“Mon ami”

“MON AMI”

J. Amat-Piniella

Col·lecció
ELS AUTORS DE L’OCELL DE PAPER

Barcelona
(1957)

J. AMAT-PINIELLA, nat a Manresa (Comarca de Bages), l’any 1913. La seva afecció per les lletres es reflectí en diverses col·laboracions primerenques a la premsa local i en revistes de joves. Posteriorment publicà un recull de retrats literaris “Ombres al calidoscopi”. L’any 1956 publicà l’obra “El Casino dels Senyors”, fruit d’una irònica i fidel observació de les grandeses i misèries d’una petita ciutat.

(“Nova Col·lecció Lletres, nº24)

 

 

S’eixugà el front amb el revés de la mà, i alguns flocs dels seu cabells grisos van cedir per uns moments a la força que restablia un ordre relatiu en el seu pentinat. Molt animat apareixia el carrer en aquelles hores del vespre. Hom hauria dit que ningú no tenia casa on parar, o que era en els cafès, en les cadires públiques del passeig central, on la multitud vivia. A la dona li semblà aclaparadora la xafogor i dirigí l’esguard al cel per si tenia la sort de descobrir-hi algun rastre d’estrella. La fosca era impenetrable. Devia estar ennuvolat, o potser fossin les llums dels fanals que res no deixaven veure damunt seu, però Amèlia no tenia gaire temps i no era cosa de perdre’l amb les estrelles.

No feia encara una hora que treballava i no es podia queixar dels resultats. Amb la gernació que omplia les terrasses dels cafès, Amèlia esperava acabar d’hora. Contemplà amb amor la mercaderia que portava al cistellet. “Són precioses”, es digué amb orgull d’artista, i recordà que, essent encara una criatura, la seva mare havia exclamat un dia davant d’un ram de roses:

– Mira que són boniques! Semblen artificials…

Què diria ara, davant d’aquestes flors de filferro i de robes virolades, que ella confeccionava cada dia amb les seves mans secardines?

Amèlia s’atansà a la terrassa, plena de gom a gom, del Cafè Central.

– Flors, senyor?

Aquell xicot només tenia ulls per a la rossa que s’asseia al seu costat i ni tan solament s’adonà de la venedora.

– Es que no li agraden?– insistí la vella.

– Són molt boniques, sí, però no necessito flors.

“Potser s’imagina que són molt cares”, pensà Amèlia.

– Agafi’n una, mon ami– invità aleshores–. És un obsequi de la “casa”.

El minyó va somriure, però no es decidí a acceptar-la.

– No, no; molt agraït!

– A la senyoreta li agradarà de portar-la. És una camèlia que sembla natural, no m’ho negarà!

La rossa no es va fer pregar gens.

– És molt ben feta– reconegué, bo i admirant-la–. Les fa vostè mateixa?

– Només imito les naturals– confessà Amèlia amb modèstia.

Resignat, el noi es va treure la cartera.

– He dit que és un obsequi. Passo cada dia per aquí. Demà o un altre dia, ja tindrà temps de comprar-me’n dues.

– Dues?

– O una, si s’ho estima més, però sàpiga que li costaran el mateix dues que una. És el negoci, sap?

El xicot va somriure amb simpatia. Amèlia va pensar que el seu Felip devia riure com ell.

– En aquest cas, val més que pagui de seguida. Digui’m el que li dec.

– No res.

– Però, dona…

– No està bé posar-li preu a un obsequi.

– Doncs, deixi que jo l’obsequiï a vostè…

– Això ja són figues d’un altre paner.

En donar-li uns bitllets, el minyó la fità encuriosit.

– Em permet una pregunta?

Amèlia va fer un senyal afirmatiu.

– Per què ven flors, vostè?

– Què en faria, si no les vengués?

El client va riure una altra vegada, sorprès de la vivacitat de la vella.

– No vol dir-m’ho, oi?

– Vostè mateix ho ha dit, mon ami: venc flors, no pas secrets.

Amèlia prengué comiat amb un somriure i provà sort a una altra taula. “Per què venc flors? Ves quina pregunta”, remugà.

La dona ha oblidat els motius de la seva actual ocupació. Va començar venent quadres que ella mateixa pintava, però la gent no s’emociona amb l’art. Després, es dedicà a vendre nines de drap, que mai tampoc foren un gran negoci, i quan la vista començà a flanquejar-li, es decidí per aquestes flors, de molt més fàcil confecció. En els seus primers temps de venedora ambulant, també hauria pogut vendre el seu cos, si hagués volgut, però el més segur és que ara ja no li quedarien clients. Amèlia riu per dins en fer memòria de les poques coses que desitja recordar. Vendre flors és molt millor. La mercaderia és bella i prou impersonal per poder desprendre-se’n sense pena. La vida no ha estat gens fàcil per a Amèlia, però tampoc excessivament difícil. Eliminar necessitats, heus ací el gran secret! La gent es mofa d’ella sempre que el revela. La gent es riu de qualsevol cosa, per molta veritat que contingui… Ah, la gent!

“Preferiria regalar aquestes flors!– pensa en contemplar-les en el canastrell–. Aquell xicot hauria cregut que és el meu truc habitual per tal de vendre més. Davant de la noia, ha preferit no insistir, no m’hauria perdonat mai el ridícul que li hauria fet fer… S’assembla al meu Felip, i força! No, no puc deixar de cobrar el que venc. Aquest any he d’anar a veure’l…”

– Flors, senyor?

– Hola, mon ami! – li contestà una veu estentòria.

Amèlia somrigué en reconèixer-la.

– Perdoni. No me n’havia adonat, de vostè.

– Cada vegada més curta de vista, oi mon ami? Em penso que treballes massa, per als teus anys.

Era un home de molta planta, un vell que traspuava vitalitat, assegut davant d’una copa de bitter.

– No vols fer-me companyia?

– He d’acabar aviat.

– No piten els negocis?

– Així, així! He venut tres roses, dues tulipes i una camèlia.

– Bravo! Això s’ha de celebrar! No t’hi pensis més i seu!

Mentre Amèlia s’instal·lava, el seu amic cridava el cambrer.

Ella digué com si parlés sola:

– Tot l’any hauria de ser estiu! Aleshores sí que, de tant en tant, podria anar a veure el meu Felip!

L’home va somriure pensant que, a partir d’aquest instant, ja res no contaria la seva amiga que fos cert. Preguntà amb bonhomia:

– Tens notícies seves?

– Tres cartes al mes.

– El mes passat van ser quatre.

– Es deu haver entretingut, la quarta, però no fallarà n’estic segura…

– Quan penses anar-lo a veure?

– Abans d’acabar l’any.

– L’any passat em vas dir el mateix, i encara és l’hora que hi has d’anar.

– És clar que sí, que hi vaig anar!

– No me n’havies dit res, mon ami. No hauria esperat mai de tu una desatenció com aquesta!

– Perdoni’m; són tants els que m’ho pregunten i als quals en sento obligada a donar explicacions, que de vegades em confonc.

L’home va somriure benèvol.

– No et facis mala sang. Suposo que devia ser un viatge com tots els altres que has fet d’ençà que ens coneixem.

– Semblant, és clar. Com volia que fos?

Ricard va conèixer mon ami quinze anys enrere, quan en enviudar va començar de sortir cada cap al tard a l’hora de l’aperitiu. Pobra dona! Moltes vegades l’havia invitada a la seva taula com avui, i sempre la conversa derivava vers aquests viatges imaginaris. On parava aquell Felip? Vivia? Havia mort? És que havia existit realment? Quinze anys enrere, segons Amèlia, vivia a Madrid, estudiant alguna cosa. Res no havia canviat en aquest lapse. L’home va haver de riure’s de les aptituds d’un estudiant tant aprofitat…

– Digues, mon ami, prospera gaire en els estudis, el teu fill?

– Tres matrícules d’honor, el curs passat.

– Enhorabona! Heus ací un noi aplicat! Deus estar-ne ben orgullosa!

Arribà el cambrer amb el servei encomanat.

– Des de molt petit, ha estat sempre un bon alumne. Jo li vaig ensenyar les primeres lletres, dibuix, francès i una mica de solfeig.

– Tot el que saps, és natural.

La vella s’enretirà del front els flocs de cabells grisos.

– Vaig saber pujar-lo bé, sense immodèstia per la meva part. Vostè ja sap que vaig cursar estudia a París.

Ricard va fer com si fos la primera vegada que li ho sentís dir.

– A París?

– El meu pare era tot un senyor i volgué per als seus fills el bo i millor de l’època. Deia que una bona educació és el millor dot per a una noia.

– Beu, mon ami. Això se t’escalfarà.

Amèlia es dugué la copa als llavis i begué un glop que va paladejar uns instants.

– T’agrada, oi?

– Sí, m’agrada molt. M’agrada d’estar asseguda en un Cafè i prendre aperitius, com en els meus bons temps. No es pensi que ho fes gaire sovint,no. Només amb el meu marit.

– Què se n’ha fet del teu marit?

– No ho sé.

– T’atonyinava, segons tinc entès.

– D’on ho ha tret?

– Tu m’ho havies dit.

– Quina bestiesa! El meu marit sempre va ser un bon home.

Ricard va contemplar la seva amiga amb expressió pietosa. Quan la va conèixer, potser tenia Amèlia quaranta-cinc anys vistent, endegada, amb un cos d’adolescent, xerraire i simpàtica. Venia quadrets emmarcats a l’anglesa, petits apunts resolts amb gràcia. L’home, tot just morta la seva muller, havia cregut veure en Amèlia una bona caça, fàcil a més d’apetitosa.

– Oh, no, mon ami!– contestava ella invariablement a totes les insinuacions. No tinc dret a pensar en mi, en aquestes coses; em dec al meu Felip. Un dia o altre quan exposi els meus treballs, no aquests que venc, sinó els que tinc a casa, comprendrà el meu fill que la seva mare és un artista. He de treballar molt…

Ricard, només per curiositat, havia fet esbrinaments, però res no n’havia tret. Les dades que tenia eren insuficients, i la història, mig embastada a través de les explicacions fragmentàries d’Amèlia, era un melodrama de digestió difícil: el marit que la pegava, la fugida de casa, la falsa acusació de tràfic d’estupefaents, la detenció, l’empresonament… Mentrestant, el fill estudiava a Madrid, aneu a saber quina carrera! Va acabar per desinteressar-se d’ella. Hauria estat, anant bé, una amant incòmoda… La veia encara de tard en tard, venent quadrets, primer, nines, després, i últimament, flors artificials. En el transcurs dels anys, la pobra dona s’havia anat esgotant, perdent els seus atractius, la vista, la vivacitat, i augmentant en canvi la seva beneiteria. Mai no hi degué haver quadres per exposar, ni viatges a Madrid, ni lletres, ni potser tampoc no hi hagué fill que estudiés. Aneu a saber… Seguríssim ara, si més no, després de quinze anys… A Ricard li feia pena la pobre dona, a la qual un dia es proposà seduir. Fins li semblava impossible que mai li hagués plagut. Es distreu sentint-la garlar, això sí, perquè a desgrat de la decadència a què està abocada, continuava essent la mateixa dona de quinze anys enrere i conservava part de la seva antiga gràcia.

– Però, vas abandonar el marit, no m’ho neguis!– li digué l’home amb la seva veu de tro–. Per una cosa o altra seria…

– Es va morir, pobret.

– Acabes de dir que no sabies res d’ell.

– Devia estar distreta; sé que es va morir.

– De tant beure?

– No bevia més del que vostè beu.

Ricard objectà amb bon humor:

– Amb la diferència que jo no tinc a qui apallissar.

Amèlia va engolir d’una tirada la meitat de la copa. Després, durant el silenci que sobrevingué, va recordar que tenia pressa, que havia d’anar a cercar uns materials abans de les nou. Altrament, no tindria flors per a l’endemà. Eren agradables les operacions de confecció de les seves flors, i també vendre-les li era plaent. “Per què ven flors?”. La pregunta era freqüent. “Perquè m’agraden.”, hauria pogut contestar. “Mai no he deixat de ser una artista. La meva mare diria ara que les meves flors són més boniques que les naturals. Una bestiesa! No pot ser veritat. Ella no hi entenia res… Els falta el perfum, la frescor, la precarietat… Però és més bon negoci que no vendre-les naturals. El públic aprecia el treball que em costen, i com que de flors hi entén més que quadres o de nines, no li fa res pagar-les. S’estimen més el gat que la llebre, perquè no deixen de ser una imitació i no puc creure que valguin més…”

– Què penses, mon ami?

Amèlia somrigué breument i agafà la copa.

– En l’art.

– No t’estàs de res! Es que encara pintes?

– No, no. Els quadres ja no em diuen res.

– Ho sap, el teu fill, que vens flors al carrer?

Negligint-la, com si la pregunta hagués lliscat per damunt de la seva pell, Amèlia no va contestar. S’apropà la copa als llavis i la va buidar d’un cop. Ricard es penedia d’haver fet la pregunta i, a ben segur, volgué reparar la seva impietat.

– Quant en vols, d’aquestes flors que duus aquí?

– No les hi vendré pas.

– No? Per què? Jo sempre he estat un bon client te, i endemés, aquesta nit les necessito.

– Li regalaré una rosa.

– No em vinguis amb les teves traces! Vull tot el que portes aquí. T’asseguro que necessito aquestes flors. T’he convidat per fer negoci, per res més. Va, dóna’m preu!

– No faci broma!

L’home, per demostrar que no en feia, va treure diners de la butxaca i va fer un càlcul amb un cop d’ull.

– Té això… Les flors són meves. Per avui ja estàs llesta.

– Gràcies, mon ami– va somriure Amèlia.

– Fes-m’ho saber, quan vagis a Madrid.

– Amb uns quants clients com vostè, ja no trigaré a anar-hi.

Va buidar la cistella, combinà el pom amb tot l’art de què era capaç i el lliurà al seu amic.

– Vaig a buscar material per a demà– digué en aixecar-se–. Gràcies, senyor Montoliu, moltes gràcies!

– Sort mon ami!– l’acomiadà l’home bo i donant-li la mà.

Amèlia s’adreçà carrer avall. L’alcohol semblava haver-li alleugerit les cames, i tot el seu cos flotava en un element irreal. “Si no fos pel viatge a Madrid – es digué–, prendria d’aquest beuratge cada dia. Va bé per al cor… Els metges diran el que els sembli, però jo sé el que em convé… Diners, això, diners! Si tingués dos o tres clients com el senyor Montoliu! Podria fer cada dia tres dotzenes de flors, potser quatre i tot… Ben poques vegades torno de buit a casa, però… La veritat és que no em puc queixar. Per què li vaig dir que no al senyor Montoliu? És un bon home. Aleshores em va fer por… no sé… el seu cos, la seva veuassa… Hauria pogut anar a Madrid sempre que m’hagués vingut de gust…”

Pujava i baixava molta gent pel vial de l’avinguda, i mon ami, amb la canastra buida penjada al braç, gairebé corria. Ningú no es fixava en ella; el que ara li agradava. No era ja com antany, quan amb el seu marit i el seu fill vivia al poble, on tothom semblava estar amatent dels seus més insignificants moviments, saludar l’un i l’altre, donar condolences i enhorabones, preguntar a cadascú segons llurs cuites, recordar els petits detalls de les vides de cada veí o, si més no, de tots els que acudien a la botiga… Cert que el seu marit l’estomacava quan tornava begut a casa, però això havia deixat de comptar. Al principi de casats, tot anava sobre rodes. Van haver de transcórrer bastants anys de vida conjugal perquè li entrés el tedi, l’avorriment de l’ambient pobletà. El marit feia més cas del vi i del joc que de la casa, de la dona i el fill. A voltes, semblava foll en els seus rampells de còlera per un tres i no res. El comptable de la fàbrica havia sabut introduir-se en la seva vida, parlar-li d’allò que ella hauria volgut sentir en la boca del seu marit. Un poca-vergonya… Després de la totxesa de casar-se amb un home que no feia per ella, la d’haver fet cas d’un brètol… la darrera llisada fou severa, potser, l’única que Amèlia havia merescut de debò. Després, va venir tot allò que la dona ja no recordava, perquè… no ho volia recordar. Molts juraments havia fet aquell comptable de ka fàbrica sobre el que pensava fer després; va desaparèixer sense deixar rastre. I calis viure… Amèlia ho va fer decentment; no volgué que Felip s’hagués d’avergonyir d’ella. Felip, no veure el Felip, havia estat el seu càstig, el pitjor de tots. Ara, ara sí, però, que aniria a Madrid a veure’l… Amb gaires com el senyor Montoliu…

Una cantonada més i ja hauria arribat al lloc per on calia tombar. Esbiaixà el camí, amb el propòsit de travessar la calçada, i es trobà de sobte davant de la parada de la Joana, la bruixa, la que venia les millors flors naturals entre totes les venedores del carrer. Que alcavotegés, tal com deia la gent, o no, tant li feia a mon ami. Es deturà a contemplar els ramells, reunits amb gust i posats en aigua, de la parada. D’on rediantre trauria Joana unes flors tan boniques?

– Com va això, Amèlia?– preguntà la bruixa en reconèixer-la.

– Ja ho pots veure, esgotades les existències.

– No pots queixar-te.

– Mai no m’he queixat.

Bromejant la venedora va inquirir:

– I què? Quan penses anar a Madrid?

Però Amèlia no va contestar. Digué:

– Confesso que les teves flors m’agraden més que les meves.

– Si no saps dir una altra cosa! Les teves no fan olor.

– Però duren més.

– Bah!

Mon ami s’escorcollà la butxaca del davantal, fins que reuní en un feix els bitllets rebregats i greixosos que hi guardava. Féu un càlcul ràpid; devia tenir unes quaranta-cinc pessetes. Vint que destinava a materials, quinze per menjar l’endemà i les altres… per al viatge…

– Què en vols, d’aquestes roses?– preguntà.

– Quinze pessetes.

– A una col·lega, també?

– No te les hauria de donar ni per trenta. Tu em fas la competència.

– Me les quedo per deu.

– Ves a passeig! Em costen més.

– Més hi perdràs, quan les hagis de llençar a les escombraries. Ningú no compra quatre roses comptades a quinze pessetes; no sé si saps que hi ha crisi!

– Per vist que estàs grillada, saps prou de regatejar…

– Com et sembli!– va concloure Amèlia fent com si se n’anés.

– Joana va canviar de pensament.

– Endu-te-les, si les vols.

Amèlia s’ho rumià un moment.

– Perdona, fill meu!– digué en veu baixa–. No et sembla que són molt boniques?

I va posar deu pessetes en les mans fastigoses de la bruixa.

 

J. AMAT-PINIELLA