Amic Morros: Vaig escriure dies enrere a l’amic Renalies^[1] i a l’amic Martí^[2] donant-los records per a tu. El segon encara no m’ha contestat, però el primer em va dir que estaves malalt. Avui m’ha vingut a veure en Bacardit^[3], i m’ha dit que ja estaves bo. I he decidit escriure’t immediatament, alegrant-me del teu restabliment, per a complir un deure que després de tants dies, crec inexcusable: saludar-te de rera les reixes estant. Un salut més literari que els altres. Creu que fa bonic veure un trosset de cel i encara amb una quadrícula de ferro. Tot és endevinar cada dia nous secrets i engegar a rodar l’aurèola d’aquells tifes que fins ara d’haver estat a la presó en feien un mèrit. Veient que a la Presó s’hi pot anar sense haver fet res, en treu tota l’heroïcitat.

Sé que tots plegats, els amics que encara sou ciutadans de Manresa, esteu una mica desarticulats. (M’ho va dir en Renalies). Us han tancat els llocs de reunió habitual i fins algunes casa de bon nom. Una altra de les poderoses raons per a lamentar la caiguda dels elegits pel poble. Però tot s’arranjarà.

Nosaltres estem ací acabant la creixença i esperant frissosos el “sol de la llibertat”. Eh que és bonic això! Mengem, dormim (10 ó 11 hores diàries), passegem (6 hores) i ens estem posant bons.

Les úniques diversions consisteixen en llegir diaris, alguns llibres, escriure i llegir cartes, comunicar de tant en tant i anar a l’economat (l’establiment de queviures de la presó) des d’on veiem el pati on estan passejant els invertits recollits per la llei de vagabunds i fins hi podem parlar.

Com pots veure, molt divertit, instructiu i moral! Quan sortirem semblarem garrinets. Per una cosa o altra, diu el Dret Penal que la Presó reforma el delinqüent. A mi m’agradaria veure ara com em suspèn en Ruiz Funes^[4]

Ací es troba a faltar tot. I més les coses petites que les grans. Tenim unes ganes irresistibles de veure cafè i vins, d’anar al cinema, de sentir música, de veure femelles (?) (no n’hem vist cap des de fa dos mesos), de veure arbres, gossos, ocells. Totes aquelles coses que a tu et deuen sobrar.

Ara mateix faig servir el llit de taula per a escriure. Jo sec a terra. Per tota llum uns 10 wats impossibles (sort tinc d’una espelma). I pensar que a casa tinc un escriptori, que fins ara sempre m’havia semblat inhòspit, però que ací em sembla un somni.

En fi, aquesta Santa Casa, a pesar del mòdica que em resulta, no m’interessa gota i faig tots els possibles (desgraciadament ben pocs) per a canviar aviat de domicili.

Llavors ens reunirem altra vegada tots plegats i ho celebrarem.

I poca cosa més. Et prego que m’escriguis, car com ja t’he dit, una carta és una satisfacció. Explica’m coses de Manresa, dels amics i tot el que et sembli millor o, més ben dit, interessant.

Dóna records a la colla i tu rep-los de tots i en especial d’en Vall^{[5], Font[6]} i Torra^[7]. Mentrestant, ja saps que no t’oblida el teu amic.

J. Amat i Piniella

Barna –Model- 23-XI-34

La Celda 262. Gal. 3ª. Prisión Celular. és a casa teva (Ni ganes!).

TRANSCRIPCIÓ DE LA CARTA

Front de Granada, 8 febrer 1938

Amic Morros: Quan ja desesperava de tenir notícies teves i havia perdut la teva pista en una sèrie de notes contradictòries, rebo amb un mes i mig de retard la teva lletra datada a Lleida. Ha estat cosa de la casualitat. El 1r de desembre vaig deixar el Front de Granada, per anar al de Còrdova, on he estat fins fa pocs dies, en què degut a unes operacions de força importància, en les quals ha participat el nostre grup, hem tornat a aquest front. La carta estava, pobreta, tota plena de pols! M’ha causat una alegria molt forta. Resulta que l’amic Morros és a la DECA!^[i] Amb la falta que ens ací! Mentre t’estic escrivint, uns fills de puta, més negres que el carbó, estan volant sobre el campament. I fa tres dies que no paren de passar per sobre nostre.

Comprenc l’esforç que deus haver hagut de fer per a superar totes les incomoditats pròpies de la vida de caserna, però no dubtis (i t’ho dic per si et pot servir de consol) que encara és pitjor la vida de front. No pas incomoditats físiques que aquestes no paguen la pena, sinó morals. Amb tot i que fa més d’un any que pertanyo a l’Exèrcit, encara no les he pogut superar. El nostre caràcter, la nostra formació, el nostre esperit independentistes per damunt de tot, es rebel·len davant l’acceptació cega i muda de jerarquies, obtingudes moltes vegades per tot menys per les úniques valors que reconeixem nosaltres: les de la intel·ligència. Fa una temporada, sobretot, que en aquest sentit les passo molt putes. Però, exactament com tu i com la resta dels companys que m’escriuen, tinc fe en el demà, i espero que aquest sacrifici que ara fem no serà debades.

(He hagut d’interrompre la carta per culpa d’aquests malparits que volen per dalt. N’han espetegat “unes quantes” per ací a la vora). Estic d’acord amb tu en la necessitat d’enfortir la nostra voluntat a profit de la idea nacional catalana. Les hores de lluita que tu preveus seran més dures del que molts es pensen. Jo veig a través del meu peregrinatge per terres espanyoles, l’enorme paper que els catalans desenvolupen en aquesta guerra i quan veig la incomprensió i el menyspreu amb què encara ens tracten la gent de per ací, comprenc que un cop acabada la lluita contra el feixisme ens tocarà sostenir-ne una altra, molt més dolorosa, per a obtenir per a la Pàtria totes aquelles prerrogatives, de les quals ens hem fet ara doblement creditors. Ens ho tornaran a regatejar tot, i a la joventut catalana, trempada a les trinxeres i a les casernes, ens tocarà el paper d’imposar-nos i acabar per sempre més amb les debilitats i les transigències dels que no sabran el que representa suportar una guerra.

(Altra vegada l’aviació m’ha obligat a ficar-me al refugi. Ens ha ametrallat de mala manera).

M’ha sorprès la notícia que em dones d’en Niubó^[ii]. Em plauria saber què s’ha fet d’ell i poder tenir notícies seves. Crec com tu que aquest trontoll pot ésser-li molt bo, encara que no hi tinc gaire confiança. És allò que en solem dir “un cas perdut”.

I com va l’amor, amic Morros? Aquesta va ésser la causa que jo et cregués a Manresa. A casa em varen escriure i em digueren que t’havien vist passejar amb la Claveria^[iii] i que no devies pas estar incorporat.

No sé si aquesta carta arribarà al teu poder per allò que em dius del teu possible trasllat a Auditoria, encara que suposo que essent a Lleida mateix no serà difícil.

Què saps de la gent del front? De l’únic que periòdicament obtinc notícies és d’en Clara^[iv]. Els altres estan més amagats que la punyeta. No els trobo per enlloc.

Com que torna l’aviació et deixo fins a un altre dia. Escriu-me aviat a l’adreça que porta la carpeta.

T’abraça ben fort el teu amic

J. Amat i Piniella