Memòries de Manuel Bertran Gallart. Fragments destacats
La presentació
“Aquesta és la història daurada d’una família manresana [família Bertran-Gallart] que fou trencada, com moltes altres, pels esdeveniments de la guerra Civil, i que si bé el seu final fou feliç, entenent per felicitat salvar la vida amb el que solament portava cada un de nosaltres al damunt, altres famílies no van poder dir el mateix”.
El taller i l’obra
“D’aquest taller [A. Bertran Talleres y Maquinaria de Manresa] n’havien de sortir molts treballs d’artesania que es troben arreu de Manresa, alguns del quals molt populars com per exemple la portalada d’entrada al Teatre Conservatori; la triple portalada, les baranes d’escala i les balconades del Cine Kursaal; tot el treball de manyeria i artesania forjada com les portes d’entrada, balcons, reixes i baranes d’escala de la casa Matamala […]. I molts altres que amb el temps s’han oblidat”.
La política i la sociabilitat republicanes
“ […] el meu pare [Antoni Bertran] es va polititzar, tota vegada que la seva ascendència eren d’ideologia republicana i seguidor de les tendències federals que preconitzava Pi i Margall, partit actualment inexistent però alguns dels actuals ja creuen en l’Espanya federal. Ell es trobava a l’edat més bona per iniciar qualsevol tasca: tenia joventut (trenta-quatre anys), salut, vitalitat i honradesa, i moltes ganes de treballar. Fou fundador, juntament amb altres amics, del Centre Republicà Federal Català de Manresa, del qual fou president. Això quant a política. Pel que fa a l’esport (de solter havia jugat a futbol), es dedicà a l’esport de taula: el billar i els escacs, més al primer que al segon”.
La presó pels Fets del Sis d’Octubre
“Arran del cop d’estat del 6 d’octubre del 1934, [Antoni Bertran] es va veure reclòs a la presó de Manresa com a pres polític. Al cap de pocs dies fou traslladat a la Model de Barcelona i, més tard, com a pres polític i per a separar-los dels presos comuns, al vaixell Uruguai. El 24 de desembre fou traslladat al vaixell Argentina i seguidament va ser excarcerat. A les tres de la matinada del mateix dia de Nadal, ell, amb altres companys seus, arribaven a l’estació de Manresa”.
El cop d’estat feixista
“Les eleccions del 16 de febrer de 1936 el tornaren [Antoni Bertran] a portar a l’alcaldia de Manresa. Fou novament elegit per eleccions populars i per segona vegada torna a formar part del consistori de Manresa, fins que arribà el 18 de juliol, inici de la guerra Civil. Era diumenge, nosaltres juntament amb algunes famílies del barri teníem preparada una excursió a la font d’en Jorba. Ell, abans de sortir de casa, va engegar Rádio Castilla, per escoltar notícies esperançadores, puix ja tenia coneixement que hi havia problemes a l’Espanya republicana. La nit anterior hi havia hagut assemblea a l’ajuntament i, tanmateix, estava informat de l’aixecament militar del general Franco al Marroc espanyol. Tant el meu germà com jo mateix, desconeixíem la importància d’aquelles notícies, que portaren l’enfrontament entre germans”.
Els primers mesos de guerra
“Ell [Antoni Bertran] continuà formant part del consistori, ja que es van fer dues remodelacions: la primera va ser el dia 4 d’agost i la segona, l’11 de setembre. Dels esdeveniments d’aquelles dates, el meu pare no en participava, no era aquella política la que ell defensava, fins que va arribar la tercera remodelació, la del 19 d’octubre del mateix any, dia en què ell i molts altres companys del consistori, juntament amb el batlle, Francesc Marcet, van cessar”.
La col·lectivització del taller
“Es van presentar nous problemes i el taller de manyeria i maquinària que regentava el meu pare [Antoni Bertran], que tantes angúnies, esforços i maldecaps li havia portat, a ell i a nosaltres, fou col·lectivitzat pels obrers. Ell, en aquell moment va deixar de ser l’amo i es transformà en un treballador més. I aquí no acabà la cosa, puix que l’any 1938 el taller fou militaritzat per l’exèrcit popular i destinat a la fabricació de material per al servei del cos d’enginyers. L’idealisme del meu pare en aquelles circumstàncies va ser poc respectat”.
La derrota s’acosta
“Finalment arribà l’any 1939. La guerra Civil ja començava a tenir color i s’acostava el moment de la transició: passar de ser republicans a la dictadura franquista per la força de les armes. Nosaltres, en aquestes circumstàncies, no ens podíem quedar a Manresa. El fet polític d’ell [Antoni Bertran], que no li va reportar cap benefici sinó només problemes anguniosos, fins a l’extrem de perdre tot el nostre patrimoni a més de posar en perill la nostra existència, ens obligava a un canvi de vida: la de l’exili?”.
La vigília de l’ocupació
“Era el dilluns 23 de gener de 1939. Les forces nacionals eren molt a prop de Manresa. És de bon matí d’un dia molt fred i al carrer del Dos de Maig, número 4, un camió de l’exèrcit popular, un International [Harvester], està carregant material per al servei de pontoners i, a més a més, la maquinària necessària que els treballadors mobilitzats utilitzaven per a la construcció de la ferralla que calia per als pontoners del cos d’enginyers”.
La retirada
“Pel racó de la caixa [del camió] el meu pare [Antoni Bertran] es va adonar que sortíem de Manresa per la carretera de Vic i el dia ja havia caigut; en aquell moment devien ser les cinc de la tarda (cal tenir present que en aquelles dates no es coneixia la diferència horària per compensar l’horari solar; llavors, a les quatre de la tarda ja era fosc). El viatge es va fer totalment de nit i, molt probablement, sense lluna, pel que jo recordo”.
De Manresa a Balenyà
“En un racó de l’estació [de Balenyà], i com a capçalera del nostre llit, hi havia el mostrador de fusta, on vam decidir estendre les mantes i mirar de dormir fins que arribés el tren ens havia de recollir i portar-nos a Ripoll a trobar-nos amb la nostra família, de la qual ja feia més d’un dia que estàvem separats. La ruta de Manresa fins al lloc on érem havia costat unes deu hores”.
De Balenyà a Ripoll
“Tot el matí [24 de gener del 1939] el vam passar a l’interior del vagó de càrrega i fins a primera hora de la tarda el tren no va iniciar la marxa en direcció a Ripoll. Desconec si aquell dia vam menjar alguna cosa, no ho recordo. Ara bé, quan vam arribar a Ripoll i ja havíem retrobat la nostra família, que ens estava esperant al magatzem d’una fàbrica tèxtil, hi teníem un plat preparat i calent per a tots els nouvinguts i els que ja eren allà”.
El refugi al mas de l’Anglada
“[…] vam saber que ens trobàvem a la masia de l’Anglada i que la que hi havia molt a prop era la de la Coma. També ens van dir que el marit de l’Angeleta, en Pep, tenia problemes amb la Caixa de reclutes, una situació igual que la del nostre pare; ell, en aquell moment ja havia d’estar incorporat, i com sigui que ja no hi havia manera de controlar la marxa de la guerra, en Pep de dia s’amagava per la muntanya. Pel que fa al nostre pare, encara no es podia considerar desertor”.
“La carretera era molt transitada en direcció contrària a la nostra per un seguit de persones i no se’n veia ni el cap ni la cua; totes tenien una sola finalitat, fugir del front de guerra i cap a un destí insegur: el de l’exili. Aquest, per sort o per desgràcia, podia ser el nostre destí; els pares [Antoni Bertran i Maria Gallart] ja havien decidit que ens quedaríem a [mas de] l’Anglada i que no continuaríem endavant; allà esperaríem la transició d’un règim popular, la República, a un de dictatorial”.
La deserció
“[Paraules d’Antoni Bertran:] Tingues present que això ja no té remei. Ara em diuen que em presenti [a la Caixa de reclutes] a Olot immediatament, i quan els he preguntat com hi havia d’anar, m’han contestat que m’espavilés, que ho havia de fer pel meu compte. En aquest moment, Manuel, demà o com a molt demà passat ja em tindran com a desertor i no em quedarà més remei que unir-me als amics [emboscats] del Pep i recloure’m de dia a les muntanyes”.
El record del pas per la indústria de guerra manresana
“[Paraules d’Antoni Bertran:] Veuràs, Manuel, quan em vas dir que no podies entrar a treballar a causa de la sindicatura [el Manuel Bertran el 1936 té catorze anys i carnet de la CNT de Manresa], et vaig dir que no et preocupessis. I en menys de vint-i-quatre hores ja tenia el nou carnet de la UGT [l’agost del 1936 els Sindicats d’Oposició de Manresa s’integren a la UGT]. Mira, Manuel, jo de l’Ajuntament [com a regidor del govern municipal de Manresa] no n’he tret cap pesseta, però d’amistats, moltes, i només va fer falta una trucada per telèfon i ja en pots veure el resultat: un nou carnet que t’obria la porta a cal Serrahima [una de les fàbriques de material bèl·lic de Manresa]”.
“Gràcies als meus coneixements [escriu Manuel Bertran] adquirits a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa en relació amb la delineació, acompanyats dels coneixements que tenia de la mecànica adquirits al taller del meu pare [Antoni Bertran], en poc temps em van posar al costat de l’enginyer senyor Puig, i com que aquest tècnic no es podia incorporar a l’oficina de cal Serrahima perquè tenia plaça a la Indústria Tèxtil Bertrand i Serra, coneguda com la Fàbrica Nova, la direcció de l’empresa va determinar que jo estigués a les ordres del senyor Puig per al disseny d’un copiador aplicat als torns que és al taller mateix, tots iguals, i, si no ho recordo malament, se’n construïen dotze unitats. La meva feina, dirigida pel senyor Puig, consistia en un sistema de copiador per fer tot el perfil dels obusos, que més tard es construirien amb aquelles màquines en grans quantitats. Els torns els portaven dones les vint-i-quatre hores del dia. D’allà sortirien, cada setmana, camions carregats amb grans quantitats d’obusos del calibre 10,5 i 15 centímetres; i granades Valero per als morters de 7,5 i 10 centímetres”.
“[…] ens comunicà que l’empresa de material de guerra de cal Serrahima [de Manresa] havia estat dissolta perquè cap dels camions que havien de portar les màquines per continuar fabricant aquell material no arribarien [a la fàbrica de material bèl·lic de cal Casals de Ripoll], ja que Manresa havia estat ocupada el dimarts 24 i cap dels camions no havia sortit de la ciutat. També ens va comunicar que la línia de foc era insegura i que no era gaire lluny de Ripoll. Barcelona havia caigut el dia 26 i el Govern de la Generalitat havia evacuat en direcció a la frontera”.
“El camí que feia diàriament [Manuel Bertran] entre el meu domicili del carrer del Dos de Maig, 4 [adreça del Taller A. Bertran] i qualsevol lloc de la feina, fos a cal Serrahima o a la Fàbrica Nova, era de trenta-cinc a quaranta minuts, i qui pugui recordar l’hivern del 1937, sap que va ser un any de molt fred, fins a l’extrem que es van rebentar les canonades d’aigua de les façanes de les cases que van deixar pertot arreu candeles de glaç; i fins i tot l’aigua del sortidor que hi havia al final del passeig de Pere III fent cantonada amb el carrer de Guimerà, es va glaçar i tenia la forma corbada com de paraigua que li donava el sortidor. Pel carrer havies d’anar amb compte de no caure si trepitjaves bassals d’aigua glaçada. La temperatura més baixa a què vam arribar va ser de -17 ºC”.
L’emboscament
“Era dissabte, dia 4 de febrer. De bon matí, el nostre pare [Antoni Bertran] i en Pep [masover del mas de l’Anglada], com cada dia i després del desdejuni, es van acomiadar i van emprendre la marxa per refugiar-se a la muntanya; els esdeveniments per a ells eren cada vegada més perillosos i calia experiència i precaució per evitar les patrulles militars, la missió de les quals era precisament buscar persones i soldats, les primeres per pròfugues, i els segons per possibles desertors”.
La malaltia que evita l’exili exterior
“[Manuel Bertran, el 1939 té disset anys s’adreça al seu germà petit, que en té catorze:] Hipòlit, d’una manera o d’una altra ens en sortirem. Tingues present que la teva malaltia, lleu o greu, pot ser la veu dels nostres protectors, en no exiliar-nos a un país poc acollidor com sembla que és França. La decisió del nostre pare [Antoni Bertran] de demanar acolliment en una casa de pagès, com és l’Anglada, fins avui, la considero la més afortunada. Tu, per la teva situació no has pogut veure la trista caravana de gent que diàriament camina en direcció a l’exili”.
La descoberta del món emboscat
“[…] el nostre pare [Antoni Bertran] està en una situació de desertor. El dia 30 de gener era l’últim dia per incorporar-se a [la Caixa de reclutes] Olot, i ell, bé o malament, va decidir no abandonar-nos una segona vegada. El senyor Pep, el masover i marit de l’Angeleta [del mas de l’Anglada], és tres anys més jove que el nostre pare però ell fa més temps que és desertor. Quan nosaltres vam arribar aquí ell ja s’amagava per les muntanyes i suposo que la nostra arribada no els ha anat malament, perquè amb mi l’Angeleta té un ajudant i ell no està tan sol amb el nostre pare”.
El bombardeig de Ripoll
“[El 5 de febrer del 1939] cinc avions venien per la meva dreta del riu Freser en direcció a Ripoll. Com sigui que l’únic objectiu important per a ells era el poble de Ripoll, em vaig recolzar en el cantell de la porta d’entrada [del mas de l’Anglada] i gràcies a aquesta posició no vaig caure a terra. Malauradament, el blanc de la descàrrega de les bombes del segon o tercer avió va ser un camió aparcat en una plaça que hi ha al marge dret del riu i, amb mala sort, davant d’un refugi atapeït de gent que es resguardava de l’efecte de les bombes. Aquest camió, ho vam saber segons més tard, anava carregat de trilita o de municions, per la columna de fum que sobrepassava l’altura dels avions, i al final es va formar una bola de grans dimensions. Diria que els mateixos avions no esperaven la sorpresa que van tenir, perquè el quart o cinquè avió devia trontollar mentre volava. Uns segons després de l’explosió, un vent molt fort em premsà el pit i la panxa i m’ofegava. L’Hipòlit em cridà perquè a ell també li va arribar la forta ventada”.
La incertesa
“[Paraules d’Antoni Bertran:] a Manresa, amb el nou règim [feixista] no hi podrem tornar. Seria perillós i no podem tornar a la situació d’ara fa un any i mig, la de l’octubre de 1934 [declaració de l’Estat Català del 6 d’octubre], que segurament seria de més importància que la d’aquella vegada, que em va reportar setanta-nou dies d’empresonament i que tu pots recordar perfectament. El taller, que era la nostra il·lusió, el nostre avenir i la nostra vida, es pot considerar a partir de la marxa de Manresa com a perdut, i si podem salvar la nostra vida i la salut, després d’aquesta tragèdia que ens ha portat la guerra Civil, ho podrem donar com una bona victòria. De la nova situació que començarà d’aquí pocs dies, d’una manera o d’una altra ens en sortirem, a part que haurem de començar des de zero”.
Les conseqüències del bombardeig de Ripoll
“Mentre caminàvem vam poder veure les destrosses que va ocasionar el bombardeig del diumenge dia 5 [a Ripoll]. La part més terrorífica va ser quan vam arribar al lloc on va caure la bomba de gran potència, en què la columna de fum i foc va arribar a sobrepassar el nivell dels avions. Com ja he dit anteriorment, no va ser només l’explosió de la bomba, sinó que es va veure incrementada, per contacte o per simpatia, per la càrrega explosiva que portava el camió que hi havia aparcat allà mateix. Del camió en quedava la ferralla apilada en una part de la plaça; pel que fa al refugi, ja n’havien retirat els possibles morts i ferits, i la boca del refugi estava tapiada. Allí mateix, abans del bombardeig, hi havia un quiosc per fer-hi concerts o qualsevol festa popular; doncs ara la barana de ferro estava embolicada, com si fos una bufanda, en el primer plàtan que hi havia a la vora, i el sostre no el vam veure enlloc; només en quedava una part de la base”.
El record de la Festa dels Adroguers de Manresa
“[A la Manresa del 1934] era costum anar solament una vegada a la setmana al cine, i precisament en aquella data, que a casa teníem la nostra cosina M. Rosa, de Sant Sadurní d’Anoia, va canviar tot, fins al punt que vam assistir al ball dels Adroguers a Manresa. La M. Rosa es va vestir de mexicana per poder anar al ball que se celebrava al Teatre Conservatori i precisament en una llotja de platea”.
“[Paraules d’Antoni Bertran:] La M. Rosa tenia divuit anys i molta presència, era alta i formosa i sabia molt de ballar, i amb la teva mare [Maria Gallart] vam decidir tirar la casa per la finestra! En tota la nostra vida laboral de ciutadans de Manresa, com tu bé has dit abans, no havíem tingut la possibilitat de gaudir de cap festa d’aquesta envergadura”.
“[Paraules d’Antoni Bertran:] Escolta, Manuel, jo aquell any era el primer que era regidor de l’Ajuntament i com sigui que era del grup de Festivals, i l’Ajuntament participa econòmicament en la Societat dels Adroguers, és per aquest motiu que una de les llotges del teatre [Conservatori] és de la ciutat. I com que algú del consistori havia de ser present a la festa, aquest és el motiu de la nostra presència a la llotja de l’Ajuntament. Per això vam decidir amb la teva mare, en contra del seu pensament, ocupar nosaltres la llotja i que alhora la nostra neboda pogués gaudir d’una nit inoblidable. A més, vosaltres dos, l’Hipòlit i tu, també vau fer un bon negoci venent per tot el teatre boles de neu i serpentines; tot i que ell va acabar dormint a la falda de la seva mare. El cost de la festa va ser el vestit de la M. Rosa, que va triar ella mateixa en un establiment de disfresses. Això sí que va ser un extraordinari, ja que llogar-lo va valer setanta-cinc pessetes. No van ser pas mal gastades, ja que ella en va gaudir i no va deixar cap ball per ballar, com la teva mare i jo”.
El plantejament d’un exili interior
“Els nostres pares [Antoni Bertran i Maria Gallart] li van dir que si bé la malaltia de l’Hipòlit anava millorant, la preocupació era el mitjà de desplaçament i el lloc on definitivament quedaríem exiliats. En principi el lloc està gairebé decidit i podria ser Sant Sadurní d’Anoia, si seria definitiu o no ja ho veuríem quan hi fóssim. Allà seríem al poble de la nostra infància, de la meva mare i meva, amb bones amistats, principalment les familiars. També han pensat en el poble del meu pare, Vilafranca del Penedès, però és poc probable perquè quasi no hi té família; l’únic potser el seu cosí, en Panxo [Francesc Hugué Raurell], però com que és republicà i regidor de la ciutat pot ser que ja sigui fora. Per tant, queda definitivament descartada aquesta possibilitat i es decideix per Sant Sadurní d’Anoia”.
L’agonia republicana sota l’ocupació feixista
“A Ripoll, a les fleques ja hi havia pa, i algunes botigues tenien queviures de totes classes. Però faltaven els diners per comprar-ho, ja que molts ripollesos tenien moneda republicana i no els servia per comprar, encara que fossin diners guanyats amb hores de feina en els més de dos anys i mig de guerra i que encara no s’ha acabat. En aquell moment, a causa de l’aïllament d’un mes i sense cap contacte amb la resta de Catalunya, no sabíem com anava llanguint la República”.
Cal Serrahima, indústria de guerra
L’empresa de cal Serrahima ja no existeix, lloc de moltes angúnies pel material que s’hi construïa: tot era per matar i cada dia hi entraven i en sortien camions; els que hi entraven portaven material en brut, i els que en sortien anaven carregats amb bombes de totes mides a les quals només els faltava la càrrega explosiva. Has de saber que allí hi treballaven tres torns les vint-i-quatre hores del dia, de manera que et pots fer una idea de la quantitat d’obusos per a canons de deu centímetres i quinze i mig que s’hi feien, com també granades per a morter, sistema Valero, de setanta-cinc i noranta-cinc mil·límetres de diàmetre. Una idea més completa de la producció era la dels dotze torns especials preparats amb copiador que donaven el perfil de l’obús. Tots en tres torns portats per personal femení i controlats per personal masculí, especialitzats en la preparació de la feina.
Sant Sadurní, el lloc del nostre exili?
–Bertran, tu no tens un negoci de mecànic a Manresa? Com és que no hi tornes per recuperar el que és vostre? –li digué en R.
–Et recordes per què estàvem empresonats al vaixell Uruguai, R…? Nosaltres estem disposats a perdre el poc que ha quedat allí per no tornar a passar una situació com la de l’any 34. El nostre objectiu és trobar un lloc que pugui ser el nostre exili, esperant com a compensació que nosaltres quatre puguem continuar units.
Serà Sant Sadurní el nostre poble d’acollida? Allí hi tenim família i amics molt entranyables, i suposem que pot ser un bon lloc per al nostre exili.
