Opinions sobre “K.L. Reich”

Rafael Aguilar i Latiegui

«Aquest preciós llibre m’obrí els ulls a uns descobriments que encara perduren. L’amargor d’una derrota immerescuda. El forçat exili a França. Els batallons de marxa de la Línia Maginot. La deportació a Mauthausen-Gusen, a Ravensbrück… Els anys de privacions, de fam, de malalties, d’esgotament, de suïcidis… Els anys d’insults, de pallisses, de càstigs, d’execucions, de vexacions… Els anys d’oblits, d’ignoràncies, de silencis. I en la seva lectura vaig veure fins a quin punt podien compartir espai el valor i la covardia, l’altruisme i la mesquinesa, la generositat i l’egoisme… I vaig veure la lluita per la superació en l’intent de sobreviure mantenint la seva dignitat com a persones. I vaig veure el clam per la justícia, mai per la venjança. I vaig veure en ell en Gregorio López Raimundo, la Teresa Pàmies, en Jorge Semprún, en Joan Mestres… unes generacions traïdes… per tots.» (16/3/2013)

 

Josep Alert

«Malgrat que K.L. Reich certifiqui en clau autobiogràfica la destrucció de la cultura entesa com a antídot contra la barbàrie i certifiqui la destrucció de la dignitat del propi jo, descobreix al mateix temps una escletxa a través d’aquesta doble destrucció. Una escletxa que fa que la devastació no sigui absoluta ni irreversible. Una escletxa a partir de la qual opera la redempció de l’espècie humana. Una redempció obtinguda a partir d’un combat de l’ésser humà contra si mateix: de l’Home contra el Camp, entès aquest últim com una metàfora del propi jo despersonalitzat […]

»En altres termes: Amat-Piniella ens demostra que la foscor no serà mai absoluta mentre la llum pugui esmunyir-se per petites escletxes, encara que aquesta llum es projecti sobre una realitat dolorosa i punyent. A partir d’aquí, és possible un discurs ètic.» (“Núvol, el digital de cultura”, 1/10/2013)

 

Carme Arnau

“Amat no es limita a exposar fets individuals o col·lectius, sinó que penetra en l’entrellat moral del camp, un món infrahumà, perquè la manca de llibertat i la injustícia hi regnen, però també l’arbitrarietat i la vesània, la qual cosa arrossega corrupcions de tot tipus. I s’imposa, doncs, la impressió general de viure en un “patíbul col·lectiu”. (2005)

 

Alfred Badia

“Novel·la que patentiza l’autenticitat d’una experiència, novel·la-reportatge per damunt de tot, l’art i la mesura de l’autor de seguida la salven de l’atractiu impur del tema. El poder narratiu de J. Amat-Piniella -indubtablement superior al descriptiu- d’una claredat fluïda i morosa, d’una senzillesa eficaç i directa, guanya ben aviat la partida als monstres”. (1963)

 

“L’autor no estalvia -la brutalitat d’aquella situació no li permetria de fer-ho- la realitat de tants horrors. Però no sabem quina mena de pudor intel·lectual li permet de dissoldre-la pacientment en el transcurs de la vida, en el clarobscur oscil·lant dels dies. Un amor profund a tot el que és humà, una moderació emotiva sens dubte temperamental, semblen ajudar-lo. Però també el seu concepte del que li pertoca d’ésser l’ètica d’un narrador de fets semblants i la plena possessió del seu art de novel·lista. Que el resultat en sigui una obra d’una autenticitat i d’un valor poc comuns, ens sembla, lapidàriament, la qualificació unànime que tots els qui la llegiran se sentiran inclinats a atorgar-li”. (1964)

 

“[Amat-Piniella] era un bon novel·lista, i li sortí una novel·la que gosaria considerar com a una de les més importants que s’han escrit en català aquests darrers cinquanta anys“. (1974)

 

Enric Badosa

“Este importante libro de Joaquim Amat-Piniella es una obra sin precedentes en las letras catalanas. Una obra que, en lo humano, resulta alentadora y aleccionadora”. (1964)

 

“Todo en K.L. Reich es verídico: situaciones, personajes, aconteceres… Este libro no añade nada que no se sepa de la historia de la barbarie nazi, pero sí es el documento testifical de un hombre que la padeció. K.L. Reich pretende sólo dar este testimonio personal. Lo que hace es ofrecer artísticamente un cúmulo de experiencias de las que el autor no habla con ira, sino con justícia”.

 

Lluís A. Baulenas

“Ja se n’ha parlat força del gran valor d’aquest llibre, d’ençà que es va recuperar la figura del seu autor. Si cal ho repetirem: a diferència dels grans llibres sobre camps de concentració, el seu gran mèrit és que explica l’horror a partir de la modèstia del supervivent, no pas des de la desesperació insuportable i digna, per exemple, de les novel·les de Primo Levi”. (Ara, 4/10/2014)

 

Maria Bohigas

“… Començada quan feia poc que Amat-Piniella havia sortit de Mauthausen i acabada ja el 1946, la primera versió de K.L.Reich era llavors impublicable a Espanya i tampoc no va ser publicada a Amèrica (per què cap col·lecció d’exiliats catalans no la va acollir, tot i els intents repetits d’Amat, és una altra pregunta que mereix reflexió). La inexistència forçada va durar disset anys i va tenir una conseqüència de pes: que l’autor va reprendre i revisar l’obra, no pas pensant només a salvar les prohibicions del Règim –això explica tan sols l’escurçament de la Nota de l’Autor, on Amat assimila ben explícitament el combat republicà a la lluita internacional contra el feixisme-, sinó en funció de tot el que el pas dels anys havia canviat en ell, com a escriptor (entretant havia escrit i publicat quatre novel·les més) i com a home. En la versió que en donà al públic el 1963, desapareixen del text, per exemple, aquells passatges més acerbs contra el cap de la cèl·lula comunista al camp. Ara bé: l’esforç de trampejar amb el Règim no explica pas aquest tall, que afecta la visió dels conflictes entre les diverses fraccions “roges” –el viu de la novel·la, que mostra com la guerra civil va perpetuar-se en un camp d’extermini. També costa de creure que el censor fos aquí l’editor: Joan Sales no tenia pas fama llavors de filocomunista. Tanmateix, és sense argumentació de cap mena que el primer esbós de K.L.Reich es presenta avui com la “versió no censurada”; i així l’han llegida els escolars a qui es pretén fer “recobrar” la memòria històrica”. (2010)

 

Maria Campillo

“L’escriptor Joaquim Amat-Piniella, internat a Mauthausen al 1940 i alliberat al maig de 1945, acaba el poema Cambra fosca, escrit al lager el novembre de 1944, amb aquests versos:

“Que els camps devastats no són estèrils
i jo, que callo entre silencis, parlaré”

Abans, doncs, de saber si sortirà viu d’aquesta experiència, si hi haurà un temps i un lloc per a la memòria, avança dues nocions que seran centrals en el debat ideológic dels supervivents i en tot el pensament sobre el genocidi nazi desenvolupat posteriorment. En primer lloc, la possibilitat de generar alguna cosa no estèril a partir de l’aparent devastació del món i del temor a l’aniquilació personal (“I jo entre aquests murs,/entre cortines de sang infecunda…// Oh, la por del no veure, del no saber, del no sentir”). Alguna cosa similar o relacionable, potser, amb allò que anys a venir Imre Kertész consideraria la reserva moral de l’holocaust. En segon lloc, Amat verbalitza l’anunci, o profereix l’amenaça velada, de l’ús futur de la paraula: “parlaré”. I es situa, així, molt aviat, entre aquells per als quals sobreviure comporta l’obligació de la memòria“. (2002)

Llorenç Capdevila

«És cert, també, que dels camps de concentració se n’ha parlat des de molts àmbits, però ni el cinema, ni l’assaig històric, ni tan sols els llibres de memòries, poden fer viure l’experiència humana en el receptor amb la força que ho pot fer una bona ficció literària, una bona novel·la. En aquest sentit, Amat-Piniella se situa al costat –i a l’altura— de Primo Levi o d’Imre Kertész.» (“Segre”, 3/2/2013)

 

Maria Aurèlia Capmany

“[Joaquim Amat-Piniella] quedará para siempre, para las generaciones futuras, porque fue un sagaz y ecuánime testigo de su tiempo y quedará sobre todo como autor de una de las novelas testimonio más impresionantes que se han escrito en la postguerra mundial: K.L. Reich“. (1974)

 

“No hace historia, ni acumulación de escenas vividas, sino una novela. Escribió una novela, en primer lugar porque era novelista y conocía y dominaba el arte de transformar la realidad en una nueva instancia, y en segundo lugar porque, en el caso concreto de su experiencia en los campos de concentración del nazismo, quería ir más allá de la relación del puro accidente inhumano de una locura colectiva, quería arrancar de estos hechos la dimensión precisa del individuo humano, con su grandeza y su miseria. Y así lo hizo”. (1974)

 

Jordi Castellanos

“Una peça mestra de la literatura de l’holocaust“. (1999)

 

Jordi Coca

“… l’obligació que tenim de rellegir, l’obligació de descobrir i, fins i tot, l’obligació d’inventar. Mai, que jo sàpiga, no s’ha intentat dramatitzar l’escruixidora K.L. Reich, d’Amat-Piniella …” (2001)

 

Josep Cots

“La plaça del Diamant i K.L. Reich serien referents a Europa si s’haguessin escrit en una altra llengua… La novel·la d’Amat-Piniella va ser el primer testimoni europeu, amb els llibres de Primo Levi, de les atrocitats de l’Holocaust”. (2005)

 

Miquel Dolç

“J. Amat-Piniella, prosista admirable, dotado de un sobrio estilo eficacísimo, no abusa nunca de la inflamada y sangrienta materia. Junto a la violencia, a la truhanería y la bestialidad de unos, sabe situar y reconocer la nobleza, la humanidad o el valor de otros, incluso de los enemigos. A este difícil equilibrio de sentimientos hay que atribuir el mérito de la obra, todo lo dura que se quiera, pero limpia”. (1964)

 

“K.L. Reich cuidará para siempre de avivar el recuerdo, rindiendo tributo, mediante las páginas de una ruda y escalofriante novela, a estos millones de ciudadanos del mundo “que van crear enfront del nacional-socialisme la internacional del dolor”. (1974)

 

Josep Antoni Duran i Lleida

“L’impressionant llibre K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella hauria de ser una lectura obligada per a tots nosaltres”. (2005)

 

Josep Maria Espinàs

«Una narració que era el testimoni despullat i impactant de la seva estada als camps d’extermini nazis.» (“El Periódico”, 23/2/2013)

 

Odei A.-Etxearte

“És sobrer dir que la millor manera de combatre tots els homenatges i espurnes d’apologia al nazisme a casa nostra és llegir aquesta obra mestra, i la de Montserrat Roig, i difondre-la. Amb indignar-se no n’hi ha prou.” (“El Singular”, 30/1/2015)

 

Josep Faulí

“Amat, per la resta de la seva obra, és un bon escriptor, però, per K.L. Reich és un escriptor gran. I no era un llibre fàcil per a ell, protagonista i víctima que esdevenia cronista. Però la novel·la és força més que una crònica perquè, en lloc de pintar moltes morts, pinta la mort; en lloc de presentar molts sofriments, presenta el sofriment, i en lloc de constatar moltes desesperacions, constata la desesperació. És un llibre escrit amb la seriositat extrema que el tema es mereix i reclama, el llibre d’un home lliure que crida, per camins estrictes de creació literària, contra l’opressió i l’anorreament”.
(Abril del 2005)

 

“K.L. Reich resta sense discussió, com una obra de repertori de la nostra literatura, com una fita del nostre realisme històric narratiu“. (1974)

 

“K.L. Reich es, para nosotros, la alegría de una buena novela y nuestra honesta y sincera aportación a la comprensión e interpretación de una tragedia que vivió el mundo. El nombre de Amat-Piniella queda vinculado a ella, con un valor muy importante en nuestra novelística”. (1963)

 

Carles Feixa i Carme Agustí

“És indiscutible que la millor reflexió en forma literària que s’ha fet pel que fa al fenomen concentracionari nazi a casa nostra és el llibre de Joaquim Amat-Piniella K.L. Reich, en la seva edició de 2001, que inclou tots els textos originals de 1946… No creiem exagerat afirmar que K.L.Reich encetà aquí la tendència anomenada “realisme històric”, essent un dels representants del “gènere de l’Holocaust”. Joaquim Amat-Piniella elegí molt conscientment reflectir la seva experiència a través de la literaturització, prenent la ficció com a eina per comprendre i fer comprendre l’Holocaust o, com a mínim, donar-lo a conèixer en una obra perfectament construïda, tancada i circular”.eligió de forma consciente reflejar su experiencia a través de la literaturización, utilizando la ficción como instrumento para comprender y facilitar la comprensión del Holocausto o, cuando menos, para darlo a conocer en una obra perfectamente construida, cerrada y circular (2002)

 

Lluís Freixas Mascort

“L’escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella (193-1974) és el nostre Primo Levi. Amat-Piniella va ser testimoni de l’horror en els camps d’extermini nazis i el plasmà a “K.L. Reich”, la seva obra més difosa. Primo Levi va recollir també la seva experiència en un llibre de títol prou significatiu: “Si això és un home””. (1999)

 

«Un dels grans testimonis literaris dels camps d’extermini nazis amb dret de situar-se a l’altura dels llibres de Primo Levi, Jorge Semprún i Imre Kertész.» (“ElPuntAvui”, 22/2/2013)

 

Joan Fuster

“Una llarga estada en un camp de concentració alemany en constitueix el tema: mort, vexacions, misèria. El text és ben escrit, acusador i, en definitiva, esfereïdorament documental“. (1972)

 

“J. Amat Piniella ha acudido esta vez a su experiencia personal de huésped forzoso de Mauthausen, para trazar un cuadro exacto, alucinante, bronco, de lo que sufrieron tantos miles de compatriotas nuestros bajo la férula teutona, en los siniestros años de Hitler. En realidad, K.L. Reich tiene todo el valor y toda la pulcritud de un “testimonio”, y sólo por meras conveniencias expositivas adopta el aire de “ficción” propio de la novela”. (1964)

 

“K.L. Reich narra peripecias de vergonzosa esclavitud y de muerte denigrante: hay en la novela, desde el comienzo al final, un jadeo y una crispación “morales” que añaden a lo que es simple anécdota lúgubre un candente contrapunto de admonición. Amat Piniella nos descubre ‘nuestra’ participación en los censos de la matanza hitleriana y en este nivel la novela adquiere, por la misma identidad de su autor, el rango de documento irrecusable“. (1964)

 

Jordi García-Soler

“És un cant a la dignitat humana, un llibre excepcional sobre la condició humana”. (2001)

 

Carlos Girón

En K.L. Reich, como en el infierno, el tiempo parece estancado en su propia eternidad y más que avanzar se estira hasta casi reventar los propios límites del campo. […]

K.L. Reich fue escrita casi al mismo tiempo que Si esto es un hombre de Primo Levi, aunque se publicó hasta 1963 y es menos conocida que la obra de Levi. Pero las dos hablan del mismo infierno, las dos forman parte de ese infierno que se estableció en la tierra. De hecho, podríamos decir que casi toda la literatura testimonial sobre el holocausto reitera una sentencia de Primo Levi: “El infierno ha acontecido”, y cada una de las obras son ventanas que nos permiten mirar el horror escenificado en ese lugar donde parecía que el tiempo, al igual que en el infierno, se había detenido. (2014)

 

Pere Gomila

«Escrita amb un estil serè, però que no estalvia la denúncia de les tortures i les morts més cruels sofertes pels presoners, K.L. Reich és una d’aquelles obres que deixen marca en la consciència del lector. Construïda a partir d’un nucli molt ben travat d’uns quants personatges, en realitat el gran protagonista de la novel·la és el camp mateix i el dia a dia dels diferents grups humans que hi foren deportats. L’obra és, a la vegada, el testimoni de la resistència i el desig de mantenir la dignitat humana enmig de la barbàrie i les penalitats més absolutes.» (“Menorca”, 5/3/2013)

 

Manuel Gregorio González

[…] “Surge así ante el lector una pregunta ineludible: ¿escogió Amat-Piniella, como dice en una nota previa, la forma novelada “porque nos ha parecido la más fiel a la verdad íntima de los que vivimos aquella aventura”? ¿O se trata, por contra, del necesario distanciamiento, de la urgente objetivación de unos recuerdos, cuya sombra persiguió a los supervivientes durante el resto de sus días? En ambos casos estamos ante una extraordinaria muestra de fortaleza humana. Los lectores de Primo Levi, de Boris Pahor, de Jean Améry, de Odette Elina, de tantos otros, saben que el incalculable dolor contenido en sus páginas sólo podía ser narrado en primera persona. El hecho de que Amat-Piniella quisiera componer una novela, en la que sus experiencias fueran filtradas y tamizadas por unos personajes de ficción, no hace sino aumentar el asombro ante tal testimonio. Al cabo, que un hombre sobreviva al mal es algo que nos congratula y nos alivia. Que lo relate en tercera persona, ocultando u orillando su propia tragedia, y sin perder la confianza en el ser humano, es mucho más que eso. Es algo que se sumerge, pudorosamente, en el misterio”. (2014)

 

Julià Guillamon

“Los acontecimientos de 1936-1945 cambian el rumbo de muchas vocaciones. El caso más espectacular és el de Joaquim Amat-Piniella. En 1933 había publicado Ombres al Calidoscopi, un libro de retratos de sus amigos de Manresa, en un clima de surrealismo y cócteles. Militarizado, vencido, exiliado, la experiència del campo de concentración de Mauthausen le llevaría a escribir una de las grandes novelas de posguerra: K.L. Reich, publicada el 1963″. (2003)

 

Emili Juan

«El caràcter testimonial i la vàlua de l’obra la situen a l’altura dels grans autors de la literatura concentracionària com Primo Levi, Imre Kértesz, Jean Améry o Jorge Semprún. La càrrega i el trauma que suposa sovint ser presoner i supervivent es vehicula de manera diferent segons els autors. En el cas d’Amat, li condiciona de manera rellevant la trajectòria vital i literària.

[…]

»El text reflexiona sobre els límits de l’home i la dignitat humana i fins on arriba la capacitat de produir dolor i la d’aguantar-lo. Amat és capaç de despullar les misèries i les grandeses dels éssers humans portats a situacions extremes amb un llenguatge literari senzill, lúcid i precís que toca la fibra i ajuda a descriure una realitat dramàtica, i tanmateix, segurament, no encaixa ni arriba per a expressar la crueltat viscuda en primera persona.

»La novel·la, en aquest cas, esdevé un instrument per a narrar els fets que l’autor va viure i patir canalitzant-ho a través d’uns personatges de ficció que retraten i testimonien com s’anihilaven i es reduïen els ésssers humans al no-res. Alhora, la narració és un tribut als que van donar la vida per la llibertat.» (Vilaweb, 15/5/2013)

 

 

Josep Maria Lluró

“… la reescriptura de K.L.Reich va néixer en un context de censura i autocensura que, juntament amb el difícil avatar editorial del llibre, va forçar –i va permetre- aquesta refecció. Intentar eliminar aquest procés de reescriptura, de supressió i condensació que és ben evident quan s’acaren el primer manuscrit i l’edició original, pel fet de considerar-lo únicament com una conseqüència de la censura, significa no atendre a un procés de reflexió més que probable sobre l’experiència viscuda, i obvia interrogar la historització, d’altra banda evident, de l’escriptura del llibre…” (2011)
“…Voldria subratllar que K.L.Reich representa, en el sentit artístic del terme, la trobada entre una subjectivitat formulada en l’obrador del nacionalisme i la versió aberrant –racista, assassina- de la ideologia nacionalista. Dit això, Amat-Piniella mai no va abandonar, pel que sembla, les conviccions catalanistes, però aquestes van quedar segurament força matisades o neutralitzades per la seva condició de supervivent”. (2011)

 

“… durant disset anys el llibre pateix un procés de reelaboració. Els mecanismes exteriors i interiors de censura obliguen l’autor a grans modificacions. El llibre adquireix la forma que el caracteritza finalment: una breu introducció de l’autor i la novel·la pròpiament dita. Ara bé, el manuscrit del 1946 no il·lumina el llibre editat el 1963. En tot cas és a l’inrevès. Perquè acceptar la primera hipòtesi obliga a acceptar una teleologia de la seva escriptura que aboleix la història del mateix Amat-Piniella, convertit segons aquesta hipòtesi en un titella mogut pels esdeveniments de l’època i els criteris editorials”. (2011)

 

Josep M. López Gifreu

“L’escriptor manresà hi ofereix un document esfereïdor i esborronador de la vida en els camps de concentració i d’extermini. Tot i que avui, des de la creació d’Amical de Mauthausen (1962), iniciativa en la qual coparticipà, i després de la monumental Els catalans al camps nazis (1977), de la malaguanyada Montserrat Roig, amb la qual col·laborà, ben poca gent dubta de la brutalitat genocida i sistemàtica del nazisme, ha estat gràcies sobretot a obres com K.L. REICH, juntament amb el testimoni escrit d’altres internats: Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertész, entre d’altres, que hom ha pogut desacreditar amb contundència la manipulació i la tergiversació del “revisionisme històric” i la “fe del convers” amb què els exprogressistes conversos i vergonyants acostumen a fer-se perdonar la seva procedència i a intentar de fer-nos combregar amb rodes de molí”. (2008)

 

Marta Marín- Dòmine

«K. L. Reich ofereix una via per reflexionar sobre la perversió sota la qual s’organitza l’univers concentracionari nazi, i de retop per reflexionar sobre l’ambigüitat de la representació literària, i artística, de la supervivència i la mort en un camp de concentració. El 2003 l’assagista nord-americana Susan Sontag va publicar Regarding the pain of others on deixa constància de la dicotomia entre una mirada que vol saber i una mirada que es vol satisfer de la curiositat de mirar l’horror. És precisament aquest un dels elements de reflexió que aporta K. L. Reich, i una de les claus de la seva actualitat en un moment històric dominat més que mai per la imatge i la representació del sofriment de l’altre.» (“Visat”, octubre 2013)

«Es tracta d’un desig imperiós de donar a conèixer l’horror viscut, el que Robert Antelme anomena una “hemorràgia d’expressió” que ha de fer front, gairebé immediatament, ja a finals dels 40, al desinterès creixent del públic, que vol oblidar els estralls de la guerra i girar l’esquena als horrors dels camps.

[…]

 »K.L.Reich és, avui per avui, l’única novel·la concentracionària centrada en l’experiència dels deportats republicans als camps nazis. K.L. Reich és, sí, document, però per damunt de tot és una obra literària que convida a la reflexió sobre la complexitat moral que es deriva de la supervivència en un camp nazi. Aquest aspecte doble és el que fa de K.L. Reich un text singular en el marc de la literatura hispànica concentracionària i el que li dóna un lloc dins de la literatura concentracionària europea.

»En  K.L. Reich hi ha una veritat que crema, una veritat a la qual no ens podem endinsar mai del tot els qui no hem passat per l’experiència, però que ens implica a tots, ja que ens convida a conèixer-la i a transmetre-la.» (“Núvol, el digital de cultura”, 11/10/2013)

 

José R. Marra-López (“Insula”)

“Magnífico testimonio el de Amat-Piniella, alucinante, convincente y necesario por si había alguien aún dudoso de exageraciones. Lo único de lamentar es que esté escrito en forma novelesca y no como puro testimonio. Pero, de todas formas, recomiendo este libro a todo lector deseoso de no olvidar posibles y futuras contingencias”. (1964)

 

Ignacio Martínez de Pisón

“K.L. Reich es, junto a las obras de Primo Levi y algún otro clásico más, una de las cumbres de la literatura concentracionaria. Ahora no podemos leer una novela así sin que nos venga a la cabeza tota la imaginería del genocidio nazi que las superproducciones cinamatográficas de las últimas décadas han acabado estableciendo. El hacinamiento en trenes y barracones, la lóbrega arquitectura de los campos, las colas de presos famélicos, los recuentos a temperaturas bajo cero, etcétera, nos llegan a nosotros ya visualizados: los hemos visto en películas como La Lista de Schindler o La vida es bella. En 1963 estas películas no existían, y sin duda el lector de la época, no expuesto a ese tipo de interferencias, tenía que quedar aún más subyugado que nosotros por la implacable plasticidad verbal de Amat-Piniella, que con su atención a los detalles y la fuerza de sus descripciones documenta el horror de los campos de exterminio con precisión de fedatario público. En un pasaje de la novela, el narrador se sorprende de que, mientras a su alrededor reinan la devastación y la miseria, el sol no deje de ponerse como todos los días… Que los ciclos de la naturaleza mantengan sus rutinas milenarias hace aún más escalofriantes esa normalidad de muerte y destrucción aplicadamente construida por el hombre para la aniquilación de sus semejantes. La lectura de K.L. Reich, sobrecogedora indagación acerca de los límites de la naturaleza humana, sacude de la primera a la última página. Es difícil, muy difícil salir indemne de ella.” (2014)

 

Xavier Massot Martí

“Una obra que hauria de ser text obligatori als nostres instituts. Amb un distanciament reeixit, l’autor imprimeix un realisme difícil d’oblidar”. (2014)

 

Ricardo Menéndez Salmón

[…] “Es mérito de Amat-Piniella lograr que este diálogo entre la experiencia de los campos y la conciencia de los hombres que habitaron en ellos todavía nos perturbe después de haber asimilado los millares de documentos existentes. Y es que leída hoy, tras el gigantesco palimpsesto que en torno al nacionalsocialismo la literatura como depósito de memoria ha logrado erigir, y cuando son ya la tercera o cuarta generación de aquel suceso (los nietos o bisnietos de los verdugos y víctimas) quienes siguen reflexionando acerca de ese pozo sin fondo, K. L. Reich mantiene indemne su capacidad de conmoción”. (“Tiempo”, 27/10/2014)

 

Joaquim Molas

“Sens dubte, K.L. Reich és la millor novel·la d’Amat-Piniella i, pel tema i les tècniques, una de les més interessants de la postguerra“. (1975)

 

“K.L. Reich és un testimoni, esquemàtic, objectiu i densament humà, d’un camp de concentració alemany, on, entre milers de presos, hi ha un grup d’espanyols. El veritable protagonista de la novel·la, però, més que aquest grup o algun dels seus membres, és el camp de concentració en ell mateix: la fam i la mort, la rigidesa dels uns i el sofriment dels altres, l’egoisme i la corrupció, l’homosexualitat, la impotència i la misèria, el canibalisme. En suma, la desintegració moral i física d’uns homes que van morint entre la desesperança més tràgica i l’esperança d’un hipotètic futur”. (1975)

 

Víctor Mora

“Valoro K.L. Reich com un llibre necessari i important, destinat a perdurar entre aquells que s’interessen -avui i sempre són massa pocs- pels testimonis històrics vertaders. És un llibre que no hauria de faltar a les escoles de Catalunya”. (Juny de 2004)

 

Antonio Muñoz Molina

“Amat-Piniella tuvo que lidiar no solo con la indiferencia general hacia el sufrimiento de las víctimas de los campos nazis, sino además con la censura franquista, con la atmósfera de sospecha que envolvía a un veterano del Ejército de la República; y quizás también con prejuicios ideológicos no muy distintos de los que dificultaron tanto al principio la publicación de Si esto es un hombre.”

[…]

“Casi todos los personajes, españoles o no, de la novela de Amat-Piniella habitan en esa zona gris a la que dio nombre Primo Levi: la de los grados diversos de indignidad que un cautivo adoptaba para sobrevivir en medio de una maquinaria abrumadora destinada a la eliminación de los seres humanos, ni siquiera para salvarse, porque no había salvación posible, sino para aguantar un día más, para conseguir un plato extra de sopa o un mendrugo de pan. Lo que Levi dice explícitamente, Amat-Piniella lo muestra en las peripecias de su novela: el verdugo puede lograr, antes de la aniquilación, el envilecimiento de la víctima; pero cuando sucede ese envilecimiento el único culpable sigue siendo el verdugo, porque es él quien ha creado y quien regenta ese infierno.

Primo Levi cuenta siempre lo que ve con sus ojos, sus propias sensaciones, el fluir solitario de su conciencia. Amat-Piniella salta de una vida a otra, y eso le permite abarcar una parte de la variedad alucinatoria de los lugares y las situaciones en el campo, la gran colmena que es a la vez un matadero y una cadena de montaje, un modelo de planificación alemana y un manicomio. Vivir o morir es una macabra lotería.” (“El País”, 9/1/2015)

 

Anna Murià

“…[Amat-Piniella] no hi posa truculència, ni rabejament, ni digressions de filosofia social. Dóna vida a la descripció, sense un mot sobrer; és just i sobri en el detall, fuig de la minuciositat inútil però capta encertadament les petites coses significatives… L’autor no es limita a dir: crea. Descriu amb vigor, infonent vida. No es proposa conceptes generals, idees col·lectives, tesis socials o humanes: es proposa trobar i fer veure l’home, aquell home que hi ha sempre sota qualsevol nuesa, qualsevol disfressa, sota tota mena d’actituds adoptades, nobles o baixes, cruels o pietoses; el contacte amb l’home, del qual treu la pau interior, la serenitat, la fermesa i la victòria”. (1959)

 

Manel Ollé

“La novela se centra en la descripción de los avatares de los miles de milicianos, brigadistas, anarcosindicalistas y comunistas españoles en Mauthausen. Sin pretender nada más -y nada menos- que plasmar “la verdad íntima” de la vivencia en el campo, Joaquim Amat-Piniella se avanza unas cuantas décadas a la moda actual de la novela de no-ficción. Las distintas posiciones y actitudes ante la barbarie desbocada se fijan en un relato vibrante y contenido, que traza con diamantina claridad la pesadilla, que hace de la mirada lúcida -del saber literario- un arma de supervivencia y de integridad moral”. (2002)

 

Vicenç Pagès Jordà

“La d’Amat Piniella no és una història de grans herois, sinó d’embrutiment; no està escrita per escandalitzar ni per estovar; l’autor es limita a novel·lar, d’una manera pulcra, honesta i convincent la seva experiència als camps. Ni més ni menys que el que van fer Primo Levi o Imré Kertesz”. (2008)

 

Javier Pérez de Albéniz

Nacido en Manresa, Joaquim Amat-Piniella consigue en esta obra un equilibrio muy difícil, cuando se escribe sobre los campos nazis, entre lo emocional y lo narrativo. Sus descripciones del infierno resultan precisas, estremecedoras, pero jamás caen en el dramatismo fácil. El autor es una víctima, pero también un atento observador de la brutal realidad que le ha tocado vivir: “Era necesario comprender, compadecer, ayudar. Por sentido del deber o por sentimiento sincero, lo mismo daba, era necesario hacerlo. Luchar como fuese, sacrificándolo todo, evitar ser absorbido por el “espíritu del campo”. Cualquier otra cosa sería colaborar con el nazismo”.(2014)

 

Xavier Pla

“És un llibre modèlic: per la modèstia i honestedat del seu autor; per la dosificació dels horrors, sempre pensant en el lector; pels seus personatges, caracteritzats no perquè diuen grans frases sinó perquè reflecteixen un pensament i un patiment. Però, sobretot, per la capacitat de donar al lector la veritat íntima dels qui van sobreviure”.
(Avui, 20 de març de 2008)

 

“Encara que de vegades ha estat molt injustament valorada, K.L. Reich és ja un clàssic de la novel·la catalana de postguerra i una referència ineludible de l’anomenada literatura concentracionària. Amat-Pinella no es va interessar tant per la seva pròpia anècdota biogràfica de deportat com per arribar a assolir el bell concepte de “veritat íntima” que explicita al magnífic pròleg. Com que va voler reflectir tot el que va veure i viure a Mauthausen, Amat-Piniella va elaborar una novel·la perfectament objectiva i valenta, tancada i circular, que no va agradar a tothom. Per comprendre un món trasbalsat i una memòria ferida, Montserrat Roig es va acostar a aquell “home miop, de rostre ample i somriure trist” i el va escoltar. D’aquelles trobades en va néixer Els catalans als camps nazis (1977), un reportatge impressionant, modèlic, que Roig va dedicar a Joaquim Amat-Piniella. Potser no podia ser d’altra manera. Amat-Piniella ha acabat passant a la història de la literatura catalana per una obra que no només és un monument literari. Perquè K.L. Reich és també un document esfereïdor, al·lucinant, sobre el trist destí de milers de catalans als camps nazis”. (2010)

 

Ferran Planes

“K.L. Reich és una novel·la basada en personatges i en fets certs. Amat-Piniella no fa una narració, una crònica del camp, sinó que la transfigura, la sublima, per a convertir-la en novel·la, la qual cosa és un fet més de la seva finesa humana i de la seva agudesa literària. Perquè fer una crònica -per a un que hagi viscut una cosa- és molt fàcil, està a l’abast de tothom. Però sublimar i transfigurar una aventura dramàtica i tràgica com aquella per a fer-ne una novel·la -que sembli que ell parli com si ell no hi fos, com si parlessin d’altres-, això té un mèrit artístic i humà assolible per a poca gent“. (Conferència pronunciada a Manresa l’any 1974, arran de la mort de Joaquim Amat-Piniella)

 

“Libro único en su género dentro de las letras catalanas, testimonio sereno, pero viviente, de un mundo brutal que sería inimaginable si realmente no hubiera existido“. (1974)

 

“Para los que, por ser más jóvenes, no le trataron pero han leído sus libros, acaso descubran en estas u otras líneas la intensa vibración, la inquietud, la fuerza sublimadora, que se esconden y se apretujan púdicamente detrás de cada palabra y de cada frase que se estampa sobre un papel cuando estamos ante un escritor con la catadura de Amat”. (1974)

 

“K.L. Reich es un prodigio de serenidad para describir comedidamente aquella horrible experiencia. Maneja allí personajes reales y hechos ciertos, pero los trata con fino aire novelístico, mitigados hasta casi la exageración, sin aspaviento alguno, como si él hubiese estado al margen cuando en la realidad es su personaje central, casi invisible”. (1974)

 

Alberto Portolés

A la hora de describir este espectáculo, siempre a través de la inteligente y apagada mirada de Emili, no cae el autor en valoraciones morales, ni tampoco trascendentes. Amat-Piniella se mantiene en un atrayente pero limitado humanismo que fácilmente cae en un tono pesimista, que es la actitud que caracteriza al protagonista.

K. L. Reich se lee muy bien; el tema, aunque visto, es interesante pues los protagonistas son presos españoles. Como en casi todos los relatos contados por los supervivientes, hay una cierta amargura, tristeza y desesperanza. Además de sutil ejercicio sobre la condición humana, la obra está llena de curiosidades sobre la vida en los campos de exterminio. (“Aragón Liberal”, 2014)

 

Montserrat Roig

“K.L. Reich és una peça única dintre la tradició de la novel·la testimoni. I és, em sembla, encara més: es tracta gairebé d’una gran novel·la èpica, aquest gènere tan poc usual dins la novel·lística catalana”. (1974)

“Per a mi l’extraordinari de la novel·la de l’Amat no és solament que sigui una novel·la, un llibre de memòries, un llibre-document, un llibre-testimoni. No, per a mi és molt més que això: intenta plantejar-se una sèrie de problemes filosòfics. És una novel·la filosòfica, enmig d’un món real, d’un món concret. O sigui, d’una època històrica importantíssima per al nostre segle XX, i que ell ho va viure… Ell, en aquesta novel·la, fa de narrador omnipotent; o sigui, no és cap dels personatges, encara que és una mica un d’ells i passa una mica per tots els personatges d’aquesta novel·la. De tota manera, sempre ho distancia i s’ho mira des de fora. I aquest és el gran mèrit de K.L.Reich … No ho subjectivitza i intenta objectivizar-ho al màxim. Fins a l’extrem que en fa una novel·la èpica. Això és molt important per a la tradició de la novel·la catalana. Es troba molt poc, dintre de la nostra tradició, una novel·la èpica. I encara que algunes vegades, doncs, hi ha trossos psicològics, el que és important sobretot és el clima èpic que ell aconsegueix de construir en aquesta novel·la. Però penseu que ho fa l’any 1946, un any després d’haver sortit d’aquell infern. Quan encara s’estava restablint de les ferides físiques i quan mai, mai de la seva vida, es restabliria de les ferides morals. Això té molta importància”. (Conferència pronunciada a Manresa l’any 1974, arran de la mort de Joaquim Amat-Piniella)

 

“La novela de Amat-Piniella me abrió un mundo completamente ignorado. A través de él empecé a buscar a esos hombres, a esos escasos supervivientes. He conocido a más. Algunos me han explicado historias casi inverosímiles, pequeñas heroicidades de asturianos, valencianos, gallegos muertos, asesinados en los campos de la muerte. Pequeñas luchas que sostuvieron las mujeres españolas en Ravensbrück. O grandes luchas, si bien se mira. Y ese mundo me lo abrió el primero que conocí, Amat-Piniella, quizá un gran escritor si la suerte hubiera sido otra. De hecho lo es un gran escritor, por su novela K.L. Reich“. (1974)

 

Joan Sales

“Estimat amic: Volem procedir IMMEDIATAMENT a l’edició de l’original català de K.L. Reich, que està mereixent un judici entusiasta unànime a tots els lectors. El meu, particularment entusiasta, es transforma en una gran abraçada que us envio. És un gran llibre”. (Carta enviada a Amat-Piniella el 4-7-1963)

 

Ricardo Senabre

[…] Hoy, cuando tras muchos años de investigación poseemos documentos, memorias como las de Primo Levi y abundantes pruebas gráficas -no sólo películas -de la vida en aquellos campos, como fotografías espeluznantes y documentales, las palabras del relato continúan sobrepasando a las imágenes, porque están filtradas a través de los recuerdos y la sensibilidad de quien escribe, y esto les proporciona un peso específico singular.

[…]Excelente testimonio sobre algo que conviene siempre recordar, pero también novela con muchas páginas de narración impecable. (“El Cultural”, 2014)

 

David Serrano

“… no em sembla agosarat plantejar la necessitat de considerar a partir d’ara K.L. Reich, la gran obra de postguerra de Joaquim Amat-Piniella, un ‘clàssic’ de la novel·la europea dels camps de concentració”. (2001)

 

“K.L. Reich és una novel·la molt ben construïda, completament tancada i circular. Més enllà del testimoniatge, és una gran novel·la, que es pot connectar perfectament amb la narrativa objectivista d’entreguerres, d’autors com Faulkner o Dos Passos, i precursora del realisme històric a casa nostra. Hem de lamentar que encara no sigui prou coneguda dins la bibliografia general del gènere. Alguns investigadors del món jueu que l’han llegida no entenen com és possible que no hagi estat traduïda ni tingui el reconeixement internacional que mereix”. (2001)

 

“Sens dubte, és una de les novel·les de camp de concentració més importants que s’han fet a Europa en la mateixa línia de testimoni de Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertésk… Amat és l’únic que tracta les diferents mentalitats que conviuen dins del camp, ja que Semprún parla de la seva pròpia experiència, els francesos se centren més en la resistència i Levi enfoca la seva mirada en els jueus”. (2001)

 

«K.L. Reich : una novel·la extraordinària que fa anys que reivindico al costat dels Levi, Semprún, Kertész i Wiesel. Una novel·la que reflexiona sobre els límits de la condició humana, amb referents com Pi i Margall i De La Rochefoucauld, i en la línia de l’existencialisme humanista, simultàniament a Albert Camus: “L’home és posat al món en completa solitud. La seva lluita interior consistirà a buscar, no la companyia, sinó perdre el sentiment de solitud que el fa sentir malaurat. […]

Rafael Tasis

“Cal saludar amb emoció i entusiasme l’aparició a les llibreries de Barcelona d’aquest volum que honora aquells anònims herois, aquelles víctimes de la barbàrie científica dels nazis“. (1963).

 

“Aconsegueix de fer-nos oblidar el seu caràcter d’obra literària per a impressionar-nos amb la seva força de document humà, de testimoni d’un gran crim, de denúncia dels qui l’executaren i dels qui van fer-lo possible”. (1963).

 

“Las consignas oficiales han silenciado, en la crítica de diarios y revistas, la aparición de un libro que bien puede calificarse de sensacional“. (1963)

 

Quim Torra

«[…] Un dels llibres catalans més emocionants que s’hagin escrit mai: K.L. Reich.» (Elsingular.cat, 2/5/2013)

 

Conxita Virgili

“…és tan important el que diu com a document històric i com a llibre ben llegit que t’arriba a l’ànima, com un Primo Levi que està molt traduït a molts idiomes” (Conxita Virgili, de la llibreria Ona, abril del 2000)

 

Salem Zenia

«La seva novel·la podria ser considerada una obra de realisme històric, clarament inscrita en el gènere de novel·la històrica, però llegint-la s’hi escolta també un crit i una crida. Tota la seva obra és un crit a la humanitat, un crit d’horror, de fàstic, un crit per despertar les consciències davant aquesta destrucció sistemàtica de la vida. […]

»La novel·la de Joaquim Amat-Piniella és un testimoni vivent. Els textos d’aquesta magnitud, d’aquesta profunditat, travessada per tant de dolor, s’haurien d’estudiar a totes les escoles del món per a no oblidar. Per a no tornar a viure l’horror i escapar de la banalitat.» (“Visat”, octubre 2013)

 

Crítiques a la versió íntegra de K.L. Reich, editada l’any 2001

 

AVUI (Ignasi Aragay)

“Passats els anys, el relat novel·lat de l’experiència de Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913- Barcelona, 1974) a Mauthausen no ha perdut dramatisme. El llibre ara recuperat en la versió definitiva gràcies a l’estudiós David Serrano va ser escrit els anys 1945-46 a l’exili andorrà i publicat per primera vegada el 1963 en la versió traduïda al castellà per l’editor Carles Barral. Els intents previs de treure’l en català del també editor Santiago Albertí van ser sistemàticamente tombats per la censura franquista. El 1965 l’obra va rebre el prestigiós premi Fastenrah.

Tota la voluntat que Amat-Piniella va aplicar a sobreviure durant quatre anys i mig al camp de concentració d’on va sortir el 5 de maig del 1945, la va esmerçar immediatament després a recrear els fets viscuts per ell i els seus 1.506 companys catalans i espanyols que van anar a parar a aquell infern. Més enllà de l’estrany interès que pot arribar a despertar la brutalitat nazi en el lector, un interès dominat per la dialèctica atracció-repulsió i per l’absurda necessitat d’arribar a conèixer els límits de la capacitat de produir dolor i d’aguantar-lo, K.L. Reich és un text emotiu per la durera del que s’hi explica, pel seu caràcter testimonial i per la capacitat literària de crear glacials imatges plàstiques sobre un fons de tragèdia: “Una reclusió al camp era una nit polar d’una durada desconeguda: per a adaptar-s’hi calia ignorar l’existència de la llum. Era l’embrutiment total de l’home”.

Amat-Piniella és capaç, doncs, de mostrar amb freda i poètica precisió tant la cruesa dels botxins com la dramàtica insensibilitat de les víctimes davant el sofriment dels companys amb menys sort. És en l’expressió d’aquesta nua contradicció, d’aquesta vivesa de sentiments, que excel·leix un text sincer, sense trampes, on es despullen les misèries i grandeses d’éssers humans portats a situacions extremes. Agres baralles per un tros de pa, dures disputes polítiques per gestionar la feble organització clandestina interna del camp, cínica fredor de la massa informe de presos despullats i exposats al rigor del fred davant el fum dels crematoris… És el que Amat-Piniella bateja, en la primera part de la novel·la, com la victòria de l’experit del camp, victòria que es reflecteix en un desolador paisatge de la mort i d’embrutida supervivència on les excepcions heroiques o silencioses són això, excepcions. Tot plegat constitueix una lúcida i sentida aproximació, com les de Primo Levi i Jorge Semprún, a la perversitat d’aquell cruel sistema nazi de destrucció física i moral d’homes considerats inferiors. Sens dubte, estem davant de quelcom més que un bon llibre“.

(1-11-2001)

 

LA VANGUARDIA (Julià Guillamon)

“En uno de los momentos más graves de K.L. Reich, Joaquim Amat-Piniella dice que la guerra y todas sus consecuencias (el exilio, los campos de refugiados y el campo de concentración del Tercer Reich) son la purgación, un estado de crisálida, de la cual se sale -si es que se sale- “sota la forma volguda per les forces superiors”. Quise saber cómo era Amat-Piniella antes de entrar en contacto con estas fuerzas. Fui a buscar su primer libro, Ombres al calidoscopi (1933), y encontré a un joven “sobrerrealista”, autor de un volumen de caricaturas y retratos jocosos de sus amigos manresanos. Josep M. Planas destacaba en el prólogo la ausencia de humanidad que daba al libro de Amat “aquella perfecció niquelada, aquell confort i aquella manca de microbis de les clíniques ben instal·lades”. Recién publicado, se lo dedicó a Foix, “el més alt exponent de l’avantguardisme català”, y ahora está en la Biblioteca de Catalunya.

¡Qué distancia separa la Barcelona cosmopolita y la Manresa típica, de las alambradas y los hornos de Mauthausen! ¡Qué escritor tan distinto era Amat-Piniella cuando en 1945 empezó a escribir esta extraordinaria novela! La experiencia del Lager transformó al caricaturista deshumanizado en un autor fundamental. No sólo por la importancia del tema.

K.L. Reich (Konzentrations Lager Reich, el sello del campo) relata la vida cotidiana en Mauthausen, desde 1940 hasta la liberación por las tropas americanas del general Bradley. De primera mano, a través de las experiencias de un grupo de republicanos españoles que fueron apresados en Francia y tratados por los nazis como apátridas indeseables. Francesc, Werner, Ernest, August, Vicenç, “el Rubio”, ejemplifican diversas actitudes frente al horror. Emili -caricaturista y alter ego del autor- es el hombre-ancla que sirve de nexo común a estos testimonios, los vuelca en el libro y los comenta. A través de las reflexiones de Emili, K.L.Reich refleja la lucha del hombre contra el espíritu del campo, la voluntat de convertir el holocausto en una reserva moral, en un valor. Emili es el poeta oscuro que entronca con toda la tradición de la literatura del Lager, de Primo Levi a Paul Celan. Amat es ante todo un novelista. Gracias a ese desdoblamiento, K.L.Reich se presenta a la vez como un relato escrito desde la distancia y como un enigma ardiente.

Uno de los méritos de Amat-Piniella es que no se ahoga su escritura en la transcendencia. Sus personajes dudan, se dejan arrastrar por la indiferencia, la tortura o el hambre, reaccionan o sucumben definitivamente ante el dolor. El novelista construye tipos y modelos sociales extrapolables a otro contexto. Uno de los momentos cruciales es la creación de un Kommando modelo, a partir de una mezcla extravagante de socialismo utópico y eficacia capitalista. Y, en paralelo a esta historia, la pugna entre sindicalistas y comunistas, que reviven los enfrentamientos de la Guerra Civil.

Esta es una de las causas por las que muy pocos lectores se han enterado de la enorme magnitud de K.L. Reich. Joaquim Amat-Piniella se refiere en sus páginas a los tejemanejes de los comunistas, a su descarado afán de proselitismo, y aunque el libro aspirada a un estado de gracia que permita comprender la experiencia del Lager “per damunt del que és accidental, per damunt de la raça, de la nacionalitat, dels partits, dels nuclis d’amics i de les individualitats potents”, Amat toma partido. Cuando se publicó por vez primera en 1963, su anticomunismo debió pesar significativamente. Cuarenta años después, el retrato de las bandosidades de la Guerra Civil nos la acerca todavía mas. Absolutamente recomendable“.

(10-8-2001)

 

EL PAÍS (Ponç Puigdevall)

“Va ser Montserrat Roig, a la dècada dels setanta, qui va explicar minuciosament, amb documents i testimonis, que als camps de concentració nazis també hi havia hagut presoners catalans. A manera d’artífex i principal valedor de l’estudi, hi havia el suport i l’ànim de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), supervivent de Mauthausen i autor de K.L. Reich, una novel·la escrita al final de la guerra, quan encara fumejaven els forns crematoris, com si al darrere hi bategués la convicció que només seria possible reincorporar-se a l’espècie humana a través de la memòria i l’escriptura. Ho deia Robert Antelme després de sobreviure a Buchenwald: “Durant els primers dies que van seguir al retorn, tots vam ser víctimes d’un autèntic deliri, tots volíem parlar, ser finalment escoltats”. Però Amat-Piniella va haver de conviure en silenci amb el dolor de l’esclavitud fins el 1963, quan la novel·la va poder ser publicada amb una sèrie de passatges mutilats. I no és fins ara, enmig d’una febre editorial per recuperar experiències relatives a l’holocaust, que els lectors tenen a l’abast el text íntegre d’un malson que també mereixeria unes paraules semblants a les que va utilizar Albert Camus en referir-se a Gustaw Herling i a Un món a part, un altre testimoniatge sobre uns altres camps d’extermini, els estalinistes.

K.L. Reich, en efecte, és un llibre que s’ha de llegir tant pel que és com pel que diu. Potser hi haurà qui cregui que una novel·la situada al voltant de la vida quotidiana en la creu del genocidi, en una època on el que sembla imperar és una literatura que troba el seu centre en la felicitat privada, no és res més que un record obsolet i massa conegut després de tantes pel·lícules, però el llibre d’Amat-Piniella és un relat austerament turbulent, que espanta i estremeix i sap transformar en versemblant la veritat. I, enmig del segle de la magamort, K.L.Reich també diu la resposta de la condició humana davant de l'”esperit del camp”, davant la destrucció sistemàtica, amb vexacions i sofriments, de la integritat moral. Construïda amb l’alè d’un narrador de fons, la mà d’Amat-Piniella potser perd una mica la forma i el nord quan el relat s’encamina cap al desenllaç, com si també participés de l’eufòria irreprimible que venç els presos, com si també intuís l’abisme que s’amaga darrere el reingrés a un món que ja no s’assembla gens al conegut anys abans.

Tot i que el punt de partida són els avatars viscuts per l’autor, a pesar que alguna vegada es té la certesa que Amat-Piniella obllida que està organitzant un món de ficció, K.L. Reich és una novel·la. El camp de concentració no n’és cap de concret, i els personatges representen idealment el model de les diferents actituds davant de l’horror: es complementen i s’oposen, però en cap moment no es té la sensació de llegir un retaule simbòlic gràcies als petits detalls exactes, als diversos estats d’ànim i les converses que contrapuntegen els moviments de la seva vida diària, les estratègies personals per esquivar la màscara d’horror que sempre du “l’esperit del camp”: a pesar que tots els deportats hi estan sotmesos, encara fa mal constatar que els pitjor enemics dels presoners polítics no eren el SS, sinó els delinqüents comuns, que tenien el poder per delegació i que l’exercien cruelment davant de la complaença dels alemanys. Més enllà de la vida difícil, hi ha les tortures i els càstigs. les humiliacions diàries, l’abjecció d’aniquilar qualsevol sustrat de la força moral de l’espècie humana. Mentre es bastoneja els treballadors, el protagonista veu com un polonès és obligat a foradar una llenca de terra glaçada amb la intenció que l’esclafi sense remei quan arribi a desprendre’s, veu com un soldat empeny un jueu cap a la filferrada on el sentinella el matarà per “intent d’evasió”, veu com un iugoslau ha estat enterrat sota la neu i, de tant en tant, els SS li destapen la cara per comprovar si ja és mort. Tothom sap que no es pot reaccionar, i ningú s’immuta, talment com si s’haguessin fet durícies als ulls enfront de la trivialització del mal”.

(27-9-2001)