Anna Solà Sardans va néixer a Manresa el dia 1 de novembre de 1918. El pare, Josep Solà Franquesa, nascut a Artés, era fuster, i la mare, Francesca Sardans Viñas, era filla de Santpedor. Tenia una germana, la Maria, 15 anys més gran que ella, que feia de sastressa.
Va anar a l’escola de Sant Ignasi i de més gran, a l’Acadèmia Massegú, on va estudiar taquigrafia, comptabilitat i francès. Als 14 anys va trobar la seva primera feina d’auxiliar administrativa a Cal Padró, una empresa d’olis i sabons.
Va estudiar música amb Maria Escuder Grané, una pianista manresana deixeble de Joan Molinari i Blanca Selva. Les seves aficions van ser la lectura, l’estudi de l’esperanto i la fotografia. Va arribar a tenir un laboratori de revelatge a casa.
Tenia dotze anys quan es va proclamar la República, i va créixer amb els nous valors i reptes republicans que representaven un gran canvi sobretot per a les dones.
Taquimecanògrafa de la Generalitat de Catalunya
El 15 de juliol de 1937, en plena guerra civil, va entrar a treballar a la delegació d’Economia, Transport i Obres Públiques de la Generalitat a Manresa. Gestionava transports, ambulàncies, l’ajut als hospitals, etc.
A mesura que avançava la guerra i els homes marxaven al front, li proposaven assumir noves responsabilitats: fer de taquígrafa en reunions importants del govern a Barcelona, o desplaçar-se per poblacions catalanes per fer pagaments en efectiu.
El conseller en cap a Barcelona era Joan Comorera i els delegats a Manresa amb qui va treballar van ser Josep Rucosa i Vila, un dels fundadors del PSUC a Manresa, (1) Gerónimo Sáez Martínez, Pedro Romero i Juan Dueso i Fernando. La relació amb ells, la seva feina i el seu compromís amb els valors republicans la van portar a fer-se militant de les Joventuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i del sindicat Unió General de Treballadors (UGT)
Activista política
Al cap de pocs mesos l’Anna participava en mítings a Manresa i comarca, escrivia a la premsa, encapçalava manifestacions, parlava per la ràdio, etc.
Era una jove de la República, preparada intel·lectualment i de caràcter decidit. Va ser crítica amb els fets de Maig del 1937 per la desunió que representava entre les forces republicanes. Ella era comunista, però tenia amigues anarquistes i altres que militaven al POUM, i no entenia aquelles lluites tan aferrissades dins del mateix bàndol.
S’implicà en organitzacions més àmplies com la Unió de Dones de Catalunya, on va formar part del Secretariat de Propaganda i en va ser la cara visible a la premsa manresana. També es va implicar en el Socors Roig de Catalunya. En la constitució del Comitè de la VII Vegueria, el 26 de juny de 1938, va ser nomenada sotssecretària del Secretariat jurídic. (2)
En unes fotografies de Francesc Boix fetes en un acte al Gran Kursaal de Manresa s’identifica l’Anna Solà. (3)
Articulista a la premsa manresana
Anna Solà, en plena guerra i en un sol any, escriu vint-i-quatre articles al diari UGT, portaveu de la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). La temàtica de tots els seus articles està focalitzada en la guerra: analitza la política internacional, reclama la construcció de refugis, convoca les dones a treballar a la rereguarda, elogia els combatents i crida a la resistència posant com a exemple la resistència de Madrid, entre altres.
Empresonament i consell de guerra
El mes de gener, quan s’apropava l’exèrcit franquista a Manresa, es tanquen les oficines de la Generalitat. Un company li va proposar de marxar a l’exili i intentar arribar a la URSS. Era molt jove i no ho va veure clar. Se’n va anar a Vic, a casa d’un tiet, i va tornar a Manresa el 5 d’abril convençuda que no havia comès cap crim i no li podia passar res. Al cap de tres dies ja la visitava la policia a casa i la portaven a declarar, i el 10 d’abril la detenien i la ingressaven a la presó de Manresa.
La família va quedar molt afectada amb la seva detenció i també amb el que va comportar. Primer l’escorcoll del pis requisant-ne tot el que podia tenir algun valor, i sobretot el piano que havien aconseguit comprar a l’Anna. Al cap de poc, els van fer fora del pis i al pare el van fer fora de la feina que tenia a l’Ajuntament de Manresa.
La van traslladar a la Presó Provincial de Dones de Barcelona, on va viure uns anys que no oblidarà en tota la vida. (Llegir les Memòries)
En el judici sumaríssim d’urgència celebrat el 29 de maig de 1939 a Barcelona se l’acusa de “propagandista roja” i de “rebelión militar”.
El fiscal li demana la pena de mort, cosa que la deixa totalment trasbalsada, sobretot quan cada nit passaven a buscar les companyes que més tard serien afusellades. Al final, la condemna va ser de vint anys i un dia. Posteriorment, li es commutada per sis anys i un dia.
Va tenir la sort de la implicació de l’advocat manresà Lluís Alegre que coneixia el seu pare. Els advocats, en aquells consells de guerra, eren militars, però ell va poder intervenir, va aconseguir la rebaixa de la pena, avals per a la seva llibertat condicional i que no la desterressin a dos-cents cinquanta quilòmetres de Manresa quan va sortir de la presó.
Va sortir en llibertat condicional el 5 de juliol de 1941. Va passar uns mesos a Barcelona a casa d’uns amics i quan va tornar a Manresa s’havia de presentar cada quinze dies a uns controls que va viure com a vexatoris. Els policies i falangistes es dirigien a les dones que feien cua als controls com a “putas rojas”, entre altres insults. L’Anna va recordar tota la vida el menyspreu del policia Gual. Va obtenir la llibertat definitiva el 8 d’octubre de 1945. Els primer mesos de tornar a ser a Manresa van ser molt complicats, estava molt prima, menjava poc i tenia la moral per terra. Només veia un bri d’il·lusió a l’horitzó.
Història d’amor de presó a presó
Una de les poques distraccions a la presó eren les cartes. Algunes companyes tenien el nòvio o el marit tancats a la presó Model. A través d’elles es va començar a escriure amb el Josep Batalla i, per carta, es van enamorar. Però, qui era el Josep Batalla Salvat? El Josep era un extinent republicà que va ser presoner dels camps de concentració d’Argelers i d’Orduña, i posteriorment va ser condemnat a trenta anys de presó, set dels quals els va passar a la Model de Barcelona.
Havia nascut el 8 de gener de 1915 a Vallmoll (Alt Camp). Era fill d’una família que tenia moltes terres. Simpatitzant d’ERC, li va tocar fer el servei militar en començar la guerra. Amb la idea d’alliberar-se d’anar al front, com que tenia estudis, va demanar per ingressar a l’escola militar i estudiar per a oficial. Ell es pensava que la guerra duraria quatre dies, però s’anava allargant, va arribar la seva graduació de tinent i va haver d’anar a la guerra a comandar soldats. Va ser a Jaen, a Barcelona, a la batalla del Segre…
En acabar la guerra i passar cap a França, va estar a punt de morir de gana i de fred. Desesperat amb les condicions del camp d’Argelers i els maltractaments que rebien dels gendarmes, va demanar per tornar. El van repatriar a Sant Sebastià i el van tancar al camp de concentració d’Orduña, on va estar poc temps.
A Vallmoll el donaven per mort. Quan va tornar, un familiar, que s’havia fet il·lusions d’heretar les terres de la família, el va denunciar. El van condemnar a trenta anys de presó per “rebelión militar” i per ser “un cabecilla rojo con mando”, dels quals en va complir set. (4)
S’escrivien de presó a presó i ho van continuar fent quan l’Anna en va sortir en llibertat condicional.
El Josep, el gener de 1946, en sortir de la presó no va anar a Vallmoll, va anar directament a Manresa i li va demanar per casar-se. Es van casar el 25 de juliol de 1946.
Els anys del franquisme
L’Anna era una dona culta i brillant, de caràcter fort, que no es va poder tornar a incorporar al món del treball de manera regular. Mai més va trobar feina de mecanògrafa. En veure que tenia antecedents penals, ningú li volia fer un contracte de treball. De manera temporal, va ajudar en alguna botiga a portar la comptabilitat, va anar a cosir, a fer jerseis… però cap possibilitat de realització professional.
L’Anna i el Josep van tenir antecedents penals durant més de vint-i-cinc anys, ni passaport per anar a Andorra els volien fer. Quan el PSUC es va tornar a refer, l’Anna estava tan desenganyada que no hi va tornar: les noves generacions ni tan sols van saber mai res de la seva existència.
Però l’Anna i el Josep van ser valents i van tirar endavant; de portes endins no van deixar de parlar del que els havia passat. El seu cercle de relacions, segons recorda la seva filla, van ser els companys de presó de qualsevol ideologia, perquè els altres els van girar l’esquena. El Josep va morir el 27 de desembre de 1985 i l’Anna el 21 de gener de 2004. Tots dos a Torredembarra, on van viure els darrers anys de la seva vida.
(1) Martínez de Saz, Maria Teresa i Pagès Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (segles XIX i XX) pàg. 1122. Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Edicions Universitat de Barcelona, 2000
(2) Diari UGT. “Constitució del Comitè de la VII Vegueria del Socors Roig de Catalunya”. 04/07/1938.
(3) Aloy, Joaquim. Les 28 fotografies de Francesc Boix a Manresa
(4) Parcerisas, Conxita. Biografia d’Anna Solà. Blog Manresanes que han fet història
