“La Potajitos era una dona castellana que no tenia ningú que li portés menjar. Les altres preses compartíem amb ella el que podíem. S’havia procurat tres llaunes de sardines buides i hi repartia l’escàs menjar que arreplegava com si fossin diferents plats del menú d’un restaurant. Primer, llenties corcades amb arròs; segon, pells de fava, tronxo de col i nap, i tercer, pelleringa de cansalada o tros de carn dura. Ho anava paladejant tot dient: “¡Que rico, que rico!”.”

“L’Aragonesa era una dona molt alta i grossa, amb molta força física. Era analfabeta i sempre em demanava que li llegís i redactés les cartes per als seus fills; a canvi, no em deixava fer la feina pesada de plegar la màrfega i fregar. Em deia: “Niña, tu eres el cerebro pensante y yo el brazo que ejecuta”.”

“La Josefina era una artista de cabaret mulata (potser li deien Josefina en honor a la Josefine Baker) amant d’un capitost republicà que havia fugit. La tenien a la presó sense cap acusació concreta; sempre deia que el seu Catalino tornaria a buscar-la. Era molt guapa, cantava i ballava la rumba, estava obsessionada amb la neteja i tot el dia era al pati tirant-se aigua i fregant-se la pell, i es feia tot el cap ple de trenetes per controlar els polls.”

“La Paganini i la Beethoven. La Montserrat, àlies la Paganini, era una noia de bona família que tenia trastorns mentals. L’havien trobat deambulant per Barcelona insultant els falangistes. Estava en presó preventiva. La seva família intentava treure-la’n i ho van aconseguir aviat. Tocava molt bé el violí i juntament amb una altra dona pianista, la Beethoven, feien petits concerts en alguna festivitat que autoritzava el director (a les Corts hi havia un piano). Tot anava bé fins que la Montserrat s’embalava i passava d’una música a l’altra i acabava tocant A las barricadas la Internacional o l’himne de Riego amb grans rialles per part nostra i gran furor de les monges, que la feien plegar de seguida i la tancaven a la cel·la de càstig. També formava part del cor de la presó que havia fundat el director Don Àngel, i sempre el feia enfadar perquè volia donar el to amb el violí i les preses reien i desafinaven.”

“Enriqueta Montoro Bravo. Era una dona gran, sàvia i amb un gran carisma. Ajudava tothom, posava pau i organitzava tot aquell desgavell de dones. Era respectada i admirada fins i tot per les monges. Va entrar i sortir de la presó fins l’any 1958, involucrada en tots els intents de reconstrucció del PSUC.”

“Roser Amorós Pla, la Pujoleta. Va ser la meva mare a la presó. Tenia quaranta-tres anys, era de Sant Vicenç de Castellet i tenien una vaqueria. D’ideologia llibertària, cuinava i feia feines per als milicians. Va ser condemnada a dotze anys. Em va cuidar i protegir durant tota la meva estada a la presó. Tenia una filla de disset anys que havia hagut de deixar sola i em va adoptar pensant en ella. Sempre vam ser amigues, fins i tot els anys cinquanta va fer de iaia i padrina substituta de la meva filla, que no va poder gaudir de cap dels seus avis.”

“Isabel Picañol Pintó. Era una sindicalista, llibertària i naturista de Monistrol de Calders i érem molt amigues. Era parella del llibertari naturalista i vegetarià Josep Canet Puigmartí, tancat a la Model. Quan vaig sortir encara s’hi va quedar i pel meu aniversari em va enviar una foto dedicada amb les companyes de la presó que encara guardo. Va contraure la tuberculosi i li van donar la llibertat quan ja estaven a punt d’hospitalitzar-la. Va estar a punt de morir, però es va salvar gràcies a unes injeccions experimentals. La seva mare també era a la presó i després va ser desterrada i a més els van subhastar la casa.”

“Rosita Espinal Prat. Era una noia manresana amiga meva de dinou anys. Era funcionària de l’Ajuntament de Manresa, al departament de Finances, i líder llibertària. Estava acusada d’auxilio a la rebelión i fou condemnada a dotze anys. Sempre vàrem ser amigues.”

“Assumpta Solà Casa. Era una sindicalista manresana de dinou anys. Vàrem anar juntes al consell de guerra i dormíem de costat a la presó. Era obrera tèxtil, llibertària i naturista, membre del comitè de la fàbrica. Va ser condemnada a dotze anys. Va perdre la salut a la presó. Es va casar i va tenir dos fills, però va morir molt jove.”

“Lluïsa Xandri i Sagués. Tenia vint-i-cinc anys i era de Berga. Obrera tèxtil, sindicalista del POUM i CNT, va ser condemnada a trenta anys i va passar per la presó de les Corts, Amorabieta, Palma de Mallorca i desterrada a Logronyo. Va deixar un fill petit amb els sogres que no va veure durant vuit o deu anys.”

“Providència Sales, la Pruvi. Una bona amiga que em va acollir a casa seva durant els mesos que vaig haver de quedar-me a Barcelona en sortir amb la condicional.”

“Josefa Gómez Núñez. Era una sindicalista que fou jutjada el 25 de maig i condemnada a dotze anys, dels quals en va complir sis. Va deixar una filla d’un any a càrrec de l’àvia.”

“Josefina Díaz Puerto. Era una miliciana cubana que havia vingut amb un grup de voluntaris de Cuba.”

“Josepa Plubins, de Manresa, i la seva filla”

“Teresa Barnés. Era una excel·lent dibuixant, i em va fer un retrat que encara guardo”

“Entre les preses comunes n’hi havia una a qui dèiem la Tallacolls, perquè havia degollat el seu marit. També hi havia una emmetzinadora, estraperlistes, gitanes, avortistes, lladregotes, estafadores i, sobretot, prostitutes que entraven i sortien cada quinze dies, las quincenarias, els dèiem, i ja les coneixíem totes.”

“Al pati, les lladres feien demostracions de les seves habilitats robant carteres i rellotges. Ensenyaven com s’amagaven el gènere a sota les faldilles quan anaven a robar a les botigues. Les tiradores de cartes també ens explicaven els seus mètodes per vaticinar el futur i enredar els incauts. Jo vaig aprendre a tirar les cartes i em divertia molt veient la credulitat d’algunes.”

“Nosaltres, les preses polítiques, procuràvem fer pedagogia. Ensenyàvem a llegir a les analfabetes i les ajudàvem a comunicar-se amb els seus familiars. Vàrem constatar que allà dins totes érem igual de desgraciades i només teníem una aspiració: la llibertat.”

“Totes elles van ser la meva família en aquells dies terribles. La nostra adreça durant aquell temps era: Prisión Provincial de Mujeres de las Corts, calle Joaquin Molins nº 11, sala nº 12, Barcelona.”

“També hi havia preses estrangeres: angleses franceses, poloneses… jo sabia francès i quan vaig treballar al despatx, l’oficiala Doña Magdalena Larrondo de vegades em demanava que fes d’intèrpret. Hi havia una francesa que sempre volia veure el cònsol. Segur que no l’havien avisat mai, però a mi em feia pena i li contestava: “Il viendra quelque jour”. No sé què va li passar, segur que la van portar a la frontera i la van entregar a la Gestapo. Europa ja estava en guerra i això és el que generalment es feia amb les estrangeres.”

“A les Corts cada dia arribaven dones de camí cap a altres destinacions. Venien de tot Espanya, cansades, brutes i desesperades, i nosaltres procuràvem ajudar-les. Les andaluses explicaven les barbaritats que havien fet les tropes de Franco només posar els peus a la Península, els afusellaments massius de camperols i les violacions de dones i nenes.”

“També van passar per les Corts algunes preses madrilenyes de l’expedient de les “tretze roses”, la Deli i la Peque. Eren menors d’edat que en el seu moment no van incloure en els afusellaments massius. Per elles es va saber de primera mà l’assassinat de les tretze noies militants de les JSC. Eren noies molt valentes i polititzades que van fer molt proselitisme. Més endavant la Deli també va treballar al despatx i va ajudar a preparar una fuga espectacular.”