“…vaig rebre una postal de la Model d’un tal Josep Batalla Salvat, extinent de la República de vint-i-cinc anys, empresonat a la cel·la 377, quarta galeria, que també enviava una poesia i em demanava correspondència. Ho vaig acceptar i va començar la nostra relació epistolar. Acabava de conèixer l’home que seria el meu marit.”

“…només es podien enviar postals i cartes als familiars, per això ell em deia: “Apreciada primita”. De seguida vàrem simpatitzar, teníem molts punts en comú i ens trobàvem en unes circumstàncies duríssimes, sense futur ni esperança.”

“Fèiem servir alter ego i pseudònims per referir-nos a nosaltres mateixos i així poder-nos explicar la vida passada. Jo era l’Aurora i ell el primo Llauradó, així ens desdoblàvem en quatre personatges per burlar la censura. Per referir-nos al Franco, dèiem el tío sordo, perquè no escoltava les peticions d’indult i commutacions de penes. Per anomenar la presó dèiem el xalet, el col·legi o l’internat, i les monges eren les professores.”

“Altres estratagemes eren escriure cartes o postals amb la cal·ligrafia modificada i amb noms ficticis, dirigides a altres presos, còmplices nostres de la mateixa cel·la que no tenien correspondència.”

“Aquelles cartes van ser la nostra salvació, i de mica en mica ens vam enamorar.”

“La monja de la censura un dia em va cridar i em va dir: “Anita, ¿sabes que tu primo es muy inteligente? Me gustan mucho las poesías que te manda, pero ándate con cuidado que estas cartas serán para ti como la morfina, de momento parece que te hacen bien pero en el futuro te harán mucho mal”. Punyetera, la monja!”