Joaquim Amat-Piniella
(Article publicat al llibre Manresa. 1935. Editorial Hermes)

Oficialment, es parla de la importància d’una ciutat segons el major o menor nombre d’habitants que senyalin les estadístiques. Econòmicament, segons les xifres que acusin els mercats o el nombre de fàbriques, tallers i comerços. Turísticament, segons la quantitat i el valor dels monuments artístics, la bellesa de la naturalesa que fa de teló de fons i el grau de pintoresc que tinguin alguns racons o coses de la població. És evident, però, que la persona, sigui quina sigui, que entra per primera vegada a una ciutat, no rebrà mai la seva primera impressió (que ben sovint és la decisiva) de cap dels aspectes assenyalats. Més tots la fraparan si els carrers són ben pavimentats i nets, si la llum hi és prodigada, si la gent s’hi abilla amb un cert gust, si els cotxes que hi circulen tenen els milers de reflexos que calen… Tot això és superficial, em direu. És cert, però compta. Una ciutat per molts habitants que tingui, per moltes fàbriques, magatzems i tallers que pugui presentar, per moltes obres d’art que guardi, us decebrà si en passejar-vos-hi noteu establiments sòrdids, olors desagradables o fang pels carrers. La sorpresa és un factor psicològic amb el qual cal especular. Les ciutats industrials i de treball, com és ara Manresa, tenen fama en general d’ésser poc curoses de la seva fesonomia externa. Cap altra, doncs, com una població industrial, no pot tenir tant d’interès a sobtar el visitant amb un continent agençat en consonància amb la valor del contingut. Allò que hom ja espera veure poques vegades desvetlla entusiasmes. L’inesperat, en canvi, sempre produeix reaccions vives i en aquest cas inevitablement agradables. Si l’orgull col·lectiu d’una població és de plaure els que l’honoren visitant-la, ja em direu si no és aquest aspecte de bellesa externa una de les qüestions que més han de captar l’atenció dels encarregats de dirigir la cosa pública i també dels dirigits.

Manresa, si bé és cert que no és encara una realització de tot allò que tenim dret a esperar-ne, ha donat un gran pas, d’uns anys ençà, en el camí del seu embelliment exterior. No parlem ja dels seus edificis ben importants, dels seus carrers presentables, de l’animació que per no res els omple, etc. Ens referim exclusivament al bon gust que va obrint-se pas entre els nostres comerciants de les vies cèntriques. S’estan esgotant a passos agegantats aquells establiments comercials encofurnats i llòbregs. Cada dia són més els locals que, en virtut d’unes reformes oportunes, van consolidant el nostre prestigi de ciutat ben endreçada.

Això ha de satisfer-nos i estimular-nos alhora. Que vingui aviat el moment que es realitzi aquell somni d’autèntic manresanisme, d’un equilibri, d’una harmonia, entre la substància i la forma. Que la façana no desmereixi del què conté l’edifici.

J. AMAT I PINIELLA