Joaquim Amat-Piniella
(“Assaigs”, núm. 2 – juny 1931)

Quan bo i endormiscat vaig sentir un crit esgarrifós ja no sabia en quina mena de mar navegava. Els meus somnis sempre han tingut un regust d’idiotesa. Així com hi ha individus que somien unes històries acidulades amb tota la fortesa d’un dramaticisme viu, que ploren i riuen i xerren, pensen morir-se, cauen del llit, etc., jo no faig cap de tots aquests acudits apinyolats. Si em vegéssiu somiar creuríeu que estic escoltant una melodia de l’edat mitjana, que estic davant de una donzella que porta «corpiño» pensant en la boniquesa d’uns ulls color blau-cel, amb la sobrietat d’un idil·li modern, amb la teoria sobre la relativitat, o amb l’abdomen encerclat d’un cuc.

Aquell dia precisament tenia un somni d’aquesta mena: un vers d’Espronceda se’m repetia amb una insidiositat que només pot venir del romanticisme, jo lluitava amb ell procurant resoldre la demostració del «Teorema de Pitàgoras». Era una lluita vertaderament diferent de les altres, no hi havia ni passió, ni honor per entremig. Solament un tic-tac monòton, ensopit i guinyolesc, era la nota tràgica de tota la guerra interna.

Aquell crit esgarrifós provenia de l’aparell de níquel que té un gust extraordinari en escoltar els meus roncs.

És aquest un aparell que se’m fa terriblement antipàtic quant, lluent, intenta reflectir parcialment els aspectes de la meva habitació. No puc veure la cara d’aquell meu avant passat, aquella cara que està enganxada a un quadro daurat, extrafeta i vilipendiada amb sornagueria. Aquell senyor té uns ulls fets de cercles concèntrics, un nas afinat com un piano, un bigoti caragolat com un grapat de serpents, la barba com un nap esfilagarçat, i el conjunt obertament doctoral, però amb la superfície corba del despertador pren un aspecte de cansalader, els ulls perden tot aquell prestigi adquirit a força de pols i de solellades, el bigoti la faisó de garbell d’olors, el nas es torna embotornat, i una barba de cabellera de ceba. Jo estic segur que aquell trastet em temia i m’estimava, extrems aquests, altres voltes, completament incompatibles. Comprenia que em temia quan en dar-li corda perdia tota aquella brillantor que m’enutjava; i que m’estimava perquè molts dies deixava de tocar a les set del matí per no fer ho fins a les set de la tarda. Semblava comprendre els dies en que jo tenia son i els dies que no en tenia. Sempre ho endevinava.

Un dia en vingué la criada de la dispesa amb una cara esglaiada… M’ho vaig témer.

–El despertador… –vaig cridar– espatllat? robat? La criada m’ensenyà un tros de níquel i tot de rodes.

–Un veí que ha marxat avui ha entrat d’amagat a la seva habitació i ventjant-se del despertador perquè cridava cada dia a les set del matí, l’ha estropellat d’aquesta manera…

Jo vaig pendre’l entre les mans i creia sentir greu de la seva mort. En la llauna niquelada i bonyegada va reflectir-s’hi la meva cara. No era la meva, era més lletja que la del meu avantpassat quan es trovaba en semblants condicions. Vaig rebotre els restes del despertador per terra i vegí que la servent es desfeia en una ganyota de rialla… Mai més he pogut veure l’aspecte alluentit d’un despertador. Em penso veure o bé la cara estereotipada del meu avantpassat o la meva semblant a un mapa pintat a l’aquarel·la…

J. Amat i Piniella

Les arts

Joaquim Amat-Piniella
(“Assaigs”, núm. 5 – desembre 1931)

El món en el desenvolupament de la seva història, ha tingut certs moments d’inquietud, certs moments de crisi –prou coneguts de tothom– els quals no solament s’han reflectit a l’exterior en signes tangibles i pertanyents a la vida pràctica, sinó que fins i tot s’han traduït en alteracions ben visibles en l’humanisme. És a dir, que els grans fets en la història, tant política com cultural d’un poble, han obeït en la majoria a estats d’inquietud en l’espiritualitat humana. Però, el més curiós del cas no radica en això que podríem qualificar de fet biològic. És que les reaccions de l’esperit s’hagin avantposat gairebé sempre a les del món pràctic. Exactament com si aquell posseís unes antenes receptores d’una acuitat més extremada que no pas aquest; com si posseís una sensibilitat rara, comparable al que podríem nomenar un sismògraf avant la lettre. Els exemples que podríem citar per provar aquesta tesi són nombrosíssims. No ho farem sinó amb uns quants dels més remarcables i que una importància més cabdal tenen en la història de la humanitat.

Recordem que la intensitat cultural i artística del Renaixement, junt amb el descobriment de la impremta es veu seguida del formidable moviment en les idees polítiques i religioses, causa de tantes guerres i lluites, i que porta el nom de La Reforma; la Revolució Francesa es veu precedida per l’activitat cultural dels enciclopedistes; el romanticisme preludia un llarg període d’agitació política a França i Alemanya; i finalment, l’hecatombe de la guerra 1914-18 que fou la seguidora de la revolució iniciada en el terreny de l’art i la literatura, coincidint gairebé amb el començament del segle.

Però, en aquest darrer cas –que és on ens referirem més concretament en el curs d’aquestes ratlles– és necessari fer constar que si bé la guerra durà quatre anys, malgrat tot el desfogament que aquests representen, malgrat totes les penalitats d’una lluita terrible, no han bastat per esmortuir aquell neguit. En el terreny pràctic, encara no ha estat suficient la revolució soviètica i la caiguda de gairebé totes les monarquies. En el de l’esperit, no s’ha aconseguit tampoc que cessés l’afany per la recerca, la trepidació, les accions i les reaccions, els canvis bruscos, les anormalitats i les tergiversacions. I això no pas perquè hagi estat un clos inabordable, una manifestació d’aspectes, sinó perquè, ben altrament, ha estat fàcilment influenciable per l’ambient, perquè ha estat més aviat un conglomerat de moviments que s’han estalonat els uns als altres, essent molts d’ells antitètics, malgrat provenir tots d’un mateix estat d’espiritualitat.

Ja veiem, doncs, que seria absurd que àdhuc davant d’això pretenguéssim negar a la inquieta vida actual les atribucions que de dret li pertoquen, que volguéssim treure el significat a allò que és una fita històrica –que és com ja hem dit un fet biològic. Que davant del que és una imatge de l’espiritualitat del nostre temps ens féssim l’orni i adoptéssim un posat de tantmefumisme gens afalagador per a la nostra sensibilitat. En fi, seria suïcida que ens giréssim d’esquena a la contemporaneïtat i féssim, en canvi, grans plats i grans olles d’un passat que en el seu temps era una gran cosa, però que transportat al dia d’avui no passa d’ésser un anacronisme, un intrús o un arcaisme.

És per tot això, que davant d’aquesta «nova intel·ligència» com diria Salvador Dalí, creiem arribat el moment de la comprensió. Moment aquest que ja no ens pot ésser suspecte puix que hem vist que l’únic que s’aguanta són les veritables personalitats, els valors autèntics, mentre s’esfondren pel seu propi pes els esnobistes, els pseudo-temperaments artístics i els arribistes desconsiderats.

Repetim que creiem arribat el moment de la comprensió. Si voleu, inicieu un procés de revalorització, però recordem-nos sempre de les famoses paraules de José Ortega Gasset: «El arte nuevo es un hecho universal. Con estos jóvenes cabe hacer una de dos cosas: o fusilarlos o esforzarse en comprenderlos. Yo he optado resueltamente por esta segunda operación. Y pronto he asvertido que germina en ellos un nuevo sentido del arte, perfectamente claro, coherente y racional».

J. AMAT I PINIELLA

Conte

Joaquim Amat-Piniella
(“Assaigs”, núm. 1 – maig 1931)

En una hora i mitja que feia que la Teresa estava trastejant en la seva cambra-dormitori era la segona vegada que es sorprenia en un estat somnolent, ple d’inconsciència, amb els ulls desviats, el llavi trèmol, la boca mastegant paraules que no gosen sortir i amb les mans que rebreguen un tros de roba. Són estats que et reprenen, sovint, quan tens la vida indecisa, plena de vicissituts i de tòpics dubitatius. Generalment, és quan penses coses absurdes, somnis que no seran mai una realitat. Veus primer, el món com una barreja absurda, la teva situació rau en mig de tot aquell caos i sents després la nostàlgia de la felicitat, fantasieges amb el món de les irrealitats, dels somnis vincladissos, de les inconsciències del desig. S’alternen i juguen amb varietats tots els colors més vius i discordants, s’immiscueixen en un conjunt abigarrat donant, com els colors de l’espectre solar, que fusionats donen blanc, un color d’indiferència de temps perdut i de visió desenganyant.

A la Teresa, tot anant d’armari a armari, canviant les robes de lloc, els càntirs d’essència d’ordre i els vestits de penjador, per un gust acoblat a la fantasia de donar a les coses nova harmonia i consonància les seves cames, pesades i rovellades pels anys que transcorrien monòtonament, demanaven com un ajut gens menyspreable la cadira i era sobre d’ella on queia en la lassitud contemplativa, on el cos se l’hi doblegava negligint la vigor que dóna al cos femení el desig de conservar la bellesa, era on el cervell se li endinsava en el terreny caòtic de les figures i de les il·lusions. En fi: era on el seu cabell es destenyia més despiatadament, on els seus ulls s’orlejaven més del «ryhmel» natural, on les seves galtes s’empal·lidien més i més cobrint-se d’arrugues extemporànies i on la seva boca es trencava en un plany tàcit…

Aquells moments de somnolència li servien per recopilar records de la seva adol·lescència. Recordava quan amb el desig suprem d’agradar, d’ésser bella, es mirava mantes voltes a l’espill que semblava iniciar un somrís com dient-li: «Ets bella. Els teus ulls tenen la transparència d’un matí de Maig; els teus cabells són fils ambrins que t’uniran amb els déus; la teva boca és la divinitat intrínseca; i el teu cos és un verger on hi eclosionen les flors més belles». Però no s’adonava que tot això s’esdevenia en somnis absurds i enormement ridícols.

S’ho creia per la vanitat que havien avivat en la seva imaginació, els pares, presos d’una pruïja d’enganyar-se ells mateixos, de dir banalitats que plaguin a l’aludit. En ella aquest sentiment havia proliferat amb extranya insistència o havia fet que la desil·lusió fos més punyent.

Aquesta fou un dia, cap el tard, quan el sol avorrit de contemplar el mateix paisatge es retira deixant foscor als llocs on abans i havia claretat.

La Teresa tot just començava a sentir el desig d’amor, de carícies mascles, tot just sentís un pessigolleig que invoca la sensualitat nadiua en l’individu, l’edat de les il·lusions i de les novel·les viscudes. Això essent bella significa l’alegria, l’esperança de trobar satisfacció en la relació amb els homes. Essent lletja no significa altra cosa que la tristesa i el desengany.

Tenia d’ésser a les hores quan coneixeria amb la brusquetat més sàdica la veritat crua, concisa, cruel.

Seria en un ball de societat, quan sentiria la enyorança de l’abraç masculí, quan romandria tota una nit asseguda sense dansar, quan oiria, de dos joves, un comentari que refermaria la sospita convertint-la en certesa, de què ella no tenia bellesa ni cap atractiu, que el món de l’amor no era fet per a ella, que li estava reservat un lloc en un convent, baix el claustre estovat per les llàgrimes de tantes de dones com ella i per l’ombra de xiprers carregats d’anys i sentiments.

Si preferia l’ombra d’altres xiprers que no eren regats per llàgrimes sinó per sucs de descomposició, podia suïcidar-se.

Però no es decidí per cap d’aquestes determinacions violentes. Transcorregué el temps que la veié passiva, sense cap alteració violenta, lentament es deixà posessionar per la malenconia, per l’amor més pueril vers els ocells i les plantes, vers la quietut i la mort en vida. Els seus vestits s’allargaren i prengueren un to monoton, sempre gris i ple de tristesa intrínseca. Les sabates perdien insensiblement el taló alt. Les seves cames negligiren la corba sublim i esdevingueren ossoses. El caminar era pesarós i extemporàniament vell.

Ja no era la Teresa d’abans. Era la seva pròpia ombra, l’imatge en un mirall curvilini, de la noia optimista i riallera d’uns temps, durant els quals les il·lusions la feren feliç

Davant seu s’obirava una perspectiva horriblement trista que significava un decaïment, una èxtasis perdurable que, àdhuc després de la seva mort, seria la continuació tangible de la vida de la seva ànima i que aleshores es desprenia en aquells estats anímics de somni, de pures fal·leres i de punyents desil·lusions.

La vida corporal seria lenta, exclusiva i gens aconsoladora, un enfarfec de fets definits, sense la poesia que alegra moltes voltes el realisme més sòrdidament real.

J. AMAT I PINIELLA

Períodes transitoris

Joaquim Amat-Piniella
(“Assaigs”, núm. 6 – gener 1932)

La pintura, com gairebé la totalitat de les manifestacions de l’esperit humà, va seguint una trajectòria de reaccions, un camí agitadíssim, rublert d’obstacles causants directes d’aquelles trepidacions i d’aquell vèrtig tan freqüents en els períodes de gran riquesa de facetes. Són aquells períodes de transicions brusques, de complicada diversitat contextural, que tan notablement afeixuguen la tasca de l’analista pacient i del crític amb un mínimum de consciència. No obstant, però, hi ha aquells bastiments fonamentals, aquells trets característics, tan obvis i matemàtics com la primera elucubració algebraica. Són aquells jocs de reaccions tan normals i humans que cauen més aviat en el terreny d’estudi intuïtiu i de deducció que no pas en el de la investigació de laboratori. Hi ha aquells esquemes tan clars, tan vitals que és pueril impugnar-los. Per això, malgrat les incomprensions dels contemporanis a cada moviment, malgrat aquell urc ridícul dels transcendentalistes endarrerits i dels que en tota novetat, sense prèvia informació i d’una manera sistemàtica hi veuen un prurrit d’esnobs i de sensacionalistes.

Avui, –com quasi sempre, d’ençà del romanticisme–, estem en un període de transició. El que hom fins ara, s’ha entestat en nomenar art «modern» ha passat ja als domenys de la Història i podem adonar-nos que del 30 ençà estem emprenent un retorn a la serenitat, a la consciència i al control, en reacció a totes les turbulències del superrealisme. És davant d’aquest fet ben palès i de tanta importància que creiem obra transcendental, que deixava copsar vagament un xic més amunt, en aquestes mateixes ratlles. És la tasca de l’analista; és el construir aquell esquelet precís i fonamental, el fer la classificació o, millor dir, ordenació de totes les realitats, l’eliminació dels pseudovalors i proclamació dels autèntics. És el fer la història seriosa d’una època que ha finit, molt heterogènia (cubisme, futurisme, dadaisme, ultraisme, estructualisme, nunisme, neoplasticisme, expressionisme, superrealisme, etc.), és cert; però de la qual n’ha de quedar quelcom més que el record d’un caos.

És ací on anem.

Hi ha hagut comentaristes que sense preveure gaire clarament l’abast de llurs paraules, han parlat de «revolució» referint se als començos d’aquesta etapa artística (coincideix amb els inicis d’aquest segle). Subversió contra l’impressionisme, diuen. En aquest cas significaria una ruptura total, una reacció violent, un capgirament total del sentit pictòric i àdhuc de la sensibilitat artística. I això no és cert. Tots sabem prou bé que entre els impressionistes i els cubistes hi ha hagut una colla de matissos i fins d’escoles, que hi marquen un procés evolutiu suau i un canvi de sensibilitat molt al compàs de l’època. El pas desde l’impressionisme –«Fenomenisme ambient» i «visió de les superfícies perdurables a través dels fenòmens fluctuants i movedissos de cada moment»– al cubisme i Picasso amb llur resolució de la natura en fórmules geomètriques, va senyalat per una colla de marques perfectament encledades i delimitades: Van Gogh amb el seu misticisme francament lirista; Seurat amb el puntilisme; Gauguin –«la barbarie est pour moi un rejeunissement»– pare d’aquella tendència exòticosalvatgista que tanta importància havia de revestir més tard; Dautrec amb el seu realisme cruel i agre; Cézanne –primer arquitecturitzador en la pintura– que segons Th. Daubler, practica el darrer sondeig en la realitat, que d’aquesta manera es transforma en metafísica i estil; Denis, Matisse, Vlaminck, Derain (sobretot aquest). Tots ells marquen aquella reacció progressiva contra l’impressionisme, que culmina en el cubisme. Allò que Cézanne havia començat, el cubisme ho accentua notablement. Creiem que la reacció no pot ésser pas més graduada i evolutiva. És pueril, doncs, davant d’un cas tan clar com aquest parlar de «revolució».

Aquesta demostració té una importància remarcable, perquè refuta automàticament la tesi dels tradicionalistes, segons la qual el curs que han seguit les arts en aquest darrer temps es deu a un propòsit estridentista de quatre pintors o artistes en general, sense cap mena de solvència ni facultat. Al nostre entendre una evolució tan regular demostra tangiblement l’existència d’una realitat biològica.

J. AMAT I PINIELLA

Cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“Assaigs”, núm. 4 – novembre 1931)

No fa pas molts dies que vàrem llegir en una informació cinematogràfica de «Mirador», l’interessant setmanari barceloní, que la casa Fox, una de les més importants del cinema nordamericà, tenia en el catàleg 1931-32 un crescut «stock» de films documentals. Aquest fet ens ha suggerit un petit comentari a l’entorn del que representa en els actuals moments el film documental.

En aquest aspecte de la producció cinematogràfica podem distingir tres formes:

1) El film estrictament i fredament documental, cultural o científic.

2) La producció que tot i tenint aspectes documentals, es veu amenitzada per la intromissió d’elements literaris, plàstics o exclussivament cinematogràfics.

3) Els reportatges d’actualitat que veiem en gairebé totes les sessions normals.

No parlarem d’aquesta darrera faceta per no atànyer al nucli de la qüestió que ens interessa.

Tots recordem haver vist en alguna sessió de cinema selecte, algun film d’aquells que baix l’etiqueta de culturals ens presentava a l’écran aspectes biològics de diverses famílies d’animals i plantes o de bactèries, a través del microscopi. Aquesta mena de films que podríem encabir dintre la primera clasificació, tenen un interès científic ingent i pot fer un remarcable servei transportada als Instituts o Universitats, o als centres d’estudis especialitzats: en canvi, en els salons públics és causa de tedi per la major part dels espectadors. Aquest fet, si bé per una banda ens fa blasmar de la insensibilitat del públic, per l’altra, àdhuc arribem a justificar-lo. La gent no acostuma a anar al cinema per endinsar-se en els terrenys àrids de la ciència i dels coneixements biològics; el públic va al cinema per simple passa-temps. O si més no per inhibir-se de tots els transcendentalismes. Heus ací que no resulta oportuna en una sala d’espectacles una elucubració científica o un document en sentit estricte i fred que té aquest mot. És, anant guiats per aquesta fèrula, que les cases productores han treballat per trobar una fórmula que harmonitzés la realitat científica amb la raó i el guariment amenitzant de la faula, per tènue que aquesta sigui. Aquestes produccions s’adapten a la segona classe de documentals. En aquests darrers temps hem vist alguna obra d’una gran valor geogràfica, antropològica i biològica, perfectament lligada a una rellevant importància artística. Ens referim als cassos concrets de «Moana», «Ombres blanques», «Els misteris d’Àfrica» (malgrat els seus defectes), «Rango» i als que encara no coneixem, com «Tabú» i «Trader Horn». Aquestes produccions poden ésser ventatjosament presentades al públic, car a més a més del seu interès cinematogràfic, ens porten a la popularització de certs coneixements gens menyspreables.

Repetirem, per acabar, que de la mateixa manera que creiem en la eficiència d’aquest cinema sobre el públic, creiem en l’ensenyament a les Universitats, Instituts i centres d’estudis superiors. És per això que propugnem ací per a la instal·lació urgent en tots els locals docents, d’aparells moderns de projecció cinematogràfica. A l’ensems ens alegrem de que les cases més importants de Nordamèrica atorguin al film documental la importància que realment té.

J. AMAT I PINIELLA