“L’anàvem a veure a la presó el meu pare, la meva germana i jo. Ell li portava La Vanguardia. Nosaltres mentrestant dibuixaven. El meu pare li deia “perdona, aquestes estan dibuixant” i ella deia “em fan molta il·lusió els dibuixos de les meves nebodes”.

“El tiet Miquel, el marit de l’Antonieta, va ajudar les monges a canviar els vidres de la presó i això va fer que ella tingués certs privilegis. Hi havia una monja que es deia Obdulia que quan arribava el tiet tot eren reverències”.

“Estava delicada de salut i quan va sortir de la presó de les Corts estava molt malament. La seva recuperació va ser llarga. Vivíem a prop d’ella, al carrer Betlem”.

“Va ser molt presumida tota la vida. Els darrers dies abans de morir encara es pintava les ungles”.

“De petites la meva germana i jo passàvem temporades a Manresa a casa de la tieta Antonieta. Recordo que ens portava al local d’Esquerra, que era al passeig. Hi havia un jardí i jo jugava amb una nena que es deia Guix i ens enfilàvem a un arbre que hi havia. També hi havia un piano i el tocàvem. Recordo el Francesc Marcet, que a vegades m’acompanyava a casa de la tieta”. (1)

(1) Entrevista feta a Maria Àngels Feliu (neboda), Maria Àngels Tarrats i Eva Tarrats (renebodes) el 8 d’octubre del 2019