És l’autor d’El desgavell, una crònica personal sobre la República, la guerra i l’exili que va ser publicada l’any 1969 i reeditada l’any 2011. Aquesta crònica té una part inèdita sobre els anys del franquisme en què dedica uns fragments a Antonieta Feliu. Aquest relat correspon a finals dels anys 40, inicis de la dècada dels 50.

“De tant en tant anàvem a invadir la casa d’Antonieta Feliu, que vivia en una casa de planta baixa al carrer de Betlem. Tenien la porta oberta d’ençà que en Tapies i uns companys seus de Vic –que baixaven amb un tren de nit– li havien dedicat una serenata al so d’un acordió, cap a les cinc de la matinada, mentre cantaven una habanera que retenia encara gust de salobre i sospir de bergantí.

L’Antonieta –la Feliueta, com li dèiem–, que havia estat empresonada per haver parlat en campanyes electorals durant la República, n’havia quedat tota encisada perquè en ple climateri havia frissat les ales d’un somni frustrat de joventut.

Ens oferia un buffet generós i destapàvem ampolles de bons vins. Obria de bat a bat el balcó que donava al jardí, on s’arrossegava una tortugueta que sempre era malmirada del gat.

L’Antonieta ens deia:
-Ai, que contenta, però que contenta estic que hagueu vingut. Va, mengeu, beveu!.

La gatzara acabava alguna vegada amb batibull. Alguns dies venien en Llorenç Torres i la seva dona, que vivien al costat. Ell teixia sobre el piano acords i melodies en els quals retrobàvem ressons de temps passats. Asseguts en un sofà, la Maria i jo afinàvem una cançó de Charles Trenet:

“…nous ne sommes que de vagabonds,
toi, fille du bois, moi, mauvais garçon…”

En Pep Martí improvisava disfresses amb atuells fútils. Es decantava per les postures i abillaments de la belle èpoque, i treia de no sé on un barret de palla i un llacet. Embarbussat per un bigoti que no se li aguantava bé, s’agenollava als peus de la mestressa de la casa, tot dient-li:
-Ja no puc més! T’estimo Antonieta, t’estimo! Diga’m que sí!…

L’Antonieta somreia i feia giravoltar els ulls, enlluernats per la darrera il·lusió que mantenia, entercs, els ressorts d’una vida que començava a esmicolar-se.
-Que bonics sou tots plegats! Per què no veniu més sovint?

Trencàvem per unes hores la seva solitud, que tenia com a sol conhort la carícia de la pell del gat i el trepig de la tortuga. Les flors del jardí eren massa immòbils per apaivagar-la.

Les nostres nits de Barcelona desfilaven raudosament. Eren de Technicolor, alienades; traçaven arcs de bengala que ens lligaven a altres illots on ja sabíem que trobaríem acolliment”. (1)

(1) Planes Vilella, Ferran. Text inèdit.