Repressió a la rereguarda
ÀNGEL VILARASAU SOLER (Manresa, 1962)
Net de Bonaventura Vilarasau Torras, manresà assassinat per les patrulles de control el 8 de setembre de 1936 al pont del Soler (Avinyó).
Bonaventura Vilarasau era majordom d’una fàbrica tèxtil de La Mambla d’Orís. Segons el seu fill, Pere Vilarasau Serracanta, fou assassinat per qüestions d’enveja personal. Primerament, ja havia estat detingut per membres del Comitè de Sallent. Però fou alliberat gràcies a la intervenció de Víctor Serra de la CNT-FAI de Manresa, que li aconsellà d’amagar-se.
Bonaventura Vilarasau no seguí aquest consell ja que se sentia segur pel fet de considerar que no havia fet res de dolent i de residir lluny del seu lloc de treball. Tanmateix, dies després, quatre cotxes que transportaven elements dels comitès de Sallent i de La Mambla d’Orís es presentaren al seu domicili. Per tal que en Vilarasau no sospités res, baixà del cotxe un conegut seu que, després de trucar, entrà a casa seva. Vilarasau, fins i tot, el convidà a dinar. Fou detingut i assassinat aquell mateix dia. Tenia 30 anys.
Àngel Vilarasau és un representant dels familiars de les víctimes mortals de la repressió a la rereguarda republicana que en el cas de Manresa va ser especialment virulenta: comptant també els qui moriren a Manresa, encara que no fossin de la ciutat, i els manresans que van morir fora de Manresa, van ser assassinades un total de 158 persones.
MONTSERRAT BASIANA VERS (Manresa, 1951)
Neta del sastre callussenc domiciliat a Manresa Jacint Vers Cornet, que fou assassinat a la rereguarda. Era un home molt religiós, membre de l’Associació Catòlica de Pares de Família de Manresa i de la Lliga de la Perseverança. La nit del 31 de juliol del 1936 un grup de vuit milicians entraren a casa seva i se l’emportaren amb l’excusa que havia d’anar a declarar al Comitè Revolucionari. El maltractaren i l’assassinaren als afores de Manresa, a la carretera del Pont de Vilomara.
El president del Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa afirmà que podria haver estat assassinat per un problema amb algun deutor que no volia pagar el vestit que li devia, ja que “la Sastreria Vers solia donar llargs terminis de pagament als seus clients”. Aquesta versió vindria reforçada pel fet que Jacint Vers va reconèixer un dels milicians que van venir a detenir-lo.
Tanmateix, la filla de la víctima, Pilar Vers i Arenys creia que van assassinar el seu pare a causa de la seva religiositat i com a represàlia pel fet d’haver tingut amagat a casa seva el pare jesuïta Manuel Peypoch qui, tot just tres dies abans, n’havia marxat en direcció a Artés, però havia estat reconegut, detingut i finalment assassinat el dia 29 de juliol.
Aquí podeu veure l’entrevista que l’any 2008 vam fer a Pilar Vers Arenys sobre la mort del seu pare.
Front de guerra i repressió a la rereguarda
DOLORS PUNSÀ JUBELLS (Manresa, 1927)
El seu pare, Joan Punsà Cura, i el seu avi, Joan Punsà Bach, el 1936 els van detenir uns milicians i els portaven al Casino, on hi havia la seu del Comitè Revolucionari. Afortunadament, abans d’arribar-hi, algú va ordenar als milicians que els deixessin anar.
El seu tiet, Francesc Punsà Cura, va anar a lluitar al front amb l’exèrcit de la República i no va tornar mai més. Va morir a la batalla de l’Ebre. És un dels més de 500 manresans morts o desapareguts al front guerra.
El seu cas és especialment impactant perquè tot indica que Francesc Punsà va ser afusellat pels mateixos republicans. Ell, juntament amb altres soldats republicans, va emprendre una acció de retirada, tot desacatant les ordres dels seus superiors, que els obligaven a avançar, malgrat que al seu davant l’exèrcit franquista no parava de disparar. Els van fer cavar la seva pròpia fossa on després el Francesc Punsà i els seus companys van ser enterrats.
Un altre tiet seu, José Luengo Polo, capità de l’exèrcit de la República, va morir a l’Hospital Militar de Cervera i està enterrat a la fossa comuna del cementiri d’aquest municipi.
Morts pels bombardeigs franquistes
ESTANISLAU CORRONS GRAELLS (Manresa, 1933)
És net d’Ignasi Corrons i Lladó, que va morir com a conseqüència del bombardeig de l’aviació franquista sobre Manresa el dia 21 de desembre de 1938. Tenia 75 anys.
És un dels familiars de les víctimes dels bombardeigs a Manresa que van produir un mínim de 35 víctimes mortals. Malgrat que aleshores ell només tenia 5 anys, recorda perfectament aquell bombardeig. Es dona la circumstància que cada dia sortia a passejar amb el seu avi menys casualment el dia del bombardeig que li va causar la mort. Recorda l’angoixa de la família en veure que l’avi no tornava a casa i com no en van poder identificar les restes fins l’endemà.
El seu pare va ser detingut i condemnat a mort durant la rereguarda republicana. La família era de dretes. Per això, Ràdio Manresa, en parlar de la mort de l’Ignasi Corrons, va venir a dir que “ell, que esperava que arribessin els seus, els seus l’han mort”.
Ja durant el franquisme, quan finalment van aconseguir imprimir un recordatori només van poder posar-hi “víctima de l’aviació”, sense fer referència a un bombardeig que el règim no reconeixia que s’hagués produït.
Aquí podeu veure l’entrevista que li vam fer l’any 2005 sobre els bombardeigs i la mort del seu avi.
Morts als camps nazis
JOAN PALLEJÀ PARÉS (Manresa, 1946)
És nebot de Pere Parés Sans (el seu “tiet perdut”), que havia nascut a Manresa el 1911 i tenia 25 anys el juliol del 36. Treballava de minaire a les “Potasas Ibéricas” de Sallent i militava a la CNT.
Durant la guerra civil va anar al front i fou ferit. A Manresa els seus pares li van dir que no hi tornés, però ell els va respondre que el seu lloc era allà. Durant la retirada republicana, va travessar la frontera cap a França, va passar pels camps francesos i va formar part d’una Companyia de Treballadors Espanyols (CTE).
Capturat pels alemanys, fou dut a l‘stalag d’Estrasburg, on hi havia els també manresans Bernat Toran, Enric Cunill, Jacint Carrió, Francesc Playà, Josep Pons i Maurici Ribas. Fou deportat a Mauthausen el 13 de desembre de 1940 i al cap de nou mesos traslladat al castell de Hartheim, concretament el 10 de setembre del 1941, on fou executat a la cambra de gas. Tenia 30 anys.
La família va passar molts anys sense saber què li havia passat realment i quan finalment ho va saber va ser per vies no oficials.
Aquí podeu veure l’apartat dedicat a Pere Parés Sans en el web dels deportats manresans.
Repressió franquista
LLUÍS SERRA SANCHO (1938)
Fill de Lluís Serra Giribert, que va ser alcalde del Prat de Llobregat i va ser afusellat al Camp de la Bota el novembre de 1939.
Va néixer a Manresa el 1903 però va quedar orfe i va ser adoptat per una família d’Horta de Sant Joan. En ser major d’edat es va traslladar a viure al Prat de Llobregat, on va treballar a la Paperera. Presidí el Sindicat Lliure Professional d’Obrers Paperers del Prat i després s’afilià a la UGT. Milità al PSUC.
Fou alcalde del 15 d’octubre del 1936 al 18 de febrer de 1937, quan va dimitir per anar de voluntari al front de guerra. Va lluitar a la batalla de l’Ebre.
L’Ajuntament del Prat de Llobregat li ha tributat diferents reconeixements, dels quals cal destacar la dedicació d’un carrer (“Passeig de Lluís Serra i Giribert”, en substitució del “Passeig de Joan Carles I”) i la col·locació d’una stolpertein platejada, que són les que darrerament s’han començat a posar en memòria de les víctimes del franquisme. L’afusellament de Lluís Serra Giribert és un dels casos inclosos dins la querella argentina.
PEPITA PEDRA PLUBINS (Manresa, 1933)
Els seus pares, Miquel Pedra Estopà i Josepa Plubins Navarro, feien de porters al local del PSUC a Manresa. Després de la guerra, el pare va ser internat al camp de concentració de Tarragona i quan va tornar, va ser detingut amb la seva esposa mentre estaven buscant llenya prop del riu Llobregat. Era el 13 d’abril del 1939. Tots dos van ser empresonats.
Ells tenien quatre filles: la Teresina, la Maria, la Pepita i la Mundeta nascuda l’any 1937. Les quatre van ser acollides a la ciutat belga de Bruges a través d’organitzacions que els buscaren una família per a cada una. Per tant, les germanes van viure aquell temps separades. Van arribar a Bèlgica l’11 de febrer de 1939 i hi van estar un any. Les van retornar a Manresa quan encara els pares eren a la presó, i van viure a casa de familiars i d’amics de la família.
Els pares van ser condemnats a 12 anys i un dia de presó. El pare va patir les presons de Manresa i d’Alcalá de Henares. Va sortir en llibertat condicional el 3 de desembre de 1942. La mare va estar a la presó de Manresa i a la Presó de Dones de Barcelona. Va sortir en llibertat condicional el 4 de febrer de 1943.
Un testimoni punyent de la repressió, de l’exili i de la separació de pares i fills.
ANNA M. BATALLA SOLÀ (Manresa, 1948)
Filla d’Anna Solà Sardans (1918-2004) represaliada, condemnada en Consell de Guerra i empresonada a la presó de Manresa i a la presó de Les Corts de Barcelona.
L’Anna Solà fou una jove que va viure intensament els anys de la República. Fou mecanògrafa de la Delegació d’Economia de la Generalitat a Manresa, s’afilià al PSUC durant la guerra, escrivia a la premsa en nom de la Unió de Dones de Catalunya. La repressió franquista va trencar tota la vida que s’havia imaginat, com a treballadora, com a dona, com a activista en una societat democràtica. Mai més va poder treballar en la seva professió. Va canviar les amistats per les noves que havia fet a la presó. Mentre estava empresonada a Les Corts es va cartejar amb un jove extinent de l’exèrcit republicà empresonat a la Model. Quan tots dos van ser lliures es van casar.
L’Anna M. Batalla, filla d’aquesta parella, va viure des de petita amb el relat de tot el què havia passat. Tenia plena consciència que no en podia parlar ni amb les amigues de l’escola, ni amb ningú. Explica molt bé com va viure una dona jove i compromesa la guerra, la repressió i el franquisme i com es van esmicolar totes les seves inquietuds.
Aquí podeu veure el web que vam dedicar a Anna Solà Sardans i aquí l’entrevista que l’any 2009 vam fer a Anna Maria Batalla sobre la seva mare.
JOAN SALA FAINÉ (Manresa, 1950)
És un dels testimonis més punyents de la repressió de finals de l’època franquista a Manresa.
A la dècada dels setanta era treballador de Maquinaria Industrial S.A. Militava al PSUC i estava afiliat a CCOO. Fou detingut diverses vegades els anys 1975 i 1976 per reunions considerades il·legals o bé per participar en manifestacions a favor de l’amnistia. En diverses ocasions va patir tortures sofisticades i sistemàtiques a mans d’especialistes en obtenció d’informació a través dels danys físics i psíquics tant a la Caserna de la Guàrdia Civil de Manresa com a la tristament famosa Comissaria de Via Laietana de Barcelona.
Va rebre, amb molta alegria, la notícia de la mort de Franco a la presó Model de Barcelona.
Aquí podeu veure una entrevista que l’any 2009 vam fer a Joan Sala Fainé.
===
ANNA HERNANDEZ GARRIGA (Manresa, 1999)
Besneta de Fernando Hernández Álvaro, un militar professional franquista que ja va participar a la guerra del Rif. El 1935 obté plaça a Melilla, lloc que tria i on s’instal·la amb la família. El juliol de 1936 Fernando Hernández Álvaro era responsable del campament de Dar Drius, a Melilla, amb el grau de capità, i es va posar al costat del cop d’estat militar des de primera hora, fent afusellar els suboficials que van oposar-s’hi.
Va saltar a la península i va fer la guerra dins l’exèrcit sublevat fins que fou ferit a la batalla del Jarama, al front de Madrid.
En acabar la guerra fou destinat primer a Saragossa i després nomenat comandant del Batallón de Cazadores de la província de Barcelona, amb la missió de formar un cos per reprimir el maquis. El 1944 participa en les operacions contra l’ocupació de la Vall d’Aran per part del maquis comunista provinent de França.
Entre 1945 i 1950 serà tinent-coronel del Batalló de Caçadors de Muntanya nº5 i comandant de la caserna de Manresa. Després d’una breu etapa com a comandant de la caserna de Lleida torna a la de Manresa. Més tard serà destinat a Sevilla, La Corunya i de nou a Lleida.
El 1959 és ascendit a General de Brigada, fent-se càrrec de la 2a Agrupación de Cazadores de la División de Montaña n° 42. El 1962 és promogut a General de Divisió i nomenat governador militar de la província de Lleida i després de La Corunya.
La participació de l’Anna Hernández a l’Audiència Memorial no és com a víctima, sinó com a familiar de victimari, per la seva capacitat d’enfrontar-se al passat familiar. Estem parlant de la besneta d’un colpista franquista que explica i es rebel·la contra l’actuació del seu besavi.
