CINEMA

Joaquim Amat-Piniella
(“avançada”, 1-3-1934)

 

Aquests darrers temps s’ha observat en el firmament hollywoodià –perdoneu el gir– una immigració de realitzadors europeus. Això ha fet que es registrés alguna variant en la tònica 100 per 100 «americana», que fins fa poc havia tingut gairebé tota la producció del país de l’oncle Sam.  De tant en tant veiem alguna obra signada per un Sternberg o un Lubitsch, i també d’altres directors de nacionalitat americana de prou talent per deseixir-se de tot el llast d’aquells tòpics i d’aquell americanisme convencional que tant ens havia estat prodigat. Europa no ha influït debades en el cinema americà.

Però si bé han sorgit excepcions de l’etern triangle del «bo, el dolent i la noia», aquest tipus, aquest patró, segons el qual s’ha estructurat tot un període històric de mediocritat cinematogràfica, no ha pas mort. Bon tros se’n falta. El remarcable del cas és la manera com les cases productores de Hollywood han canalitzat la represa o la continuació d’aquesta tradició, podríem dir-ne, nacional.

Deixant de banda aquelles obres mestres que han sabut retratar la idiosincràsia de la gent del país –l’home dels grans negocis, el fill del milionari, la «girl», el «cow-boy», el negre, etc.– els americans han optat per presentar les seves obres tradicionals, de triangle amorós, de «happy end», en un fons, en un teló denunciador amb una sinceritat gairebé impúdica de totes les plagues, de tots els vicis que devasten el país.

I en aquest aspecte han produït obres reeixidíssimes. En primer lloc els films de «gangsters». ¿Qui és que no recorda la traça amb què Mamoulian els plasmà en «Carrers de la ciutat»? I «Aristòcrates del crim» de Tay Garnett? I «Petit Cèsar», «El monstre de la ciutat», «Danseu, folls, danseu», i tants d’altres que es fa difícil de recordar? La plaga dels bandits i dels contrabandistes d’alcohol ha estat denunciada al món sencer, amb una sinceritat i una intensitat veritablement sorprenents. Naturalment que amb l’abolició de la llei seca s’ha esgotat aquest filó de temes. El que no podríem dir és que no hagi estat explotat!

El periodisme sensacionalista, xantatgista i sense entranyes ha estat també sovintment motiu de denúncies greus i agosarades. «Mercat d’escàndols», «Un gran reportatge», «Ha entrat un fotògraf», «Un reportatge sensacional», etc., són exemplars reeixidíssims d’aquest gènere.

La mania del «bluff» ha donat lloc a sàtires divertides i essencialment cinematogràfiques com «Dur de pelar» de Mervyn Le Roy i «El president fantasma» de Norman Taurog. Aquesta darrera és una de les obres més divertides del cinema.

El tipus de director de grans magatzems amb la seva duresa de caràcter que a voltes l’obliga a vorejar la crueltat envers els seus dependents ha estat admirablement descrit en el film de Wellman «Entrada d’empleats».

Els advocats sense gaires escrúpols, al servei del qui paga més bé i de tota classe de terboleses, ha trobat la seva diatriba en «Homes de lleis».

El règim penitenciari de certs estats del Sud, on sembla desconèixer-se les normes més elementals d’humanitarisme ens ha estat presentat en tota la seva cruesa en «Jo sóc un fugitiu» de Mervyn Le Roy. Sembla que darrerament hom ha volgut contraoposar a aquesta cruesa la solució que, quant al règim penitenciari, s’insinua en «200.000 anys a Sing-Sing» de James Cruze.

Tampoc els polítics no s’han escapat de la diatriba de les cases productores. És recent la projecció a Manresa del film «Llops pastors», en el qual la putrefacció de la política americana és descrita amb una valentia senzillament impressionant.

Aquests exemples –que no són pas els únics– bastaran per donar una idea de la tònica de l’actual producció americana. Posició moralitzadora en un país corcat de gent de vida inconfessable. Denúncia rabiosament sincera, sense falses pudicitats, d’uns mals que afligeixen el país. En l’aspecte comercial creiem que tampoc no ha de donar mals resultats. Als EE. UU. ha de plaure pel seu interès nacional. A la resta dels mercats, per la morbositat dels temes i les facetes melodramàtiques que inevitablement presenten.

Per a nosaltres aquesta classe de films ens interessen per la seva significació documental i pels valors cinematogràfics que una tècnica acurada, una direcció solvent i una interpretació intel·ligent els atorga.

Amb tot, reservem les nostres preferències per aquells films d’una humanitat més consistent i una universalitat més àmplia.

A desgrat d’això, potser encara sigui d’agrair la sinceritat dels nordamericans, oimés en aquests temps que tant escasseja…

J. AMAT I PINIELLA