Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 21-4-1931)

D’ençà que hi ha la República a Espanya, d’ençà que Catalunya ha lograt la seva emancipació dintre el territori espanyol, sembla que hagi desaparegut del món aquell pessimisme foll, aquell malestar que duia implícit el règim liquidat.

Fins fa l’efecte que la Naturalesa és més bella, que els arbres han adquirit un verd primaveral més repujat i límpid que altres vegades, que el cel està ja net d’aquells núvols foscos de les hores d’incertitud i angoixa. En fi, sembla que tot l’existent ha adquirit uns matisos nous i unes inèdites belleses.

De tot això, ens n’adonem ara, car el trontoll experimentat a Catalunya el dia 14 d’abril, tenia una transcendència massa grossa perquè en un moment donat la saboregéssim tota. Pels que de temps havíem lluitat d’una manera o altra, per la reivindicació de les nostres llibertats, era un cop ple de força, un canvi brusc, a les seqüeles del qual era momentàniament difícil poder-nos aclimatar. El què fins aleshores havia estat un grapat de somnis, pels quals ja els nostres avis havien palestrat, s’havia convertit en una plaent realitat portada per la força d’una evolució circumstancial i popular. I la inèrcia d’aquella sobtada consecució de la base essencial sostenidora de l’autodeterminació del nostre poble feu que ens fos difícil una reacció immediata. Jo mateix he necessitat l’interval d’una setmana per poder sospesar tot el que això significa.

Ho feia en les hores del capvespre, que tenen un no sé què de banal i de desídia. He pensat en una Catalunya lliure, amb tots els drets i prerrogatives que corresponen a la seva personalitat, amb un idioma reconegut universalment, amb la possessió de tots aquells tòpics, abans armes inofensives contra l’absolutisme d’un monarca, i ara, convertit en aurèoles per a la República federal espanyola. M’ha calgut veure els monàrquics d’abans fent joc d’oportunisme dient-se republicans de tota la vida i essent els primers de portar la bandera tricolor al trau de l’americana.

M’ha calgut veure, sobretot, com de tot arreu sorgien homes abnegats que posaven per damunt dels interessos i fins per damunt de la pròpia seguretat personal, l’esforç per conservar en la seva integritat el nou ordre de coses establert.

Totes aquestes coses i moltes més encara han fet que al cap d’una vuitena de dies sabés comprendre l’abast, tota la transcendència que té aquest històric, ordenat però radical canvi. En la història de Catalunya s’ha començat una etapa més rica que totes les anteriors. Espanya té una República i Catalunya ha trobat en ella la solució dels seus plets seculars. Un cop concís sense cap mena d’efectisme revolucionari ha netejat el camí reblert d’espines que ens tenia reservat el règim monàrquic. Avui Espanya té una República petita, la qual hem d’ajudar tots perquè creixi plena de salut i de fortesa, és així com farem tasca constructiva i ciutadana, no pas embrutant-ho tot amb insídies i falsedats, com fan alguns elements reaccionaris i equívocs entestats en conservar l’esperit jesuític i encledat dels borbons de mala memòria.

Jo us haig de pregar, des d’aquestes ratlles, que  no oblideu els homes, dels quals us parlava més amunt, que s’assumiren les responsabilitats en aquells moments àlgids, quan encara era possible una reacció monàrquica. Els membres de la Junta de Govern provisional han fet una tasca molt més positiva i a l’ensems més perillosa que la dels ciutadans que, amb tot l’entusiasme que vulgueu, es reduïen a portar llacets i cantar himnes revolucionaris. Recordeu-los!

J. Amat i Piniella

Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 2-6-1931)

Quan el ministre d’Instrucció Pública, senyor Domingo, va fer públic el decret del bilingüisme ens vàrem veure posseïts de l’esmussament que et produeix un goig moral. Era perquè en aquest decret es besllumava un sentiment de desgreuge per aquella terra on s’havia concentrat el despotisme borbònic, havia sentit el pes vessàmic de l’unitarisme, de la befa eternitzada a la nostra personalitat nacional, de la persecució de la llengua esdevinguda símbol i puntal de tota una cultura, de la ingerència d’elements estranys a casa nostra i de tantes altres càrregues i vexaments, dels quals ens en lliurarà el govern democràtic en unes Corts Constituents.

Però el català Marcel·lí Domingo, va donar-se compte de què enmig de totes les necessitats que sentia Catalunya per esdevenir un poble lliure dintre una Espanya gran, n’hi havia una tan puixant, tan viva i latent que no podia esperar una Assemblea Constituent pel seu endegament.

Aquesta necessitat era la de l’ús de l’idioma.

Signat i publicat el decret del bilingüisme reparat el greuge infringit per la Monarquia al poble de Catalunya, la tasca que era del govern ha passat a ésser dels catalans del poble que durant l’època d’opressió va saber fer patriotisme desvetllant una literatura, una premsa, una cultura, etc. Obra molt superior a totes les englantines floralesques i cançons baixes de sostre.

L’orientació que ha de prendre el catalanisme és “Catalunya endins”, com diria un soci d’Acció Catalana, perquè únicament així, fomentant la cultura catalana, influint prop dels comerciants, industrials perquè catalanitzin els seus rètols, fent que els empleats dels serveis públics –buròcrates i semiburòcrates- sàpiguen el català i treballant perquè tothom qui sigui de Catalunya només reconegui com a seva la llengua de Prat de la Riba, farem veritable tasca de catalanització.

Hem d’establir dintre casa nostra la supremacia de la llengua vernacle, i consti, però, que diem supremacia i no exclusivisme perquè aquest és sempre oposat a l’esperit internacionalista que ha de proclamar un poble jove.

Laborant en aquest apostolat individual, dur i anònim, sense florejaments ni serpentines, farem vertader el catalanisme i demostrarem el nostre agraïment al ministre de la República, coses que no faríem omplint uns àlbums de signatures més o menys falses i portant uns llacets tan republicans com vulgueu, però, que els passegen molts ex-pupins tot mastegant un tros de “La Marsellesa”.

J. Amat i Piniella

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 6-6-1931)

Un dia de festa, si és que veritablement estima el seu prestigi, s’ha de sentir fiblat per uns quants raigs de sol. Hèlius ha de donar als arbres una verdor característica, viva, daurada, ha d’estovar l’asfalt , ha de cremar pells… S’ha de deixar caure amb el seu pes embafador sobre el lent caminar de la gent endiumenjada, vestida amb olors de naftalina i arnes assassinades, i amb dues gotetes de cera sagristanesca, adquirida en la darrera processó; ha de pesar sobre aquella gent amb els peus enxarolats que grinyolen a cada passa, amb un capell descolorit pel llarg exercici de la seva acció protectora: sobre aquelles noies admirables que oculten llurs tresors sota un vestit folgat i llarg, que porten tota la sang rabiosa d’un brau occit, enganxada als llavis i que tenen els ulls enombrits per les malaltisses ratlles de la barra negra; sobre aquells xicots fantasmes, allargassats, amb unes marines sobre els cabells i entabanats per totes les idees estrafolàries del segle: sobre aquells automòbils que han aprofundit la seva veu fins a tornar-la majestàtica i carregada d’ensomnis.

Així ha de caure sobre la festa que celebrarem demà, i en ella acolorirà amb la seva vivesa l’enorme conjunt, personificació del gran entusiasme d’un poble lliure.

*****

Demà festa grossa! Molt grossa! Commemoració de l’Assemblea de les Bases de Manresa. Entusiasme desbordat, abassegador, irresistible. Crits, músiques, discurs amarats de patriotisme, de pinyols engrescadors, balls, multituds, pols, noies maques, autobusos, cotxes rinxolats de reflexes i daurats, corredisses, empentes, tot giravoltant, amuntegat, barrejat sota el crit amplíssim de Catalunya!!

Tot aquest conjunt impressionant tindrà un focus on convergiran tots els raigs de l’entusiasme. Aquest focus serà un home: Macià. Aquesta figura alta, esprimatxada, nerviosa, rostre arrugat i bru, mans seques, pèl blanc, que ocupa avui la presidència de la Generalitat de Catalunya. Aquest home ens presidirà, i és damunt la seva glòria on cauran tots els xàfecs d’aplaudiments, és damunt la seva mirada incisiva on pararan les d’una noia que voldria esser l’afortunada que li farà entrega d’un ram de flors, amb totes les cintes catalanes imaginables. Demà, serà una festa grossa, molt grossa…

J. Amat i Piniella

Ballets russos

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 15-6-1931)

El ballet rus és un art de col·laboració, de síntesi, de conjuminació d’altres manifestacions de l’espiritualitat: pintura o escenografia, música, coreografia i vestuari. És a dir un complexe, un conglomerat de plàstica i ritme. Art pur, doncs, per excel·lència.

Els seus artistes, les seves personalitats també apareixen associades, l’una evoca constantment l’altra. Per això, Strawinski no pot ésser nomenat sense aparèixer conjunta l’ombra del difunt Sergi de Diaghileff, ànima de la segona època del ballet rus, la qual ha anat des del teatralisme i romanticisme alat de Chopin en “Les Sylphides” fins a la subtilitat assecada, rítmica, exultant, mecanitzada del propi Strawinsky amb Manuel Falla, Claudi Debussy, etc., passant per Shumman, Rimski, Borodin, Ravel, Tchaikovsky… Procés gradual des de la complicació escènica, fins a la sublimació, fins a la idealitat del cubisme i del post-impressionisme.

Els dos conspicus representants del ballet que ens ocupen avui es troben en el precís moment en què l’autor de “L’ocell de foc” acaba de desprendre’s de la fèrula de Rimsky Korsakoff, del qual discrepa, però del qual també n’ha après la netedat de matisos, la lleugeresa d’aquelles melodies que traspunten suament en “Petruchka” i “L’ocell de foc”.

Nijinsky, el ballarí dels salts inversemblants, dóna motiu a Strawinsky perquè faci una de les seves creacions immortals: “Sacré du Printemps”, tot mecanisme, força, agilitat…

En les darreres obres de Strawinsky “Apol Musageta”, “Noces” el modernisme arriba fins a l’exacerbació…

La Mort, -en majúscula- el va deixar sense la col·laboració de  Diaghileff, així com ja feia temps que l’havia deixat sense la de Nijinsky…

*******

L’Orquestra Simfònica del mestre Arbós donarà a conèixer una de les primeres obres que aquest genial rus va fer amb col·laboració de Diaghileff. Em refereixo a “L’Ocell de Foc”. En ella posa en relleu la mateixa força sensual, la riquesa d’elements i la poderosa dinàmica que havien caracteritzat els seus avantpassats, però portades a una superació, a una accentuació per aquella orla de modernisme, per aquella atmosfera neta, alambicada, destil-lada per l’escola de l’impressionisme musical.

L’argument d’aquest conte popular i tradicional consisteix en la humanització de tres fardells de roba i serradures amb estructura humana.

Adolfo Salazar diu referint-se a ella:

“Mentre la taula consisteix en dotar uns pobres titelles de sentiments humans, la realitat  no és altra que tres ballarins mecanitzats en els seus moviments, amb la rigidesa de marionetes”.

Aquesta mecanització que s’incrementa, com ja he dit, en obres posteriors del músic, fa que l’escolament del “motivs” sigui brusc, trencat, contrastador. Es complau en oposar extrems dissemblants per fer sentir per damunt de tot la força creadora i el saltironeig dels pensaments de la seva autèntica personalitat.

Preparem-nos a escoltar el ballet d’aquest “màgic dels sons”, com  l’anomena un crític francès, d’aquest home esquifit, pàl·lid, físicament vulgar, però que té grafiat en els seus llibres de música l’esperit viu, acolorit, vessant de ritme que el fa un dels cabdills d’aquest procés de revolució, de sanejament que caracteritza la nostra època.

J. Amat i Piniella

Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 30-07-1931)

Ha començat la marxa imposant, vistosa i ostentatòria de la propaganda a favor de l’Estatut que els representants dels pobles de Catalunya van aprovar en Assemblea en una de les sales de la Generalitat.

Per tot arreu han estat enganxats uns “sí” gegantescos, per les parets i façanes, pels vidres dels cafès, als pals dels telèfons, pels arbres i pels aparadors de les botigues i hom diria que els diaris fan concursos per veure qui pot exhibir unes lletres de més grosses dimensions. Sembla un crit de triomf a uns dies vista.

Només veiem en els nostres passeigs habituals, en tots els moments del dia, aquell “sí” eixordador, colós i que ressonarà diumenge, en tots els àmbits de Catalunya, com un signe immediat i revelador de la sincera voluntat d’un poble amant de la llibertat.

*****

Hem vist amb poc temps, tres mobilitzacions de ciutadans. L’home que porti dignament aquest nom haurà fet ja tres peregrinacions a les urnes, afamades ara després de no engolir ni una papereta en vuit anys de règim dictatorial. Durant aquest temps només menjava la pols d’unes golfes i era inquietada, únicament pel passejar reconer i lent de l’aranya que veia en aquell atuell una espècie d’hivernacle…

Ara ve el quart moviment ciutadà. Seran les postres d’aquest important àpat que estan celebrant les urnes d’ençà el 12 d’abril.

Estriba la diferència de què fins ara es votaven homes. Diumenge no: es votarà Catalunya!

*******

Aquest dia les urnes estaran més famolenques que mai. Hi influirà, indubtablement el fet d’ésser el plat més mengívol.

*******

Jo veig el diumenge com un dia ple de blavor i de meravelles natural.

Serà una data sublimada pels ribets de l’ideal.

*******

Durant aquest dia històric m’agradarà veure una sèrie d’autobusos plens d’estiuejants embrunits en les platges i enfortits en els boscos a grans altures.

M’agradarà veure aquell “roadster” que portarà en el furgó –valgui la comparança- un dipòsit d’aire marí ple de veles i de peixos de colors, o unes essències de pinassa acompanyades del cant de granota més estereotipat.

M’agradarà veure’ls fugir, després de votar, amb el cor ben ample, amb el mirar satisfet, amb la “pose” d’home digne que tant bé escau…

M’agradarà, finalment, veure com una família sencera marxarà a fer la costellada cim de la temporada, sense cap papereta a la butxaca del cap de colla, perquè l’haurà ja tirat a les urnes.

*****
No s’hi valdrà a estar distret. L’àngel del catalanisme –Apa, dibuixant agudíssim!- portarà un altaveu dels més estridents per a dir a grans crits que no és el moment de jeure, ni el de passejar, ni el de llegir, ni el de banyar-se, ni el de pescar. És, únicament, el moment de dir, acompanyant els fets a les paraules: “Sóc català!” Abans feia el catalanisme llegint els versos d’Aribau, de Guimerà, etc. Abans ballava sardanes. Abans visitava l’estàtua de Casanovas el dia 11 de setembre, procurant tornar a casa amb un parell de “sablazos” –sense metàfora- a l’esquena. Però, avui ja no ho faig això com una exteriorització del meu sentiment catalanista. Avui sóc catalanista, perquè voto l’Estatut, perquè voto la llibertat de Catalunya!!”

*******
Diumenge… 2 d’agost… Estatut… llibertat… votar… tothom… TOTHOM…. a VOTAR….

J. A i P.

Les arts i les lletres

Joaquim Amat- Piniella
(“El Dia”,  5-8-1931)

En voler destriar una sèrie de concomitàncies que pugui haver-hi entre la pintura moderna i la contemporània, creiem que no hi ha com l’exhumació de les obres dels pintors post-impressionistes, que malgrat haver estat els promotors de la revolució artística, i les ànimes vivificadores dintre les primeres manifestacions d’aquesta subversió, ara s’han vist eclipsats per allò que porta de força abassegadora la novetat cridanera mantes vegades buida i inconsistent.

La notorietat, la personalitat autèntica del francès Toulouse-Lautrec ens confirma en aquest criteri. Són òbvies, i seria banal voler-les discutir, les influències del seu art en el de les joves promocions d’avui i àdhuc de les que ens són immediatament predecessores. Ell és el primer en reaccionar, a sublevar-se contra la imposició de l’impressionisme de portar les figures i els objectes a un realisme àtic, a una escultoritat falsejada. Tot i obtenir de Degas –el realista més pur- una empremta palesa, fa passar per damunt d’aquesta una ombra: un vel d’hiperestèsia, de sobresensibilitat que basten per canviar-la d’estructura externa, i podríem dir, generalitzant, de contextura. D’aquesta mixtura en surt, com un prodigiós “cocktail”, una pintura o dibuix provist d’un traç bellament energètic, forçut i vigoritzat, encara per l’alcoholisme, per la passió continguda, per la supersensibilitat, components de la síntesi constitutiva de la virilitat per antonomàsia.

No cal dir com en tot això hi contribueix fortament la vida de “music hall” i cabaret que ell tan freqüentment respirava. Les llotges del Moulin Rouge, del Moulin de la Gallette, etc. Eren les seves cambres de nit. Fins diria, que era aquest l’únic observatori, des del qual veia el món. Allí, a través del vas d’alcohol, a través del fum asfixiant del tabac, a través de l’ambient corrosiu i agre, a través de les vides sentimentals i tristament mercantilitzades de les dones, veia només, una faceta del món i de la vida parisina. Veia el moviment de nit, l’aspecte sical·líptic, els joves alegres i poca-soltes, els vells amb puntetes de sal i vinagre al bigoti i amb el monocle entelat per l’emoció ridícula i pueril del que va amb un pla preconcebut. Veia les dones carregades de roba: -mànegues “pernil”, apuntats a les faldilles, “corpiños” opriments, poliçons, pentinats alts i plens de cintetes- i amb una cara enormement característica: boca sensualment desdibuixada, mirar esllanguit, irradiant, lassitud. Les seves dones tenen l’aire de l’esoterisme de “cocotte”,  però subtilitzat per una elegància puixant que únicament podria imprimir un esperit estrenu com el de Toulouse-Lautrec.

Per a ell no hi havia res tan embriagador com la multitud, sobretot en aquells aspectes en que apareix cruel, baixa, crua, quan l’atmosfera pren un regust de tragèdia. Et sedueixen aquells paisatges montmartrencs, cosmopolites, agitats, fins al punt de què un crític l’ha nomenat repòrter al llapis de la vida que té els ribets de l’aiguafort.

Aquest fenomen s’explica, fàcilment per una afinitat espiritual entre ell i els motius que es complaïa en imitar. No hi ha altra cosa que una correspondència, que una completació. La seva incapacitat física havia gravat en el cor del pintor un acerb sentit de la vida. Com s’esplaiava el seu cor, quan trobava en el proïsme quelcom que li era afí! Com s’hi rabejava en fer sortir, traspuar pels ulls dels seus personatges, de les seves figures tota l’agror interna, tota la melancolia, tot un plor eixut i a voltes disfressat!

Jo crec que si un sentiment sentia envers els seus tipus no era pas compassió. Amb la seva art no es proposava altra cosa que dignificar-los…

J. Amat i Piniella

Informacions/Comentaris

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 3-9-1931)

Tots nosaltres hem de reconèixer que aquesta paraula, avui passada de moda, ha tingut durant una colla d’anys la virtut de fer esverar els aprensius.

Gairebé tots els que vivim en l’actualitat hem estat educats en la nostra tendra infantesa, per mestres obertament catòlics i la majoria de les vegades religiosos o sacerdots.

Això que no volem discutir, ara, si té més avantatges que inconvenients o viceversa, ha influït en que ens forméssim d’allò que constitueix la Societat Maçònica un concepte fabulós i completament gratuït.

Els nostres educadors es complaïen, evidentment, en presentar-nos aquest senyors de les lògies, com uns perfectes menja-criatures, que assassinaven per un parell de rals i celebraven, pel seu esplai, una colla de ritus extravagants, de la mateixa manera que si fossin uns caníbals, recentment arribats del Congo.

Això que té una explicació òbvia i natural, havia fet proliferar en el nostre ànim una aversió envers aquests, que ben sondejats no són altra cosa que uns idealistes somiatruites.

Ara que estem segurs que si ens haguessin dit perquè érem enemics de la maçoneria, i la causa i els fonaments del nostre odi, innegablement no hauríem sabut a que atendre’ns  i ens hauríem vist obligats a confessar-nos d’un pecat més: l’haver fet judicis temeraris.

Casualment –a la casualitat es deuen moltes coses- han arribat fins a les nostres mans uns fulls editats en castellà per la societat maçònica “La Gran Lògia Espanyola”. Després d’haver-los llegit ens hem convençut de la greu equivocació que sofríem. Els maçons són uns senyors amabilíssims, d’un pragmatisme ben passable i amb un estricte sentit de la moralitat i dels bons costums. Àdhuc estem segurs de la seva bonhomia i del seu cor amplíssim obert a totes les virtuts.

Direm, però, que per altra part, potser hem quedat decebuts en veure que era llegendari i grotescament irreal allò que conten periòdics com “Le Pelerin”, “El Eco de Belen”, “La revista Mariana” i “Ave Maria”, sobre els crims truculents de novel-la de Wallace i Gaston Leroux, sobre els ritus en els quals s’ofrena a una divinitat exòtica un parell de bessons acabats de néixer o qualsevol cosa per l’estil. Aquestes coses tan emocionants és fàcil trobar-les a mancar, sobretot quan ens han posat la mel davant dels ulls!.

I naturalment, després de llegir els fulls a què fèiem referència, han quedat esvaïts tots els recels, i l’inexplicable sentiment d’aversió ha quedat substituït per aquell que inspiren les persones que no hi són ben senceres.

Ens ha fet una certa gràcia la seva ingenuïtat, que condensen en uns principis de tothom coneguts i que s’assemblen extraordinàriament amb aquelles advertències, més maternals que paternals, que curen de fer-te els familiars quan surts cap a una passejada: “Vigila els tramvies”, o “Fuig dels precipicis” o “Has de tenir cura amb les  senyores”, etc.

Els maçons són socialistes, sense dir-ho, i volen la perfecció de la Humanitat (amb majúscula). Un altre dia –no tardarem en fer-ho- donarem una informació més detallada dels ideals maçònics i retallarem alguns dels substanciosos fragments dels fulls de propaganda que tenim al nostre poder.

Resumint: direm que aquests senyors de la lògia inspiren més llàstima que odi i fins que consideració. Però tot plegat té un  to pintoresc ben profitable…

J.A. i P.

Informacions/Comentaris

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 10-9-1931)

Heus ací la declaració de principis de la Francmaçoneria:

“Com a principis generals proclama la Francmaçoneria la inviolabilitat del dret humà en totes les seves manifestacions i de consegüent:

El dret a la vida i seguretat a la mateixa. El dret a la lliure emissió i difusió del pensament. El dret a la lliure expressió de la consciència i al lliure exercici de cultes.

L’escola única, neutra i obligatòria; ensenyances superiors amb caràcter lliure, i tant aquestes com la primària, completament gratuïtes; ensenyança d’un idioma universal fins el segon grau.

Treball obligatori controlat per l’Estat i repartit a mida de les forces i les aptituds de cada un, garantint la necessitat de l’individu tant en un període actiu com en la seva vellesa.

La inviolabilitat del domicili i la correspondència.

La igualtat davant de la llei.

La justícia gratuïta per a tots els ciutadans i en vigor el Jurat per tota classe de delictes.

La llibertat de reunió, associació i manifestació pacífiques.

El govern, genuïna representació del poble, expressada en tots els seus graus per mitjà del sufragi universal.

El matrimoni civil amb la llei del divorci i legitimació dels fills naturals.

La separació de  l’Església de l’Estat, expulsió de les ordres religioses estrangeres, i sotmeses a la Llei d’Associacions.

L’abolició de la pena de mort i de totes les perpètues, establint-se com a jurisdicció única la civil per a tots els delictes; règim penitenciari sobre la base de curació i reeducació de l’individu.

Servei militar voluntari, limitada la seva actuació a la defensa del País en cas d’agressió, fins que l’esperit pacifista entre totes les nacions el faci innecessari.

La transmissió de la propietat, limitada, en quant a la terra que quedi en ús de fruit en mans dels que la cultivin i en quant a la urbana en ús de fruit als que l’habitin.

Estat federal, que partint de l’individu, representat pel municipi, ampliat a la regió natural, arribi a la Federació de les mateixes, formant grups nacionals, internacionals i intercontinentals amb plena sobirania per a tots ells en l’esfera particular de cada una.”

Fins ací, com podeu veure, és una declaració netament socialista i laïcitzant.

És un programa que segueix diuen: “Pretendre l’ingrés a aquesta Associació per interessos privats o per objectius particulars, seria un absurd i un fracàs per a qui ho efectués sense l’abnegació, que com tota Societat que solament es dedica al bé per al bé mateix, demana la Maçoneria. La Maçoneria té secrets i juraments que no han de trencar-se, però ni uns ni altres s’oposen en el més mínim a la religió, a les lleis i a la moral”.

“L’aspirant que intentés la seva incorporació per curiositat, no aconseguiria el seu objecte, perquè els Misteris en què està envolta la Maçoneria, es van comunicant per graus que es confereixen, després de moltes proves de fidelitat, al que més s’ho mereix i menys ho sol·licita”.

Diu més enllà; “Si el candidat en ésser admès, troba algun individu amb qui no estigui bé, ha de deposar tot ressentiment, considerar-lo com a germà i donar-li una abraçada fraternal”. Després: “La Societat en proposar-li un candidat té el dret d’examinar la seva vida i costums, i per això nomena comissions, sense perjudici de les informacions que prenen tots els germans si els informes que recull són desfavorables, el candidat queda, almenys, rebutjat.

“Jesucrist cercà dotze deixebles per fer-los dipositaris i propagadors de les seves sublims i duradores doctrines, i es va trobar amb un Judes. La Maçoneria evita fins on li és possible, admetre un Judes, com aquell que vengué el seu mestre”.

Com poden veure els llegidors tant els principis, com la literatura són immillorables.

Ve a continuació el Codi maçònic. Ens plauria reproduir-lo sencer però és massa llarg. En retallarem alguns fragments i els deixarem en castellà, que és com estan redactats, perquè puguin reservar el seu regust natural:

“Adora al Gran Arquitecto del Universo.

Ten siempre tu alma en un estado puro para parecer dignamente delante de tu conciencia.

Estima a los buenos, ama a los débiles, huye de los malos; pero no odies a nadie.

No lisonjees a tu hermano, porqué es una traición; si tu hermano te lisonjea teme que te corrompa.

Sé el padre de los pobres; cada suspiro que tu dureza arranque, son otras tantas maldiciones que caerán sobre tu cabeza.

Respeta al viajero, nacional o extranjero, ayúdale, su persona es sagrada para ti.

Evita las querellas, prevé los insultos, deja que la razón quede siempre de tu lado.

Parte con el hambriento tu pan, y a los pobres y peregrinos mételos en tu casa: cuando vieses un desnudo, cúbrelo y no desprecies tu carne en la suya.

No seas ligero en airarte, pues la ira reposa en el seno del necio.

Huye de los impíos, porque su casa será arrasada, más las tiendas de los justos florecerán.

Respeta a las mujeres; no abuses jamás de su debilidad, y mucho menos pienses en deshonrarlas.

Si tienes un hijo regocíjate, pero tiembla del depósito que se te confía. Haz que hasta los diez años te tema, hasta los veinte te ame y hasta la muerte te respete.

Hasta los diez años sé su maestro, hasta los veinte su padre y hasta la muerte su amigo. Piensa en darle buenos principios antes que bellas maneras; que te deba rectitud esclarecida y no frívola elegancia. Haz un hombre honesto antes que un hombre hábil.

Sé entre los profanos libre sin licencia, grande sin orgullo, humilde sin bajeza; y entro los hermanos, firme sin ser tenaz, severo sin ser inflexible y sumiso sin ser servil.

Justo y valeroso, defenderás al oprimido, protegerás la inocencia sin reparar en los servicios que prestares”.

El manifest acaba dient:

“El día que se generalicen estas máximas entre los hombres, la especia humana será feliz y la masonería habrá terminado su tarea y cantado su triunfo regenerado”.

Aquest formulari no sembla més aviat una mena  de llibre que passàvem a estudi quan érem petits i es titulava “Reglas de Urbanidad?”

A nosaltres ens fa el mateix efecte. Aquesta constatació ja va fer-nos escriure un article no fa gaires dies. En ell afirmàvem que la puerilitat i la ingenuïtat dels maçons, ens impedeix creure amb totes les maleses que els truquistes i els folletiners els atribueixen. Són uns senyors una mica estranys, això sí, però en el fons de tot incapaços en absolut de fer mal a ningú. Creiem que el seu idealisme una mica desballestat i il·lusori, és el que els porta a fer exterioritzacions cridaneres.

Per acabar, direm que aquesta informació no vol tenir cap transcendència. Ha tingut la única finalitat de reportar davant del públic uns papers curiosos i molt pintorescos, com ja remarcàvem en l’article anterior.

A.

Les arts  i les lletres

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 19-9-1931)

El romanticisme va tenir la missió delicada de netejar, de desembrossar el camp de la poesia de tots aquells vestigis classicitzants, que convenientment remuntats i regirats anaven servint de pauta en cadascuna de les èpoques literàries que el precediren. Aquest moviment redemptorista que semblava obrir camí al desenvolupament de la poesia, va començar amb la seva iconoclàstia una evident obra; positiva va destruir, si més no, el cadàver d’allò que havia mort com lentament a força d’ésser manossejada.

La revolució romàntica representa la fi de totes aquelles revaloritzacions del classicisme, que ja esdevenia a còpia d’esforços quelcom esgotat i inservible. Però, el romanticisme no va saber edificar, construir una obra sòlida que pogués reemplaçar el que tan acuradament havia fet desaparèixer. L’obra constructiva del romanticisme és nul·la. La seva superficialitat, el lirisme exaltant, l’idealisme, les il·lusions fugisseres, i sobretot aquell sentimentalisme enrarit que va adquirir en la seva segona època van constituir uns fonaments febles, estantissos, poc afermats, per poder resistir l’impuls d’aquell fum de menor densitat que l’aire, aquell gas somnia truites, que era l’única realitat del romanticisme. La subversió romàntica era més externa, més formal que intensa, que massissa. No valia, certament, la pena d’haver alliberat la poesia de la riquesa clàssica o pseudo clàssica, que imposava unes lleis de mètrica, de rima, fer una obra poètica que únicament sabés explicar els estats d’ànim del primer tuberculós que anhelava la Lluna. I ací radica el fracàs d’aquesta revolució. Vingué de seguida la reacció.

A França sortiren els parnassians restauradors i ràpidament els decadentistes. Els parnassians francesos creieren que la salvació radicava en el retorn a les formes antigues. Fracassaren aviat, car l’obra destructiva dels romàntics havia estat radical i els mancava l’home que pogués reconstruir l’edifici sobre les runes. Paul Verlaine, l’únic que podia fer-ho, els desertà al camp dels decadentistes.

En canvi, aquests pogueren continuar eficientment l’obra dels romàntics, perquè tenien uns homes de veritable temperament artístic i amb una vida interna irreductible, que únicament amb la seva llum i la força suggestiva podien emplenar-ho tot: Rimbaud, Corbière, Marceline Desbordes, Villiers de l’Isle Adam, i sobretot Baudelaire el qual potser ja tenia una posició personal independent del grup reportat. Algun d’aquests cregueren que la forma superficial era una cosa que no s’havia de desperdiciar i no tardaren a sotmetre’s a les lleis poètiques tradicionals.

El període aquest, netament francès, tingué en la poesia espanyola una representació minsa, puix que fins que havien passat ja els simbolistes de final de segle no vingué un Ruben Darío, un dels poetes més musicals de la poesia espanyola. L’autor sud-americà fou el que prenent de base una ampla llibertat formal i un culte exagerat a les imatgeries daurades i belles exteriorment, s’oblidà de la lliçó donada pels romàntics i decadentistes francesos. La poesia per a sostenir-se necessitava un lastre, un contrapès, un control, i Ruben feu més aviat una poesia que saltava estrenua, enganxosa, rodolant com una pilota de goma, com bombolles de sabó, com un taumaturg que faci miracles molt espectaculars però que en darrer terme no serveixin per res. És indubtable, però, que Darío inicia aquest període llibertari que travessa la poesia espanyola, que parteix d’ell i passa per uns Machado, Ramon Jiménez i culmina en Guillen, Salinas, Alberti i sobre tots el gran Garcia Lorca.

Sembla talment, com si a mesura que es va obrint aquest període evolutiu, s’omplís de lastre aquella veixiga voladora, inconsistent i de gran aparença externa, s’omplís de vida, de realitat, de vibracions anímiques, com si per un prodigi d’alquímia es pogués convertir la buidor esglaiant en un or lluent i pur.

La poesia espanyola contemporània compta amb prou elements egregis, per esdevenir una obra sòlida i progressiva. En parlarem més enllà.

J. Amat i Piniella

Les arts i les lletres

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 22-9-1931)

En dir germans Machado, no pretenem pas fer una generalització perillosa, fondre dues individualitats en un sol ésser. Els dos poetes de la llengua castellana que ens ocupen avui, constitueixen unes personalitats ben distintes i clarament delimitades. Però, tanmateix, malgrat aquests trets propis de cadascun, aquestes individualitats perfectament cerebrals, sembla com si subterràniament a través de llurs obres hi hagués un vincle, una homologia de temperament poètic. Hom veu, òbviament, que la sang els uneix en la família i en la poesia. Aquesta relació palesa fa que aquest comentari sigui més aviat el report d’una paritat entre les obres d’ambdós autors.

Els germans Machado van néixer a Sevilla: són andalusos. Això, que per a nosaltres constitueix generalment un símptoma de bonesa, ha d’ésser objecte ací d’un estudi especial. Així com Garcia Lorca ha demostrat en els seus poemes d’andalús posseir un sentiment intern, càustic, corrosiu, com una veritable “malagueña”, sembla talment, com si els Machado, sigui degut a les seves vel·leïtats aristocràtiques i a l’esoterisme suposat existent en la veritable vibració andalusa, o bé sigui degut a què els cridava amb insistència la tradició poètica castellana, hagin intentat purificar l’andalús, amb una dosi de raó i d’intel·lectualitat, refrigerants i controladors de l’instint, que forçosament, segons el sentit modern d’art, han hagut de perjudicar l’autenticitat dels poemes. En els cants andalusos de Machado, o millor dit, pseudo-andalusos, (ho coneixem perquè van encapçalats amb motius flamencs: guitarra, vi, passió, melancolia, etc), hi trobem a mancar el fons instintiu, foll,  impetuós, selvàtic, no hi ha la sang bullenta, la borratxera esgarrapada de la mançanilla i barrejada amb una colla d’ondulacions luxurioses i plàstiques d’una “bailaora” qualsevol.

Naturalment que hem de distingir matisos diferenciadors entre l’andalusisme dels dos germans. Si haguéssim de destriar quin dels dos és més pur, més autènticament sevillà, diríem que és el segon: el Manuel. És més “pur-sang”, més fogós, hi ha més places de braus, té la guitarra més esllanguida i punyent que el seu germà Antonio. Cal remarcar que el que dèiem més amunt sobre les vel·leïtats aristocràtiques dels Machado va més per aquest darrer que per Manuel. Les seves poesies semblen alambicades, a través d’una pruïja de puresa estil·lística, racionalitzada, intel·lectual, mesurada: és el “germà gran” ple de seny i de ponderació. El seu andalusisme és camuflat per un misticisme atàvic castellà. Constatem això en els següents fragments.

Diu Manuel Machado en “Cantares”, exaltadament líric:

Vino, sentimiento, guitarra y poesía
Hacen los cantares de la patria mía…
Cantares…
Quien dice cantares, dice Andalucía.

A la sombría fresca de la vieja parra
un mozo moreno rasguea la guitarra.
Cantares…

Algo que acaricia y algo que desgarra.
…………………………………………..

Cantares. Cantares de la patria mía…
Cantares son sólo los de Andalucía.
Cantares…
No tiene más notas la guitarra mía.

En canvi remarqueu la ponderació de l’Antonio Machado en “Cante Hondo”:

Yo meditaba absorto, devanando
los hilos del hastío y la tristeza,
cuando llegó a mi oído,
por la ventada de mi estancia abierta
a una caliente noche de verano,
el plañir de una copla soñolienta,
quebrada por los trémolos sombríos
de las músicas magas de mi tierra,

………………………………………

Y era la Muerte al hombro la cuchilla,
el paso largo, torva y esquelética.
-Tal cuando era niño la soñaba-.

Y en la guitarra resonante y trémula,
la brusca mano, al golpear, fingía
el reposar de un ataúd en tierra.

…………………………………………

Manuel Machado en els començaments d’un llibre seu fa unes afirmacions que el seu germà gran no s’hauria pas atrevit a fer. Diu:

Prefiero a lo helénico y puro
lo “chic” y lo torero.
Y antes que un tal poeta mi deseo primero
Hubiera sido ser un buen banderillero.

Llevat el tema andalús creiem que en la resta de la poesia dels Machado, els dos germans segueixen una mateixa trajectòria, tots dos coincideixen en la gran delicadesa del llenguatge, lleugeresa i agilitat en molts temes, i en el fons de llurs obres, en general, hi ha una amargor, una pena, una melanconia que traspua i es  deixa veure o en cants esllanguits (temes: malenconia, a la mort d’un amic, tardor, capvespre, etc.) o en remembrances històriques, plenes de nostàlgia i de tendresa. (Recordem l’evocació pel Cid que fa Manuel en “Castilla”).

Llegint els poemes d’aquests dos artistes, es treu ràpidament la sensació de què són homes lliures, que una volta han trobat la bellesa la plasmen delicadament i prescindeixen, si no en absolut, en gran part, de les normes que no tenen altra finalitat que donar a la poesia un deix d’artificialitat i d’espontaneïtat controlada. Antonio i Manuel Machado són dos poetes moderníssims i representen una de les facetes més importants de les que ofereix la literatura actual espanyola.

El cinema

Joaquim Amat i Piniella
(“El Dia”, 23-9-1931)

En els comentaris de cinema que han precedit el present, no hem pas deixat de mostrar la nostra disconformitat amb els programes que hem hagut de venir sofrint durant gairebé tota la temporada d’estiu que acabem de passar. Així mateix tampoc deixem ara de manifestar la nostra satisfacció per haver-nos trobat durant la setmana passada davant de dos esdeveniments cinematogràfics.

El públic podria sortir satisfet dels cinemes si a cada sessió formaven part dels programes films de la categoria d’”El Bes” i “L’Expréss Blau”!.

Remarqueu però, que en el títol que encapçala aquestes ratlles, no diem pas “El Bes”, sinó “Greta Garbo”. I això és perquè en la pel·lícula de referència sembla que el nom  de la protagonista es destaqui per damunt de tots els altres aspectes des dels quals podríem comentar-la.

El temperament dramàtic de la formidable actriu sueca, avui reconegut universalment, pot desenvolupar-se amplament en aquesta cinta on representa un caràcter femení ple de matisos i on té la sort d’anar acompanyada d’un director de molt gust artístic i de rellevants qualitats tècniques. És evident que la principal dot del talent de la Greta Garbo és el saber-se adaptar tan impecablement, el saber assimilar, identificar-se amb els rols que li són assignats. I constateu que, com si això no fos prou, els directors que la condueixen li atorguen sempre la personificació d’uns tipus complicats, heterogenis, variats, rics en facetes. No ens ficarem, però, amb el verisme d’aquests personatges, molts dels quals tenen molt que desitjar, però no podrem estar-nos de reconèixer que això reporta a l’actriu escandinava un esforç i palesa en ella una extremada cura en l’estudi i en l’assimilació a la qual al·ludíem més amunt.

Darrerament, hem dit, l’hem admirat en “El Bes”. Film mut, de les darreries d’aquell cinema que tantes meravelles ens ha donat. Jacques Feyder ha tingut evidents encerts en aquesta obra, encara que també ha sofert equivocacions de gran importància com és per exemple la de l’argument, arquetipus de banalitat i de fluixesa, i la dels actors secundaris sense temperament i extremadament imprecisos.

Greta Garbo representa en aquesta cinta un paper de dona capriciosa, juganera, refinada, però (cosa que la diferencia de la Marlene Dietrich de “L’Àngel Blau”), amb un fons de bonesa i d’immillorables bones intencions.

Li plau jugar amb l’amor d’un pobre col·legial, per una barreja de compassió, d’aquell instint felí de jugar amb la pressa per deixar-la anar després, de caprici, de diversió. La seva cara, vista en primers plans, té una expressió intensa, retrata la lluita del seu intern d’una manera admirable.

Tècnicament el film és una contínua obra d’art. Els primers plans, els angles fotogràfics, els esforços, l’ús d’una llum dèbil per fer destacar els rostres, els contrallums, els moviments justos de la cambra, tot plegat és portat amb el distintiu del bon gust i amb la cura més perfecta.

El decorat és molt sobri i amb un bon sentit de modernitat. Els actors, llevat Greta Garbo, bastant dolents, encara que també podríem exceptuar Herbert Holmes ben discret en la seva tasca.

Per acabar el comentari d’aquest film, voldríem consignar el perill de què l’actriu sueca que fins ara tant ens ha agradat, no esdevingui amb el temps una “diva”. Diem això perquè ja en aquesta pel·lícula hi ha molts trossos simptomàtics.

***

L’altre film que ens ocuparà avui és “L’Exprés Blau”.
El cinema rus ha donat ja al mercat mundial una colla d’obres de qualitat ben remarcable. Ací a Manresa n’hem vist alguna mostra que veritablement no fa pas quedar malparat el prestigi cinematogràfic dels soviets. Recordem “El cuirassat Potemkin” bo al seu temps, “El Poble del Pecat” emotiu, intens, que nosaltres vam veure molt retallat, “Turksib” formidable documental, i ara darrerament “L’Exprés Blau”. Gairebé tots ells van destinats a constituir-se en mitjans de propaganda per a la URSS. I ací, creiem, radica l’únic defecte de què adoleixen gairebé totes les produccions russes que hem vist. Aquesta intenció que és l’exponent de totes les incidències de la trama fa que en diverses ocasions, degut al desig d’intensificar l’emoció´, tot plegat resulti truculent i artificial. M’explicaré. Rememoreu, per exemple, l’escena de “L’Exprés Blau” en què els guardaagulles lluiten, perquè un d’ells (el revolucionari) vol canviar el pas del tren, el qual, de la manera com està, portarà els insubordinats a la catàstrofe. Aquella llarga pugna i l’home que ferit puja aquella pendent per la qual ha rodolat abans, i arriba just a lograr el seu propòsit en el moment que el tren ja passa, té un regust americà i truculent que desdiu completament de l’admirable resta del film.

Ens sembla completament innecessari que el talent dels directors russos es malversi en un sentimentalisme a voltes ben minç, sobretot tenint, com tenen mitjans suficients per portar les seves produccions sota l’ègida d’una dignitat artística insubornable, i posseint els sentits del ritme i de la plàstica, dels quals manquen tants altres pobles, amb un prestigi cinematogràfic. En definitiva: els russos tenen un filó riquíssim, difícilment esgotable.

Trauberg el director de l’obra que ens ocupa, ha volgut ensenyar en ella, una simultaneïtat de moviment, una acció doble (els revolucionaris dalt del tren i el tren corrent cap el Sud) per tal d’obtenir un ritme inquietant, ràpid, exultant, ple d’emoció, i cal reconèixer que ho ha lograt abastament. Les imatges que s’estalonen, aquelles rodes de la locomotora que es veuen de tant en tant com un control a l’acció, aquells angles visuals tallants, precisos, crus, la qualitat innegable de la fotografia i de la tècnica, et  dóna una sensació de vèrtig, de trasbals i de commoció. Heus ací com el director logra els seus propòsits.

Quedem, doncs, que l’obra d’I. Trauberg “L’Express Blau” és un bon film, que tardarem en oblidar.

Ara, si no és ésser massa exigent, demanaríem a les empreses que ens presentin “Tempesta a l’Àsia”. És una de les poques produccions que ens manca veure per arribar a conèixer la totalitat del cinema rus actual.

Les arts i les lletres

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 2-10-1931)

No cal dir la trascendència que en aquests moments de desorientació general tant en el terreny de les lletres com en el de les arts, la tasca de valoració i de sospesament, la tasca d’escatir la bonesa i l’autenticitat de cadascuna de les personalitats. I aquesta mateixa desorientació que per una banda fa interessant la crítica sincera i rectilínia, per l’altra la fa difícil. És indubtable que l’heterogeneïtat d’orientacions i les tendències més diametralment oposades per les quals es desenvolupen els autors d’avui en dia, seguint les inclinacions de llurs escoles respectives, dificulten notòriament els treballs de la crítica aciençada, que jutja igualment il·legal la iconoclàstia superficial dels pruïjosos de novetats cridaneres que l’esperit encledat i regressiu dels crítics que exalten les formes tradicionals i desconsideren sistemàticament i sense cap raó el que té un ressò de modernitat i renovació.

Però, per damunt de totes les tendències, per damunt de les banalitats de la crítica unilateral, s’alcen, per sí sols, per la força exterioritzadora de la valor real, les personalitats, les quals es col·loquen en una fortalesa inexpugnable contra tots els embats dels inconscients i dels nihilistes.

És per aquest mateix motiu, per aquesta divinització de la personalitat, que creiem oportuna una valorització conscient, prescindint de classificacions i de partidismes, d’alguna de les personalitats contemporànies de la literatura espanyola. I en ratificar-nos en aquest propòsit s’alça sòlida i impol·luda l’austera figura de D. Ramon Maria del Valle-Inclan.

Aquest “viejo dios altanero y esquivo que se animase en la frialdad de sus esculturas” com deia Rubén Darío, es presenta davant dels nostres ulls com un esperit recercador, inquiet, nòmada, acuciós, anhelant, que es reflecteix immillorablement en la complexitat del seu talent literari. Tota la seva vida aventurera, sembla situar-se en un paral·lelisme estret amb el que constitueix la seva vivència artística. Igualment que cerca en els viatges i en els oficis que ha exercit, la justa acomodació del seu temperament, cerca també en la varietat d’estils literaris i d’escoles l’actitud que sigui el reflexe exacte del seu esperit, la que tingui més probabilitats d’ésser la plasmació del jo intern, tan característic i tan ric en el barbut autor que ens ocupa. Valle-Inclan passa de semi capellà a soldat a Nova Espanya, de soldat va al periodisme, d’ací recula a milícia, i finalment torna a Espanya, on exerceix com a escriptor. Literàriament salta del classicisme del Segle d’Or espanyol, una mica apoetitzat, fins al realisme més agre i el satanisme més esgarrifós, passant per un estil utra-poètic i a voltes àdhuc enfarfegat.

A la primera època, corresponen els drames del tipus: “Voces de gesta”, “Al resplandor de la hoguera”, etc.; a la segona les Sonates i “La marquesa Rosalinda”; i a la tercera, la més personal i característica, la més mordaç i vibrant, els “esperpentos”, en disposició teatral i de petites dimensions, al valor de les quals no s’ha prestat atenció fins aquests darrers temps.

Direm, però, que totes les diferències que animen i diversifiquen l’obra de D. Ramon, podríem dir que són formals o secundàries. Altrament, en totes les més antípodes facetes de la seva activitat artística, hi ha el mateix fons, una idèntica essència, un mateix temperament literari que anima i els infundeix l’alè de la personalitat. Per tota la labor de Valle-Inclán traspua una mateixa cruesa, un acerbitat punyent, una ferotgia i un satanisme esmussadors. En dos dels aspectes de la seva obra –el drama històric evocador del teatre clàssic espanyol i les sonates- fa l’efecte com si usés de la poesia exuberant i florida, per suavitzar l’agudesa i la nuditat dels seus temes. En “Voces de gesta” per exemple, hi ha algunes escenes d’un realisme exacerbat i aspre que es veu forçadament enlairat a una poesia que resulta enganxosa i que li lleva tota la magnificència; en les sonates ens trobem amb el tipus divuitesc del Marquès de Bradomin, falsejat i disfressat en el seu cinisme per una poesia abundosa i sobrera mantes voltes.

En l’altre aspecte o sigui, en els “esperpentos” ens presenta el realisme característic d’una manera incisiva i àdhuc cruel. Tot és descarnat, escabrós, vil: els tipus, els ambients, els assumptes, les expressions. L’autor sembla talment un posseït de febre anti-humana, un home que es rabeja en la misèria, en la baixesa, en la crueltat.

Gómez de Baquero, diu “Valle-Inclán ha llegado a la perfección en la estilización de lo bufo… No se ha llegado, desde “La Celestina”, a tan audaz libertad en punto a escenas y a expresiones del lenguaje plebeyo como en los “Esperpentos”, y sin embargo la alquimia del autor extrae de entre la vulgaridad y hasta de entre la basura la partícula de oro, la vibración de arte, la emoción o el color”. Paraules justes, car cal tenir en compte que la prosa sobirament estilitzada de l’autor puja per damunt de la misèria humana, la reproducció de la qual tant li plau. Té la virtut de envilir-se amb els assumptes, de conservar a través de les bandarreries que descriu, una subtilitat i unes maneres perfectament aristocràtiques.

A remarcar, doncs, en aquest procés de revalorització dels autors castellans la personalitat veritable i incontrovertible de D. Ramon Maria del Valle Inclan.

J. Amat i Piniella

Tribuna Lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 3-10-1931)

El poble de Barcelona ha d’elegir demà dos homes que ocuparan els llocs que han deixat vacants els senyors Macià i Alomar amb llurs renúncies.

És difícil fer pronòstics i és aventurat basar les possibilitats d’un resultat en lleus sospites, en comparances o en els mèrits de cadascun dels candidats.

Bofill i Mates en el seu discurs d’ahir per ràdio, deia que els electors juguen i han de jugar amb els partits, i amb els homes que aquests partits presenten.

Cosa molt certa, de la qual ací a Catalunya ens n’hem captingut prou bé en veure que érem els únics que portàvem al Parlament militars ineptes i demagogs. Això ha palesat que els catalans en voler jugar amb els partits no han tingut la idoneïtat per fer-ho, que tenen, en canvi, el poble anglès i altres. En dues ocasions han demostrat tenir les mans balbes i no tenir la precisió que el joc requereix. A Barcelona sortí un Franco i un Jiménez, mentre es quedaven a casa un Pompeu Fabra i un Bastardes, un Bofill que si bé no eren tan esquerres no eren tampoc tan ignorants i estúpids.

A la provincia sortí en Sediles mentre un Serra i Húnter es quedava a les paperetes. Ara, en la tercera ocasió, seria dolorós que el poble de Barcelona demostrés tenir tan poc tacte polític, com en les passades eleccions i votés un digne company de la nefanda trinitat militar, que encara que no fos militar –crec que no se’n presenta cap- fos tan “jiménez” com el primer.

Fora dolorós que preferís la demagògia i la follia de qualsevol Ruiz o Giró o el monarquisme un dia descarat, avui latent, del senyor Rahola, per oblidar les dots de catalanistes i republicans, autèntics homes liberals i d’esquerra.

Creiem en aquests moments que demà el poble de Barcelona, haurà adquirit la ciència que li mancava, per poder jugar amb els partits i amb els homes, i que ja no tindrà les mans tan balbes per no saber triar quin és el representant que més li convé.

J.A. i P.

Panorama alemany

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 14-10-1931)

Un dels països europeus on la política ha adquirit una intensitat més gran en aquests darrers temps és indubtablement Alemanya. D’ençà aquella famosa crisi econòmica que va obligar als EEUU a concedir la moratòria pels deutes de guerra i que duu el nom del president Hoover, hem passat per una colla de vicissituds, entre les quals sobresurten: el plebiscit per a la dissolució de la dieta prussiana amb la conseqüent confabulació comunista-nacionalista, les eleccions d’Hamburg, on s’ha palesat més fort que mai la disgregació lenta que experimenta el partit governamental o sigui el social-demòcrata. I finalment la dimissió del ministre d’Afers Estrangers senyor Curtius, que ha provocat una crisi total de govern amb la subsegüent dimissió de tot el gabinet Brunning. Aquest ha hagut de formar un nou govern, al marge dels partits polítics, que ha estat considerat, com a extremadament inestable fins que el canceller ha llegit la declaració ministerial al Reichstag. En aquella primitiva inestabilitat basaven els reaccionaris la seva creença que bastaria provocar una crisi en el govern des del mateix Reichstag, perquè caigués d’una vegada l’edifici de la socialdemocràcia. Però Brunning  va presentar-se a llegir la declaració ministerial amb massa seguretat, massa fermesa i fou llavors que els dretistes desaparegueren de la Cambra per reunir-se en una sala i prendre acords. S’havien estalviat una temptativa facciosa indefectiblement inútil.

Aquesta lleugera victòria del govern sobre els extremistes no portarà pas a una solució del conflicte cabdal que es planteja avui a Alemanya. El perill comunista per una banda i el feixista per l’altra, subsisteixen igualment. Els primers veuen en l’enderrocament del govern actual l’acompliment del seu desig d’afegir una república més a la U. de R.S.S.; els segons veuen la immediata proclamació d’un imperi que aniquilés el comunisme i tornés al país aquell militarisme que sapigués sostenir una guerra durant quatre anys.

No cal remarcar que tant l’una dictadura com l’altra, significaria una emancipació dintre la tirania a que ha sotmès el poble alemany la pau de Versailles, aquesta pau que en realitat podria ésser l’inici d’una nova guerra.

Ara bé, podrà el Govern actual sostenir-se als embats furiosos de què el faran objecte els extremistes? En cas d’una victòria d’aquests quina de les dues dictadures s’imposarà? Heus ací dues incògnites difícils d’esclarir en aquests moments.

No creiem equivocar-nos però, en afirmar que malgrat l’actual solidesa del nou gabinet Brunning, no tardarem en llegir als diaris que en aquell país, passen coses grosses.

J.A. i P.

Panorama anglès

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 17-10-1931)

Les properes eleccions angleses es plantegen davant del món sencer com una veritable incògnita. La premsa de tot arreu no ha deixat de fer comentaris a aquesta situació i de predir quin serà el resultat de les mateixes. Admirem l’agosarats que són tots aquests i l’aplom que els anima en llurs assercions. Però creiem que el mapa polític que presenta avui dia Anglaterra és massa complexe perquè hom pugui desxifrar-ne el contingut amb unes quantes probabilitats d’èxit.

D’una banda trobem els conservadors al darrera de Baldwin, el qual amb un sentit polític admirable i una espatutxineria enorme va jugar una treta al partit laborista avui escindit. El fet de què el partit conservador després de les darreres eleccions deixés governar sense oposar cap resistència al partit laborista; fou perquè va veure que sense comptar aquesta amb una majoria aplastant en el Parlament, anava a un fracàs irremeiable. També en acceptar la fórmula d’un gabinet nacional va veure òbviament que això significava la derrota del laborisme o quan menys del seu capdavanter més conspicu el senyor Mac Donald. Veia més, encara; la fórmula nacional seria aviat suprimida car eren necessàries unes eleccions i segur que no sortirien els homes que propugnaven aquest sistema com a guariment de tots els mals. La solució nacional acceptada pels liberals i laboristes significava indubtablement escissions en els blocs polítics respectius; en canvi, no podia haver-n’hi cap en el conservador. Això naturalment, representava una victòria d’aquest damunt dels altres. I així veiem que Baldwin no s’ha errat i avui ofereix al seu partit grans possibilitats de triomf.

Henderson el cap actual dels laboristes, té al seu darrera tot el cos gros del laborisme. Va trencar amb MacDonald el cabdill d’abans, i féu passar el Partit de governamental a l’oposició, en el moment d’instaurar-se el govern nacional. Els minaires, els sense treball i els enemics de la política econòmica del govern actual creuen en el laborisme. Això, dóna també probabilitats al seu triomf.

El partit liberal està dividit. Per una banda els nacionals i per l’altra Lloyd George que vol formar un altre partit que se’n dirà radical.

Per a les properes eleccions angleses hi ha en el terreny de la lluita tres personalitats, cap d’elles menyspreable: Baldwin pels conservadors, Lloyd George pels radicals i Henderson pels laboristes. L’agitació política del país és tan gran i els aspectes exteriors dels partits són tan diferents que quan les passades eleccions, que és dificilíssim fer cap mena d’afirmació categòrica. En conjunt el dilema ha estat plantejat per MacDonald. Diu: O govern nacional o govern de partit.

El poble anglès decidirà aviat.

J.A. i P.

 El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 10-11-1931)

Finalment, diumenge passat, quan a Barcelona ja ha estat estrenada i represa i el seu anunci ha passat per tots els cinemes de la nostra ciutat, fou projectada al Kursaal la pel·lícula «Tempesta a l’Àsia» editada per la Sovkino de Moscú i dirigida per Poudovkine.

No tractarem de fer ací un estudi crític del film, car se n’ha arribat a parlar tant i tant que segurament ja no ens seria possible trobar-hi res d’inèdit.

No obstant, parlarem breument dels dos aspectes principals que ofereix el film: el polític o revolucionari i el cinematogràfic.

Tothom sap sobradament, que la III Internacional Socialista establerta a la capital de la U.R.S.S. empra com a mitjans per a la propagació de l’ideari comunista a d’altres nacions, tota mena de manifestacions de l’esperit humà. Totes les arts, des de la poesia fins a les arts plàstiques, passant per la música i el teatre, en mans dels revolucionaris russos es converteixen en un crit subversiu més contra el capitalisme, en una altra apologia del règim allí establert.

Però, entremig de totes les arts la que té una importància més decissiva i més directa és el cinema. Sigui degut a la seva naturalesa íntima, sigui degut a la facilitat d’exportació, sigui degut a la seva popularitat que el posa a l’abast de tota mena de públic, àdhuc del més humil, al qual principalment va dirigit; el cas és que els soviets han posat en el cinema una atenció i una cura extremades que no desdiuen en res de la importància que ells tenen raons d’atorgar-li.

Naturalment que en el radi d’aquest cinema al servei d’una idea política, no podia concretar se als països civilitzats (la rendició dels quals al marxisme, resulta, per altra part, ben poc probable degut al relatiu benestar de què disfruten). Havia de dirigir-se més aviat als països oprimits, en un estat primitiu, que l’imperialisme ambiciós dels europeus i americans explota descaradament. A més a més una intensa propaganda nacionalista i revolucionària ha de resultar sempre produent al sovietisme, sobretot portada a cap en els països asiàtics, com Xina i Mongòlia (que llinden amb la U.R.S.S. i són els més perjudicats de l’acció «civilitzadora» del blancs), puix que hem de tenir en compte que a l’anexió pacífica, (per aliança) de territoris va dirigida en gran part la política exterior russa.

Per harmonitzar amb aquesta realitat, el cinema soviètic ha presentat dos aspectes, dues cares; una, composta de films destinats al món blanc («El creuer Potemkin», «Tursib», «La fi de Sant Petersburg», etc.); i una altra de films merament revolucionaris i destinats als pobles asiàtics, («L’Expréss blau», «Tempesta a l’Àsia», «El gran caçador» i altres.)

«Tempesta a l’Àsia» té uns moments excel·lents. Recordem, per a d’altres lentes i pesades, que si bé tenen un evident valor documental, no serveixen més que per frenar l’acció i desvalorar el film. Amb tot això té tècnicament força de passable: els primers termes, les escenes de la revolta, etc.

«Tempesta a l’Àsia», és un bon film. És cert, que ha estat superat per ulteriors produccions russes, però això no li lleva el seu valor de document transcendental en els arxius de la cinematografia. Ell constitueix una fita, ell marca la tònica general del primer cinema revolucionari a mans de la U.R.S.S.

***

William Powell al Modern Palace, ens presentava el film parlat en anglès «A l’ombra de la llei». Com pot veure’s pel seu títol, film policíac, història d’un innocent ficat a presidi degut a la mala ànima d’una senyora que sap la veritat. Després de moltes penalitats, logra escapar-se, i n’ha de passar moltes més encara, abans no castiga a la dolenta i abans  no s’acaba el film. Això tan banal i poca-solta, és cinematogràficament ben portat pel director Louis Gasnier. Des de les primeres escenes fins a la fugida del presidi, és força interessant, després, però, peca d’allargassada i esdevé pesada.

El gran actor William Powell, ben acurat en la seva tasca, malgrat que ens plau més quan fa de «dolent». La Paramount pot acreditar-se en aquest film considerant-lo fotogràficament.

Junt amb aquesta obra es projectava un film còmic de Harry Langdon, excel·lent. Com sigui que a l’Olympia també se’n projectava un del mateix actor, 100 per 100 còmic i parlat en espanyol, pensem parlar-ne en la secció de la setmana entrant.

J. A. i P.

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 15-12-1931)

A Manresa s’ha projectat un film de Chaplin. Un altre dels grans films de l’encara més gran Chaplin. “Llums de la ciutat” és innegablement la millor producció de les que durant aquesta temporada han passat per les pantalles dels nostres cinemes. I ha vingut en el precís moment en què tots enyoràvem aquest actor, Charlie Chaplin, i en el moment en què enyoràvem el cinema mut, del qual ell n’és el darrer paladí. “Llums de la ciutat” ens ofereix un interès especial pel fet d’ésser mut. Charlie ha romàs insubornable en aquest aspecte. Nosaltres que encara som uns enemics, o uns no gaire amics (així no ens diran retrògrades) del cinema sonor actual aprovem i subscrivim sincerament l’actitud de autor d’”El circ”.  A desgrat d’això, Chaplin se serveix de la sonoritat per fer reeixir algun dels seus ressorts còmics. Recordem l’escena del xiulet i la dels trets. Però la dosificació és excel·lent.

***

Alguna vegada hem parlat des d’aquestes ratlles dels còmics del cinema. Harry Lagdon, Buster Keaton, Laurel-Hardy i, incidentalment, Lloyd, han ocupat la nostra atenció. Però esperàvem la projecció de “Llums de la ciutat” per fer-ho amb Charlie Chaplin.

Hom parla sovint de comicitat. Però, àmpliament, genèricament. És comicitat el plat de nata encastat al bell mig d’un nas, és comicitat la reacció física i psicològica d’un idiota davant de la humanitat, la dissort més destrempada, el fet divers, l’evasió total del terreny de la realitat. La comicitat és, en fi, el confrontament de l’absurd amb la realitat, la extra normalitat, la inversemblança, l’inesperat, la sorpresa, la pena profunda d’un home grotesc. La comicitat ho és tot i no ho és tot. Nosaltres diem: la comicitat és la personalitat del còmic. La comicitat és Keaton, Lloyd, Laurel, René Clair, Hal Roach; és CHAPLIN. És cadascun dels homes amb els plecs del temperament, de la jeia, amb el grotesc, amb l’extemporani de la figura i del seu obrar. Charles Chaplin és el cas que avui ens interessa.

Gran part dels còmics són uns perfectes idiotes. La parella Laurel-Hardy, Harry Langdon, Keaton i en general tots en tenen una rel; Charlot també. Però és quelcom més: un pobre dissortat. Ell, el bastó, el capell bonyegut, l’americana estreta i curta de mànegues, les calces esquinçades, les enormes sabates i el bigoti retallat són l’home que vagabundeja eternament. Una mica obtús, somiador i sentimental no es capté mai de la realitat. És la violència, el sotrac brusc el que el fa reaccionar. (Recordem en “Llums de la ciutat” l’escena del gerro d’aigua que la cegueta li llança al damunt en el moment en que ell està més encantat que mai). És l’home fet i pastat per a la dissort. Mai ha pogut ni mai podrà veure efectuats els seus somnis. Ella, l’objectiu, tornarà a la vista per quedar desencantada, per trobar aquell benefactor que ella havia imaginat milionari i bell, fet un pellingot, amb una cara grotesca i un posat d’infortuni tan desesperat que àdhuc s’haurà sentit impulsada a fer-li una almoina. El desengany és terrible. Per arribar a ací ha hagut de passar per totes les penalitats, per tots els incidents que són el curs de la pel·lícula.

Això el distancia de tots els altres còmics. La seva profunda humanitat, aquella melangia que es despèn de les seves obres, aquells terribles desenganys dels acabaments: això és Chaplin. L’espectador davant d’una obra de Charlot riu cruelment. Riu com quan veu un home passar pel carrer i relliscar amb una clofolla de banana. Riu de la sorpresa, de l’imprevist, del contrast, sense adonar-se del fons ple d’agror i de melancolia. La gràcia de Chaplin té una essència humana, és el joc continu amb el patetisme. En parlar d’ell escriu André Beucler: “Chaplin és un poeta; juga amb el seu cor, i la seva imaginació sentimental és una de les més poderoses que s’han vist”.

“Llums de la ciutat” és un digne continuador de la tradició chapliniana. Els trucs freqüentíssims, bellament matisats són excel·lents. El descabdellament del film, el ritme és ben portat, ço que fa que ni en un sol moment caigui en la pesadesa ni logri fer decaure l’interès en l’espectador. És curiós observar que tècnicament Charlie està al mateix lloc que estava en “La fal·lera de l’or”, en “El circ” i altres. No s’ha apartat en el més mínim de la seva trajectòria. Això dóna als seus films una placidesa i una seguretat embafadora. “Llums de la ciutat” és excel·lent de fotografia. La interpretació de la seva acompanyant, el nom de la qual no recordem en aquest moment, és digna del film.

En resum: un esdeveniment en el nostre cinema local, tan desemparat, a mercè, sempre, dels Mojiques més mojiques del món.

J.A. i P.

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 22-12-1931)

Cal reconèixer que la setmana passada considerada «a priori», fou cinematogràficament suggestiva. Per tots els cinemes hi havia anunciats uns programes d’aquells que hom no pot menys que considerar-los del bo i milloret de la temporada. Malgrat això, malgrat sorgir entremig noms prestigiosos com Sternberg, Jannings, MacDonald, Keaton, Lutbisch, etc., després d’haver anat a veure-ho tot, podem assegurar que la setmana passada fou cinematogràficament nula.

En «Montecarlo», Ernst Lutbisch continua aquella trajectòria iniciada amb «La parada de l’amor». Ambdues cauen dintre d’un mateix gènere. Opereta amable, lleugera, sumptuosa a estones, musicada amb encert, proveïda d’acurada interpretació i d’una trama curiosa i ben treballada.

Un comte s’enamora d’una comtesa i per a lograr parlar-li es fa passar per barber. Ella veient una representació de «Monsieur Beauscaire» obre els ulls a la farsa i naturalment, tot acaba bé.

Aquesta trama conté tela de sobres per fornir una colla d’incidències gracioses i una sèrie de cançons per satisfer el més famolenc.

Podem dir, en definitiva, que Ernst Lutbisch ha demostrat suara amb «Montecarlo», el que ja havia insinuat amb «La parada de l’amor»: que ha estil·litzat l’opereta d’una manera personal i ben pròpia. És per aquest motiu que hem de reconèixer que «Montecarlo», sense excel·lir és un film passable i ben menat.

***

Joseph von Sternberg –el gran Sternberg– ens presentava al Modern Palace un film d’Emil Jannings, fet a Hollywood, a la Paramount, de tema rus, en companyia de William Powell i Evelyn Brenti titulat «La última orden». Hem quedat francament decebuts. Film magre de concepció: el tema està partit en dos trossos, un dels quals va englobat en l’altre. Això lleva al film una gran proporció d’aquell ritme continuat que gairebé pot dir-se que és una de les més rellevants característiques de la producció del cineasta alemany. Si no haguéssim vist de Sternberg ulteriors produccions que el reivindiquen als nostres ulls, creuríem que en «L’última ordre» inicià la seva devallada. I tot per portar a l’escena la història d’un general rus, que exiliat per la revolució, va a raure a Hollywood, on el trobem fent d’«extra» en els estudis del cinema.

Argument inconsistent, doncs, i que res pot dir-nos avui dia, quan estem prou vacunats contra aquesta classe de sentimentalisme.

Una altra de les falles comeses per Sternberg en aquest film és la interpretació. Encomanada a Emil Jannings, és un doll de virtuosisme. Ja mantes vegades ens hem exclamat davant les interpretacions truculentes i mancades de sobrietat que acostuma a servir el «colós» actor. Però, potser mai com avui havíem tingut motiu per fer ho. En «L’última ordre» Jannings ens presenta un treball descurat, sense cap mena de matís, un personatge incongruent i curt de gambals.

Evelyn Brent, en canvi, és la mateixa de sempre. No ens plau ni gota, però, en el pinyol de la seva interpretació, quan fa de revolucionària descordada. El gest ample i gras no s’adiu gens a la seva bonica persona.

William Powell té un rol no gaire llarg però ben  tret.

Se salven del naufragi general el treball fotogràfic, (prova palesa de l’acuïtat del sentit plàstic en el director alemany) i la presentació, sobretot de l’estudi del cinema, que si bé una mica exagerat és un retrat força verídic, i per damunt de tot desil·lusionador. Un cop vista la cinta i un cop pesada i sospesada, no hem pogut trobar ni el més petit motiu que justifiqués l’haver estat prohibida durant la dictadura. Aquesta prohibició ha demostrat amb més lucidesa que mai, que els censors tenien crostes als ulls i tant si com no, volien descobrir tres peus al gat. «L’última ordre», és una descarada propaganda contra el règim soviètic i ni remotament pot veure-s’hi un sentit oposat a aquest. A no ésser que sense haver-nos-en adonat tinguem els ulls al clatell!

***

Finalment, ens toca parlar del film de Buster Keaton «Pobre tenorio!», dirigit per Edward Sedgwick i on va acompanyat de l’actor Reginald Denny. Val a dir, que tampoc ens ha convençut plenament.

Keaton, parlant en el seu idioma és massa llarg de paraules, i aquesta mateixa exhuberància de diàleg narcotitza i allargassa l’acció, donant pesadesa al film.

Amb tot hi ha algunes escenes altament còmiques. Keaton és el mateix idiota de sempre. És l’home que rep la bufetada, com deia en Gasch no fa gaires dies. És l’home aturat i impassible. L’home dèbil, impotent per fer prevaler la seva personalitat.

«Pobre tenorio!», té alguns moments de grotesc repujat, que li donen un to xavacà que no hauria estat sense la intervenció d’aquella dona cama-llarga i tabalot. Reginald Denny secunda bé la tasca acurada de Buster Keaton.

***

Ara preparem-nos a veure «Le million». No tenim però, gaire confiança en l’aparell sonor del Gran Kursaal, que més aviat sembla un sac de gemecs que no pas un Western Elèctric o el que sigui.

J. A. i P.

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 29-12-1931)

És incontrovertible que l’aplicació de la sonoritat en el cinema ha servit d’alçaprem per a la reivindicació del cinema francès. El sonor ha sorprès tots els cineistes d’avantguarda en el moment en què ja cansats d’elucubrar i fer experiments sobre films, d’objectes i de ritmes abstractes, estaven a punt de retornar a un realisme més o menys ple de realitat. Des de Germaine Dulac fins a René Clair i passant per Cavalcanti, Carmine Gallone, L’Herbier, etc., gairebé tots s’han arraulit amb tota llur inquietud i llur afany de troballes sota la fèrula del cinema sonor. I és ara, davant les primeres mostres dels treballs d’aquests joves cineistes francesos que tothom ha convingut unànimament i espontàniament, que finalment reneixia el cinema francès, (si és que mai havia nascut), que les troballes inicials marcaven una ruta a seguir en l’esdevenidor del cinema parlat. Ells, abans que ningú, han sabut recórrer a la sobrietat de paraules per treure la sabor teatralitzant que camuflava i empobria aquell art incipient i en gestació. En aquest sentit, doncs, és plaent la vitalitat que caracteritza els nostres veïns d’enllà els Pirineus en les seves expedicions al camp del cinema sonor. Això sí, és una satisfacció amb un revers: l’enveja legítima que sentim nosaltres, quan veiem que encara hem de començar la nostra tasca en pro del bon cinema nacional, quan veiem que hi ha cases editores o distribuïdores de Barcelona que tenen la barra i el desvergonyiment de llençar al mercat films com «El Nandu va a Barcelona», que és una barreja informe de vulgaritat, de pornografia i de barroeria.

***

Retornem, però, al nostre tema inicial.

En aquests darrers temps havíem vist ja alguna producció esporàdica del nou cinema francès. «Sous les toits de París», «La maison de la fleche», «Je serai seule après-minuit», «Le roi des resquilleurs» i altres, han estat els heralds –com dirien els comentaristes de gran to– del cinema sonor dels nostres veïns.

Però, fins ara, en aquestes festes passades, no havíem pogut comprovar que l’art cinematogràfic francès era quelcom més que unes produccions aïllades i filles d’un atzar, era ja quelcom estable i en camí a constituir se en definitiu. Al nostre entendre, «Le million» i «Un soir de rafle», representen un ressorgiment espletorós en el cinema francès, abans tan pobre i desnarit. És per aquest motiu que considerem que aquests dos films representen el màximum de qualitat en els programes –mitjanies– d’aquestes festes de Nadal.

***

«Un soir de rafle» és dirigit per una senyora italiana, Carmine Gallone. Però una italiana aclimatada a París. En coneix l’essència, la intimitat. N’és una enamorada (coincidència amb René Clair). En la simple història d’un boxador que comença guanyant i acaba perdent (diferència amb els films ianquis) hi apuntala tota una obra d’art. Un ritme enèrgic i àgil, uns caràcters sòbriament traçats, una interpretació delicada i ben matisada (Albert Préjean i Annabella), un treball de «càmera» molt precís i una musiqueta deliciosa. Els combats de boxa tenen la virtut d’aparèixer-nos com a una salvatjada. La cara ensagnada, el panteig, el flanc a primer pla copejat d’una manera, obsessionant i el públic bramant com un paorós energumen. Un gran film.

***

René Clair és l’altre artista que ens ocuparà avui. «Le Million» és un pas normal, un esgraó sense res d’estridència, res de desviament, en la trajectòria iniciada amb «Sous les toits de París», i ja abans amb «El capell de palla d’Itàlia». Potser el tema s’acosta més a aquest darrer que no pas a l’altre. Una minúcia, un detall insignificant, però sense res de preciosista, serveix per a bastir una farsa delicada, d’un alt sentit burlesc. Allò que en «El capell de palla» era un embolic entre marit i muller motivat per la pèrdua d’un barret; en «Le Million» són els embolics no menys enginyosos, originats per la pèrdua d’una americana que conté el bitllet de la Loteria premiat amb un milió.

Tot això va amanit amb unes escenes graciossíssimes, d’un sentit còmic elevadíssim i d’una ironia que si bé penetrant, és, però, esponjada d’optimisme.

Les aventures per a retrobar l’americana es succeeixen en un acceleració vertiginosa. El ritme, per tant, és viu, molto vivace, i s’emporta amb ell l’espectador que no pot menys que riure o més aviat somriure amb una innegable joia íntima.

L. Gómez Mesa, el crític madrileny, deia parlant de René Clair: «René Clair es, sin duda, el único director cómico del cinema europeo. Su producción global es de risa. Pero no de carcajada. Sino primordialmente de sonrisa». Creiem que l’expressió de Gómez Mesa és encertadíssima.

Algunes escenes de «Le Million» són una vertadera troballa. La representació de l’òpera de Puccini «La Boheme» és quelcom extraordinària. I el final, amb aquella dansa de tirallonga és d’un gràcia abassegadora. Allà hi veiem dansant tots els personatges i personatgets que han sortit en el transcurs del film. Molts d’ells no tenen res a veure ni amb el milió ni amb el seu propietari, però és igual, la joia s’ha possessionat ja de tothom i en ésser possible àdhuc els espectadors del Kursaal hauríem ballat ben contents…

En la part sonora ens fou difícil captenir-nos el seu valor. L’aparell del Kursaal és un trasto infecte i impossible d’aguantar. Malgrat aquest «handicap» podérem apreciar en «Le million» una sobrietat notòria en el diàleg i una musiqueta estrènua com tot el film.

René Clair ha posat en la pràctica per segona vegada el seu lema en el cinema sonor: «Res de teatralitats. Res d’imitacions».

Nosaltres per la nostra banda recordarem «Le million» com a una fita en el cinema.

AMAT

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 5-1-1932)

Indubtablement que de tots els programes que els cinemes ens han ofert aquests darrers dies el que ocupa un lloc preferent és el de l’Olympia amb el film de Josef von Sternberg: «Marroc».

Per una banda el Kursaal amb un tros de teatre filmat tenia el poder de fer mal de cap al pobre espectador; per l’altra el Modern amb «Redención» de Fred Niblo, per John Gilbert, Renée Adorée i Eleanor Boardman, basada en l’obra de Tolstoi «El mort en vida», tenia el do de fer riure amb la doble personalitat de l’heroi i amb la seva bondat paternalística.

***

Diverses vegades ja hem parlat des d’aquestes ratlles de com es presenta en l’esdevenidor immediat el film sonor. Hem també blasmat sovint la concomitància perillosa entre cinema i teatre en els inicis del nou cinema. I finalment en el comentari de l’altre dia sobre els films de René Clair i Carmine Gallone, parlàrem del cinema francès com a obra palesament orientada cap a una proclamació dels valors estrictament cinematogràfics cap a un ús del so controlat per una tècnica extra-teatral, o millor dit, purament cinemàtica.

Confessem, però, que en l’article anterior vàrem estar un tros parcials. En l’apologia del cinema sonor intel·ligent, que semblava que concretàvem en el francès, vam oblidar noms alemanys o americans com el de Sternberg i el de Mamoulian (per referències) que també han sabut captenir se del que constituirà l’èxit definitiu del cinema sonor. Per a tots ells, el cinema, o més precisament, les valors cinematogràfiques no podran supeditar-se mai a un diàleg, a una conversa o a una obra literària.

Tots aquests elements verbals, poden, màxime, significar un  augment en les possibilitats expressives del cinema. Però mai podrà haver-hi supremacies, ni jerarquies. El cinema ha d’ésser cinema. Amb el pas cap a una tècnica teatral significa, si més no, el que el cinema esdevingui teatre filmat. Naturalment això no pot beneficiar ni al cinema ni al teatre.

***

Josef von Sternberg –el gran director de la «Llei de la xurma», «Els docks de Nova York», «La Redada», «L’Àngel Blau», etc.,– ha sabut plasmar en la seva darrera obra la realitat de l’actual cinema. «Marroc» és un film excel·lent. L’ús del so és exactament l’aplicació pràctica dels conceptes expressats més amunt. El diàleg és sobri, breu, concís, essent així mantes voltes un auxiliar poderosíssim en l’expressivitat dels personatges. ¿No perdria una Marlene Dietrich sense aquella veu esquerdada i rogallosa? ¿Què seria de la formidable escena quan ella està asseguda a la taula amb els convidats, i sent unes cornetes lleus, llunyanes, que li anuncien el retorn de l’estimat? ¿Què seria de d’aquells colpidors silencis tan freqüents?

Amb René Clair i els altres que ja he citat abans, Sternberg forma part de l’«èlite» intel·lectual del cinema sonor.

***

La trama de «Marroc» és, al nostre entendre, un bell pretext de què s’ha servit el director per a demostrar la seva profunda coneixença de l’ànima humana, sobretot femenina, amb totes les seves reaccions més vitals. El mateix procés psicològic que segueix l’amor d’ella, aquell camí des d’una indiferència o un lleuger caprici fins a una passió desbordant, heroica i terrible, és d’una concepció bellament estudiada. És un amor destil·lant-se i purificant-se a través d’una colla d’obstacles; la indiferència (aparent) d’ell, la presó, l’allunyament, el creure que està ferit i aquella fredor de quan ell està a punt de marxar a les acaballes del film, fredor que ella, que tant l’ha cercat i que finalment l’ha retrobat, no pot suportar de cap manera. Finalment el segueix amb els peus nus a través del Sahara.

Marlene Dietrich és una actriu excel·lent. El seu cos –bellíssim– parla movent-se. Gest, però, tan sobri com en les mateixes paraules. En certs moments ens recorda Greta Garbo, encara que no mou tant els musclesfacials. La seva mirada mig apagada és tot un joc de ressorts, tot un filó dramàtic d’un valor extraordinari! En l’escena cabdal de què hem parlat abans, quan ella s’aixeca de la taula, perquè creu que ha tornat el soldat Brown, i després de trencar el collaret s’atura un instant dubitativa, indecisa, ens mostra en un lleuger parpaeeig tota la lluita interior que està sostenint, tota la tribulació que l’aturdeix.

Gary Cooper l’acompanya exquisidament, en un treball mesurat i ric en matisos. És un actor essencialment fotogènic i molt viril. Aquell xicot que s’iniciava en «L’àngel pecador» s’ha revelat en «Marroc».

Adolphe Menjou acompanyava discretament.

Fotogràficament considerat és quelcom magnífic. Una movilitat extremada en la càmera va resseguint tots els plecs de l’acció. Angles deliciosos i una gran cura en els detalls.

És a dir: un film excel·lent que tardarem en oblidar, digne continuador de l’obra cabdal que Sternberg ha construït per al cinema

AMAT

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 12-1-1932)

Retreiem sovint com a període de regressió en l’historial del cinema, la que seguí immediatament al descobriment del cinema sonor. En aquella època, quan ens afeixugaven amb unes revistes o operetes retratades, presentades amb gran reclam, desdibuixades pel tecnicolor i a base de música de gàbia de grills. Per a les cases productores amb fòbia de negoci i per als directors atordits per la novetat, era la reacció més simplista, el recurs més fàcil el llençar-se a un gènere de teatre apte per a filmar i per ésser acceptat pel públic.

De tot aquell contingent de films sonors, sense altra finalitat que la de fer cinema sonor, poca cosa se’n podé salvar. Llevat «Fox Movietone Follies 1929», «Broadway Melody», «Gales de la Paramount» i alguna altra en el gènere de la revista; i llevat «Parada d’amor», alguna producció alemanya i gairebé res més, en el gènere de l’opereta, tota la resta de les obres presentades anà miseriosament al naufragi.

Però en aquell torbellí se n’endugueren una producció que cal que reivindiquem, després d’haver-nos estat presentada el diumenge darrer. Ens referim a «El Rei del Jazz».

Paul Whitemann és el rei del jazz. Nosaltres tan poc amics dels adjectius col·locats per quedar bé, admetem aquests perquè reconeixem que poques vegades ha estat aplicat un qualificatiu amb tant d’encert com en aquesta ocasió.

Paul Whitemann amb la seva cara rodona, amb aquella rialla esponjada de simpatia i amb aquell dinamisme que li transpua per tot arreu, pot considerar-se com a un màgic del jazz orquestral. Allí els seus «boys» amb llurs instruments són les barretes de prestidigitador.

Amb ells es fica el públic a la butxaca i se l’endú on vol.

Tant individualment, com en el conjunt té una colla de companys comprenedors dels ritmes de jazz, simpàtics i habilíssims en recursos. Tres coses indispensables per a ésser un bon músic de jazz.

Els pianistes es destaquen sobretot en «The blue Rapsody», que Gerswin, es pot dir, escriví gairebé exclusivament per a ells.

Aquesta obra, és, a mans de Whitemann, quelcom arrevatador i altament suggestiu. Aquella melodia primitiva, plena de ressorts, carregada de ritme, que és el «leïtmotiv» de tota la rapsòdia, és del més legítim i quinta essenciat que hem sentit en jazz. Són els esgarips del «hot» que reviuen i es revolten més refinats que mai i més punyents i enervadors.

En la part musical cal recollir també el xàrleston «Happy Shoes» traduït arbitràriament per «Peus lleugers». Els dos pianistes i el cantant que l’interpreten primerament, saben encomanar-te el seu optimisme, i se t’enduen en el torbellí de llurs gestos i de llurs paraules.

Seria remarcable, aquella cançó a l’albada, sinó fos excessivament sentimental, massa apoteòsica i no fos interpretada per un home tan tenoril com John Boles.

Entre els actors i actrius de music-hall que acompanyen a Paul Whitemann en la seva tasca cal esmentar el ballarí de goma, la contorsionista i la noieta que a dalt del carro canta amb una gràcia tan corprenedora i emocionant que s’apodera d’un hom; com per un joc de taumatúrgia. Ens recorda contínuament els millors moments de la Sue Carroll de «Follies 1929».

El conjunt de «girls» és ajustat i cal remarcar la seva interpretació de «Peus lleugers» a claquettes, i en la composició que servia de pretext per a la seva presentació.

L’espectacle és d’una gran sumptuositat. A estones una mica massa i tot. En el darrer quadre, per exemple, àdhuc ens arribà a embafar. Sempre, però, amb un mínim de bon gust. L’sketch de les núvies és quelcom notable. Tècnicament esmentarem els treballs dels reflectors en verd i vermell (el film és tecnicolor) molt adients als passatges nocturns, així com també a la dansa d’aquell home bronzejat sobre el timbal. Aquest quadre és una veritable troballa.

En conjunt, entenem que és un film recomanable a aquells esperits «ancien regime» que encara es mostren refractaris als incontrovertibles valors del jazz. Paul Whitemann hauria tingut ocasió de practicar al damunt d’ells, la seva màgia virtud despuritanitzadora. Almenys hauria pogut constatar que sempre és millor una cosa així que totes les produccions tronades d’aquell pobre noi que es diu José Mojica i que de tant en tant es vesteix de sultà.

AMAT

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 20-1-1932)

La projecció de «Tabú» a la nostra ciutat ha revestit per a nosaltres un interès extraordinari. En primer lloc per tractar-se de l’obra pòstuma del gran director F. W. Murnau; segonament per les bones referències que teníem del film i finalment per ésser una de les obres que poden col·locar-se en el colofó del cinema silent. Quan Murnau filmà «Tabú» tot just feia poc temps que es practicava l’aplicació de la sonoritat al cinema. Després, un cop tingué enllestit «Tabú», se l’endugué la mort inexorable.

No seria interessant, avui, saber quin seria el seu criteri sobre el nou cinema? De quina forma entendria viable l’aplicació de la sonoritat? Com lograria el discerniment absolut entre el cinema i el teatre? Heus ací unes preguntes interessantíssimes. Tenint en compte el sentit cinematogràfic que els caracteritzava, el seu coneixement dels valors més essencials i de la tècnica del que hom anomena «setè art» no creiem gens difícil preveure una contestació.

***

Ja quan va projectar-se a Barcelona, el film «Ombres blanques» del genial Van Dike, algú va parlar insistentment de films contra la civilització. Ara, davant de «Tabú» hem recordat de seguida el film de Dike, i això no perquè tinguin molt de comú en les trajectòries que els animen respectivament, sinó segurament més aviat per aquella coincidència purament externa d’amb[dós] de descapdellar-se l’acció en unes mateixes terres.

Reconeixem que «Ombres blanques» era un film contra la civilització blanca, que era un clam de revolta vigorós i enèrgic contra les pressions i el despotisme dels explotadors disfressats de civilitzadors.

«Tabú» en té també alguna cosa de producció anti civilitzacionista. Però, allò que en l’obra de Dike era l’eix principal de l’acció, en «Tabú» no passa d’ésser un aspecte accidental i secundari.

Van Dike combatia la civilització, n’era el seu enemic; Murnau és l’home que filma per a desintoxicar-se de civilització.

El contrast que ens oferia el primer, aquell pas des de la felicitat paradisíaca fins a una situació infernal, fins a la misèria moral i material, era cru, amarg, fortament colpidor. Murnau ens presenta un cas semblant, però més amorositat més lubrificant, ja sigui desvirtuant l’interès de la trama cap a un altre pla, ja sigui portant el film cap a una exaltació poètica, plàstica i rítmica.

De cap de les maneres doncs, podem creure que el mòbil que impulsà el director d’«Albada» a filmar «Tabú» fos el dirigir un blasme a la civilització blanca. Al nostre entendre, fou únicament una pruïja de transportar a la pantalla una visió de totes les valors més altes que inclouen aquelles terres sense civilitzar, aquells cossos humans perfectíssims, aquells núvols essencialment fotogènics, les palmeres esveltes, les aigües netes i transparents…

***

La trama és ben teixida i portada sota un ritme normal i gens feixuc. Està, tota ella, matissada per múltiples plecs i detalls, els quals li donen, àdhuc un cert caire documental i científic.

Hi ha moments que són d’un patetisme transbalsador. Recordem sobretot el final, quan Reri fuig del costat del seu amant per seguir el vell sacerdot que l’ha de consagrar als déus els quals ja abans l’han declarada «Tabú», i ell la persegueix nedant fins que les forces l’abandonen…

***

Quant a la interpretació, cal fer remarcar que tots els rols estan a càrrec d’indígenes –llevat els que fan d’europeus o xinesos– i que tots ells realitzen una tasca meritòria en tots conceptes. Reri –una bellesa escultural– és d’una expressivitat extraordinària i s’ens presenta sense un mínim d’afectació. Ell –un vertader atleta– si més no, té les mateixes qualitats d’ella. De la realització tècnica, ni cal parlar-ne. Murnau és l’autor del film, i dit això, ja està dit tot. Una valoració fotogràfica minuciosa, un sentit molt viu dels angles i sobretot, aquella essència poètica transpua per tot el curs del film i que se t’endú en un mar de delícies…

***

Un gran film, però… seria possible que en la nostra memòria perdurés amb més força el record d’aquell altre film, que ja hem esmentat, aquella obra tan humana i profunda que es deia «Ombres blanques»…

***

No volem acabar aquest comentari sense esmentar breument aquell film que amb el títol de «Flor de passió», ens ha estat presentat aquesta setmana passada. Una obra sense cap reclam estrident, però molt precisa i d’una vida extraordinària. La primera part del film, fins que comença la intriga és digne dels millors moments del King Vidor de «I el món marxa…». Direcció acuradíssima, excel·lent fotografia, bon treball de càmera i una interpretació d’esment: Charles Bickford, Kay Francis i Kay Johnson treuen llurs papers amb molta desimboltura i traça.

AMAT

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 20-2-1932)

Havíem vist d’Harry Beaumont, el director d’aquest film, el titulat “Verges Modernes”; interpretat per la mateixa Joan Crawford, per Anita Page i per Dorothy Sebastian. En tenim un bell record. Avui no fa més que seguir la tradició que ell mateix havia iniciat.
Tant “Verges Modernes” com el film que estrenaren dimecres al Kursaal, volen donar una lliçó a la joventut. Pero això sense cap pruïja transcendental, sense voler fer una obra de tesi, sinó ben altrament, no sortint d’una lleugeresa discreta. Per aconseguir els seus propòsits Harry Beaumont ha cregut sempre més convenient escollir com a intèrprets dels seus films aquella joventut americana, les menges de la qual són a tothora l’esport i el jazz. Joventut despreocupada, sense cabòries, però absolutament dinàmica, viva, que sap infondre un optimisme altament convenient. Aquell pol oposat al sistema alemany. Potser és per aquest motiu que els films de Beaumont, com els de Blystone, com els que interpreta William Haines, com Sue Caroll, i tantes altres personalitats del cinema ianqui, arriben a plaure’ns. Són nets, desinfectats de tot sentimentalisme poca-solta i ben situats dintre el ritme de la nostra època. És una joventut, la lleugeresa i la manca de prejudicis de la qual no li lleven pas la moralitat, en el recte sentit del mot. (El cas de la protagonista, que renuncia a un matrimoni que podria semblar de conveniència, ho demostra prou clarament.)

“Danseu, folls, danseu!” és la història de dos germans –un noi i una noia- que de milionaris devenen, ella periodista i ell traficant d’alcohol. Amb una colla de trucs de consuetud en aquests films de “gàngsters” i amb una esgarrifosa matança, s’acaba aquesta història. En conjunt vol demostrar que de segur seria més convenient que aquesta joventut aprengués de fer alguna cosa útil i no ballés tant. Però com ja hem dit, ho diu d’una manera altament simpàtica.

Però, en fi, el millor que conté el film de Beaumont no és pas tot això de “moraleja” que pot incloure. El millor és, indubtablement, el conjunt de qualitats cinematogràfiques que l’avaloren. L’estudi dels tres ambients, de les tres vides completament oposades que s’interferencien en el transcurs del film: la d’un milionari, la del periodista i la del traficant d’alcohol, és portat a cap amb un profund coneixement del “découpage” cinematogràfic, amb un ritme normal, sense brusquetats.

Hi ha escenes d’un patetisme extraordinari. Recordem, per exemple, quan el pare cau mort al veure’s arruïnat, entremig del públic borsista que ni se n’assabenta i segueix atent a les operacions. Recordem també, l’assassinat del periodista, que ens rememora les millors escenes de Mamoulian i Sternbarg; i la sortida d’ella de la redacció del periòdic entre el teclejar de les màquines d’escriure.

Però, tot plegat res, al costat del treball d’ella, de la meravellosa Joan Crawford. Actriu d’una sensibilitat extraordinària, d’una bellesa arquetipus (ja li diuen la Venus de Hollywood) i d’una intel·ligència que la situen en un dels primers llocs del cinema. A més a més, dansa bé i posseeix un acurat estudi del gest.

Ajuntem a tot el que hem dit el que el film tingui una fotografia molt bona, -excel·lent valoració de les llums i de  les ombres-, uns personatges adequats i que se’n surten molt airosos i un treball de càmera envejable. Els interiors del cabaret són remarcables pel decorat d’una faisó molt moderna.

És a dir, que en conjunt és un film que es val molt més de dues sessions entre setmana i encara amb un públic escàs. És inaudit pensar que es pot donar la prioritat a un film “Totalmente hablado en español”. I consti que no ho diem per “Mamà”, car les referències que en tenim són molt vagues.

AMAT

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 24-2-1932)

Els empresaris de casa nostra van alternant amb els bons i els mals programes. L’una setmana ens ofereixen el rave i l’altre la rosa exhuberant. Recordem que la setmana passada no poguérem fer comentari sobre els films projectats el diumenge anterior per no agafar fama de reventistes. Avui no ens podem queixar, puix que els films projectats diumenge passat no fan cap mal paper. Però, la setmana entrant ens tornarem a trobar amb el senyor Mojica. (No hi podem fer més…) En fi, haurem de fer com aquelles noies que són promeses i que per saber si són estimades pel nuvi desfullen una marguerida, amb els sí i els no característics. Llençarem els raves i ens quedarem amb les roses

FINALITAT.– Al nostre entendre, l’acció ha d’ésser sempre un dels aspectes secundaris en un film. No té gaire importància. Ha d’anar supeditada, però també vinculada, a allò que esdevé la característica principal de l’autor. Un cop serà a la exaltació imaginativa de Fritz Lang, altres al sentit trepidant del ritme que posseeixen un Eisenstein o un Eikk, altres a la fina ironia d’un René Clair, etc. Per això és condició indispensable que aquesta acció estigui com esmortuïda, que no passi d’ésser més o menys vagament un «tema», un pretext per a la idea fonamental que hagi de constituir el bastiment del film. Altrament una acció abundosa i enfarfegada no fa més que distreure l’atenció i malmetre-ho tot.

El cas de «Fatalitat» és un d’aquest darrers. Una acció massa complicada, una truculència fabulosa, amb fugides arbitràries, amb narcòtics i portes secretes, amb espies disfressats a cada pas, no té pas aquella importància secundària tan imprescindible per fer una obra d’art, sinó que amb la seva intensitat, també incongruència a voltes, abassega l’atenció de l’espectador i s’interferencia, amb predomini per la seva part, amb totes les altres qualitats (evidents) que ens ofereix el film.

Sternberg, s’ha proposat amb aquesta obra fer un estudi més de la idiosincràcia femenina. D’ençà que té sota la seva fèrula a Marlene Dietrich, el director alemany ha emprès una trajectòria parabòlica ben palesa i finalment delimitada. Els seus tres films –«L’Àngel Blau», «Marroc» i «Fatalitat»– són tres solucions totalment oposades a unes idèntiques premises. Són les respectives reaccions de tres dones col·locades dintre d’un ambient igualment putrefacte, gairebé podríem dir d’una mateixa dona. La Lola de l’«Àngel Blau» reacciona esdevenint la dona fatal –massa horriblement fatal– per al professor. En «Marroc» reaccionarà regenerant-se amb una heroïcitat (el marxar a peu desert enllà) el mòbil de la qual haurà estat la sexualitat exacerbada, la passió terriblement avassalladora. En «Fatalitat» l’estímul que la fa reaccionar no és altre que un sentiment patriòtic. Així, doncs, podem veure seguir un procés gradual cap a una dona cada vegada una mica més sublim, dintre d’un ambient poc idoni per a la sublimitat. Sternberg en els tres films que ha bastit amb Marlene ens ha presentat tres suïcides molt ben treballades i portades amb mà mestra.

En «Fatalitat» Marlene no fa cap creació. Tot el seu treball és una repetició de la seva obra anterior, un retorn a uns gestos esdevinguts tòpics, un mateix arrossegar-se. Unes actituds que ja coneixem massa.

Tota la resta dels aspectes sota els quals podem considerar el film, queden pressupostats dient que el director és Josef von Sternberg. Remarquem, però, una excel·lent sonorització, un traspàs d’unes escenes a altres molt original (per sobreposició d’imatges), i uns recitals de piano  fortament colpidors.

Però, no estaria bé que per una vegada, si més no, vegéssim un film de Marlene sense la direcció de Sternberg, i un film d’aquest sense la interpretació de Marlene?

LES PERIPÈCIES DE SKIPPY.– Mai havíem pogut sospitar que un home pogués fer un prodigi tan extraordinari com el que ha fet Norman Taurog amb els infants que interpreten «Les peripècies de Skippy». Tots ells, posseïts d’una sensibilitat extraordinària, amb un domini del gest i de l’expressió que sembla inversemblant. L’obra és d’una simplicitat exemplar, portada a un patetisme «in crescendo» i amb un verisme que diu molt a favor de les dots d’observació de Norman Taurog. Aquest director –fins ara desconegut de nosaltres– ha sabut penetrar en la psicologia de l’infant, d’una manera tal, que en moltes ocasions veient el film, recordem haver viscut uns instants semblants, un drama idèntic, en la nostra infantesa.

Taurog és el Mark Twain del cinema.

Hi ha moments realment meravellosos: quan es lleva al matí i es fa la «toilette», quan fa de perdonar vides en el barri brut, quan retorna, amb el seu amic, de la casa on li han mort el gos i tracta de consolar-lo (moment d’una humanitat profunda i d’una gran emoció) i al final quan el pare va amb ells a fer entremaliadures, són escenes que no oblidarem gaire fàcilment.

Un gran film, sí; però no per a infants, com ha dit algú des d’un diari local, sinó per als grans, puix que els infants no el poden entendre. Això donant el nom d’infant als nens de menys de deu o dotze anys.

AMAT

Panorama Internacional

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 12-3-1932)

Demà el poble alemany elegirà el seu President. Tots els nostres llegidors que hagin seguit el desenvolupament de la política alemanya en aquests darrers temps i sobretot la violenta campanya electoral que s’ha desenrotllat aquests dies passats, copsarà perfectament de la transcendència del sufragi de demà, diumenge, no tan solament en el que ateny  a la política interior del país, sinó també en el que significa per al futur de les relacions exteriors alemanyes. Cinc homes pretenen ésser elegits a la màxima jerarquia, a la Presidència de la República. De tots ells, es pot dir, dos només tenen possibilitats a favor seu. Hindemburg, per una banda, sostingut per la Socialdemocràcia i els elements catòlics i republicans. Hitler, per l’altra, presentat pel, cada dia més enorme, contingent nacionalista moderat. Els altres ocupen un lloc secundari en la lluita de demà. Hi trobem candidat pels comunistes -compten amb sis milions de vots-, pels “Elms d’acer”, nacionalistes ultrancers que volen la revenja contra França i aliats, i pels restauradors. Ja hem dit, però, que aquests tres darrers estan eliminats abans de la lluita.

En general, podem dir, els vaticinis són tènuement favorables a Hindenburg, que significa la continuïtat de la política seguida actualment pel Govern de Brunging. Hitler ha portat una campanya extraordinàriament demagògica, la qual per altra banda ha trobat el camp adobat per la crisi econòmica exacerbada i per l’onerositat del Pacte de Versalles.  A més a més tots sabem els progressos extraordinaris que ha fet el partit acabdillat per Hitler en les darreres eleccions parcials que s’han celebrat en diferents punts. És dir, que no són pas massa aventurats els judicis fets a favor del seu triomf. Davant de tot això, cal esperar que la lluita electoral de demà tindrà els caràcters d’una veritable batalla. Els incidents i la violència no n’estaran pas exclosos. Els nacionalsocialistes saben sobradament que si els toca portar la part adversa, el partit quedarà desfet com un bolado a l’aigua. I per evitar coses així, es fan prodigis.

En realitat els partits nacionalsocialistes volen evitar una victòria d’Hindenburg en el primer torn. Si aconsegueixen que el vell mariscal no obtingui el quòrum en l’elecció de demà es donaran per ben pagats. Creuen que l’amor propi ferit podria fer-li retirar la candidatura per al segon torn. Això ens faria veure coses altament extraordinàries.

No podem, però, ésser pessimistes. Cal tenir confiança en la cultura ciutadana del poble teutó. Ell sabrà veure, com veiem tots nosaltres, que la política nacionalista d’Hitler, ultra infructuosa –com incontestablement seria amb tot i les prometences- constituiria un perill constant per a la pau europea. I menys en les actuals circumstàncies.

Demà, serà, certament, un dia interessant per a tots.

J A. i P.

Pàgina de cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 25-3-1932)

L’autor francès Benjamin Fondane escrivia una vegada en un to ponderatiu: «La nostra època, que s’ha ensagnat les mans matant tantes coses morals i espirituals, solament podrà apuntar-se en compensació una sola alegria: ¡haver vist la naixença del cinema!».

Actualment ningú dubta de les paraules aquestes o d’unes altres semblants. El cinema té tota l’estabilitat d’un fet consumat. Han pogut venir crisis, èpoques d’una banalitat paorosa, moments en els quals ha semblat produir-se una perillosa assimilació del cinema al teatre; però en conjunt, pot dir-se que la quantitat fabulosa de possibilitats que sempre ha contingut el cinema ha conseguit imposar-se i fer-se atribuir les prerrogatives de la seva individualitat netament delimitada.

Així, per exemple, ha estat certament inquietant la crisi que ha sofert darrerament amb l’aplicació de la sonoritat. I avui, tanmateix, ja podem estar tranquils. L’evolució precisa en la qual es desenvolupa el cinema sonor, una mena de procés d’individualització, ens esponja el cor d’optimismes. Però a pesar de tot el que hem dit, el cinema en l’actualitat és encara una nebulosa, quelcom d’una vaguetat i d’un caotisme afeixugadors. Fins a la data, de la totalitat de les obres que ens presenten únicament són aprofitables les excepcions, mentre la generalitat de la producció diu a grans crits: Cremeu-me! I si ultra això tenim en compte que no és factible la presentació de les escasses obres que poden anar, degut a la poca gràcia que farien a la massa del públic, traurem una deducció que malgrat la lògica no ens pot afalagar gaire. Sospesant-ho bé ens adonarem que estem condemnats a aguantar estoicament «in eternum» el que fins ara va constituint el nostre pa de cada dia.

De totes maneres, no em crec gens quixotesc en creure que a Manresa hi ha un nucli crescudíssim de persones de bon gust que desitjarien sortir-se d’aquest ambient putrefacte, sempre a la mercè dels primers en arribar, sempre enjouat a la fèrula de qualsevol actoret o actriu que perquè «treballava al teatre» ja es considera un «star» de primera magnitud.

Per què aquest nucli d’espectadors intel·ligents no podria aplegar-se sota el nom d’una Associació? Per què no amics del cinema, i sí del teatre i de la música?

El «Cinema Club», per exemple. Cinema selecte, per suposat, sense però, aquell tuf de pedanteria. Amics del cinema, sí; però amb aquell mínim indispensable de dignitat artística; del cinema conscient, del cinema cinematogràfic (valgui’ns la figura). Des d’ara preconitzem per un club d’aficionats al cinema. Club que tindria per finalitat fer les experiències més curioses a l’entorn de les dues èpoques del cinema. Club que pel seu caràcter eminentment cultural i amercantilista podria permetre’s la presentació d’obres fetes d’esquena al gros públic, que altrament no serà possible admirar.

De moment votem des d’aquestes ratlles per la propera constitució a Manresa del «Cinema Club».

AMAT

Pàgina de cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 8-4-1932)

La setmana passada, des d’un punt de vista cinematogràfic, no quedà pas gaire galdosa. Per una part «el retorno triunfal de «Ben-Hur», sonoro». Per l’altra un film Paramount «Un ianqui a la Cort del Rei Artur» d’una comicitat molt forçada i a base de trucs i de contrastos, no sempre legítims. Entremig, tanmateix, un film remarcable de Joan Crawford.

Diverses vegades, en aquests darrers temps, ens hem ocupat d’aquesta dona meravellosa. Hem ponderat el seu cos, les finestres que té en comptes d’ulls, la seva plasticitat inefable i aquell extraordinari talent d’actriu acompanyat d’una sensibilitat de primer ordre. El seu rostre, sobretot, és un vertader teixit de les més variades expressions i dels matisos més insubornablement sinceres. Gest facial complet.

Aquell plor contingut que t’ofega, aquella ira impulsiva i desesperada, aquella ironia que disfressa una pena o una alegria, aquella por, aquell fàstic, etc., tot exquisidament filtrat a través d’un rostre. És a dir, que «Pagada» ha corroborat el nostre criteri de ja fa temps: Joan Crawford és avui per avui una de les millors actrius de Hollywood.

La resta del film no passa de mediocre. Bon treball tècnic, bona interpretació, però un assumpte massa complicat, una trama tan entortolligada, que si es descuida hom s’hi queda agafat.

***

«Ben-Hur» sonor ha estat també per a nosaltres, que malgrat tot l’hem anat a reveure, una font d’ensenyances profitoses.

El film és el mateix d’abans. La mateixa inconexió en la trama. Recordem, p.ex., que en néixer Jesús, Ben-Hur ja és gran i la seva futura núvia també. Quan Jesús mor, o sigui 33 anys més tard, els dos enamorats encara fan la mateixa cara. Anacronismes vistosos en els mobles i en els vestits, etc. Però el que més ens ha frapat ha estat la gran evolució que en quatre o cinc anys ha sofert el gest en el cinema.

Comparem «Ben-Hur» amb qualsevol dels bons films que hem vist darrerament, un de Marlene, v. g. ¡Quina diferència no trobarem entre la sobrietat expressiva i pregona de l’actriu alemanya en el seu gest, i el teatralisme i l’afectació d’aquelles llebroses de «Ben-Hur» que volen besar en Ramon Novarro! Repetim ara i sempre la frase de G. Díaz Plaja: «Gest màxim –teatre; gest mínim –cinema».

Amb tot, «Ben-Hur» té algunes escenes força reeixides: les galeres, l’abordatge, les curses, la fotogènia colpidora de Francis X. Bushman, les multituds força ben menades, etc. La sincronització anava força passadora. En canvi, de l’acompanyament musical no podem pas fer-ne un judici semblant. Resultava molt més evocador i adequat el que havien fet els mestres Dotras-Vila per a la versió muda. Repetim, però, que el vam reveure amb gust.

***

D’ençà un quant temps, com ja haurà observat el nostre públic, la tònica general dels programes és d’una mediocritat atuïdora.

En un altre lloc d’aquesta edició donem la notícia que el «Cinema-Club Manresa» és un fet. Felicitem-nos-en. Feliciti-se’n el bon gustador de films. Però, sobretot, que miri de protegir-lo si vol que la festa tingui vuitada…!

AMAT

Un full de diari íntim?

13/04/1932

Cliqueu a la imatge per llegir l’article

Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 4-5-1932)

Per les declaracions que el senyor Besteiro, president de la Cambra, ha vingut fent aquests darrers dies sobre el programa parlamentari, hom pot treure la conclusió que hi ha el ferm propòsit de començar la discussió de l’Estatut dintre la setmana que corre. És imminent, doncs, la data en què el Parlament de la República espanyola, en ús d’una sobirania més o menys ben entesa, sancionarà la voluntat unànime dels catalans nacionals.

És davant d’aquesta imminència que d’un temps en aquesta part surten de per tot arreu d’Espanya veus que, amb una gran diversitat de tons, comenten el nostre plet. Les unes, ben predisposades a la comprensió –recordem Luis Bello, Azaña, Alcalà Zamora, etc.- netament favorables a la concessió d’una autonomia més o menys àmplia. D’altres, favorables també, però amb totes les reticències que vulgueu. I, finalment, unes terceres radicalment oposades a tot el que sigui, segons propi vocabulari, una desintegració de la unitat nacional. Com es veu, aquests darrers no tenen altres armes a esgrimir que una colla de tòpics rebregats i passats de moda, grats, només, a una colla de “patums” clownesques, estil Royo i Melquiades, i a tots aquells imperialistes i feixistòfils que jeuen damunt les doctrines del filòsof de segona mà, senyor Ortega i Gasset, i del místic del màuser, senyor Unamuno.

Prescindint d’aquest darrer sector de l’opinió espanyola que, malgrat tenir un ascendent grandiós en els corrents intel·lectuals castellans i demostrar que encara avui dia l’esperit dominador i cesarista és, allí, una realitat viva, no té pas una força decisiva al Parlament, ens trobem amb els altres sectors que a pesar de llur comprensió per al nostre problema sembla que adopten un posat de fraternalisme protector i de superioritat jeràrquica que no pot afalagar-nos gens.

A través de les manifestacions dels caps polítics dels partits que els integren, salvant sempre unes quantes excepcions, hom arriba a entreveure que tota llur comprensió del nostre plet no ultrapassa aquell límit que els permet agafar unes estisores i fer retalls per ací i per allà. Llevat dels que no ens  volen donar res, els un intenten escatimar-nos la hisenda, els altres l’ensenyament, els altres la justícia, els altres l’idioma, els altres el turisme, etc. És a dir, que de fer cas dels uns i dels altres ens quedaríem amb les cobertes.

Remarquem, però, i no cal pas que ens estranyem de res, que els punts de convergència de gairebé la totalitat dels atacs o esmenes al text de l’Estatut votat el 2 d’agost, són sempre els més essencials, els bàsics, sense els quals l’Estatut no ens serviria més que per a crear un absurd edifici burocràtic, posem per cas. Ens referim a les qüestions de la hisenda i de l’ensenyament. Un Estatut de Catalunya que no ens donés facultats per a poder disposar de la hisenda amb l’amplitud necessària, no tindria cap raó d’ésser; un Estatut que no ens donés un màximum de facultats per a poder desenvolupar una intensa tasca d’aixecament cultural dintre el nostre país, seria un organisme mancat de vida intel·lectual, seria un cos mort.

Els homes d’enllà l’Ebre per tal de justificar llur posició suficient i autoritària parlen de la sobirania de les Corts i de la neta doctrina democràtica.

Posant la tesi, fins avui inexpugnable, de la Catalunya-nació, nosaltres preguntem: És que tal vegada no és sobirana i democràtica la voluntat de tot Catalunya en pes? Per què el futur de Catalunya ha d’estar precisament supeditat, en un nivell d’inferioritat, al que vulguin acordar una colla de senyors completament estranys a les realitats de la nostra vida interna? Diu en Maspons i Anglasell: “El territori de Catalunya no és subaltern i té el dret de regir-se ell mateix”.

Nosaltres únicament arribarem a creure que és possible una entesa entre el nostres país i Espanya, en el cas que aquesta vulgui contribuir a resoldre el nostre plet d’una manera veritablement democràtica. No pas enfrontant dos pobles i fent triomfar el d’una força més gran, sinó reconeixent i sancionant favorablement la voluntat unànime del que la tingui, encara que sigui el petit, i prescindint de petiteses i de pretextos ridículs i baixos de sostre. Podrà, en tot cas, donar un consell d’amic o de germà, però mai atribuir-se un rol de pare ferreny  i despòtic, o de tutor perdona-vides.

Comprensió sí; però en el recte sentit del mot. En el que ateny a les Corts Constituents, comprensió significa aprovació dels trets essencials de l’Estatut tal com foren votats i ratificats per la totalitat del poble de Catalunya. No pas altra cosa. Si l’esquelet de l’Estatut que ens atorguin no conserva aquella fermesa que tenia en sortir de Catalunya podrem estar plenament segurs que el canvi de règim no haurà significat per Espanya aquella renovació que implícitament comporten tots aquells moviments revolucionaris que ultra variar la forma, modifiquen el contingut, totes aquelles subversions que a més de significar un canvi de nom, representen el capgirament de la idiosincràsia d’un poble.

Naturalment, si es dóna aquest cas nosaltres ho lamentarem com a catalans nacionals i com a republicans.

***

No és aquest el moment del pessimisme. Creiem que cal tenir confiança en els homes de la República, sobretot en els que avui ocupen el Govern, tots ells ferma garantia del liberalisme i de democràcia. Però cal, també, que els catalans puntualitzin la seva posició ultrancera en la lluita que s’acosta. Ara, precisament. Ara que l’Estatut és a les portes del Parlament, esperant entrar d’un moment a l’altre.

Per J. Amat i Piniella

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 13-5-1932)

Establir una graduació conscient i completa de les diverses manifestacions de l’humorisme en el cinema no seria pas una tasca gaire fàcil. Ens atrevim a dir que l’humorisme és una de les branques cinematogràfiques més espesses i heterogènies. Remarquem, sinó, el pas gegantí que va des de la inexpressió estereotipada d’Harry Langdon fins al sentimentalisme profundament humà de Chaplin. Pas gegantí que es veu mediatitzat per una gama completa de mitges tintes. El desenfrè xiroi d’Harold Lloyd, la serietat “botellitzada” de Buster Keaton, la idiotesa dels Laurel i Hardy, etc., marquen un nexe variadíssim entre els dos extrems.

Però, heus ací, que el director francès René Clair ha vingut a crear una nova faceta de l’humorisme. Podem dir-ho ara, quan amb la projecció del seu tercer film sonor, ha quedat pristinament contornejada la seva insubornable personalitat. I, a ben segur, que el motiu d’això radica precisament en les característiques racials. Mai, d’ençà que René Clair treballa per al públic, mai, ni un sol moment, ha deixat d’ésser francès. Ni davant dels passatges sentimentals, ni davant dels alegres sense reticències, ni dels irònics, no podem allunyar la idea de la nacionalitat del gran director. Sempre tan personal, tan personal, tan propi, tan estrany a les intromissions suspectes. L’humorisme de René Clair va embolcallat d’una crescuda dosi d’aquella “finesse”, d’aquella ironia que caracteritza l’”esprit” francès, d’aquella agilitat que li fa dir les coses amb una alegria que se li escapa de la veu. Una alegria que no és pas incompatible amb la intenció afuadíssima, ni amb les gotetes de la causticitat; però que tampoc no cau mai en els entortolligaments retòrics tan cars als que volen passar per apòstols d’alguna causa. L’acerbitat de René Clair és desinfectada de tota mena de deliqüescència; té un cert regust de molieresc quintaessenciat.

Aquestes característiques de l’humor de l’autor de “Le million” que hem dibuixat a través dels films que ens han presentat fins avui, les veiem sintetitzades en la seva darrera producció. Podríem dir que en “A nous la liberté!” René Clair s’ha retrobat a sí mateix i ha pogut crear allò que en els seus films anteriors no tenia més que insinuar. El Clair de “A nous la liberté!” no és aquell sentimental, amant del color, de “Sous les toits de París”, no és tampoc aquell foll que en “Le million” t’obligava a córrer darrera un bitllet de la loteria, sinó que, millor dit, és aquell que sap fusionar tots aquells ingredients amb la intel·ligència i bon gust precisos per a fer una obra que pugui considerar-se com a representativa d’una personalitat. “A nous la liberté!” és el film de René Clair on la sàtira i la ironia té una preponderància més gran. De dalt a baix és un “directe” als sistemes de treball taylorista i mecanicista, i un cant a la tranquil·litat i al bon viure. En Josep Pajau parlava, en comentar el final d’aquesta producció, de “superació del pla quinquennal”. La màquina fa innecessari el treball de l’home, i aquest ja no ha de preocupar-se de res més que de passar l’estona de la millor manera possible.

Cinematogràficament parlant, “A nous la liberté!” no pot ésser més “actual”. Modernitat ben entesa en tot. En la trama, en la presentació, en els objectes, en la fotografia i en la sonorització. La trama, en primer lloc, evidentment influenciada per les tendències literàries modernes, plena de figures i de símbols, i rebel als tradicionalismes desplaçats. La presentació a base d’edificis funcionalistes i d’objectes niquelats i tubulars. La fotografia molt ben valorada per un treball de “càmera” acuradíssim, encara que gens complicat; és un film visual 100 per 100. La sonorització a càrrec de Georges Auric ha fet dir a Jeroni Moragues: “El so i la imatge van lligats d’una manera tan intel·ligent que és impossible destriar-los. Voldria fer una prova; passar aquest film la versió muda: l’espectador acabaria inventant per a dintre seu una música igual que la que ara l’il·lustra.” Georges Auric és un compositor modern. És un d’aquells que han portat la “música de carrer” al laboratori i n’ha sabut extreure aquelles essències íntimes de gràcia i vitalitat. L’adaptació musical de “A nous la liberté!” té això precisament: gràcia i vitalitat. Ens sembla que fins al moment actual és únicament en aquest film, on hem pogut apreciar palesament el gran nombre de possibilitats que conté el cinema sonor.

AMAT

Les arts plàstiques

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 19-5-1932)

La pintura, com gairebé la totalitat de les manifestacions de l’esperit humà, va seguint una trajectòria de reaccions, un camí agitadíssim reblert d’obstacles, causants directes d’aquelles trepidacions i d’aquell vèrtig tan freqüent en els períodes de gran riquesa de facetes.  Són aquells períodes de transicions brusques, de complicada diversitat contextural, que tant notablement afeixuguen la tasca de l’analista pacient i del crític amb un mínimum de consciència. No obstant, però, hi ha aquells bastiments fonamentals, aquells trets característics, tan obvis i matemàtics com la primera elucubració algebraica. Són aquells jocs de reaccions tan normals i humans que cauen més aviat en el terreny d’estudi intuïtiu que no pas en el de la investigació de laboratori. Hi ha aquells esquemes tan clars, tan vitals que és pueril impugnar-los. I això, malgrat les incomprensions dels contemporanis a cada moviment, malgrat aquell urc ridícul dels transcendentalistes endarrerits i dels que on tota novetat, sense prèvia informació i d’una manera sistemàtica hi veuen un prurrit d’esnobs i de sensacionalistes.

Avui –com quasi sempre, d’ençà del romanticisme, -estem en un període de transició. El que hom fins ara, s’ha entestat a nomenar art “modern” ha passat ja als domenys de la Història i podem adonar-nos que del 30 ençà estem emprenent un retorn a la serenitat, a la consciència i al control, en reacció a totes les turbulències del superrealisme.  És davant d’aquest fet ben palès i de tanta importància, que creiem necessari constituir precisament aquesta obra transcendental, que deixava copsar vagament un xic més amunt, en aquestes mateixes ratlles. És la tasca de l’analista; és el construir aquell esquelet precís i fonamental, el fer la classificació o millor dit, ordenació de totes les realitats, l’eliminació dels pseudo-valors i proclamació dels autèntics. És el fer la història seriosa d’una època que ha finit, molt heterogènia (cubisme, futurisme, dadaisme, ultraisme, estructuralisme, nunisme, neoplasticisme, expressionisme, superrealisme, etc), és cert; però de la qual n’ha de quedar quelcom més que el record d’un caos.

És ací on anem.

Hi ha hagut comentaristes que sense preveure gaire clarament l’abast de llurs paraules, han parlat de “revolució” referint-se als començos d’aquesta etapa artística (coincideix amb els inicis d’aquest segle). Subversió contra impressionisme diuen… En aquest cas significaria una ruptura total, una reacció violenta, un capgirament total del sentit pictòric i àdhuc de la sensibilitat artística. I això no és cert. Tots sabem prou bé que entre els impressionistes i els cubistes hi ha hagut una colla de matisos i fins d’escoles, que hi marquen un procés evolutiu suau i un canvi de sensibilitat molt al compàs de l’època. El pas des de d’impressionisme –“Fenomenisme ambient” i “visió de les superfícies perdurables a través dels fenòmens fluctuants i movedissos de cada moment”- al cubisme i Picasso amb llur resolució de les imatges en fórmules geomètriques va senyalat per una colla de marques perfectament encledades i delimitades: Van Gogh amb el seu misticisme francament lirista; Seurat amb el puntilisme; Gauguin –“la barbarie est pour moi un rejeunissement” –pare d’aquella tendència exoticosalvatgista que tanta importància havia de revestir més tard; Lautrec amb el seu realisme cruel i agre; Cézanne –primer arquetecturitzador en la pintura- que segons Th. Daubler, practica el darrer sondeig en la realitat, que d’aquesta manera es transforma en metafísica i estil: Denis, Matisse, Vlaminck, Derain (sobretot aquest). Tots ells marquen aquella reacció progressiva contra l’impressionisme, que culmina en el cubisme. Allò que Cézanne havia començat, el cubisme ho accentua notablement. Creiem que la reacció no pot ésser pas més graduada i suau. És pueril, doncs, davant d’un cas evolutiu tan clar com aquest parlar de “revolució”.

Aquesta demostració té una importància remarcable perquè refuta automàticament la tesi dels tradicionalistes, segons la qual el curs que han seguit les arts en aquest darrers temps es deu a un propòsit estridentista de quatre pintors o artistes en general, sense cap mena de solvència ni facultat. Al nostre entendre una evolució tan regular demostra tangiblement l’existència d’una realitat biològica.

J. AMAT I PINIELLA

Galeries “Ciutat”

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 15-2-1934)

Ramon Torra continua brillantment en l’organització d’exposicions de pintors manresans i forasters, a les galeries instal·lades al seu establiment de Llibreria. Després d’Alfred Figueras, Josep Padró i Tomàs Boix, i a partir de dissabte passat, Evarist Basiana. No cal dir que a Manresa, tan orfe en aquests darrers temps de qualsevol classe de manifestació artística, l’actitud de Ramon Torra és un exemple de continuïtat certament afalagador.

Basiana és un pintor eminentment manresà. Ha estat la nostra ciutat el terreny de gairebé la totalitat de les seves campanyes artístiques.

Aquesta raó seria sobrada –si no n’existís una més poderosa, que és la qualitat de l’obra de Basiana– per a fer imprescindible aquest comentari. Evarist Basiana és un valor en el clos de la pintura manresana que no pot ésser negligit, per cap criteri amb un mínim d’equanimitat i de bon sentit.

L’exposició que ens presenta aquests dies a les Galeries «Ciutat» significa l’assoliment d’una maduresa en l’estil, les primícies del qual ens foren ofertes, arran de l’exposició d’artistes manresans, celebrada per la Festa Major.

La pintura a espàtula és un procediment d’una rusticitat tal que, d’ésser emprat amb encert, dóna a les obres una sensació franca, directa i primària de bellesa. I Basiana compta amb una preparació, amb una formació artística que li atorguen condicions suficients, per reeixir en la seva obra.

Hem dir que Basiana havia assolit una maduresa dintre aquesta tècnica. Per corroborar-ho cal només cohonestar les pintures dels peixos i de les perdius –exposades per la Festa Major– i les seves darreres produccions.

Les pintures senyalades amb els números 3, 8 i 9, per exemple, marquen un avenç senyaladíssim.

Són remarcables també el paisatge, molt ben resolt, i la figura, tractada amb una gran simplicitat.

En conjunt, l’exposició ens ha portat a la conclusió que en la tècnica de l’espàtula, Basiana ha trobat un camí viable. Ara només faltarà que el nostre pintor s’oblidi de la seva inconstància de sempre i adopti una disciplina i una estabilitat.

J. A. i P.

Pàgina de cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 17-6-1932)

Imperceptiblement hem anat passant l’hivern i amb ell la temporada cinematogràfica. Sobre això podríem dir-ne unes grans frases i fer-ne el tema d’una sèrie d’articles. Amb tot i que afavoriria accentuadament la dessídia que l’època de l’any té la crueltat d’encomanar-nos, no ho faré. Encara m’estimo el càrrec de crític, malgrat la seva intempestivitat (sobretot quan haig de parlar del Mojica o del Roberto Rey, puix que dura quinze dies que algunes noies em fan mala cara) i malgrat el poc gust que dóna l’haver de trobar-ho tot mal fet.

Així, doncs, ja que l’escassetat de bons films m’ho priva, no parlaré de cap pel·lícula determinada. Entraré en el terreny de la teorització.

***

Resseguint a pleret la història del cinema –breu però ja ben rica en experiències– podrem comprovar fàcilment la intensitat amb què ha viscut cadascuna de les seves etapes evolutives. Amb els quinze anys, aproximadament, de cinema mut, l’art de les llums i de les ombres ha seguit una trajectòria sencera. Ha nascut, ha viscut i ha mort. Ha mort, sí; però ha deixat tot el cúmul de les seves experiències personals, fructuosíssimes per cert, al seu descendent directe: el cinema sonor.

Però el que, sense dubte de cap mena, és més curiós, és aquell sentit practicista que ha animat totes les seves descobertes a través de totes les seves èpoques. Mentre les altres arts per arribar a cristal·litzar-se en una direcció determinada o en una tendència poc o molt renovadora han necessitat una bibliografia més o menys extensa, noteu que el cinema ha basat tots els seus passos desenvolupatoris en un progrés tècnic, la major part de les vegades, completament estrany al públic i àdhuc als diletants. No crec que hagi escapat a ningú la diferència que hi ha entre la relació que el cinema, com a expressió d’art, sosté amb la seva tècnica i la que les altres arts sostenen amb la llur. Així com en pintura, posem per cas, un crític no esbrinarà el sentit artístic sense la coneixença prèvia del procediment tècnic, en el cinema sempre hi ha hagut un divorci palès entre ambdós punts de vista. Fins ara, a última hora, no han sortit alguns crítics que s’han posat en una mateix pla envers els de les altres arts. Però, no cal dir les dificultats que han de superar i el risc a què s’exposen!

Anem a esbrinar les causes de tot això.

Una d’elles, segurament la més important, la pressuposa la naturalesa intrínseca del cinema, el qual no admet la personalitat única i implica sempre una col·laboració. (Director, operador, revelador, revisor, tècnics en el muntatge de les llums, arquitectes, pintors, enginyers en la confecció dels decorats, músics, etc.). Això suposant que hi hagi una tònica que s’imposi i doni una unitat i una personalitat a l’obra (generalment és la del director), fa que els aspectes des d’on comentar-la siguin massa heterogenis i esdevingui un impossible per al crític l’abastar-los tots.

Heus ací un punt de vista que dóna al cinema un caràcter ben distint al de tota la resta de les arts. Queda ben allunyat de la pintura, de l’escultura, de l’arquitectura, de la poesia, de la música, etc. De totes. I ja que estem posats a escatir les causes de tot, fem-ho ara també. Indefectiblement les haurem de trobar en el fet d’ésser el cinema un art que ha nascut i ha viscut una joventut, a gran tren, en ple segle XX; l’època, justament, en la qual tots els productes, que en són fills, tenen les mateixes característiques: la complexitat, el poliedrisme, l’hegemonia de la dificultat és la seva integració.

AMAT

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 15-7-1932)

Tothom haurà pogut observar que les nostres empreses han donat per inaugurada la temporada de represes. Fa un parell de festes que tenim la «satisfacció» de poder contemplar per segona volta obres de tan gran envergadura com «El código penal» i «Sevilla de mis amores». Aquest fet ens dóna marge a unes suggestions.

Alguna vegada hem dit que preferim una bona represa a una estrena mediocre. Però això no vol dir, ni de bon tros, que siguem partidaris d’una tongada de represes en el moment que encara no ens han estat presentats gran nombre de films interessantíssims, que si passa l’oportunitat ja no veurem mai.

A Barcelona, on en aquesta data ja han acabat la provisió de l’any, poden tenir una temporada d’estiu o de reestrenes. A Manresa, no. Les nostres empreses no poden privar al públic manresà de veure obres tan excel·lents com «Màrius», «Aristòcrates del crim», «El pròfug», «El pillet», «Les aventures de Tom Sawyer», «Les noies alegres de Viena», «Concert històric», «El carrer», «Anna Christie», «La pecadora», «La fi del món», «Joves pecadors», i tants d’altres, per repetir-li en canvi la projecció de bajanades com els films dits «hablados en español» o d’altres produccions d’ínfima categoria.

Per al proper diumenge està anunciada la represa del film de Sternberg, «Marroc» i el Pabst «Quatre d’infanteria». No trobem cap inconvenient a reveure’ls, puix que ambdós són de qualitat superior. Però encara que tinguéssim la seguretat –que no la tenim– que totes les represes seran d’aquesta categoria no estaríem conformes amb la pèrdua de les bones sessions que passaríem davant de les moltes produccions que manca estrenar en els nostres cinemes.

Tenim la convicció, també que les nostres observacions no seran endebades en el que pertoca als empressaris, puix que encara no se’ns ha demostrat l’existència d’una incompatibilitat entre els interessos del públic i els de les empreses.

A.

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 22-10-1932)

És la primera obra sonora d’una valor positiva que el soviets lliuren al mercat mundial. El seu director Nicolai Eikk ha aconseguit fer una meravella de tècnica, de plasticitat, de dinamisme i d’interpretació. Punts de vista, tots ells, d’una importància evident, però que no constitueixen pas aquell aspecte baix el qual s’han entaulat les discussions més vives i s’han exterioritzat les opinions més diverses.

Obeint –com almenys fins ara obeïa– l’art rus a determinades finalitats polítiques, no han faltat aquells que, esverats per la tònica conservadora del film «El camí de la vida», li han negat l’ortodòxia; com tampoc no han faltat aquells altres que han trobat aspectes netament marxistes. El que tothom ha estat conforme en reconèixer, tanmateix, és que el cinema rus ha entrat en una nova fase, filla de la immediatament anterior. Procés natural en un país que ha fet una revolució sagnolenta, i es veu avui en la necessitat de fer un esforç titànic per a situar-se a l’altura de les nacions més avançades del món. S’han acabat aquells films, fills, podríem dir-ne, d’una època revolucionària, aquelles obres plenes d’exaltació i d’ímpetu subversiu, aquelles filigranes de ritme molto vivace i de fúria destructiva. El que convé, ara, és crear un ordre nou, una societat superior i una cultura i una moral sòbries. Cal fer una tasca essencialment constructiva. Remarqueu, sinó, com s’han acabat els films tipus «El creuer Potemkin», «Octubre», «La fi de Sant Petersburg» (exceptuats els de propaganda revolucionària a l’Àsia), per a dedicar-se de ple als documentals (com a pas transitori) tipus «Turksib», «La línia general», «La Terra», etc., i a obres de reconstrucció moral, un arquetipus de les quals és, sense ombra de dubte, «El camí de la vida».

Heus ací un tema de la vida real. Un grup de perdularis, degenerats pel vici i per tota mena de crims, que degut a l’acció de l’Estat en posar-los a mans d’un company, d’un home ple de simpatia, i per uns procediments pedagògics profundament humans i liberals, queden ràpidament regenerats i convertits en homes de profit. Film, pel que pot concloure’s del que hem dit, concebut sota l’exponent d’un optimisme una mica ingenu; però que innegablement i potser per aquesta mateixa raó, pot constituir un excelent mitjà de propaganda revolucionària (sentit constructiu), sobretot en un país com el rus, primitiu, poc complicat, i que, malgrat el seu heroisme acreditat, comença a sentir un pregon desig de definició i de tranquilitat estable.

No cal dir que, en aquest sentit, Nicolai Eikk ha reeixit d’una manera admirable. Una gran sobrietat de mitjans, una visió molt justa de cada escena, un sentit ponderatiu del so, un patetisme ben dossificat i netament humà, un ritme segur, i una obra seriosa d’ambientació en la primera part. I sempre que pot, aquell lirisme del paisatge, com Dovjenko, com Eisenstein, que tots els russos porten arrapat a l’ànima.

Els protagonistes, tots ells, joves –alguns infants, encara– treuen a la perfecció aquells rols, que alguns d’ells, a ben segur, hauran viscut en la realitat.

«El camí de la vida», ens ha demostrat, si més no, que els russos no es queden pas enrera en el camí evolutiu del cinema sonor. Aquest cinema sonor que els americans s’entesten a fer parlar en castellà i que malmeten, els alemanys, amb les seves inefables marxes militars i les rialles d’aquells éssers panxuts i repugnants, que veuen la cervesa amb embut, en havent-se menjat tot un garrí cuit a la brasa.

AMAT

Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 3-11-1932)

Les circumstàncies transcendentals d’aquest moment històric per a tots els catalans, han fet que l’enquadrament de totes les nostres forces polítiques que han de lluitar en les properes eleccions, sofrís un retard considerable. Potser degut a aquella emoció del que veu, aprop, una fita en la trajectòria del recobrament d’unes llibertats, aquella emoció pregona que torna balbes les actituds decissives; potser degut a un sentiment més prosaic i ribetejat d’alguna ambició inconfessable. Tant-se-val. El cas és que aquest retard és obvi.

Això motiva les exclamacions dels que tenen memòria: «¡Manca una quinzena de dies i encara ha de començar la campanya electoral!»

Sí, realment, el cas no deixa de ésser extraordinari. Però preguntem, dubtant per un moment de la eficàcia  real, mediata, patriòtica, de totes les campanyes electorals: «Hem de lamentar-ho?» Sincerament, creiem que no. Cal explicar-se.

No estem tan mancats de sentit pràctic com per a afirmar que s’ha d’acabar amb les campanyes electorals, que cal prescindir d’elles de una manera absoluta. La nostra condició d’homes addictes a un ideari polític (i no diem a un partit) no ens permetria dir semblant inoportunitat, sense caure en el perill d’una absència de visió objectiva i assenyada de les coses.

Però sí direm que seria útil mirar de limitar-les tant en el temps com en la violència amb què inevitablement s’expressen.

El to baix de sostre, insidiós, malèvol, mancat del sentit de ponderació i del control intel·lectual, que generalment s’empra en aquesta mena de campanyes, no pot fer gaire favor a l’obra d’elevació cultural d’un país. Hi ha pobles que només senten la veu dels homes representatius (això quan són representatius!) en vigílies d’eleccions, quan l’odi i la passió cega pul·lulen en l’ambient com a «paràsits» exclusius. I en això, francament, no hi sabem veure, per enlloc, l’eficàcia. Entenem que llevat dels grans moments d’esclat sentimental –ben escassos en la història de cada poble– els apassionaments polítics pequen molt sovint d’extemporanis i la seva cotització tard o d’hora, ha de repercutir en perjudici. I consti que en dir això destriem perfectament la passió de l’interès que els problemes polítics han d’inspirar a tothom que es senti ciutadà i patriota. I consti, també, que no tractem d’imposar un objectivisme tan glacial que devingués antitètica a la nostra condició de meridionals. Ja sabem que un temperament nacional no es rectifica amb elucubracions periòdiques. Però sí cal reconèixer que una limitació, una mesura, un seny, constructiu i renovador alhora, no ens portaria cap mal pas.

Nosaltres som optimistes. Estem en la convicció que el sentit pragmàtic i positiu, característic del poble català es manifestarà en el camp de la política, així que s’hagi clos el període d’eclosió sentimental que obrí el 14 d’abril de l’any passat. Llavors seran innecessaris l’orador carregat d’abrandament i d’escenografia, la calúmnia com a procediment i la demagògia que avui vessen molts dels polítics catalans (i no creguin les dretes que això no vagi per elles). Els vots seran per als partits que arrenglerin un esplet d’homes, més solvent i més responsable, i que més netament respongui a l’estat d’opinió del país. La suggestió fàcil ja no hi tindrà cabuda.

I les campanyes electorals, sense perdre tibantor, ni energia, ni vibració, ja no presentaran aquesta viles ni aquest nivell deplorable que tots coincidim en lamentar.

És únicament per això, perquè representa un tast, una notícia avant la lettre     –jassia en l’ordre cronològic, només– que ens alegrem de l’escassetat de temps que tindrà la campanya d’eleccions per al futur Parlament català. La fortuïtat sempre té la seva significació…

J. AMAT I PINIELLA

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 11-11-1932)

El cinema comença amb les deliqüescències i els llagrimeigs plens de cabelleres i de ventalls de ploma encabritada, a càrrec de les Manichelli, Robine, Jacobini, Bertini (immortal!) i companyia. Cinema de grans emocions, satisfactòriament putrefactes. Seguidament el cinema americà ens porta una alenada d’aire fresc amb els films del Far-West. Preponderància d’exteriors, cavalls escultòrics, pistoles plenes de lluïssors sinistres, ritme agitat, bigotis retallats carregats de dolenteria, el triangle etern del bo, el dolent i la ingènua, fotogènia admirable dels cow-boys. William Hart, Hoot Gibson, Norman Kerry i altres descobreixen el cinema. Ens el deixen definir, per primera vegada, com a un art característic, essencialment plàstic i dinàmic. Però com que no hi ha goig que duri cent anys, aviat aquest descobriment es veu desvaloritzat per un vici nacional als Estats Units: la standardització. Els films de l’Oest es repeteixen tant i tant, sota uns mateixos patrons, que arriba el moment que ja no interessen a ningú.

Llavors el cinema americà comença a orientar-se. Abandona els principis uniformitzadors ianquis i, sense caure en les desesperacions teatrals dels cineastes europeus, arriba a un grau de perfecció tan gran que algú se sent autoritzat per a afirmar que el moment de plenitud del cinema no és gaire llunyà. Això s’escau cap els finals del cinema mut.

La descoberta del sonor cau com una bomba i l’horitzó es dilata extraordinàriament. El cinema envaeix els camps del teatre i del music-hall. Cotització de la revista en tecnicolor, amb grans evolucions de «girls» de cames perfectes, cançons sentimentals per chansonniers de smocking i amb exhibició de tota classe de vestits (?) sugranyescos damunt de vedettes de primera categoria. Ultra això grans produccions, a base de teatre retratat. El públic, que no està per confusions i que vol teatre al teatre i cinema al cinema, es vacuna, aviat, d’aquesta nova malaltia.

Els americans no estan contents fins que creuen haver trobat per al cinema sonor el que el film de cow-boys havia estat per al cinema mut, en les pel·lícules de gangsters. I, veritablement, hem de reconèixer que, en últim terme, el film de contrabandistes d’alcohol és la reacció contra l’amanerament i les interferències desvirtuadores en el cinema parlat: la mateixa emoció, el mateix ritme foll, la mateixa plasticitat, la mateixa fotogènia que en els films de vaquers. Però, per segona vegada, el vici de la standardització és la causa de la fadiga de l’aficionat. (Darrerament, el públic manresà podé somriure davant de la matança que posava fi al film «El monstre de la ciutat», exhibit al Goya). I és ací quan el cinema americà en no saber on arrapar-se gira l’esguard a Europa i es troba amb la sorpresa que són els alemanys, precisament, els que inspirats en René Clair han sabut crear un gènere ben precís i centrat dintre el cinema sonor: l’opereta cinematogràfica.

D’un temps ençà aquesta classe de films són el nostre pa de cada dia. No ens en queixem. Solament fem una constatació. Momentàniament, i acceptant la teoria que es va al cinema a passar una bona estona, la generalitat de les operetes, tant alemanyes com americanes, són divertides, dignament presentades, ben interpretades, de música agafatosa i agradable, etc. Però temem sincerament que les cases americanes en acceptar i cultivar el gènere no caiguin per tercera vegada en el vici nacional de la fabricació en sèrie. Un excés d’operetes sonores podria arribar a fastiguejar-nos tant –si no més– com els cavalls dels cow boys i com els trets dels fusells metralladores.

AMAT

De col·laboració

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 14-12-1932)

Potser  cap dia de l’any no es presta a parlar del que podríem dir-ne política literària, com el 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, i data de l’atorgament del premi literari Joan Creixells. Parlem-ne?

***

Els que tenim en el fons del fons, quelcom d’ingenus, crèiem sincerament que els esdeveniments polítics que d’una manera tan radical han canviat la faç del nostre poble, farien obrir els ulls d’aquells catalans notables, que dient-se autonomistes i liberals, han deixat encimbellar per damunt del seu esperit, aquell instint centralitzant, avassallador i poca-solta que sol ésser producte de viure a la capital com a dintre una torreta d’ivori. Dissortadament, no ha estat així. Per a alguns d’ells, Barcelona és tot Catalunya. Les comarques no són més que derivacions burocràtiques del nucli de població més important, entronitzat en monopolitzador de la capacitat intel·lectual i situat en una posició hegemònica que té més de fictícia que de real.

No fa pas gaire temps que en les pàgines d’un diari d’Esquerra –«L’Opinió»- en Manuel Valldeperes escrivia que calia crear un organisme oficial que tingués el control de tota la premsa comarcal. Ningú no va creure oportú contestar-li aquest article que, si més no, posava en relleu l’opacitat del seu criteri. Per altra banda la seva importància quedava nul·la davant la monstruositat de la seva idea fonamental.

Però, heus ací, que en la secció de Lletres de «Mirador» de la setmana passada, aparegué, en les habituals Varietats, un curt comentari del senyor D.-P. (Díaz Plaja), ben relacionat amb aquesta qüestió ja que obeïa a un mateix estat d’esperit. Per a nosaltres aquest senyor no ha representat mai res. L’hem vist advocant pel surrealisme més desenfrenat en els famosos «Fulls grocs». I això basta perquè la posició universitarista que ha adoptat darrerament, ens faci l’efecte d’una primera etapa dintre la seva inconseqüència. Però l’incomprensible és que un setmanari responsable (i no parlem del seu aspecte purament polític) com és «Mirador», es presti a servir d’escambell a les elucubracions indocumentades (malgrat tota la seva erudició llibresca)  del professor Díaz Plaja.

Deia, doncs, dijous passat: «A Catalunya, cal confessar ho, hi ha molt poques revistes no barcelonines que depassin la xafarderia municipal o la política de llogaret. Algunes es preocupen de coses de l’esperit, però sempre segons el darrer clixé capitalí» (Llegeixi’s barceloní). Això no és cert. I per a comprovar-ho només cal agafar uns quants diaris comarcals: «Diari de Tarragona», «Diari de Sabadell», «Diari de Mataró», el mateix EL DIA de la nostra ciutat, etc. En tots ells hi ha un perfecte sentit ponderatiu i una posició alta, i en molts casos renovadora, que en res no desdiuen –proporcionalment– de la premsa barcelonina. Entre llurs col·laboradors hi ha homes que col·locats a Barcelona no farien cap mal paper, i que àdhuc, podria molt succeir, que fossin ells els qui gravessin el clixé que el senyor Díaz Plaja, víctima qualsevol dia de la seva inconseqüència es vegi obligat a emfarfegar amb la seva vastíssima cultura. Podria acompanyar les meves afirmacions d’un veritable magatzem de proves documentals. No cal. Tothom que s’hagi pres la molèstia de fullejar alguna vegada la premsa comarcal, s’adonarà que el senyor Díaz-Plaja s’ha enganyat en un miratge d’aquell esperit centralista que desvalora una gran part dels prestigis barcelonins.

Però suposem, per un moment, puix que cal examinar la qüestió en totes les seves facetes, que el redactor de «Mirador» ha constatat un fet cert.

¿Quí, sinó ell i tots els que amb ell estan d’acord, té la culpa de tot? Fixeu-vos-hi bé; sempre que les comarques es produeix alguna cosa, que aixeca una mica aquell punt de mira, que Díaz-Plaja retreu com a vilesa endèmica, si els òrgans d’opinió de Barcelona en parlen (sovint, el silenci és absolut), acostumen a fer-ho amics personals de l’autor de la producció (quan no és un parent!), o algun d’aquells crítics que no pretenen més que justificar l’enquadrament d’un nou volum dintre el marc de la seva biblioteca. Aquest esperit de xafarderia municipal, que Díaz-Plaja troba en les publicacions comarcals, no seria res més que una conseqüència lògica d’aquesta negligència que els capitalins tenen de totes les coses que s’esdevenen més enllà del cenacle d’Ateneu, de la redacció d’un setmanari i dels claustres d’una Universitat. Un producte natural de la seva èmfasi, de la seva pretesa superioritat intel·lectual i del seu egoisme tan ancien regime, tan centralitzant com els discursos del senyor Lerroux o els articles de Royo Villanova.

Les comarques van desempellegant-se, però, de la tutela dels capitalins. Els crits d’«Avançada» a Igualada, de «L’Amic de les Arts» a Sitges, d’«Hèlix» que fou, a Vilafranca, i d’altres que de moment no recordo, signifiquen quelcom més positiu que tots els propòsits redemptoristes dels que s’esquincen farisaicament les vestimentes, davant d’aquella situació de fet, que l’esperit que representen ha contribuït a crear. Aquestes agrupacions renovadores són la consciència d’un poble que es desperta. El cas paral·lel de les llibertats polítiques que ha aconseguit Catalunya, degut a l’esforç unànim de totes les comarques que la integren, ens demostra que Catalunya solament aixecarà el seu nivell cultural, mentre les comarques prenguin consciència de la seva responsabilitat i de la revolta moral que els toca dur a terme a Barcelona s’ha de circunscriure a ella mateixa. Barcelona no ha de manumitir a ningú. Són les comarques dempeus les que han d’exigir la seva emancipació.

La penya «Ara» representa aquest esperit reivindicador a casa nostra. Aplegueu-vos al seu entorn. El seu engrandiment podria preservar la nostra comarca del perill del centralisme barceloní. Aquest centralisme que adés sota uns posats protectors (cas Díaz-Plaja), adés sota un radicalisme absurd (cas Valldeperes), torna a relluir en aquests moments, quan tots plegats hem de fer una Catalunya nova.

J. A. i P.

Temes constitucionals

Joaquim Amat- Piniella
(“El Dia”, 26-1-1933)

És d’una gran utilitat tot el que es faci en el sentit d’inclinar el nostre poble a estudiar els problemes constitucionals. Cal tenir present que el Parlament català està a punt d’entrar a discutir el projecte d’Estatut orgànic, i que no serà en debades tot l’apassionament públic que es nuï a l’entorn d’aquesta Llei que ha d’ésser l’eix de la futura legislació catalana.

Tinc referències que no tardarem gaires dies a llegir els resultats de la ponència nomenada a l’Esquerra Republicana de Manresa, per presentar esmenes al projecte del Govern de la Generalitat. Però independentment de això i amb el permís dels companys de la Comissió em permetré fer un petit comentari sobre una qüestió tractada en una de les darreres reunions. Parlo del sistema electoral. Un dels ponents, recordo, va presentar una esmena a l’article 16 del projecte, afegint a les condicions que haurà de tenir el sufragi, la de què s’haurà de fer pel sistema proporcional. Tots els reunits vam coincidir que es tractava d’un afer molt transcendental i que calia un  estudi extraordinàriament curós.

No sóc d’aquells que creuen que és precisament el règim proporcional el que ha de donar una estabilitat a la nostra política. Crec, ans bé, que l’estabilitat no vindrà sinó després d’una sedimentació completa del maremàgnum actual.

Però tampoc, no sóc d’aquells, segons els quals, del sistema proporcional vindran tots els mals imaginables. És hora de deixar les coses al seu lloc.

Per una banda és innegable que el règim proporcional reflexa la voluntat popular d’una manera molt més ajustada i ponderativa. Amb el sistema majoritari vigent ens trobem sovint amb què una gran part de l’opinió (pot donar-se el cas que sigui  una majoria) no té en els parlaments la més petita representació. I una cosa així, a més de poder ésser qualificada de monstruositat, no té res de democràtica.

Però, igualment, per l’altra banda, ens trobem que el sistema proporcional facilita en gran manera la disgregació dels partits i la formació de nuclis d’opinió reduïdíssims, la qual cosa a l’hora d’integrar la majoria de govern, significa una pila, a voltes inexpugnable, de dificultats. Ultra això, o més ben dit, com a conseqüència lògica d’aquest esmicolament de partits, es donen casos de minories esquifides que tenen a les seves mans la clau de tota la gestió del govern, i és llavors quan  es produeixen aquelles polítiques de concessions, aquella mena de «chantages» polítics que evidentment tampoc no tenen res de  democràtics, ni de parlamentaris.

Cadascun dels dos sistemes tenen, doncs, els seus pros i els seus contres. Però no ens costaria gens de trobar aquell punt dolç d’equilibri, que conté la solució de gairebé la totalitat dels problemes que puguin presentar-se. Abans, però, seria necessari tenir la fermança que els nostres polítics guaiten l’exponent de la Pàtria per damunt de tots els particularismes baixos de sostre i de tots els egoismes revellits i poca-soltes.

Rau, senzillament, en la realització d’aquella estructuració del nostre camp polític, partint del punt de vista nacional i lògic. En diverses ocasions n’he parlat i moltes vegades, al cap d’un temps d’haver opinat, he sabut que coincidia amb el criteri d’altes personalitats. Cal que desapareguin les ambigüetats estèrils i el culte als matisos. Dues cledes polítiques amb un mateix ideari i idèntics procediments, no poden conviure. Les qüestions d’homes han de supeditar-se a les necessitats dels idearis comuns. Cal, en últim terme, la formació de partits forts, disciplinats (estic amb vós, amic Ventallol), amb un sentit rígid de la conseqüència política. Uns partits que responguin a uns sectors del públic, i no a la política personal d’uns homes. De Valera deia darrerament en un discurs: «Si voleu que realitzi la vostra obra no em deixeu a mercè dels grups o dels partits petits».

Només d’aquesta manera aconseguirem una estabilitat per a la nostra política i el mètode proporcional serà per a nosaltres un règim electoral que de la mateixa manera que permet una major equanimitat en la representació, no facilitarà una desvinculació perjudicial dels grups polítics.

En aquest sentit, crec que l’article 16 del projecte de l’Estatut orgànic pot fer pensar molt als nostres polítics.

J. AMAT I PINIELLA

“Amics del Teatre”

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 30-3-1933)

Amb les vegades que han vingut a Manresa companyies argentines (Rivera de Rosas, Camila Quiroga) hem pogut conèixer unes quantes obres (no moltes) de l’actual teatre d’aquella nació sud-americana. I val a dir que la impressió que n’hem tret no és del tot desfavorable. Recordem amb satisfacció «Una mujer desconocida» i «La buena reputación».

A desgrat de la manca de tradició teatral de la República Argentina, els autors de per allà tenen un sentit vivíssim del que és el diàleg i el moviment escènic. Així com també és segurament aquesta joventut el que dóna als temes que plantegen una absència d’originalitat.

Ahir els «Amics del Teatre» ens presentaren una obra de F. Defilippis Novos «La madrecita». El tema és una d’aquelles coses tan explotades. La protagonista, tota bonesa, tota bons sentiments, voltada d’una colla de personatges egoistes, mandrosos, desconsiderats, als quals protegeix i estima. El marit li fuig amb una de les germanes, la que ella cura amb més interès, i la deixa amb els dos infants. Naturalment que la situació dramàtica acaba amb el retorn del marit, que enyora la llar, l’amabilitat i el somriure de la seva muller i els alegrois de la canalla.

Amb una base sentimental d’aquesta intensitat l’èxit és segur.

Prescindint, però, de tota aquesta truculència, hem de reconèixer l’habilitat de Defilippis en el diàleg, ple d’aquella filosofia lleugera –de «societat» podríem dir-ne– que se’t fa agradable per la seva poca profunditat, i també en la successió d’escenes, que denota un coneixement acurat de la tècnica teatral.

Un altre dels encerts són els personatges.

El Dr. Almeida (paper jugat per F. Montenegro) aplomat, sobri, és el tipus més acabat…

J. Porta interpreta el rol de Raül sociòleg per esnobisme, amb percepció del que han d’ésser els trets caricaturals. El tipus del senador Vera, té també un evident interès còmic.

Castro en el paper de Jorge, dolent a tot ésser-ho.

Camila Quiroga sap expressar a la perfecció el lloc de protagonista. Llàstima de la truculència dels finals d’acte, perquè és ací on l’eminent actriu perd contenció, que tan bé sap interpretar amb el brillant joc facial de què fa gala.

C. Marinas, fent de Coca, discreta. Tots els altres actors secunden bé.

En resum: vam passar una bona estona.

***

Abans de començar l’obra, Montenegro va dir quatre paraules a la memòria del gran actor Francesc Morano, i va demanar a la sala un minut de silenci.

Un minut emocionant per a tots els amants del bon teatre!

J. A. P.

Una victòria de la República

Joaquim Amat- Piniella
(“El Dia”, 13-4-1933)

Un aniversari sempre és una ocasió propícia per a constatar uns fets, per a sentar unes premises que ulteriorment ens proporcionin el plaer de treure unes conclusions generals, al volt d’allò que es commemora.

En seguir aquest gest obligat per a tot comentarista  que s’estimi una miqueta, avui, en la commemoració del segon aniversari de l’adveniment de la República, no arribaré, però, fins a l’extrem de caure en el tòpic estereotipat d’explicar la història dels  dos anys. Per altra banda és aquest un nombre massa escàs perquè pugui ésser justificada una abundància de desmemoriats.

Anem al que fa el cas. Un tema de possibilitats polemístiques inexhauribles és el de la funció dels  intel·lectuals en la política. Compatibles? Incompatibles?

Ja Plató expulsava els poetes del govern de la República, per boca de Sòcrates. Posteriorment, Goethe, Renán, Benda, Valéry, Maurras, Blok han parlat també d’aquesta qüestió.

Entre nosaltres, la revolució espanyola ha posat el tema sobre la taula. Ortega y Gasset n’ha tractat, així com també Juan Chabás, J. V. Foix i molts d’altres que no podem recordar.

D’una manera general les opinions han polaritzat entre els que creuen que els intel·lectuals han de restar al marge i els que, contràriament, entenen que l’elevació de la polítics ha d’ésser obra dels «clergues».

Diversos parers de categoria avalen cadascuna d’aquestes afirmacions. Així, per exemple, Julien Benda parlava de «la traïció dels sacerdots de l’esperit» en referir-se a aquells intel·lectuals que deixaven el seu treball habitual per lliurar-se a les lluites polítiques.

D’Aldous Huxley són aquestes paraules: «Ara que els he vist en grup (els intel·lectuals) he arribat a la conclusió que, en conjunt, més m’estimaré seguir essent governat pels polítics professionals, per aficionats distingits o per  homes de negoci».

Per altra banda, suposant que aquestes opinions no bastessin per acreditar una posició, heus ací uns fets (alguns recentíssims) que no deixen d’ésser una bona arma a esgrimir.

Davant del desastre de la guerra de Cuba, els intel·lectuals espanyols, (l’anomenada generació del 98) es preguntaren si havien d’intervenir en la política. La resposta fou afirmativa. Avui, quan l’actuació d’aquest elements cau dintre el terreny de la història, veiem la minsa quantitat d’avantatges que va dur la seva decissió.

Així mateix, fa quatre dies, arran de la discussió de l’Estatut de Catalunya, tothom parlava del fracàs de José Ortega y Gasset, amb les seves concepcions feixistes de la sobirania  i de l’Estat.

La tesi contrària, no deixa de tenir els seus puntals. Així, per exemple, Alexandre Blok, deia, tot parlant de Gorki, que els intel·lectuals que es desentenien de la política cometien un crim contra la dolor del poble.

Maquiavel, es lamentava que en temps de pau, hom prescindís dels «homes de vàlua», ço que fa, que per tal d’ésser més ben considerats pertorbin les paus de les Repúbliques.

Valéry, diu: «Europa es perdrà, sense una política del pensament».

León Daudet entén, també, que l’Estat ha de conciliar-se  amb els homes de lletres.

J. V. Foix, creu que «el menyspreu» que els polítics professionals (per entendre’ns) tenen envers els intel·lectuals és degut a «l’aversió per la crítica independent».

Joan Chabàs, és partidari que els intel·lectuals humanitzin i ajudin la política a superar-se. «Han de realitzar –diu– la República de les Lletres».

I no citaré més perquè la sèrie d’opinions seria inacabable.

Mentre els no partidaris de la intervenció, basen la seva doctrina al·legant la «manca del sentit de la realitat» que solen tenir els que exclusivament cultiven l’esperit, l’absència perenne dels homes de laboratori, l’atròfia de les seves facultats combatives, els que veuen en els intel·lectuals els  redemptors de la política, troben en els «professionals» unes dots d’activitat i de lluita que amaguen sovint una insolvència mental i una superficialitat impotent.

No negareu que sovint les realitats han donat la raó als uns i als altres. El que sí ens guardarem prou d’afirmar, és que la tinguin els uns o els altres.

Els que en moltes coses som partidaris de les solucions eclèctiques, per entendre que són les que acostumen a dur una ponderació més acabada de les coses, i que, per altra banda, tenim encara, en el pregon, una dosi d’idealisme, preferim un agermanament de les qualitats dels uns i dels altres. ¡Què voleu més bonic que un polític, dotat d’un sentit pragmàtic de les coses, d’un esperit utilitari, que ensems tingui aquella percepció afinada del crític format dintre la disciplina intel·lectual!

En un temps m’hauríeu dit que un cas d’aquesta índole no podia passar d’ésser una bella utopia o una visió de somnia-truites.

Avui, si sabeu estimar les coses en el seu preu just i esguardareu el moment amb l’objectivitat que indubtablement es mereix, coincidireu amb mi en apreciar en els homes representatius de la República espanyola, la juxtaposició de les dues qualitats. Madariaga, a la S. de les N., Bello, a les Corts, Zulueta, Giral, Domingo, Fernando de los Rios, al Govern, i per damunt de tots la figura insigne de Manuel Azaña, l’home que encarna la significació revolucionària de la República.

Em penso que aquesta mixtura, aquesta convergència no és pas una de les victòries menors de la República, el segon aniversari de la qual celebrem demà. Serà una confirmació més (el cas Lenin, a desgrat de què no simpatitzem amb el bolxevisme, n’és una altra) de la inexactitud de la pretesa incompatibilitat entre polítics i intel·lectuals.

J. AMAT I PINIELLA

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 14-6-1933)

Sota aquest títol, el nostre company J. Amat i Piniella ha publicat el següent treball al programa oficial de la XV Volta Ciclista a Catalunya, organitzada per la Unió Esportiva de Sans:

Parlar de la ciutat de Manresa, sense caure en els consabuts tòpics de la seva història i de la seva economia, no és una tasca gens fàcil. Se n’ha tractat tant i tant de la seva brillant intervenció en totes les vicisituds històriques catalanes i de la seva potencialitat industrial, comercial i agrícola, que emprar-ho ací com a tema seria pecar de repetició i mermar el, ja de si, minço interès d’aquest modest comentari.

***

L’home necessita exercici. Això no pot negar-ho ningú. Però cal que l’exercici sigui total. Circumscriure l’exercici al cos, negligint l’esperit, o a la inversa, seria donar una preponderància perjudicial a aquest sentit de totalitat que ha d’informar les coses humanes.

És per aquest motiu, que un poble serà tant més perfecte com més ben compaginades estiguin en ell les dues activitats.

Manresa pot vanagloriar-se d’ésser una ciutat modèlica en aquest aspecte. Són nombrosíssimes les entitats esportives que treballen per a la millora física dels ciutadans. I no deixen d’ésser-ho, les agrupacions o institucions que tenen una actuació netament encaminada cap a la seva elevació cultural.

Entre les primeres esmentarem el Centre d’Esports de Manresa, la Penya Ciclista Manresana, la Penya Ciclista Bonavista, la Unió Esportiva de Caçadors i Pescadors de Manresa, la Caça i Pesca Legal de Manresa i la seva Comarca, el Centre Excursionista de la Comarca del Bages, el Centre Excursionista Montserrat, el Billar Club Magèstic, el Billar Club Manresa, Manresa Basquet-Bol, Representació del Tir Nacional, múltiples seccions esportives dels centres polítics i recreatius, i penyes d’amics, tan entusiastes com nombrosos.

Ens cal constatar com un fet altament significatiu, que a Manresa la passió política, que arreu s’ha desvetllat, de la proclamació de la República ençà, no ha fet minvar l’afició a l’esport. I això degut segurament a què les nostres entitats no han sofert aquella inflació desmesurada, producte de desviacions polítiques, durant els anys de la Dictadura. L’afició manresana ha tingut sempre aquella uniformitat sòbria de quan és arrelada i no merament circumstancial. Direm més encara: A mesura que el públic va adquirint una maduresa, es multipliquen progressivament els centres dedicats a la cultura física en el seu aspecte més ampli. En aquest pas, Manresa arribarà, sen dubte, a omplir dignament i a no trigar gaire, aquells buits que com és natural encara resten en la seva contextura esportiva.

Però, com ja hem insinuat més amunt, si aquesta perspectiva  ens afalaga, és perquè Manresa no es queda enrera en el camp de l’esperit. Tenim dues biblioteques populars, una de la Generalitat i una altra de la Caixa d’Estalvis, que cada dia es veuen més concorregudes. Hi ha entitats de caràcter social, recreatiu o polític, com, per exemple, l’Associació de Dependents, l’Ateneu Obrer Manresà, l’Orfeó Manresà, Amics del Teatre, Penya Ara, i Associació de la Premsa.

Manresa és, doncs, en aquests dos aspectes, una de les poblacions més importants de Catalunya. Hi ha en el seu sí, homes que, plens de joventut, treballen per a seguir endavant en aquest camí esplèndid de possibilitats. Ella sent tant vivament com el primer, aquell doble ideal, cada dia més antic i a l’ensems més nou, que féu de la Grècia antiga un poble: enfortit el cos i elevar l’esperit dels homes.

J. AMAT I PINIELLA
Manresa, 8 de maig de 1933

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 31-12-1933)

“Mercat d’escàndols”

Olympia. –El cinema és un art de síntesi, una conjuminació matisada d’elements diversos. Dinamisme : fotogènia : emoció : ambient : fonogènia = cinema com a tal, cinema pur.

I val a dir que si el director Rusell Mack en filmar «Mercat d’escàndols» es proposava estructurar una obra específicament cinematogràfica, que ha reeixit a bastament. Posats a trobar defectes, diríem que n’hem constatat d’escadussers en la trama. (¡Que n’és de difícil no caure-hi en els films comercials! Aquell periodista, amb la seva idolatria per l’ofici i la seva duresa desconeixedora de tota pietat, ¿voleu dir que en comptes de resultar un tipus vigorosament accentuat, no cau en una vaguetat i un convencionalisme lamentable? ¿I per què aquella concessió al «gros públic», en fer-la acabar bé, tant sí com no?

Passem per alt aquests detallets a la cap i a la fi, d’ordre secundari. Forçosament haurem de reconèixer que es tracta d’una de les millors produccions exhibides aquesta temporada.

El film és un vertigen continu. Aconsegueix meravellosament donar la impressió de la vida agitada del periodisme tal com es practica a aquelles latituds. Periodisme sensacionalista, a la caça del «notición», que diuen els castellans, del darrer escàndol, de la darrera tragèdia. Però sempre passant per damunt de totes les ètiques, àdhuc si la professió ho exigeix, per damunt de la dignitat i dels afectes més pregons. ¡Ací, per cert, rau el drama que integra l’eix del film! El tema és bo i el director sap extreure’n una obra plena d’agilitat. La càmera ressegueix dòcilment tots els recons, no para mai. Va darrera de l’un i de l’altre i amb molta precisió va oferint-te un «découpage» impecable i una visió perfectament normal i planera, allunyada de tota mena d’extravagàncies «tècniques», però d’una poderosa realitat plàstica. La sonorització molt sòbria.

Charles Bickford, admirable, amb una perfecta consciència d’«home lleig». Pat O’Brien, fent la competència al seu company. Rose Hobart, discreta en el seu paper relativament curt.

“Amor en venda”

Olympia. –Aquest film de Clarence Brown va recordar-nos una obra de Jack Conway, «La Pecadora», interpretat per Constance Bennet, que fou exhibit al Kursaal. El tema és molt semblant. És clar que la finalitat que persegueixen és molt diversa. Així com aquest tenia un aire mordaç, de crítica, «Amor en venda» deriva el cas cap a una tònica melodramàtica, d’un sentimentalisme fàcil, que és precisament on falla el film. «La Pecadora», en canvi tenia la grandesa de les coses quotidianes, aquella senzillesa que és sinònim d’autenticitat.

En aquest sentit, el final d’«Amor en venda» és una cosa lamentable.

Tècnicament, el film és perfecte. Potser massa lent per ésser projectat després de «Mercat d’escàndols», però exquisidament conduït fins l’escena de la ruptura després d’haver acceptat (ell) el figurar en candidatura. D’ací fins al final, Brown es gira de cara a la galeria.

Joan Crawford és una actriu subtilíssima. Juga amb el rostre, amb les mans, amb la línia esbelta del seu cos, com un malabarista amb els seus objectes heteròclits. Estudi acabat de les seves possibilitats immenses. Creiem que la conjuminació Brown-Crawford donarà tan bells resultats com va donar la Brown-G. Garbo.

Clark Gable és un bon actor. Podeu tenir-hi posades les vostres esperances, els que espereu una renovació digna dels «elencs artístics»!

“La reina Draga”

Kursaal. –Pola Negri s’ha envellit considerablement amb tot aquest temps que no l’havíem vista. Li manca –a judici meu– «sex appeal», cosa que Ernest Lubitsch considera indispensable, i cadascun dels seus gestos pot ésser classificat com un «arcaisme cinematogràfic» més.

El cinema sonor no compadeix ningú. És inexorable amb els que deixen enrera la seva joventut… (I consti que no ens volem posar cursis!)

Junt amb «La reina Draga», projectaven un film de Fred Niblo, «Guanyant-se la vida», que tenia uns moments brillantíssims: quan jugaven al pòker, per exemple, amb aquella sèrie de primers plans; els automòbils empaitant-se de nit, etc. Un film digne, a trossos, del director de «Ben-Hur».

“Monsieur, madame et bibi”

Goya. –Una comèdia vodevilesca, plena de gràcia, d’aquell «esprit» genuïnament francès. Té una qualitat i és que sap sostenir-se bé en una trajectòria plena d’uniformitat. René Lefebre, Mary Glory, Florelle interpreten amb molt encert llurs rols respectius.

***

Per manca d’espai no parlem de «La loteria del Diable». Mirarem de fer-ho un altre dia.

***

En conjunt podem afirmar aquest Nadal, ultra les rifes i els «pavos republicanos», ens ha portat uns bons programes de cinema. Ens n’hem d’alegrar.

Text del peu de foto: POLA NEGRI, per la qual els anys no passen endebades

AMAT

Galeries “Ciutat”

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 15-2-1934)

Ramon Torra continua brillantment en l’organització d’exposicions de pintors manresans i forasters, a les galeries instal·lades al seu establiment de Llibreria. Després d’Alfred Figueras, Josep Padró i Tomàs Boix, i a partir de dissabte passat, Evarist Basiana. No cal dir que a Manresa, tan orfe en aquests darrers temps de qualsevol classe de manifestació artística, l’actitud de Ramon Torra és un exemple de continuïtat certament afalagador.

Basiana és un pintor eminentment manresà. Ha estat la nostra ciutat el terreny de gairebé la totalitat de les seves campanyes artístiques.

Aquesta raó seria sobrada –si no n’existís una més poderosa, que és la qualitat de l’obra de Basiana– per a fer imprescindible aquest comentari. Evarist Basiana és un valor en el clos de la pintura manresana que no pot ésser negligit, per cap criteri amb un mínim d’equanimitat i de bon sentit.

L’exposició que ens presenta aquests dies a les Galeries «Ciutat» significa l’assoliment d’una maduresa en l’estil, les primícies del qual ens foren ofertes, arran de l’exposició d’artistes manresans, celebrada per la Festa Major.

La pintura a espàtula és un procediment d’una rusticitat tal que, d’ésser emprat amb encert, dóna a les obres una sensació franca, directa i primària de bellesa. I Basiana compta amb una preparació, amb una formació artística que li atorguen condicions suficients, per reeixir en la seva obra.

Hem dir que Basiana havia assolit una maduresa dintre aquesta tècnica. Per corroborar-ho cal només cohonestar les pintures dels peixos i de les perdius –exposades per la Festa Major– i les seves darreres produccions.

Les pintures senyalades amb els números 3, 8 i 9, per exemple, marquen un avenç senyaladíssim.

Són remarcables també el paisatge, molt ben resolt, i la figura, tractada amb una gran simplicitat.

En conjunt, l’exposició ens ha portat a la conclusió que en la tècnica de l’espàtula, Basiana ha trobat un camí viable. Ara només faltarà que el nostre pintor s’oblidi de la seva inconstància de sempre i adopti una disciplina i una estabilitat.

J. A. i P.

Contrastacions

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 21-3-1934)

En un comentari publicat a «Avançada» parlàvem incidentalment de la gran afluència de directors, tècnics i actors europeus al món cinematogràfic que l’oncle Sam tan amorosament protegeix. Les causes es poden concretar en una de sola: la folgança econòmica en la qual es belluguen els americans. Poden pagar més bé, porten la capdavantera del progrés tècnic, saben el valor del «bluff», disposen d’un material humà senzillament immens, i tot plegat fa l’efecte d’un focus màgic que atreu amb les seves pampellugues tots els talents sense fortuna. A canvi d’això, però, quants sacrificis no els imposa? El talent que a Europa podia desenvolupar-se a pesar de la penúria econòmica, o satisfer almenys aquelles aventuretes genials, imposades per la inquietud artística que el rosegava, aviat troba a Amèrica una colla de limitacions a la llibertat d’acció, que la casa productora imposa per exigències del negoci. Sovint, també, cal donar satisfacció al gust del públic a menjar «estrelles», i llavors veiem com un director ha de sucumbir davant les imposicions d’una «star» confitada qualsevol –casos Sternberg i Mamoulian amb la Marlene Dietrich. No és estrany, doncs, que en contemplar, ja sia superficialment, l’obra dels directors europeus transplantats a Amèrica, vegem que mentre per una banda el to de la tècnica de llurs nous films va en augment, deixen de tenir, llevat de rares excepcions, aquella dignitat i aquella personalitat en la tria i en el desenrotllament dels temes.

Davant d’aquesta asquerosa comercialització del cinema americà, que arriba a prostituir els genis que compra a Europa (sense que això vulgui que tot el que es fa a Amèrica sigui dolent, ni molt menys), no és estrany que vegem amb satisfacció l’increment que va prenent el cinema europeu. A la producció d’Alemanya, França, Rússia, hem d’afegir l’anglesa, que s’ha destapat enguany. «La vida privada d’Enric VIII» (film desgraciat pel doblatge), «Jo he estat un espia», «Lladres i tenors», «El rei dels hotels», són films que dintre del gènere respectiu acrediten una cinematografia nacional.

Un bell exemple a seguir en el nostre país, on el cinema és la materialització del nostre cretinisme temperamental.

A remarcar també dels films europeus vistos darrerament, «Volen les meves cançons», un episodi de la vida de Schubert, potser no ben bé autèntic, però d’una força lírica del tot complaent. Una realització que no té res a envejar dels americans i una interpretació com poques.

Creiem sincerament en la independència de l’art. Deslligat de finalitats polítiques o d’interessos d’empresa. L’art es deu a ell mateix.

Un art  mediatitzat és un art condemnat a mort, sense altre possible indult que el d’una rectificació.

Per això, davant del Cinema europeu, lliure, sense limitacions (fent excepció del cas rus), sentim com una alenada d’aire fresc i encoratjador.

Encara que fracassin sistemes de vida de factura cent per cent europea (sinònim de civilització), i retornem en moltes coses a una edat de barbàrie, mentre en el terreny artístic no s’observi un davallada, serà senyal que si més no, el nostre esperit és prou viu i despert per ésser ell qui ens faci superar totes les maltempsades.

J. AMAT I PINIELLA

Ahir, al Conservatori

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 6-4-1934)

Amb motiu de la visita de l’orquestra femenina de jazz «Les fills de France» a la nostra ciutat, es parlava en aquestes mateixes columnes del que és la música d’aquest gènere. Suavitat, ritme, compenetració entre els components de l’orquestra, domini dels instruments. A una orquestra que no aspiri a res més que interpretar bé (ja és molt) les obres de jazz que es posa a davant, no se li pot exigir gran cosa més. Però, si l’orquestra ha d’actuar en un escenari i ha de plaure a un públic heterogeni, és evident que cal alguna cosa més: humor, espectacularitat, diversitat i joventut. Aquesta síntesi d’elements és la que ofereix l’orquestra francesa «Roland Dorsay et ses cadets».

En les actuacions d’ahir, tarda i nit, va quedar ben palesa aquesta afirmació. Els cadets de Roland Dorsay feren una exhibició total de les seves remarcables facultats. «Hot» frenètic, «straigth» agradable a les oïdes, «blues» melangiosos, «sketchs» plens de gràcia i bon humor, caricaturitzacions de bon gust, tot vestit d’una execució impecable i d’una simpatia a vessar. Si els haguéssim de fer un retret (gairebé no gosem) és que obliden potser massa sovint que també constitueixen una orquestra de jazz i no solament un espectacle divertit.

Amb tot, no és l’hora d’escatimar mèrits a un dels millors conjunts de jazz que han vingut a Manresa, sinó la d’adherir-se simplement a l’entusiasme del públic nombrosíssim que acudí a escoltar-lo.

Encoratgem a l’empresa a prosseguir en aquest esforç, a profit de l’educació musical del nostre públic.

J. A. i P.

Un greu perill per al catalanisme

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 5-5-1934)

Una lleugera llambregada a la història dels pobles us confirmarà la idea –crec haver m’hi referit altres vegades–, segons la qual existeix una mena de fatalisme històric, és a dir que els períodes de tirania i de llibertat van alternant-se en el curs dels temps, destinats cadascun d’ells a endegar els problemes socials, econòmics, polítics i espirituals (els marxistes creuen que tots es subordinen als econòmics), que s’han plantejat o s’han transformat (perquè en períodes de tirania no se’n soluciona cap) en el període anterior. Les reaccions naturals de l’opinió pública són les forces motrius que precipiten l’obertura de cada nou període.

Uns punts a observar: un sovintejament excessiu d’aqueixa alternància o un allargassament artificial d’algun període, pot produir un desballestament i una inòpia mental col·lectiva en el país on tingui lloc.

Permeteu-me una comparació, un xic vulgar, potser, però clara: si un home va a un concert o a una sessió de cinema i ha de romandre molta estona assegut, és lògic que de tant en tant renovi la posició de les cames, si vol evitar que se li enrampin. Però si té la desgràcia de trobar un seient sense aquell mínim de confort que cal, i ha de renovar massa sovint la posició, o bé no pot renovar-la gens per por de molestar els veïns, arribarà un moment que el nerviosisme s’apoderarà d’ell i acabarà per no veure el film o per no sentir el concert.

Per una situació semblant està passant actualment el nostre país.

L’any 1923, com a conseqüència d’uns problemes llavors plantejats, s’instaurà a Espanya una dictadura. Aquests problemes s’esmortuïren, es transformaren i assoliren una puixança i una maduresa tals, que determinaren, d’una faisó gairebé biològica, la caiguda de la dictadura i la proclamació de la República, l’any 1931.

Durant els dos anys següents, unes Corts, integrades per homes d’un pensament republicà estricte i serè, legislaren d’acord amb aquelles necessitats que havien cristalitzat en el nou règim. Diverses circumstàncies entorpidores i bastides per cert sobre una base insegura, ha deturat aquesta trajectòria de la República.

Però heus ací, que tot aprofitant-se d’aquesta calma, ha sorgit un moviment, fomentat per totes les despulles de la situació anterior, no prou bandejades de la cleda espanyola, el qual pretextant miratges exòtics i enlluernadors (Itàlia,  Alemanya i Àustria), dóna com a clos l’actual període de llibertat i propugna la tornada cap a una tirania, nova per les aparences, però folrada de vell com totes les tiranies.

Segons expliquen els líders d’aquest moviment, disposen d’unes fórmules màgiques, amb l’aplicació de les quals, es guareixen tots els mals. Per als que els segueixen, tant-se val república com monarquia (com la Lliga); la qüestió és que tornin els jesuïtes i que hi hagi una bona Cambra de Corporacions i que sigui possible la derogació, per decret, de l’Estatut català i de la Reforma Agrària. Quan tindran tot això i hauran penjat uns quants socialistes, la pau tornarà a regnar a Espanya. Doctrina política nova –diuen– i de tan nova l’acorruquen sota l’ombra protectora de Felip II.

El que ens interessa ací, però, és que aquest nucli d’opinió consideri closa l’etapa oberta l’any 1931. Error greu! Si la República no ha fet més que iniciar una obra, avui empantanegada en el marasme lerrouxisto-agrari actual, com pot atribuir-se una eficiència i una viabilitat històrica a aquesta obra, sense el risc d’una subversió de valors perillosa i confusionària? Sense acabar de completar l’acció, quina solta pot tenir la reacció? No serà contraproduent per als que tant odien els maldecaps, trencar un procés històric tan rigorós i precís com aquest? Que pensin en les grans hecatombes que s’han registrat en el curs dels anys i veuran que generalment sempre s’han produït per la tossuderia dels poders (en el sentit més ampli del mot) a sostenir o a alterar un estat de fet o de dret, que no era l’oportunitat històrica de sostenir o d’alterar!

Se’ns objectarà que en el cas present, hi ha un factor prou potent per creure en aquesta oportunitat: els vots de les dretes en les eleccions de novembre. Replicarem, però, que aquesta no és qüestió de vots. Perquè és indubtable que amb una llei electoral amb cara-i-ulls i un govern responsable que sabés oposar-se als procediments poc escrupulosos d’alguns, no tardaríem gaire a veure canviats els papers. Es tracta només de saber si la República ha tingut prou temps per acomplir la tasca que les necessitats, que li possibilitarien l’advertiment, li van imposar. De la negativa, no cal ni parlar-ne…

Doncs bé: cloure el període republicà a mig-fer, seria transgredir aquell ritme històric. I no és fàcil calcular les conseqüències d’aquesta transgressió.

La República ha de posar solució a unes necessitats socials, polítiques, econòmiques i espirituals, plantejades abans de la seva instauració, una de les quals i potser la més important per a nosaltres, era la qüestió catalana. I en crearà unes de noves que haurà d’anar solucionant. Si un dia no pogués, tindríem el sentiment d’haver de presenciar la nova tombant política que ens deparessin les circumstàncies  d’aquell moment.

No creiem que calgui constatar ací la transcendència que per als catalans té l’observació rigorosa d’aquest procés. En l’actual període de llibertat cal donar curs a la nostra necessitat d’auto determinació nacional. Tenim ja alguna cosa guanyada, però una regressió o un cataclisme ens seria fatal

Per això, guiat d’un interès purament patriòtic i no pas partidista, em plauria que aquest modest comentari, en el curs del qual, per cert, no crec pas haver inventat res, però sí haver justificat d’una manera objectiva la necessitat d’una continuació de la situació actual, em plauria, doncs, que fos llegit fredament i serenament de tots aquells amics joves, que es senten atrets als rengles de la J.A.P., o de les J.O.N.S. (que són els grups polítics d’importació espanyola més puixants entre la joventut catalana). No n’hi ha prou amb sentir esgarrifances de satisfacció davant d’una Cambra de Corporacions, que és un eufemisme brillant d’opressió, o davant d’un salut a la romana o a la grega, o davant d’un himne abrandat. Més important que tota aquesta faramalla, és la tradició espiritual i política genuïnament catalana, que ells obliden, com també obliden el que cap jove no hauria de deixar de tenir present, que si avui per una regla general ens manca una formació cívica, una consciència ciutadana, si ens manca un patriotisme, més sa i més autèntic que el que propugna Gil Robles, és únicament perquè pujarem asfixiats i acovardits entre la misèria mental del primorriverisme. De fer-ho, estic segur que no tardaria a venir una rectificació saludable.

Que mesuri cadascú l’enorme responsabilitat que contrau en trair els destins nacionals de Catalunya i en no calcular la importància que té la conservació d’aquell ritme històric precís i inequívoc, per a l’evitació de contingències que si serien lamentables per a tots, ho serien més per a ells, tan amants d’un ordre conservador com temorencs davant la possibilitat de capgirells polítics.

J. AMAT I PINIELLA

Les arts

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 12-5-1934)

La «Penya Art» és un grup de joves pintors manresans, plens d’inquietuds, d’entusiasme i gairebé diria d’heroïcitat, la major part d’ells ex deixebles de Basiana, i dels quals ja vaig contar-ne les desventures en una altra ocasió. Fa goig veure com dintre l’escala que correspon a Manresa, viu una agrupació d’artistes, deixats a la mà de Déu, sota un guiatge remot, sense mitjans econòmics ni compensació de cap classe, però sense sentir tampoc mai la més petita defallença. No em negareu que tot plegat, àdhuc les golfes on treballen, té un regust de bohèmia de Barri Llatí, certament encantador en els temps que correm. Ara que ací no hi ha ni les «grisettes» ni els nobles generosos, protectors d’artistes incipients. Aquesta misèria dels manresans acabalats, però, no apaivaga pas el coratge dels nostres pintors. Ara han organitzat la seva primera exposició, a la Granja Costa. Vilajosana, Jubells, Balaguer, Adam, Cantarell, Torrent i el propi Basiana (merament d’acompanyant), exposen pintures, remarcables bon nombre d’elles, i sobretot, que senyalen un  avenç en l’executòria artística de cadascun de llurs autors.

Estanislau Vilajosana, autor de la portada del programa oficial de festes del 14 d’Abril d’enguany, d’una valor plàstica i d’una novetat de concepció, que no han estat pas suficientment apreciades pel públic, exposa ara deu pintures i un apunt, que donen idea de la seva prodigalitat i del seu polifacetisme. Destaquem «Paisatge Pont Nou», dramàtic i evocador, els dos bodegons, ben realitzats encara que molt diversos i el «Retrat» potser monstruós de dimensions, però bo de factura. El nu és, al nostre entendre, poc personal. A remarcar, una varietat de tendències i una vacil·lació en la realització de les obres, que palesen la desorientació que sofreix el pintor. Cal centrar-se i cercar la unitat. Un cop obtingut això, hom es personalitza.

Altrament, seria lamentable, puix que en Estanislau Vilajosana hi ha pasta de bon pintor.

Josep Jubells exposa uns pastells ben resolts. Potser el joc cromàtic, una mica massa violent. L’auto retrat és de proporcions excessivament gegantines. Un dels bodegons, no recordem el número, és remarcable. Amb tot, ens plauria veure’l pintant a l’oli. Esperem que així serà.

Joaquim Adam té una forma de dibuix una mica encartonada. Hi té un bodegó de la vella escola, que fa la seva impressió.

Joan Balaguer està estancat. No va endavant ni endarrera. Ens plauen molt, però, els seus apunts.

Evarist Basiana hi aporta uns paisatges, vius de color, però que no acaben de fer el pes. En canvi els punts no dissonen pas del nom de llur autor.

Josep M. Cantarell i Josep Torrent, completen discretament l’exposició.

Rebin la nostra enhorabona els joves de la «Penya Art». Per la nostra part farem tot el que podrem per ajudar los a prosseguir en la seva tasca o, gairebé, en el seu apostolat. En el demés, els senyors benestants de Manresa tenen la paraula.

J. AMAT I PINIELLA

“Amics del Teatre”

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 17-5-1934)

Heus ací una producció del teatre espanyol que mereix ésser remarcada. En mig de la mediocritat dels autors castellans que assorteixen avui l’escena castellana, Serrano Anguita es destaca, no solament pels seus coneixements teatrals, sinó també pel zel a cercar temes vitals que donin a les seves obres un batec d’inquietud, d’emoció i d’actualitat.

En «El río dormido», com en altres obres d’ell, ha plantejat, amb tota la seva cruesa, la gran tragèdia que està passant avui la rància aristocràcia espanyola. Un estament que no coneix el que és treballar, que s’ha passat la vida a les penyes i als clubs, vivint folgadament de les rendes d’unes finques que treballen uns altres. La transformació social que estem passant ha fet que aquests s’hagin cregut amb uns drets –no importa ací, si amb raó o sense– que perjudicaven fonamentalment els interessos dels propietaris, els quals han quedat sense béns i el que és més greu, sense la força de voluntat per a portar en endavant una vida d’activitat i de treball. Solament els han restat uns títols i uns prejudicis antiquats que ja no serveixen per res.

Serrano Anguita ens presenta en la seva obra, com els familiars i l’administrador, empenyen a un marquès en aquesta situació, en la persona del seu fill, a deixar-se portar pels nous corrents de la societat, a fer ratlla al passat que no pot tornar i a acceptar un estat de coses, que no deixa d’ésser ric de possibilitats, si en el seu sí es treballa i s’actua d’acord amb les exigències de la nostra època.

Una obra, doncs, de combat contra l’absentisme dels grans propietaris, no tractat com des d’un pamflet o d’una obra de teorització social, sinó des d’un punt de vista humaníssim i fidel. És un retrat, molt reeixit, d’un estament que no deixa de tenir el seu paper en el concert de les classes socials que avui conviuen en el nostre país. No és per això solament, que creiem interessant l’obra de Serrano Anguita, sinó també pels seus valors teatrals. Un ambient molt ben observat –tant en allò que voreja el ridícul com en allò que atany la normalitat sentimental–, uns caràcters molt ben estargits –sobretot el de Calero–, un diàleg agut i fi i una contextura de situacions molt intel·ligent.

Quant a la companyia, que va interpretar l’obra sense caldre-li apuntador, no podríem fer l’elogi d’algun dels seus components sense menystenir els altres. Tots, per un igual, excel·liren en llurs rols respectius. La presentació –decorat i vestuari–, encertadíssima.

El públic, com sempre nombrós, aplaudí l’obra amb un entusiasme sense regateigs.

La nostra enhorabona als «Amics del Teatre».

J. A. i P.

Ahir al Kursaal

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 19-5-1934)

Els cosacs del Don, que dirigeix Serge Jaroff, va actuar ahir nit al Kursaal.

Un conjunt de veus, sotmeses a una disciplina fèrria, a una matització perfecta i oferint una compenetració absoluta. Això fa que les obres que canten, siguin un model d’execució, a l’ensems que expressades amb un fervor gairebé místic. Tant les composicions religioses com les de caràcter popular ens produïren per aquests dos motius, una profunda impressió. Una gran seguretat en cadascuna de les cordes i una plenitud harmònica, com poques vegades havíem sentit en grups d’aquesta naturalesa.

L’incomprensible, però, és l’escassetat de públic que hi va assistir.

Llevat dels seients més populars en els quals hi havia un públic entès i entusiasta, l’aspecte del teatre era desolador. ¿És que no hi ha res a fer amb el nostre públic? ¿On eren tots aquells senyors que es diuen tan amants de l’art i que foren capaços d’omplir el teatre cada vegada que fou representada aquella gran porqueria en vers, que es titulava «El divino impaciente»? ¿On eren aquells que van riure tan amb la enorme bajanada de «La Camisa de la Pompadour»? No podran al·legar el preu. Hauran de confessar forçosament l’atròfia de la seva mentalitat.

Amb tot, els pocs que érem vam aplaudir frenèticament i premiàrem en tot el que ens fou possible, la tasca del formidable conjunt choral dels Cosacs del Don.

A.

Al marge d’una qüestió candent

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 2-6-1934)

Feia temps que teníem el propòsit de parlar d’aquesta qüestió. Ens hem decidit a fer-ho avui, quan sembla que l’acompliment de les disposicions estatuàries i constitucionals  en aquesta matèria, ha provocat la dimissió d’un ministre tan immens com el senyor Cid i qui sap si àdhuc la de tot el Govern. En el moment d’escriure aquestes ratlles deu tenir lloc al Parlament espanyol un debat transcendentalíssim i, segurament agitat, si es té present la decissió de la Generalitat de posar en vigència l’acord de la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis, segons el qual la radiodifusió com a instrument de cultura passa a dependre del Govern Autonòmic de Catalunya. Això vol dir que no podíem trobar una ocasió tan propícia per parlar de la deplorable situació de la ràdio a Catalunya, ensems que del remei que caldria aplicar-hi urgentment, a profit del nostre prestigi nacional.

No ens referim a Ràdio Associació. Dintre la modèstia de les seves possibilitats, ens cal reconèixer que aquesta emissora va fent amb tota la bona voluntat. Parlen tothora en català i mantenen un digne en totes les seves activitats.

Ràdio Barcelona, però, ja és tota una altra cosa. És segons s’autoqualifiquen «la primera emissora de Catalunya». Ara que aquesta és una Catalunya pintorescament bilingüe, despullada de totes les característiques nacionals. Si un estranger, posem per cas, en escoltar la ràdio algun dia topa amb la nostra «primera emissora» i, per desgràcia seva, entén la barreja lingüística que s’hi parla, no ens negareu que ha de treure un pobre concepte del nostre nivell de cultura i de gust, per tal com aquest hauria de reflexionar-s’hi. Els seus programes són tots per un igual. Ratxes d’anuncis, cridaners interminables i poca soltes, alternant amb discos també anunciadors de sastreries i perruqueries que són la idiotesa per antonomàsia, i amb acudits dels locutors, que fan gala del seu plebeisme de ventrílocs fracassats. De tant en tant, algun disc que paga la pena, però que enmig d’una manca tal de sentit i de bon gust, sembla ans bé una profanació.

Una de les coses més revoltants d’aquesta emissora és que amb l’excusa de la beneficència (que ja estaria bé si no tingués un doble fons netament comercial) s’empri el micròfon per alçar a una categoria de símbol a un tal Toresky, desitjós de satisfer  una vanitat personal que ha culminat amb la insinuació (que ha repetit  diverses vegades) demanant que li construeixin una font al bell mig de la plaça Catalunya. Posats a fer no estaria malament que hom li aixequés un monument com el de Colom!

Un amic nostre, faceciós com ell sol ens explicava dies enrera com d’ençà la instal·lació d’aparells de ràdio als hospitals i assils, s’ha observat un augment del percentatge de mortalitat. Són –aclaria– els que s’han mort de fàstic! I la realitat és que hi ha una massa de ràdio oients que escolta diàriament les emissores de Ràdio Barcelona, per als quals les xavacaneries dels seus locutors constitueixen tot un aliment espiritual. Aquest tòxic constant ha de produir fatalment la mort intel·lectual d’un sector força important de catalans.

És per això que ens alegrem de l’actitud valenta i decidida del Govern de la Generalitat en aquesta qüestió. L’Estat espanyol ha demostrat la seva inèpcia per a portar la nostra radiodifusió al lloc que es mereix. La Generalitat ha de controlar de ben aprop d’ací en endavant les activitats de la nostra «primera emissora». Sabem que una ponència integrada de persones solvents està estudiant un Estatut de la Ràdio. Limitació d’anuncis, una obra benèfica més austera, una amenitat més culta, un catalanisme més insubornable i sense mediatitzacions bilingüistes i una direcció en una direcció en la programació més ben orientada. Encara que per aconseguir això calgui una protecció econòmica per part de la Generalitat. Si més no, que ens poguem presentar davant del món sencer com a posseïdors d’una emissora digna de la Catalunya autònoma i renaixent.

J. AMAT I PINIELLA

Una il·lusió de Gaziel

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 9-6-1934)

El nacionalisme reivindicatiu, la consciència de poble apte per regir els propis destins, és un sentiment que neix i es genera en un sector d’una certa formació cultural i espiritual, per a introduir-se més tard a tota la massa del poble, així que cristal·litza en unes realitats concretes. Aquest és un fenomen universal, del qual podríem citar-ne molts casos exemplars.

La trajectòria històrica del catalanisme, no constitueix pas una excepció d’aquesta norma gairebé general.

Observeu, sinó, com el partit polític que en els inicis del catalanisme, aglutinava la força més important d’aquest sentiment, estava integrat, gairebé en la seva totalitat, per persones d’una posició benestant, que són els que llavors gaudien d’un nivell mitjà de cultura més elevat. El catalanisme tenia exclusivament un caràcter polític i sentimental, i una ideologia perfectament abstracte. És per això, que les masses obreres i camperoles no podien sentir-s’hi atretes. En el si del partit catalanista hi veien únicament el patró o el propietari. Hi veien el partit que propugnava per una llibertat nacional que no era pas una concreció de les llibertats individuals, que no era pas la garantia d’una situació més justa i equitativa. I no podent ésser catalanistes fins arribaven a oblidar-se de la seva condició de catalans. Aquesta posició dramàtica de les classes modestes va resoldre’s en produir-se el catalanisme d’esquerra, que volia donar un contingut social al nacionalisme català i que amb l’adveniment de la República ha pogut realitzar el seu propòsit. Macià, amb l’única arma d’un prestigi personal obtingut a còpia de sacrificis i d’austeritat, va saber obrar el prodigi. Avui, l’Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb altres partits que han obeït a una mateixa necessitat històrica, no fa més que seguir la ruta que li assenyalà Macià en tres anys d’actuació pública.

Desapareguda la barrera de l’aprensió, que era l’única que obstaculitzava l’entrada de les masses obreres de Catalunya al catalanisme, les coses han pres tot un altre tombant. El nostre nacionalisme en totalitzar-se, en matisar-se de tendències polítiques, ha passat a constituir una nova concepció de l’Estat, amb  més eficiència pràctica que no pas quan no depassava la tribuna del teoritzant o el llibre de l’elocubrador. Ha arribat àdhuc a posar en perill tota la concepció castellanista de l’Estat. I si no ha aconseguit els seus propòsits (la qual consecució sembla ésser cada dia més llunyana) ha estat perquè el catalanisme ha perdut la seva condició de totalitari.

En un cas ben clar: en concretar-se el contingut de justícia social del catalanisme, en unes formes jurídiques que han estat dictades pel Parlament català, s’han lesionat els interessos d’aquelles persones acabades que havien senyalat, en un temps el primers passos del catalanisme i que ara romanien arraconats, perquè el seu catalanisme abstracte havia estat superat per una ideologia, més d’acord amb les inquietuds del nostre temps. I bo i reconeixent la inutilitats present d’aquest catalanisme, han decidit prescindir-ne en absolut i deixar que abans que tota altra cosa, prevalgués en ells la condició de persona acabalada que defensa uns interessos. El patrimoni els ha fet renegar de la Pàtria. A més hi ha un altre fet prou interessant per a consignar-lo. L’adscripció a aquest sector, d’un nucli de personatges que ni tan solament s’han sentit mai catalans, i que ara si a tots plegats els lliga alguna cosa és una mera solidaritat d’interessos.

Heus ací per on el partit que havia guiat el catalanisme en la primera rampa del seu camí prou llarg i dificultós, s’ha convertit, en els moments presents, en l’única força anti catalana que avui té vida a Catalunya. Ens hem d’acostumar a negar li la seva condició catalanista. Ni que vingui un penediment. El mal que ens ha fet ha estat massa gros. I si ens cal refer el sentit totalitari, que a la llarga ens ha de fer triomfar, és a dir, si ens cal trobar un partit de dreta, però abans que de dreta català, no hi ha dubte que aquest serà Unió Democràtica de Catalunya que ha sabut no caure en la vergonya d’una claudicació i d’una traïdoria.

***

Ens ha suggerit aquest comentari, les paraules de Gaziel (el cronista de cada divendres a «La Vanguardia»), en les quals demana un punt final a les baralles intestines entre els catalans i propugna per la creació d’un front nacional per tal de lluitar contra l’esperit castellanista i unitari que, tan violentment, fa reaccionar els homes de Madrid.

¿Vol Gaziel que fem les paus amb el partit que ha obert les portes de Catalunya a la voracitat dels anti catalans? ¿Hem de fer bracet amb un partit que aprofita totes les ocasions per sabotejar l’autonomia? ¿Hem d’establir diàleg amb aquells que el defugen, en l’únic lloc on és viable, en el Parlament català? ¿Cal anar d’acord amb aquell partit que, així que s’ha fet una mica de justícia social, ja s’espanta i davant dels interessos que creu perjudicats, ja no es recorda del seu pretès patriotisme?

No creiem que calgui una contestació. Es poden establir fronts nacionals prescindint de colors polítics (que davant el suprem interès de la Pàtria no són res), quan el comú denominador de tots és precisament el patriotisme. Si no és així no hi ha entesa possible. I si el, per tants conceptes, admirat Gaziel entén una altra cosa, el creurem víctima d’una il·lusió que no s’adiu gens a la seva fama de bon observador de les realitats polítiques.

J. AMAT I PINIELLA

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 2-7-1934)

Arreu de Catalunya s’ha iniciat una ofensiva seriosa contra l’epidèmia dels films «doblats» en castellà. Sebastià Gasch, que està portant a cap una campanya activa i solvent contra aquesta profanació del cinema, ens en dóna compte, de tant en tant, des de les planes de «Mirador». Nosaltres n’hem parlat diverses vegades, però davant de la inutilitat dels nostres modestos esforços, no solament hem optat per esperar temps millors, sinó que fins i tot hem abandonat aquesta secció adés periòdica. Davant, però, de l’espectacle lamentable de diumenge passat en vuit,  al Kursaal, ens hem decidit tornar a la càrrega. Serem breus i concisos per no haver de repetir conceptes prou coneguts de tothom.

L’empresa llença al públic uns programes carregats d’adjectius, en el qual s’anuncia la projecció d’«El poder i la glòria». Film presentat a Barcelona, diuen pel prestigiós, etc., etc., setmanari «Mirador». És fals. «Mirador» va projectar la còpia original i no la parlada (això és un dir) en castellà. L’empressari imbuït de l’equivocada creença que el públic exigeix les versions doblades, ja somia en un ple a vessar. Decepció! La sala és gairebé buida. Una tercera part de l’entrada: els habituals de cada festa. Aquells que s’havien de sentir atrets per l’advertència que el film era en castellà, se n’han a anat a un altre espectacle. Comença la projecció del film. A uns actors immillorables se’ls ha enganxat unes veus estridents i emborbollades, completament incomprensibles. Molts espectadors enutjats i avorrits, surten abans d’acabar. «No ho entenem. Ens ha agradat més l’altre film. Si més no, l’hem entès!», diuen sense excepció. ¿És que aquells que, segons els empressaris, exigeixen films doblats, l’haurien comprés millor.

No hi ha dubte que d’anar-hi s’hi haurien fastiguejat més que no pas els que no saben anar enlloc més que al cinema.

Això demostra plenament que el públic no solament no demana dobles, sinó que els rebutja. Creure altra cosa és ésser víctima d’una il·lusió o d’un entossudiment. Els que disfruten amb el cinema no fan distincions: hi van tant si parlen en castellà com en xinès. Aquells als quals el cinema non els fa ni fred ni calor, l’anunci d’un film doblat no els apassiona. Cal, doncs, que els empresaris facin un petit esforç per  tal de sortir del seu equívoc. El públic no mira si els films són doblats o no. Té en compte altres coses: si l’estrella és rutilant, si el galant és simpàtic, si la «reclame» és suggestiva i fins molts, per sort, si l’obra té alguna cosa d’artísticament interessant.

Més ben dit, creiem que a no tardar gaire, l’anunci del doblatge arribarà a ésser contraproduent. El públic, encara que sigui el diumenge, també vol entendre les coses, desig ben humà, però inabastable si es tracta d’una pel·lícula en castellà. Si aquests arguments no són prou clars i persuasius ja no sabríem que més fer-hi. És a dir, ens limitaríem a demanar un parell de favors per aquest sector –que els caldrà reconèixer prou nombrós– que odia el doblatge. No és exagerar!

Primer: que cada empresa destini els dies en què sap que la seva sala és menys concorreguda –el dilluns del Kursaal i els dissabtes de l’Olympia, per exemple– a projectar les versions originals d’aquells films que els altres dies exibeixi doblats.

Segon: que les represes que pensin presentar aquest estiu, siguin totes elles en les versions originals.

Creguin-nos, senyors empressaris, que si ens atorguen aquestes dues gràcies hi haurà una pila de cinòfils que els en restaran pregonament agraïts. I si per aconseguir-ho els cal el nostre ajut, manin i disposin.

J. AMAT I PINIELLA

L’escena catalana

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 28-1-1935)

Estem segurs que si fos possible veure amuntegat tot el paper que s’ha arribar a embrutar per tal d’escatir si el teatre està en crisi o no hi està, per a posar-ne en clar les causes i treure’n les conseqüències, quedaríem admirats de l’alçada de la pila. Periòdicament, de molt temps ençà, surt el comentarista des de les columnes de qualsevulla publicació, i posa el tema sobre la taula. Sobretot i diria paradoxalment, en el clos de la nostra vida teatral, en realitat tan migrada, la polèmica ha arribat ben sovint a termes apassionadors.

Avui, s’escau que és a nosaltres que ens ve a tomb de parlar de la qüestió, encara que la nostra modèstia ja ens dóna la fermança que no tindrem gaires contradictors. El desenvolupament que està tenint la temporada de teatre subvencionat al Poliorama, ens n’ofereix l’avinentesa.

Observem que dues de les obres representades fins ara, han tingut l’exclusiva de sostenir-se al cartell: «Madame» de Lluís Elies i «Els homes forts» d’Albert Piera. Dos autors nous de trinca, han tingut la virtut d’atraure al teatre un públic excepcionalment nombrós, cosa que molts noms ja consagrats eren impotents d’aconseguir feia temps.

No indica això que una de les causes primordials de la crisi del teatre, era la manca d’autors que renovessin una mica l’aire de la nostra escena? No tinc el gust de conèixer cap de les dues obres esmentades, però segons referències que em mereixen crèdit, ambdós autors han volgut fer teatre popular, han volgut fer riure, fer emocionar, fer divertir i fer reaccionar grans masses de públic, amb unes obretes sense res de transcendental, però ben escrites i ben pensades. Si han reeixit o no, ho diu prou clarament l’èxit que han obtingut. El públic ha començat a trobar un gust en aquest teatre, i això és començar un bon camí. Uns autors han ofert llurs obres a un gros públic i aquest les ha acceptades. Al capdavall és el gros públic el que anant al teatre ha de salvar lo de la crisi.

Ens apar tan lògic i tan obvi tot això, que no podem comprendre l’actitud d’alguns crítics, membres de capelletes literàries, sempre fatals en cledes espirituals, limitades com la catalana, els quals davant d’«Els homes forts», no s’han pogut estar de rebaixar-la fins abaix de tot i de trobar li tots el defectes imaginable. Potser sí que en té de defectes. Però hi ha defectes que en virtut d’una missió global de tanta transcendència com té el teatre català d’avui, tenint en compte que cal cercar l’acostament a l’escena catalana d’un públic heterogeni i ampli, però també constant, hi ha defectes doncs, que a voltes no són més que qualitats. El públic vol reaccions fàcils, vol el bo i el dolent, etc. Doncs, cal fer-li aquestes concessions, sempre que es sostingui aquell to discret i mitjà, separat per un abisme de la vulgaritat de safareig de certs autors, que es diuen «populars» i no són més que analfabets que mercadegen amb l’analfabetisme.

Aquesta discreció, aquest gust mitjà, aquesta facilitat elegant, són per exemple les qualitats que sostenen el teatre francès d’avui. I són també aquestes qualitats les que eduquen i formen, a pleret però d’una manera segura i constant, la intel·ligència col·lectiva d’aquell gros públic que s’ha acostumat a anar al teatre, fins a fer lo apte per acceptar obres de vàlua evident, obres atrevides, obres avançades i renovadores, les quals altrament es troben mancades d’escalf i de comprensió, per no estar a l’abast del públic que les va a veure. Aquest teatre autènticament popular té, doncs, una doble missió: reanimar la nostra escena, tot acostant li un públic vast i fervent, i formar espiritualment aquest públic bo i allunyant-lo de la mentalitat «paral·leliena» per a conduir-ne una «élite», que no trigaria a formar-se, envers el teatre de qualitat i de significació realment positiva, envers el teatre de càmera, que no podríem dir-ne.

Entenem que les edificacions no poden començar-se pel terrat. I el teatre català no és més que una edificació, en la qual tots els catalans de cor hem de posar-hi tota la cura i tot l’entusiasme, per tal com és una branca fonamental de la cultura nacional. I cal que d’aquesta fervor, en participin els artesans –els autors–, els quals l’encarrilin a copsar la gran importància que en l’art de l’edificació tenen els fonaments.

Qui sap si aleshores ens caldria parlar tan sovint de crisi de teatre?

J. AMAT

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 22-2-1935)

Era realment insòlit que les cases cinematogràfiques americanes, que comencen a trobar escassetat de temes nous per a dur a la pantalla, no s’haguessin adonat encara de les moltes possibilitats cinematogràfiques de l’obra de Stevenson «L’Illa del Tresor»». Tema de moltes possibilitats, diem, per tal com la gran quantitat d’acció que l’obra conté era pasta per a infondre al film que se’n treiés, aquell ritme viu i avassallador que és consubstancial al cinema fins al punt de fer-ne l’art peculiar del nostre segle. Per altra part, l’obra de Stevenson s’adapta d’una manera general als gustos de tots els públics, però d’una manera especial del públic americà, el qual es troba en un estat d’adolescència molt semblant al del públic jovenívol, al qual va destinada la deliciosa obreta de l’autor del «Dr. Jeckyll i Mr. Hyde».

Finalment, la Metro, ha encarregat al director Víctor Fleming l’adaptació al cinema de «L’Illa del Tresor». Fleming ha escollit per intèrprets un grapat de figures de primer pla: Wallace Beery, Jackie Cooper, Otto Kruger, Lewis Stone, Lionel Barrymore, etc.; i, sobretot, ha pogut disposar de les arques de la casa productora per a fer una reconstrucció de l’ambient de l’època i dels escenaris que havien de fer fons a l’acció, que valen realment la pena de veure. Aquell «Hispaniola» bellíssim, perfecte i fotogènic, que un bon «cameraman» ha sabut valorar degudament amb una sèrie de fotografies magnífiques; la primera passejada de Jim Hawkins per l’illa, que apareix als seus ulls meravellats, com una mena de paradís, tanta és la frondositat de la vegetació i l’exuberància de la fauna; el recrutament del personal a la taverna, cau de tota la millor genteta del país. En fi: són innombrables els encerts i seria difícil reportar-los tots.

Però el que cal destacar és l’honradesa de Fleming en adaptar l’obra a la pantalla, puix que si bé la fidelitat no és absoluta (cosa que tampoc no seria possible, donades les diferències que van de la novel·la al cinema), no s’han fet els sacrilegis als quals ens tenen tan acostumats els americans. El curs de l’acció és seguit fidelment i les disparitats són gairebé únicament en els detalls i en els diàlegs.

Wallace Beery i Jackie Cooper, interpretant els rols de Silver i Hawkins respectivament, fan una labor inoblidable de matís i de gràcia. Lionel Barrymore, en el seu paper de capità Flint, embriac i irritable, Otto Kruger en el rol de Dr. Livesey, i Lewis Stone en el de capità del vaixell, secunden brillantment els primers actors esmentats.

L’empresa del Kursaal ha afegit una bona producció a la seva llista d’estrenes remarcables que porta feta aquesta temporada.

J. A. i P.

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 23-3-1935)

Un film de dibuixos animats en colors és una garantia per a un programa de cinema. Creiem haver-ho dit ja alguna altra vegada: ja en podem ésser de mal assaonats els plats forts d’una sessió de cinema, que si en l’endemig et projecten una «Silly Simphonie» de Walt Disney o una historieta acolorida de Max Feischer, ja no has perdut el temps. Aquell quart d’hora deliciós et pagarà l’entrada. Hem esmentat dos noms: Walt Disney i Max Fleischer. Per ara els dos únics dibuixants que s’han atrevit a llençar se de ple a l’acoloriment dels seus films. S’imposa, per tant, que establim un paral·lel, en esguard a l’obra global de cadascú. El primer és un gran creador d’humor, el segon ho és de fantasia. Ambdós, grans artistes en l’art del dibuix, amb la diferència que mentre Disney és un ninotaire agudíssim que atorga a les seves creacions una tendresa humana solament comparable amb la que vessa Chaplin (remarquem, per exemple, la gran tragèdia del gos Plutó), Fleischer és l’estilista impecable que tot usant d’una tècnica peculiar es permet freqüents evasions cap a una irrealitat o sobrerealitat imaginativa, autènticament evocadora.

Les historietes de «Mickey Mouse» són una traslació de les característiques més profundament humanes al món animal. Observeu, sinó, com en els films de Disney apareix sovint la dualitat dels bons i els dolents, diferenciació netament humana. Hi surt també el que està de sort i el que està de desgràcia. Hi veiem també transportats sentiments d’amor, de solidaritat, de revenja. Els animalons de Disney, en resum, viuen, es moren, reaccionen com si fossin homes. Aquesta transubstanciació li permet de realitzar una visió satírica dels defectes i les qualitats dels humans, sense haver-se de sortir d’un to amable i matisat de gràcia exquisida.

Els protagonistes de Max Fleischer, en canvi, tenen forma humana. Des de la famosa Betty Boop als personatges de «La caseta del molí» no s’ha sortit d’aquesta base antropòidea. ¿I això per què? Perquè el dibuixant de la Paramount en crear els seus films no es proposa altra cosa que fer unes elucubracions gràfiques en un món diríem fantasmagòric, l’únic ressort còmic de les quals és sempre la sorpresa de l’imprevist, i gairebé mai, una conseqüència de la «condició humana» dels personatges. Encara que sembli paradoxa Fleischer és menys humà que Disney. La humanitat de Fleischer no depassa la forma.

En els films de dibuixos acolorits veiem com mentre l’autor del «Mickey Mouse» no ha modificat la trajectòria iniciada amb les aventures d’aquest popular animaló, i per a ell el color té l’única missió d’enriquir amb un nou element visual i tècnic la bellesa de les historietes, Max Fleischer s’ha valgut del colorit per a deseixir-se del fantasisme desbordat i presentar contes d’infants en un to normal. Talment com s’acostés a Walt Disney, l’autor de Betty Boop s’està humanitzant.

Apart d’aquest aspecte, és remarcable l’avenç teòric que s’està experimentant en aquest gènere cinematogràfic. Cada dia descobrim noves tonalitats, la matisació del color és a cada producció més acurada i perfecta. Una delícia per a  l’esperit i per als ulls com els dibuixos acolorits, amb la seva sola presència avalora un programa. Llàstima que alguns siguin doblats d’una manera lamentable!

***

No podem acabar aquesta crònica sense recomanar als lectors que no deixin de veure el film «Visca Villa!» que es projecta a l’Olympia. Val la pena de debò!

En parlarem com es mereix en el nostre proper comentari.

J. A. I P.

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 30-3-1935)

Només ens cal seguir la història de les civilitzacions que s’han anat estalonant en el curs del temps, per a observar com és d’universal i de perenne el fenomen de plasmar pels mitjans artístics més expressius a l’ús de cada època i de cada poble, les gestes glorioses dels homes o de les col·lectivitats.

En la prehistòria, les grans fetes de caça eren perpetuades amb pintures rupestres a les parets de les coves. En ésser descoberta l’escriptura –com a mitjà expressiu, superior a les arts plàstiques– els poetes i els historiadors descriuen damunt de la pedra o del pergamí o, més tard, del paper, les heroicitats dels homes de llurs temps i de llurs pobles. Així es crea una èpica literària que permetrà a les generacions posteriors de conèixer les grandeses del passat, ric en experiències i en valors vitals.

Però, a temps nous, mitjans d’acord amb aquest novetat.

Modernament, el cinema és un mitjà expressiu que reuneix totes les valors evocatives de l’escriptura (dimensió en el temps) i de les arts plàstiques (dimensió en l’espai). En conseqüència, les grans gestes dels homes de les modernes civilitzacions, han d’ésser grafiades pel cinema. Altrament, s’exposen a una manca de sincronisme amb aquelles descobertes que el progrés posa a llur servei.

Amèrica –el nou continent, a desgrat de tot– s’ha adonat d’això. Ella no pot tenir una èpica literària, forjada a còpia d’anys i fins de segles, però valent-se del gran desenvolupament de la seva indústria cinematogràfica, està esforçant-se a crear una èpica filmada. La conquesta de l’Oest, tan sovintment cantada, l’enriquiment dels magnats de la indústria i de la borsa i fins a un cert punt el mateix «gangsterisme», són motius aptes per assolir el seu propòsit.

Rússia ha emprat també el cinema com a instrument de creació d’una nova èpica, que, més viva i apassionant, eclipsi tot un pretèrit que els cal superar.

Els ianquis ens han ofert amb «Viva Villa!» un cant a l’epopeia del redreçament de Mèxic, el seu país veí. Ho han fet amb amor i comprensió. Del bandit Pancho Villa, que va posar al servei d’un ideal de llibertat i de justícia la seva vida i el seu esforç, n’han tret una figura simbòlica molt aproximada a la que admiren i veneren aquells camperols mexicans que ell rescatà de l’esclavitud i de la tirania. Potser sí que amb la materialitat que prenen les figures en el cinema, esdevindrà difícil que Villa pugui passar a ésser en el successiu un heroi llegendari. Però qui sap si això, en definitiva, no és un avantatge. El reportar d’un home no solament les qualitats, sinó també els defectes, facilita, si més no, una comprensió intel·ligent i objectiva del passat. I d’això –reconegueu-ho! – no en surt gens mermada la transcendència del paper que l’home ha representat durant la seva vida. És clar que el temps no podrà esborrar mai de l’actuació de Villa, la seva crueltat, els seus mètodes guerrers en tants conceptes inhumans, però tampoc ningú no podrà dir mai que els procediments emprats pel tirà Porfirio Díaz no fossin molt pitjors, per tal com eren esgrimits des del lloc de govern. A una violència cal oposar una altra violència. Villa ho entengué així. ¿Qui podrà desmentir-lo si els fets li van donar la raó d’una forma prou contundent? Villa era un primitiu pujat en l’odi i en la passió per la revenja; era un analfabet sense altra formació que la de saber montar a cavall i disparar el revòlver. Tenia però un gran cor envers els seus companys de dissort i un amor tal vegada inconscient però apassionat per la seva terra, que ell personificava en el camperol oprimit i rebel. Aquest poble fou el que va veure en ell l’encarnació del cabdill. I el seguí d’una manera incondicionada en totes les aventures revolucionàries al crit de «Villa et necessita» i als sons de «La Cucaracha». Aquesta confiança cega els portà a la llarga al triomf. Mèxic recobrà Mèxic. Aquest país disfruta avui d’un règim de justícia social. El film «Viva Villa!» recordarà a les noves generacions mexicanes que fou Pancho qui en posà la primera pedra.

Jack Conway ha construït un film modèl·lic. Un ritme esbojarrat, constantment in crescendo, et capté l’atenció i t’obliga a participar en el goig de l’epopeia triomfal que descriu. Es fa difícil –saborejant aquest gran film– recordar per associació de records aquells altres bells exemplars d’èpica cinematogràfica: parlem de «El creuer Potemkin» i «Tempesta a l’Àsia».

Ha tingut també molta cura en els detalls d’ambientació, en la caracterització dels personatges en els moviments de multituds i a enriquir l’esquema històric i força fidel que ha seguit, d’escenes anecdòtiques molt ben emmarcades en el conjunt de l’obra. Els intèrprets són igualment bons. Villa no hauria pogut trobar un home que l’interpretés millor que Wallace Beery; el qual fa ací una de les seves més grans creacions. Suart Erwin, Fay Bray, Leo Carrillo, Donald Cook, etc…, secunden admirablement.

«Viva Villa!» ens fou projectat en la versió doblada en castellà. A desgrat que es veia en el doblatge un desig de fer ho més bé que en altres ocasions, lamentem sincerament que la millor pel·lícula d’aquesta temporada ens hagi estat sabotejada amb unes veus que fan el mateix que unes barbes postisses: nosa.

J. A. i P.

Coses de casa

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 6-4-1935)

Aquesta setmana no parlem de cinema en la nostra secció acostumada. Els films principals del diumenge passat eren doblats lamentablement. Els empressaris continuen fent gala de la seva manca de sentit. Ens limitarem a reproduir unes paraules de Sebastià Gasch al «Mirador» de dijous passat, parlant de l’aberració que significa el «doblatge» del film. «El sopar dels acusats» que es projecta aquests dies en un dels nostres locals d’espectacles. Heu-les ací:

«Parlem, primer que tot, d’un sabotatge de gruix. El doblatge d’«El sopar dels acusats» de W. S. Van Dyke. Aquest film pertany a un gènere fantasista, que podríem qualificar de lleuger, i en la filmació del qual els americans han esdevingut mestres. Precisament un crític parisenc acaba de constatar amb amargor que els francesos, campions tradicionals de la ironia i l’elegància, però incapaços de rodar altre gènere còmic que les bajanades de caserna, s’han deixat arrabassar pels americans aquesta fórmula cinematogràfica, que els pertanyia de dret a ells, al poble més espiritual de la terra.»

«Doncs bé: la distribuïdora d’aquesta pel·lícula, amb una sang freda impressionant, no ha vacil·lat a sabotejar-la escandalosament ni a ofendre els seus artistes, tot i privant-los de la veu, el seu mitjà d’expressió més ric i més matisat. És inqualificable. Si hi ha films indoblables, aquest, «El sopar dels acusats», tot finor i subtileses, n’és un. Aquelles veus de William Powell i Myrna Loy, que eren una de les armes expressives més poderoses del film, han estat criminalment escamotejades i reemplaçades per les d’un actor del cinquè ordre. Aquell taral·larejar finíssim i en sordina de Powell, quan oferia cocktails sobre una safata als seus invitats, s’ha convertit en uns brams d’ase tan estentoris que desmentint l’adagi pugen al cel.»

No seria possible que els senyors empressaris manresans procuressin donar-nos les versions originals dels films? És que ens volen fer creure que la gent no aniria a veure’ls? Haurem d’insistir sobre aquest tema, que dissortadament per a nosaltres no està pas esgotat.

A.

Divagacions

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 13-4-1935)

Estava apunt de fer tres anys –pobreta!– quan va ésser víctima de la desgràcia. Un accident, un descuit. Va quedar greument ferida. Els metges prou hi van córrer per a prodigar-li intervencions quirúrgiques. Davant, però de l’estat desesperat en què es trobava la petita van haver-ho de deixar córrer. L’haurien acabada de matar. Es limitaren a fer una mar de lamentacions i d’esgarips. Alguns arribaren a esquinçar-se les vestidures. Si no haguessin estat totxos de mena, tal vegada haurien pogut prevenir la dissort. Però…

Era una nena de naturalesa malaltissa. Havia entrat a la vida sense les reserves i la virior necessàries per a fer-s’hi pas. Els pares, els veïns i els coneguts, en lloc de sagnar-la en salut, es lliuraren a les expansions joioses naturals, davant d’un infantament que havia estat relativament fàcil i en llurs alegrois no s’adonaren que en la complexió del nadó hi havia algun òrgan que requeria una cura i una atenció especials. L’infant somreia, tothom li feia afalacs; allò era un bé de Déu de goig. Els que, recelosos, feien observacions al volt d’aquell defecte de naixença, eren titllats de temorencs o de maniàtics que no pretenien sinó desarticular una eufòria, que feia lluir els ulls d’una col·lectivitat immensa d’homes i dones.

Un dia, però, aquella malura incipient anà prenent proporcions alarmants. Cap al tard, una vesprada no mancada d’emocions, sobrevingué l’atac. L’estat de la petita malalta era alarmant. Va sorprendre; ningú no s’ho acabava de creure… Fou un cop dur, un sotrac d’aquells que es recorden. Era a mitjans de novembre, quan el fred tot just inicia la seva campanya anual. La malaltia, tanmateix, no tenia un procés ràpid. Afectava el sistema nerviós i durant una llarga temporada sumia el pacient en un estat de semi-catalèpsia, impossibilitant-lo per a quelsevulla acció.

Els doctors, els pares, el veïns i els coneguts tingueren ocasió sobrada per a poder lamentar-se de llur imprevició culposa. S’havien refiat d’unes apariències enganyoses. Calia intentar quelcom. Bons d’ells mateixos, no podien veure amb indiferència l’estat deplorable en què es trobava la jove malalta. Se’ls partia el cor de tanta dolor. La joia i el somrís havien desaparegut de llurs cors i de llurs rostres. Allò era no viure…

Hi havia un procediment heroic a salvar aquell ésser tan malparat. Si reeixia bé: però si per desgràcia sortia malament, aleshores aquell estat d’absència i d’inacció es convertiria en una catalèpsia total o tal vegada representava la mort. Era, doncs, una intervenció quirúrgica delicadíssima. ¿Era oportú i convenient intentar un va-i-tot de tanta responsabilitat? S’ho rumiaren molt. Durant mesos i mesos estudiaren atents els pros i contres d’una tal intervenció. Finalment es decidiren, a pesar de l’oposició d’una quants, que per tota raó aportaven uns recels i uns temors, més no cap solució concreta al cas. Els doctors es posaren una bata sortint de bugada i esmolaren els bisturís i els aparells que semblava que calien. Els parents i els amics es contenien l’alè. Foren uns moments d’emoció. Centenars de cors batien adeleradament. Un desig era unànime… però no es vegé acomplert. La cirurgia havia fallat. L’octubre començava a pelar les arbredes; la tardor entristia els esperits…

L’infant dissortat lluità uns dies entre la vida i la mort. Es salvà, finalment, però el seu estat més deplorable que abans, motiva la pena de tots aquells que tant l’estimaven. Segons, però les darreres descobertes de la ciència, hi ha encara una darrera probabilitat de salvar la bonica nena, avui mig amortallada en un silenci veí de la mort. Només la vinguda d’una primavera, d’un abril resplandent i abrivat, d’una florida esponerosa, d’una eclosió magnificient de la natura que es desvetlla, podria obrar tal prodigi. Que fossin tantes les flors que s’esbadallessin, que els ulls de la dissortada minyona no poguessin eludir d’imitar-les. Que el vent les movés tant, les branques dels arbres, que el cos frèvol i jovençà no pogués romandre en la seva passivitat morent.

Cal creure en un ciència tan esperançadora i benèvola, diem nosaltres. Però cal sobretot que si es produeix el revenir de la malalta, els doctors, els pares i els veïns no s’oblidin en llur nova joia, del desconsol que hauran passat, ni de les amargueses produïdes d’aquell novembre ençà per la seva negligència.

Avui diem in memorian, sí; però a les envistes d’una renaixença fructífera i abellidora, que no costa gaire d’endevinar propera.

Text d’un peu de foto amb la fotografia de Joan Selves: JOAN SELVES I CARNER. El plorat amic, traspassat fa prop d’un any, que fou el primer Alcalde de la República a Manresa

J. A. I P.

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 20-4-1935)

Fins fa poc, els mitjans d’expressió més eficients per a fer sentir, a grans sectors d’opinió, el batec de les qüestions més transcendentals de la vida col·lectiva i fins individual, eren la lletra impresa i la tribuna pública. (El teatre és com un sistema mixt entre ambdós). Modernament, la ràdio i el cinema han superat la popularitat dels vells procediments. Per tots els racons més amagats d’aquest món arriba la ràdio. El cinema com a llenguatge universal que és no coneix el sentit de les fronteres i atreu el fervor de les grans masses de públic. A les darreries del cinema mut, que és quan el nomenat setè art assoleix la seva maduresa tècnica (la seva “facilitat de paraula”, podríem dir-ne), els productors comencen a comprendre les grandioses possibilitats que conté per a ésser posat al servei d’unes finalitats político-socials determinades. Els soviets empren el cinema com un mitjà de propaganda més. A la URSS el film passa a ésser l’instrument d’una apologètica oficial de l’estatisme moscovita.

Les empreses americanes no han pogut romandre indiferents al valor social que enclou el cinema. I si bé no s’han hagut de moure dintre d’una òrbita delimitada per l’Estat com els russos, s’han posat al servei d’unes idees amb les quals han cregut interpretar el sentit nacional ianqui, realitzat ja, unes vegades, o en camí de realitzar-se altres. De l’adveniment de Roosevelt al poder ençà, hem vist com alguna productora de Hollywood –especialment la Warner First– , no ha titubejat a llançar-se plenament a plasmar en les bandes de cel·luloide tots aquells problemes polítics i socials que, al sentir del públic, els nous corrents rooseveltians han de solucionar.

“Jo sóc un fugitiu”, “Esclaus de la terra”, “Massacre”, “La vida comença” i tants altres títols que ara no recordem, proven la nostra afirmació.

Temes d’un interès vital per al país han estat plantejats en els films esmentats. Cadascun d’ells ha aixecat una gran polseguera de discussions i de polèmiques entre els, avui no gaire tranquils, nebots de l’oncle Sam. L’americanisme ha trobat finalment en el cinema un bon mitjà per a definir-se i concretar-se en unes solucions a cadascun dels problemes que té plantejats, en l’etapa actual de la seva història nacional, tan difusa fins fa poc.

La norma general seguida en aquesta nova modalitat de pel·lícules és: explanar la qüestió amb tota la seva cruesa, clavar el bisturí sobre el tumor sense gaire contemplacions, sense fals pudor, amb notable franquesa; després cercar el remei guaridor que tindrà a més la virtut d’apaivagar la subversió moral produïda per la part expositiva. És a dir; protestar violentment i després encarrilar la protesta en un sentit reformista però moderat i conservador. Aportar unes suggerències a l’Estat, sense que aquest pugui ressentir-se’n gens en la seva seguretat. Val a dir, que aquesta, si més no, és una forma intel·ligent de quedar bé.

Diumenge passat es projectà al Kursaal, el film d’Archie Mayo, de la casa Warner, titulat “Pel mal camí” i interpretat pel dinàmic James Cagney i un estol d’infants admirables. Aquest film pertany a la sèries que comentem. Planteja la qüestió dels correccionals infantils, en els quals, degut al rigor inhumà i antieducatiu que hi impera, en lloc de redreçar la naturalesa inclinada a la delinqüència dels infants que hi són reclosos, acaba de deformar-la i pervertir-la. Un pispa en sortirà fet un pistoler. Un perdulari es veurà convertit en assassí. ¿Com solucionar el problema? Humanitzant el règim, inculcant en l’esperit mal·leable de l’infant uns sentiments de civisme, de justícia, d’amor; fer que l’educador no sigui el tirà que esgrimeix un fuet, sinó un germà gran dels reclosos sense altres armes que l’amor i la comprensió.

Moltes coses podríem dir d’aquest film importantíssim, però acabem l’espai. Ben realitzat, excel·lentment interpretat i contenint de cap a peus un fons humà insubornable. Però volem remarcar especialment la traça d’Archie Mayo a moure el curs de les escenes a un ritme engrescador. No n’ha tingut prou amb la riquesa evocativa intrínseca del tema. Li ha calgut un sub-tema (el de la putrefacció de la política americana) per anar omplint aquelles llacunes que li quedaven en l’acció principal. I li ha calgut també un actor de la mobilitat de Cagney –americà cent per cent– el qual omple per ell sol tota la pantalla.

Un film remarcable, que l’empresa ha tingut l’encert de presentar-nos en la versió original anglesa. La qual cosa li agraïm.

J. A. i P.

Un gramàtic: A. Invers I Pi

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 4-5-1935)

No pretenc pas fer cap descobriment en dir que els sistemes pedagògics, seguits en aquest país, són per regla general la cosa més inconsistent i més olla que es pugui arribar a concebre. La raó no compte; de la rutina no n’ha fet una deïtat. No és tampoc gaire difícil trobar el culpable de tals irregularitats. El centralisme espanyol en imposar el castellà com a idioma oficial a Catalunya ha assolit la «glòria» de fer dels catalans unes persones, la majoria de les quals no poden escriure una carta en un català si més no acceptable, ni –això és el més curiós– en castellà. I no solament aquell home de família modesta que, de molt jovenet, ha de substituir el banc de l’escola pel del taller, sinó àdhuc molts dels que cursen estudis, arriben a exercir les professions dites liberals, i escriuen o en un català que no es pot mirar o en un castellà, tal vegada ortogràficament correcte, però d’un so fals i un si és no és emfàtic i ridícul.

¿I per què tot això?

El mal ve de lluny. Com voleu, per exemple, que no esdevingui anàrquica la formació idiomàtica d’un infant, si als cinc o sis anys, p. e., es troba amb el fet paradoxal que d’allò sobre on menja, a casa en diuen «taula» i al col·legi «mesa»?

A l’infant li cal una base d’expressió estable per a bastir-hi damunt la construcció de la seva formació. Una base, diem; no dues. Que l’educació que rebi dels pares i la que obtingui dels mestres no siguin contraposades. I l’infant que ha nascut a Catalunya, que ha pronunciat les seves primeres paraules en català, té dret a formar-se en aquest idioma, a aprendre’l bé, gramaticalment, i sigui arrencant d’ací que pugui extendre el seus idiomes que puguin convenir-li. La gramàtica és agradable d’aprendre si et serveix per a descobrir el com i el per què parles de la manera com ho fas. En canvi si té per objecte saber per què parlen en castellà uns senyors que han nascut a Castella o en francès uns que són de París, ja no interessa. L’infant ha d’aprendre la gramàtica que li és pròpia, i els coneixements que n’obtingui, aplicar-los a l’estudi de les altres llengües que li plaguin o li calguin.

I això, que tan senzill sembla, encara no ho han pogut entendre els unitaristes espanyols, la qual cosa fa que tot plegat ofereixi un aspecte tan llastimós.

Antoni Invers s’ha adonat d’aquella falla tan decissiva en la formació de les generacions d’avui. La prova rau en el gran nombre de catalans que en l’actualitat cursen estudis de català, per a la major part dels quals les regles de gramàtica tenen quelcom d’astronòmic. No es recorden de cap. I és natural: era una gramàtica postissa la que havien estudiat de petits, anodina del tot i gairebé incomprensible.

Com que l’home ja una mica fet acostuma a tenir altra feina que començar una nova i llarga escolaritat, vol aprendre les coses sense esmerçar-hi gaire del seu temps valuós. Per a ell aprendre el català vol dir arribar a escriure una carta que no faci mal d’ulls i que no motivi el ridícul.

A. Invers, director de l’Escola d’Arts i Oficis i del Liceu que porta el seu nom, suficientment bregat en el tracte amb alumnes que ja han depassat la infantesa, ha sabut plasmar en el seu llibre, aquest desig poc menys que unànim entre els que volen estudiar la nostra llengua. Diu en el prefaci: «El nostre propòsit no ha estat altre que el de reunir uns exercicis d’ortografia catalana destinats als qui no poden esmerçar molt temps a estudiar gramàtica general i que amb pocs, deficients o nuls coneixements d’ella volen arribar a escriure en català amb correcció normal». Propòsit, certament plaent, per tal com no s’havia intentat encara entre els gramàtics catalans més renomenats. En conseqüència, el sistema pedagògic d’Invers és el de reblar en la memòria de l’alumne de grafia del mot. Que arribi a escriure els mots correctament d’una manera si voleu mecànica i rutinària, però d’acord amb els principis que –com dèiem més amunt– han presidit tota la seva formació escolar.

Un altre encert és el de no fer comparacions amb el castellà: seria fomentar el confusionisme lamentable que ja hem comentat.

Un tercer encert és el d’haver difós en cada exercici ortogràfic un sentit de la terminologia i de la sintaxi, mitjançant explicacions que el professor (imprescindible en el sistema que segueix el llibre) haurà d’exigir a l’alumne. Aquest aspecte dóna al llibre un valor gramatical totalitari.

I, finalment, remarcarem el gust de l’autor a escollir els fragments antològics que serviran d’exercicis.

Cal felicitar el nostre gramàtic per l’encert que ha tingut amb els seus «Exercicis d’Ortografia Catalana». Nosaltres ho fem de bon grat.

J. AMAT I PINIELLA

El teatre

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 13-6-1935)

Una de les característiques més destacades del teatre modern, de post-guerra sobretot, és la tendència dels autors a plantejar conflictes derivats de la vida familiar. És immensa la xifra d’obres d’autors contemporanis que extreuen els seus temes de divorcis, adulteris i topades de pares i fills. Alguns moralistes superficials potser trobarien l’explicació en la suposada perversió dels costums i de la vida de la gent que viu aquesta època. Nosaltres, a desgrat de creure que l’art és un barògraf que marca amb força precisió el clima moral de cada temps, no volem suposar que aquest sigui millor o pitjor que els pretèrits. Estem inclinats més aviat a creure que aquesta tendència del teatre modern obeeix, més que a cap altra cosa, a una moda, com igualment ho és, per exemple, l’afició de la gent que llegeix, a les biografies o com, temps enrera a les novel·les de guerra.

«Cataclisme» és una obra basada en la vida irregular d’un matrimoni, les conseqüències de la qual comencen a fer-se sentir en tota la seva cruesa, tot just ha depassat la maduresa.

Pere Datzira ha creat dues famílies: una amb la seva muller i una altra amb la seva amant. De la primera ha tingut un fill i de la segona, una filla. Els dos joves es trobaran un dia, per atzar. L’amor en farà presa. El pare, com és natural, s’oposarà a que es consumi la monstruositat. Però, no podrà justificar la seva actitud. Tots els que el volten creuran que és un prurrit antiquat de diferència de classes. La topada de pare a fill serà cruenta. Aquest marxarà de casa. La muller amenaçarà amb seguir el fill. Datzira acorralat confessa que té una amant i que els dos enamorats són germans. Així acaba el primer acte. En els altres dos anirem descobrint que la seva muller l’havia enganyat i la seva amant també. Cap dels dos fills no és seu. Datzira a cada nova revelació veurà com el món s’enfonsa gradualment als seus peus. L’halo que es desprenia de la seva doble autoritat paternal s’esvaeix com per encant i el deixa abatut i lamentable com un  gos apallissat. La darrera escena en què s’enfronta amb els seus fills –ignorants encara de la tragèdia que pesa damunt d’aquell que creien separadament llur pare– el patetisme assoleix el màximum d’intensitat. Una barreja corrossiva de vergonya, de sentit del ridícul i d’atuïment pels cops que li han caigut damunt, li fan agafar el pàmpol d’un llum de taula i posar-se’l per barret. «Sóc Napoleó» diu trontollant. I seguidament, quan tots els familiars han sortit, planyent-lo amb una pietat insultant, i es queda sol amb el metge –el que l’ha traït amb l’amant– diu, refent-se una mica: «No em puc venjar ni suïcidar-me, ¿quin remei em toca sinó fer veure que m’he tornat boig?».

Joan Oliver ha presentat amb «Cataclisme» la seva primera obra. Un autor novell, doncs, que no s’espanta fàcilment. L’ambició del tema, la gran veritat dramàtica que conté, l’habilitat a sostenir els tres actes en un crescendo constant d’interès, l’agudesa en l’emprament de la paradoxa, l’excel·lent dibuix d’alguns personatges, la correcció del diàleg, ens donen la fermança de trobar nos davant d’un escriptor dramàtic perfectament dotat per a l’escena. Falles? Naturalment, en té. El segon acte és bon xic convencional. Datzira diu, de vegades, estirabots que no encaixen gaire bé en el paper, etc. Per damunt, però, dels defectes hi ha qualitats que sobresurten i s’imposen.

El Jurat del Premi Iglésies 1934 no errà en destacar la classe evident de Joan Oliver.

La Companyia Fornés-Clapera interpreta molt dignament cadascun dels papers. La presentació molt acurada.

El públic, incomprensiblement escàs, va aplaudir l’obra amb entusiasme.

J. A. I P.

D’espectacles

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 26-6-1935)

Fa dies que teníem intenció de parlar de diverses anomalies observades en la programació dels nostres espectacles.

No parlarem del baix escamoteig que representa la projecció de films doblats en castellà. L’hem comentat prou sovint i en uns termes prou severs perquè calgui insistir. El públic lentament va adonant-se del deplorable que resulta el falsejament de les veus dels artistes i de la pobra qualitat que ofereixen els diàlegs que els dobladors superposen als protagonistes dels films. Cada dia són més els espectadors que protesten davant d’una pel·lícula doblada. La protesta, per ara, no s’exterioritza, però tenim l’esperança que vindrà l’hora que els dobles seran rebuts amb xiulets i escàndol. Tot i no ésser partidaris d’aquests procediments, creiem que arribarà un moment que no restarà altre recurs.

I perdoneu que tot i no proposant-nos parlar-ne, hàgim omplert una quartilla sobre la qüestió. La ploma se’ns hi va!

En primer lloc, cal parlar de les combinacions de programes. Una empresa, per exemple, té quatre films de llarg metratge per setmana i dos cinemes. En comptes de distribuir-los en dos programes fixos, els barregen sense cap norma continuada, de tal manera que sovint el que ha assistit entre setmana a la projecció d’un programa, en anar el diumenge a veure un film nou que hi hagin afegit, ha de reveure els films del dia feiner. Si aquesta fos una norma general cabria el recurs de no anar al cinema més que els dies festius, però les empreses sembla que es complaguin a fer totes les variacions més inversemblants. Afegim a aquest fet, el costum establert fa poc de programar a base de tres pel·lícules llargues, amb els complements de curt metratge i els «fi de festa» a base de cantants o d’artistes de varietats. Passar l’estona al cinema ja està bé, però tant com tota la vida…

I encara una altra anomalia. En un local d’espectacles, arran de la presentació d’una companyia de varietats, s’augmentà encara el preu, ja prou elevat… i l’espectacle no s’ho valia pas.

Davant de tot això que hem exposat, no és estrany que el públic s’allunyi de les sales d’espectacles i que cada dia siguin més escasses les possibilitats d’atreure’l quan es presenti alguna cosa que realment pagui la pena.

A.

Commemorant Bach

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 9-7-1935)

Per dos aspectes, sobretot, mereix ésser destacat el concert que, en commemoració del 250è. aniversari del naixement de Joan Sebastià Bach, es celebrà dissabte, a la nit, a la sala d’actes de l’Orfeó Manresà. Un d’ells, la figura a homenatge de la qual es celebrà l’acte; l’altre, la vàlua demostrada pels joves executants.

Una de les característiques experimentades avui en l’evolució de la música, és un retorn a la forma pura, a l’arquitectura i a la matemàtica transposades en el fenomen auditiu. «Si els músics moderns travessen els límits de l’ordre és solament per atànyer aquest ordre mateix», diu un crític francès. Strawinsky, Weill, Honneger, Auric, etc. són, amb llur retorn al ritme uns constructors de la música. Fent ratlla a l’expressionisme, a la vaguetat tonal i a la mitja llum dels romàntics del segle passat, segueixen una trajectòria de moltes rels clàssiques.

Bach, el clàssic dels clàssics, concebia la música com un joc geomètric bastit serenament damunt d’uns fonaments rítmics. És per això, davant el fenomen modern que hem esmentat, que un crític agudíssim, Roger Guibert, ha pogut dir: «La música de Bach té totes les qualitats que la fan ésser més jove avui que mai. No pot deixar de plaure una època plena de ritme i solidaritat com la nostra».

És més per aquest motiu que pel merament històric de l’escaiença del 250è. aniversari, que nosaltres creiem d’un interès primeríssim la celebració d’audicions del formidable autor dels «Concertos de Brandemburg».

***

Arran d’aquest concert, debutaren davant del nostre públic, un pianista, un violinista i una orquestra. Tres debuts, tres agradables sorpreses.

Josep M.ª Mestre i Miret interpretà al piano des de Schubert a Moszkowski amb la mateixa seguretat de les seves innegables condicions. Passà del matís i de la intenció al virtuosisme més impetuós, sense gradacions. Joan Pi, violinista, interpretà Bach, Mozart i Beethoven, en un contrast semblant. Ambdós palesaren un domini tècnic de l’instrument respectiu, forjat a còpia d’un estudi conscienciós i pulcre. De seguir per aquest camí no hi ha dubte que Manresa pot esperar molt de la jove maturitat d’aquests artistes.

La tercera part, dedicada íntegrament a Bach, anava a càrrec del violoncel·lista senyor Antoni Muset i d’orquestra de corda. Muset, exemple de continuïtat i de constància en el cultiu de l’art, interpretà amb molta justesa «Aria» i «Arioso». L’orquestra integrada en la seva majoria de músics no professionals, executà sota la intel·ligent batuta del mestre Marià Homs, el «Concert en Re» per a piano i orquestra. Disciplinada, coherent i voluntariosa ens oferí sobretot un primer i un tercer temps inoblidables.

¿Per què –preguntem nosaltres– no es constitueix amb els mateixos elements una orquestra de música de càmera per actuar en el successiu? Seria, n’estem segurs, una institució que podria col·locar ben alt el prestigi musical de la nostra ciutat. El nombrós públic, que assistí al concert i aplaudí entusiasta la labor dels executants, ens guardarà prou de mentir…

J. AMAT

Teatre Conservatori

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 17-7-1935)

Si la discussió, la divergència de papers, bastides al volt d’una manifestació d’art, fossin una garantia de l’encert del seu autor en produir-la, hauríem de reconèixer que «Reina», de Josep M.ª de Sagarra, és la millor obra del fecund i popular poeta català. Ens guardarem prou, però, de fer una afirmació semblant. Perquè tot i essent cert que «Reina» ha provocat l’activitat polèmica de tots aquells senyors que en qüestions transcendentals sempre solen dir l’última paraula, no ha estat pas perquè Sagarra hagi revolucionat la trajectòria del seu teatre poemàtic, sinó perquè a aquells que de tot volen treure punta, els ha semblat que l’autor de «L’Hostal de la Glòria» havia canviat d’ideologia. Han jutjat l’essencial per l’accessori. En comptes d’escatir si l’obra tenia unes qualitats teatrals que mereixessin l’encomi o, de no tenir-les, la severitat, s’han limitat a discutir si ara l’autor s’havia afiliat a la Lliga o si continuava a Acció Catalana. Sagarra –ho entenem així– ha tingut al llarg de tota la seva obra poètica teatral un culte a les coses de la naturalesa. Ha estat, com deia un amic meu, un panteista devot.

En «Reina», el poeta expressa amb tota la seva grandesa la força abassegadora del «crit del mar». La suggestió del port acolorit i mandrós, l’atractiu de les bregues marineres, l’optimisme de les veles inflades, la bellesa sanitosa de la pell cobrada pel sol, se’ns presenten, a través de les tirallongues de versos de Sagarra, com un torbellí màgic que s’ho emporta tot. El poeta, però, entrat ja a la maduresa assenyalada i conservadora, no es resigna a lliurar se a la nostàlgia del que ell ha perdut, i des la seva nova fortalesa treu a relluir una arma defensiva apropiada. Al «crit del mar», que ja no és pels seus anys, oposa la serenitat, la calma, el repòs del turó coronat per l’ermita. Enfront de la droga absorvidora cerca l’antídot que li ha de fer perdre el desfici.

De panteista se’ns torna deista; de sensual, espiritualista. Una evolució així, en un poeta de l’executòria de J. M. de Sagarra no ens ha d’estranyar massa. Esguardant amb atenció la seva obra, trobaríem antecedents que explicarien sobradament això que avui ens apar sorprenent.

¿Ha reeixit, però, Sagarra en oposar en «Reina» les dues forces que diem? Al nostre entendre, no. El poeta ha construït uns dos primers actes magnífics, d’una gran força evocadora, molt ben ambientats i amb escenes molt belles (l’arribada dels mariners, la darrera conversa de la Reina amb l’Albanell, etc.), però al tercer acte el procés psicològic de la protagonista esdevé arbitrari i fals. La seva reacció és basada sobre uns fonaments estantissos, d’un misticisme adquirits com si es tractés d’una pulmonia. Insinuant aquest canvi, no donant-nos-el tan ràpid i fulminant, l’autor hauria aconseguit els mateixos resultats, amb l’aventatge que l’acció hauria acusat un major grau de versemblança.

Els components de la Companyia Vila Daví interpretaren excel·lentment llurs papers. El decorat i la presentació, discrets. El públic que omplenava el local de gom a gom, entusiasta i benevolent. Això és bo!

J. A. i P.

Teatre Conservatori

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 13-8-1935)

No hi ha dubte que si la passada temporada de teatre català ha donat alguna sorpresa, aquesta ha estat la descoberta del jove comediògraf Lluís Elies. La seva obra «Madame», estrenada al Poliorama per la Companyia Oficial de la Generalitat (que per cert encara no hem pogut veure representada a la nostra ciutat), obtingué un èxit sense gaire precedents. Fou arran d’aquest acolliment falaguer, que Elies ha estat l’autor més sol·licitat per totes les companyies catalanes. Ja hem perdut el compte de les obres que, en el transcurs d’una temporada, porta estrenades.

Diumenge passat, la Companyia Maria Vila Pius Daví, posà en escena al Conservatori, la comèdia «Lilí vol viure». No voldríem aventurar nos a llençar un judici definitiu sobre la veritable vàlua d’Elies, sense conèixer «Madame», la seva obra més representativa. A jutjar, però, per les dues comèdies que coneixem d’ell, «El fill del senyor Gold» (que fou representada per una companyia lamentable) i «Lilí vol viure», podem avançar que llur autor demostra uns innegables coneixements de la tècnica teatral. Sap moure els personatges amb una certa desimboltura, aprofita totes les ocasions per a donar una espectacularitat al que s’esdevé a l’escena, i cloure les obres, amb la sorpresa, amb l’inesperat, que colpiran l’atenció de l’espectador en el precís moment que aquest cerca adelerat el desenllaç de la intriga. (En «Lilí vol viure» porta aquest sistema tan enllà que resta inexplicable alguna escena desenrotllada anteriorment). Però així com ens cal conèixer que, en allò extern Elies reïx, també hem d’observar que en l’aspecte intern de les obres falla ben sovint. El diàleg és poc acurat tant gramaticalment com lògicament, l’humor cau moltes vegades en un plebeisme inacceptable i per tal de «plaure» al públic no repara a servir-se de llicències d’un gust dubtós.

Creiem, però, que aquests defectes són esmenables i si a quelcom els hem d’atribuir és a la fecunditat potser excessiva d’aquest afortunat autor, el qual en el cultiu d’un gènere de teatre popular, inèdit fins ara entre nosaltres, és una falaguera esperança per a l’escena catalana.

La Companyia Vila-Daví interpreta «Lilí vol viure» amb molt encert. Cal destacar l’autor Gimbernat en el paper de Sr. Calderó i Emma Alonso en el de Norma; Maria Vila, no gaire encaixada en el rol de Lilí (els anys hi són!).

La presentació de l’obra és feta amb un gust i una propietat i cura de detalls remarcables.

El públic, no gaire nombrós, demostrà amb els seus aplaudiments, la complaença que li produí aquesta representació.

J. A. i P.

Una bella iniciativa

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 13-9-1935)

El meu cordial amic i company de premsa David T. Caus ha reprès en un article recent un tema que li és car: la necessitat de crear, a Manresa, un ateneu destinat a la formació cultural i cívica de les nostres joventuts obreres. Heus ací una iniciativa ambiciosa al costat de la qual s’han de posar tots aquells que sentim la manca d’una institució d’aquesta índole en els nostres estadis essencialment populars. En aquest país, on és tan freqüent veure com els infants són trets de l’escola per entrar al taller, quan precisament arriba aquella edat en què els seus esforços mentals totjust comencen a donar el seu rendiment, és d’una absoluta necessitat l’existència d’ateneus, d’instituts d’estudis, de clubs, en els quals acabi d’afaisonar-se aquell esperit jove, precipitadament transplantat, i esdevingui així aquell ciutadà apte i ben dotat per al demà, amb el qual no tardarà a acabar-se.

Són, dissortadament, molt poques les ciutats que compten avui amb centres d’aquesta naturalesa. A Barcelona, però, n’hi ha diversos que poden ésser posats com a models si, com ens cal esperar, aquesta iniciativa troba l’escalf necessari entre els manresans.

L’Ateneu hauria de tenir un caràcter netament cultural. Difusió entre les masses treballadores de tots aquells coneixements científics, socials, polítics, artístics, etc., que tendeixen al millorament intel·lectual, físic i moral de l’individu i de la col·lectivitat. Mitjançant cursets, conferències, biblioteca, seccions d’estudis especialitzats, grups esportius, etc., és immensa la tasca que una societat ben organitzada podria realitzar. No cal dir que l’Ateneu hauria de romandre al marge de qualsevulla tendències determinada. Tots els parers, totes les conviccions, tots els matisos, sigui en el terreny que es vulgui, hi cabrien perfectament. Del contrast científic, de la discussió seriosa, de l’estudi ben orientat, ix ben sovint la llum guiadora cap a la veritat. Per a conèixer si una idea o un coneixement es sostenen damunt una base sòlida, no hi ha com posar-los a prova davant d’uns altres. Però no passar d’ací. Convertir l’Ateneu en una mena de casinet de barriada o en un clan seguidor d’una política qualsevol, seria condemnar-lo a l’esterilitat i, a la llarga, a la mort.

Cal que la iniciativa de l’amic David T. Caus no caigui en el buit. Estem segurs que seran molts els manresans que la veuran amb simpatia i contribuiran amb el seu esforç (cadascú com pugui i fins allà on arribin les seves possibilitats), a convertir en una realitat abellidora aquest Ateneu tan necessari com prometedor.

De moment, amic Caus, compteu amb la modesta adhesió de

J. AMAT I PINIELLA

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 16-10-1935)

Durant la temporada de calor és un costum, admès com a cosa normal, que les empreses deixin de mirar tan prim, com durant la resta de l’any, en el seu comés de servir bons programes al públic. Represes sense suficients mèrits, programes a base de films de complement, liquidació de tots els rebuigs que no caben en una cartellera amb cara i ulls, etc. El públic, però, que durant l’estiu no sol ésser gaire exigent, es fa càrrec de tot, i es dóna per ben pagat si de tant en tant pot sadollar el seu gust en la contemplació d’alguna producció, que hom no hagi cregut apta per al «gros públic».

Però vénen les primeres nuvolades d’octubre, les nits esdevenen de sobte una mica fredes, i el públic s’arrauleix, altra volta, en la tebior i en el confort (relatiu, és clar!) de les sales d’espectacles. El més lògic és que les empreses corresponguin, com és degut, a les variacions climatològiques i a la nova actitud del públic. Comença, llavors, el nou any cinematogràfic. Els espectadors es tornen exigents i anhelen la suggestió de la gran «réclame», dels títols inèdits i de les grans «vedettes» a descobrir.

No sabem què passa enguany a la nostra ciutat.

Fa dies que a Barcelona ha començat la nova temporada d’estrenes i, tanmateix, per les nostres pantalles (a excepció d’una on veiem encara alguna cosa de bo) continuen passant aquells programes caniculars, a base de massa quantitat i qualitat escassa, per no dir nul·la. I si encara només es tractés d’això! No solament les produccions són les escorrialles de la temporada finida, sinó que, en més d’una ocasió, s’han anunciat films que no han arribat i fins es dóna el cas que han estat substituïts per pel·lícules mudes de temps era temps. No creiem que sigui exigir massa, demanar una mica més de formalitat envers el públic, el qual mereix un tracte millor. Ja sabem que sovint és més fàcil escriure un article que regentar una empresa, però també cal reconèixer que això no interessa al públic. Aquest, en assistir al cinema, ha de trobar-hi un plaer. Les conseqüències d’escarmentar-lo no les sofrirem pas nosaltres. En tot cas, serà aquell qui la culpa n’hagi, com diria l’amic P. R.

La calor ja s’ha acabat. Cal acabar també els anodins programes propis d’aquesta estació. ¡És tan abellidor, ara en aquest temps, contemplar un bon film en l’escalforeta, si voleu aviciada, d’un local de projecció!

***

I permeteu-nos, per acabar, la insistència sobre la més greu de les malalties que sofreix el cinema: el doblatge. Aquesta profanació del setè art persisteix amb la mateixa gratuïtat de sempre. Les distribuïdores doblen els films en la creença que el públic els hi vol. Greu equivocació! Ho hem dit moltes vegades i no ens cansarem de repetir-ho. El públic va al cinema cridat pel nom d’una pel·lícula o dels actors que la interpreten, però no fa cap pas en esguard al llenguatge en què és parlat. És més; cada dia s’accentua un moviment contrari al doblatge. Les veus superposades, estridents, poca soltes i sovint inintel·ligibles dels dobles, ja no fan cap gràcia a ningú. Àdhuc estem convençuts que el públic no tardarà a rebutjar-les d’una manera rotunda. No és possible acceptar una Greta Garbo o un Wallace Beery parlant l’idioma del barri de Lavapiés o el de Triana!

Esperem que les nostres empreses es donaran compte de l’error que representa el doblatge. Durant la temporada passada, els majors èxits de públic no han estat mai conseqüència de la projecció de pel·lícules doblades. Els primers que se n’hauran donat compte hauran estat les mateixes empreses. Ens cal creure, doncs, que en aquesta qüestió estaran d’acord amb nosaltres, i ens estalviaran el martiri de veure mutil·lades les belleses cinematogràfiques que conté, en els seus arcans, la temporada d’estrenes que ja deu estar a punt d’iniciar-se.

J. A. i P.

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 14-11-1935)

El gènere, una mica truculent però molt cinematogràfic, del film «gangsters» no està esgotat. Ens ho demostra «Contra l’imperi del crim», projectat la setmana passada al Kursaal. L’heroi típic en els films que d’aquest caràcter havíem vist fins ara, ha sofert una trasllació. Ja no és, com era costum, el cap de la banda o un dels seus components. L’heroi s’ha passat a la policia, la qual en nom dels bons costums, d’una moral puritana, lluita incansablement, arriscadament i tot, per tal de desarrelar de la societat americana, aquella malura filla de la Llei Seca. El «bottleger», contrabandista d’alcohol, a estones pintoresc, altres bona persona, gairebé sempre simpàtic perquè sabia burlar una llei absurda i impopular, ha passat a ésser, un cop abolida la prohibició, el criminal perillós, el segrestador, el bandit que assalta les banques i sembra el pànic, arreu on passa, per les seves inqualificables malifetes.

Calia reaccionar contra aquest estat de coses, calia glorificar la tasca de la policia, en perseguir d’una manera decidida i sense reparar en els riscos que se’n deriven les bandes que infesten el país. I això és el que ha realitzat brillantment William Keighley en el seu «Contra l’imperi del crim».

El pretext de l’aniquilació d’un grup de «gangsters», dóna ocasió al director de presentar l’heroisme i l’esperit de sacrifici de la policia que en té cura. L’anècdota, però, no té res d’extraordinari. Més aviat és vulgar i a estones força convencional. El que té, al nostre entendre, una importància, és la part documental del film destinada a mostrar-nos l’organització interna del «G-men», i sobretot el gran valor cinematogràfic que el film conté. En efecte; el director ha sabut impregnar l’obra d’un moviment foll, d’un ritme trepidant; tot el film és una carrera d’emocions, sàviament alternades amb moments humans i amb estones d’humor. És acció pura. Això fa que l’espectador es senti transportat i ni s’adoni de com passen els mestres de cinta.

James Cagney, magnífic actor del cinema americà, personal pel seu dinamisme endimoniat, matisat sempre, expressiu com ell sol, excel·leix en la interpretació d’aquest film. Ann Dvorak, Margaret Lindsay i Robert Armstrong el secunden admirablement.

Ah! Una observació. Durant les projeccions d’aquests films, el públic no es cansà d’omplir el local i, tanmateix, el film no era doblat. Això prova el que venim dient temps ha: que el que vol el públic són bones pel·lícules. De si és parlat en castellà o en japonès ni se’n preocupa. Els senyors empresaris no em podran negar la raó.

J. A. i P.

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 28-11-1935)

«De totes les històries –escriu Goldwin– la d’Irlanda és la més trista. Durant set segles no ha estat més que una sèrie ininterrompuda de lluites, matances, assassinats, desgoverns, guerres civils, opressions i misèries».

D’ençà d’Enric II d’Anglaterra, el qual s’aprofità d’una lluita intestina entre dos grups irlandesos, per a fer se proclamar rei d’aquella illa, l’any 1169, fins fa ben poc, Irlanda ha estat el teatre de contínues guerres i agitacions de caràcter nacionalista. La diferència de caràcter i de sentiments, entre anglesos i irlandesos i l’oposició dels dos elements ètnics, han tingut més força que la dominació històrica d’Anglaterra, que la influència de la cultura de l’Imperi i que la traça política, tradicionalment britànica, a assimilar esperits nacionals. Els irlandesos posseeixen un esperit heroic, «porten un cop de sol al cor», com diu un escriptor francès, i enfront d’aquest esperit s’han estrellat totes les temptatives angleses –tant les violents com les diplomàtiques– destinades a abaltir la insubornable personalitat nacional d’aquella illa cèltica.

El cas d’Irlanda ofereix als catalans-nacionals una exemplaritat digna de tenir present a tothora.

És només amb un esperit disposat al sacrifici més valuós, com una col·lectivitat nacional pot triomfar. Els irlandesos l’han tingut inexpugnable durant més de set segles. La lluita els ha estat difícil i pesada, però l’han guanyada, degut a unes dots de constància, de voluntat, de passió, que els catalanistes hem de fer nos nostres, tant individualment com nacionalment, si volem veure triomfant la causa de la llibertat de Catalunya.

***

El film «El delator», que ens ja estat projectat, durant la setmana passada, és una adaptació de la novel·la de Liam O’Flaherty. «The informer», i aporta un episodi de les lluites nacionalistes irlandeses de després de la guerra, per allà l’any 1922, una de les darreres revoltes del partit separatista «Sinn Fein». Un home expulsat de les milícies nacionalistes per una falta lleu, però amic i en contacte amb els seus antics companys, en trobar-se en la misèria més absoluta, delata per vint lliures un amic, el cap del qual ha estat posat a preu. Gypo –aquest és el nom del traïdor– brutal i totxo, aviat és víctima dels més negres remordiments els quals, en acorralar-lo gradualment en llur puixança, acabaran per descobrir-lo com a autor de la tràgica delació, davant del jurat de l’organització, el qual el condemnarà a mort.

El director John Ford ha fet, amb aquest film, una de les obres mestres del cinema. Amb un drama eminentment psicològic, destinat a reportar les diverses fases d’un procés anímic –disgust, angoixa, penediment, por, feblesa, brutalitat, pànic i covardia–, no s’ha oblidat de l’acció, i ens ha donat un film intens, punyent, mogut, poètic, ben ambientat –aquella boira constant, aquella sensació de nit de revolta i persecució, la terbolesa (tan ben evocada!) dels barris baixos de Dublín–, sense concessions, fidel, ben construït i, en conseqüència i per damunt de tot, eminentment cinematogràfic.

Víctor Mac Laglen interpreta el rol de Gypo d’una faisó immillorable. La seva tasca en un paper dramàtic com aquest, ha constituït per a nosaltres una abellidora revelació.

Un film del qual servarem un gratíssim record

J. AMAT I PINIELLA

***

Nota: En la mateixa sessió va ésser projectat un film de curt metratge, en tecnicolor i interpretat per «marionettes» o bibelots de fusta, propaganda de la casa «Philips Ràdio». Es tracta d’una innovació en els procediments reclamístics, presidida per un bon gust i un «esperit» innegable.

Ahir, al Conservatori

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 18-12-1935)

Enmig d’un gran entusiasme i una fervent atenció, per part del públic força nombrós que hi assistí, va tenir lloc, ahir, al Teatre Conservatori, l’anunciat concert a càrrec de la il·lustre violinista Elisabeth Coëmans de Pérez-Farràs, acompanyada al piano per Alexandre Vilalta.

El programa, escollit amb molt gust, va ésser interpretat per la senyora Coëmans fent gala d’unes dots artístiques poc corrents. Un domini impecable de la tècnica aliat a una autèntica emoció en l’execució de les obres, van palesar la gran classe de la concertista i el seu temperament artístic insubornable. La gràcia del «Concert en re» de Mozart, la varietat agradable de la segona part, i aquella simpàtica superficialitat del Concert de Mendelssohn, passaren per l’arquet del violí de la senyora Coëmans, impregnades d’un estil segur i d’una impecable i sensible musicalitat.

No sabríem dir l’obra del programa, en la qual ens plagué més la tasca de la concertista. Destacar-ne cap, seria preferir injustament les altres. L’obra «Hora Staccato» de Dinicu Heifetz, va merèixer l’honor de la bisació.

El senyor Alexandre Vilalta acompanyà la senyora Coëmans amb molta justesa.

El públic aplaudí la labor dels concertistes amb molt entusiasme, el qual culminà al final del concert amb una gran ovació a peu dret, mentre la senyora Coëmans rebia l’obsequi de tres bells rams de flors.

A.

***

Nota: En una propera edició publicarem una interessant conversa tinguda per un redactor d’EL DIA, amb la il·lustre violinista.

Els passavolants diuen…

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 20-12-1935)

Acabat  el concert de la senyora Elisabeth Coëmans de Pérez-Farràs, celebrat dimarts al Teatre Conservatori, vàrem tenir ocasió de parlar uns moments amb la il·lustre violinista, mentre ella descansava bo i ingerint un refresc.

–Periodista? –pregunta ella tot allargant-nos la mà–. Deu anar d’interviú? Sobretot no em demaneu si tinc promès.

La tranquil·litzem. No ens proposem demanar-li més que opinions sobre el seu art.

–Per a mi –ens diu amb accent de sinceritat– la música és una follia. L’activitat musical forma part de la meva vida. No sabeu el bé que m’ha fet, durant aquesta temporada de tribulacions que estic passant, l’haver tingut unes preocupacions artístiques. Per a mi, la música ha estat la «flama blava» que m’ha confortat espiritualment i àdhuc materialment, obrant de sedant de les meves dissorts.

–Què opineu de la música espanyola?

–Li tinc una admiració molt profunda. Més encara, un respecte que fa que abans d’interpretar cap obra espanyola, tingui la certesa de reeixir. Ho comprendreu; jo no sóc espanyola i sempre em sembla que vaig a cometre una traïció al sentit pregon de la música d’aquest país.

–A desgrat de tot –ens permetem objectar– hi ha hagut homes de raça eslava i germànica que han reeixit en la composició i en l’execució d’obres de factura espanyola.

–És veritat, però deuen ésser més atrevits que jo.

Fa ací una pausa breu.

–L’amic Vilalta –continua dient dirigint-se al seu acompanyant, present a la conversa– n’és un gran interpretador de la música espanyola. Ell m’ajuda eficaçment quan m’hi enfronto.

–I de la música moderna?

–Jo, en art, sóc una reaccionària. Reconec la vàlua de molts compositors actuals, però em costa comprendre’ls. Sóc una admiradora fervent del triangle que jo en dic de les tres B: Bach, Beethoven i Brahms. Són, al meu entendre els tres puntals de l’edifici clàssic. Sóc reàcia a acceptar certes ruptures amb el passat. Em cal reconèixer que tenen un valor experimental i que, en la història de la música, s’ha vist repetidament com temptatives arriscades eren, a la llarga, incorporades al classicisme. Tal vegada passi una cosa semblant amb la música contemporània. No nego aquesta possibilitat, car hi ha talents creadors que s’avancen a l’esperit i a la sensibilitat de l’època en què han de desenvolupar-se.

En arribar ací, vénen diversos amics i la conversa es generalitza. Es parla de l’il·lustre empresonat al Castell de San Julián i la senyora Coëmans explica amb molta gràcia, algunes anècdotes relacionades amb la seva estada a Cartagena. Nosaltres, però, hem promès no parlar d’altra cosa que de música. La nostra comesa, doncs, acaba ací.
J. A. i P.

Les arts

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 4-1-1936)

Ens dol no haver pogut parlar abans de l’exposició que, l’il·lustre artista català Vila-Puig, té bastida al hall del Gran Kursaal. Aprofitant la pròrroga que, a conseqüència de l’èxit obtingut, ha estat acordada (romandrà oberta fins el dia 6), farem un breu comentari d’aquesta interessant galeria d’art. Si d’entre els que em llegeixin n’hi ha algun que encara no l’hagi visitada (cal gairebé posar-ho en dubte), em donaré per ben pagat si aconsegueixo decidir-lo.

***

Una de les condicions essencials que ha de tenir un paisatgista és la de saber-se adaptar al sentit profund de cadascun dels paisatges amb els quals s’enfronta i valorar-los en les seves diferències i contactes. Tot i ésser imprescindible la possessió d’una tècnica sòlida, d’una unitat de concepció o d’una brillantor en l’execució, és evident que no n’hi ha prou amb aquestes qualitats.

Cal, a més, un sentit ponderatiu que sàpiga recollir aquelles característiques topogràfiques, atmosfèriques i emocionals que són privatives de cada contrada.

La síntesi jerarquitzada d’aquestes condicions la posseeix amb extraordinària ductilitat, el pintor Vila-Puig. Contempleu simultàniament la tela 1 (Paisatge del Vallès) i la que té a la seva dreta (la 16, si no anem errats) i veureu com entre aquells pallers dels Vallès i les oliveres dels afores de Manresa, cap tota una escala de valors i de matisos.

El pintor sabadellenc ha interpretat el nostre terreny amb una acuïtat que, fins avui, cap altre artista no havia assolit. Tant en el paisatge urbà (el Torrent de Sant Ignasi, ombrívol, gris, punyent) com en el rural (les teles de Sant Fruitós, assoleiades, joioses i sensuals), Vila-Puig ens ofereix una paleta segura, ferma i sincera. Treballador infatigable i recercador ardit, no n’ha tingut prou amb la contrastació d’aquestes dues tòniques qui sap si, en últim terme, definidores de la naturalesa d’aquest tocom. No. Poc amic de les superfícies fàcils, ha aprofundit l’estudi del nostre paisatge, tot palesant a diferents hores i circumstàncies, un bocí tan manresà com és el Pont Vell. Al matí o a la tarda, amb sol o amb núvols, riu amunt o riu avall, de totes maneres ens l’ofereix Vila-Puig. La bellesa del nostre pont romànic assoleix una major puixança a través de la vigorosa visió del pintor. D’aquestes teles la 4 (El mirall del Pont) i la 9 (El canal, el Pont i la Seu) s’emporten les nostres preferències.

Excel·lents també són Terrals (3) i La Fàbrica roja (5), on la intensitat cromàtica del pintor obté en virtut d’un xoc violent de llums, una volada lírica exquisida.

***

I per acabar, remarcarem amb satisfacció l’èxit que entre els manresans ha tingut aquesta exposició. Una vertadera multitud ha desfilat aquests dies davant les teles exposades, una part força important de les quals ha estat adquirida. A constatar, igualment, les condicions que ofereix el hall del Kursaal per a la instal·lació d’exposicions. ¿Per què no s’habilita amb caràcter permanent? La dotació a Manresa de la galeria d’art que ens manca seria un gest que trobaria l’aplaudiment de tots els gustadors de les belles coses.

J. A. i P.

“Amics del Teatre”

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 29-2-1936)

Ahir nit, davant de la concurrència habitual, va tenir lloc la tercera sessió del curs dels «Amics del Teatre», amb la representació de l’obra «¿Quién soy yo?» del director i propietari de «A B C», Juan I. Luca de Tena.

És la història d’un polític que té un doble, amb el qual s’assembla com una gota d’aigua a una altra gota. Com que el polític té moltes ganes de treballar i les cerimònies oficials, els banquets i les recepcions no els deixen, lloga el doble per a fer aquests papers. Però resulta que el doble és més espavilat que el polític, i li pren l’estimada i el cabdillatge del partit. Un general que dóna un cop d’Estat, té cura de fer les delícies d’un sector de públic.

L’obra si bé pateix del convencionalisme inicial de l’existència de dos homes tan iguals, és força ben contexturada i literàriament conserva un cert to, encara que en alguns moments el diàleg ofereixi la buidor grandiloqüent tan grata als autors madrilenys.

El senyor Rafael Rivelles fa un gran paper en el seu doble personatge. La resta de la companyia el secunda mediocrement. La presentació, bona.

A.

En el cinquè aniversari

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 11-4-1936)

Les festes commemoratives de l’adveniment de la República s’escauen, enguany, al cap d’una curta temporada d’haver obtingut els republicans una gran victòria electoral. Talment una coincidència de les que l’atzar es complau sovint a deparar als pobres mortals, veiem com ha hagut d’ésser dintre d’aquest mes d’abril l’inici de les tasques legislatives de les Corts sorgides de les eleccions d’ara fa dos mesos. Coincidència aquesta, que no es limita a donar un tema per a les converses de contertulis o, tirant llarg, per a un article periodístic dels de sortir del pas, sinó que, al nostre entendre, conté un valor simbòlic, l’abast del qual podria donar lloc a gràvides i prolixes meditacions.

Nosaltres –més modestos– ens reduirem a establir un paral·lelisme entre aquests dos catorzes d’abril, separats per l’escolament de cinc calendaris.

El 14 d’abril de l’any 1931 fou el cop de gràcia donat a aquell ésser agonitzant que era la monarquia espanyola. Aquesta, dèbil i malaltissa, per tal com era sostinguda per l’esquelet xaruc d’una dinastia degenerada, d’uns privilegis irritants, d’un centralisme foll, d’un analfabetisme positiu, no va poder resistir la càrrega de la quincalla primo-riverista. L’alçament del poble arran d’aquelles històriques eleccions municipals, fou per a la monarquia el temporal irresistible que ho arremolina tot. L’edifici estatal, tan esquerdat a còpia d’esperonades marcials i de remeis heroics, s’esfondrà per a donar pas a una mentalitat més europea, a una llibertat cívica i, en definitiva, a un règim més just.

Per causes que han estat escatides a bastament, entre les quals cal no oblidar la debilitat dels governants, els personalismes migrats, la indisciplina de la majoria parlamentària i la poca cura a evitar les filtracions monàrquiques al camp republicà, el règim va sofrir després un desplaçament cap el sector d’opinió, que era l’encarnació d’aquell esperit retrògrada que dos anys abans havia estat foragitat d’aquest país, aparentment per sempre.

Les conseqüències d’aquestes falles en l’engranatge polític de la República, i de la subsegüent desviació de les seves essències més substancials, s’han fet sentir prou durament durant el segon bienni, sobre la consciència republicana espanyola, perquè calgui consignar-les ací.

Amb la consulta popular del 16 de febrer, la República s’ha reintegrat al seu camí inicial. Ara com l’any 1931, ha estat superat l’obstacle que s’oposava al normal desenvolupament del progrés hispànic.

La solució de continuïtat registrada en la vida de la República arran de les eleccions de novembre de l’any 1933, amb la suspensió de la seva trajectòria avançada i renovadora, ha quedat anul·lada davant la rotunditat del triomf recent. I semblantment a aquell 14 d’abril, ha calgut enderrocar tot aquell edifici de regressió social que, valent-se de totes les armes imaginables, havia estat reconstruït per dissort de tots. És amb fonament de causa i no pas per cercar la paradoxa retòrica, que podem afirmar que el 16 de febrer ha estat un 14 d’abril. Remarqui’s que diem segon. Això és, que els homes que han triomfat van empesos per la força de la majoria dels ciutadans, igualment que l’any 1931, però a més porten a l’esquena el bagatge profitós de la lliçó passada. Les esquerres tenen uns deures envers la massa de l’opinió que els segueix, el compliment del quals els és ineludible. El primer d’ells és, indubtablement, menar la tasca del govern cap a una estricta observança dels punts exposats en el programa del Front Popular, que els serví de bandera electoral. El segon és evitar d’una manera absoluta la recaiguda en els errors, en les desavinences intestines, en els personalismes, que durant el primer bienni conduïren a la desfeta de l’obra republicana, portada a cap per les constituents…

Cal, en definitiva, no trair la confiança que el poble ha dipositat en els homes de la República. Del desencís de les masses desitjoses d’una renovació político-social profunda i intensa, en vindrien mals irreparables que a tots plegats ens interessa prevenir. Ja sabem que el poble és impacient, i això moltes vegades en comptes d’ésser un estímul és un destorb. Però sabem també que si una manera hi ha de calmar les impaciències, no és pas amb paraules més o menys ben administrades, sinó amb actes que siguin l’expressió i el precedent d’una norma de conducta.

La missió de les Esquerres és, doncs, delicada i transcendental. De la seva obra de govern depèn tot l’esdevenidor i la grandesa de la República. Però, nosaltres, d’aquest segon 14 d’abril, més que una temença o un recel, n’extreiem l’esperança viva de veure convertits en realitats aquells anhels sublims que, per segona vegada, han pogut aixecar tot un gran poble.

El discurs pronunciat pel cap del Govern, senyor Azaña, és alhora una falaguera prometença i una garantia de lleialtat. Podem sentir-nos optimistes…

J. Amat i Piniella

Amics del Teatre

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 17-6-1936)

Davant d’una brillant assistència de públic, ahir a la nit, va tenir lloc al Conservatori, la darrera sessió del present curs dels «Amics del Teatre». La Companyia de Valeriano León va posar en escena la comèdia de Carlos Arniches, «Yo quiero».

És, podríem dir-ne, el triomf d’una voluntat de ferro. Un xicot desnarit, acostumat a soportar totes les inclemències d’una vida pobra i desvalguda, que valent-se de tots els mitjans, acaba per imposar la seva voluntat. Hàbil, audaç, amb una gran dosi de barra, però en el fons un gran sentimental, aconsegueix del seductor de la seva mare el reconeixement d’aquesta com a esposa i d’ell com a fill.

Sobre aquest canamàs moral, Arniches ha teixit una obra amb un enfilall d’acudits de bona llei i uns tipus encertadíssims, com arrencats de la vida real. Començant pels mossos de l’estació, el sergent de la guàrdia civil, els mossos de la casa, el «señorito» cerca-raons i fatxenda, el mal-geniüt amb un cor com un tros de pa, el sacerdot contemporanitzador, i acabant pel protagonista que és un retrat exacte d’aquell personatge una mica pinxesc, viu com una mustela, sense altra formació que la de les dissorts de la vida, que tant es produeix als barris populars de la capital de la República.

Valeriano León interpreta aquest paper amb una veritable mestria. El secunden brillantment Francisco Melgares, José Porres i José M.ª Navarro, còmics de primera qualitat, i discretament, la resta de la companyia.

L’evocativa escenografia de Ripoll i Ramos i la bona presentació arrodoneixen el conjunt.

A.

Al marge del moviment militar

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 8-8-1936)

Amb tot i que la lluita entaulada entre el militarisme aixecat en una darrer i suprem esforç per a la conquista de les prerrogatives perdudes i el poble disposat a tots els sacrificis per a la defensa de les seves llibertats, no està acabada, es pot dir sense gaire probabilitats d’equivocar-se que la partida està decidida, puix que mentre els governs de Barcelona i de Madrid veuen com llurs exèrcits guanyen contínuament noves posicions, els Francos, Queipos i Dovals deuen tenir l’escassa satisfacció de constatar com les seves forces van reculant, a cada moment més castigades i atemorides.

És partint d’aquesta premisa, per altra part confirmada pel testimoni d’amics arribats de diversos fronts de lluita, que ens permetrem exposar la nostra modesta opinió sobre el curs que va prenent aquesta transformació en les idees, en l’esperit, en els costums, en l’organització social, en la vida tota del país, renovació sense cap mena de dubte profundíssima i a ben segur indelebre, des del moment que ha hagut de cristal·litzar sota l’acció de tantes vides perdudes, de tants sacrificis consumats en ares a la grandesa d’uns ideals eterns.

L’il·lustre escriptor Gabriel Alomar publicà dies enrera un magnífic article a «El Liberal» de Madrid, en el qual després de reduir als seus límits justos el camp dels sublevats, els negava la condició de feixistes, que se’ls atribuït amb més simplisme que encert. Observava molt agudament que el feixisme, tant a Itàlia com a Alemanya, ha estat un partit que s’ha imposat per la seva exclusivitat, per la seva puixança, per les seves milícies rivals de l’exèrcit oficial, el qual si més no, mentre pugnaren per assolir el poder, mai no utilitzaren per a les seves finalitats pròpies. Un feixisme constituït en els seus grups d’acció per fills d’aristòcrates arruïnats i inútils; per quatre estudiantets aprofitats i les deixalles i la cràpula de cada escala; un feixisme de snobs i irresponsables; un feixisme que acaba de sofrir un rotund esclafament en unes eleccions de fa cinc mesos; un feixisme, en fi, que tot i propugnar per un ordre nou de coses (perquè a tot arreu el feixisme ha estat, bo o dolent, un ordre nou), necessita per a imposar-se, de l’ajuda que li presti l’exèrcit, oi més l’exèrcit espanyol amb tant que té de retrògad, atepeït i [mot il·legible], un feixisme d’aquesta naturalesa no és res més que una caricatura, que els procediments repressius medievals, que la faramalla externa de les camises i els braços enlaire, que tota la pompa buida i ridícula apresa dels magazines i dels noticiaris cinematogràfics, falaguer programa que havia d’ésser executat per l’escàs cervell de quatre degenerats. La subversió que aquests dies rega de sang el sòl ibèric és –i tornem a l’article de l’Alomar– producte d’un conglomerat d’odis de tots els inadaptats que ha produït el nou règim, les dues vegades que ha intentat la transformació del país. El que els ha guiat no és un programa feixista, sinó una dictadura a l’estil portuguès, cruel, sanguinària, clerical, militarista, però per damunt de tot, vetlladora fidel del poder, de les riqueses i dels privilegis de tota xurma reaccionària.

Al nostre entendre, la sublevació d’aquest llarg regressiu que portava la República i li impossibilitava qualsevulla moviment substantiu, aquesta rebel·lió dels privilegiats que volen reinstaurar un ordre que els era més propici, no és més que el més gran dels suïcidis col·lectius que registra l’època contemporània. Han donat a una República contemporitzadora i moderada, un excel·lent pretext per a passar per damunt de moltes coses, i poders per a bastir el nou edifici estatal que peremtòriament necessitava per a subsistir. Aquesta necessitat, però, no obeeix a un fenomen nou; no és més que un anex al mateix fet de la proclamació de la República. L’actual «pronunciamento» és la mitja nit d’una gran diada revolucionària que començà el 14 d’abril de 1931 i acabà el 19 de juliol de 1936. Durant aquesta etapa s’ha pogut anar forjant la voluntat autènticament republicana, la qual, finalment, aprofitant l’ocasió que li ha brindat la revolta ha acabat per imposar-se decisivament, rudement, amb l’aurèola tràgica de tota la sang vessada.

Anem a entrar de ple a una era en la qual construirem un odre realment republicà i avançat. A partir d’aquest moment revolucionari, allò que no era més que un canvi de nom i de bandera i un intent ineficaç i estèril de renovació evolutiva, passa a ésser un veritable canvi de règim, segur de la pròpia missió històrica i realitzador efectiu dels anhels sentits arreu del país.

En un proper article parlarem del camí que, al nostre parer, hauria d’emprendre aquesta transformació político-social que s’inicia.

J. AMAT I PINIELLA

Al marge del moviment militar

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 11-8-1936)

Ja des del mateix moment en què va quedar retocat el moviment subversiu a la ciutat de Barcelona i a tot Catalunya, la primera ocupació del Govern de la Generalitat avançant se àdhuc al de Madrid, va ésser dictat una sèrie de disposicions encaminades a sentar les bases del nou edifici social, de què el poble s’havia fet creditor en donar generosament la seva sang en defensa de les llibertats republicanes. Mesures les adoptades pel Govern català, primer, i corroborades pel de la República, després, que senyalen una marcada tendència socialitzant, de cara a l’absorció de molts serveis per part de l’Estat, a la intervenció d’aquest i al control obrer a les grans empreses industrials, comercials i bancàries, i en general a la concessió de millores a la classe treballadora. Tots aquests decrets, en molts punts dels quals es noten als efectes de la improvisació i de la inseguretat, no són altra cosa que el preludi i un tast del que serà l’engranatge legislatiu a elaborar, un cop s’hagi foragitat els rebels de llurs darrers reductes.

Tal vegada no siguem nosaltres els més indicats per a marcar els camins pels quals hagi de transcórrer aquesta tasca de govern que s’està apropant. Amb tot, però, des de la nostra modesta esfera d’opinió, ens permetrem reproduir i comentar unes paraules plenes de bon sentit, pronunciades pel President del Consell d’Estat, Pere Coromines, en el seu discurs llegit per ràdio dies enrera. Deia l’il·lustre català:

«Als polítics i als homes de la petita burgesia que poguessin fer-se la il·lusió de fer tornar les coses a l’estat antic, aquest vell carregat d’anys i d’experiència els diu que la normalitat anterior al 19 de juliol no tornarà mai més. I als que han somiat amb dictadures més o menys dissimulades d’una sola classe social, els dic que no han d’oblidar els serveis que pot fer a la reforma futura aquesta petita burgesia que integra en gran part les files del Front Popular. L’èxit de la revolució està en la línia de coincidència d’uns i altres, i els que volguessin acceptar exclusivament els fruits de la victòria serien responsables d’una nova lluita que, en tot cas, resultaria en perjudici de la revolució».

Difícilment es podria fer amb menys paraules un resum més complet i exacte del sentit que ha de tenir l’obra revolucionària a realitzar, i a l’ensems una advertència més oportuna al més greu dels perills que enclou una possible desviació dels veritables anhels de l’opinió pública adicte al Front Popular.

Un dels fenòmens socials que el gran teòric del socialisme, Karl Marx, no va preveure –falla que modernament ha estat reconeguda per socialistes tan significats com el belga Henri de Man– és l’enorme puixança que ha assolit en la post-guerra i l’anomenada classe mitja. Professions liberals, petits propietaris, comerciants i industrials modestos, obrers benestants, etc., estaments que si bé no es senten identificats amb el proletariat totalitàriament revolucionari, s’hi troben aunats per un odi comú als privilegis dels grans capitalistes, de les potents empreses, de l’alt clergat, de la noblesa, del gran terratinent, damunt de la qual coincidència, precisament, ha estat possible intentar els experiments dels Fronts Populars.

Aquesta classe mitja, la petita burgesia, veurà amb gust totes aquelles mesures revolucionàries que es prenguin per a portar a cap el programa anti-capitalista que la lliga amb els partits obrers de classe. Àdhuc trobarà justificades les disposicions que, tot ésser estranyes a aquest programa, contribueixin a l’ensorrada definitiva de l’enemic que la voldria absorbir. Però seria perillosíssim que, una vegada empresa la marxa a favor dels que no tenen res contra els que tenen molt, no es frenés a temps i es lesionés amb caràcter de gravetat aquells que no són ni els uns ni els altres i tenen alguna cosa. El pes d’aquest sector neutre de l’opinió és decisiu en la marxa d’un país. Per si no basten les lliçons de les eleccions del 19 de novembre de 1933 i les del 16 de febrer darrer, en les quals la contradictòria posició d’aquesta força alterà per dues vegades la marxa dels destins de la República, podem retreure la que ens ofereix el poble alemany, on les masses petit burgeses un cop acabada la guerra es van lliurar al socialisme, perquè tretze anys més tard, sentint-se poc protegides per la social democràcia, contribuïssin a fer del nazisme una allau imponent i catastròfica.

Dèiem en el nostre article anterior que entre els actuals sublevats hi ha de tot menys feixistes veritables. Tinguem cura, ara, en portar a cap la transformació social que el país reclama, de no engendra’ls d’una manera efectiva i molt més perillosa, igualment com feu amb la seva orbesa el socialisme alemany.

Entre les forces del proletariat i de la petita burgesia nostres existeix una entesa que fa cinc mesos els va donar una victòria electoral i ara els en donarà una altra al camp de batalla; una entesa que ha estat segellada primer amb tinta i després amb sang. Uns i altres, tots plegats, hem de fer que aquesta aliança sagrada per a la defensa de la llibertat del poble, no es trenqui mai més. De la comprensió i de la tolerància recíproca, naixerà l’ordre nou que tothom desitja. Els exclussivismes, els recels, les imposicions, les desavinences entre els sectors que ara cooperen a l’esclafada dels vells privilegis i de les institucions caduques i retrògrades, serien el germen d’un futur i autèntic esperit feixista, que faria infructuosa tota l’abundosa sang vessada durant aquests dies tràgics que estem vivint.

Crònica

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 12-10-1936)

Les necessitats revolucionàries van fer que després del 19 de juliol, es constituïssin espontàniament arreu de la nostra terra els Comitès Antifeixistes. Això va fer que la immensa majoria de poblacions hi haguessin dos organismes amb unes atribucions similars, la qual cosa era motiu, no que s’establís una competència de funcions, si no que un d’ells actués a precari. Més ben dit: que es trobés subordinat a les ordres de l’altre. Aquesta anomalia que en els primers moments era excusable, hauria acabat per a produir un trastorn en el desenvolupament de la vida en les diverses poblacions i ensems hauria restat eficàcia a la tasca dels elements antifeixistes per tal de servar l’ordre revolucionari, tant indispensable per assolir el triomf final.

A corregir aquests defectes van els decrets dissolent els Comitès Antifeixistes i dictant normes per a la formació dels nous Ajuntaments. Era necessària aquesta mesura per tal de donar una estructura eficient als Municipis que respongui a les exigències del moviment que vivim. Nosaltres, com a demòcrates convençuts que som, hauríem volgut que hagués estat cada poble el que hagués escollit, els homes que haguessin representat proporcionalment les forces de cada partit. Però, el moment exigeix que no es vagi amb dubtes i vacil·lacions, sinó que cal una actuació decidida per tal de no perdre temps davant un enemic que no solament és al front, ans mantes vegades està emboscat dintre les nostres mateixes files.

És veritat que les normes dictades per a la constitució, quant a la proporcionalitat, en algunes poblacions no s’adiu exactament amb les forces que cada organització hi té. A Manresa mateix, la distribució no reflexaria pas exactament la força de cadascú. Però, com ha dit molt bé el Primer Conseller, senyor Terradelles, «s’ha de tenir en compte ques tracta d’una disposició amb caràcter general i ningú no s’ha de deixar portar amb un mesquí esperit localista. Tothom ha de pensar que si el Consell de la Generalitat ha arribat a un punt de coincidència cal que sigui mantingut per tothom».

Dintre pocs dies es constituiran els nous Ajuntaments. Cal remarcar aquest fet, puix que això ajudarà a que la vida prengui el ritme revolucionari que les circumstàncies aconsellen, sense dualitat de funcions, sinó ben units per a la més gran contundència i eficàcia de la lluita contra el feixisme.

A. P.

Posicions

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 27-2-1937)

En l’edició de «La Batalla», òrgan central del POUM, corresponent al dimarts passat, trobem un editorial d’un interès innegable en aquests moments de transformació social que estem vivint, el qual sota el suggestiu títol «La clase media y la revolución», emet una sèrie de conceptes que no volem deixar passar sense posar-hi el nostre modest comentari.

Els que hagin seguit pas a pas la trajectòria política del POUM a través del període de temps que va del 19 de juliol fins ara, s’adonaran fàcilment de la rectificació de conducta que representa la publicació d’un article com el que comentem, de franca comprensió del greu problema que per als «revolucionaris marxinalistes significa l’existència al nostre país d’una petita burgesia «de mayor volumen que el proletariado».

L’editorialista de «La Batalla», afirma que el proletariat no podrà triomfar plenament si no aconsegueix atreure a la seva causa la classe mitjana, amb el benentès d’utilitzar-la com a força auxiliar i no caure sota el seu domini. Nosaltres que som uns convençuts de l’actual vitalitat del principi democràtic del dret que sempre té el poble de disposar lliurement dels seus destins, celebrem aquest reconeixement explícit del volum que té a la nostra terra la petita burgesia puix que això facilitarà molt la tasca que avui ens proposem.

L’articulista, però, en sentar les premisses que li permetran d’arribar a les conclusions finals, afirma que la petita burgesia ha demostrat la seva incapacitat per a realitzar una política independent de la burgesia i del proletariat. I amb això ja no hi estem d’acord.

No s’hi val amb identificar els partits d’esquerra i socialistes amb la petita burgesia, puix que si bé és cert que aquest sector d’opinió estava enquadrat dintre els partits esmentats, no era pas l’única massa amb què aquests comptaven. En el si d’aquests partits als quals se les han donat per titllar amb l’epítet de «burgesos», hi ha grans nuclis integrats per assalariats, per camperols i per intel·lectuals. Estem, fins a cert punt, d’acord amb creure un fracàs la política inoperant portada a cap per aquests partits, en el que va del 14 d’abril al 19 de juliol, a desgrat de llur base eminentment popular, però no l’atribuïm pas a llur contextura (és la que, al nostre entendre, millor s’adapta a la manera de sentir que ens és pròpia), sinó a l’equivocació gravíssima que representa no haver realitzat, des de bell començament una profunda transformació social, en el sentit d’extirpar els privilegis del capitalisme feudal, del militarisme i de l’església, obstacles amb els quals ha topat la democràcia en el seu fecund desenvolupament, però que de cap manera no malmeten la plenitud actual de l’única idea que permet el lliure joc de la voluntat popular, per molt avançada políticament i social que aquesta sigui.

A Catalunya, sobretot, on la petita burgesia, el petit industrial i el petit comerciant, representen de segles ençà l’eix de la nostra economia, seria un greu error històric negar-li l’acusada personalitat que té en els rengles del treball. L’obrer pròpiament dit, l’assalariat i el petit burgés no són pas dues classes en lluita. Són dues forces econòmiques que col·laboren i es complementen. Seria difícil en molts casos determinar on acaba l’una i on comença l’altra. Per això entenem que el programa de transformació social més adaptat a la nostra idiosincràcia nacional, no és ni el d’un partit estrictament obrer ni el d’un partit (per ara inexistent) integrat exclusivament per petits burgesos, sinó el que propugnin aquells grans partits d’àmplia base popular de què parlàvem abans, els quals en reunir el major nombre de voluntats porti a cap el redreçament de la nostra personalitat col·lectiva i l’establiment d’un règim politico-econòmic avançat i progressiu.

Són aquests partits en estreta col·laboració governamental amb la sindical única, que més tard o més d’hora les circumstàncies imposaran, que faran impossible per a sempre més l’entronització de la tirania en aquest país tan terrabastejat per totes les dissorts.

J. A. i P.