“Un dia el capellà em va cridar i em va preguntar per què em negava a rebre els sagraments, i li vaig contestar que jo no renunciaria mai a les meves idees per obtenir beneficis. Llavors em va dir: “Pues si sigues así, nunca te voy a firmar los informes para salir”. I jo li vaig contestar :“Usted mismo, haga lo que le parezca justo, pero si por su culpa me tengo que quedar aquí y luego ir desterrada, lejos de mi casa, sin medios de vida honrada y me lanzo a la perdición, eso caerá sobre su conciencia”. Vaig ser capaç de plantar-li cara, i no em va tornar a molestar. Els informes favorables, al final me’ls va fer. Potser va reflexionar.”

“El fiscal demanava un desterrament a dos-cents cinquanta quilòmetres, i la meva amiga Salut Rodríguez Ortiz i el seu pare s’havien ofert a acollir-me a Madrid […]. Per sort, no va ser necessari i només em vaig quedar un parell de mesos a Barcelona, a casa d’una amiga que vivia a prop de la ronda de Sant Antoni.”

“La notificació la vaig rebre jo mateixa al despatx el capvespre del dia 5 de juliol de 1941. Les dones teníem pànic de sortir a aquelles hores, perquè hi havia la llegenda negra que si et feien sortir a la nit era per aplicar-te la llei de fugues. No obstant, jo no vaig esperar ni un minut.”

“Quan vaig ser al carrer, em marejava: no estava acostumada als espais oberts. Portava la maleteta i vaig agafar un tramvia per anar a casa de la meva amiga. Recordo que vaig veure pel carrer una noia amb un vestidet molt curt, unes sabates topolino, un pentinat estrany, una bossa i un barretet molt ridícul i em van agafar unes ganes de riure histèriques. La moda havia canviat molt. Unes persones del meu costat em van preguntar què em passava que estigués tan contenta, i jo els vaig dir: “És que acabo de sortir de la presó”. No sé si s’ho van creure.”

“Un dia jo venia de l’oficina de Correus de cobrar un gir postal de vint-i-cinc pessetes que m’havien enviat els meus pares. Em van aturar les falangistes amb la guardiola demanant-me una contribució i els vaig dir que no tenia diners, però elles em van agafar el moneder, me’l van obrir i em van prendre el bitllet de vint-i-cinc pessetes. Em vaig posar a plorar de ràbia i d’impotència allà mateix!”

“M’havia de presentar cada quinze dies a la policia. Allà desfilàvem els rojos de Manresa i érem insultats i vexats pels guàrdies i falangistes, sobretot les noies, i els homes eren colpejats sense cap motiu (hi havia un guàrdia municipal especialment violent que es deia Gual). Moltes vegades no podia resistir tanta tensió i tanta ràbia continguda i m’agafaven taquicàrdies allà mateix; em pensava que em moriria.”

“…vaig buscar feina i vaig trobar totes les portes tancades. Vaig provar sort a Telefònica, a la companyia de la llum, fins i tot a la fàbrica… però quan demanaven informes i sabien que havia estat a la presó, ningú no em volia contractar. Alguns fins i tot se’m treien del davant de mala manera, i a més havia de fer el servei social!”

“…cada dia estava més prima, pesava només quaranta-dos quilos. L’estómac no m’admetia res. Vaig caure en una profunda depressió, l’única cosa que m’aguantava eren les cartes del Josep. Havia de viure per ell, no li podia fallar perquè encara estava pitjor que jo.”

“…faltaven articles de primera necessitat, patíem fred i gana i si hi havia alguna emergència o es necessitava algun medicament s’havia de recórrer al mercat negre, cosa que ens repugnava. No teníem diners, i vaig començar a cosir i tricotar jerseis per encàrrec. Hi havia setmanes que guanyava vuitanta pessetes, d’altres cinquanta, d’altres cent. Aquesta feina m’atacava els nervis, però havia d’ajudar la família i estalviar una mica per anar a Barcelona a veure el Josep.”

“…la llibertat mai no li tocava i vèiem, impotents, com s’escolava la nostra joventut. Jo feia una vida molt retirada, no m’agradava el xivarri, anava a passejar pels boscos i no podia sofrir gaire estona els llocs tancats. Tenia molt contacte amb els excompanys de presó: la Pujoleta, l’Assumpció, la Isabel, el Font, el Gros, el Solans…”