Introducció

En aquest apartat recollim les transcripcions de l’epistolari que s’ha conservat entre Amat-Piniella i Agustí Bartra. És un recull de 23 cartes més una altra d’Anna Murià, esposa de Bartra. De Joaquim Amat-Piniella s’han conservat 17 cartes (10 de mecanoscrites i 7 de manuscrites); d’Agustí Bartra 6 (5 de mecanoscrites i una de manuscrita) i d’Anna Murià, 1 de manuscrita. Les cartes 6,7,9 procedeixen del fons Joaquim Amat-Piniella de l’Arxiu Comarcal del Bages. La resta es conserven al fons Bartra-Murià de l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. La transcripció de les cartes és obra d’Anna Casasampera Brún.

Cinc d’aquestes cartes (les que porten els números 1, 2, 3, 5 i 10) ja van ser publicades al núm. 25 de la revista literària Faig, l’octubre del 1985, en un treball de Llorenç Soldevila i Balart. Fragments d’alguna altra carta han sortit publicats en altres llocs, com al nostre web dedicat a l’Amat-Piniella. Tanmateix, aquesta és la primera vegada que aquest interessantíssim epistolari entre aquests dos grans escriptors es publica de manera conjunta i completa.

Va ser Amat-Piniella qui va iniciar aquesta relació epistolar, amb una missiva datada el 23 de desembre del 1947. D’entre anys 1947 i 1949 es conserven 9 cartes. Aleshores es produeix una aturada fins el 1953. Del 1953 al 1958 se’n conserven 14. La darrera carta, de l’Amat a Bartra, va ser escrita molts anys més tard, el 1972, quan Bartra ja és a Catalunya, després d’haver tornat de l’exili.

 

Pere Vives i Clavé, l’origen de tot

La primera missiva de l’Amat a Bartra comença recordant un amic comú, Pere Vives i Clavé, que va coincidir amb Agustí Bartra al camp de concentració d’Agde entre els mesos de febrer i agost del 1939, mesos de “manta i cigarreta compartida”, amb expressió de Bartra, i durant els quals van establir una amistat molt estreta. Pere Vives i Amat-Piniella van coincidir després en tot el seu llarg i dolorós exili fins al camp de concentració de Mauthausen on Vives fou assassinat el 30 d’octubre del 1941 amb una injecció de benzina al cor.

Doncs bé, fou Pere Vives qui parlà a l’Amat sobre Agustí Bartra -que Amat no coneixia personalment- i li féu descobrir la seva poesia. “Fou l’enyorat Pere Vives, mort a Alemanya, qui va fer-nos conèixer alguns poemes inèdits del seu amic Agustí Bartra”, explicarà en un article publicat a la revista “Antologia” l’any 1947. I per això aquesta primera carta d’Amat a Bartra comença amb un record a l’enyorat amic comú: “Recordeu la carta que Pere Vives us va escriure el 8 d’agost del 1939, en la qual deia “he trobat (a Saint Cyprien) un dels tres amics de Catalunya”? Aquest amic sóc jo. Si la presentació serveix, afegiré que us tinc per amic d’ençà que en Pere ens llegia els vostres versos, aquells versos que tenia copiats a la llibreta menuda que duia sempre a la butxaca, l’únic dels seus “tresors” que no va perdre mai, fins que els alemanys el despullaren per vestir-lo novament amb l’uniforme ratllat”.

“Sota el signe de Pere Vives, el Sacrificat” -indicarà Agustí Bartra, el 1953- que va començar aquest diàleg entre Amat-Piniella, instal·lat a Barcelona, ja que li era del tot prohibit tornar a la seva ciutat, Manresa, i Agustí Bartra, que durant l’exili va viure majoritàriament a Mèxic, si bé amb llargues estades als Estats Units.

“No faré cap tort a la vostra poesia si us dic que l’entusiasme de Vives per les vostres coses fou el que em va portar a considerar-vos amic sense necessitat de conèixer-vos personalment”. Les referències a l’amistat que s’anirà forjant entre els dos escriptors al llarg dels anys i a través de la correspondència seran constants: “Aquesta [l’amistat] la sé lligada per rels profundes i misterioses que ni tu ni jo no podríem explicar, perquè les paraules de ben poca cosa serveixen en aquests casos” diu Bartra el 1949, i l’Amat, 9 anys més tard, li escriu en uns termes molt similars: “és una amistat que té dintre meu arrels profundes, amagades és clar, com totes les arrels, però ben vives”.

 

Unes cartes amb nombroses informacions d’interès i on batega l’estat d’ànim i els sentiments dels escriptors

Les cartes tenen un gran valor documental perquè ens aporten molta informació sobre els dos protagonistes, especialment sobre la seva activitat literària i cultural -amb l’explicació també per part d’Amat d’obres que a hores d’ara encara són inèdites-, els seus projectes, el seu dia a dia, la seva visió sobre la literatura catalana, el possible “divorci” entre els escriptors catalans de l’interior i els de l’exili, el present i el futur de Catalunya…

També ens descriuen el seu estat d’ànim. Així el febrer del 1948 trobem un Amat-Piniella que expressa desconsolat que “la desolació lunar guanya terreny on en altres temps hom cultivava l’esperit, on les idees eren vivents i enceses, on el sentiment de pàtria era motor de grans empreses col·lectives”. I el desembre del mateix any: “Què voleu que faci, si estic tan desolat que sovint no puc amagar la meva tristor, riscant així d’encomanar-la als altres? Em vaig fer mitges il·lusions durant cinc anys, quan les necessitava per a sobreviure, però ara, el xoc amb la realitat ha estat massa dur per a poder persistir-hi”.

Poc després, el juliol del 1949, mor Maria Llaveries, la seva esposa estimada (“el més autèntic i segur, l’insubstituïble”), i queda completament abatut. No reemprèn la correspondència amb Bartra fins el desembre, malgrat d’haver-ho intentat diverses vegades amb alguns esborranys de carta (un dels quals el podeu veure aquí) que no va acabar enviant.

Afortunadament, en una carta del 1958 veiem un Amat-Piniella radicalment diferent: “No vull pecar d’optimista com en altres ocasions he pecat de pessimista, però estic segur que estem en els inicis d’una nova renaixença. Una dada: el 37% dels volums venuts la Diada del Llibre a la Catalònia foren llibres catalans. La parada del grup Diccionari-Raixa-Lletres-Quart Creixent-Sicània-l’Ocell de Paper va ser la més concorreguda de totes, on es respirava aquell mateix clima dels anys enyorats. Els joves de 25 anys llegeixen i escriuen en català (molts, moltíssims més dels que sembla aparentment), més els joves que els vells, i això em sembla que és un bon senyal”.

Remarcables també són les opinions d’Agustí Bartra en comentar el seu “Coral a Lluís Companys per a moltes veus”: “Crec que és un dels poemes millors que he escrit. Potser l’estimo pel molt que m’ha fet sofrir. Però a part d’això experimento la sensació d’una gran deslliurança interior, d’haver pagat un deute profund que devia feia temps i temps”.

L’epistolari també ens descobreix diversos aspectes desconeguts, com que, el 1953, Amat-Piniella es plantejava sortir de Catalunya per anar cap a Mèxic, o com es van conèixer Agustí Bartra i Leon Felipe, el 1956.

Les cartes d’Amat-Piniella a Bartra evidencien la immensa admiració que sent envers la seva persona i la seva obra (“per fi tenim a Catalunya un poeta amb ambició d’universalitat”). Un relleu ben especial mereixen els elogis dedicats a les seves obres Rèquiem i Odissea.

 

Interessants referències d’Amat a K.L. Reich i a Les llunyanies

Són també de gran interès les diverses referències que l’Amat fa de la seva gran obra K.L. Reich –que lògicament encara no havia vist la llum, que va enviar a Agustí Bartra i que aquest intentà publicar a Mèxic, però sense èxit -, i dels poemes “Llunyanies”, dels quals Amat n’envia 5 a Agustí Bartra: (“Perdoneu que m’atreveixi a enviar aquestes coses. No sóc poeta com vós podreu observar, i com demostra el fet que d’ençà que sóc a Barcelona no hagi escrit un sol verset. Quan era fora m’enyorava molt, la vida era dura i la lluita de cada dia m’exigia alguna compensació de tipus sentimental… I va sortir un recull que no coneix cap dels meus amics, un “jardí secret” ja abandonat. Si entre la brossa hi ha alguna cosa, jo en seré el primer sorprès”).

A la pregunta d’Anna Murià a l’Amat de si creu que ha guanyat la seva guerra, Amat li respon: ““¿Com se us ha acudit de fer aquesta pregunta? Me l’he feta jo mateix tantes vegades. No, amiga Murià, no l’he guanyada. Ara sé, però, quan la guanyaré [.] quan “K.L.Reich” hagi sortit a la llum pública, vull dir amb això, quan puguem parlar dels nostres màrtirs, quan puguem rehabilitar la seva memòria…”. K.L. Reich no sortiria publicada fins l’any 1963, 17 anys després d’haver-la acabat.

En definitiva, teniu al vostre abast el contingut de 24 cartes que bé val la pena de llegir acuradament i recuperar així una part de la història desconeguda de la nostra literatura i del nostre país.

 

Fragments destacats de l’epistolari entre Joaquim Amat-Piniella i Agustí Bartra

Una coneixença a través de Pere Vives i Clavé

La sòlida amistat Amat-Bartra

L’admiració d’Amat-Piniella envers Bartra

L’admiració d’Amat-Piniella envers Anna Murià

L’admiració d’Amat-Piniella pel Rèquiem d’Agustí Bartra, i la resposta d’aquest

L’admiració d’Amat-Piniella per l’obra Odissea, de Bartra

La desolació d’Amat-Piniella davant la situació de Catalunya

La mort de l’esposa d’Amat-Piniella, Maria Llaveries

La situació econòmica d’Amat-Piniella

Amat-Piniella pensa marxar a Mèxic

K.L. Reich

Les Llunyanies

Bartra demana a l’Amat que col·labori al nou suplement Gaseta de Lletres

Coneixença Agustí Bartra-Leon Felipe

La poesia

La poesia de Josep Maria de Sagarra

“Divorci” entre els escriptors catalans de l’interior i els de l’exili?

La difusió de l’obra de Bartra a Catalunya

L’activitat literària d’Amat-Piniella

L’activitat literària d’Agustí Bartra

Una recomanació de Bartra a Amat-Piniella

Amat-Piniella, per primera vegada, esperançat

El poema d’Agustí Bartra dedicat a Lluís Companys

 

Una coneixença a través de Pere Vives i Clavé

Amic Agustí Bartra:

Recordeu la carta que Pere Vives us va escriure el 8 d’agost del 1939, en la qual deia “he trobat (a Saint Cyprien) un dels tres amics de Catalunya”? Aquest amic sóc jo. Si la presentació serveix, afegiré que us tinc per amic d’ençà que en Pere ens llegia els vostres versos, aquells versos que tenia copiats a la llibreta menuda que duia sempre a la butxaca, l’únic dels seus “tresors” que no va perdre mai, fins que els alemanys el despullaren per vestir-lo novament amb l’uniforme ratllat. Aquelles imatges, aquells ritmes vostres, tenen encara avui una presència que la recent impressió tipogràfica no ha pogut esborrar del meu record, i no faré cap tort a la vostra poesia si us dic que l’entusiasme de Vives per les vostres coses fou el que em va portar a considerar-vos amic sense necessitat de conèixer-vos personalment. Em fareu content si em permeteu dir que l’amistat entre vós i jo data d’aquella època! (Amat-Piniella, 23/12/1947).

La sòlida amistat Amat-Bartra

Que aquestes ratlles serveixin per a trencar el glaç. M’agradarà molt rebre les vostres lletres i poder-les contestar . Podeu manar i disposar del vostre ja antic amic. (Amat-Piniella, 23/12/1947).

Comprendreu que en aquest estat d’esperit, en aquesta depressió que us asseguro que és ben justificada, les vostres lletres cremants de noble apassionament tinguin una valor inapreciable. És la vostra una amistat de les antigues, de les de manta i cigarreta compartides. [.] Les vostres cartes, la vostra amistat, em donen per uns moments la sensació que encara sóc una mica dels vostres. És reconfortant saber que no tot s’està morint, que guardeu el foc gelosament i que amb la vostra fe fareu possible que un dia s’esdevingui una nova renaixença. (Amat-Piniella, 2/2/1948).

La vostra amistat és per a mi com la vostra obra per a Catalunya: una reserva que hom trobarà arribat el moment; Catalunya trobarà la vostra poesia quan els seus homes surtin d’aquest atotxament actual i es trobin que necessiten aire. Jo tindré la vostra amistat amb plenitud, quan hagi trobat la pau per al meu esperit massa maltractat d’uns anys ençà i també una mica de calma en les activitats materials. Aquí rau el que hi ha de bo en aquest conveni tàcit entre vós i jo. No tenim massa pressa, però guardem la seguretat que, de tot el que som, no se’n perdrà res. (Amat-Piniella, 13/12/1949).

Avui, al cap d’un any de no haver-vos escrit, no em proposava dir-vos sinó que sou el meu amic i el meu desig que els llargs silencis no afectin per res aquesta amistat. (Amat-Piniella, 13/12/1949).

Estava absolutament convençut que la interrupció epistolar no podia significar una minva en la nostra amistat. Aquesta la sé lligada per rels profundes i misterioses que ni tu ni jo no podríem explicar, perquè les paraules de ben poca cosa serveixen en aquests casos. Entre tu i jo, hi ha la coincidència sobre l’accent i missatge d’una poesia (pel que vull dir no compta que sigui la meva, de poesia. I fins a quin punt ho és?), i d’un amic comú mort, i d’un ideal patri, i d’una sensibilitat paral·lela, etc. He dit més d’una vegada que un amic és aquella persona al costat de la qual podem callar sense que el silenci ens sigui incòmode. La inversa, és clar, té la mateixa validesa. La nostra amistat, com tu dius, és una reserva que trobarem intacte un dia. I jo et dic que és també una presència que va venint, que sap i que, en el fons, si no té pressa és perquè el dia que ens trobarem i, mirant-nos els rostres somrients, començarem a parlar, ens adonarem que el tracte personal només serà la confirmació d’evidències sabudes. Jo t’espero i tu m’esperes. Mentrestant, no importa que el diàleg sigui migpartit de silenci. (Bartra, 28/12/1949).

El nostre diàleg, començat sota el signe de Pere Vives, el Sacrificat, s’ha interromput, però sé que la nostra amistat continua intacta. (Bartra, 5/6/1953).

Crec que una de les millors coses entre tu i jo –i entre tota amistat– és aquesta pregona necessitat de represa que no ens deixarà mai, perquè quan fa temps que no ens sentim ho acusem vivament com una mancança. (Bartra, 26/2/1956).

… és una amistat que té dintre meu arrels profundes, amagades és clar, com totes les arrels, però ben vives. (Amat-Piniella a Agustí Bartra i a Anna Murià, 13/5/1958).

El nostre diàleg, amic Bartra, es va interrompre i no sé per què, i crec que veient-nos personalment, sabem que res d’important no s’ha interposat entre vós i jo. Per què no em dieu quan ens podem veure? Baixeu sovint a Barcelona? Truqueu-me, per favor, al 224.19.34. (Amat-Piniella, 8/5/1972).

L’admiració d’Amat-Piniella envers Bartra

He tingut la bona intenció de dir amb tota l’equanimitat de què he estat capaç, sense ditirambes molestosos, que per fi tenim a Catalunya un poeta amb ambició d’universalitat. (Amat-Piniella, 23/12/1947).

Abans que tot, deixeu-me que acusi rebut dels vostres llibres. Els tinc al capçal del llit i constitueixen una font de la qual bec sovint glopets inestimables. Em fa bé retrobar en ells records que estimo, idees que m’apassionen malgrat tots els escepticismes i sentiments que em són consubstancials. Vós que sou fora de la Pàtria, sabeu parlar-ne millor que ningú de la Catalunya que estimo. El vostre regal és dels que no tenen preu. Gràcies. (Amat-Piniella, 6/6/1948).

Respiren les teves paraules una tal cordialitat i una tal comprensió humana! A part d’altres mèrits, és clar, com el que remarcava el meu amic i col·laborador, Cèsar Ocaña, en llegir-te: “Escriu el català més elegant i, al mateix temps, més directe que mai hagi llegit”. (Barcelona, 23/12/1953).

Bells, molt bells, els teus poemes, com tot el que he anat llegint de tu. Una vegada més et felicito, felicito la teva muller per haver-los inspirats, i em felicito a mi mateix de poder adreçar-me a tu, malgrat la meva deixadesa, com a un bon amic. (Barcelona, 6/12/1955).

L’admiració d’Amat-Piniella envers Anna Murià

He trobat, després, una crònica d’Anna (dissortadament, només fragments) que ja no m’ha emocionat solament en els punts a què m’he referit abans, sinó de llarg a llarg. És molt bo, molt bo, el que heu escrit, amiga Murià. Al poeta li ha fet molt bé el vostre amor, però també d’ell heu rebut, en justa correspondència, una càrrega de tendresa impressionant a l’hora de donar forma literària a aquestes memòries íntimes. La vostra abnegació en esborrar-vos rere la personalitat a què heu consagrat la vostra vida, la simplicitat amb què anoteu els detalls, insignificants en aparença alguns d’ells, però sempre plens de força i d’esma literària, i la contenció elegant en els moments transcendentals, en fan un document colpidor i de primer ordre. (Barcelona, 13/5/1958).

L’admiració d’Amat-Piniella pel Rèquiem d’Agustí Bartra, i la resposta d’aquest

Ribera em deixà el “Rèquiem”, i llegir-lo ha estat el millor agulló que podia trobar per a decidir-me a escriure. Encara que amb els comentaris pugui refregar la vostra sensibilitat encara prou adolorida per la pèrdua del pare, deixeu-me dir-vos el meu entusiasme. L’he trobat tan entranyablement humà, tan dens de significació, d’un patetisme tan elevat i tan viril que ja no us escric perquè us dec la carta, sinó per la necessitat de parlar-vos-en.

Si, amic Bartra, la idea del poema, per ella sola, és una portalada oberta en la nostra lírica. En aquest país on, llevat de poquíssimes excepcions, no hi ha cap poeta que tingui idees (parlo dels actuals), crec que és un camí lluminós el que heu trobat en el vostre treball. [.] Per als que us pressentim el millor del nous poetes catalans, “Rèquiem” és ja ara una peça d’antologia. (Amat-Piniella, 18/12/1948).

La vostra lletra del 18 del mes passat em trobà de ple en els preparatius de viatge cap al Nord, i l’he portada fins avui a la butxaca. En tornar-la a llegir, s’ha renovat l’emoció que em produí la seva primera lectura. M’hi dieu coses colpidores, que no sé com agrair-vos. Sí, amic, crec que el “Rèquiem” és un dels millors poemes que he escrit, i és també un dels que més m’ha costat arrancar de la meva ànima, perquè la seva dolorosa inspiració requeria una exigència total dels meu mitjans d’expressió. [.] Quan els que estimo em retorneu la meva poesia, no us podeu imaginar quina gran joia, quina profunda pau s’apodera de mi! (Bartra, 16/1/1949).

L’admiració d’Amat-Piniella per l’obra Odissea, de Bartra

… la poesia en el teu llibre neix de la magnifica contundència visual de la teva imatge, dintre l’halo de la qualitat humana dels personatges i de les situacions-clau que han fet d’essència de les infinites altres situacions de la literatura de tots els temps. Recrear un mite com el d’Ulisses ha estat per tu un retorn a l’origen, que em sembla oportuna i necessària a l’hora d’aquilatar valors; però, així mateix, l’empresa era temerària. No t’ha mancat coratge, i el premi ha estat una ressonant aportació catalana a la literatura universal. La teva ploma, cantelluda a estones, tendra d’altres, viril sempre, amb ressonància del passat, realitats d’un present i llums per a l’esdevenidor ha escrit un potent testimoni de la prova cruel per la qual han hagut de passar els nostres patriotes. No cal que et digui que en molts passatges, la meva emoció es multiplicava en l’era dels meus anys d’exili: Et felicito i m’enorgulleixo una vegada més de la presentació que fa en Ribera quan el trobo amb algun amic seu: “És el primer que va parlar ací d’Agustí Bartra”… (Amat-Piniella, 22/10/1953).

La desolació d’Amat-Piniella davant la situació de Catalunya

En aquesta Barcelona que no és la nostra, que no és la que havíem conegut i estimat tant en altre temps, el tedi és una metzina lenta que ens inutilitza a poc a poc. L’únic antídot possible seria fer la pinya amb aquella gent avui dispersa amb la qual es pot comptar, i viure amb ella una existència de records i d’esperances. Però ni aquest recurs no ens queda! Alguns dels que podrien ésser-hi no tenen altres preocupacions que les moltes i difícils del “poder viure”; altres, emmetzinats del tot, estan descoratjats i plens d’amarguesa; i encara altres viuen en un món eteri desvinculat de la realitat, com si no hagués passat res del 1936 ençà. Resten només els amics de “cigarreta i manta compartides”, per dir-ho amb mots vostres; aquests vibren a la mateixa corda, però són tan escassos aquí!

Arribats a la “détente”, la intensitat dels anys passats xoca dolorosament amb un món i una època que mai no hauríem pogut imaginar. No és que somniéssim cap Arcàdia feliç, però comptàvem amb unes seguretats mínimes amb una fructificació de l’esforç, del sacrifici i de la sang vessada. Hom arriba a enyorar hores passades, quan les incomoditats de la vida de trinxeres o les vergassades dels SS t’obligaven a trobar un sentit immediat a la vida que volies conservar, quan l’angoixa del perill, el veïnatge de la mort sabien vèncer qualsevol escepticisme que pogués néixer de decepcions anteriors i feien sorgir la petita il·lusió que expliqués l’esforç de sobreviure.

Érem molt modestos en les nostres exigències i, així i tot, ja sabeu el que hem trobat. Després de passar cinc anys creguts de guanyar la guerra, hem descobert que l’havíem perduda. I la gent ha optat per no pensar-hi més. I la desolació lunar guanya terreny on en altres temps hom cultivava l’esperit, on les idees eren vivents i enceses, on el sentiment de pàtria era motor de grans empreses col·lectives. [.] Darrera de la nostra generació no hi ha ningú, i a nosaltres se’ns menja el tedi. El panorama és negre, ja ho veieu, amic Bartra. No hem tingut traça per a fer-nos-en mereixedors de la sort; és una culpa col·lectiva de les que s’han de pagar. (Amat-Piniella, 2/2/1948).

En aquests moments, en què tot es desfà, quan Sagarra a qui alguns anomenen “poeta nacional de Catalunya”, dóna conferències en un castellà de municipal i ofrena banquets al poeta Ridruejo, és reconfortant sentir l’eco, envigorit a cada repetició, de la vostra cançó càlida i insubornable, de la vostra exaltació de la raça i de la terra, el sentit de les quals es va perdent més i més entre nosaltres. Ja deveu saber que de publicacions, no en queda cap. També el nostre projecte que estava a punt d’ésser una realitat, ha mort en flor. Si almenys ens quedés el recurs de creure-ho un ajornament! Però ens temem que el mal no té remei. A més, fer coses amb tants entrebancs, interrupcions i altibaixos i ensurts, només pot tenir eficàcia quan les acull un caliu i un fervor que aquí no sembla possible revifar. No estranyeu, doncs, amic Bartra, que davant d’aquest paisatge lunar, les meves lletres prenguin sempre un to pessimista. No sóc pas un amargat; potser sí un desesperat que s’aferraria a un clau roent, si el trobés, per tal de participar en l’elevació del país que li és pàtria. Em parlàveu del consol de treballar per un futur que no veurem. Vós el teniu aquest consol. Nosaltres, no. Tirant llarg podem aspirar a posar la llavor en el conreu familiar. I això, tot i ésser molt si tothom ho fes, és tan poca cosa! Què voleu que faci, si estic tan desolat que sovint no puc amagar la meva tristor, riscant així d’encomanar-la als altres? Em vaig fer mitges il·lusions durant cinc anys, quan les necessitava per a sobreviure, però ara, el xoc amb la realitat ha estat massa dur per a poder persistir-hi. Si la meva visió és més negra que la de molts altres, potser obeeix només a la por de noves decepcions. Però no crec pas que veure el mal en tota la seva intensitat pugui ésser mai una rèmora en l’obra de reconstrucció col·lectiva. Les ganes de treballar hi són, l’essencial no falla. (Amat-Piniella, 18/12/1948).

La mort de l’esposa d’Amat-Piniella, Maria Llaveries

Acabo de rebre lletra d’en Ribera en la qual em dóna la notícia de la mort de la vostra muller¹. Les paraules de condol en no res no ens diuen, i no vull transmetre-us-en. En aquests moments penso en vós amb tristesa i en silenci. No us voldria fer arribar paraules, sinó silencis… Recordeu els darrers quartets de la segona part del meu “Rèquiem”: “Caic a ma nova naixença – de joia i dolor”? Anhelo per a vós, com vaig desitjar per a mi en escriure-ho, que la terra “recomenci la seva cançó. Escriviu-me, si us abelleix. Us abraço més fort que mai” (Bartra, 25/7/1949).

… vaig rebre la vostra lletra de condol en la qual trobàreu els mots que més bona companyia podien fer-me, i la contestació a la qual vaig començar tres vegades sense poder arribar mai al final. (Amat-Piniella, 13/12/1949).

Aquest any hostil de 1949 m’ha pres el més autèntic i segur, l’insubstituïble, el que, en els moments més negres de l’exili, em va donar la il·lusió i la força necessària per sobreviure. Podeu comprendre com ha estat aquest segon mig any, podeu suposar com el treball absolut i embrutidor, el treball de la maledicció bíblica, m’ha semblat un refugi benaurat. Em penso que algun dia podré trobar la calma que em manca encara en aquests moments (Amat-Piniella, 13/12/1949).

… vaig llegir les proses homèriques (aquella Penèlope, llegida pocs dies després de la mort de la meva muller, em va produir una de les emocions més tendres dels meus darrers anys, semblant a la que vós vàreu posar en escriure Laertes); dir-vos, encara, que vaig rebre la vostra lletra de condol en la qual trobàreu els mots que més bona companyia podien fer-me, i la contestació a la qual vaig començar tres vegades sense poder arribar mai al final (Amat-Piniella, 13/12/1949).

La situació econòmica d’Amat-Piniella

Em va arreplegar la vostra carta en plena febre d’organització d’un taller que amb un amic hem posat, i per si la feinada inherent era poca, ha sobrevingut una crisi econòmica que ha agreujat els nostres maldecaps. Quan, a l’hora de sopar, arribo a casa, només penso en la beatitud del llit. Surto els dijous perquè no sigui dit que m’isolo però, en general, no vaig enlloc. Ni escric, ni llegeixo, és un panorama desolador. (Amat-Piniella, 6/6/1948).

En aquest temps han passat tantes coses, que arribaria a fer-me pesat explicant-te-les. La més important, que no solament m’ha aclaparat, sinó acaparat també, és que de cap d’arengada he passat a ésser cua de lluç. Això vol dir que d’un mes i mig ençà, arruïnat del tot, treballo en una oficina, d’on trec amb prou feines el “pa de cada dia” [.] L’amic Ribera, al qual tenia també molt abandonat, m’ha ofert ajuda i penso que amb treballs de traducció podré sortir de l’embaràs. (Amat-Piniella, 14/7/1953).

També em plau la idea de col·laborar al vostre “Punt Blau”, publicació que representa un esforç, i reeixit de debò. Ara he començat d’escriure en castellà, en la secció d’espectacles d’un periòdic humorístic que dirigeix un amic meu. Es tracta, com comprendràs, de treure’n algun profit. (Amat-Piniella, 14/7/1953).

La meva vida continua igual, sense alteracions que modifiquin la situació d’interinitat que sembla no vol deixar-me de la guerra civil ençà. No m’agrada creure en la fatalitat, però a còpia de contratemps, hom arriba a pensar que cada home va empès per unes forces arbitràries i sovint invariables que no es poden tòrcer. Del meu retorn ençà, moltes coses he provat per a plantar arrels com l’altra gent, però tot m’ha anat fallant. El cas és que, com tots aquells que en aquest país han de viure d’un sou, em veig “negre” per arribar el cap de mes. He provat de trobar alguna feina editorial per omplir les hores sobreres, però tampoc surt. En vista d’això, amb un excel·lent amic meu hem començat una col·laboració literària, el primer resultat de la qual ha estat una comèdia² que no podem estrenar (momentàniament és aquest l’únic obstacle) perquè no hi ha companyia catalana. L’estem posant en net per a enviar-te-la. Esperem que un cop l’hagis llegida, ens facis el favor de presentar-la al premi Emma Alonso. El segon pas, ha estat una novel·la de “Lladres i serenos” en castellà³, que actualment té un estudi una editorial del gènere. No és immodèstia si et dic que està francament bé, dintre del to en què solen escriure’s aquestes coses. Però ho paguen molt malament. (Amat-Piniella, 22/10/1953).

Torno a treballar, Bartra, vull dir treballar en allò que em plau. El fet d’estar empleat en una casa comercial, em permet disposar d’hores d’assossec per a escriure. En perdre la llibertat econòmica he aconseguit la llibertat de l’esperit. No tinc mai un ral, però em sento ric de voluntat i d’idees. Hi he guanyat, creu-me. (Amat-Piniella, 6/12/1955).

Amat-Piniella pensa marxar a Mèxic

He vist que en Farreres i Duran⁴ té una editorial. Parla-li de mi; em coneix força. Digues-li que tinc ganes de sortir d’aquest país i que Mèxic em faria gràcia. A veure si em troba una feina i em reclama. Un amic meu, Alexandre Crespi, ha sortit fa uns dies cap a Mèxic i porta l’encàrrec de fer el que pugui perquè jo pugui seguir-lo. Ja et vindrà a veure. És simpàtic i val molt. (Amat-Piniella, 22/19/1953).

K.L. Reich

Aquests dies he acabat una refundició del llibre sobre els camps. Si bé sense gaire esperances de poder-lo editar, mal greu donat el caràcter actualista que té el treball, penso fer-ne treure unes còpies mecanografiades i enviar-vos-en una. No estic gaire segur de merèixer els elogis que feu del fragment publicat⁵, quan sigui l’hora de considerar tot el llibre, però, tant si el vostre parer és favorable com no, m’interessarà molt que me’l digueu ben sincerament. (Amat-Piniella, 2/2/1948).

Em demaneu un fragment de “K. L. Reich”. Em dol de debò no poder-vos-el enviar amb la rapidesa que desitgeu. [.] Com que, si Ribera el troba publicable, l’edició es farà molt aviat, el meu propòsit és enviar-vos un exemplar així que surti. Altrament, si no es pot publicar, us enviaré una còpia mecanografiada que el mateix Ribera es cuidarà de fer treure. (Amat-Piniella, 29/2/1948).

Voldríem poder publicar a Mèxic aquells llibres catalans que per haver la censura de Madrid denegat permís de publicació a Catalunya (aquest és el cas d’Odisseu) hagin de restar inèdits fins qui sap quan, o bé aquelles obres que per la seva audàcia creadora i intel·lectual, o per ésser una crònica sincera dels nostres anys de tragèdia, no hagin pogut trobar editor. Crec que no serà fàcil trobar obres d’aquesta índole, però algunes n’hi deu haver. A part d’això, cal, és clar, que les obres tinguin categoria literària i els seus autors no hagin traït ni col·laborat. He pensat que la teva obra sobre els camps de concentració alemanys podria ésser el segon volum de la col·lecció. Només conec el fragment que va publicar “Antologia” (vares prometre en una lletra enviar-me una còpia de tota l’obra, però no ho vares fer), però ja en tinc prou, car et sé la llei i la vida. Si la meva proposició et plagués, envia’m l’original tot seguit. Podries fer la tramesa de les pàgines per avió, per grups de vint o de trenta, o per capítols. Se’n faria una edició de 500 o 600 exemplars una tercera part dels quals s’introdueixen a Catalunya. Per aquesta última raó, si creguessis s’hagués de signar amb pseudònim, així ho faríem. (Bartra, 5/6/1953).

La teva oferta de llançar una edició del “K.L.Reich” em va fer l’efecte de la campanada que al matí et desperta i et retorna a l’única realitat de la qual no t’havies d’haver allunyat mai. [.] T’envio el “K.L.Reich” per paquet postal certificat. No ho faig per avió, donades les dimensions del text; em sortiria a un ull de la cara. Trigarà una mica més en arribar, però ja te’n faràs càrrec… (Amat-Piniella, 14/7/1953).

Sé, també per en Ribera, que ja t’ha arribat el meu voluminós “K.L.Reich”. M’agradaria saber què en penses. (Amat-Piniella, 22/10/1953).

Poques coses em vaig proposar dir amb el “K.L.Reich” fora de la veritat objectiva; només una, tal vegada, i l’has copsada tu, batejant-la, a més, amb el mot just que sempre soleu tenir els poetes: “el seu humanisme central”. És exactament això, puix que el meu petit missatge era d’encomanar pietat per a l’home nu, abandonat, indefens, enmig d’un món en el qual la infàmia (un altre mot teu) deixava de tenir mesura. Encara hi ha qui no s’ha adonat que en el món d’avui, els mots “comunisme” o “anti-comunisme”, com abans “feixisme” o “anti-feixisme”, han deixat d’ésser vàlids. La bona revolució s’esdevindrà el dia que cadascú s’hagi adonat de si pertany al sector dels “humans” o dels “no-humans”. La teva poesia, la teva actitud humana (és una sola cosa) em van arribar des del principi del nostre tracte, perquè tu i jo formem al mateix camp. (Amat-Piniella, 24/3/1954).

Vaig rebre la carta d’Anna amb la còpia de l’article enviat a “Ressorgiment” de Buenos Aires, sobre “K.L.Reich”. Gràcies, amiga, gràcies per l’article, molt falaguer, i encara més, per l’amor amb què, prescindint del judici, vàreu llegir aquelles pàgines negres, que envellides i tot, contenen si més no el testimoniatge d’uns anys que són ben dintre meu.

Us pregunteu en l’article si l’he guanyada jo la meva guerra. ¿Com se us ha acudit de fer aquesta pregunta? Me l’he feta jo mateix tantes vegades. No, amiga Murià, no l’he guanyada. Ara sé, però, quan la guanyaré, i puc expressar aquest reconeixement gràcies al vostre article: quan “K.L.Reich” hagi sortit a la llum pública, vull dir amb això, quan puguem parlar dels nostres màrtirs, quan puguem rehabilitar la seva memòria… (Amat-Piniella, 13/5/1958).

La lectura del recull de lletres de l’inoblidable Vives em va trasbalsar. Passats trenta anys, un tros de la meva vida, unes vivències entranyablement estimades es presenten amb la força emotiva que l’amic perdut sabia donar a la seva prosa epistolar. És molt important retrobar un tros de la pròpia vida quan han passat tantes coses que han deixat successives capes de pols sobre el nostre esperit. Trenta anys enrera no tenia cap idea de l’opacitat d’aquesta pols, dels seus efectes abrasius, del seu pes cada vegada més difícil de suportar. (Amat-Piniella, 8/5/1972).

Les Llunyanies

Em permeto, a falta de prosa, enviar-vos una cosa que sembla vers⁶. Perdoneu que m’atreveixi a enviar aquestes coses. No sóc poeta com vós podreu observar, i com demostra el fet que d’ençà que sóc a Barcelona no hagi escrit un sol verset. Quan era fora m’enyorava molt, la vida era dura i la lluita de cada dia m’exigia alguna compensació de tipus sentimental… I va sortir un recull que no coneix cap dels meus amics, un “jardí secret” ja abandonat. Si entre la brossa hi ha alguna cosa, jo en seré el primer sorprès. Llegiu-ho. Però no ho publiqueu, si és que francament no us plau. No us cregueu obligat pel fet que som amics. ⁽¹⁾

⁽¹⁾ Si us decidiu, malgrat tot, poseu una nota explicant que són escrits als camps de concentració alemanys. Els llegidors em perdonaran més gentilment. (Amat-Piniella, 29/2/1948).

Bartra demana a l’Amat que col·labori al nou suplement Gaseta de Lletres

La nova revista m’acaba d’encarregar la direcció d’un suplement literari que sortirà en forma d’encaix a cada número. He batejat el suplement amb el nom de Gaseta de Lletres, i he acceptat la direcció amb dues condicions: llibertat absoluta de crítica i obrir a debat el tema de la unitat de l’idioma català literari, amenaçada per les coexistències dialectals morfològiques (sobretot valencianes) en les nostres revistes. [.] Veuria amb molt de goig, no cal que t’ho digui, la teva col·laboració regular a les pàgines del suplement. Puc comptar amb tu? Podries fer-me, tot seguit, un parell de notes crítiques sobre llibres? Un dia d’aquests l’original anirà a la impremta, i així que sortirà te l’enviaré per avió. (Bartra, 26/2/1956).

Coneixença Agustí Bartra-Leon Felipe

El poeta espanyol Leon Felipe, a qui a penes coneixia (ens havíem vist un parell de vegades), després de llegir el llibre em telefona a la Jackson, foll d’entusiasme, volgué que ens veiéssim aquell mateix dia, ens trobarem en un cafè, el vaig dur després a casa, per a llegir-li coses meves, etc., i des d’aleshores ens hem fet molt amics. (Bartra, 26/2/1956).

 

La poesia

Que la poesia ens salvi, si pot, de la quotidianitat i transcendeixi els sentiments i els instints que posen a nivells molt iguals als humans. (Bartra, 26/2/1956).

 

La poesia de Josep Maria de Sagarra

L’atzar m’ha posat damunt de la taula l’Obra Poètica, de Josep Mª. de Sagarra. Són una mena de versos fàcils i parasitaris que em deixen completament fred. Que poca poesia catalana es pot llegir, en realitat! Quin allunyament dels grans temes humans, de l’actualitat eterna, del destí i el drama de l’home! (Bartra, 16/1/1949).

 

“Divorci” entre els escriptors catalans de l’interior i els de l’exili?

Potser és una mica desordenat que us sigui tan sincer, però crec que és millor cridar-vos l’atenció referent al divorci que s’està aprofundint entre els de fora i de dintre. Molts d’entre vosaltres no s’adonen encara de les proporcions de la catàstrofe i s’imaginen retrobar el país si fa no fa com el van deixar. És tràgic veure, impotent, com tot s’està desfent, però ho serà encara més comprovar, més tard, que el foc que els de fora malden amb tanta de bona fe per a mantenir encès, no pren de cap manera entre la gent d’aquí. No n’hi ha prou amb viure de records sentimentals i de tòpics patriòtics. A la gent de dintre caldrà presentar-li les coses molt clares i molt ben madurades, donar-li sobretot la sensació que una direcció és presa. I no és pas proposar això el que fan, en general, els vostres companys de dissort, ells que podrien fer-ho (una altra vegada). Si ho deixem tot a la improvisació, la renaixença que avui només és problemàtica, esdevindrà impossible.

Em plau, en certa manera, dir aquestes coses a un home com vós perquè, de veritat, sou l’única veu de fora que arriba amb el ressò de les nostres mateixes inquietuds. Sou un poeta perquè escriviu versos molt bells, però ho sou més encara perquè sentiu amb angoixa i amb dolor tota la magnitud de la tragèdia nacional. Vós compliu la vostra missió. ¿Perquè els altres, els que escriuen belles proses, no aconsegueixen participar-ne? Per què no proven de dir el que la gent espera que els sigui dit? Per què perden el temps composant “treballs literaris” i ofeguen la sinceritat revisionista, inquieta avui i, més endavant, arquitecturada, que els que tenim fam i set d’orientacions, els que sofrim d’aprop la desfeta, esperem? (Amat-Piniella, 6/6/1948).

La difusió de l’obra de Bartra a Catalunya

En la darrera lletra d’ell [Antoni Ribera] que tinc, m’assabenta d’una lectura de poemes meus que va donar a Mataró fa poc. Hi va llegir fragments de “M i A”, el “Rèquiem” i “Tirèsias” i “Les sirenes”. Aquest acostament de la meva obra a Catalunya, ja et pots imaginar quin goig m’ha fet, després de deu anys de silenci. Sembla que l’acte es vol repetir a Barcelona, amb variants. (Bartra, 28/12/1949),

Mentre els negres dominicans, que “senten la poesia amb els nervis i amb la sang” et seguien bocabadats pels carrers, aquí a Catalunya hi ha gent de la que llegeix que t’ignora… (Barcelona, 13/5/1958).

L’activitat literària d’Amat-Piniella

Un d’aquests dies, ja mecanografiada, t’enviarem la comèdia “K.O.”⁷. La nostra idea ha estat fer una obra “representable”, és a dir, de to corrent, sense propòsits experimentals ni renovadors. Ens interessaria que el jurat tingués esment d’aquest propòsit, ja que a l’hora de jutjar el llenguatge dels nostres personatges, podran observar que parlen com la gent del carrer parla a Barcelona avui dia. Hem preferit un “realisme” dintre la correcció, a un purisme allunyat del que és vivent. Criteri que trobem defendible perquè, per la present impreparació del nostre públic, qualsevol excés en aquest sentit pot predisposar a l’hostilitat. Estem molt interessats a saber què pensaràs de la nostra comèdia. Els personatges són d’aquells que es fan estimar del qui ha intentat donar-los vida, i ja saps que estimar algú és voler que tothom l’estimi com un mateix. (Amat-Piniella, 23/12/1953).

Anem tirant endavant la segona de les novel·les policíaques mentre esperem el resultat de les gestions fetes per col·locar la primera en unes editorials d’aquí. Aquestes coses són tan lentes! Si ens la tornessin, te l’enviaríem també per si a Mèxic resultés més fàcil. Ens fa una mica l’efecte que en aquests llocs has d’anar recomanat si vols que te les llegeixin (ja no dic publiquin). Hi ha tanta gent que va pel món amb alguna obra escrita a sota el braç! (Barcelona, 23/12/1953).

Celebrem molt que la policíaca hagi aconseguit en tu i en la teva muller (a la qual, aprofitant l’avinentesa, ofereixo els meus respectes i la mateixa amistat que per tu sento) la impressió que el meu col·laborador i jo ens proposàrem. No es tracta pas que Rómulo⁸ ens faci cèlebres, sinó que ens proporcioni la manera de guanyar-nos la vida. No et negaré pas que el vostre elogi té un gran valor, puix que sempre és afalagador saber que, amb una obra de gènere menor, hom ha pogut interessar-vos a vosaltres. Però, a part d’aquesta satisfacció innegable, és obvi que perseguim un objectiu més pràctic. Calcula, doncs, si t’agraïm l’interès que ens demostres per tal de “col·locar-la”. (Amat-Piniella, 24/3/1954).

De la teva lletra ens va crida l’atenció el judici que et mereix “K.O.”. T’agrairíem que en lletra posterior, sempre que tinguis temps i humor, fossis una mica més explícit, ja que, a dir veritat, no hem entès el teu punt de vista. Ens interessa molt, i com ja pots suposar no ens ha pas de molestar el que sigui desfavorable; al contrari, per si reincidíssim, ens pot ajudar qui-sap-lo un criteri autoritzadíssim com el teu. (Amat-Piniella, 24/3/1954).

La carta de Rómulo s’ha de jugar a la seva ciutat nadiua. Si les gestions fracassessin, digues-m’ho tot seguit, i iniciaria contacte amb una altra casa editora, de poca importància comparada amb la Jackson, però especialitzada en novel·les d’aquest gènere. No et descoratgis i sigues tenaç, perquè tant l’obra com el tipus de Rómulo són bons i, d’una manera o altra, es fressaran camí. La primera etapa sempre és la més difícil. (Bartra, 2/5/1954).

La informació sobre la policíaca ens ha estranyat molt, puix que resulta ben clar que no solament a la Jackson no li interessa el llibre, sinó que no ha tingut una sinceritat que li hauríem agraït car ens hauria fet estalviar molt temps. [.] Esperem les teves noves amb l’esperança de veure realitzada la nostra il·lusió de viure a les costelles del pobre Ròmulo⁹, a punt de morir abans d’haver vist la llum. Pots estar segur, en tot cas, que nosaltres estem agraïdíssims del teu interès, car si res no s’aconsegueix no haurà pas estat per culpa teva. (Amat-Piniella, 11/5/1954).

Em dedico a la novel·la i al conte. En un any i mig he enllestit tres coses: una novel·la en castellà “Primer aniversario”¹⁰ que crec interessant sense que m’atreveixi a dir “reeixida”. És un diàleg de dotze hores entre dos homes que han estimat una mateixa dona, morta un any abans. Ho he presentat al “Nadal” esperant, si més no, que el resultat em permeti contrastar el seu problemàtic valor.

“El Casino dels Senyors” que he entregat a l’Alberti, de la “Nova Col·lecció Lletres”, és una novel·la curta, espècie de contrapunt de personatges a l’entorn d’un Casino de ciutat petita, explicats pel fantasma del que en fou Administrador durant trenta anys. Espero que aviat ho puguis llegir, car l’amic Alberti té prevista la publicació per al mes de maig que ve.

Tinc, per fi, un recull de contes “Del rojo al violeta”¹¹, que he escrit amb molta il·lusió i m’atreveixo a dir que també amb força encert, i que presento al premi “Leopoldo Alas”, recentment instituït.

En projecte estic barrinant en una novel·la llarga per al Martorell de l’any que ve. A la recerca d’un premi que obri un camí, d’altra forma dificilíssim. Treballo, doncs, activament, i siguin quins siguin els resultats, tinc la satisfacció d’haver assolit un retrobament de mi mateix, d’haver donat un emotiu gust a la meva existència, d’haver obtingut que el temps sigui breu per les moltes coses que em bullen dintre. (Amat-Piniella, 6/12/1955).

Estic donant els darrers retocs al recull de contes “Retaule en gris”¹², que penso presentar al “Víctor Català” d’enguany. És molta feina, probablement per aconseguir ben magres resultats. Però, per a nosaltres, els catalans, escriure ha de ser una tasca desinteressada. Com que no pot ser cap professió, no passa mai d’esforç gratuït. I això fa que ens resignem als resultats que s’obtinguin i també a la manca de resultats de qualsevol mena…

Tinc a la censura el text de “El Casino dels Senyors”, per a la Nova Col·lecció Lletres. Espero que aquesta vegada no passarà res. (Amat-Piniella, 2/10/1956).

Crec que a darrers de Novembre sortirà la meva novel·la “Roda de solitaris”, editada per Albertí, naturalment si no surten entrebancs a Madrid. Te la trametré amb molt interès per conèixer la teva opinió. En aquesta segona temptativa sóc una mica més ambiciós.

Treballo ara en la tercera novel·la, “La pau a casa”, amb la qual no pretenc altra cosa que divertir-me un xic. Veurem que sortirà! (Amat-Piniella, 10/10/1957).

Encara que sigui una mica tard, agraeixo molt que vagis incloure el poema “Ànima i món” en el recull “L’evangeli del vent”¹³. (Amat-Piniella, 10/10/1957).

Aprofito uns dies de calma, després d’haver enllestit “La pau a casa” i abans d’emprendre “La clau de volta” que tinc ara a cal picapedrer, per a donar una preferència de lectura a “El ojo a Polifemo”¹⁴. (Amat-Piniella, 13/5/1958).

Has vist Pont Blau, la revista que fem un grup d’escriptors catalans de Mèxic? N’han sortit ja set números. En Ribera els té. No saps com em plauria que hi col·laboressis! (Bartra, 5/6/1953).

L’activitat literària d’Agustí Bartra

He començat a treballar ja en la traducció al nostre idioma d’una antologia de la poesia nord-americana, per a la qual cosa, com sabeu vaig obtenir una beca de la Fundació Guggenheim. Així que m’hagi centrat del tot, començaré una obra original que tinc interiorment madura: una versió del mite grec de Prometeu. Tinc altra vegada necessitat de treballar en poesia, de fer sonar altra vegada els martells de llum. (Bartra, 16/1/1949).

Em demanes noves meves. Parlar-te de mi serà parlar-te del meu treball, perquè la meva vida aquest any ha tingut la calma d’un embassament. Vàrem passar cinc mesos vivint en un “cottage” de fusta vora un petit llac situat a tres milles de Newton. Allà, sota l’ombra dels cedres i els aurons, vaig escriure-hi algunes homèriques més (Tirèsias, Les sirenes, Proteu, Les vaques del sol, Polifem i El rem negre), dos himnes d’Ulisses que aniran com apèndix líric d’“Odisseu” i vaig seguir traduint poesia nord-americana per a l’antologia que estic preparant. Foren uns mesos fecunds, i l’adollament continua aquí, prop del mar, en aquest poblet de Long Island. Mentre t’escric tinc l’Atlàntic davant dels ulls i a ben pocs metres. Després de tots aquests anys de no veure mar, el retrobament ha estat meravellós, i no sense una forta commoció interior que es reflecteix en l’“Oda Atlàntica” que vaig acabar a finals del mes passat. (Bartra, 28/12/1949).

Dintre un parell de setmanes sortirà el meu llibre Odisseu, editat per la impremta dels germans Gally. (Un dels tres germans, l’Hèctor, és casat amb la filla d’en Companys, la Maria). (Bartra, 5/6/1953).

No sé si deus haver llegit Poemes (Primera Antologia) que em va editar l’Óssa Menor. Rebre aquest volum fou una de les grans emocions de l’any passat, una parcial tornada. En Ribera em va enviar algunes crítiques aparegudes a la premsa, entre les quals n’hi havia una de Destino titulada: “Han llegado poemas de Bartra”. L’autor anònim acaba saludant-me “como un clásico de ahora y de siempre”. Em varen fer riure, els porcs! L’important, però, són algunes cartes que he rebut de joves desconeguts, entre les quals n’hi ha una d’emocionant d’un xicot d’Agramunt, que m’arribà fa alguns dies. Això ja representa començar a guanyar en la carta del futur. L’any passat fou també l’any d’Odiseo, en castellà, magníficament editat pel Fondo de Cultura Económica (En Ribera em diu que en va veure exemplars no recordo en quina llibreria de Barcelona), que em dispara meteòricament entre els medis intel·lectuals mexicans i espanyols. [.] M’han dit que Juan José Arreola, un gran contista jove mexicà, fa dir públicament d’Odiseo: “O. es la luz! Una nueva luz! Oh, la luz de Bartra!” Tot això, és clar, em produeix una gran satisfacció, però és un vi que no m’embriagarà mai, i prefereixo la carta del noi d’Agramunt…, oi que m’entens? Si hi ha alguna cosa per a la qual no tinc vocació és la de convertir-me en un autor de moda. Això deixem-ho per als Benguerels. (Bartra, 26/2/1956).

Desgraciadament, no puc esmerçar-me tot el temps que voldria a la meva obra de creació. Ara només treballo a la Jackson els matins, però tinc tanta feina a casa (adaptacions per a la televisió i treball de correcció d’estil per a un parell d’editorials) que no em queda lleure per a res. Amb tot, la setmana passada vaig acabar Cora, una peça de teatre en un acte, i a mitjan de desembre vaig enllestir el poema El paradís, continuació de La parella, que figura al final del llibre d’Anna. Ara, per poc que pugui, em dedicaré a Ram i Maiala… (Bartra, 26/2/1956).

Una recomanació de Bartra a Amat-Piniella

No et pots imaginar com em plau saber que tornes als treballs de la creació literària. El treball ens salva perquè només ell ens dóna la consciència profunda de servir, sense la qual tan minvats ens sentim. Però –deixa’m que t’ho digui– no t’esgarriïs massa en la producció en castellà. I no oblidis que si et perdéssim, et perdries tu mateix… Tu ets dels que has de jugar en la carta del futur que s’anomena Catalunya. (Bartra, 26/2/1956).

Amat-Piniella, per primera vegada, esperançat

No vull pecar d’optimista com en altres ocasions he pecat de pessimista, però estic segur que estem en els inicis d’una nova renaixença. Una dada: el 37% dels volums venuts la Diada del Llibre a la Catalònia foren llibres catalans. La parada del grup Diccionari-Raixa-Lletres-Quart Creixent-Sicània-l’Ocell de Paper va ser la més concorreguda de totes, on es respirava aquell mateix clima dels anys enyorats. Els joves de 25 anys llegeixen i escriuen en català (molts, moltíssims més dels que sembla aparentment), més els joves que els vells, i això em sembla que és un bon senyal. Confio, amics, que aviat podré compartir el braser i la cigarreta amb l’Home que ens farà guanyar la nostra guerra… (Amat-Piniella, 13/5/1958).

El poema d’Agustí Bartra dedicat a Lluís Companys

Trobo bella la teva idea de “L’adalil vermell”. La figura que l’inspira va passar a la nostra història amb tota la grandesa del martiri, i seria mesquí recordar uns errors dels quals va sortir redimit pel seu sacrifici. En la nostra èpica, Companys pot trobar aquell lloc d’honor que li correspon, i la teva poesia serà el vehicle més noble per arribar-hi. Espero el poema amb veritable deler i amb el convenciment de retrobar-me en la teva obra una vegada més. (Amat-Piniella, 24/3/1954).

L’adalil vermell està acabat, des de fa alguns dies. Però el títol definitiu del poema és aquest: “Coral a Lluís Companys per a moltes veus”. Crec que és un dels poemes millors que he escrit. Potser l’estimo pel molt que m’ha fet sofrir. Però a part d’això experimento la sensació d’una gran deslliurança interior, d’haver pagat un deute profund que devia feia temps i temps. [.] La seva publicació a Mèxic coincidirà amb l’aniversari del seu sacrifici. (Bartra, 2/5/1954).

Celebro que hagis pogut acabar amb resultat satisfactori el teu nou poema. Quan tu que n’ets l’autor, estàs satisfet de la seva qualitat, fins a creure que és una de les teves obres millors, vol dir que la teva empenta èpica-lírica haurà assolit aquell estadi superior on compten l’actitud humana a l’hora del coratge i del sacrifici i la terra xopa de la sang dels màrtirs, allò que fa la vida de la Pàtria, i no pas l’anècdota que un dia s’oblidarà de tan migrada com resulta. (Amat-Piniella, 11/5/1954).

---

 

Les 24 cartes, transcrites

1	23/12/1947	Amat-Bartra
2	02/02/1948	Amat-Bartra
3	29/02/1948	Amat-Bartra
4	06/06/1948	Amat-Bartra
5	18/12/1948	Amat-Bartra
6	16/01/1949	Bartra-Amat
7	25/07/1949	Bartra-Amat
8	13/12/1949	Amat-Bartra
9	28/12/1949	Bartra-Amat
10	05/06/1953	Bartra-Amat
11	14/07/1953	Amat-Bartra
12	22/10/1953	Amat-Bartra
13	23/12/1953	Amat-Bartra
14	24/03/1954	Amat-Bartra
15	28/04/1954	Amat-Bartra
16	02/05/1954	Bartra-Amat
17	11/05/1954	Amat-Bartra
18	06/12/1955	Amat-Bartra
19	26/02/1956	Bartra-Amat
20	02/10/1956	Amat-Bartra
21	10/10/1957	Amat-Bartra
22	21/03/1958	Anna Murià-Amat
23	13/05/1958	Amat-Bartra i Murià
24	08/05/1972	Amat-Bartra

 

 

Article “El poeta Agustí Bartra” de Joaquim Amat-Piniella (Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident, núm. 8, 1947)

El poeta Agustí Bartra

per J. AMAT-PINIELLA

(Publicat a “Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident”, núm. 8, 1947)

Fou l’enyorat Pere Vives, mort a Alemanya, qui va fer-nos conèixer alguns poemes inèdits del seu amic Agustí Bartra. Ja aleshores, i potser per les circumstàncies d’allunyament en què els llegírem, ens va colpir d’ells la profunda ressonància que tenien de cosa raçada, l’arrel robusta que semblava lligar-los a la nostra terra. Poemes de guerra i d’exili, escrits segurament sobre els genolls en un recó de xavola, o de bocaterrosa damunt la màrfega del camp de refugiats, irradiaven l’angoixa infinita i ensems la fe fervorosa del qui, durament castigat pel desastre, creu més que mai en la valor redemptora de les sofrences i en la perennitat de la pàtria.

La lectura del recull “L’arbre de foc” (Mèxic, D.F., 1946) que ha aplegat aquelles primícies i una bona part de la producció del poeta per terres americanes, no fa més que confirmar la primitiva sensació. Tot el llibre sembla escrit amb un estri roent sobre la pròpia pell, i en els seus motius poètics hi ha tanta de passió que, en llegir-lo, la primera impressió és la del crit dolorós d’un cor on bullen amors, inquietuds, rebel·lies i esperances.

Ben cert que no és amb sentiments, per molt autèntics que siguin, que es fa bona poesia, i ni el sentit de raça, ni l’apassionament febril amb què Bartra dóna volada als seus poemes, no ens bastarien per a posar-lo entre l’estol dels nostres bons poetes, si no situàvem “L’arbre de foc” en el pla d’un intent, d’un primer pas per un camí personalíssim que, sense gota de dubte, porta a una fita. Amb sentiments, solament, no es fa poesia, però també és cert que un poeta tancat a la seva torre de vori, indiferent a les coses que passen pel seu entorn, que no se senti sotraguejat per les arremolinades del seu món coetani, difícilment podrà sortir del cercle viciós de l’amanerament, del tòpic poètic o de les elucubracions decadents; la tortura de l’estil, en el millor dels casos, no farà sinó palesar el buit i l’anodí del fons. El poeta (podríem dir l’artista, en general) ha de fer una obra d’incorporació del món exterior, ha de recollir el que veu, sent o toca, elaborar-ho en el seu cor i en la seva ment i plasmar-ho en un suprem esforç d’unitat concepcional ideològica. Sense afirmar que, en aquest sentit, Bartra hagi reeixit del tot, ja que “L’arbre de foc” té la dispersió d’un recull i els seus versos responen a temps, llocs i circumstàncies molt diversos, sí que remarquem en la trajectòria del poeta una direcció ben definida cap a l’ordre unitari del seu pensament poètic. Percepció àmplia, comprensió assimiladora i exposició intel·lectualment coherent, heus ací les tres fases del procés artístic. Bartra no l’ha clos en “L’arbre de foc” sinó fragmentàriament. El “Poema de Rut” i el “Poema de l’Home” ens presenten al final del llibre una bifurcació de camins en el curs de la darrera etapa: o exaltació lírico-panteista del paisatge o recerca de l’Home fins a la darrera exigència, recerca desesperada i gairebé sagnant. Dos punts d’arribada que polaritzen l’ambició encara vacil·lant del poeta de situar el que veu i sent en una harmonia de categoria universal.

Posteriorment, i amb pocs mesos de diferència, hem pogut llegir un altre llibre del poeta: “Màrsias” (Col. Lletres, Mèxic, D.F. 1946). Es tracta d’un sol poema dividit en cants; hi ha, doncs, una unitat de tema i de temps que afavoreix notablement la claredat de la intenció del poeta. Però no és per aquest sol fet que jutgem “Màrsias” com una superació de la seva obra anterior, sinó, sobretot, perquè els dos camins en que, al final de “L’arbre de foc”, l’empenta inicial semblava perdre la força, es retroben ací en una unió superior que és densitat i dimensió. Màrsias és l’Home emmarcat per la pàtria, i l’acció (el poema és èpico-líric) es desenvolupa moguda per les forces misterioses que neixen de la terra, de la raça, del paisatge, dels costums, de la lluita, de l’amor i de la mort.

El Cant de Màrsias comença així:

 

En mi canta la sang, l’esperit de ma raça!

Oh, gran migdia, pàtria! Oh, gran sol de perills!

El passat reverdeix i el futur es desglaça

dins de l’himne divers que entonen els teus fills.

 

I acaba:

 

Oh, germans! L’aspra mort bruscament us tatua

espigues de silenci, fondes roses de freds.

… … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … …

 

Sereu una rialla florida de roselles

quan els rius es despertin vora el blat fet altars,

quan ran de cada proa la pau de les estrelles

canti la vostra glòria de sílex i lilàs.

Fins que el vent esdevingui una espasa sagrada,

fins que als graners s’apilin els astres més distants,

fins que tot amor sigui un niu d’aigua daurada,

fins que a totes les boques s’encenguin sols i cants…

 

La mort clou el llibre, com en “La Cançó d’Amor i de Mort del Corneta Cristòfor Rilke”, de R. M. Rilke, poema amb el qual “Màrsias” té una certa semblança formal, i com en el “Cant espiritual” de Maragall, que és una altra veu de la mateixa terra, però la mort per a Bartra no és el renunciament al qual aspira en vida el poeta de Praga, com tampoc no és el panteisme serè de la “major naixença” maragalliana. En “Màrsias” trobem la mort en funció de la vida; l’heroi, en morir, deixa la terra sense recança perquè sap que el seu sacrifici tindrà un poder de re-recreació, perquè la seva sang fructificarà, perquè naixerà el seu fill. La terra que Bartra sent no és una visió extàtica, sinó una conjugació dinàmica dels elements amb realitat física, gairebé corpòria. La mort és “el futur triomfant” de què parla el darrer vers del llibre.

 

Llegiu un fragment que Adila, la dona, diu en el cant funerari del final:

 

M’has deixat com una aigua atònita d’arcs iris,

oh, vast pare profund d’una vida de cants

que ressona dins meu amb batec de martiris

i dóna a l’aire un ritme de bressols triomfants!

Oh, com plorar-te, Màrsias, si somous mes entranyes

amb la càlida joia d’un futur de tots dos,

si planyo les immòbils corbes de les muntanyes

i tos ulls, en ma carn, obren noves clarors!

De vida i desconhort, oh Màrsias!, vaig curulla.

Sóc ensems terra seca i despertar de font,

sovint em posseeix com una por de fulla

que tremola dins l’ombra d’una arcada de pont…

 

Ens trobem certament davant d’una obra reeixida del poeta. Les sensacions tintinabulars, els sentiments apassionats, les inquietuds atribolades que, en “L’arbre de foc”, ballaven en l’aiguabarreig de la convulsió soferta, en “Màrsias” aconsegueixen sedimentar-se i en són ofertes amb un ordre serrat i una cohesió i una intenció ben madures. Cada cant del llibre és un pas segur darrera d’un altre pas segur per arribar on l’autor es proposa. Les tres etapes del procés que dèiem més amunt queden closes, i la incorporació artística es realitza amb un aplom que, per a molts, constituirà una revelació. Agustí Bartra compta entre nosaltres com un dels millors poetes joves de llengua catalana.

I, per acabar, siguin-nos permeses unes consideracions sobre l’estil.

De formació avantguardista, en el sentit que el mot tenia en els anys d’entreguerres, Bartra s’allunya a poc a poc de la gratuïtat d’imatges, de l’automatisme freudià i de la llibertat formal que caracteritzaren aquell moviment heterogeni. Cada vegada més cenyit i més regular, el poeta aprofita els experiments d’aquella època en tot allò que pot millorar l’expressivitat de la seva veu. Les imatges tenen un vigor que obeeix una fantasia poderosa i agitada per tots els vents, però són escrites amb una concisió que tradueix l’esforç estrenu del poeta per canalitzar-les cap a la intenció del vers. La força evocativa que desprenen està molt per damunt del sentit concret dels mots, i llur innegable novetat no és arbitrarietat ni desig de sorprendre, i, sobretot, no és mai mal gust.

En la renovació de la nostra poesia, ai las!, tan tancada amb pany i clau, Bartra representa una finestra oberta a un món que tot just comencem de conèixer, però que s’anuncia fecund de les millors promeses.

 

Nit de Nadal

a Sant Sebastià de Montmajor

… Deu ser el flameig dels cirials

eneriçats de llum; la clara manera com

l’altar prepara

el pas de Déu entre els mortals.

Potser serà les veus que canten

cenyides de mesura. Ai!

no sé pas d’on ve aquest esglai

que em corlliga. Però s’encanten

mos ulls esdevinguts de sal,

i el corser foll que em duu, la flama

d’una Alba el deté. L’Angel clama:

–La pau amb tu, també!

…Nadal!

LLUÍS DE RIALP

 

Tres poemes d’Agustí Bartra

ELS SACRIFICATS

És la culpa de tots si són rel i silenci

dins la terra estremida pels irats canons.

Qui té el dret de plorar-los? No, que no se’ls venci

novament amb batalls, besos i oracions.

Oh, és el crim del món, llur mort sense alegria,

llur vida sense somni, llur por sense escut.

Qui té el dret de cantar-los? Sí, llur agonia

encara puja als brins que sobre ells han crescut.

Només l’udol del vent, el gran udol salvatge,

sota la taciturna puresa dels cels.

Només, damunt la pols i runes del paisatge,

la lenta ascensió de les albes fidels.

Són un riu sense nom en país d’enyorança,

sanglot de primavera que mai no descansa.

 

POEMA DE L’HOME

(fragment)

VIII

Renta’m els cabells amb la nit que s’acaba.

A la cantimplora brilla un estel epifànic.

Allunya de mi el record del branc d’olivera. Amic de soledats

i de manta compartida

Uneix-me els parpres amb el teu silenci.

 

POEMA DE RUT

(fragment)

RUT

Jaguda damunt l’herba se sent les cames pures

i a les mans la pruïja d’haver fruites madures.

Dintre son cor batega una ala de destins.

Vora de Noemí, de tenebra esculpida,

la lluna la veurà dolçament adormida

i l’aire desfarà els seus llargs violins.

Oh, la nit de Judà se li acosta furtiva!

Serena i blava nit que s’ignora captiva

d’una terra feixuga de juny i cereals.

Ella mateix, sola, de silenci s’inunda.

I dintre la seva ànima de garlanda profunda

es desperten els focs i els himnes rituals.

Rut dorm. De la planura arriba un so d’esquelles

i de flautes somortes. Vestigis de roselles

perfumen tot el rou i el front tranquil del vent.

Rut dorm, segura. Sembla una guerra d’argila

ja del tot oblidada de son aigua tranquil·la.

I la vetllen, immòbils, els àngels del forment.

La testa del seu somni és de verdes lianes.

Hi ha un tumult d’arcs vermells i d’incessants dianes

que fuig vers un món que infla veles d’or i colom.

Les seves mans arrenquen la flor de les congestes,

a ses oïdes sonen els timbals de les festes

i de la seva sang cauen fulles de plom.

… … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … …

Oh, quin astres obscurs a son anhel suspesos!

El seu cor interroga els estranys vents encesos

que troben en son cos pau de desert.

Però tot ho esvaeix aquest dolç himne d’arbre!

I als seus ulls admirats, de solitari marbre,

de glaçada parpella, s’aboca el món despert.

(Extrets de “L’ARBRE DE FOC”, Mèxic, D.F. 1946.)

 

Poema “Ànima i món”, d’Agustí Bartra, dedicat a Amat-Pinella. Dins de l’obra L’evangeli del vent (1956)

Ànima i món

A. J. Amat-Piniella

(Poema publicat a L’evangeli del vent, l’any 1956. Reproduït de l’edició a Adesiara (2018), a cura de Sam Abrams).

 

I

Terra

 

Ni l’amor ni la joia no encenen primaveres

sinó la mort que canta de cara al firmament.
Devers el roig altar de les secretes eres,
porteu l’eterna ofrena, coèfores del vent!

Morir, deixar d’ésser hoste. En l’espera abolida,
més enllà dels comiats, oh torres de l’ahir
d’on, tremolosos, s’alcen els braços de la vida!
Finalment ho sabràs: sols la terra és destí.

 

II

Cel

 

Si l’esguard l’interroga, el cor no s’hi asila.
Els déus que l’habitaven caigueren en la nit.
¿Serà d’alba o ponent l’estrella més tranquil·la
que, al fons del seu dolor, somnia l’esperit?

I cap àngel, oh nits! De futur traspassada,
l’esperança camina dintre la soledat
d’aquesta ampla comarca de tenebra estrellada:
els signes de l’exili en llur tràgic esclat.

 

III

Mar

 

Oh, les aigües movents de l’etern parteratge
de la llum que abandona sos gèlids estimballs!
Redemptora paraula, verb clavat a la imatge:
sol obert a la Vela com un crist de coralls.

Reialmes de la veu, oh renaixent victòria:
quina Parca d’escuma, entre batuts niells,
en música apaivaga la dissonant cridòria
mentre, enllà, els pujols alcen un dolç dia d’ocells!

 

IV

Foc

 

Cim extrem de la flama: heroi! Diürn, completa
la gran corba visible del teu retorn al sol
que ho fa tot més real, i, com més brillant sageta,
arriba en la darrera caiguda del teu vol.

Romans. Però el que passa, el vent infatigable,
t’acreix, i ets en l’hivern l’amant cor estival,
l’arrel, l’ocell que emigra, l’infant, la terra arable,
oh més pur com més cremes, i en tes desfetes ¡alt!

 

Agustí Bartra