Joaquim Amat-Piniella
(“ARA”, núm. 2 – desembre 1930)

 

Quan hom neix, alegria es sent.

Quan hom mor, trist és el vent.

Vent àlgid que forada oïdes,

que enrogeix un nas mesquí,

que els ulls fa somicar de tristesa,

que un cor embolcalla de setí

ple de neguit, tot raresa.

Aixeca fulles del llibre del món,

les arrossega no sap vers on,

i les trepitja amb sa tenuïtat.

Bruel pruïjós, fosc de timbre,

romp la voluntat del mimbre.

Remunta al cel:

és que veu l’estel.

Crida el porter:

–Apagueu el llum!

–Cremarà fins tard.

–El bufaré.

S’ha apagat l’estel.

Tristor amarga de fel!

De Déu ve la ira…

Tro de fúria ressona,

d’un mortal dalt la trona.

Tenebres escampa,

melodies vives

ara canta.

Xiula després,

arbres en dansa,

llarg el xiprés,

fuat com llança.

Quan hom mor, trist és el vent,

quan hom neix, alegria es sent.

 

j. amat i piniella.

Joaquim Amat-Piniella
(“ARA”, núm. 3 – gener 1931)

Dança:
uns passos;
l’amor.
Ai las!
remor!
Crits melòdics,
desgavell de punts,
harmònics conjunts.
Badocs al volt,
murmuris:
tisores corrent
damunt de la gent.
Amable somriure;
manetes jugant;
uns llavis besant
clouran el riure.
Menyspreu i negació:
ja no es besaran,
ell marxarà al racó;
la veurà dançant…
Estrelles i arbres;
amor repujat,
rostre demacrat.
Frissor…
Rebuig?
Passió?
Porta entreoberta…
ebri bellugueig,
piano aflautat.
–Qui és qui no veig?
–S’hauran ja besat!
Desànim…
Per què no un hom?
Si marxa tothom…
Escales baixa
l’orquestra…
Porten la caixa
d’un violí…
Ai, quin patir!

j. amat i piniella.

Joaquim Amat-Piniella
(“ARA”, núm. 4 – febrer 1931)

 

«¡Oh mar, cielo rebelde
caído de los cielos!»

Admirable! És aquest un mar lleument avalorat, d’un blau íntim que en topar amb la carcassa del vaixell es desfà en escuma blanca de curta vida, aquell que porta amb l’onatge el compàs del temps, ensems que les hores passen amb el tic-tac ensopit del pulsera…

Quines belleses conté el llibre de Juan Ramón Jiménez! El «Diario de un poeta recién casado» vingué a les meves mans fortuïtament, me l’oferí un company que amb els seus elogis feia honor al llibre. I em colpí fortament amb la seva limpidesa, amb la seva harmonia sublim, amb la seva modernitat, i obrà com un excitant en mi. Solament podia sustreure’m a la seva acció, apuntant un comentari que no podrà ni donar idea aproximada del què és el llibre.

Recull d’impressions d’un viatge a Amèrica, ràpides, de fuga, notes al marge, moltes d’elles escrites sota el soroll metàlic de les rodes del tren; en el punt àlgid de la sortida d’un vaixell, quan el poeta recién casado es desperta dins el seu cambrot.

Efectivament, en totes elles s’hi veu l’espontaneïtat que exua, s’hi remarca un caràcter essencial de moment poètic.

¡I com perd allí un viatge en tren la seva monotonia, com s’humanitza i es vesteix la nuesa d’un «waiting room», d’un cambrot farcit de lliteres i bagatges, d’uns instruments mecànics com el tramvia, d’un anunci estúpid! ¡Quina calidesa pren el reclam lluminós que tremola en la foscor, el «club» de poetes rovellats, el de senyores carregades d’anys i d’idees ancestrals!

Sembla que el conjunt del llibre, la barreja de poemes en vers i en prosa, l’estil rublert de sons eurítimics, la fluïdesa d’estil, aquells jocs amagats, la gama colorística del mar, la varietat de tons blaus que pren i que constitueix gairebé el «leit motiv» de l’obra, junt amb el sentit moderníssim en que està escrit –quan encara estaven en gestació tots els “ismes” revolucionaris de les arts (1916)– fa un «cock-tail» deliciós, d’una màxima agradabilitat, impossible en el tradicionalisme de la poesia…

El seu aspecte és humil: cobertes blanques, no és de gaire tamany, però reconeixem, i ho diem amb sinceritat, que mereix una exterioritat més violenta, un color vermell, blau, verd… que encara no donaria la sensació de la vida que realment té, aquell dinamisme, aquella celeritat, el continu «andante molto vivace»…

j. a. i p.

Joaquim Amat-Piniella
(“ARA”, núm. 4 – febrer 1931)

 

Ritme de cames,
de «fox» i «bananes».
Glops…
Sentiments emesos.
Xampany.
«Whisky»
«Jazz»
Què fas?
Embriago de passions
els colofons.
Reflector
projecta una ombra
en el fons:
celatge.
Imatge dels mons.
Ritme i més ritme.
Passió i més passió.
Paral·lelisme de cossos,
espetegar d’uns ossos:
és aquesta l’oblació
a l’alegror.
Jazz!!
M’apuntes l’absenta als llavis,
un espectre al cor;
tot és or
i glavis.
El bes és llarg…
La saliva és mel!
Sexes distints
agermanes,
els abraces…
Jazz! Jazz!!

j. amat i piniella.

Joaquim Amat-Piniella
(“ARA”, núm. 5 – març 1931)

 

Jo la veig, a ella,
-pàl·lida i freda-
embetumada d’abrics «petit gris»
de sedes rutilants,
de pedres,
de brillants…
És ella,
qui passa endemig els «bars»,
«dancings»
«cabarets»
hotels…
Ella que té en la cara tediosa
la vermellor humida
del tub elèctric de gas enrarit,
i als llavis
el «rouge» incandescent.
Du implícita l’olor de cent taxis
nocturns
de matinada;
uns ulls plorosos de «rhymell»,
de mirars inefables,
avorrits,
lassos d’amor mercadejat…;
i les ungles ornades d’or,
d’or fi,
no de fantasia…
Ella… Ella…, enllà
passa…, jo la veig,
com ombra amb ròssec,
amb ròssec de viola
vitriolitzada…

j. amat i piniella.

Joaquim Amat-Piniella
(“ARA”, núm. 5 – agost 1932)

 

Els “objectes surrealistes”. La vida, després de la guerra 1914-18, ha emprès una cursa folla i desequilibrada. Les acrobàcies i els «obstacles» atlètics han estat una realitat tant en la vida física normal com en la de l’esperit. Hom ha hagut de fer tasca de taumaturg per no passar a ésser víctima de la crisi econòmica, de la mateixa manera que han calgut tota mena d’esforços per a renovar-se espiritualment d’una faisó constant, donar a cada instant de l’existència una nova faceta que fos una convergència exacta de les inquietuds del moment, i no caure en una regressió que hauria significat una covardia o, si més no, una claudicació completament extemporània i per força ineficaç.

El surrealisme ha estat la darrera tendència que s’ha definit d’una manera clara i incisiva. Però el surrealisme, com abans el futurisme, el cubisme, el purisme, el neo-classicisme, el dadaisme, el neo-academisme, el neo-romanticisme, l’expressiomisme, el nunisme, etc., ha estat una víctima de la vertiginositat del nostre temps. El surrealisme, estricte seguidor de les normes bretonianes, ha mort en la pau del Senyor. Els seus pintors –o anti-pintors, com volgueu!– s’han desviat els que menys o han desertat els que més. En els seus darrers temps van caure en una confusió lamentable. La barreja de col•lectivisme i de surrealisme que pretenien fer l’Aragon, Crevel, Peret, Breton i el nostre Dalí, entre altres, ha resultat explossiva i tot se n’ha anat en orris, d’una manera poc menys que absoluta. Únicament n’ha restat una experiència fructuosíssima. I així hem vist com el mot «surrealisme» ha passat de substantiu a qualificatiu. En els cercles artístics hom no parla ja de «surrealisme» sinó d’«objectes surrealistes». Diferència notabilíssima i ben explícita!

Salvador Dalí definia els «objectes» surrealistes com a «documents al marge de tota preocupació plàstica o formal, essent del tot eliminat dels dits «objectes» la més lleu concessió a l’efecticisme visual. Els «objectes» un cop «transcrits» són confeccionats per obrers extranys a l’activitat superrealista, de guisa que en llur realització no influeix la concepció poètica o plàstica de llur «autor». Car és cert que tots aquells objectes on les intencions poètiques o plàstiques de llurs autors són paleses no passen d’ésser «objectes d’art» (recordem la fúria dels surrealistes contra l’art, que ells nomenen putrefacte) d’una qualitat especial». Més enllà defineix els «objectes» com a «transcripció d’al•lucinacions degudes al «pur atzar». J. V. Foix els definia al seu torn com a «exteriorització plàstica dels fantasmes himnagògics, afectius i onírics, dels automatismes d’origen estètic i de les fantasies «diurnes i experimentals» segons paraules dels propis surrealistes». «Els objectes surrealistes no són, en els parisencs, sinó objectivacions crues de dalers col•lectius entenedors per tots els estudiants interns de seminari o universitat, per tots els minyons de qualsevol lleva en llur vida caserna».

Segons el mateix autor (si parlem tant per boca d’altri és perquè encara no coneixem res d’una manera directa) Joan Miró, el pintor surrealista independent, firma a part, malgrat de dedicar-se també a l’«objectisme». La qualificació que més escau a la seva activitat és la de “pessebrisme astral” (continuació del «cosmicisme» d’abans). L’única diferència entre ell i la secta parisenca rau en la «puresa d’intencions» que caracteritza Miró, la qual el situa lluny del sexualisme, del sufisme i de l’ocultisme dels altres «objectistes». Gasch deia que d’una manera absoluta, només l’interessen els objectes de Miró, precisament pel que contenen de poesia i de somni. Posició antípoda a la de Salvador Dalí!

Nosaltres que solament pretenem informar amb les poques dades que tenim a l’abast, no podem opinar, encara. De l’”objectisme” ens interessa el que té d’actualitat i ens plau, en principi, allò que respira de “pas endavant”, de no-claudicació, aquell delit inel•luctable de renovació.

Avui dia, el rectificar-se és una covardia; l’evolucionar, en canvi, ha d’ésser una suprema aspiració col•lectiva. Ara que, hi ha moltes maneres d’evolucionar!

–

Les exposicions “Ara”. – Basiana  i deixebles –pintura– l’una; «Basiana caricaturista», l’altra. Dues manifestacions d’una mateixa personalitat, dues facetes d’un temperament, receptor a Manresa de la inquietud universal d’aquests darrers temps. Basiana i els seus deixebles o hereus, en formen una sucursal. Per això han estat tan maltractats. Algú –expressió d’una atròfia de la sensibilitat– ha arribat a afirmar que si Basiana deformava, era per despistar la seva manca de dibuix. Les persones no s’ho han cregut mai.

Basiana, ultra posseir una bona dosi de cultura com a dibuixant –una visita al seu estudi pot fer claudicar el més escèptic– té un sentit agut de l’harmonia formal –ho demostren les caricatures– i del ritme colorístic. Una sensibilitat molt afinada l’obliga a evadir-se sovint de la realitat i anar a cercar les expressions que satisfacin les seves pruïges, al camp de les experimentacions més arriscades i contraoposades. Si Basiana deforma –diem nosaltres– ho fa empès pel seu instint i seguint una irresistible impulsió temperamental. Per altra banda Basiana és el perenne i subtil vagabund de la pintura. Puix que com qualsevol vagabund va d’ací a allà i d’allà a ací, sense adoptar mai cap posició definitiva. I això, perquè no pot desempallegar-se d’una inquietud constant, perquè la seva personalitat voluble i amplíssima, imposa els seus capricis amb una tirania afeixugadora. Basiana no té la culpa que li manqui un estil ben definit i estable. El pintor de «La noia del ventall verd» no fa més que obeir una força superior, un dictat inel•luctable.

Joan Cots va fer una vegada, uns pecats molt grossos. I ara se’n penedeix. I el xicot està trist i no gosa aixecar els ulls de terra. Només quan es fa fosc sembla aconsolar-se. I únicament llavors, es sent amb prou forces per a treballar. És quan expia les seves culpes. Les pintures negres, fosques, terriblement corprenedores i emocionants, són un resultat de la història de la seva vida. Les obres d’En Cots ens commouen tan com un Kandinsky, com un Neuen, com un Munch, com un Seehaus, com un Klee o com un Marc. Si algú volgués redimir en Cots dels seus pecats terribles seria pitjor que un assassí. Malgrat tot, però, ens plauria un Cots una mica més esbandit, dintre de la mateixa orientació.

En Celestí Puigcerver té un munt de bones qualitats. Bon dibuixant i molt expert en el contrast. Esperem més obres per a jutjar-lo definitivament.

Amat

Joaquim Amat-Piniella
(“ARA”, núm. 6 – agost 1932)

A J. Martí Farreres, avi.

Havies estat l’amiga d’un oncle meu,
i em consta
que et plavia, més que mai,
quan voltava a l’entorn teu,
muntat a la bicicleta dels amors segurs…

Quan t’ensenyava, dibuixat,
l’infant que tindríeu, més tard,
així que els ocells
haurien oblidat el to de llur veu
i els avions abastarien nius d’estels
dintre els recers de cada migdiada.

També sé que l’oblidares
un cop hagué caigut de la seva bicicleta…

J. Amat i Piniella

Del recull en preparació «METEORS».