Catalunya, amb capacitat per a dos mil espectadors. Durant la construcció del Kursaal, el taller d’Antoni Bertran basteix la triple portalada d’accés a l’atri “a través d’una reixa de línies clàssiques amb pilars coronats per fanals de ferro i vidre”,[13] i també hi forja totes les baranes, tant les balconeres com les d’escala.[14]
A finals del 1928, al carrer de sobre on hi ha la casa i el taller d’Antoni Bertran i just passada la via del tren, al número 8 del raval del Cometa, s’hi constitueix la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Manresa. Aquesta és la casa del rabassaire Florenci Mas Giralt, el qual cedeix l’estable del seu animal per a fer-hi aquesta assemblea fundacional clandestina. Hi assisteixen una desena de persones, entre els quals hi ha els germans Josep i Enric Grau, Jaume Picassó, Simó Rubio, Celestí “l’Esmolet”, Ramon Delpeix i Víctor Bayo; i en sortiran escollits Josep Corbella com a secretari i Josep Camps, àlies “Jep de la Pipa”, com a tresorer. A partir de llavors, la seu de la FAI es fixa al domicili de Bayo al carrer de l’Era del Firmat; el bosc del Suanya serà el seu camp d’entrenament amb armes de foc i davant de l’edifici del Grup escolar la Renaixença -on cursaran estudis el Manuel i l’Hipòlit Bertran- serà el seu punt de trobada durant els anys trenta.
La sociabilitat a l’ala esquerra del Passeig dels anys trenta
Antoni Bertran és un jove de poc més de trenta anys amb “ofici i benefici” a la Manresa dels anys trenta: casat, pare de dos infants i amo d’un taller pròsper que ja s’ha guanyat un nom a la ciutat i al Bages. Alhora, la joventut i la inquietud el duen a freqüentar els nous locals populars manresans, entre els quals destaquen els de l’ala esquerra del Passeig, a distància del de la Gàbia flirtejada per carlins i ultres, i gairebé davant per davant del “Casino dels Senyors” que, edificat, justament, a la part dreta, és concorregut pels conservadors i dretans de la ciutat: burgesos industrials, pagesos propietaris i aristòcrates rendistes.
En canvi, al seu davant i a l’esquerra, Passeig avall, hi ha el Cafè Royal-Bar (passeig de Pere III, 26) i l’American Bar (passeig de Pere III, 22),[15] freqüentat per aquells progressistes i esquerrans que volen anar més enllà del que els ofereixen les tavernes i cerveseries del barri Antic. En aquests dos cafès i en les seves terrasses a peu del Passeig esquerre, s’hi apleguen professionals liberals, fabricants i sindicalistes, menestrals i pagesos, pixatinters i saltataulells, entre altres; i hi mantenen tertúlies, juguen als escacs i al billar, debaten sobre el futur de la comarca i del país i, resumint, creen un àmbit propi de sociabilitat.
Durant la vaga general del 12 de desembre del 1930, un escamot de guàrdies civils fa cap a aquesta zona del Passeig: “hacían el fanfarrón provocando como de costumbre. Las fuerzas del orden metiendo el desorden, entraron en el American Bar cacheando a Dios y su madre” i acaben carregant a cops de fusell contra la taula on hi ha el sindicalista cenetista de la Pirelli Ferran Trigo, al qual trenquen dues costelles d’un cop de culata.[16]
Antoni Bertran és client assidu de l’American Bar, és futboler, un apassionat de l’esport de taula i, sobretot, del billar. Durant aquests anys s’associa al Billar Club Manresa -en forja l’ensenya al taller de casa- amb seu social a l’American Bar; i no triga a integrar-se a la seva junta directiva. El llibreter, lletraferit i cul de cafè del Passeig, Joan Vergé,[17] diu de l’Antoni que “els càrrecs de junta i les assemblees del Club [de billar], l’han iniciat en l’art difícil de la polèmica. Hom pot comprovar en els llibres d’actes, que les protestes més sorolloses i ben argumentades, provenen sempre de l’afany de bona administració i ordre d’en Bertran.”[18] L’Antoni Bertran té do de gents, és bon comunicador, té inquietuds i és respectat com a persona honesta i raonable. Aquest caràcter i el seu ja citat “afany de bona administració i ordre”, marcaran la seva politització natural cap al republicanisme manresà.
La politització a la Manresa republicana
A l’American Bar i a l’ala esquerra del Passeig, l’Antoni Bertran coneix i confraternitza amb catalanistes progressistes, republicans nacionalistes i sindicalistes possibilistes. Conflueix amb els fills radicalitzats dels lligueros del Casino i amb els joves manresans d’origen rural o provinents de l’obrerisme i de la menestralia que, com ell, han progressat socialment a la ciutat. És així com el desembre del 1929, Bertran viu la fundació d’un periòdic amb un nom premonitiu: El Dia. Diari d’esquerra republicana, inspirat i presidit “en esperit” per Francesc Pi i Margall.També veu com els seus amics “lluhins” funden, el juny del 1930, l’Acció Catalana de la Comarca del Bages, presidida a partir de l’agost pel company de gremi Francesc Senyal[19] que, com Antoni Bertran, és un nouvingut a Manresa i també ha progressat fins a regentar un taller propi de llauneria i maquinària. Durant el mes de març del 1931, aquest partit es fusiona amb el Centre Republicà Català per a crear la Unió Catalanista Republicana de Manresa (UCR), amb seu a l’ala esquerra passeig de Pere III, número 30, poc més amunt de l’American Bar.
L’1 d’abril del 1931 i a la seva seu del Passeig, la UCR es reuneix amb l’assemblea Els amics d’El Dia, amb el grup d’intel·lectuals Penya Renovació, amb el sindicat Unió de Rabassaires i amb les agrupacions polítiques d’Estat Català, de la Fraternitat Republicana Radical i de l’Agrupació Socialista, per a crear la plataforma electoral Concentració Republicana, encapçalada per l’advocat Joan Selves i Carner, que acabarà guanyant les eleccions municipals de Manresa del 12 d’abril del 1931. La plataforma d’esquerres manresanes és un èxit i obté setze regidors, entre els quals també s’hi compta un bon amic d’Antoni Bertran, el comerciant i republicà federal Salvador Reguant. La resta de càrrecs electes es troben liderats per la UCR, on sis són de l’òrbita d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb Joan Selves, Lluís Prunés i Francesc Marcet al capdavant; dos de l’Acció Catalana Republicana (ACR), quatre “republicans independents” i tres a redós de la Agrupació Socialista de Manresa-Unió Socialista de Catalunya (USC).
Dos dies després de les eleccions, el 14 d’abril, es proclama la República a Barcelona i, en el conjunt del país, totes les poblacions catalanes hi donen suport. A cavall dels dies 14 i 15 d’abril, Antoni Bertran encara viu la política a peu de carrer i no pas des de l’àmbit institucional a l’ajuntament. A Manresa, la població improvisa una vaga general que es convertirà en una autèntica festa major: la Societat Coral la Unió Manresana[20] surt de la seva seu del carrer de les Flors de Maig i s’encamina cap al centre cantant La Marsellesa. La gent s’aplega al Passeig, omplint els cafès, mentre una desconcertada patrulla de la Guàrdia Civil es manté en formació defensiva al carrer d’Àngel Guimerà i la guarnició militar comandada per l’ultra tinent-coronel Emeterio Saz-Álvarez es manté tancada i inactiva a la caserna del Carme. Enmig d’aquest ambient triomfal on, segons l’anarquista Enric Grau, “el entusiasmo fue general, desde luego, Manresa tomó el aspecto de fiesta mayor y la huelga fue unánime. […] Todo el mundo era republicano, al menos en esperanza. […] Todo el mundo llevaba banderitas republicanas y catalanas. Gritos de viva la República y Cataluña”. La jornada acaba en una manifestació que conflueix a la plaça Major i arriba fins al davant mateix de l’ajuntament. Mentrestant i per evitar ensurts i provocacions per part de les forces reaccionàries, la plaça es troba “defensada” per guàrdies urbans lleials a la República i militants de formacions d’esquerres armats, entre els quals també hi ha una quinzena de “faieros”.[21] Des del balcó del consistori, algú llança daltabaix el quadre del rei d’Espanya, i la multitud el fa a bocins, aferrissadament, amb ungles i dents, en el sentit estrictament literal.[22]
A partir de l’adveniment de la República, la CNT obre nou local al carrer d’Urgell i al cap de poc la trasllada definitivament al carrer de l’Era Esquerra; la FAI obre la seu del seu grup d’afinitat, l’Agrupació Faros, al carrer de les Barreres; el BOC s’instal·la al número 10 del carrer del Joc de la pilota; i la USC al carrer de la Mel. En conjunt, l’esquerra manresana obre al carrer de la Mesquita[23] l’Ateneu Cultural Popular i la primera escola activa de Manresa, la Racionalista, a càrrec del pedagog faiero Josep Alberola i de Joaquima Colomer, companya del sindicalista rabassaire i regidor d’ERC Nònit Puig.[24] És una escola plural, on hi estudien els fills dels republicans, anarquistes i marxistes manresans, tant des de l’àmbit sindical com polític.
El 7 de juny del 1931, el president d’ERC i de la Generalitat provisional, Francesc Macià, visita Manresa entre un bany de multituds i Antoni Bertran i la seva família -amb el petit Hipòlit a coll- el van a veure i a rebre al Passeig, just davant del Kursaal. Justament és a partir d’aquest moment, que la gran majoria de la massa crítica de la plataforma Concentració Republicana i, per extensió, del partit UCR, ja es vincularà a ERC com a organització d’abast nacional, conservant la seu al passeig de Pere III, número 30. En tot aquest procés, Antoni Bertran Raurell també té companys a la UCR i en d’altres entitats; com per exemple l’amic Joan Vergé, soci i company del Billar Club, que es convertirà en militant destacat de Palestra a Manresa, l’autoanomenada “organització nacional de la joventut catalana”.
El 26 de juny, el rabassaire i veí d’Antoni Bertran, Florenci Mas, és detingut amb els companys Leonci Santllehí i Àngel Ferrer, àiles “Nin”, al carrer de la Mel i de camí cap a la Cerveseria del Nord (carrer de Jaume I), un dels locals del barri Antic freqüentat pel moviment llibertari manresà. Simultàniament, un escamot de guàrdies civils i militars irromp a casa del primer, al número 8 del raval del Cometa, a tocar de casa de l’Antoni Bertran. La premsa informa que les autoritats hi troben motlles per a la fabricació de bombes, una caixa de dinamita i armes destinades a “los elementos extremistas en Manresa”.[25] Tots ells seran deportats a l’Àfrica colonial.[26] Mentrestant, Miquel Casanovas Brunet, sindicalista de la CNT enquadrat políticament a ERC, és un dels responsables del Comitè Propresos, des d’on fa de pont entre la Federació sindical local i els militants presos, alhora que intercedeix amb els jutges dels tribunals de Manresa per a millorar les condicions dels reclusos i disminuir-ne les condemnes.[27]
El municipalisme des del Centre Republicà Federal Català
Amb la República i davant de l’hegemonia d’ERC a Manresa, Antoni Bertran i com proclamava el diari El Dia el 1929, se sent “pimargallià” en esperit: el 1932 participa en la fundació de l’Ateneu Republicà Democràtic Federal de Manresa i Comarca que, tot just l’any següent, ja s’adaptarà al context catalanista del moment amb el nom “nacionalitzat” de Centre Republicà Federal Català (CRFC), presidit per Juli Domingo. Mentrestant, l’11 de setembre del 1932 i durant l’acte d’homenatge a l’alcalde Selves per la seva tasca com a diputat d’ERC i en favor de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, Bertran ja participa activament dels actes entre la plana major del republicanisme manresà.
La seu del centre dels federals manresans on milita Antoni Bertran s’obre al públic el 20 d’octubre del 1933 a la planta baixa del número 46 del segon tram de l’ala esquerra del Passeig, de la Llibreria Vergé en amunt, batejada com a “avinguda del 14 d’abril”. La inauguració compta amb la conferència El Partit Republicà Federal Català davant l’actual moment polític del periodista Eugeni Duch i Salvat, veterà corresponsal del diari El Diluvio a Madrid.
Antoni Bertran ja es troba fent política local activa i malgrat no militar específicament a ERC, és home de Companys com també ho era de Macià, participa en mítings i, com recorda el seu fill Hipòlit, té gràcia parlant en públic, no es posa nerviós i es troba còmode a dalt dels escenaris .
Per a les eleccions municipals catalanes del 14 de gener del 1934, ja va de número dos del CPFC a la plataforma Concentració Republicana d’Esquerres encapçalada per ERC amb el fabricant Francesc Marcet al davant. Aquesta candidatura guanya les eleccions amb 8.448 davant dels 7.258 de la candidatura de dreta Defensa Ciutadana, integrada per lligueros, carlins i lerrouxistes. Amb aquests resultats, la Concentració Republicana d’Esquerres guanya i revalida els setze regidors de la Concentració Republicana del 12 d’abril del 1931.
De la plataforma d’esquerres, Antoni Bertran Raurell surt escollit com a càrrec electe i com a segon del CRFC, per darrere de Salvador Reguant, que revalida l’escó obtingut el 1931. L’1 de febrer del 1934, Bertran rep l’acta de regidor de l’Ajuntament de Manresa conjuntament amb els deu companys de l’ERC de Francesc Marcet, dos de la USC amb el comptable Josep Flor de Lis i, tancant la llista, dos d’ACR amb l’industrial Vicenç Prat. Com escriu el seu amic Vergé, a Bertran “els federals el feren seure en una poltrona del Saló Consistorial, convençuts que la seva honradesa i el seu esperit dreturer contribuirien a fer rutllar com cal les coses de la ciutat”.
Una setmana després i com a novell nou regidor i dirigent del CRFC de Manresa, Antoni Bertran participa en l’organització de la festa commemorativa del seixanta-unè aniversari de la Primera República, on “el Partit Federal invita a tots els simpatitzants d’esquerra” perquè “l’esclatant ufana del republicanisme que va permetre proclamar la República en el 14 d’abril de 1931, fou possible gràcies de la llavor sembrada per aquells homes que en 1873 proclamaren i amb ella implantaren un règim de llibertat i justícia” amb “el nostre honorable mestre Francesc Pi i Margall” al capdavant.[28] El dissabte 9 de febrer, la festa la seu dels federals manresans és tot un èxit d’assistència i reuneix bona part de l’esquerra política manresana. Havent sopat, qui obre el torn de paraula com a amfitrió és Eudald Costa, secretari del CRFC. Per part del BOC, intervenen Marc Torrecabota i Isidre Casajoana,[29] reivindicant com a seus els ideals federals i l’herència pimargalliana, respectivament. Tot seguit, el president de les Joventuts d’Esquerra Republicana i d’Estat Català (JEREC), Marià Homs, conjura els reunits perquè “si el dia de demà les llibertats perillessin, es reunissin novament no per a fer un àpat, sinó per a defensar els nostres ideals”. Finalment, els federals tanquen l’acte amb la seva dirigent del Grup Femení, Genoveva Costa,[30] que recull el guà llançat per Homs i “amb enèrgiques paraules digué que les dones estaven disposades a sortir al carrer així que les que les llibertats fossin amenaçades”. El comiat anirà a càrrec del company de files d’Antoni Bertran a l’Ajuntament, el veterà Salvador Reguant, regidor federal des del 1931.[31]
Quatre mesos després, coincidint amb el fet que el president del CRFC de Manresa, Joan Burés, és el delegat del Comitè Comarcal del Partit Republicà Federal a la circumscripció de Barcelona, Antoni Bertran ajuda a organitzar el Segon Congrés del partit d’abast provincial. Aquesta convenció es celebra a Manresa el 17 de juny del 1934, s’hi presenta el setmanari Fructidor com a òrgan de comunicació dels federals de les comarques barcelonines; i hi conferencien representants de l’Ateneu Obrer Federal de Sant Adrià de Besós, del Centre Republicà Federal de Badalona i del Centre Republicà Democràtic Federal de Santa Coloma de Gramenet.
Els Fets del Sis d’Octubre i la presó
Vuit mesos després d’haver recollit l’acta de regidor de l’Ajuntament de Manresa com a eina de servei a la ciutat i de començar a fer política municipal, la seva tasca s’estronca. En paraules del seu amic Vergé, “la vida es nodreix de paradoxes, i el mandat de la política straperlianaficà el nostre home reixes endins d’una ergàstula”. Es precipiten els Fets del Sis d’Octubre del 1934 i l’equip de Govern de Manresa amb l’alcalde Marcet al capdavant, es manté lleial al president Companys.
Des de la Cooperativa Obrera Manresana es crea l’Aliança Obrera que impulsa la vaga general i el moviment insurreccional de l’Estat català a Manresa, que es troba capitanejat per Marià Homs, que fa honor al seu discurs al local dels defederals de mesos enrere. Les JEREC s’engruixeixen amb el jovent nacionalista i separatista que milita a Palestra i a l’Associació de Dependents del Comerç i la Indústria (ADCI), i s’organitzen i s’armen en els populars Escamots. També s’hi afegiran militants de la CNT i de la FAI de Manresa, que es presenten voluntaris al cafè de l’ADCI.[32] Paral·lelament, el sindicalista agrícola i regidor d’ERC Nònit Puig, nolieja un camió ple de rabassaires armats i des de Manresa es planta a Barcelona, fins a la mateixa plaça de Sant Jaume, per posar-se al servei del president Companys.[33]
Al llarg de tot el dia, Manresa es troba controlada pels Escamots alhora que també defensen la plaça Major des dels terrats amb fusells i metralladores. Mentrestant, la Guàrdia d’Assalt i els Mossos d’Esquadra es troben apostats a sota de la porxada de l’ajuntament. El govern de Manresa es manté lleial al president Companys però pendent de com evolucionen els esdeveniments a Barcelona, amb el pressentiment que el moviment està fracassant i la constatació que el comandant militar de la ciutat, Saz-Álvarez, secunda la declaració de l’estat de guerra del govern espanyol de dreta. L’alcalde Marcet i el regidor Prat es reuneixen a la caserna del Carme amb Saz-Álvarez, el qual els informa que està disposat a combatre l’Estat català a Manresa amb el Batalló d’Infanteria de metralladores i amb el suport incondicional de la Guàrdia Civil de la ciutat.
Davant d’aquesta amenaça i per evitar un bany de sang, Marcet es tanca amb els seus regidors a l’ajuntament i allibera la Guàrdia d’Assalt i els Mossos d’Esquadra de la responsabilitat de defensar-los. Simultàniament, un Marià Homs emocionat fa el mateix i desmobilitza els Escamots. Com escriu Enric Grau, faiero i en aquell moment defensor de l’Estat Català a Manresa, “la decepción cayó como un cubo de agua fría sobre las fuerzas del ejército catalán y sus simpatizantes”. A les sis del matí del set d’octubre i amb la rendició del govern de la Generalitat, l’Ajuntament de Manresa continua les passes de Companys i també es rendeix a les autoritats militars, les quals ja fa tres hores que han sortit al carrer per recuperar el control de la ciutat. Els regidors surten de dos en dos del consistori, són detinguts a la plaça Major mateix i conduits a la caserna del Carme.
Durant els dies següents, patrulles de soldats del batalló de Manresa liderades pel capità-ajudant Esteban López, àlies “capitán Malacosa”, clausuren les seus de tots els partits, els sindicats i els col·lectius que han donat suport al moviment.
La repressió espanyola no es fa esperar i a Manresa, els Fets del Sis d’Octubre es tradueixen en mig miler de persones empresonades, noranta-set de les quals són processades, i en trenta-sis funcionaris públics depurats. La majoria de persones processades són posades en llibertat condicional -en espera de ser jutjades- la vigília de Nadal del 1934. Mentrestant, cinc dies després de la proclamació de l’Estat català, l’11 d’octubre, el capità i comandant del batalló de metralladores de la caserna del Carme, Luis Menéndez-Maseras, és designat alcalde-gestor de l’Ajuntament pel capità general de Catalunya, Domènec Batet; fins que el 15 de maig del 1935 el substitueix pel lliguero Josep M. Servitje, portaveu de la dreta manresana.
Bertran i tots els regidors de Concentració Republicana d’Esquerres són detinguts, tancats a la presó de Manresa i, a més a més, Antoni Bertran és traslladat a la Model de Barcelona i, finalment, al vaixell Uruguay, que ha estat habilitat com a presó al port. En conjunt, la resta de regidors manresans detinguts i empresonats és la següent: els d’ERC, Joan Selves, Josep Soler, Ramon Casas, Mateu Espinalt, Josep Guitart, Francesc Orriols, Manuel Pagès, Josep Terme, Ramon Sanz i Lluís Vila; els de la USC, Josep Flor de Lis i Marcel·lí Font; els d’ACR, Vicenç Prat i Josep Torra; i el company del CRFC, Salvador Reguant. I per haver-se mantingut lleials i al servei del consistori, entre altres, també són empresonats els guàrdies urbans Josep Selves, Ramon Marín, Pere Pallissa i Ramon Masachs; i els empleats municipals Antoni Blanc, Josep Plans i Josep Canals de la UGT.
Alhora, són empresonats el cap dels Escamots i president de les JEREC, Marià Homs; Joaquim Amat-Piniella i Jaume Vall Gassó amb Lluís Soler, tots tres d’ERC; Nònit Puig, Joan Bonfills i Isidre Senserrich de la UdR i d’ERC; Antoni Bescomte, Ramon Ferrer, Gumersind Rosell, Enric Sala, Josep Tubas, Antoni Vila i Ramon Brunet de l’ADCI; Rafael Corvinos de l’ADCI i de la USC; Enric Conill i Josep Tarazona de la UGT; Josep Armengol i Joan Dueso del BOC; Andreu Nardi i Josep Bescomte de la CNT; Francesc Planas del Centre Excursionista Montserrat i Felip Díez-Sada de l’Escola Racionalista.[34]
Vergé escriu que “D’allí [de la presó], en Bertran esperava sortir-ne al so d’una orquestra, cantant la Marsellesa i trobant consumat el miracle d’una transformació en la geografia política d’Espanya. Errà; i pogué sortir-ne sense haver d’esperar que s’obrés la difícil metamorfosi; millor dit, en sortí quan i com va poder, a la muda i sense que li fes llum ni la més petita estrella de símptoma federal…”.Com bé descriu el seu amic, quan ja fa cap a vuitanta dies que està empresonat, el 24 de desembre del 1934, Antoni Bertran és traslladat al vaixell Argentina i, seguidament és posat en llibertat en companyia de dos regidors més de Concentració Republicana d’Esquerres, en espera de ser processats. Les eleccions generals plebiscitàries del 1936 i la victòria de la plataforma del Front d’Esquerres, restituiran Bertran en el seu càrrec de regidor de l’Ajuntament de Manresa el 18 de febrer.
La guerra a la Rereguarda
El març del 1936, just quan publica el llibre 40 homes i un campionat, Joan Vergé escriu que Antoni Bertran “ara, incorporat a la seva vida normal, es lliura de nou a les expansions preferides -billar i escacs- i torna a regnar l’entusiasme en el seu taller de serralleria, on no s’acaben mai les cantades: Esmola que esmola…”, fins que arriba el 18 de juliol del 1936, la nit del qual Antoni Bertran és reuneix amb la resta de l’equip de Govern a l’ajuntament de Manresa mentre el seu fill Hipòlit, des del balcó de casa, veu com cremen les esglésies i els convents de la ciutat: “Manresa semblava Roma quan la va cremar Neró, veies foc i fum per tot arreu”. Mentrestant, la guarnició militar de la caserna del Carme comandada pel tinent-coronel Luis Menéndez-Maseras és l’única de Catalunya -juntament amb la de Tarragona-capital- que es manté lleial a la República i no s’adhereix al cop. L’alcalde Marcet entrega armes als Sindicats d’Oposició, a l’ADCI, a la UGT, a les JEREC i a la USC.
Aquests dies de juliol, es crea el Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa, amb dues presidències: una primera formalitzada en l’alcalde electe d’ERC, Francesc Marcet, i una segona “presidència efectiva”, ocupada per Marcel Augès, veterà cenetista i fundador dels Sindicats d’Oposició.[35] D’entre les ciutats més obreristes de Catalunya, només Manresa i Sabadell -on les tesis trentistes han estat hegemòniques des del 1933- mantenen uns comitès antifeixistes amb una presidència col·legiada entre els alcaldes republicans -en el cas de Manresa, d’ERC- i els veterans sindicalistes cenetistes que ara es troben als Sindicats d’Oposició. El també veterà cenetista i trentista Josep Ferrándiz-Barberà és secretari d’organització de Milícies revolucionàries i de Defensa de Manresa. A finals d’agost, tant Augès com Ferrándiz-Barberà decideixen integrar els Sindicats d’Oposició a la UGT. També és just ara quan el periodista manresà i militant d’ERC Llorenç Perramon, es converteix en el secretari-general del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya en substitució de Jaume “Met” Miravitlles.[36]
A la Rereguarda, Antoni Bertran supera dues remodelacions del govern municipal de Manresa -les del 4 d’agost i de l’11 de setembre- i es manté al seu càrrec de regidor, lleial a l’alcalde Marcet fins que cessen plegats, entre altres, el 19 d’octubre del 1936. Tanmateix, Antoni Bertran manté intactes els seus principis ideològics i el compromís polític. El 17 de juny del 1937 consta com a president del CRFC de Manresa amb Teodor Amador com a secretari. Els dies 23 i 24 d’octubre del 1937 i com a president dels republicans federals de Manresa, Antoni Bertran intercedeix amb el cenetista Antoni Camps, cap del Departament d’Investigació i vigilància local -amb seu a l’ara col·lectivitzat Casino dels Senyors- perquè retorni les armes de foc que va requisar a dos militants federals, el guàrdia urbà Pasqual Palau i el sabater Manuel Prat, després que aquests s’encaressin a un escamot anarquista. Per a posar fi a la batussa, el president Bertran assegura al camarada Camps que “els dos amics que ja coneixeu han promès davant nostre distingir-se per la bona harmonia que ha de sortir dels militants a tot partit polític.”
La militància del CRFC que presideix Antoni Bertran és, majoritàriament, obrera i menestral, nodrida de mecànics, electricistes, sabaters, pastissers, botiguers, ferroviaris, calderers, filadors, teixidors i cintaires. I també hi milita una dona, l’obrera Pilar Mesalles de cal Galí de Manresa.
Mentrestant, el negoci A. Bertran, Talleres y Maquinaria de Manresa és col·lectivitzat per la Comissió Mixta Tècnica de Serrallers de Manresa dominada per la UGT i la CNT, alhora que l’Antoni es converteix en un treballador més del taller que havia creat tretze anys enrere. A partir del 1938, el taller serà militaritzat i la seva producció es posarà al servei del cossos d’enginyers (companyies de sapadors i de pontoners) de l’Exèrcit Popular de la República. Al taller del número 4 del carrer Dos de Maig de Manresa s’hi fabricaran, entre altres, els cargols metàl·lics que fixaran les passeres que, a finals de juliol del 1938, creuaran l’Ebre en la batalla final de la guerra Civil.
La retirada i l’adéu a Manresa
Antoni Bertran i la seva família abandonen Manresa el matí del 23 de gener del 1939, un dia abans que les tropes franquistes ocupin la ciutat. Pugen a un camió International Harvester dels pontoners del cos d’enginyers de l’Exèrcit Popular que els duu fins a Balenyà. D’allà, agafen els Ferrocarrils del Nord, arriben a Ripoll el 24 de gener i es refugien a dues cases dels afores, primer al mas de l’Anglada i, després, a ca l’Adroguer. Mentestant i amb l’ocupació militar del Bages, la Manresa dominada pels feixistes buida la casa dels Bertran-Gallart, aboca les seves pertinences al mig del carrer del Dos de Maig i els ho crema tot. Aliè a les represàlies de les quals ja és víctima a Manresa, Antoni Bertran és mobilitzat com a reservista de l’Exèrcit Popular; es presenta a la Caixa de reclutes de Ripoll, però d’aquí el destinen a la d’Olot. En aquest moment i amb el fill petit, l’Hipòlit, greument malalt, decideix emboscar-se i mantenir la família amagada a Ripoll. El 23 de febrer del 1939, la família Bertran-Gallart emprèn el retorn cap a l’Alt Penedès, a recer de la xarxa familiar de la Maria Gallart a Sant Sadurní d’Anoia i per amagar-se de la seva vida i trajectòria al Bages.
El 1940, Antoni Bertran Raurell intentarà retornar a Manresa i recuperar casa seva i el taller. Per tal de temptejar el terreny i com que ell és massa conegut per la vida social i política que ha dut a la ciutat, hi va la seva esposa, disfressada i en companyia d’una cunyada, i es reuneixen amb un vell amic i veí de dreta que ara és franquista. I aquest els diu molt clar i sense embuts que pel seu bé i el de la família, que no tornin en cap cas a Manresa perquè “aquí hi ha molta repressió i ara és molt perillós”. De fet, l’asfixiant context de por i d’inseguretat que viu Manresa arriba fins a l’extrem que en el moment que Maria Gallart vol confiar a aquest antic amic el lloc on s’han instal·lat d’amagat, aquest la talla i li diu: “no, per favor, no m’ho digueu, […] jo no ho diré, però si no ho sé, millor!”. És la resposta de qui, tot i pertànyer al bàndol vencedor, no vol tenir la por o la temptació de delatar-los o, en el cas que algú altre ho faci, tampoc vol que puguin pensar que ha estat ell qui els ha traït. En qualsevol cas, la família Bertran-Gallart ja té molt clar que mai més tornarà a la capital del Bages. Antoni Bertran, el federal de Manresa, s’acomiada, definitivament, de la ciutat que l’ha vist progressar i per la qual tant ha lluitat. S’estableix amb la família durant tres anys a Sant Sadurní d’Anoia, amagat i en un exili interior, fins que el 1943 refarà la vida a Barcelona.
