La família Sureda-Romero era veïna d’una casa que Joaquim Amat-Piniella i la seva companya Maria Fernández, tenien a la urbanització La Florida, de Santa Perpètua de Mogoda. El veïnatge va anar evolucionant cap a una sòlida amistat.

Aquí podeu llegir els records que Alfons Sureda i Ferrer ha escrit de la seva relació amb Joaquim Amat-Piniella, a qui -com reflecteix el text- apreciava molt.

Al seu torn, les filles d’Alfons Sureda, Sol i Susanna -malgrat que aquesta era molt petita aleshores- també en conserven uns bons records.

Testimoni d’Alfons Sureda i Ferrer sobre Amat-Piniella

Vaig conèixer Joaquim Amat Piniella (per la meva família sempre “Sr. Joaquim”) l’estiu de 1968, quan vam comprar amb la meva esposa una planta baixa adossada a la que ell just acabava també de comprar a la urbanització La Florida de Sta. Perpètua de Mogoda.

Recordo que quan ens vèiem els primers dies no passàvem del convencional “bon dia” o “bona nit”, i sempre amb la por de no molestar, ja que per la nostra casa i el nostre jardí hi corrien quatre fills de pocs anys. A casa del Sr. Joaquim no hi havia fills i més aviat semblava que els nens petits els carregaven molt i crec que era així.

A poc a poc els nostres fills els agafaren confiança, sovint saltaven al seu jardí i es va anar fent evident que la seva presència no els molestava. La Sra. Maruja, la dona del Sr. Joaquim, ens deia que no ho entenia i fins i tot li estranyava l’afecte que ell havia posat en els petits. Recordo que pocs dies abans de morir, una tarda que el vaig anar a visitar a l’Hospital de Bellvitge, els seus ulls sempre tristos se li varen il·luminar en veure’m, sobretot en preguntar-me per ells. Li costava parlar però no va deixar de fer-me comentaris sobre ells i la meva esposa. Se’ls estimava.

Bé, potser varen ser els nostres fills els que van fer que tractéssim més ja que era freqüent que passessin al seu jardí. La més petita, la Susanna, com que no podia saltar, la passàvem en braços i la Sra. Maruja la recollia i berenàvem allà algunes tardes. Tot això va fer que cada dia ens coneguéssim més i molts capvespres en el nostre jardí, a la fresca amb els Sr. Joaquim, fèiem bones i llargues xerrades. No era un home silenciós i li agradava parlar, sempre em buscava per fer-ho.

No va parlar-me de la seva estada als camps d’extermini nazis fins al cap de molts dies. Tot va ser perquè trobant-nos un dia al menjador de casa seva li vaig preguntar, en veure una foto seva amb un grup d’amics en un carrer, crec que de Munic, qui eren aquells amics. Va contestar-me que eren companys de l’Amical de Mauthausen.

I va ser aleshores, en preguntar-li què era allò de l’Amical de Mauthausen, quan va explicar-me la seva tràgica història.

Aquella nit la recordaré tota la meva vida ja que acabàvem de tenir una xerrada sobre la mort plena de dubtes i preguntes. Ell es va posar molt filosòfic i parlava de la mort com si l’hagués viscut i de la vida com si fos mort. Recordo que em va provocar molts dubtes però en explicar-me tots els sofriments en aquell camp d’extermini vaig entendre un xic aquella barreja de la vida i la mort.

Va explicar-me moltes i moltes coses d’aquells anys plens de terror i patiment que després vaig llegir en el llibre K.L. Reich que aquella mateixa nit ens va dedicar.

No puc dir que li agradés massa parlar de les atrocitats del règim nazi i de tot el que va patir, però en parlàvem perquè durant uns dies no vàrem deixar de comentar el llibre.
En parlar-ne sempre va traspuar una gran humanitat. Jo no entenia que el seu cor no fos ple a vessar d’odi i que hagués “perdonat” tots aquells que li havien fet tant de mal. Ell deia que era una persona i no un bàrbar com ells.

Només s’excitava i es mostrava furiós quan parlàvem d’en Franco. Aleshores perdia la serenor, però mai no va deixar de ser un home d’una educació exquisida.

No acabaria mai de parlar d’ell. Realment em va “tocar” i no podré oblidar l’última visita que li vaig fer quan es trobava ingressat a l’Hospital de Bellvitge. Recordo que volia parlar-me però ja no era capaç de fer-ho. Però sí que és veritat que amb els ulls més tristos que mai em mirava fixament, com si volgués dir-me que un dia en algun lloc ens trobaríem i podríem seguir les nostres xerrades.

Alfons Sureda i Ferrer

Juliol de 2005

 

Records de Susanna Sureda

Vaig conèixer el Sr. Joaquim, com li deiem nosaltres. Passava els estius a un planta baixa a La Florida (Sta. Perpètua), on érem veïns. Ells i la seva dona ens  estimaven molt a tots els germans, però jo era la petita i m’enduia sempre les seves atencions i els seus petits regals.

Ell sempre tenia els ulls tristos…

Quan vaig créixer i vaig conèixer la seva història vaig entendre aquella tristor dels seus ulls.

Sempre el recordarem.

Susanna Sureda

 

 

Records de Sol Sureda

Tot recordant al Sr. Joaquim, em floreix un somriure als llavis. El Sr. Joaquim va ser una persona excepcional, sensible i educada, un filòsof a l’abast d’una nena de 10 anys. La seva persona era tota ella d’una fragilitat exquisida, d’una melangia permanent… jo era petita aleshores i no imaginava el seu drama…

Sol Sureda