“Les monges que ens custodiaven eren de Sant Vicenç de Paül, i ens tractaven amb menyspreu”
“A dos quarts de set del matí pujava una monja i picava a les cel·les amb una barra de ferro mentre cridava: “Viva Jesús, Viva Jesús”. Ens havíem d’aixecar, plegar la màrfega, escombrar, formar i cantar el Cara al sol.”
“Les preses polítiques plantàvem cara i ens negàvem a cantar el Cara al sol emparades en l’anonimat de la massa, i en comptes de dir “viva”, dèiem: “Muera Franco”. Ens castigaven al calabós a pa i aigua i ens feien unes arengues que ens deixaven pitjor que draps bruts. Ens deien que eren més dignes les assassines, les lladres i les prostitutes, perquè elles es penedien del seu passat, en canvi nosaltres érem unes descregudes, unes indecents i unes roges irredemptes que ens podriríem allà dins, i quan sortíssim ningú ens voldria perquè seríem lletges i velles i no tindríem mai marit, ni fills, ni família. Aquest era el consol que ens donaven les Hijas de la Caridad de San Vicente de Paúl, que anys després van ser condecorades amb una medalla pels seus serveis.”
“La majoria de les monges eren dolentes, unes sàdiques, semblava que gaudien fent patir les internes.”
“Quan arribava la llista de les condemnades a mort, les despertaven de mala manera passada la mitjanit, les feien formar i la superiora anava passant amunt i avall fins que es decidia a dir els noms. De vegades el llegia malament i deia un nom equivocat, la qual cosa creava una tensió terrible.”
“…aprofitaven qualsevol ocasió per humiliar-nos. Una vegada, els meus pares em van regalar pel meu sant una pintura-retrat que representava Santa Anna amb la meva cara. L’havia fet un meu amic, el pintor Àngel Gutiérrez de Manresa, quan es pensava que m’havien d’executar i l’havia regalat als meus pares. Quan em van aixecar la pena, tot contents me’l van portar, però no me’l van poder entregar personalment. El va agafar la monja, que em va cridar i em va dir: “Anita, ven, ven… Mira que retrato tan bonito te han dedicado tus amigos de Manresa. ¿Te gusta, verdad? ¿Te gusta? Pues mira…”, i me’l va estripar en mil trossos.”
“Sor Felipa, la superiora, era una dona cruel i corrupta que retallava en benefici propi els pressupostos per a l’alimentació, encaria els preus de l’economat, traficava amb el material de la presó (llits, matalassos) i fins i tot es lucrava amb una part dels guanys de les labors que les preses venien a l’exterior.”
“Les monges gaudien barrejant les noies més innocents i jovenetes amb les prostitutes, que es divertien explicant tota mena d’obscenitats. A mi em deien: “Mira como se sonroja la niñamelindres”. Sort que la Roser Amorós les feia callar. Alguna madame feia oferiments a les joves que no tenien família ni mitjans perquè anessin a casa seva quan sortissin en llibertat.”
