Introducció

Cinc poemes de Les llunyanies, que Amat-Piniella va enviar a Agustí Bartra el 29/2/1948 (Arxiu Històric Comarcal de Terrassa).

El poema original “L’hora blanca”, escrit per Amat-Piniella al camp de concentració d’Ebensee (Arxiu Comarcal del Bages).

En aquest apartat us oferim els 71 poemes de l’obra Les llunyanies. (Poemes de l’exili), de Joaquim Amat-Pinella, a partir de la versió mecanografiada que es conserva al fons Joaquim Amat-Piniella de l’Arxiu Comarcal del Bages. Per tant, oferim íntegrament aquesta obra d’Amat-Piniella, que és un reflex de la voluntat i la necessitat que va tenir l’escriptor manresà d’expressar la melangia, l’horror i el dolor que van acompanyar-lo en el seu exili: a França, als camps de concentració nazis i a Andorra, quan va retornar de l’infern.

Amat-Piniella va escriure aquests poemes entre els anys 1940 i 1946: a La Mosella (4), al Lager Ternberg (25), al camp central de Mauthausen (9), a Redl-Zipf (19), a Ebensee (2), a Würzburg (1), a París (2) a Sant Antonin (2), a Cauçada (3), a Andorra la Vella (1) i a Sant Julià de Lòria (3). Va acabar de mecanografiar Les Llunyanies a Sant Julià de Lòria l’abril del 1946.

La transcripció dels 71 poemes ha anat a càrrec de Marta Torra i Oliveres. S’ha fet respectant el text íntegre mecanografiat per Joaquim Amat-Piniella i només se n’han corregit els errors ortotipogràfics i els barbarismes.

El 1999 Edicions Columna-L’Albí va publicar Les llunyanies. (Poemes de l’exili) en una edició a càrrec de David Serrano i pròleg de Jordi Castellanos.

Vegeu els 71 poemes de Les Llunyanies.

Els 71 poemes de ‘Les llunyanies (Poemes de l’exili)’

 

Les llunyanies

(Poemes de l’exili)

 

Per a ella qui, llunyana i tot,
m’ha fet companyia a través del meu
captiveri, he escrit i salvat aquest
testimoni d’unes hores llargues i
amargues.

 

BLANC
M’ESPEREN AL SUD
EL DESGEL
LA PRIMAVERA I TU
TARDOR
L’ENEMIC
LA TERRA
ELEGIA D’AQUEST NADAL
LES MEVES HORES
LLUMS D’ALBADA
NO PENSIS MÉS
ELEGIA DE PRIMAVERA
LA CURSA DEL MEU RETORN
ANIVERSARI
ALBADA EN ROIG I EN BLAU
LA NIT DEL TEU SILENCI
TU NO HO SAPS
NIT DE VETLLA
L’ÚLTIMA ESPERA
LA RIUADA
EL MEU LLAC
LA MISSIÓ
EL MISSATGE
FIDELITAT
RECANÇA
OFRENA
ELS MORTS
SOLITUD
ELS CERCLES
ORACIÓ D’OCTUBRE
CEL ENREIXAT
LA NOSTRA CAMPANYA
VOLER
ELS GIRA-SOLS
CAMBRA FOSCA
EL GRAN DIA
PELEGRINATGES
ET TINC AQUESTA NIT
CÍCLICA
LA SOLITUD
LA NIT ENTRE TU I JO
NADAL 1944
LA FONT I TU
L’ESPERA, ENCARA
EL QUE RESTA
EL PES DELS TEUS CABELLS
PARLO…
LA TEVA PRESÈNCIA
LA MAR TAMBÉ M’ESPERA
L’ACCIÓ
PRIMAVERA ENTRANT
ELS FRUITS
L’ENTRADA
A ROOSEVELT, MORT
PREGÀRIA
EL CEL
RAID NOCTURN
DESLLIURANÇA
L’HORA BLANCA
COMIAT
PARÍS
BOIS DE BOULOGNE
REPÒS
AMORS D’ESTIU
L’INFANT I LA NIT
NIT RETARDADA
EL MÓN FALS
RETROBAMENT
TARDOR A LA VALL
LES ABELLES
ESPERANÇA

 

BLANC

 

Blanc que em crema la retina
i em tapa els sentits i el pensament
amb la capa àlbia del seu uniforme.
 
Blanc que em deixa orfe de colors
i em limita als horitzons encongits
obscurs i tristos de la meva ànima.
 
Blanc que, projectat, és grisor
i grisor que és vibració de fred
del fred que em gela les sangs.
 
Blanc que és absència de solitud
i puresa potser, però erma i estèril,
desert del cor i mort sense grandesa.
 
Blanc sense fi, blanc impol·lut,
blanc que enlluerna de mala llum,
blanc de volva, blanc de neu…

La Moselle, gener 1940

 

M’ESPEREN AL SUD

 

Vull anar cap al Sud,
on les gavines dibuixin
–sobre fons blau–
els signes màgics de la meva sort.
 
Què hi fa que s’avanci el cor,
si se l’enduu el vent
al galop dels seus cavalls blancs?
 
Vaig a trobar-te a ella,
la que té els cabells flotants
en la celístia de la nit encisada,
i el cos fremint d’espera
sota un mantell D’immensitat,
teixit de núvols
fistonejat d’ones…
 
Que les ombres obrin camí
a qui cap al Sud vol davallar!

La Moselle, febrer 1940

 

EL DESGEL

 

Vull saber si són aquestes veus
l’eco de la meva veu;
si són aquestes llums de la nit alta
el reflex dels teus esguards;
si són aquestes abraçades del vent
les estretes dels teus braços.
 
No em sento pas petit
davall d’aquests núvols que es barregen,
davant dels arbres que treuen llurs flors,
o entre papallones que deixen llurs crisàlides.
 
Perquè sóc gran en tu,
com la tempesta en sa fúria,
com la natura en son prodigi,
com l’univers en sa immensitat.
 
No veus com segueixo la passa del temps
sobre els camps verds i les mars blaves?
 
Si res no és res d’allò que em volta,
què m’importen les neus mortes de març?

La Moselle, març 1940

 

LA PRIMAVERA I TU

 

No sé quin món desconegut
s’ha despertat en mi
al conjur d’aquest cruixir de Primavera.
 
I penso en tu, com sempre…
si ets de l’arbre el millor brot
i de la llum el raig més pur
i de l’avenir l’excel·lent promesa!
 
Ja el bosc ha perdut els seus cristalls,
i el riu la seva armadura,
i les terres han reprès llurs colors.
 
I tu et fas puixant, encara,
entre aquest alè d’eternitat,
al signe d’aquest avatar de vida
que és, adesiara, primavera del cor.
 
Oh, potència que ens apropa
a la cruïlla de les grans realitats;
força que és renéixer i seguir,
que és nou amor i antiga esperança.
 
Jo sé que és el teu crit,
aquest crit de Primavera!

La Moselle, març 1940

 

TARDOR

 

Claps de cel blau perdut
entre núvols en follia negra
i pluja de colors i fulles seques
sobre les pomes daurades pel sol d’ahir.
 
Vegeu els boscos vestits de porpra
per a rebre l’ermini de les neus!
Escolteu el riu baixar a vessar
com preparant sa cuirassa de gel!
Toqueu les pedres tacades de fang
estremint-se al xiular dels vents precursors!
 
És que el mon ha estroncat de cop sa rialla?
És que el seu pas s’ha fet més pesat i lent?
És que la vida vol fugir de la tebior?
 
Jo vull seguir els ocells
en èxode prudent vers la llum,
fondre’m entre els pins de les cimes altes,
passats els cinyells de milers de valls,
perdut el meu trepig
rera les remors de vil·les i ciutats…
 
No em retinguis més ací,
tu, l’uniformat que no saps qui sóc!
que jo no tinc ni accídia ni por
i d’alè me’n sobra per a seguir el meu vol
dintre un gran cel d’esperances i odis;
però, el blanc també es posa inclement
sobre els meus polsos, sobre el meu cor,
llast de temps, d’enyor i de tristesa…

Lager Ternberg, Tots Sants 1942

 

L’ENEMIC

 

Em tens lligat entre els tentacles del teu poder
i em cou el verdanc del teu fuet
sobre les carns eixutes pel treball i per la fam.
I has passat endavant, encara,
dalt del dragó del teu orgull
deixant un rastre de cendra i de mort.
Monts i valls s’aplanen al teu camí,
s’esfondren els murs i s’eixuguen els rius,
els vents empenyen les popes dels teus vaixells
i els cels s’esberlen al pas dels teus avions.
Com les aus de presa canten tes glòries!
 
Però, tu et negues en el deliri del triomf en va,
que dels secrets de les terres profundes res no en saps!
És que no sents el tremolar de les follies en néixer?
 
Tu no saps que és un pas de cavalls blancs
sobre el foc dels odis còsmics;
ni el fred dels acers sense beina ni cinyell
damunt la pell suada d’angoixes;
ni un rajar de sang pels espills trencats de les passions
que esclaten en les nits tèrboles d’estels!
 
No et tapis les oïdes, no,
que el terratrèmol germina a desgrat teu;
no acluquis els ulls, no,
que cimes ingents et colgaran sota llurs roques pesants;
no aixequis les mans, no,
enfront les ones dels oceans bullents!
 
Que tot vindrà a pleret i segur
cap a la teva eclipsi innoble,
cap a la revenja dels teus damnats i captius;
que la llum trencarà mordaces i grillons
i l’aire fresc escapçarà el teu fibló verinós…!
 
Em tens lligat, però no rendit,
no m’ajupo pas al brunzir del teu fuet:
en ta fugida et trobaré covard,
ofegat de por i de vergonya
en la tenebra espessa del teu crim…

L.T., Tots Sants 1942

 

LA TERRA

 

A la terra m’apropo en aquesta nit
Llarga i feixuga com un camí de dolor:
sagetes d’aquell vent que clogué els meus ulls d’infant
i calor d’aquell sol que colrà la meva pell efèbia…
 
Ni el silenci pot esvair les veus de les teves valls,
ni el temps, esborrar els colors dels teus monts,
ni la fosca, apagar les llums dels teus espais,
oh, record que enclou els mil perfums de la terra!
 
Passat que és blanc com els núvols del teu estiu,
com el pa i la llet que han nodrit els teus plançons!
Passat que és roig com el teu vi generós,
com tes viandes fresques fumejant de sang!
Passat que és blau com el teu cel sempre encès,
com les teves mars trencades en indomable granit!
Passat que és groc com el teu oli en gerra de fang,
com els teus blats drets de saó i d’orgull
 
L’avui és el pont fals sobre els corrents de la mort!
Però, jo torno cap a tu, oh terra!
cap a la rialla dels fills llunyans,
cap al plor de la muller en vetlla,
cap a la pressa dels vells que temen la fi;
perquè sóc l’home sol amb músculs d’or,
i nus els peus, nua la testa,
porta el meu pas la majestat del rebel.
Torno cap a tu, el cos a tremp, l’ànim segur,
perquè tes fonts no estronquen llur raig fecund,
perquè camps, vinyes i prats esclaten de verds gràvids,
perquè em crida a tothora el teu cor de foc,
perquè hi ha pendents comptes vells d’odi i d’amor!
Terra, terra! Que el teu demà és el meu demà
i a les teves ales casaré el meu vol!
Que sóc branca del teu arbre etern
contra el qual s’osquen destrals i serres!
Que de les flames del teu fer i sentir
jo vull ser la més viva i ardent!
 
Arribaré a tu, terra! `perquè sóc el rebel
i tu ho ets com jo, braços en alt, despert l’esguard;
perquè esperem, tu i jo, un mateix herald,
el qui muntarà el cavall desbridat de la revenja

L. T., 7-XI-42

 

ELEGIA D’AQUEST NADAL

Fuir! Là-bas fuir…

MALLARMÉ

 

El temps m’allunya del blau prenys de sol,
de l’hivern dolç on la llar és luxe del cor,
de les festes dringants de rialles i veus estimades;
és l’absència de mi mateix sobre caramulls de gel
i en sento la fredor ossos amunt
en aquests Nadals sense els vins de la tendresa,
sense el cordial tebi d’una taula a mitja llum,
perdut en un fons de neu el blanc de vaixelles i tovalles…
 
Oh, si les ales fossin pels humans!
si els núvols admetessin en llur cursa folla
la fita que els donés el meu enyor!
 
Perquè allà baix hi ha qui m’espera d’anys ençà,
qui sent com jo el pes del temps i de l’espai,
qui canta amb mi l’elegia d’aquests jorns sense represa
 
Que curt és el meu pas!
Que llarg el camí del retorn!
 
Però jo sé que el viarany no té trencants perdedors,
que retrobaré els calius nodrits de les cendres pròpies
allà on deixí els focs que s’encenen un cop i per a sempre,
i que reviuran en l’aire obert aquelles flors
que dormen avui en l’hivernacle de la solitud.
 
Deixeu-m’hi anar ara que el meu odi ha donat treva
i no viu en mi sinó l’ahir i el demà.
 
Deixeu-m’hi anar encara que el cel sigui de plom,
encara que les filferrades s’obstinin en ma roba de pres,
encara que l’arma apunti la ratlla del meu cap.
 
Deixeu-m’hi anar avui que és festa i vigília:
festa d’arbres mutilats sobre prats ennegrits de fulles seques,
vigília d’un renéixer de músculs dintre un bany de sang!

L. Ternberg, Nadal 1942

 

LES MEVES HORES

Per a Angel Olivares

 

Vull aire fresc per a la cambra del meu present!
 
Jo hi he cremat l’encens del record dolç
a l’hora blava dels quarts minvants,
i sobre el domàs madur d’il·lusions i volences
he posat, brodant-lo, un fistó d’enyor…
 
Per on entren els ocells de ploma brillant?
Per on creixen les flors de perfums torbadors?
Per on brollen les llums que entelen la visió?
 
Oh, calma dels muscles en la nit estelada!
Abandó del cos sobre el coixí de la fe ardent!
 
Vull aire fresc per a la cambra del meu present!
 
Jo n’he arrencat portes i finestrons
a l’hora grisa dels meus silencis,
i en la llisor àlbia de les parets al nu
ha escrit el meu esguard totes les lletres del dolor…
 
D’on vénen les veus que hi ressonen als captards?
D’on surten els vapors que assordinen els sentits?
D’on neixen les ombres que posen paüra al cor?
 
Oh, desfici de l’instint davant la nuvolada!
Tremolor de l’ànima a les criptes del juí serè!
 
Vull aire fresc per a la cambra del meu present!
 
Jo n’he esbucat sostres i murs
a l’hora roja de les meves rebel·lies,
i en la puixança de l’odi desbridat
ha tacat el sòl un xarbotar de sang…
 
Per on es fon el crit de la jungla en revenja?
Per on s’esvaeix el fum que excita la follia?
Per on s’amaga la mort si el dia és tot albada?
 
Oh, despertar d’aquest puny exultant força!
Vibracions d’acer en l’agonia del bàrbar vençut!
 
Aire!! Aire fresc per a la cambra del meu present!

L. Ternberg, 31-XII-42

 

LLUMS D’ALBADA

 

…I les ombres del bosc il·limitat i dens
s’han aplanat sota la pinta daurada del vent
i en les lluors roges de l’alba sagnant
el temps està infantant el jorn de les veus altes…
 
Ja no es torturen les branques en llur clam al cel;
ja no s’encrespen les rels en llur poar la terra;
ja el tronc s’ha enfortit de tant d’aire i de sals…
 
… i vençuts els remolins de la por valents,
alleujat el pes ferri de les cadenes,
atebiada l’ardor dels músculs a tremp,
vens tu, oh dona, amb un ròssec de sedes brodades,
al pas lleuger de les fal·leres que eclipsen la mort,
a la lluna de cabelleres enceses d’amor,
a la música dels mots que fixen la il·lusió,
al perfum de la pell nacrada d’ensomnis…
 
Oh, harmonia d’absències i enyors!
alcohol volàtil dels amples espais sense blau!
 
Qui punirà les mars que han engolit tots els creuers?
Qui serà pilot per un celatge tèrbol de passions?
 
Que jo et sé serena al cadafal de l’espera,
fines les mans sobre la pal·lidesa del frissar,
brillants els ulls sobre la porpra de l’ofensa…
 
Més i més temps, encara!
Més llunyanies de crueltat entre tu i jo!
 
Però, atenció, sempre, a la pinta daurada del vent!
suspesa l’oïda al jorn de les veus altes!
 
…Que jo tornaré sota un pont d’espases en creu
i et trobaré sobre un seient de fulles a l’ombra…!

L. Ternberg, 30-1-1943

 

NO PENSIS MÉS

Per a F.G.-M.

 

No pensis més, que el cabell perd color i arrel
quan l’esguard fuig per entre els murs del seny.
 
Treva és la follia de l’atzur obert a tots els vents,
tu, qui projectes ton cos contra el diedre del temps;
atura ja la fugida de tes carns davant la corrupció
i conserva l’orgull d’ésser fort en la sofrença.
 
No pensis més que el cor camina a salts
si els músculs s’aplanen sobre els llits del dolor.
 

+++

 
No pensis més, que el passat va engolint l’avenir
i les formes es fonen i refan en l’aclucar d’ulls.
 
Tu no veus rera els turons de l’esforç tensat
un esclatar a ritme creixent de pans de flors,
un germinar de dies vius de llums i d’hores,
un gravitar de sons entorn d’un arbre gegant…
 
No pensis més, que sentiràs a la sang la febre de la fe
en aixecar l’esguard vers la celístia dels astres fecunds.
 

+++

 
No pensis més, que l’ombra assetja el teu aire
i n’hi ha de pur en l’albada sobre l’ample mar.
 
Ja no és un sol de fal·lera qui fon les neus,
que és un foc de boscos i d’urbs sota les ratxes de l’odi,
que és la sang d’anys d’escarni a l’home que vetlla
i una veu ressonant en la vall de les aigües sense fre…
 
No, no pensis més, que el teu braç ha de vibrar
al pes dels acers nus, gelats en la gran espera…

L. T. abril de 1943

 

ELEGIA DE PRIMAVERA

 

…I el verd més net va brodant la terra
amb força de sang que renova les passions,
però empeny la visa als ports del dolç repòs…
…I l’espai s’embauma de flors multicolors
i les valls s’emplenen de sons avellutats:
remors d’aigües, cantar d’ocells,
fecunditat dels aires entre remolins de pols!
 
Ho saps tu, d’on venen els núvols del desig?
 
Per entre les clivelles dels boscos puixants
arriben les teves llums i les teves veus,
oh, revifar d’amors que la neu ha estat cobrint
en un hivern de terrors, de plors i de nits llargues!
 
Correu dels vents que embriaguen aquest matí,
perfum de pol·len a través de les finestres del cor,
tremolor de carns en la humitat de la suor vençuda,
evasió sublim cap al paradís dels blaus cobalts…!
 
Jo sento, Primavera, com freguen tes ales
la galta fresca dels móns renaixents,
el solc ubèrrim dels rius desbridats
i la meva pell enyorosa d’uns altres palmells suaus i tebis…
 
Obriu-vos, camins, que sento l’esperó del temps!
Que perdo anys esperant el favor dels teus estels,
oh, Primavera que t’esmunys sense estimar-me!
Jo vull córrer a cercar-te on et sé nua i confiant,
on pugui veure cor que vos la copa dels teus nèctars
i atordir el meu frissar en l’harmonia dels teus posats.
 
Obriu-vos, camins, que els lligams estan cruixint
i un carro de foc ha d’il·luminar el màgic capvespre…

Pasqua de Resurrecció, 1943

 

LA CURSA DEL MEU RETORN

 

L’espoir luit comme un brin de paille dans l’étable.

VERLAINE

 

S’apagaren els volcans en la nit calmosa
i les terres es refreden sota les ratxes de la solitud.
 
Qui m’obrirà els balcons al carrer formiguejant?
D’on sorgirà l’herba que tapissarà el meu pas?
 
Ja els murs del passadís regalimen aigua,
buit de companyies, incerta la seva fi,
ressonant de planys a cada agulla clavada
en la pell incolora de la vellúria prematura…
 
I els peus resten clavats en el fang del desgel
com si el sol hagués fugit mons enllà…!
 
Per què l’ombra no trenca aquest silenci que fa tremolar?
 
Jo vull córrer a trobar terrenys segurs,
cansar-me de llums, de sons, de gent
i sentir l’afluir de la sang als membres adormits;
saber que encara sóc, que les mans s’obren i tanquen,
que els ulls capten amb goig la forma amiga,
que l’olfacte reviu al perfum reconegut,
que el cor s’estremeix al toc amb pedra casolana.
 
Oh, fugida triomfal per un camí de salvatge fecunditat
al camp ras on reposen antigues passions!
 
Digueu-m’ho que el gris del cel no deixa
i que d’allò que estimo res no s’ha perdut;
que el món sencer espera el meu retorn
i que dels arbres serrats seran colgades les rels…!

L. T. maig 1943

 

ANIVERSARI

Als 26 maigs de C. O.

 

I passen els anys com un aire lent per baranes de ferro:
fou l’ahir covard fugint al misteri de l’ignot
deixant sobre el tapís de cendra petjades d’enyor…
 
Qui engegarà els teus trens per la via del gran destí?
 
I les reixes pesen sobre les ales del teu impuls:
és l’avui que és sord a la crida dels boscos cremant
on la llum és força als ulls i el vent nervi del braç…
 
Qui seguirà els teus trens per la via del gran destí?
 
I el món s’obrirà com les roses d’aquest maig:
serà el demà desbordant les portes del triomf
i encenent de fe camins de bellesa i d’amor…
 
Qui pararà els teus trens per la via del gran destí?

L. T. maig 1943

 

ALBADA EN ROIG I EN BLAU

 

Que la nit esborri els colors d’aquest tarda!
Per què els vull si senyalen vida allà on regna la mort?
Oh, cauteri de la pell orfe d’esclats i turgències;
distensió del cos sota el pes de gelades solituds!
Que m’abriguin ja aquesta nit que és silenci i repòs,
que jo estimo l’orbesa davant els reflexos del dolor
i la sordesa al pas de les aigües que s’enduen el temps…!
 
Prou de la verdor punyent d’arbres i herbes!
Només dansa d’ombres sobre un coixí d’altres ombres
i gemec dolç del vent per les esquerdes dels alts rocams…
 
Jo batré el fred dels núvols esquinçats d’esperes
mentre la nit es clourà en l’encesa dels focs amics:
nit imminent que retornes la polar als meus camins
i empenys l’humà deliri cap a riberes de sorra fina!
Nit que et desvetlles a una fressa de cursa d’estels
per a esvair dels cors la por de les claredats…
Porta el teu alè sobre un vellut de galta fresca
a la cova dels meus anys d’absència estèril!
Per què vull la llum en l’estança d’aquesta llunyania?
Per què vull la llum, si no tinc el blau i el roig aquells,
que foren agulló del meu viure un serè matí de juny?
Que me’ls torni l’albada que naixerà del teu besar,,
oh, nit que alleuges el mal amb bàlsam de tendreses!
Que me’ls torni l’albada, roja de sang, blava de fe!

L. T. juny 1943

 

LA NIT DEL TEU SILENCI

 

Vull els teus mots, ja que em manca la teva veu
i se’m fa deserta la planúria del voler oprimit…
Com me crema la set d’aquest cridar de rebel·lia
i em fatiga la marxa sobre el roquer d’un món apagat!
 
Aigües profundes on la llum té cos i el so és silenci:
aigües pesants per a qui vol l’aire de cels il·luminats!
 
Jo dormo en la nit blanca dels pitjors crims,
rampa a les mans, pesombre als ulls,
fèrtil dolor en el dors afeixugat
de despertars quan l’alba encara no ha desclòs;
somni de somnis temibles, jou de tenebres amenaçants,
flotació dels sentits pels llacs gelats de la son,
oblit mortal que pren terreny sobre un vehicle de temps…!
 
Vull de tu mots que revifen els calius ofegats,
puix que em fa por de les cendres llur lent refredar
i de les aus llur crit de deserció hivernal…
Oh, vetlla triomfal de les voluntats armades,
tensió dels muscles a l’aguait de la presa segura!
 
Vull els teus mots, que són contacte en la llunyania,
que em fan de llast en l’aerostat d’un destí puixant;
perquè jo sóc per tu en el prodigi del meu avui
i per a tu seré en la represa del meu demà…
 
Vull els teus mots, que són ma força i mon impuls,
que jo sabré fer-ne les pedres i el ciment
per al gran temple de la immutable fe…!

L. T. juny 1943

 

TU NO HO SAPS

 

Em fas a bord de l’espera pacient
on l’onatge és calm com un dormir d’ocells,
on el vent és manyac com una ombra de salze,
on el sol és tebi com una llàgrima d’enyor…
 
Però tu no ho saps on estic jo!
Que són molt alts els verds que em tanquen
i espais de buidor encoixinen els meus clams!
 
Oh, inèrcia a l’avanç dels monstres somrients!
Engany del cor confiat que és tot bonesa!
 
Tu no saps com me crema aquest silenci
de dies i nits curulls de crims i covardies;
aquest ésser sord al tètric roncar
dels agonitzants del fred, de la fam, de la fatiga;
aquest ésser cec davant el roig de la sang…
 
Vull que sàpigues qui em té entre les ungles,
qui em lliga peus i mans al jou de la dolor,
qui m’ha afonat al pes dels treballs forçats,
qui m’ha llevat el consol del plorar fecund,
qui em manté privat de l’impuls del teu esguard…
 
Si pogués dir-t’ho d’aquesta llunyania estant!
Voldria trobar el teu odi unit al meu odi
com el teu amor s’uní un dia al meu amor!
 
Però el meu silenci no ha parlat prou clar
i tu no pots saber encara on estic jo!
 
T’ho diré amb la veu del qui reneix
en un món encès de tanta vergonya…!

L. T. juliol de 1943

 

NIT DE VETLLA

 

Que no vingui el somni aquesta nit
puix que són meus els estels més brillants,
puix que és meva la lluna entrant pel finestró…!
 
Que no vingui el somni amb la fresca dels seus somnis,
amb la llum màgica d’allò que mai no serà,
que vull silenci perquè el vol la teva mà
i ombra brillant per a la teva carn bruna…
 
Jo estaré dempeus al tremolor dels llavis sense veu!
I l’olor dels cabells al vent renovarà un joc de promeses.
 
Tu seràs per a mi, aquesta nit de vetlla,
univers de forces lliscant per l’herba eixuta,
embruix vital a les remors de les fonts blaves…
 
I seguiràs el meu pas pels tròpics del desig,
ofec d’encens cremant, canelobres d’or,
grillons de gelosia en els turmells frenats…
 
I la meva febre abrandarà el teu esguard,
pell contra pell, pressió dels dits sobre el teu braç,
baix relleu de mots en un marbre de distància…
 
I per a tu escamparé la fosca al xisclar del primer tren,
gest olímpic del qui ha vençut i conserva,
oblació al món que reprèn sa marxa gratuïta…
 
Que no vingui el somni aquesta nit,
puix que em cal un bany dels teus perfums
a la vigília del comiat que farà reals els somnis…!

L. T. agost 1943

 

L’ÚLTIMA ESPERA

 

I sempre la mateixa imatge.

Hom té dos ulls de massa.

R. M. RILKE

 

Per les gelatines d’un aire dens de frescor,
on té cos el perfum de la fruita madura,
on la boira lleva dibuix als accidents del camí,
m’obro pas amb la feixuguesa del captiu…!
 
Trepig sacríleg de la darrera catifa verda!
 
Cada volta més fosca l’hora del meu deixondir,
més sensible l’avanç de la tardor triomfant,
com m’aixafa inclement l’horitzó negre del treball!
 
Angoixa dels lloms emmagrits sota el fibló del fuet,
lladrucs del gos que exigeix l’impossible esforç!
Per què no calla ja el ressò dels martells contra el ferro fred?
 
No m’ha migrat prou aquest avorrit esperar
del daltabaix que esborri les taques de la vergonya?
 
Voldria estalviar-me les neus que una altra volta gelin
aquestes mans marcant de sang la pedra cantelluda
i aquests peus mig nus en la dansa trista dels indigents.
 
Voldria deturar el descens de les fulles mortes
i empènyer novament els verds a il·luminar els camps;
escoltar encara el botzineig dels insectes en llur vol mandrós
i cremar amb molt de sol la meva esquena nua…
 
Oh, curs del món sobre l’òrbita del temps!
 
Per què la bonança se’n va tan aviat
si no tinc a punt el llit on reposi la meva pau?
 
Per què els gèrmens de vida volen dormir
si en el forfollar la terra amb eina pesant
la trobo calenta encara dels migdies estivals?
 
Per què no el sé jo el conjur que apropa la fi?
 
Que ve a poc a poc i jo em frisso en la fatiga mortal,
però ve com la justícia que repara el crim,
com el sol que esquinça les tenebres,
com la fe que eclipsa el dubte poruc;
ve, car la Terra gira pels grans universos
i els estels la contemplen en son ressorgiment…!

 

LA RIUADA

 

La neu fosa desborda els torrents a un so de cristall
–clenxa d’argent entre els vessants que volen reverdir–,
i el riu revé –rescloses obertes a les forces indomtables…
 
Qui contindrà el teu impuls vigorós
si les ribes perden llurs ciments al pas de tes aigües folles,
si les nues arrels són urpes impotents en llur estreta,
si dus en al·luvió tota la joia que sap engendrar el silenci?
 
Ai las, les imatges que són per tu corones de llum,
els acords que bressen la distensió dels qui triomfaran!
 
I força! Força de gegants per a la vida que reneix!
Prou cuirasses de superfície freda!
 
Què oculten entre cendres els boscos calcinats?
Què enterren les grans ciutats enrunades?
Què disfressen els prats profanats i bruts?
 
Cerca, cerca’l i troba’l,
l’espill que et presenti fetes èpica i bellesa
la misèria i la mort que deixes enrera;
que t’embriagui com a mi
la màgia d’aplanar allò que t’ha barrat el pas,
de saber-se pagat per la dissort dels altres,
de sentir sobre les mans gelades per l’odi
el tebi gotejar de llàgrimes innocents…
 
Què se me’n donen ja les tombes de dones i d’infants
si és aquesta la justícia dels condemnats
quan cauen les reixes i s’esberlen els murs!
 
Qui podrà contenir-te, riu,
si corres impetuós fora de mare
i noves aigües t’empenyen vers els espais infinits?
 
Força a mi! Força de gegants per a mi,
que sóc la vida! La vida que reneix!

L. Ternberg, 1 maig 1944

 

EL MEU LLAC

 

Estic tan sol a la cima que domina el llac
al fons del qual dormen les imatges que estimo,
a les platges del qual dansen lleugeres les meves forces…!
Oh, llac de la meva pau i dels meus records!
Llac que un dia creuarem tu i jo
sobre el canot dels triomfs difícils,
sota l’ombrel·la d’una alba riallera!
 
I que ara donaria els ulls per veure’t corpòria i mòbil
allí on les aigües són més blaves;
i les oïdes, per escoltar la fressa del teu moviment
ací on l’espai té la ressonància flonja;
i les mans, per estrènyer els teus monyons enfebrats
ací on l’herba té la frescor de les brises altes.
Debades cerco el sentit d’aquest confinament
si pertot senyoregen els verds i els blaus, la llum i la vida,
debades pregunto el per què de tant silenci al meu entorn
si el dia i la nit ofeguen l’esclat de llurs veus meravelloses,
debades desitjo quelcom de tu en aquesta hora densa
si el cel és mat i no emmiralla el meu gest…
 
I, tanmateix, espero… Espero no sé què…
Tal volta aquesta música que ve i s’entorna,
sempre tan feble, sense deixar-se tan sols conèixer;
potser aquell punt de color que passa tan lluny
que no puc saber si és o no una dona;
qui sap si aquesta ventada frèvola que ja ha passat
i que podria ser el tast d’una inèdita dolcesa.
 
Ah, éssers que en aquest avui esteu tancats
a la caixa forta dels únics tresors que em valen!
Jo sé qui paga el preu del vostre rescat!
Sortilegi amarg el de tantes donzelles en carmesí
en arribar de cada capvespre l’hora sense color…
 
Heus-les ací, agenollades a les ribes del meu llac:
elles ploren els qui ja han mort…
Heus-les ací, cobertes de llurs cabells desfets:
com escolta l’aigua llur tristesa!

L. T. maig 1944

 

LA MISSIÓ

 

Tinc núvols de cendra a l’abast de la meva mà:
univers vergonyant que vols amagar el teu dolor…
I tot és un moure’s debades
en el desig d’aire infinit.
Respirar feixuc dels qui s’agiten en la nit enervant!
Pressió dels polsos sobre un capçal d’acer!
Per què no veniu al vesprejar d’avui
oh, missatgers de la revenja!
Cesseu el vostre cavalcar
boscos i prats i cultius enllà
i veniu on els unglots no tinguin eco!
Que ja he trucat prou aquesta porta
rera la qual amenaça el desconegut;
que el domàs no llisca al meu esforç
davant la finestra que recull la llum;
que el meu somni no avança més
tan dreta és la costa que mena a la fita.
Ah, consol inoperant dels llargs silencis!
Avui em cal la sang que marqui dreceres en el camí,
el foc que il·lumini el pas per la tenebra depriment,
la mort que faci densa la joia del triomf.
Pas per a mi que vaig de recerca
vers el paradís on dormen les veus i els riures
que foren antany aliment de la meva homenia!
Què voleu, oh núvols de cendra,
entre els arbres del meu horitzó!
Què preteneu, llàgrimes d’un cel que es fon
aquesta tarda que l’enuig m’estova els ossos?
No en destorbeu més la missió que m’és sagrada!
I pas, pas per a mi que vaig de recerca!

Juny 1944

 

EL MISSATGE

 

Voldria parlar-te avui que fa la tarda àcida
i els arbres llencen a milers els pètals de llurs flors,
 
Voldria parlar-te i dir-te que em cal
puix que l’herba ha crescut i el trepig és sord.
 
Voldria parlar-te però no trobo missatger…
 
Massa feble la meva veu empresonada!
i encara les boires que barren el camí del sud,
els vents invencibles que debel·len el coratge i la fe,
la cremor del foc que abranda tota la terra…
I aquest plom del temps sota les ales de l’anhel
com un llast d’esperes, de silencis, de sanglots.
 
Voldria parlar-te avui que podria ser festa
si no vols aquest buit que em reté immòbil
sota el pont volat de les fal·leres més fecundes.
 
Voldria parlar-te
dels camins que una altra volta s’obriran,
del cavall que em deixarà a la porta de casa,
de l’aigua que em posaràs per a esbandir la pols,
de la taula blanca on satisfaré la fam,
de la gerra de fang que ompliràs de vi daurat,
dels llençols perfumats on trobaré el repòs…
…i de les teves mans que em donaran tendresa…
 
Voldria parlar-te avui que fa els anys
i jo estic entre estels, arbres i pedres,
avui que pressento segur i proper
el toc que dreçarà les meves banderes…

L. T. 3 juny 1944

 

FIDELITAT

 

Encenguí fogueres als cims més alts de la meva terra
i les columnes de llur fum fan l’altar del meu coratge.
Encara les veig d’aquesta absència estant
com corones de celístia sobre pedres sobiranes,
i no entelen el guiatge de llur esclat
els telons d’oblit que va baixant cada diada.
S’ajupen les meves espatlles al pes de les amargors,
s’afluixen els meus genolls en l’ascensió difícil,
però cap rastre en el meu cor d’un present al qual no em dec.
Jo pertanyo a una fe guardada en sagrari hermètic
dintre el temple dels meus primers gestos d’home.
Que passin, que em freguin si això els plau,
els vents violents però estèrils, sense perfums ni pòl·lens,
que no canviarà el veler el seu rumb als ports d’abric,
que no m’ofegarà llur xoc contra l’esguard altiu,
que no m’enganyarà els sentits llur aparent frescor.
Heus-me ací, devot a un culte que és festí de l’ànima,
segur a allò que compta, que crema, que creix,
que és dolç en sa presència i punyent quan és llunyà;
embriac de les joies que són meves i de ningú més;
ferreny dintre el castell d’una solitud que em defensa…
Ah, vanitat d’un món en foll aiguabarreig,
mirallets seductors que deformeu línies i moviments,
no apel·leu al sortilegi d’un cant de sirenes gratuït
ni forceu més el governall que jo he fixat d’antuvi,
que no perdo de vista les fogueres que un dia encenguí
i sóc fidel als déus que beneïren la meva sortida.
Passeu, anys, amb els vostres deliris, fal·leres i dolors,
que jo resto, impol·lut el cor, sòlid l’esperit,
a l’aguait del toc que, sobre la mort, restauri la visa.

Juliol 1944

 

RECANÇA

 

L’air est plein de frissons des choses qui s’enfuient.

BAUDELAIRE

 

Ho deixí tot per anar amb les aigües lliures
i molta terra estranya ha precisat la meva absència.
Però el món distret no ha parat la seva dansa
i canvis hauran vingut, indiferents al meu parer…
 
Tant se val que retorni una nit amb mil estels
o un dia tebi i dolç com la fruita assolellada,
que no trobaré pas el seient que fou per al meu pes
en el tren del temps, sempre en marxa i sempre present…
 
Ho deixí tot per anar amb els vents indòmits
i núvols metàl·lics guarden el meu captiveri.
 
On para la vostra joventut, amics d’aula deserta?
Ai las, dels cants que fermentaven en una nit de disbauxa,
del posat greu i pueril quan nodríem els corcs de l’ambició,
d’aquell va fer i desfer per un plaer vital de moure’s…!
 
Per on s’esvaí el perfum de les coses que foren meves?
Ah, d’aquell llit que es feia curt en ma creixença,
de la gàbia on han refilat i mort els meus canaris,
del gronxador que bressà els meus somnis d’adolescent…!
 
Qui haurà trencat les rutines que em serviren de cultiu?
Oh, el gust de triar una hora per a cada gest,
de conèixer per llur ombra cada arbre del passeig,
de trobar en cada transeünt les dades de la pròpia posició…!
 
Per què em sembla irreal la mà que em planxà el cabell?
Ah, de la veu ofegada per la pressió del cor,
del repte jove a tots els consells del seny,
de l’instint que obre les portes als bells paisatges…!
 
Ho deixí tot per seguir el joc del meu destí,
aquest que ara m’empeny per tal que retorni…
 
I el tren del temps no s’haurà aturat en el trajecte infinit…
I serà un món nou el que trobaré allí baix…
I l’home dirà que el viatge el fa feliç…
 
Però no m’obligueu pas, llums del capritxós camí,
a la renúncia d’amors, rutines, coses i amics,
que ho deixí tot, però encara m’ho estimo…

 

OFRENA

 

Avui que la vall s’ha clos sobre la intimitat,
avui que el tapís vegetal ofega l’avorriment,
avui que em ve a la gorja la pressió d’un cant,
deixa que encengui la foguera dels somnis…
 
Oh, fruita meravellosa de l’arbre dels anys perduts!
 
…perquè si el temps ha empobrit la meva sang,
si el nervi s’ha afluixat darrera els genolls,
si el meditar porta un llast sobre les parpelles,
si no tinc res de res dintre el palmell de la mà,
encara em sobra impuls per arribar a tu
a dir-te la fe que vessen aquestes hores…
 
Qui ho dirà, avui, que jo he estat i que seré?
 
I tanmateix, hi ha un camp infinit muntanyes enllà,
i l’aire que fou meu i que em guarda sa riquesa,
i l’aigua que podré solcar en ruta a d’altres mons,
i les ciutats que bullen d’ambicions i de follies,
i força per aquell qui sap per què brillen els estels,
i poder per a qui té mil camins davant dels ulls…
 
Ah, cavalls enfebrats en la llarga reclusió!
 
…que la llum esclatant dels migdies vora la mar
i la tenebra fecunda de les nits sense brodats,
seran els pols per a la rotació dels meus dies!
 
Jo ho sé que em cal només arribar i fer,
que les portes no m’oposaran llurs forrellats,
que el vent empenyerà el velatge del meu triomf…!
 
Jo el vull complet, irradiant i gràvid,
per a donar-te’l un dia càlid com aquest avui,
a tu, qui estimes els tombs de la meva fantasia…

15 agost 1944

 

ELS MORTS

 

I no esteu ací, ara que la fruita cau de madura!
 
Jo us he vist en la puixança de la vostra acció
i m’han cremat les flames de la vostra fe generosa:
han passat els anys i llur pols és glòria per al record…
 
I no esteu ací, ara que la fruita cau de madura!
 
Jo us he vist vençuts, les dents serrades de ràbia
i m’ha fet plorar la queixa del vostre dolor fertilitzant;
heu travessat monts i llurs cimes són corona de sacrificis…
 
I no esteu ací, ara que la fruita cau de madura!
 
Jo us he vist condemnats, els ulls estúpids d’horror
i he sagnat amb vosaltres a l’hora en què la mort vencia:
heu parat la marxa triomfal amb una gesta d’herois…
 
Per què no esteu ací si la fruita cau de madura!

L. T. agost 1944

 

SOLITUD

 

Aspra és l’escorça d’aquests arbres
ara que l’aire és sec i el plor ardent!
 
Ni els colors que forçaren el meu respir,
ni els perfums que refinaren els sentiments,
ni els sons que feren tangibles els objectius
no són d’aquest avui en què el gest no té folgança…
 
Que haveu fet anys i espais hostils,
dels homes que podien ésser els meus amics?
 
Aspra és l’escorça d’aquests arbres
ara que és pols la molsa que refrescarà la meva mà!
 
I estic sol ací, on tanta gent hi ha,
perquè l’herba no és per al meu repòs,
ni el sostre de tots per al meu refugi,
ni el cor dels altres per a la meva veu…
 
Qui ho sabrà que la vida és el no-res
on no he pogut trobar els meus amics?
 
Aspra és l’escorça d’aquests arbres
ara que les nafres han esmolat llurs arestes!
 
Res no és meu, sinó l’espera angoixosa
d’una ruptura que obri portes i finestres,
d’un crit que esbatani les preses de l’odi,
d’un primer pas per uns camins infinits…
 
Serà l’abraçada d’un triomf guanyat a pols
que farà de tots els homes els meus amics?

L. T. agost 1944

 

ELS CERCLES

 

Heus-me posseït per la por que no és mai covardia,
la que engendra el coratge dels qui han de vèncer,
car jo no sé res del que m’espera rera la porta que s’obrirà
ni tampoc si és el meu pas que ha esquinçat la boira.
 
Podré solcar tants i tants boscos ombrejats de perfums?
I creuar els rius que em rentin la pols dels peus fatigats?
 
Que els meus cercles eren la mar que és gamma de blaus,
la ciutat que en recull la calitja i les remors
i tu, dona, que vius a l’empara del bell connubi.
Ai las, els camins sinuosos per la sorra banyada!
Les torres urbanes cara a un cel tèrbol de reflexos!
Els braços manyacs que em menin per la casa oblidada!
 
Jo sé que és aquesta l’hora de retornar als meus cercles,
de refer les formes que els anys han esborrat,
de retrobar els cossos que s’han perdut espais enllà,
de sentir un altre cop la ressonància de la veu tendra,
de gustar els nodriments casolans per a mi sol…
 
Qui seré jo al decorat del meu primer teatre?
No em sentiré en destret, orfe o estranger
allà on la llet fou dolça a la meva boca d’infant,
on he esmerçat els ulls per a entrar al saber d’altri,
on he polsat tot just la meva força vital,
on he somniat que estels m’il·luminaven l’avenir,
on el silenci només ha estat confident del desig de trobar-te?
 
Sobre teu, de la ciutat i de la mar, cos dreçat, punys closos,
poso l’esguard, avui que el sol és de triomf presagi.
No vull ésser el captiu que no s’ha fet amb el rescat
i espera, passiu, que el deslliguin mans amigues;
que no et calgui ignorar com sóc ara, llunyà,
quan em retrobis amb la iniciativa del mot i del gest!
Que el meu retorn obtingui el nimbe del vencedor
on l’aire i la terra facin frugífers els meus cercles.
Apropeu-me aquest instant, jo us ho prego,
oh, llums que feu tremolar les hores del matí!

L. T. setembre 1944

 

ORACIÓ D’OCTUBRE

Ce bruit mystérieux sonne comme un départ.

“Chant d’automne”, BAUDELAIRE

 

Per què els núvols no s’aturen en llur vol,
si llur moure’s és temps que s’esmuny
i aquest temps, silenci i tristesa per a mi?
 
Per què els dies no estronquen llur successió
si cada albada posa al viure un presagi de tenebres,
i cada capvespre, arcs voltaics als meus ulls malalts?
 
Riure o plorar, tant se val, si és obrir el cor!
 
Sentir sobre els polsos les pesantors, les frevoleses,
el setí dels odis, les agulles de l’afecció;
àgils els peus sobre els carrers assolellats ,
buides les mans puix que és fortuna la fe,
encès l’esguard a la recerca dels blaus cobalt…
 
Qui ha posat al meu pas la sordina de la decepció?
 
Oh, déu, qui rodejares de prodigis la meva il·lusió,
posa l’univers sobre un eix que refaci els dibuixos enyorats,
munta guàrdia de foc als camins per on fuig el temps!
 
I que els mots tinguin altre cop l’únic sentit de llur música
–ocells que cerquen els rumbs pels remolins de l’aire–
que els gestos marquin només el ritme de les danses verges
–arbres sofrents a l’huracà de les forces invictes–
que les passions siguin simples com la gana o la set
–fruites que irradien la voluntat de llur frescor–
que els gustos portin l’apremi de la cobdícia
–torrents que en al·luvió s’enduen tresors frustrats–.
 
Ah, l’aridesa dels vents, de les aigües, de les terres… de les ànimes!
 
Si ja no puc ésser jo, per què esperar l’hivern?

K. L. M. octubre 1944

 

CEL ENREIXAT

 

I quan feixos de llum projectats al cel
fixaven reixes a la finestra de la meva nit,
he temut l’espai hostil que deforma la bella imatge.
 
Han mort mots estius, han viscut massa hiverns,
d’ençà d’aquell matí perfumat d’herbes d’altura,
en què el somni s’esvaí per a donar pas al coratge.
I el món ha donat tombs en la gàbia de les dissorts,
i els corrents de la follia humana m’han lliurat a l’enemic
i he creuat el riu de la vida dolça a l’hora porpra del sacrifici.
Oh, cel que em dones l’aire! Per què m’has confinat?
 
Avui demano llum a l’entorn del meu llit de pres
i ones de tenebra llepen amb usura la meva cara;
prou reclamo els sons que poden desvetllar els meus sentits,
però un estrèpit d’enclusa freda clou amb dolor la meva vida;
i si vull per als meus dits la manyaga dels velluts, de les sedes,
és la pedra de cantells vius que ensagna les meves ungles.
Ah, la solitud que s’enfila al sostre opac del temps
i deixa un verí lent sobre els cors que lliuren les armes!
 
Jo compto amb la fe que em conferí pròdiga una altra fe
i és un combat el meu dintre trinxeres sense parapet
enfront a forces que s’esborren en el gris de la tardor.
 
Ben poc sóc jo, cremats amb els anys els meus recursos,
en aquesta hora que posa fi a la maltempsada:
tot és erm allà on germinaven els meus nodriments,
tot és silenci allà on la vida es gronxava entre cançons,
menaçant el no-res d’engolir les essències del meu ésser…
 
Obriu-vos ja, reixes, sobre aquest cel que és el seu cel!
I rebré força d’una altra força pel correu dels estels clars.

K. L. M., octubre 1944

 

LA NOSTRA CAMPANYA

A l’amic Josep Bailina

 

I quan els cels s’han destenyit de llur blau jove
I el sol s’ha endut la pols d’or dels seu lluir,
he vist felins clavar llurs urpes en la carn dels meus
i serpents d’escata fina ésser el fuet dels cancerbers.
 
Pàl·lids els crits de l’ànec salvatge en la tarda freda,
pàl·lida la por del qui porta la sang, roig l’entredits…!
Qui vol venir amb mi a desvetllar els cementiris?
 
Ningú no sap com les arrels poen aquesta terra
que és llot pres a l’escalfor de cendres humanes.
Ningú no sap com l’aire capta els perfums del bosc
si els cossos cremant han posat amb llur fum l’horror a cada gorja.
 
Pàl·lids els gestos de l’home torturat fins a la follia.
pàl·lida la vergonya del qui adorm l’oïda als clams de la fe…!
Qui vol venir amb mi a desvetllar els cementiris?
 
I els clarins de guerra cridaran a la revenja
quan arribi amb esclat l’alba de les llums potents.
Tots els ulls parlaran la llengua de l’odi sagrat,
tots els braços aixecaran a pols l’arma triomfal.
 
Pàl·lids de terror els assassins del qui ha estat just,
pàl·lida la glòria que tornarà jove el blau del cel…!
Veniu amb mi, tots, a desvetllar cementiris!

K.L.M., octubre 1944

 

VOLER

 

Ens pesa l’ombra que projecta el propi cos
sota la llum vertical que refreda els sentits.
 
Voler un cel pur per on arribi la tebior
que els estels guarden per als nostres somnis!
Qui m’ha menat per aquesta gorja estreta?
Gorja de crueltats obscures,
de sadismes disfressats,
de dolors infructuosos…
Jo no sé on sóc, què sóc, qui sóc.
Ni qui m’estira pels peus al centre de la terra.
 
Voler una nit en què el vent no dormi
i sigui la seva veu qui vetlli els nostres somnis!
Qui ha fet denses les tenebres del neguit?
Neguit del temps esborrat,
de les joies reprimides
dels excessos cerebrals…
Jo no puc córrer a través dels camps sembrats.
Ni abeurar la sed a la font dels bells sentiments?
 
Voler la solitud dels mars, dels aires, de les selves,
que llur brogit atorgui grandesa als nostres somnis!
Qui ha cauteritzat el cor de les multituds?
Cor de batecs ritmats,
de passions adotzenats,
de fal·leres de cendra freda…
Jo no espero res del progrés que només brilla.
Ni de les harmonies que no neixen de l’amor.
 
Ens pesa l’ombra que projecta el propi cos
a l’hora de recollir el fruit dels nostres somnis.

K.L. M., novembre 1944

 

ELS GIRA-SOLS

 

Tot és fred a l’entorn del jardí,
fred groc que puja de la terra,
fred blau que cau, per entre els núvols,
fred roig que ve dels coàguls de sang.
Els gira-sols han tremolat de tant silenci
i han obert llurs ulls gegants
quan l’alba boatada de boira
ha conduït uns homes a la mort.
Ara cerquen debades la pietat del vent
per a esborrar del tot l’eco de l’afusellada…
El matí serà llarg perquè el sol s’amaga
i el fred fixa l’angoixa de la immobilitat.
La sentor del crim s’eleva del bosc veí
i vibren les filferrades com un nervi ferit
fins allà on l’aire és flonjo i fugisser.
I els gira-sols tremolen encara més
ara que el camí es gela a l’ombra dels morts.
Qui ha convertit el món en una closca buida?
Per què l’espai és absent sobre les lloses grises?
No hi ha ningú per a plorar.
No hi ha ningú per a odiar.
Uns homes han estat assassinats!
A la resplendor de la carn sacrificada
els gira-sols han retrobat la força
per a girar lents sobre llurs tiges.
Els ulls gegants miren, ploren, odien…

K.L.Mauthausen, 1944

 

CAMBRA FOSCA

 

He oblidat què hi ha darrera els murs que em tanquen.
No sé per què el temps es desentén d’aquest dolor.
El món és silenci.
La vida és espera.
La mort és solitud.
No ha vingut ningú aquesta nit de ceguetats?
Ningú que portés el guiatge dels potents,
ningú que aixequés la veu dels cabdills.
Per què parleu, soldats, si no us comprèn ningú?
Per què calleu, poetes, si a cada porta poseu la llum?
I jo entre aquests murs,
entre cortines de sang infecunda…
Jo que espero collites generoses,
i amors prolífics,
i universos de pau.
Oh, la por del no veure, del no saber, del no sentir:
ferides les mans d’anar a les palpentes,
encès el pensament del preguntar sense resposta,
sordes les oïdes d’aquest mutisme martellejant.
Qui voldrà treure’m d’aquesta cambra fosca?
Veniu, cavallers daurats dels dies de sol!
Que els camps devastats no són estèrils
i jo, que callo entre silencis, parlaré…

K.L.M., novembre 1944

 

EL GRAN DIA

 

I m’enfonso en l’espai verge de l’alba,
quan la llum és freda,
quan l’aire és subtil,
quan el sol es frega els ulls.
Ja no sé on para la nit,
ni el vent que la féu temible,
ni la humitat que creguí de sang.
D’on ve aquesta calma inaudita?
Tot és fecunditat sobre l’erm d’ahir,
humus que la dolor ha deixat sobre la Terra,
i dolç, aquest silenci fet de tantes remors!
Tots els ocells muts han mort a l’hora sacra
i en la fressa del concert universal
són els vivents els qui en canten la melodia…
 
I veig els homes, lluminós l’esguard,
tendre les mans vers l’espai rogenc de l’alba,
obelisc humà com un impuls ver l’alt,
desig suprem de possessió absoluta.
S’han esvaït les forces que els negaven
en els gresols gegantins dels falsos ors
o en la mar de la puixança borda
Avui són sagetes llençades a un blanc inèdit,
febre als polsos, al nervi de l’acció.
 
Tots els colors enlluernen i cremen
i el sol s’enfila per la tàpia del nou dia.
Calma fèrtil sobre la terra màrtir!
Remors de vida entre l’humus del dolor!
 
Jo m’enfonso en l’espai verge i rogenc de l’alba…!

L.M., novembre 1944

 

PELEGRINATGES

 

És el vent amb son neguit de cada dia
qui porta cels enllà les àlbies túniques dels déus
i quan la pau abandona el clos de les terres fidels
la pols dels camins fa aspra la llum dels èxodes.
 
Jo he cercat pel món la veu dels núvols!
 
El bosc ha posat l’ombra dels pins ben nodrits
sobre el respirar dels gegants que temen els ulls del sol
i quan la joia ha destapat els pous del fred
les fulles han esponjat el coixí del millor descans.
 
Jo he creat pel món la veu dels arbres!
 
Els plomatges més bells s’encenen als colors del matí
i es fonen els estels en l’oblit de la febre diürna,
i quan la fe es projecta pels espais que no són de ningú
volcans exciten amb llur foc la feblesa dels homes.
 
Jo he creat pel món la veu dels ocells!
 
Els sediments dels rius no gosen entrar a la mar,
barrera de blaus davant el secret dels abismes,
i quan el coratge necessita les forces verges
les ones esborren els sorrals la vella empremta.
 
Jo he cercat pel món la veu de les aigües!
 
Els cors no troben bàlsams a les ferides de l’odi,
sang que s’ha pres a la gelor dels glavis nus,
i quan de la batalla s’aixeca l’espectre del fàstic
la fatiga i el dol són les fonts d’un amarg silenci.
 
He trobat pel món la veu dels homes!

K. L. M., novembre 1944

 

ET TINC AQUESTA NIT

 

Sona a dolç el tamborí de la pluja
i jo no dormo mentre tothom dorm…
Tinc, suara arribats, els mots que porten ales
i que han servat a través dels aires gelats
la tebior que tu destines al meu descans.
Qui ha pogut posar tants hiverns per entremig?
I pròxima et tinc, a l’abast del tacte esmussat
i em fa obrir els ulls la certesa del perfum carnal.
Ah, aigua que he desitjat per a la meva set!
El nodriment que ha valorat la meva fam!
Fam i set de tu: de la teva veu i del teu silenci…
Aquesta nit et tinc, saba fecunda, la roja sang,
corpòria quasi al sortilegi dels teus mots,
vivent el teu calor per la força del desig.
Jo no dormo mentre tothom dorm…
És que ho fa la natura en arribar el bon temps?
Oh, vigília que ets el tast del meu renéixer,
tensats els músculs a l’anunci de puixances fèrtils,
àgil l’esperit per un món de somnis creadors.
Et tinc ací, pell contra pell, units els dos alès,
i en la meravella d’aquest deliri,
sona a dolç el tamborí de la pluja…

K. L. M., novembre 1944

 

CÍCLICA

 

He conegut els déus que han pastat la terra.
 
El cel nu fou el llençol de la primera nit
i un tro còsmic l’única veu dels espais inèdits
i, mentre la llum s’encenia a l’alba del temps,
era una gran pau qui emmotllava la vida.
 
He conegut els déus que han modelat la terra.
 
Els arbres vestien les galtes del món jove,
les bèsties gegants coneixien, amb la fam, la ferotgia
i, en la inèrcia i l’enuig dels genis creadors,
advingué l’home i el dolor va prendre forma.
 
He conegut els déus que han cisellat la terra.
 
Les matèries s’han refredat i els cors també
sota els vents boreals que ha aixecat el saber
i, quan la fe s’ha esvaït i la llum s’ha fet gel,
els homes s’han enfilat a l’estatge dels artífexs.
 
I els déus coneguts destruiran la terra…

Redl Zipf, desembre 1944

 

LA SOLITUD

 

Quin rondar de desigs entre els estels!
Quina remor de llums en la nit de gelada!
Els homes s’han enfilat a la peanya de les gestes
i tot és un agitar-se foll en els límits de l’edat.
Per on s’ha esvaït l’ombra que em protegia?
Per què hi ha tanta gent al meu entorn?
Ai las, de la solitud gràvida que no trobo enlloc!
Dels prodigis d’acció que enclou el meu repòs!
I el pensament es perd pels laberints
en què el cor no encerta guia ni objectiu…
I el no-res triomfa sobre les ruïnes del millor temps…
Properes les veus d’amics devinguts estranys,
càlids els esguards seguint perfils en tinta negra,
lent el gesticular de membres lassos de treball,
mentre s’allunya l’ànima refredada per l’enuig
i anihilada per l’odi que devasta mons…
Però, jo tinc un rang en la gran fal·lera
car el meu desig dansa també entre els estels
i és en va que hom pertorbi el meu primer son:
Sóc el campió d’un silenci fructiferant
entre la fressa d’uns comparses que no he triat.
I en aquesta nit de gelada no hi ha perdó
per als qui s’esborren en el blanc dels marges.
Res no significa aquesta multitud en marxa
com focs follets sense himnes ni senyeres.
Res no significa res, mentre cerco la solitud,
trofeu d’aquesta pugna contra el gris voraç.
Que baixin els homes de llur peanya absurda
i l’or lluirà, pur, entre la ganga inútil…

Redl Zipf, desembre 1944

 

LA NIT ENTRE TU I JO

 

Em deslliguí del nus dels teus braços
quan la nit s’ajeia sobre el meu camí.
Nit d’hivern sense refugi.
Nit de fred sense calius.
De sobres s’ha esvaït la tebior del llit
i la teva mà no persigna ja els meus sentits,
però res no manca del flaire aquell
de l’hora llunyana que els plors mullaren.
Tant se val que el palau tingui clos el balcó
cara aquell bosc potent que l’enyor fecunda:
Valor el teu de guardar-hi el meu racó
i vèncer l’abandó de la nit sense final!
Amor el teu, d’esperar-hi el meu retorn
en què les pluges hagin esborrat tantes empremtes!
Ah, la lentitud de les mesades que cauen hostils
en aquest paral·lel on els esperits s’ofeguen!
Però, jo muntaré aviat amb nervi de genet
sobre cavall alat envers l’angle dels teus braços,
i no serà la inèrcia d’esperes, sofrences o dissorts
la que freni la pressa d’una gorja assedegada.
Compto, ans bé, amb el guiatge de llunes i estels
i amb l’ajuda generosa d’un vent amic.
Compto amb la crida dels teus desigs de dona
i amb l’emoció que encomanen els teus ulls.
Compto amb l’alba que encengui el món,
reflux de vida sobre una mort vençuda…

Redl Zipf, desembre 1944

 

NADAL 1944

 

És un món blanc el d’aquests dies sense accent,
fred feroç que corre per la plana deserta
a la captura del darrer caliu de l’any morent…
I heus ací el Nadal, estrident com la diana d’un clarí.
Gotes de temps inoperants sobre la pedra del dolor…
Per què has vingut, Nadal?
Per què has vingut si el món no et vol rebre?
Si manquen als mercats les vitualles de festa,
si no hi ha a les cases llenya per a llar,
si els cellers estan buits de vins reconfortants
si els vells s’encongeixen de por a cada alarma,
si els fills breguen, absents, contra la mort…
Nadal a destemps que ets sarcasme
si exaltes tendresa on regna la sang;
Nadal que et cruel amb la meva dissort
si proclames la festa on m’imposen treball;
Nadal que ja no ets el d’antany
si contra el teu fred no tinc abric.
Qui ha esbocinat el vitrall de les llums tendres?
Jo no trobo el color que posa l’escalf al cor
en aquest Nadal que arriba quan hom plora,
quan hom enyora,
quan hom odia,
quan hom mata…
Per què has vingut, Nadal?
No hi ha benvinguda per a tu
a la plana on els arbres dormen,
Nadal hostil als homes de bona voluntat!

Redl Zipf

 

LA FONT I TU

 

I ha callat la font en fer-se fosc:
silenci de boscos,
ressonar de muntanyes,
cruixir de prats.
El cel no té la volta d’antany
i es perden els ocells amb tant de silenci
en l’enllà dels espais on la remor s’apaga.
I l’aigua no troba els rocs que polí
torrent avall on la sorra amaga el curs.
Qui haurà encès el foc que ha calcinat la vida?
Aridesa dels camps que foren meus:
eixuta la terra,
ressec el vent,
càlida la nit.
I no hi ha un arbre sobre el pas dels meus instints:
ombra per a la jornada que ve,
clima i fita de la que finí.
No seràs tu un miratge en aquest desert?
Ha callat la font i jo estic trist
–opressió dels silencis sobre el cor–.
Ha callat la font i la nit és opaca
–fallida d’il·lusions en la durada–.
Ha callat la font i la vida reprendrà
–avatar en què et cercaré altra vota–.
El silenci és la veu del nostre prodigi.
La pols és l’or del nostre comerç.
La fosca és la llum del nostre obrar.

 

Tu trobaràs la forma en què jo et vulgui
perquè ha callat la font, però l’aigua corre…

Reld Zipf, gener 1945

 

L’ESPERA, ENCARA

 

He obert balcons i finestres de bat a bat
i m’ofego puix que l’aire no es renova,
i no hi veig car la llum no vol passar,
i em crec morir perquè no m’arriba cap so…
La vida té por d’entrar a la meva cambra!
Per què riuen els estels a les meves dissorts?
Oh, dies que passen anodins pel vell carrer!
Si els espais lliuressin pas als somnis
i el temps deixés germinar els anhels,
jo emprendria un camí que fos exclusiu
i cantaria els himnes d’una cursa gloriosa.
Avui no sé on poso les meves mans,
no sé si és fals el pis que trepitjo,
no sé on l’horitzó dibuixa sa línia.
Avui temo l’esforç perquè sóc el captiu,
tinc por del fred perquè les carns són pobres,
m’estreny la fam perquè és l’enemic qui em nodreix.
Cel sense blau d’aquestes diades d’espera!
I el cor va covant un desig suprem de revenja
–clamor puixant de les multituds que ploren–
que es clourà amb ferotgia en caure la mordassa.
Balcons i finestres romanen oberts a l’aguait
sobre la tristesa que donarà pas als vents del triomf…
Que el veig proper, amb aire, amb llum, amb càntics,
lliures els somnis, potents els anhels, fèrtil l’acció…
En el meu odi ressona l’esclat de la gran batalla!

Redl Zipf, gener 1945

 

EL QUE RESTA

 

Resten els motlles dels afanys antics,
la frissança dels plaers que no he oblidat,
el ressò de les veus que omplien la casa.
Resten la imatge dels esguards mirant-me,
el sabor d’hores lentes en llur dolcesa,
i restes tu, realitat i promesa de plenitud…
Qui sóc avui si al braç li manca múscul?
On vaig si llisca el camí cobert de gel?
He deixat un món on cabia la rialla
i veig ací com ploren les bèsties i els arbres,
com sanglota àdhuc l’entranya de la terra.
Els freds han occit els rosers del jardí d’infant
I són fusta seca els arbres que he regat de jove.
Ja ho sé que el passat no compta per res,
puix que s’han succeït anys de pesombre
com un metall fos goteja dintre l’aigua.
Oh, signes d’una fi nua, sense mortalla!
Els morts reposen sobre un camp gelat
i jo visc perquè crec en el teu amor…
Far en què em retrobo aquesta nit
Sobre el mar enfollit d’oblits i negacions.
Que jo no seria més el que vaig ser
si no restés sobre la meva pell envellida
l’empremta delicada dels teus dits,
si no restés en mi el motlle d’afanys comuns.
Què esperes, món, a reprendre la rialla?

Redl Zipg, gener 1945

 

EL PES DELS TEUS CABELLS

 

Voldria sospesar els teus cabells,
aquesta tarda de diumenge
amb vent de plana,
amb borrasques de neu,
amb fred d’indigència…
 
Voldria sospesar els teus cabells,
les mans rústegues d’inclemències,
ara que ja no sé cantar,
ara que els músculs són febles,
ara que la fatiga em venç…
 
Voldria sospesar els teus cabells
i pentinar-los amb pinta d’or
a una música d’estels gravitant,
a un ritme de manyagues castes,
a l’empara d’una fe granítica…
 
Voldria sospesar els teus cabells
i untar-los amb olis perfumats,
sense l’obstacle de portes obertes,
sense la presència d’eixuts de cor,
sense l’enveja del déu del dia…
 
Voldria sospesar els teus cabells
i trenar-los amb dits adelerats,
abans que arribi la fosca,
abans que esclati el plor,
abans que l’ànima es fongui…
 
Voldria sospesar el teus cabells,
aquesta tarda de diumenge,
i saber el que creixen en sis anys…

Redl Zipf, febrer 1945

 

PARLO…

 

Ara que el cel s’ha obert amb una pluja generosa
i l’horitzó acull l’ambiciós esguard del captiu,
ara que arriba la remor del combat decisiu
i la deslliurança s’apropa a un pas segur,
és amb el balbuceig del nounat que començo de parlar…
 
Parlo perquè m’he salvat en el naufragi del món
–mar brava sense el cristall de les transparències–
I els homes han descobert la vilesa de llur ferotgia.
 
Parlo perquè he seguit la dansa del meu temps
–ritme curt i sincopat de follies color de sang–
i n’he estat joguina a l’apoteosi tràgic.
 
Parlo perquè l’enemic m’ha pres i vexat
–crueltat de baixos fons cobert d’un teló de progrés–
i els seus cops han solcat la meva carn.
 
Parlo perquè hi ha qui m’espera allà baix
–lluna blava entre les resplendors d’un foc absorbent–
i és l’amor sagrat el contrafort del meu odi.
 
Parlo perquè he volgut plorar i m’he trobat eixut
-fallida del cor davant d’una mort miserable-
i els sanglots han estat sordines per al meu pit.
 
Parlo perquè m’han esclafat la fatiga i la fam
–raïms de llums sota les parpelles closes–
i el meu puny ha servat força per a cloure’s.
 
Parlo perquè han caigut milers al meu entorn
–frenesí dels instints sobre el llit de la sofrença–
i cap múscul del meu cos no s’ha estremit.
 
Parlo perquè l’enemic ja està vençut
–epopeia ingent dels creuats de la revenja–
i l’hora ha sonat de pregonar els seus crims.

Redl Zipf, febrer 1945

 

LA TEVA PRESÈNCIA

 

Braços oberts, rebo aquesta hora trèmula
que ve cada cop que el cor s’evadeix.
Braços oberts, encaixo l’impuls de ta presència,
corpòria tan aviat l’esperit assoleix la llum.
La pell s’esgarrifa al vent del teu pas:
és el fred que estimo a les nits solitàries.
Per què no és constant aquest neguit?
Ombres que fan reals els somnis
que trobo pel meu camí ingrat.
Somnis amb la vista esbatanada,
formes fonedisses en l’espera buida.
Et sé encongida aquesta tarda morent
quan la llar ha perdut l’esclat ardent.
Penses i et migres perquè estem a la fi
–cortina lenta del drama que has plorat–
i jo rebo aquesta hora que porta el teu alè,
braços oberts, el cor lliure dintre aquests murs.
I els ocells volen rasants amb llast de tristesa
perquè la pluja és tèbia,
perquè el moment és gràvid,
perquè l’emoció és severa…
Ah, els ulls del món que desclouen amb l’albada!
Jo hi miro els teus ulls rogencs,
hi endevino la dolor abdicant son regne,
hi veig la por envers un estat inèdit.
Començar de nou, que el neguit segueixi,
que trobin els somnis l’ombra que els cal,
i l’hora trèmula vindrà més sovint que ara
i ta presència serà una orgia de belles llums.

Redl Zipf, febrer 1945

 

LA MAR TAMBÉ M’ESPERA

 

La sorra empresona encara els meus cabells
perquè la mar m’estimava generosa,
perquè les barques vetllaren la meva nit,
perquè a l’alba eixia un món de cada núvol…
 
Qui no ha sentit en la mà plana
estrelles rasposes estremir-se a la tebior?
 
Hi ha pedres que del pas de les gavines
porten empremtes de segles enrera;
hi ha petxines que no recull mai ningú
puix que guarden la veu dels nàufrags ignorats;
hi ha ventades que han inflat les veles
de naus enceses per corsaris de llegenda…
 
Vora la mar, somniava…
Vora la mar, vivia…
Vora la mar, estimava…
 
Fluïdesa entre les aigües blaves
dels records que pesen terra endins!
 
Enyoro la cremor de la sorra
sota la pel nua de cada estiu:
desitjo les manyagues de la brisa
quan els estels em fixen entre mar i terra;
m’ofega tanta tendresa sobre el pit
en pressentir el perfum de la roca humida…
 
Deixeu-m’hi arribar al trencant de les ones verges,
on la mar riu amb dents de dona cobejable!
Mar llunyana, avui, amb els teus blaus,
amb els teus verds, amb els teus grisos!
Platja acollidora, demà, amb els teus ors,
amb els migdies de foc, amb les tardes de sucre!
Salobre que fecundes el gineceu dels genis
amb la fantasia dels teus camins impol·luts!
 
No coneix ningú el teu secret, mar profunda:
jo t’estimo, empès a la teva sorra càlida
pel fred aquest que em penetra l’ànima…

Redl Zinf, març 1945

 

L’ACCIÓ

 

Els anys m’han fixat sobre la roca nua,
pit obert al nord hostil com proa sense cuirassa,
braços caiguts com arrels que poen la dissort…
I jo em migro en aquest oci de dolor
que s’esmuny sense conèixer l’hora postrema!
Qui m’ha portat tan lluny per a lligar-m’hi?
I veig al meu entorn, alaferits, insensibles,
els homes que han oblidat el rictus de l’emoció…
Oh, viver d’aigües mortes i pestilents
que fas de misèries l’estímul dels instints!
Per què no restituir la llum als ulls que em manquen?
Jo no. No sóc desferra d’aquest naufragi,
no estic malalt en l’espera que em té immòbil,
en l’estalvi ultrancer de les forces essencials.
Encara sóc l’home a qui el món reserva un lloc…!
Jo vull saltar sobre el damà que vol lliurar-se’m
i aplanar les rutes que el meu pas enceti.
Ai las, l’acció que els meus músculs enyoren
en la letargia a què la indigència els sotmet!
Jo vull saltar abans que l’hivern toqui a la fi,
ara que per la terra m’arriba el tro de les pólvores,
ara que els morts es van perdent rera núvols de glòria,
ara que s’apropen els amics que saben vèncer,
ara que el bon temps és herald de victòria…
Què importa qui no sàpiga refer-se
si estic sol sobre la roca nua, cara al nord,
i no hi haurà per a mi horitzons ni límits
a l’hora de saltar on el demà es lliura als forts…

Redl Zipf, març 1945

 

PRIMAVERA ENTRANT

Quant l’uns a l’autre atalente.

Por coi nos as departis?

GUIOT DE DIJON

 

Avui que la pluja cau tèbia i grassa
i es fonen les darreres neus en els obacs,
he obert a la llum els teus mots d’ahir.
Bonança en l’aire, tendresa als cors!
No s’ha esbravat el perfum de llur novetat
dintre la capsa dels records que són nexe amb la vida.
No han perdut la frescor de llur presència
amb la ruptura que m’angoixa de silencis.
Oh, mots d’aquell ahir que poden ser d’aquest avui!
Vivents com els arbres que broten,
bategants com els ocells que piulen,
n’he fet un déu-vos-guard a la primavera.
I entre les remors del món deixondint-se,
per damunt de l’eco de la batalla gegant,
he cercat el timbre greu del teu parlar.
Processó de somnis rera els vidres de l’espera!
Allau d’imatges davant un projector de fal·leres!
I els papers antics i de la tinta seca
he obtingut força novella per a la marxa,
alè per a l’esperit en el seu vol de retorn,
brou per a donar temps a l’ànima flàccida.
Què hi fa que el cos senti el pes de la dolor?
Què importa que els músculs llangueixin de pobresa?
Els teus mots d’ahir vibren amb la fe de sempre
i jo els guardo per a omplir les hores buides,
per a frenar dels anhels la impaciència,
per a encetar, solemne, aquesta primavera.
Llunyana la batalla que estroncà els teus mots,
anuncia, en apropar-se, el moment de la represa:
Esclat de vida sobre la terra solcada per la mort!

Redl Zipf, març 1945

 

ELS FRUITS

 

He passat amb afanys la corda fluixa de l’atzar
quan els dies es descloïen en el gris,
quan les nits queien com una amenaça.
He vist moltes mas engrapant la neu gelada
perquè la sofrença ajeia els cossos,
perquè la basarda esbucava l’aixopluc.
He sentit tremolar l’ala blanca de la mort
on els arbres negaven llur ombra,
on els cors bategaven sense esperança.
Resta d’aquell temps una tristesa sorda
–ocell dissecat sobre un moble en desús–
i aquest mirar la terra quan el sol la daura.
Per què escatir d’on ve l’anhel de romandre?
Algú ha barrat l’entrada a les ventades de l’enuig
i és la llum una defensa de la voluntat combatent
el vençut calla al pas dels qui ha oprimit,
el vençut tremola a l’ombra de la revenja,
el vençut esclau de les esteles de sang…!
I les hores se’m faran dolces i breus
dalt del cotxe encarat vers on flueix la vida:
avui que sé per on cal conduir la fe,
que conec de les passions l’accent més pur,
que besllumo a l’horitzó la corba del món!
He passat pel passadís que el terror estrenyia,
he vist els colors pàl·lids d’una por,
he sentit el fred per les venes córrer…
I ara, m’eixorden els crits d’una joia triomfal!

Redl Zipf, abril 1945

 

L’ENTRADA

 

Em toca entrar, peu ferreny,
pas sonor, pel camí pla, el de les lloses polides;
el sol guarneix els arcs de benvinguda
i de les cases destil·la una rosada de llums.
 
Marxa de somnis rera banderes roges!
 
I uns braços m’esperen a la cruïlla dels grans anhels,
on les ànimes s’han nodrit d’odis i amors,
on les mans s’han crespat d’emocions,
on els genolls s’han doblegat en l’oració.
Ja no hi ha núvols a la punta dels parallamps,
ni llot a les sèquies on la multitud s’abeura.
 
Per què he d’ésser un estrany si conec els tocoms,
si de les pedres més velles he valorat el pes,
si dels jardins urbans he olorat les flors?
Oh, silenci dels recers rublerts d’afectes i records!
Remors puixants de la ciutat endiumenjada!
 
Aquesta és la diada del meu retorn
al casal que encara guarda la meva ombra,
allà on dringa l’eco del campaneig festiu
que reuneix els fidels al temple dels vitralls bigarrats.
El poble viu com un cos que canta i que dansa
per les places cobertes de fanals i garlandes,
i jo sento com una manyaga a flor de pell
el perfum que en va arribant de la teva cambra.
Estic sol i res no compta a l’hora gràvida…
I el peu insegur, el pas avellutat,
entro de puntetes on tu dorms i somnies…

Redl Zipf, abril 1945

 

A ROOSEVELT, MORT

 

Les bengales de llum blanca encenen la nit
quan la batalla dorm
i dormen els teus soldats.
 
Aquest ha estat el teu darrer viatge!
 
El món plora perquè tu dorms també
un somni sense despertar,
quan l’alba és d’or brunyit.
 
El vent entona de tots, el blues” més trist!
 
Has clos els ulls a la llum de la victòria
sobre la terra cavada d’explosions,
càlida d’un alè que ve d’occident.
 
Dels estels cau una pluja de llibertat!
 
La mar assordina la potència de la teva veu
perquè encara parles,
perquè encara triomfes.
 
Els gratacels gegants vessen de dolor i de joia!
 
I els teus soldats de cafè i llet
porten corones de flors,
corones de dol i de glòria.
 
Per a tu, vencedor que no pots morir!

Redk Zipf, abril 1945

 

PREGÀRIA

 

Prego abans del somni d’aquesta nit,
els ulls rebels a cloure’s,
els músculs resistint la lassitud,
la boca closa per no cridar.
Desolació del cor en aquest brou de febleses!
 
Prego en veu baixa mentre les altres dormen,
desig indomtable d’impuls,
frenesí vital sota un jou de repressions,
il·lusions que omplen un canemàs de voluntat.
Ralent d’ambicions justes sota un cel generós!
 
Prego, on el silenci fa sensible l’enuig,
a uns déus que no són els déus dels altres.
Són els que encara no han creat,
que no han jutjat,
que no han premiat,
que no han punit.
Llur glòria és nova, llur poder sense desgast!
 
Jo veig la llum de llur majestat
a través dels universos que la nit destapa.
Ells escolten la meva pregària d’avui
perquè conec els detalls que entelen l’ideal
i els vicis que frustren les empreses,
perquè he vist obstacles per arribar a la utopia
i mesquinesa en l’apetit dels homes.
Ells estimen amb mi les grans passions,
destrossats els frens dels vehicles del seny,
oh, allau vertiginós de les neus àlbies,
marea envaïdora dels instints verges!
 
Prego abans del somni d’aquesta nit
per tal que s’obri amb esclat aquest impuls latent
que ha madurat l’enuig de la meva espera
A fora, la celístia fa transparent la nit!

Redl Zipf, abril 1945

 

EL CEL

 

Qui haurà fet aquest cel tan ample
per on la vista es perd i es cansa?
 
Tinc per a mi un bassal de sol
on xipollegen les il·lusions incertes;
finestres closes, la pols és or
i l’aire és cultiu de riqueses.
Oh, desig pregon de realitats tangibles!
 
El pensament reposa sobre un llit dur
entre les veus absurdes dels homes agrupats
i jo sóc l’absent que prepara el viatge
on irradien vida les cariàtides del somni.
 
Com ho han sabut els avions que visc en la sofrença?
 
Motiu cardinal del meu deler de tothora
és aquest cel tan ample i tan blau,
pel qual tants camins són possibles:
camins ideals de creació,
camins divins de revenja,
camins íntims d’amor…
 
Voluptuós el tast que en el descans obtinc
del demà afaiçonat a contracop del dolor,
fàcil l’esforç per als músculs ja refets,
dens l’esperit fecundat pels anys,
forta la voluntat cisellada per l’amargor.
 
Jo visc aureolat per la pols suspesa en l’aire
en aquest clos de frisances i esperes,
on la suor mulla la manta del pres,
on la fe neix dels afanys de viure.
 
Per la finestra closa, entre els sentinelles vetllant
contemplo el cel ratllat pels avions amics,
per on la vista es perd i es cansa…

Redl Zipf, Pasqua Florida 1945

 

RAID NOCTURN

 

Els velers-joguina han estat oblidats
als estanys de brolladors màgics;
els cèrcols han rutllat fins a perdre l’impuls
per aquells carrerons que enfosqueix l’oblit…
I els infants s’han calçat les botes dels soldats.
Vegeu-los plorar la derrota amb llàgrimes roges:
Plor estèril que la mare no pot eixugar!
Qui no ho sap quan l’esglai i el dol ofeguen els cors
que el cel de nit porta un presagi de mort?
Ai las, els núvols falsos que eclipsen la lluna,
i el roncar sinistre de les aus metàl·liques,
i el xiular dels enginys que cauen com llamps!
Doneu a les flors un refugi ben segur
que la basarda les marceix cada captard;
amagueu-les, que els infants les aixafen al pas teutó,
els infants-soldats, els infants-policies,
els infants que ploren, fusell al muscle.
Ja les ciutats han perdut la volada del vell orgull,
desfetes les cases, escapçades les torres,
truncades les xemeneies, calcinada la riquesa.
I els vaixells no troben recer als ports
i els trens es refreden sota les ones del pànic.
Com es lamenta el vent, tot lliscant pels camps de tombes!
En el ressò profund de la tempesta humana
sona a absurd la veu aguda dels infants!
Per què no recobren llurs cèrcols, llurs velers?
Per què són roges les llàgrimes de llur derrota?
Per què no eixuguen els plors en la roba materna?
També, també són enemics, els infants alemanys,
i les nits taquen de sang llurs camisoles blanques.

Redl Zipf, 1945

 

DESLLIURANÇA

 

A la fressa dels blindats de l’estrella banca
s’obriren les portes
caigueren les filferrades
s’il·luminaren els cors…
I els avets inclinaren els cons de llur fullam
l pas del soldat del les dues pistoles.
 
Qui no ha vist els cels esberlats de por?
Qui no coneix la remor de la terra encesa?
Qui no recorda la mar en la dansa dels folls?
Oh, multitud dels damnats pels qui s’ha fer de dia!
Tambalejant el vostre pas
corríeu vers l’espai que es lliurava verge;
enlluernats els vostres ulls
trobàveu en el caqui esclats d’or pur;
i ennuegades les vostres gorges
cridàveu “hurres” amb la més feble de les veus.
El blanc de la pau ha eixugat llàgrimes de joia.
El roig de l’odi s’ha humitejat de sang innoble.
I germans tots, s’han besat els uns als altres.
I les mans trèmules s’han alçat per cloure el puny.
I els homes lliures cantaven himnes de triomf.
I els fusells dels botxins eren trossejats contra les pedres.
 
A llur retorn, sota el sol encès de noves glòries,
s’enduien els blindats la cadena dels esclaus.
I plorava el soldat de les dues pistoles…

Ebensee, 6 maig 1945

 

L’HORA BLANCA

 

A l’hora blanca del meu renéixer,
vora el llac d’aigües somnolents,
sota el cel d’un blau tebi i segur,
la llibertat precisa la teva imatge.
 
Digueu-me, oh avions que solqueu la vall,
el sentit d’unes portes esbatanades!
 
No vull acció per als meus muscles lassos,
no vull espai per al meu pit viciat,
no vull paisatges per als meus ulls miops.
 
Deixeu-me en la solitud antiga de cinc anys,
en el racó on la llum estrafà les figures
en el brou conegut d’una vida sòrdida.
 
Que a poc a poc es remogui l’aire!
Que a pleret es perfilin els camins!
Que siguis tu qui m’acompanyi a les meravelles!
 
La fe ha triomfat sobre la pols de la mort,
i l’amor, difuminant les ratlles de l’odi,
es fa lloc en la cleda vella de cada cor.
No em calen ja les armes que m’han ajudat,
inútils les precaucions de l’instint vital!
Avui puc somniar sense angoixes ni perills
desprendre la closca que protegia el meu jo.
 
Els avions llisquen llurs ventres sobre el llac
com ocells assedegats de pau i tendresa.
Jo els observo del meu racó estant
a l’hora blanca del meu renéixer.
Com la teva imatge precisa la llibertat!

Ebensee, maig 1945

 

COMIAT

 

He passat quan hom havia apagat les torxes
i s’amagava en el dol la tenebra dels camins.
La mort ha oblidat els seus residus rera l’ona del foc
–ofrena solemne als qui es nodreixen d’esperances i d’odis–
i en vencedor he deixat la terra hostil on he plorat.
 
Més puixants les ales ara que l’espai és il·limitat,
més musculat el braç si el puny és símbol de revenja,
més alt el front, que la sofrença és nimbe de santedat.
 
On són les teves ciutats orgulloses?
On són els teus ponts de prodigi?
On són els teus homes fanatitzats?
 
No cerco cap somriure a les teves finestres esbocinades
ni espero dels teus boscos cap refilar d’adéu.
Per què el vull un gest o un mot de desgreuge
si els cotxes duen estrelles de llibertat
i soldats d’ultramar reparen el gran crim?
Endavant el tren dels rescatats que és el meu tren,
que fronteres enllà cercaré el clima amic!
 
Perquè els teus arbres m’han negat l’ombra,
perquè les teves pedres m’han encetat les espatlles,
perquè el teu pa és negre i amarg,
perquè la teva terra guarda la cendra dels germans,
jo et maleeixo i t’escupo, Alemanya.
Ajup-te ara al glavi just del qui t¡ha vençut
i plora al teu torn, encara que les llàgrimes no esborrin la sang,
que del pou profund de la teva vergonya
n’he sortit cantant himnes de victòria.

Würzburg, maig 1945

 

PARÍS

Hom sent, de cop i volta,

que hi ha en aquesta ciutat

immensa exèrcits de malalts.

“Quaderns de M. L. B.”

R. M. RILKE

 

Esvaïda la pols dels “jeeps” acorruats,
apagat l’eco de la fanfàrria militar,
oxidades les creus de les masses d’herois,
he explorat els conductes de la teva sava.
He cercat homes que estimessin els estels
i no els he vist per l’espai dels teus carrers;
he cercat dones que es lliuressin al sol
i la pal·lidesa vencia la crosta de pólvora i colors;
he cercat infants que juguessin pels jardins
i s’empaitaven sense joia per les boques del metro.
Cap cot, peus a ròsssec, fatiga als lloms,
on van les teves multituds de l’alba a la nit?
Greu l’esguard entre miralls tímids,
penjants els braços on els arbres no transpiren,
serrades les dents on domina la veu dels metalls,
la gent ha oblidat les nits de solitud i de risc.
Ciutat d’amor sense silencis!
Ciutat de llum venuda a les tenebres!
Ciutat de bohèmia amb carta de pa!
Les pedres molsoses de la teva història
massisses d’anys, de pluges, de discursos,
són el teu llast per arribar avui a l’aire pur.
Què és el que esperes, ciutat de grans neguits?
Cerca els estels per l’ull maliciós de les teves xemeneies!
Rep el sol calent per les claraboies dels teus afanys!
Que cantin els teus infants vora els brolladors!
I tanca els teus malalts entre cadenes d’oblit,
que els déus s’encarnen en els cossos forts
i els pobles es fan grans d’ideals i rebel·lies…

París, juny 1945

 

BOIS DE BOULOGNE

Per al dibuixant J. C. Arnal

 

He vist les transparències d’una hora precisa
per un trau d cel del bosc flamejant i dolç.
Matí de llum corpòria per damunt l’alè dels arbres,
suspès i lliure el pol·len de les flors,
per entre el vent suau dels grans espais…
D’on venia el sol gràvid de voluptats?
Torpor divina dels sentits en repòs,
quan el cor tremola de tants anhels
i la veu no troba ressò en l’esponja dels aires,
quan el gest coneix l’abandó sobre un banc públic…
Ebri de calma ha estat el verd el meu coixí
i m’ha besat la mort d’aquella hora fluïda.
Cel d’or, polsim d’or sobre pedres i fulles,
or de foc lent que m’ha cremat sense dolor!
He sofert la peresa que conjura les febres:
la dels plaers que ja he oblidat,
la dels sortilegis sense ritual,
la de les supersticions per a mi sol,
la de les evasions vers paradisos exclusius…
Per on sortir si arreu hi ha abelles i mosques i ocells?
Oh, verí puixant de la música en gestació!
…I he fugit, poruc, eludint els cotxes sacrílegs,
he trencat l’encís de colors, perfums i sons,
he refusat més voltes de corda per al meu impuls…
Jo no hi era al concert màgic d’aquest migdia!

París, juny 1945

 

REPÒS

…la vie augmente dans le repos.

JEAN DESBORDES

L’ombra del roure és freda i no dormo.

A la muntanya he pujat quan els gossos jugaven
jocs de mare i fill
i el campanar pregonava les hores del matí
inflat de sol i de vent.
No estic malalt ni fatigat
avui que les terres s’aplanen al meu passeig
i estimo cada arbre, cada mata, cada romaní.
Estimo tot allò que la llum estima,
beso tot allò que besa el vent…
I no dormo ara a l’ombra freda del roure.
Oh, pau d’aquest sol que endevino
per damunt les branques del meu arbre.
Sol que em cerca a través del temps
per a donar profunditat al meu repòs.
No em moc, puix que el cos ha trobat el motlle
entre les pedres, les arrels i les herbes
i fins els cants dels companys són silenci i amor.
Sóc un absent, èter enllà, segrestat pels déus
que he trobat en banda a cada colze del camí.
És freda l’ombra del roure i no dormo.
Escolteu com pesa la veu dels insectes
en el congrés de les coses que engendren tendresa.
Els gossos, mare i fill, juguen pels carrers del poble
i a la muntanya m’assetgen, densos, el so i el vent.
No dormo perquè és freda l’ombra del roure.

Saint Antonin, juliol 1945

 

AMORS D’ESTIU

 

Estic fora dels murs de les cases velles,
on les grans edats porten les gales dels nounats,
on les pedres s’esclafen sota columnes des sol,
on filtren les aigües amb pòsit de cançons…
No tinc calor ara que el vent m’eixuga la pell
i m’aturo davall dels arbres que riuen i es gronxen!
 
Urpes sangoses s’arraparen al meu esguard,
una perla de foc em fou posada a cada porus,
dents de tauró s’endinsaven a la planta dels peus.
Així vaig travessar móns regats de verí i d’agonies!
Qui els ha devastat? Qui els ha punit?
 
I estic ací, ara, vora un riu mandrós,
sota un cel ressec, ratllat d’ocells…
Em capbusso i pesco i nedo i ric…
perquè he deixat els plors entre les ruïnes hostils,
perquè no treballo i sóc pobre,
perquè em rodegen amors infinits…
Estimo els préssecs sucosos.
Estimo els infants entremaliats.
Estimo els estels que em fan l’ullet.
Estimo una dona que coneguí fa anys…!
 
Avui m’absorbeix la muntanya i el bosc
i em capten les llunes d’argent viu…
Que jo l’estimo la Lluna que m’ha estat fidel:
la que avui sap xuclar la galta
al pas del avions que seguen la nit!
 
La fe és aquesta hora un llevat d’amor;
jo la conserví un temps perquè estimava…

St. Antonin, juliol 1945

 

L’INFANT I LA NIT

Al primer fill de Planes-Vilella

 

Si la lluna sabés cantar
amb la seva veu pàl·lida,
si els raigs de claror estel·lar
vibressin al vent com les cordes de l’arpa,
l’infant no ploraria aquesta nit…
 
És molt petit, massa per la seva boca oberta.
 
Protesta a crits del seu bresso estret,
dels llençols que són humits,
de la fosca amenaçant de la cambra,
del gran silenci que afeixuga el món.
L’infant plora perquè vol ser gran
i caminar per entre les llums de la ciutat…
 
Algú escolta els seus plors i se’n plany.
 
És molt petit, però endevina les remors
dels qui s’han desvetllat i s’aixequen;
per això plora més fort que mai.
 
Ara s’esvairan la fosca i el silenci,
eixugaran els seus llençols humits,
i a coll el portaran a la finestra
per on el món apareixerà immens.
 
L’infant somriurà quan la Lluna somrigui
i voldrà assolir-la amb una mà petita…

Caussade, agost 1945

 

NIT RETARDADA

 

La volta és ampla a cavall dels murs gelats
i conté l’ombra de la nit que ha de morir.
Nit que perdura espoliada d’estrelles
i tremola de neguits allà on la toca la meva mà.
No he sentit pas la por d’altres homes
quan l’aigua ha portat la molsa a les lloses
i he trobat en la marxa una catifa vivent.
No he plorat pas quan la pressió de l’aire
ha fet transparents les ombres de la meva cambra
i he flotat per entre els esculls homicides.
La volta és de pedra a cavall de l’ombra
i conté el fred de la nit rerassagada.
Qui porta el timó del vaixell errant
per al qual no hi ha al món ni ports ni badies?
Les flors creixen, es clouen, marceixen
a fora al carrer on juguen els infants,
on el sol arrossega ses trenes desfetes,
on el vent empeny el pol·len de les grans passions.
Jo conec la dolor que la joia sol disfressar
i faig de la nit agonitzant la meva fortalesa.
La volta és d’ombra a cavall del fred
i conté la pedra que és nucli universal.
Quan entri el dia cada cosa tindrà un sentit.
Oh, retard de la fosca que m’abriga aquest matí!
L’eco serà la veu, i la lluïssor, la llum,
la parla del cor arribarà als altres cors
i una pau profunda descendirà de la volta,
de cristall, ara, que l’amor fertilitza.

Caussade, agost 1945

 

EL MÓN FALS

 

De les flors del paper de la paret,
de les flors de les pintures a l’oli,
de les flors de roba de cada gerro,
de les flors seques de dintre els llibres,
n’he fet una panera gegant en el meu somni.
Baume de la nit d’estiu, finestra oberta!
Del carrer m’entren les llums i les ombres
que passegen llur màgia pel guix del cel ras
i el pas dels homes, dels cotxes, dels gossos
marquen un ritme d’evocacions…
Tinc febre entre els mobles que cruixen,
por de cada realitat en aquest món secret,
l’ebullició del qual oculten les parpelles closes…
I repeteixo el que tothom ha dit anys ha
i canto els mateixos psalms a la glòria dels déus,
i m’encenc de passions que neixen de la sang,
i tot jo tremolo sota la tempesta muda del cor…
Oh, prodigi de transmutar els paletes en or!
Voldria que el cel s’obrís generós d’aigua i de remors,
que el vent entrés fins aquest llit que em serra,
que els llampecs fessin vibrar la meva pell…
Qui ho ha dit que aquesta no és l’hora de la represa?
Ho sap algú si l’albada és o no llunyana?
Jo sé on sóc i de què està feta la terra!
El meu món és fals com les ombres del carrer,
com la febre que pesa sobre els meus ulls,
com els déus distrets que no m’escolten,
com les flors que omplen la gran panera…
El meu món és fals, però jo l’he creat,
i me l’estimo en l’espera que el sol es llevi.

Caussade, agost 1945

 

RETROBAMENT

 

És perquè he arribat que s’ha encès la vall
i l’albada es perllonga generosa i íntima
mentre els vessants guarden gelosos l’impuls del cor.
Ja no existeixen les nits per al meu temps!
L’espera no és més que l’aurèola
que ha il·luminat amb esclats d’or
el camí massa llarg del meu retorn
i preserven els vents hostils els fruits de la fe.
Ja no sé res del que he volgut,
no recordo res del que he pensat!
Sóc ací, ara, segur de la presència única
i no vull sinó un esguard fix al meu esguard.
Qui ha fet el guió de la meva història?
He retrobat l’oblit i la calma manyaga
perquè la dolor d’ahir s’ha esvaït;
els sentits s’omplen, afinats, d’una gràcia tangible
i l’aire porta un perfum per als meus pulmons.
I ja tot és baixada cap als boscos ubèrrims,
cap a les mars blanes d’onatge dòcil,
cap als espais que inviten al gest folgat…
He estat fidel al que avui val i compta
i el plor s’ha eixugat en el drap dels anys.
Fecunda la sofrença sí, en la vall abrigada,
l’espera ha mort, inútil, i jo he retrobat!

Andorra, setembre 1945

 

TARDOR A LA VALL

 

Pels rostos confluents al meu passeig d’avui
posa la tardor taques d’ocre i d’or vell.
 
Cal que s’aturi el vent a la carena,
que no esborri la imatge dels meus anhels,
que no enteli els colors fecundats de tendresa,
que no pertorbi el silenci dolç d’aquesta tarda!
 
No estic segur si somnio o no
ara que el riu s’enduu aigües avall les fulles seques;
no estic segur de si vaig somniar un dia
quan trossos meus cedien a l’abrasió del temps.
Hom m’ha ensenyat, això sí, que són bones les anyades
en què l’ànima aprèn el llenguatge de la dolor.
Avui tinc un coixí on reposar les mans
quan res no resta de les senyals que les feriren,
i els ulls somriuen quan veuen somriure
i podrien plorar si plorar vegessin.
 
Que les neus no vinguin encara amb llur rudesa,
car si les portes es clouen és amb brogit malastruc!
Deixeu, oh dies, que s’aturi aquest moment precís
en què la muntanya comprèn, tremola i estima!
Deixeu que les fulles caiguin sense violència,
que el riu i el meu passeig en siguin daurats,
i que jo en senti el xoc lleuger sobre la màniga!
Que constati que he somniat i que ja no somnio!

Sant Julià de Lòria, octubre 1945

 

LES ABELLES

 

Tot d’un plegat ha sortit aquest verd
que esmalta el feixar de la vall,
i els arbres han florit sense basarda
en saber que la terra és regada i flonja.
Per què les abelles voltegen balbes
i cerquen al sol l’assossec impossible?
Ja res no pot aquesta flaire dels fruiterars,
ni aquest aire clar que conté vida;
debades reneix el món entre tants dolcesa!
Sorneguera, la mort ha entrat al rusc,
les abelles en fugen ferides i morents,
i a pleret s’ajeuen pels volts de l’abellar,
les ales sense força,
el fibló impotent,
la ràbia a les mandíbules,
segures de llur fi…
Aquest matí s’encén de tanta llum
–reverber de prades, de camps i de pedres–
i la vall s’eixampla en el detall de cada terme…
El meu cor ha trobat un llast de dolor:
primavera falsa que no tens pietat!
El balcó està sembrat d’abelles mortes.

Sant Julià de Lòria, abril 1946

 

ESPERANÇA

 

Els ocells migradors han retornat
–bandada planant per l’espill del cel,
Piuladissa joiosa del recobrament–
I en l’ample arabesc de llur vol primer
He llegit el missatge que l’aire no esborra.
Cal·ligrafia del bon temps sobre un quadern blau!
Oracle de l’infinit que els homes menyspreen!
Forja d’esperances a una enclusa de malfat!
No sé que els haurà dit de tan lluny estant
La falta que em feien llurs xerradisses,
Ni si serà justament per a mi
Que han vingut a aquest retall de cel.
Els he esperat tota la tarda d’avui,
Mentre la diada que havia endolcit la vall
Es disposava, immòbil a la mort cíclica,
Quan els núvols se n’anaven decebuts
D’haver-se oposat en va a les ratxes del ventolí,
Quan el silenci era la remor del torrent
Pel tub de la conca abrupta i engalanada.
I la meva solitud ha pres un signe
I sé que les tenebres de la nit postrema
S’esvairan a l’albada indefugible.
Una proposta encara! Tant se val,
Si capitular no sempre és derrota,
Si la vida té moltes hores per davant,
Si les migracions d’aquests ocells
Són els batecs anyals del món…
Em toca abdicar la llunyania del rebel,
Però res no hi perd la meva rebel·lia.
Cap cot o cap alt, encara brillen els estels!

 

Sant Julià de Lòria, abril 1946