Amat-Piniella el 1941, bo i empresonat a Mauthausen, pogué fer arribar a la seva esposa unes ratlles per fer-li saber que es trobava a Alemanya i en bon estat de salut
Publiquem el document inèdit que va viatjar amb Fernando Pindado, alliberat de Mauthausen gràcies al règim franquista, fins a les mans de Maria Llaveries
Aquest web dedicat específicament a la vida i obra de Joaquim Amat-Piniella fa públic avui un document inèdit i completament desconegut. Es tracta d’una nota d’unes poques ratlles que l’escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella va donar al madrileny Fernando Pindado perquè la fes arribar a la seva esposa, Maria Llaveries. Fernando Pindado, gràcies a les gestions que la seva família realitzà amb el règim franquista, va poder sortir de Mauthausen l’estiu del 1941. Aleshores a l’Amat encara no li era permès escriure als seus familiars, feia temps que no es podia comunicar amb la seva esposa i per això era crucial fer-li saber que era viu.
La nota d’Amat-Piniella a lliurar a la seva esposa
La nota escrita per Amat-Piniella deia textualment:
“A Maria Llaverias. Rocafort 94-4º-1ª. Barcelona
Decirle que el 29 de julio dejaste a Vives, Arnal y Amat en Alemania, en buen estado de salud.”
Amat volia que Pindado comuniqués a la seva esposa que el dia que li va donar aquesta nota a Mauthausen, el 29 de juliol del 1941, tant ell com els seus grans amics Pere Vives i Josep Arnal estaven presos a Alemanya però bé de salut. Tot i que en realitat no es trobaven a Alemanya sinó al camp de concentració de Mauthausen, situat a Àustria, aleshores ocupada pels alemanys.
Un cop a Espanya, Fernando Pindado, efectivament, informà a Maria Llaveries de la situació d’Amat-Piniella i posteriorment li va enviar la nota. Al cap de 25 anys l’escriptor li agrairà l’acció amb una carta que Pindado respondrà.
Qui era el missatger, Fernando Pindado?
Fernando Pindado García-Meras era un madrileny de 17 anys integrant del desgraciadament famós comboi dels 927, que el 20 d’agost del 1940 va transportar famílies senceres des d’Angulema als camps de concentració nazis. Pindado viatjava amb la seva mare, però a Mauthausen van ser separats. La seva mare es va apuntar el nom de l’estació on s’havia acomiadat del seu fill: Mauthausen. Quan ella tornà a Espanya es mobilitzà per intentar repatriar-lo.
El mateix Fernando Pindado explicava al llibre “El comboi dels 927”, de Montse Armengou i Ricard Belis1, per què el van alliberar d’un camp nazi d’on no en sortia ningú: “Un tío mío era militar retirado, muy derechista, e hizo unas gestiones en el Ministerio de Asuntos Exteriores”. Al seu torn, la seva mare va escriure a Ramon Serrano Súñer, li explicà l’odissea del comboi d’Angulema, que s’havia hagut d’acomiadar del seu fill a l’estació de Mauthausen i li demanà la repatriació. Les pressions van fer el seu efecte i l’agost del 1941 Fernando Pindado va sortir de Mauthausen. En arribar a Espanya va ser empresonat durant dues setmanes a Donostia però després va quedar en llibertat.
Segons Montse Armengou i Ricard Belis, “un cop a Madrid, Pindado intentà contactar amb els familiars de tots els presos dels quals havia pogut memoritzar els noms de la família i les adreces. […] Pindado aconseguí visitar unes vint famílies i els tranquil·litzà tots dient-los que el seu parent era a Mauthausen i que estava bé. El motiu d’aquell engany, a part de no voler preocupar les famílies, era un altre: abans de sortir del camp, els alemanys li havien dit que no expliqués res del camp de concentració”.
Un dels contactes que Fernando Pindado va formalitzar va ser el de la Maria Llaveries. si bé desconeixem els detalls de com es va produir.
Joaquim Amat, Josep Arnal i Pere Vives, el juliol del 1941
Joaquim Amat-Piniella, Josep Arnal i Pere Vives i Clavé havien entrat a Mauthausen el 27 de gener del 1941. Josep Arnal [José Cabrero Arnal], dibuixant, va ser destinat a un bon lloc, al magatzem de la roba civil, a recer de la climatologia tant adversa i que tantes vides va segar. El van destinar en aquesta oficina gràcies als dibuixos pornogràfics que feia per als SS. Arnal va demanar un ajudant pel magatzem. La petició fou atesa i aquest ajudant fou el seu amic Joaquim Amat-Piniella. “Això és el que em va salvar la vida” confessaria Amat-Piniella a Montserrat Roig. Tanmateix, aquesta situació privilegiada duraria només uns mesos. (Àudio i transcripció de l’entrevista de Joaquim Amat-Piniella a Montserrat Roig).
Quan Amat-Piniella va redactar la nota per a Maria Llaveries (juliol del 1941) es trobava en aquest magatzem de roba, junt amb Josep Arnal. Tots dos van sobreviure l’infern nazi i van ser alliberats el maig del 1945. Pere Vives va ser assassinat el 30 d’octubre del mateix 1941 amb una injecció de benzina al cor. Tenia 31 anys.
Com és sabut, Amat reflecteix les penalitats i els horrors de Mauthausen al seu gran llibre “K.L. Reich”, una novel·la en què, precisament, Josep Arnal i Pere Vives tenen un paper protagonista: Josep Arnal en la figura de l’Emili (que també sovint és la veu del propi Amat-Piniella) i Pere Vives en la figura literària del Francesc.
Intercanvi epistolar entre Maria Llaveries i Fernando Pindado
Es conserva també aquesta carta inèdita de Fernando Pindado a Maria Llaveries:
Deu ser la segona carta que el jove madrileny li envia. Està datada el dia de Nadal del 1941. Desconeixem el contingut de la carta que li va trametre Maria Llaveries i que ara Pindado respon. Hi devia expressar l’agraïment per la informació vital que li havia proporcionat sobre Amat-Piniella. I, pel que es veu, és en aquesta segona carta que Pindado li envia a Maria Llaveries la nota de l’escriptor en què deia que tots tres (Amat, Arnal i Vives) estaven bé. Ni Maria Llaveries ni Fernando Pindado sabien aleshores que en Pere Vives havia estat assassinat dos mesos abans. Per tant, en la primera carta no li va enviar la nota però li va explicar el seu contingut. Ara sí, l’hi tramet físicament.
Pel que diu Pindado, Llaveries li havia demanat que “le gustaría recibir aunque fueran cuatro letras de su marido”. I és aleshores quan el madrileny li diu “como eso me parece que no es posible, aquí le envío una tarjeta que me entregó él con sus señas y diciendo que los tres estaban bien. No es una cosa muy larga, pero por lo menos Vd verá que es una tarjeta auténtica escrita por él y que por lo tanto Vd ve que se encuentra bien.”
Com es pot intuir en aquesta carta, Maria Llaveries en aquell moment es planteja fer el que calgui per alliberar el seu marit de les urpes nazis. El fet que Fernando Pindado n’hagués pogut sortir, probablement li devia fer créixer l’esperança d’un possible alliberament, però el mateix Pindado, a contracor, li fa veure que és pràcticament impossible sortir del camp.
Cal fer-se una idea de la desesperació de Maria Llaveries quan li demana a Pindado (pel que s’entén a la primera carta) que faci gestions perquè pugui sortir del camp. Ell respon ”desde luego para una persona mayor creo que es una cosa imposible, mientras no sea una reclamación directa del gobierno español”.
La nota d’Amat-Piniella és del 29 de juliol de 1941, i no se li va permetre escriure targes postals fins al 1943, i encara amb una limitació de 25 paraules cada missiva. La primera tarja-postal de les 8 que Maria Llaveries va rebre del seu marit durant tota la seva estada als camps nazis va ser escrita el 23 de febrer de 1943. Sembla que la darrera comunicació que havia rebut Llaveries del seu marit abans de l’entrada a Mauthausen era del setembre del 1940, quan estava detingut pels alemanys a la França ocupada. Es tractava d’una tarja impresa amb aquestes paraules: “Je suis prisonnier de guerre et en bonne santé. Dans une prochaine lettre je vous ferai part de mon adresse. Inutile d’éscrire avant la réception de la nouvelle adresse”. Les ratlles providencials d’Amat-Piniella, escrites el 29 de juliol de 1941, van representar, doncs, per Maria Llaveries escurçar un any aproximadament l’absència de notícies del seu estimat. Tot i així, després d’aconseguir aquesta informació del 1941 i fins a rebre la primera tarja postal, encara hauria de passar un any i mig interminable, dolorós i angoixant sense tenir-ne cap novetat. (Vegeu les 8 targes postals que va rebre Maria Llaveries de Joaquim Amat-Piniella).
El general Franco havia de saber que milers d’espanyols estaven empresonats als camps nazis
L’alliberament de Fernando Pindado García-Meras l’agost de 1941, com també el del català Joan Baptista Nos Fiblà, demostren que Serrano Suñer, ministre d’Afers Exteriors del règim franquista, mentia quan va declarar repetidament que fins l’any 1943 o 1944 no va tenir coneixement de l’existència dels camps nazis. Aquestes dues persones no haurien pogut ser alliberades sense el seu coneixement i autorització. El general Franco, per tant, sabia que hi havia empresonats milers d’espanyols als camps. I si en podia salvar dos, probablement els hauria pogut salvat tots si hagués volgut. A més, també és coneguda una visita a Mauthausen del falangista Josep Queralt Castell de la Divisón Azul per convèncer al seu cosí Joan Subills d’ingressar en aquesta unitat de l’exèrcit i així alliberar-lo del camp.
Això sí, Pindado i Nos Fiblà van ser alliberats de l’infern nazi, però els van obligar a mantenir el silenci absolut sobre el que havien vist a Mauthausen.
Intercanvi epistolar entre Joaquim Amat-Piniella i Fernando Pindado
Amat-Piniella fou alliberat el 6 de maig del 1945, però no es va trobar amb la seva esposa fins al cap d’uns mesos. El 1949 moria Maria Llaveries, als 37 anys. I el 1966, Amat-Piniella, segurament posant en ordre papers antics, troba la nota que ell havia escrit a Mauthausen i que li havia donat a Fernando Pindado, i també l’intercanvi epistolar entre Llaveries i Pindado de 25 anys abans. Amat-Piniella, emocionat, agafa la màquina d’escriure i l’escriu: “Mi inolvidado amigo: Seguramente que así, de golpe, mi nombre no te dirá nada”. L’escriptor es presenta i li diu que creu que ha arribat el moment de “darte las gracias por aquellas breves líneas que en su día tanto significaron para ella”. És quan podem constatar que aquestes minúscules ratlles van ser molt importants per Maria Llaveries -i cal suposar per a les altres dues famílies- després de molt temps sense saber absolutament res. I remarca: “A pesar de todo cumpliste la promesa hecha en aquel almacén de Effektenkammer donde nos despedimos. Ello tuvo su mérito, y mucho, en aquel momento en que los alemanes tenían aquí indudable poder”.
Pindado li respondrà “He recibido con inmensa alegría tu carta, ya que has sido el primero, o mejor dicho el segundo, ya que nada más liberado me visitó un compañero que estuvo con nosotros y que era marino y además hijo de un general”. Segons Sara Brenneis, aquest mariner fill de general sens dubte és Carlos Rodríguez del Risco, de qui la gran especialista en literatura concentracionària acaba de publicar una excel·lent biografia (Yo he estado en Mauthausen. Edición crítica. Editorial UCA, 2024).
Fernando Pindado és conscient de “las penalidades que pasasteis después de mi marcha, incrementadas a medida que pasaba el tiempo”, emplaça a Joaquim Amat-Piniella a visitar-lo a Madrid si hi va i li diu que si té una oportunitat el visitarà a Barcelona “para recordar aquellos tiempos que no fueron felices precisamente”.
Segurament no es van tornar a veure mai més des del 29 de juliol de 1941, data de la nota de l’Amat, a Mauthausen, però l’agraïment d’Amat-Piniella envers Fernando Pindado va durar tota la vida.
