Any 2013. Opinions sobre K.L. Reich demanades amb motiu del centenari

Agustí Alcoberro i Pericay, director del Museu d’Història de Catalunya

LA GRAN NOVEL·LA DEL SEGLE XX

El 2013 s’acompleix el cinquantè aniversari de l’edició de la versió catalana de K.L. Reich –és  a dir, de la seva versió definitiva i de l’única autoritzada per Joaquim Amat-Piniella. El seu editor, Joan Sales, va escriure com a colofó de l’obra, que va publicar el Club de Novel·listes: “Aquesta primera edició de l’original català de K. L. Reich, novel·la de J. Amat-Piniella, ha acabat d’imprimir-se a Barcelona el dia 15 d’octubre de 1963”. L’editor, doncs, aprofitava l’avinentesa de l’edició de la magnífica novel·la d’Amat-Piniella per retre homenatge al president Lluís Companys, que havia estat assassinat pel franquisme vint-i-tres anys enrere, el 15 d’octubre de 1940, en una acció infame que havia comptat amb el suport inestimable del nazisme i del règim col·laboracionista de Vichy. Probablement, en aquelles circumstàncies, cap altre homenatge no li podia escaure més i millor al president de Catalunya –de fet, a l’únic president elegit democràticament assassinat per un règim de naturalesa nazifeixista a tot Europa.

Confesso que he llegit K.L. Reich de gran, tot i que n’havia sentit parlar en moltes ocasions. I ho he fet amb un exemplar de l’edició de 1963 –Premi Fastenrath 1965, segons explica la solapa promocional que encara conserva- que va dedicar al meu sogre, Francesc Grau i Viader. En Grau, sigui dit de passada, era un gran tipus, i l’autor, entre altres obres, de l’única novel·la autobiogràfica situada en un camp de concentració espanyol –Rua de captius, que publicà el 1981. (Aquest fóra un altre tema de reflexió: a diferència dels camps del Rosselló, els brutals espais del terror muntats pel règim de Franco des dels darrers compassos de la guerra incivil no han generat una literatura pròpia, potser perquè la majoria dels reclusos, joves i obrers, carnassa de trinxera, no disposaven dels instruments intel·lectuals per construir-ne un relat).

K.L. Reich esgarrifa i commou, però sobretot obliga a obrir els ulls i a pensar. És una novel·la en estat pur, amb tota seguretat una de les millors novel·les universals del segle XX. És difícil trobar un text on la suma de mentides que conforma un argument de ficció encarni com aquí una gran i majúscula Veritat.  Amat-Piniella n’era conscient quan va advertir-ne els lectors en la seva Nota introductòria: “Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”. Per això, i no per cap altre motiu, va néixer la novel·la en els orígens dels temps moderns, com a forma de recerca i de reconstrucció de la memòria diferenciada de la Història –amb la qual estableix, tanmateix, un munt de punts comuns, de rivalitats i de sinergies.

El (gran) novel·lista Amat-Piniella s’endinsa en el terror des de l’objectivitat i la sang freda que només li pot garantir la seva condició de víctima i, doncs, de testimoni involuntari i directe dels fets. I és que, en situacions extremes, el dolor propi es pot percebre com a menys rellevant que el dolor d’altri. Per aquest mateix motiu tampoc no s’esplaia en els adjectius ni en allò que hem convingut a anomenar retòrica. Perquè no hi ha res més inquietant que el simple relat nu dels fets, quan aquests parlen per si sols.

Des de dins, doncs, com a memorialista supervivent, Amat construeix un relat coral, on hi ha espai per als que sofreixen, per als que s’aclimaten als nous temps i per als herois que lluiten fins al final; per a la fam, el fred i la por, però també per a la nostàlgia (i el somni) de la llibertat. L’Amat-Piniella cronista descriu col·lectius diversos, tarannàs nacionals, diferències religioses i sectarismes polítics. Però l’Amat novel·lista aprofundeix en els comportaments humans en situacions extremes. I aquí destil·la sempre una profunda humanitat, que s’expressa en l’absència de judici cap als altres reclusos, fos quin fos el seu comportament, i, sobretot, amb la compassió envers els col·lectius més castigats –i, en especial, amb el poble jueu. Finalment, l’Amat reflexiu i científic reconstrueix les cadenes que van permetre la formació i la perpetuació d’aquell sistema d’horror –des del pensament nacional-socialista, al seu cim, fins a les múltiples baules construïdes sobre la por, l’abdicació i el cinisme (o, encara, en les geometries variables fonamentades en les petites corrupcions, el sexe emprat com a instrument de dominació i el gregarisme).

D’aquesta manera, la vindicació de l’ésser humà que desprèn K.L. Reich no parteix de la ingenuïtat ni d’una mena de rousseaunianisme arcàdic. Ben a la inversa: és el de qui ha conegut l’horror -la cara fosca de la natura humana- i que se sent amb el deure de fer memòria.

Ramon Alcoberro i Pericay, filòsof

Amat-Piniella, lectura formativa

Vaig llegir Amat-Piniella en l’adolescència i, segurament per això, d’una manera absolutament personal i intransferible, associo la seva gran novel·la a una manera de començar a entrellucar el món que fou la meva a les darreries del franquisme. K.L Reich, conjuntament amb Crist de 200.000 braços, d’Agustí Bartra, i les Cartes des dels camps de concentració, de Pere Vives, formen part d’aquelles lectures iniciàtiques (generalment ben poques!) que sembla que la vida ens reservi com un avís de no se sap encara ben bé què. Amat-Piniella, però, sempre l’he entès com formant part d’una trilogia. Amb catorze o quinze anys el meu poeta de capçalera no era Espriu sinó Bartra. Seria llarg, i curiós, explicar com vaig arribar a llegir aquest poeta, avui massa oblidat. L’important és que, a través seu, vaig descobrir el món de l’exili i dels camps però sobretot vaig comprendre algunes de les grans opcions morals de la vida humana. La lectura de Bartra em va portar a Pere Vives i Clavé i, de l’edició de les seves Cartes, vaig passar a K.L. Reich, per recomanació sobretot d’una bibliotecària que en aquell moment es deia la senyora Rovira (i més tard va resultar ser la filla d’en Rovira i Virgili) i d’un professor als jesuïtes, al vell casalot de Casp, el poeta Alfred Badia. En cadascun d’aquests esglaons l’adolescent granellut que era jo va fer un aprenentatge que era al mateix temps polític i literari.

Llegir K.L. Reich (i Bartra, i Pere Vives) va ser la meva manera de descobrir que la literatura, quan ho és de debò, va més enllà dels llibres. Després van venir molts més textos sobre els camps, i sobretot L’univers concentracionari, de David Rousset, un gran text sobre Buchenwald, escrit com el d’Amat-Piniella en el moment exactament immediat a l’alliberament. Però l’essencial, allò que em calia saber sobre la relació entre l’escriptura i la vida, ja se m’havia revelat. Anys més tard, convertit en professoret (segurament en mestretites!), he hagut d’empassar-me, per pura obligació professional, massa llibres sobre la relació entre història i memòria. He llegit, més o menys com tothom, Enzo Traverso, Serge Klarsfeld, Alain Finkielkraut, Robert Legros i Myriam Revault D’Allones. Confesso, però, que em costa reconèixer els seus arguments i no gosaria mai demanar la paraula en aquest debat, ni que sigui marginalment, per pur respecte a mi mateix… Els sentiments, com les vivències personals, no s’argumenten lògicament: es tenen o no es tenen. Fan patir o reconforten. I qui no els han conegut, ni els han viscut, no pot entendre’ls. La vida m’ha ensenyat que de les coses de debò importants no se’n pot fer lliçó.

No crec en el deure de memòria, sinó en l’obligació del respecte. La literatura de la memòria s’escriu –i segurament es llegeix–, perquè hom sap que té un deure que és respectar el dret a la vida (a la vida en el paper, si més no!) dels qui no podran dir-nos la seva història a causa de la brutalitat. Avui, per als meus fills i algun dia per als fills dels meus fills, K.L. Reich és bona literatura. Amat-Piniella ens ha llegat tot un clàssic de la novel·la catalana; un llibre construït amb la més depurada tècnica de la millor novel·la francesa del seu moment, i amb un sentit del ritme i de la construcció dels personatges absolutament admirable i intemporal. Però a mi, K.L. Reich en duu un gust cendrós als llavis que obliga al silenci i al respecte.

A la p. 174 de l’edició no censurada de K.L. Reich (2001), Werner diu una frase que, d’una manera o una altra, es troba en moltes reflexions sobre l’Holocaust i sobre la literatura concentracionària: “Avui l’esperit és una nosa”. Això és ben cert; però si us plau, si llegiu Amat-Piniella, mireu de posar de fons la vella cançó Eren trenta innocents del film Nit i boira, que en català va cantar Mercè Madolell. O ho enteneu o no ho enteneu. La sola pretensió de ser original i intel·lectualment brillant a costa de tan dolor fins i tot té un punt d’obscenitat en què no em perdonaria caure…

 

Josep Alert, historiador i gestor cultural, coordinador del centenari de Joaquim Amat-Piniella

Salvar de l’oblit Joaquim Amat-Piniella és un dels principals objectius del programa d’activitats que es portaran a terme al llarg d’aquest any, amb motiu del centenari del seu naixement. Perquè si salvem Amat-Piniella de l’oblit, en certa manera ens salvem a nosaltres mateixos com a societat. Tota societat que és capaç de dignificar la memòria de persones com Amat-Piniella, de salvar la seva herència espiritual de les flames devastadores de l’oblit i de la indiferència, és una societat que està sembrant un futur una mica millor. Un futur en què el patiment de les persones esdevingui pedagogia de la dignitat humana i de la lluita per una major justícia global. Un futur que transformi la sempre fàcil temptació de l’odi en la llavor de l’art d’estimar. L’escriptura d’Amat-Piniella demostra que encara no s’havia escrit l’última paraula sobre l’espècie humana. I que, gràcies al pensament, la paraula i l’art, l’ascensió és possible després d’haver davallat fins a l’infern. Tota una lliçó.

 

Carme Arenas, presidenta del PEN català

La commemoració del centenari del naixement de Joaquim Amat-Piniella és una magnífica ocasió, no sols per homenatjar la seva figura d’home compromès amb la llibertat, sinó també per rellegir i valorar la seva obra literària.

Escriptor de fina ironia, bon observador de la societat del seu temps, ens deixà obres destacables com El casino dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959), La ribera deserta (1966), Ombra de calidoscopis (1993). Amb tot, mai no li agrairem prou l’esforç d’haver escrit, pocs mesos després del seu alliberament, el 1945, el seu testimoniatge com a presoner al camp de concentració de Mauthausen en la novel·la K.L. Reich.

Vaig llegir K.L. Reich de molt jove, en l’edició del Club editor. Tinc plena d’anotacions de lectura la segona edició, del 1968. La recordo com la primera novel·la de tema concentracionari que vaig tenir oportunitat de llegir, la que em va obrir la curiositat a llegir més endavant Primo Levi o Imre Kértesz. La impressió que en recordo és de xoc davant els fets narrats, davant la capacitat de resistència al sofriment i al dolor dels humans que s’explicita a la novel·la, de la consciència de com l’home pot arribar a ser el pitjor enemic per a l’home. Després, he tingut ocasió de visitar Mauthausen i, fa pocs dies, Auschwitz i Birkenau –el cementiri més gran del planeta-, i els mots d’Amat-Piniella retornen amb tota nitidesa.

K.L. Reich, malgrat les múltiples modificacions que en va fer l’autor, fruit de l’autocensura a què es va veure obligat per veure publicada l’obra, ens resta com un testimoniatge fresc, sincer, despullat. En valoro precisament l’esforç de no haver estat passada massa pel sedàs i la distància que el temps imposa. Un altre aspecte a destacar és el seu talent a l’hora d’organitzar tot allò que vol deixar explicitat, com ens ho va subministrant per mitjà de múltiples veus, també el fet de depassar les accions concretes i puntuals per anar cap a allò que pot ser més interessant per al lector: l’anàlisi de la condició humana en situacions límit, les diverses actituds davant d’un mateix fet, la seva aposta per mantenir la dignitat moral, malgrat les condicions esgarrifoses. De tantes coses destacables com té la novel·la, n’hi ha dues que tenen en comú tots els autors que van escriure sobre la seva vivència als camps d’extermini nazis, que em commou especialment: la manca de rancúnia i la pietat, que substitueix l’odi que esperaríem trobar-hi com a reacció lògica. I, també, la seva aposta per l’esperança en el gènere humà.

En aquests temps convulsos en què s’empren de manera gratuïta i irresponsable mots com ‘nazi’ o ‘holocaust’, és fa necessària la lectura d’aquesta novel·la, per tal que s’acompleixi la voluntat del seu autor de ‘donar una idea de la vida i de la mort d’aquests ciutadans del món que han creat enfront del nacionalsocialisme la internacional del dolor’, perquè coneguem aquesta ‘Història de sofrença, (…) de terror, de mort i també d’esperança’.

En aquesta segona edició de 1968, Amat-Piniella afegeix a la Nota introductòria de l’edició primera (1963), un paràgraf nou. La seva visió preclara ens alerta de perills que hem de tenir ben presents: ‘El nazisme no ha mort del tot. L’oblit de tantes víctimes innocents seria facilitar el camí del seu ressorgiment’. Tinguem memòria!

Maig del 2013

 

Assumpta Bailac, gerent de Biblioteques de Barcelona

L’obra té en comú, amb la resta de literatura concentracionària que conec, aquesta presència del sentiment de culpa per haver trobat com sortir-se’n i té de diferent aquesta capacitat de descriure situacions de duresa extrema amb una poesia també extrema.

Amat–Piniella descriu de forma magistral el ser humà en situacions límits, amb descripcions precises del comportament de l’home davant del poder, de la indiferència davant el patiment d’altri i de l’apatia per donar resposta a les situacions d’injustícia. Crec que aquest és un bon motiu per recomanar-ne la lectura. Ell ho descriu en situacions del camp de concentració, però són reflexions aplicables a altres entorns.

De la relectura que he fet aquests dies, m’ha impactat molt la part final de la novel·la amb la descripció d’un fet, la possibilitat de salvar un arxiu que podrà preservar la memòria de tot el què allà va passar realment, i el reconeixement que Emili fa als que per ell han guanyat realment la guerra, als reclusos.

Maria Barbal, escriptora

A 50 anys de la seva publicació, la novel.la d’Amat-Piniella resulta un testimoni viu i molt interessant per al lector actual tant com ho va representar quan la novel.la va aparèixer.

L’argument es fonamenta en l’experiència d’internament del propi autor en un camp de concentració alemany. Però, Amat-Piniella, no es limita a descriure com sobrevivien i morien les persones en aquests llocs. Tampoc no enfoca tan sols la perfídia dels SS i dels qui posseïen algun poder allà dins, matant, humiliant, ferint, robant, sinó que ens ofereix -a través dels personatges- una visió profunda i variada de l’ésser humà; d’aquell qui s’alça des de la qualitat màxima, com la generositat i la resistència en les situacions més adverses, fins als qui davallen a la crueltat i a la perversió extremes.

Per a mi els valors d’aquesta obra de Joaquim Amat-Piniella són, a part de la descripció variada del que van significar el confinament de persones als camps, durant els anys anteriors al final de la segona guerra mundial, el repàs de les actituds dels presoners. Dels egoistes, dels generosos, dels polititzats, dels vanitosos i, en especial, del protagonista, l’Emili, segurament l’alter ego de l’autor, el qual busca el seu lloc, l’equilibri entre posicions oposades i que, per una banda, representa l’home normal i, per l’altra, la seva reflexió sobre els fets i sobre l’individu, el subratllen com un ésser extraordinari.

Formalment, la novel.la, és àgil. L’estil, directe i clar, contribueix a convertir-la en una obra molt valuosa.

 

Josep Maria Bertran Teixidor, escriptor i periodista

El meu descobriment de l’Amat-Piniella

Quan vaig arribar a Manresa des de Figueres, l’any 1967, poc sabia qui era l’Amat Piniella. I tampoc me’n varen parlar d’aquest manresà a la redacció del diari “MANRESA”; no perquè no sabessin qui era, que pel que vaig saber anys després en sabien prou i més. Però s’ho guardaven, perquè li penjava un anatema del cap. Mitjançant el meu proveïdor habitual de llibres, el senyor Oliveras, en “Xipell” com jo li deia, vaig aconseguir un exemplar de la segona edició de K.L. Reich. Em va costar 350 pessetes de les de l’època, ho he vist anotat a la primera plana en fullejar-lo aquest matí, i em va impactar perquè va ser la primera narració que llegia sobre els camps d’extermini de Hitler, una realitat històrica de la qual quan estudiava història no ens van parlar. Després vaig anar preguntant i, amb comptagotes, vaig arreplegar més notícies de l’Amat. I vaig adonar-me que, a part de la patum Sarret i Arbós, a Manresa també hi havia altres escriptors, colgats púdicament sota les fulles de l’oblit, que també eren dignes de ser coneguts i llegits. En aquest cas, l’Amat havia estat testimoni privilegiat, des de la consergeria del Casino dels Senyors, de molts retalls de la petita història de la ciutat i li havia permès de conèixer de prop xafarderies més o menys edificants.

Però, el que més em va impressionar en relació amb l’Amat va ser la mesquinesa com se’l va tractar quan va tornar a casa des de l’exili. Vaig tenir ocasió de saber, a través d’un testimoni de primera mà, de com havia anat aquell fastigós incident de l’hotel Santo Domingo, del qual només se’n parlava per Manresa d’amagat. A l’autor de la bufetada, cada vegada que me’l trobava pel carrer, se’m regiraven les tripes i mai no li vaig estrènyer la mà, malgrat que per motius professionals me’l topava sovint. Potser com a desgreuge personal, quan feia de corresponsal d’”El Correo Catalán”, precisament el 14 d’abril de 1976, vaig publicar-hi una nota recordant la figura de l’Amat. I avui me n’alegro que la memòria de qui era aquest home senzill i de com era, sigui netejada com es mereix, sense mitificar-la però tampoc no regatejant-li ni una engruna del dret a ser recordat, simplement, com una bona persona: un home honest, sacrificat i lluitador.

 

Joan Calmet, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa

La primera vegada que vaig llegir aquest obra jo tenia vint-i-un anys, feia la “mili” i aprofitant les moltes hores vagaroses que la tasca de carter em permetia em vaig posar al dia d’un munt de lectures que jo considerava obligades i que per manca de temps havien quedat en una pila que només feia que créixer …

La seva lectura em va frapar de forma considerable i recordo que aquell llibre va passar de mà en mà per un munt de taquilles, empès per l’interès que havia despertat en qui escriu aquestes ratlles.

Ara, trenta anys després, i motivat pel centenari que ben aviat celebrarem, l’estic tornant a rellegir.

Trenta anys són molts, i jo no sóc el mateix, però la intensitat del relat, la cruesa de les situacions, l’horror que traspuen les seves pàgines… em colpeix de nou com si fos la primera lectura.

I penso que –malauradament- el món potser ha canviat menys del que pensem, i molt menys del que voldríem.

La barbàrie quotidiana que de forma intermitent es manifesta ara aquí i després allà, ens recorda que per poc que ens relaxem, aquesta cara obscura de la humanitat torna a aparèixer, que aquells desastres de fa 70 anys s’han anat succeint -en un paisatge diferent i a voltes ben proper- cada pocs anys.

Vietnam, Llatinoamèrica, Àfrica, Iraq, els Balcans, Orient Mitjà… han estat –de fet alguns ho són encara- tristos exemples d’això que vull dir.

No podem abaixar els braços i pensar que serà així perquè sempre ha estat així.

La barbàrie nazi ha estat seguida de moltes altres barbàries, però la flama de l’esperança es manté encesa mentre hi hagi una sola persona amb el cor net i la voluntat decidida.

K.L. Reich és una fotografia del mal, del mal que podem fer i del mal que podem resistir.

I és també un crit d’esperança, en el sentit que, malgrat tot, ens en sortim i -encara que ensopeguem una i altra vegada en errors fatídics- hem de creure i treballar per un món just, honest i en pau.

Perquè l’esperança i la lluita ho poden tot.

 

Josep Camprubí Duocastella, alcalde de Manresa entre els anys 2006 i 2011

Quan va entrar el llibre K.L. Reich a casa recordo que el vaig fullejar i fins tot llegir algun paràgraf però no em vaig atrevir a llegir-lo sencer; segur que el que s’hi narrava no era de bon grat ésser llegit. Els horrors dels camps de concentració no calia recordar-los, ja els coneixíem prou bé (o no) a través d’informacions, lectures breus, imatges gràfiques….

Ara, amb motiu del centenari de l’Amat-Piniella i després de conèixer una mica més la vida del manresà il·lustre, he volgut llegir el llibre sencer.

M’ha sorprès! La seva descripció humanitzada dels fets, dels esdeveniments, de les vivències i de les relacions personals, tot plegat m’han fet descriure una visió imaginària de la situació que tants i tants homes i dones els va tocar viure: he sentit els silencis, els brogits, el fred i la calor asfixiant, les olors i les pudors inimaginables, les imatges que Amat-Piniella va descrivint a través de la lectura; però també he copsat l’amistat, la comprensió, les bones relacions humanes que em permetia continuar llegint el llibre d’una forma serena.

Sembla que no passi res, però, renoi, fins a quin punt els (uns) humans (?!) que es creuen superiors als altres són capaços de destruir psicològicament, mental i físicament als qui no pensen com ells.

El llibre m’ha apropat a l’autor i de manera directa a les seves vivències, però també he vist la fortalesa interior de l’Amat-Piniella, en tenir la voluntat i capacitat de escriure els horrors i els maltractaments viscuts durant el seu captiveri, com un testament per a la seva gent.

A Manresa enguany hem recordat a Joaquim Amat-Piniella, i deixem una empremta ben visible a la ciutat a través de l’escultura al bell mig del Passeig. Ben segur que cada vegada que passem pel seu costat recordarem algunes de les seves vivències.

 

Llorenç Capdevila, escriptor

Vaig llegir K.L. Reich fa una colla d’anys, a finals dels vuitanta, quan era un adolescent. Com qui diu, ho vaig fer per casualitat. En aquell moment, la novel·la de Joaquim Amat-Piniella, que s’havia publicat als anys seixanta, no es trobava a les llibreries ni, de fet, s’hi trobaria encara durant força temps. Es va produir, però, un cúmul de coincidències que me la van fer caure a les mans. He dit que K.L. Reich no es trobava a les llibreries, però sí que se’n va fer una edició, l’any 1984, conjuntament entre Ediciones Orbis i Edicions 62, per a una sèrie de fascicles col·leccionables d’una Història de la literatura catalana en tres volums que anaven apareixent, cada setmana, al quiosc. Amb cada fascicle hi anava un llibre (novel·la, poesia, teatre, assaig), fins a un total de vuitanta-tres. Alguns eren textos canònics imprescindibles de la nostra literatura, però els editors, amb bon criteri, més aviat van optar per recuperar textos tan interessants com difícils de trobar. Jo en aquell moment llegia qualsevol cosa que em queia a les mans, i gràcies a la col·lecció esmentada vaig tenir oportunitat de devorar grans obres de la literatura catalana que d’una altra manera mai no hauria ni fullejat. I amb el segon lliurament, ves per on, van incloure-hi la gran novel·la d’Amat-Piniella, de qui jo aleshores no havia sentit parlar. De seguida va cridar-me l’atenció que un escriptor català, després d’haver passat per un camp nazi, n’hagués fet una novel·la. I, naturalment, me la vaig llegir. Era el primer cop que m’empassava un text literari de tema concentracionari. Fins llavors, els meus coneixements sobre els camps nazis procedien de les classes d’història a l’institut, dels documentals de la televisió i de les pel·lícules americanes. La lectura de K.L. Reich em va impressionar, i em va dotar d’uns coneixements que cap altre mitjà que no sigui la ficció literària no pot transmetre.

Ni el cinema, ni l’assaig històric, ni tan sols els llibres de memòries, poden fer viure l’experiència humana en el receptor amb la força que ho pot fer una bona ficció literària, una bona novel·la. És per això que els testimonis literaris de Primo Levi o d’Amat-Piniella són tan efectius: la literatura no és pas (com molts es pensen) una manera d’evadir-se i de passar l’estona, sinó una forma –segurament la millor de totes— d’examinar la naturalesa humana.

I és de la naturalesa humana que ens parla K.L. Reich, de la part més fosca d’aquesta naturalesa, però també de la més lluminosa. Perquè K.L. Reich parla de víctimes i de botxins, d’assassins despietats i d’homes amb ganes de viure. Passejant per les pàgines de la gran novel•la d’Amat-Piniella un pot sentir el fred sota els peus nus, una gana ferotge que emboira el cervell, l’olor que surt del crematori i que ho impregna tot, el dolor de les pallisses, la fatiga de carregar rocs pesats escala amunt, la humiliació, la ràbia, la impotència i de vegades, finalment, també l’esperança en el triomf final de la humanitat, la victòria “de l’Home damunt de l’esperit dels camps nacionalsocialistes, l’enemic que jau sense vida, però encara tebi”.

Quan, l’any 1994, vaig anar a viure a Manresa, vaig descobrir dues coses: que Joaquim Amat-Piniella hi havia nascut (detall que fins aleshores no m’havia preocupat), i que molt pocs manresans en coneixien l’obra. Des de llavors, la difusió de l’obra i de la figura d’Amat-Piniella s’han disparat (diverses edicions de K.L. Reich, que a més va ser lectura prescriptiva als instituts durant uns anys; reconeixement institucional per part de l’Ajuntament de Manresa; instauració d’un premi literari amb el seu nom; presència a la xarxa…) però és encara insuficient.

Cal continuar reivindicant, doncs, el llegat literari d’aquest autor que va néixer fa tot just cent anys.

 

Pere-Joan Cardona, investigador biomèdic

Des que l’havia comprat no em decidia a llegir-la. Em feia mandra. El tema dels camps de concentració no és el meu tema preferit… Però no tenia opció, era l’única novel·la que tenia a l’abast.

De seguida em va enganxar, i no vaig parar fins acabar-la! 

La manera senzilla i exacte d’explicar les situacions, empeltades d’una mena de sentir d’humor molt intel·ligent em van permetre endinsar-me en l’horror dels camps d’extermini d’una manera estranyament humana i propera. En definitiva és una història d’un grup d’amics que s’han d’enfrontar a una situació extraordinàriament extrema, i ho fan amb una tal dignitat, que de tot plegat se n’extreu el triomf de la humanitat enfront de la barbàrie”.

 

Joan Carrió Grau, mestre. Fill de l’exdeportat Jacint Carrió i Vilaseca

Va ser el pare qui em va facilitar el llibre d’Amat-Piniella K.L. Reich, jo encara era un nen i no vaig saber donar-li la importància i el valor que tenien.

Des de molt petit, a l’hivern o en dies de pluja, havia estat present en algunes de les diferents trobades d’exdeportats i amics del pare que es feien a casa; en algunes d’elles es parlava de política, però en altres dels camps d’extermini. En aquestes, es mostraven llibres amb dibuixos de piles i piles de gent més semblants a esquelets vivents que no a persones, més endavant llibres amb fotografies, encara més esfereïdores, que els companys de França feien arribar, malgrat la censura.

Vaig començar a llegir el llibre i no en vaig llegir gaires pàgines; el vaig tornar al pare tot dient-li que el que llegia, ja ho havia sentit. Molt encertadament, em va dir, que esperés uns anys i que més endavant el tornés a llegir.

El segon intent, aquest més reeixit, va ser a l’adolescència i reconec que encara no el vaig entendre. En llegir-lo es tornaven a presentar davant meu totes aquelles històries esgarrifoses de persones patint. Aquells trens atapeïts, carregats de gent transportada pitjor que els animals i que sense parar rebien humiliacions, insults, pallisses, cops i el resultat era sofriment i més sofriment, morts i més morts, que augmentaven i es multiplicaven en la vida dels camps.

Quan un presoner hi entrava, era despullat, desproveït i rapat de cap a peus perdent així tot rastre d’identitat. Els recomptes interminables de presoners, tots rapats, despullats o vestits amb l’uniforme de ratlles, on l’única cosa diferent eren el triangle identificatiu i el nombre assignat (els catalans i espanyols no tenien identificatiu nacional, eren catalogats com apàtrides).

Les imatges d’aquelles formacions de persones que no s’aguantaven dretes i queien per inanició, fred, patiment, eren colpidores.

La descripció d’aquell camp, gris fosc, tenebrós amb olor de mort sospesa en tots els seus costats. Les barraques, les dutxes, la càmera de gas, el crematori; aquell fum amb olor a carn cremada que baixava del cel.

En llegir-ho, semblava que no podia respirar. Em costava entendre la mentalitat dels alemanys, en especial dels SS, que per un costat ho volien tot tan pulcre, ordenat i net (preparat per les inspeccions) però per altra banda ho embrutien tot amb la seva despietada crueltat. Com una persona, podia arribar a actuar d’una manera tan cruel?.

En avançar el llibre, també em van colpir les baralles polítiques per fer-se càrrec i dominar la minsa organització clandestina de resistència del camp. Com aquella gent tan oprimida, feble i martiritzada, no era capaç d’unir-se davant de les adversitats?

Ara, abans d’escriure la meva opinió, l’he volgut tornar a llegir; he descobert moltes més coses i la valoració ha estat molt diferent.

En aquesta nova lectura, al costat dels horrors propis dels camps d’extermini, hi he trobat una profunda història sobre la capacitat de resistència humana i l’esforç per mantenir la dignitat enfront de la crueltat i barbàrie feixista.

Crec, que en Joaquim Amat-Piniella en escriure l’obra en forma de novel·la, ens ofereix uns personatges que transmeten una gran humanitat. En alguns moments es mantenen amb les idees i l’esperit clar i alt, però en altres, com qualsevol ésser humà, defalleixen i s’enfonsen davant les múltiples adversitats.

L’obra ofereix una acurada i variada descripció de personatges que malden per sobreviure dins d’aquell infern. No es limita a fer una descripció física d’homes torturats i nafrats; realitza un sensible estudi psicològic de tots ells; l’Emili, el protagonista, narrador i dibuixant d’escenes pornogràfiques que en alguns aspectes es podria acostar al mateix Amat. Al seu costat hi ha l’idealista, l’anarquista, el comunista, l’homosexual, els solidaris, els individualistes, els que ofereixen ajuda, els egoistes, els homes grisos, senzills i humils apartats de tos els privilegis i que no paraven de sofrir i morir.

També fa un estudi de presoners segons nacionalitats; dels presos alemanys, dels kapos, dels soldats, dels SS i del comandant del camp.

L’obra, en sí, és una anàlisi de l’ésser humà, amb tota la seva grandesa i la seva misèria, bestialitat i noblesa, egoisme i solidaritat, brutalitat i compassió.

Al costat de l’home i dominant tota la narració hi situa l’esperit del camp. Una força imposada pel règim feixista i portada a terme pels SS amb la finalitat de anihilar tot alè d’humanitat. Un camp mancat de justícia, llibertat, escrúpols en el que predominen tot tipus d’horrors i vexacions, corrupció, misèries i on el què interessa és sobreviure apartant-se de l’esperit moral i és aquí on l’autor entra en contradicció amb ell mateix i lluita per que l’home surti del seu embrutiment .

Els protagonistes són per una banda el camp i per l’altre l’home; el primer vol exterminar el segon i aquest lluita per preservar la seva humanitat. En aquesta lluita se’ns presenta la progressiva desintegració moral i física d’uns homes que van caient un darrera l’altre sense perdre l’esperança d’un possible alliberament.

Crec que el temor davant la pèrdua de la identitat, la personalitat i la vida és el que els esperona a lluitar contra l’opressió que pateixen i així, si aconsegueixen sobreviure, poder explicar els fets amb la finalitat de que aquests no es tornin a repetir.

 

Enric Casasses, poeta

“No son pas uns Estats determinats els triomfadors, no és pas una política, ni una economia, ni unes classes dirigents, ni un obrerisme revolucionari, ni uns partits” (K.L. Reich, pàg. 274, quasi al final de tot del llibre).

Sobre una cosa que crema tant, que fa tant de mal, que pot arribar a fer tanta ràbia, el sol fet de poder escriure amb la transparència i la serenitat, amb el domini amb què ho fa Amat-Piniella en aquesta novel·la, és una cosa que no l’hi agrairem mai prou. Aquest testimoni amb forma de novel·la està molt ben escrit. L’autor sap què vol dir i sap com dir-ho. I el que vol dir no és gens fàcil. Però la seva lectura no és gens difícil: les frases són clares i ben construïdes, i van al gra, i així mateix els períodes. És un prodigi d’intel·ligència i de netedat, no sols lingüística i literària sinó també mental i moral. Gran novel·la. Sobre la veritat.

La versió que n’he llegit és la de 1963, no sé si l’altra és gaire diferent. M’ha fet molt d’efecte, també, un tema que es desplega sobretot a la segona meitat del llibre: la manera com una bona part dels espanyòler, que han patit la guerra espanyola, l’ocupació francesa i ara els camps alemanys, encara es troben, dins de l’infern concentracionari, alimentant la rivalitat entre àcrates (anomenats sindicalistes en la novel·la) i comunistes.

El final del llibre és esperançat però no triomfalista. El nazisme hitlerià-mussolinià-franquista-i-pétainista va fer marxa enrere, sí, però alguns dels seus objectius es van fer realitat, com ara per exemple la desaparició del que Amat-Piniella anomena obrerisme revolucionari. Entre altres coses.

 

Ferran Ramon-Cortés, professor de comunicació i escriptor

Llegir K.L. Reich no és llegir el testimoni d’una persona que va viure la tragèdia dels camps de concentració nazi. Llegir K.L. Reich és viure per unes llargues i interminables hores dins del camp.

El viatge interior de l’Emili en els quatre anys d’internament és mil vegades més punyent que qualsevol explícita descripció dels fets que succeeixen al camp. Des del primer atac visceral al Blockältester Popeye, en defensa d’un company mort de fred, fins a la desesperada recerca d’un recer de silenci en els tumultuosos moments previs al seu alliberament, Joaquim Amat-Piniella ens passeja pels diferents estats d’ànim del protagonista, fent-nos partícips dels seus dubtes, de les seves contradiccions, dels recursos que desenvolupa per construir les diferents cuirasses emocionals i poder subsistir, i de l’angoixa psicològica que li provoquen les difícils decisions que cada dia es veu empès a prendre.

La força d’aquesta gran obra rau en la capacitat de submergir-nos en l’experiència interior de la vivència en el camp, brindant-nos de manera magistral la perspectiva dels pensaments que creuen per la ment dels interns, la difícil convivència entre la solidaritat i la supervivència, i l’efecte devastador que produeix en el seu ànim el veure tanta injustícia, tanta barbàrie i tanta crueltat, mantenint la consciència nítida del que passa al seu voltant i vencent la impotència de saber que res poden canviar.

Amat-Piniella aconsegueix que no ens enlluernem tant sols amb la duresa dels fets descrits sinó que ens enfrontem amb la complexitat psicològica de totes les emocions i sentiments que provoquen, i que tanquem la darrera pàgina havent sentit dins nostre una sacsejada que no ens pot deixar indiferents.

K.L. Reich és un colpidor retrat de les clavegueres de la naturalesa humana, d’una banda, i dels mecanismes de subsistència que podem arribar a desenvolupar front a la més bàrbara de les barbàries.

Joaquim Amat-Piniella fa molt més que descriure la barbàrie del nazisme. Ens l’empelta en l’ànima perquè mai, absolutament mai, la puguem oblidar.

 

Pere Culell, metge

Impressions personals sobre K.L. Reich

La vivesa del relat d’en Joaquim Amat-Piniella ens transporta a la cruesa dels camps de concentració nazis. Despullat de tota insana morbositat, aconsegueix ennuegar-nos amb el fum acre que s’escola per les xemeneies dels crematoris, fer-nos sentir com el fred se’ns fica als ossos, fred del gèlid hivern alpí, fred de la sol·litut de l’ànima que sent fugir la condició humana dels presoners. Un fred que fa més viu encara el buit que els rossega l’estòmac.

Ens mostra com la violència programada, les vexacions i  la por, transformen l’home, com l’arrosseguen cap a la seva més primària actitud o com l’eleven amb un coratge desconegut fins el moment.

Però K.L. Reich no és només un preciós retrat de l’horror dels camps.

Encara que el lector no sàpiga que l’autor ho ha viscut en primera persona, percep que és davant d’un exercici d’exorcisme. Amat-Piniella vol fer sortir “l’esperit del camp“, allunyar-lo, no permetre que continuï embrutint la memòria dels qui van aconseguir, ni que fos amb el preu de la pròpia vida, escapar-ne.

Un cop retrobat l’HOME, l’obra esdevé un clam d’esperança en la humanitat: “que les lluites dels homes continuaran, que altres guerres vindran és més que segur. Però, a cada nova prova, cada una més esglaiadora que l’anterior, més l’angoixa dels homes farà que s’escampi la llavor de la serenitat. La llargària del camí no ha de desesperar-nos; quan cadascú haurà triomfat, triomfarà la humanitat sencera…”

Adriana Delgado Herreros, presidenta del Consell Comarcal del Bages

Vaig llegir K.L. Reich fa alguns anys, quan estudiava tercer de BUP, a l’IES Castellet de Sant Vicenç. Vaig arribar a ell gràcies a la Montserrat Roig, a qui seguia feia temps (sempre m’ha agradat llegir). Com que havia escollit lletres, una de les assignatures que feia era Literatura Catalana i vam haver de fer un treball sobre un autor català contemporani. Vaig escollir la Montserrat Roig perquè m’agradava moltíssim, com a escriptora, periodista i dona.

Primer vaig llegir Els catalans als camps nazis i, després, K.L. Reich, per recomanació de la meva professora. Recordo que em va colpir molt el llibre en general, però sobretot em va impressionar molt el personatge del valencià que passava molta fam, així com la naturalitat amb què s’explicaven situacions que no ho eren gens, de naturals. Ara, amb motiu del centenari i de tots els actes que recorden Amat-Piniella, lluitador, emprenedor i compromès, que va patir tant…!, l’he tornat a rellegir i m’ha tornat a colpir aquest testimoni en primera persona de la lluita per la supervivència. I recomano a tothom que conegui aquesta persona i la seva obra, especialment K.L. Reich, per no oblidar, per no deixar que es banalitzi l’holocaust del nazisme i, sobretot, per justícia i homenatge a Amat-Piniella.

 

Miquel Desclot, escriptor

Fa quaranta-dos anys que vaig llegir K. L. Reich. No l’he rellegida, tot i que m’agradaria prou fer-ho.

Tot i la distància en el temps, recordo que em va semblar un llibre molt honest, resolt de manera molt eficaç, sense escarafalls ni farciments. Tractant-se d’una història tan dramàtica i d’una experiència viscuda, es podia fàcilment caure en l’excés o esdevenir simple crònica, però el fet és que Amat-Piniella aconsegueix donar-hi una forma continguda i estèticament satisfactòria.

Deu ser sens dubte una de les millors novel·les catalanes sorgides de l’exili posterior a la desfeta del 39.

 

Carles Duarte i Montserrat, poeta i lingüista, president del Consell Nacional de Cultura i les Arts (CONCA)

El meu K.L. Reich

A casa havíem perdut la guerra. El meu avi patern, Alfonso, ferroviari, havia mort en un bombardeig a l’avinguda Icària, al costat del Pont de Sant Carles, el dia 18 de març de 1938, i la meva àvia va morir de càncer l’any 1949 en una postguerra marcada per la gana i la desesperació. Amb la seva família a Carcelén, un poble de la Manxuela, a Albacete, i considerats desafectes pel règim franquista, la vida del meu pare, Àngel, i dels seus germans va créixer a contracorrent. Nascut l’any 1929, el meu pare llegia sovint llibres sobre la Guerra Civil i la II Guerra Mundial i ens en parlava amb una mirada crítica, que transmetia ràbia, amargor. Jo mateix d’adolescent col·leccionava obres d’aquells conflictes bèl·lics. Aviat em van arribar els volums d’El Club dels Novel·listes, incloent-hi K.L. Reich i Incerta glòria. Tots dos llibres em descobrien una literatura catalana allunyada de romanticismes, una novel·lística de primera magnitud, trasbalsadorament contemporània, profundament amarada d’humanisme i de dolor, d’anhel de lucidesa i de compromís amb l’existència.

K.L. Reich és un llibre que em va impressionar per la seva ambició literària, per la tragèdia que s’hi descriu d’una manera tan íntima i propera, i perquè hi alenen amb força l’esperança i la convicció en la condició humana, malgrat l’horror del camp de concentració de Mauthausen (Amat-Piniella s’hi refereix a la voluntat de defensar-se, de protegir-se de “l’esperit del camp”, que exaltava l’aniquilació). És d’aquelles novel·les que no et concedeixen treves quan les llegeixes, que necessites avançar-hi, perquè t’estira pàgines endins i et deixa del tot abstret i atrapat des de l’inici en el món on et capbussa radicalment, sense concessions. Hi conviuen personatges i trajectòries contradictoris units per un destí destructiu, diabòlic, dibuixat des de la penombra més abjecta i miserable de l’ànima. Però, tot i la desolació que el recorre, no és pas un llibre escrit des del ressentiment, sinó des de la confiança en la humanitat. Els mots amb què Joaquim Amat-Piniella tanca l’any 1946 a Sant Julià de Lòria el seu pròleg ho testimonien: “Milions d’homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat i contribuïren amb llur mort a la possibilitat que la llibertat sobrevisqués.” I ja cap al final de la novel·la ho rebla amb aquesta declaració colpidora, formidable: “Milions d’homes com aquest, morts i vius, són els que han guanyat la guerra amb la continuïtat de llurs sofrences i de llur humilitat, amb llur indestructible instint de conservació. No són pas uns Estats determinats els que han triomfat; no és pas una política, ni una economia, ni unes classes dirigents, ni un obrerisme revolucionari, ni uns partits, sinó una massa d’homes mitjans, feta de camperols, d’obrers, de burgesos i àdhuc d’aristòcrates, una massa de gent anònima, d’homes i dones, de totes les races, de totes les religions, de totes les ideologies, una massa que ho ha donat tot sense exigir res a canvi, una massa desconeixedora del valor ingent d’uns sacrificis que són la més profunda palpitació del món.” Aquestes paraules, que sempre tinc presents, són per a mi una de les més emotives i memorables expressions de l’humanisme.

 

Dolors Estrada Carbonell, mestra

Recordo la primera vegada que vaig llegir K.L. Reich. Jo era molt jove, devia tenir uns 20 anys. Érem a les acaballes del franquisme i encara no es parlava gaire dels camps de concentració i jo en sabia ben poc. Em va impactar moltíssim. No em podia creure tota la bestialitat humana que s’hi narrava. El meu professor de català, el mestre Àngel Servet, em deia: “ T’ho pots ben creure, això i més”.

Pocs anys més tard, vaig estar a Mauthausen. Veure l’escala de la mort, els fons crematoris, les filferrades, els blocs… va ser un xoc brutal. L’home que venia les entrades era de Còrdova i havia estat presoner del camp. Ens va explicar vivències personals. Ens comentava que ell havia quedat lligat a aquell lloc i que volia explicar el que havia viscut.

Me’l vaig tornar a rellegir fa un parell d’anys. Em va tornar a impactar moltíssim. Em tornaven a semblar increïbles les atrocitats que explicava. En aquesta segona lectura, però, malgrat la cruesa de la realitat, em va colpir la fortalesa de l’Amat i l’amistat amb els seus companys, per sobreviure l’holocaust.

Finalment, cal agrair a l’Amat-Piniella la gosadia d’haver escrit aquest llibre. Com ell mateix diu: «Amb aquest llibre ens hem proposat donar una idea de la vida i la mort d’aquests ciutadans del món que van crear enfront del nacional-socialisme, la internacional del dolor».

Per ell, el millor homenatge que li podem retre és llegir els seus llibres.

 

Josep Maria Figueres Artigues, historiador

És la conjunció del testimoni vital escruixidor, sens dubte el millor testimoni de la literatura catalana sobre l’holocaust i la creativitat de l’escriptor que més enllà del compromís narra fets històrics amb força vital. Tal com Antoni Rovira i Virgili amb Els darrers dies de la Catalunya republicana, Pere Calders amb Unitats de xoc i A. Avel·lí Artís Tísner amb 556 Brigada mixta, el treball K.L. Reich esdevé una obra imprescindible per conèixer la realitat humana de la Catalunya del segle XX, i molt més enllà del valor literari vull remarcar la força gairebé èpica, del testimoni escruixidor. Gran novel·la, certament, però, també, gran document que projecta la nostra literatura al món.

Cal, però, una feina de projecció i el web que de Manresa s’ha fet hi ajuda. Fa uns deu anys als baixos de l’Ajuntament de París es presentà una exposició sobre testimonis de l’Holocaust i l’acompanyava una mostra de les edicions internacionals del Diari d’Anna Frank , un centenar aproximadament. La catalana de Selecta, que havia llegit de jovenet, no hi era. Ho vaig tornar a mirar i, efectivament, no hi era malgrat, tanmateix, ser veïns… Amb l’esforç de divulgació per internet esperem que en les consideracions, estudis i exposicions sobre la literatura i l’holocaust el nom d’Amat-Piniella no sigui només considerat com el d’una autobiografia més, sinó com una obra literària important i com un valuós document històric que cal resituar en les justes coordenades, perquè el franquisme volia esborrar tot rastre d’una memòria col·lectiva, elaborada amb aportacions de tipologia i varietat ben diversa, que ara reneix ufanosa perquè encarna la raó de vida d’una generació violentada i perquè té un valor obvi per ella mateixa.

 

Ramon Folch i Camarasa, escriptor

En aquest 2013, any del centenari del naixement de l’Amat-Piniella, instigat per l’historiador i amic Joaquim Aloy, acabo de rellegir, després de molts anys d’una primera lectura, K.L. Reich. I he fet santament, perquè als meus 86 anys d’edat he descobert l’interès d’aquesta mena de relectures. Els anys de vida, d’experiència com a home i com a escriptor em permeten ara descobrir noves riqueses en llibres que donava per llegits.

És el cas de K.L. Reich. Si en aquella primera lectura el llibre de l’Amat m’impressionà sobretot per l’horror de les descripcions de la vida-mort en els camps d’extermini nazi, ara he pogut admirar encara més tres aspectes de l’obra que potser llavors jo no estava capacitat per valorar: en primer lloc, la dificultat de descriure amb realisme, amb coratge, sense caure en el dramatisme gratuït però sense dissimular la capacitat de l’ésser humà per al mal, d’una banda, i també per la resistència gairebé sobrehumana al sofriment i el terror, per la baixesa d’alguns i per l’heroisme d’altres, actituds i sentiments que sorgeixen en situacions límit com aquelles en les quals no solament els nazis tractaven d’humiliar els cossos dels presos, sinó que acabaven per destruir-ne la dignitat i l’ànima.

En segon lloc, ara he pogut admirar, com a novel·lista, la capacitat de l’autor per pintar amb pols segur aquest fresc tan complex, aquest infern dantesc, amb tants personatges tan diversos, i alhora tan ben dotats d’identitat.

I en tercer lloc, més encara, la manera de fer-nos arribar, vives, sentides, les reaccions més íntimes i transcendents dels principals protagonistes, que per força devien ser viscudes per l’autor, i que eleven la qualitat de la novel·la a unes altures que sovint fan pensar en els millors moments de la literatura -igualment viscuda- d’un Saint-Exupéry.

Per acabar, em permetré retreure ací un record personal del meu potser únic contacte personal amb l’Amat-Piniella. El benemèrit editor Santiago Albertí, que li havia publicat tres novel·les curtes a la Nova Col·lecció Lletres els anys 50, havia organitzat un acte literari que s’havia de celebrar a Manresa, la ciutat natal de l’Amat, en el qual s’havien de presentar novel·les de tres dels “seus” autors: l’Espinàs, jo mateix, i l’Amat-Piniella.

Arribats a la ciutat se’m comunicà que les autoritats locals permetien que l’acte se celebrés, amb l’única condició que no hi participés l’Amat, justament, perquè era considerat “persona no grata” pel seu historial polític. Immediatament l’Albertí, l’Espinàs i jo vam decidir, tots tres d’acord, no celebrar l’acte, per solidaritat amb el nostre company, tot i que l’Amat s’oposava que “ens sacrifiquéssim” per ell. Sí, ho fèiem per ell, però també com a protesta, per fer constar el nostre rebuig a l’esperpèntica decisió de les autoritats locals i perquè corregués de boca en boca, la notícia de la injusta actuació de les “jerarquías“.

 

Àngels Fusté, periodista

La lectura de K.L.Reich va ser el meu bateig en la literatura concentracionària, un gènere que m’ha ajudat a aproximar-me d’una manera diferent al que van significar els camps nazis. Així, la forma novel·lada permet aprofundir en aspectes que la investigació històrica no pot abordar: els detalls de la vida quotidiana, les sensacions, el patiment concret, la vivència personal i intransferible.

K.L.Reich afronta aquesta tasca descriptiva amb una escriptura realista, clara i directa, amarada d’una actitud serena i compromesa. En recomano vivament la lectura, tant pel seu vessant de peça amb un innegable valor literari com pel de testimoni històric excepcional.

 

Pep Garcia-Pascual, actor i director artístic

Records de la primera lectura de K.L. Reich

Vaig llegir K.L. Reich com a lectura obligatòria quan era estudiant a l’Institut de Batxillerat Lluís de Peguera de Manresa, a principi dels anys 90.

Recordo que, en aquella etapa d’adolescent, al principi, quan vaig agafar el llibre, em va fer mandra. No ho neguem: a tots ens ha passat que el fet que t’obliguin a llegir o fer alguna cosa en concret, a vegades et fa fer-ho amb més mandra.

Però només va ser agafar-lo. Va ser començar a llegir per anar per feina i acabar “els deures” i, de mica en mica, reduir la velocitat de lectura per gaudir del plaer de llegir-lo. Del plaer de llegir, tot i l’horror del que explica. De com ho explica. I amb un afegit: de la proximitat amb què ho explica. Tot i estar novel·lada, sabia que era l’experiència d’un senyor que havia nascut al mateix lloc que jo. I això encara em feia més difícil agafar distancia.

Al final, els “deures” es van convertir en un plaer de lectura, tot i la duresa del llibre. No recordo si havia de fer un treball o un examen. No recordo quina nota vaig treure. No recordo si me’l van fer llegir a 1r o a 3r de BUP. Però sí que recordo a quin lloc de la prestatgeria era: al costat d’un recull de poemes seus anomenat “Les Llunyanies” .

L’any 1999, en un dels actes de commemoració del 25è aniversari de la seva mort, vaig tenir el plaer de llegir poemes d’aquest recull en la presentació del llibre. Un d’aquells poemes, Solitud, acaba així:

“Serà l’abraçada d’un triomf guanyat a pols

que farà de tots els homes els meus amics?”

Esperem que sí!

 

Carles Giner i Camprubí, tècnic de cultura

K.L. REICH al cor

He llegit K.L. Reich una sola vegada, a principis dels anys 80, en una edició molt senzilla (Editors, Barcelona, 1981) que vaig trobar per casualitat a casa d’uns amics, a Vinaròs en un final d’agost pesat i xafogós. Van ser dos dies i dues nits de lectura seguida, implacable. Jo només tenia 15 o 16 anys, i no sabia res de l’autor, Joaquim Amat-Piniella. Va ser el meu primer descens als inferns de la literatura concentracionària. Mai més n’he sortit. Les lectures adolescents tenen això… t’acompanyen per sempre més.

Després d’Amat-Piniella han anat venint, sense pressa, Jorge Semprún, Imre Kertész i Primo Levi, entre altres. Però K.L. Reich va ser la primera en descobrir-me els universos on viuen els “kapos”, els “musulmans”, els “sonderkommando”, les “Joy Division”, la sopa de naps, la ració de pa negre i les sabates de fusta sense cordons. De la mà d’un testimoni directe, que narra en primera persona allò que fins aleshores només havia conegut des de la fredor de l’enciclopèdia o del reportatge periodístic. Bergen-Belsen, Buchenwald (quin nom més bonic, d’altra banda, “fageda profunda”), Mauthausen, Ravensbrück, Dachau, Treblinka, Auschwitz i tota la llarga llista de camps (de concentració, de treballs forçats, d’extermini..) formen part de la meva geografia emocional des del dia que vaig llegir K.L. Reich. Són noms que em transporten (a l’igual que l’Estadio Nacional de Santiago, la platja d’Argelers, Guantánamo, Srebrenica, Vukovar o la plaça de toros de Badajoz, per exemple) al cor de la tenebra. Noms de llocs on s’estableix una sistemàtica deshumanització de l’altre, una geolocalització de l’horror. Jo podria ser el següent, la persona marcada amb l’estrella groga, el triangle rosa, el triangle verd; o amb totes les estrelles, triangles i altres distintius, alhora! Jo podria ser el comunista, l’homosexual, el jueu, el gitano o el republicà espanyol. I el testimoni literari d’Amat-Piniella ens interpel·la des de l’abisme, amb una pregunta inquietant: què estem fent per sortir del Lager?

 

Juli Grandia, gerent de l’Auditori Pau Casals

Abans d’escriure l’ opinió sobre K.L. Reich d’Amat-Piniella, he rellegit la novel·la i ha estat un esforç de voluntat perquè coneixia que havia de tornar a un relat ple de sofriment. També he de concretar que l’edició llegida és la tercera, de l’abril de 1976, de Club Editor (Barcelona), i que a les cobertes hi ha un subtítol, que diu: Els catalans als camps d’extermini de Hitler.

Amb la constant de la fetor de llana cremada (el lector ja pot entendre que és d’un fet més greu), J. Amat-Piniella teixeix un relat a l’entorn de fam, fatiga i odi en l’embrutiment total de l’home. Aquesta situació extrema de la condició humana, la nuditat, l’egoisme, permet una profunda reflexió sobre la mateixa condició, on queda prou clara la lluita del poder, absolut en el cas dels guardians, i dels presoners pel que fa a la resistència.

I com en tota obra valuosa, acadèmica, la lectura és ben actual: l’afany d’autoritat, l’organització dels partits polítics, la corrupció, visió que el lector no hauria de perdre malgrat que l’embrutiment era sorneguer però implacable.

Els tebis, els neutres o els arribistes s’aprofitaven de la rivalitat i, si volien, podien vendre’s a l’un o a l’altre.

L’amistat, el paisatge, la conversa, la reflexió són l’altra part de la narració per tenir la petita pau de la seva ànima.

I m’ha tornat a emocionar que J. Amat-Piniella, després d’haver passat quatre anys i mig en camps d’extermini nazi, i conscient que si algú havia de salvar el cos, sortiria del camp amb l’esperit estrafet, fos capaç d’escriure aquesta obra rellevant, d’un testimoniatge esborronador i d’una actualitat sorprenent.

 

Joan-Esteve Guillaumet, fotoperiodista

El realisme d’aquesta novel·la és cruixidor, i ho és tant perquè mostra la capacitat i qualitat literària de l’autor com per la proximitat temporal de la seva vivència personal a Mauthausen en el moment d’escriure-la.

Però K.L. Reich no es queda en un relat d’horrors i de barbàries inimaginables, sinó que, a través de la veracitat dels seus personatges, fa els retrats d’unes psicologies que comporten pautes d’actuació repetides en aquell context, i de la seva evolució en el temps.  Així, per més que són volgudament novel·lats, cada personatge de K.L. Reich correspon a un arquetip de comportament a què es poden adscriure molts individus reals.

En acabar la lectura, i una vegada superat el xoc que produeix, la reflexió que em faig es concreta en dues preguntes amb resposta, i una que per a mi encara no en té:

Es va poder evitar aquella barbàrie nazi?  Potser sí.

Les “democràcies” van fer el que van poder per evitar-ho? De ben segur que no.

I , finalment, per què van deixar que passés?

Oriol Izquierdo, escriptor, exdirector de la Institució de les Lletres Catalanes

El primer que em ve al cap quan llegeixo el títol K.L. Reich és l’espai de lleixa que ocupaven al menjador de casa els pares els llibres d’“El Club dels Novel·listes”. Hi havia obres de Benguerel i Sales, de Villalonga i de Rodoreda, de Dostoievski i Kazandzakis, i uns quants més: un seguit d’autors que, a mesura que et feies gran i els començaves a conèixer, dibuixaven els contorns d’un espai literari de referència i del tot gratificant per al lector. Entre ells, aquest títol enigmàtic per al nen o l’adolescent que aleshores era jo, un títol que semblava respondre al nom d’un personatge estranger. Havia de trigar uns anys a agafar el llibre per mi mateix i començar-lo a llegir. I aleshores, i ja per sempre, vaig descobrir la realitat terrible que desvelaven aquelles inicials i aquell nom.

La segona cosa que em ve al cap és l’impacte enorme que em van causar, en els anys de formació, dues lectures que no puc deixar d’associar: la de la principal novel·la d’Amat-Piniella i el Crist de 200.000 braços. Des de claus estètiques ben diferents, Amat i Bartra transformen vivències pròpies pròximes en una experiència literària d’alt voltatge: tots dos partien de la reclusió en camps de concentració per oferir-ne, en clau de ficció, un testimoni personal estremidor. Intueixo que aquesta dualitat, la que dóna a tots dos relats el fet que la ficció tingui darrere seu un testimoni tan directe, influeix poderosament en el lector. Que deu amplificar encara, en el cas del lector català, que hagin estat viscuts i escrits en la pròpia llengua.

Hi ha una tercera cosa que el llibre evoca en mi. Vaig visitar Mauthausen potser tres o quatre anys abans de llegir K.L. Reich i, per tant, el text anava estirant de la meva memòria, involuntàriament, records que hi posaven sensacions reals. Avui, qui més qui menys ha vist Nit i boira o La vida és bella, per esmentar dos referents audiovisuals de la literatura concentracionària, una de documental i una altra en una seriosa clau còmica, i per tant deu ser rar que la lectura no convoqui imatges ja apreses sobre els fets relatats. Però segur que tenen un impacte emocional molt més fort si parteixen dels estímuls sensorials provocats pels escenaris reals, ni que sigui des de la distància protectora d’una visita turística com la que jo havia tingut ocasió de fer.

Dues anotacions més. A la Facultat de Comunicació Blanquerna, durant uns quants anys es va establir entre les lectures obligatòries dels seminaris de primer curs L’escriptura o la vida de Jorge Semprún, altres cursos Si això és un home de Primo Levi i encara d’altres K.L. Reich. Així, vaig tenir ocasió de veure les reaccions dels estudiants davant el contacte amb aquestes tres fites dels testimonis –en paraules del mateix Amat– de “la internacional del dolor”. I observar la percepció diversa que sovint tenien davant els seus autors: no eren pas pocs els que donaven molt més crèdit a un italià o a un espanyol afrancesat que no a un manresà. Jo, aquí, hi veig un motiu més per celebrar el centenari del naixement de l’autor, i fer-ho sense complexos. Per donar-lo a conèixer i aprendre a gosar enorgullir-nos col·lectivament de les seves contribucions.

Una última anotació. Em sembla que per a la gent de la meva generació, que vam ser espectadors de l’extinció del franquisme i ens hem fet amb la transició i la restauració de la democràcia a Espanya, el nazisme i la segona guerra mundial han estat tragèdies viscudes sobretot com traduccions d’esdeveniments literaris i cinematogràfics de països i cultures veïns. Avui, K.L. Reich ens ajuda a entendre en quina mesura la història dels catalans i la tragèdia de la guerra civil no són notes a peu de pàgina que transcorren al marge de la gran història, sinó que també en són una part essencial. És bo que ho recordem ara que hem de fer sentir la nostra veu sense por i amb convicció per recuperar les llibertats i la plenitud nacional.

Enric Larreula, escriptor

Quan vaig llegir K.L. Reich, ja fa molts anys, segurament al cap de poc de sortir publicat, em va impressionar. Em va agradar haver-lo llegit, és clar, però alhora em va causar un dolor intens i perllongat. Tot i que estava escrit com si es tractés d’una novel.la, era l’experiència personal d’un supervivent dels camps d’extermini, i de la mort de molts companys. Recordo el detall de la injecció de benzina per matar-ne un d’ells. El terrible dolor d’aquelles persones se’m va ficar a dintre i jo crec que no se me n’ha acabat d’anar mai més, com si jo també hagués estat víctima d’aquella barbàrie monstruosa.

Hi ha coses que costen molt d’entendre…

El que sí que puc dir és que des del moment que vaig llegir K.L. Reich vaig sentir un respecte profund per Amat-Piniella, i, per extensió, per totes les persones que han estat víctimes d’humiliacions, injustícies, persecucions, guerres… i camps d’extermini. I, finalment, víctimes de l’oblit dels altres. Per això celebro aquesta iniciativa i l’agraeixo sincerament.

 

Gemma Lienas, escriptora

Vaig llegir K.L. Reich quan preparava la meva novel·la Atrapada al mirall. En aquell moment, volia informar-me dels processos psicològics que passaven les persones dins dels camps de concentració, tant pel que fa als captius com als capturadors, i em vaig capbussar en la literatura que reflectia l’Holocaust. La novel·la de l’Amat-Piniella em va ser molt útil; és punyent, lúcida i humana al mateix temps i em va aportar una imatge molt vívida del que era un camp i de com els catalans s’hi van veure implicats. Recomano aquesta novel·la per la seva humanitat i esperança, malgrat l’horror en què estan immersos els seus protagonistes.

 

Marc Marcè i Casaponsa, director de Regió7

Com a periodista d’un diari local tinc una constància molt viva de fins a quin punt la proximitat és un factor d’identificació amb les vivències dels altres. No hauria de ser així: el drama d’una dona violada i contagiada de sida a Sud-àfrica no seria més punyent si es produís a Sant Fruitós, però, certament, per als bagencs no seria el mateix. Els humans som així. La primera característica del relat d’Amat-Piniella és aquesta: coneixem moltes històries dels camps d’extermini, però conèixer la d’una persona que va trepitjar els nostres mateixos carrers, va respirar el mateix aire, i segurament va conèixer una bona colla de gent que podríem identificar fàcilment, és una altra cosa. El batec de la vivència real és molt perceptible en el llibre per aquesta primeríssima raó. O, si més no, a mi m’ho sembla. Per la mateixa raó, sempre em va impressionar posar-me al costat del Jacint Carrió, parlar-hi, encaixar-hi la mà. Saber que aquella persona havia viscut i sobreviscut a Mauthausen m’admirava i em fascinava. K.L. Reich, per tant, aporta un testimoni diferent per a nosaltres, els bagencs i, més en general, els catalans: llegint Amat-Piniella connectem amb la història d’algú que podria haver estat un veí de l’escala o, qui sap, el nostre propi avi.

Però, naturalment, no és això el que fa de K.L. Reich una novel·la que brilla amb llum pròpia en la literatura catalana de l’època. Destaca perquè s’hi narra una història única en primera persona (encara que sigui a través d’un alter ego) i perquè té una remarcabilíssima qualitat literària. L’Emili és un personatge la descripció bàsica del qual justifica una novel·la: sobreviu en un camp nazi dibuixant escenes pornogràfiques. És un enunciat tan potent que atrapa en una sola frase. Així és com ha de ser el concepte bàsic d’una novel·la, d’una pel·lícula o, pel que a mi respecta, d’una notícia. A l’hora de la veritat, a la història hi ha molt més, i l’Emili acaba sent coprotagonista d’una història més aviat coral.

Probablement, la principal qualitat formal de la novel·la és, al meu entendre, que Amat-Piniella sap evitar que la brutalitat dels fets arrossegui el seu estil; sap mantenir-se al marge, discretament ponderat, en les descripcions i els adjectius. Una persona que ha viscut en pròpia pell tot el que narra podia fàcilment dibuixar una mena de descens als inferns. I no se li podria retreure. Però ell esquiva aquesta temptació que hauria estat tan humana. A K.L. Reich no hi ha odi ni trencament en la veu que narra. El llibre presenta pàgines corprenedores, de gran crueltat, però sempre amb una exquisida contenció, i sempre en el marc d’un relat suau, filat amb mans delicades. Res de cops de pinzell gruixut: el traç és sempre prim i forma un retrat gairebé desapassionat. La duresa salvatge de la situació s’emmarca en un relat costumista que, de vegades, recorda la descripció d’una comunitat de veïns. El contrast entre aquest to i el tema és un dels atractius de la novel·la, i és el que fa més eficaços els moments en què l’autor clava la daga relatant amb sagnant precisió, ara sí, els moments de més brutalitat. Entre aquests, un que m’ha frapat especialment: la conversa entre el metge i l’infermer que estan executant malalts amb una injecció de gasolina al cor. El metge indica que cal usar menys benzina, que gairebé no en tenen. L’infermer replica que, amb una dosi petita, pateixen terriblement. I el metge, telegràficament: ‘fes-ho igualment’. Amat-Piniella excel·leix aquí per la seva economia de mitjans. Acaba de portar-nos al fons del pou de l’horror, i no li ha calgut ni embrutar-se les mans.

Crida l’atenció el llenguatge deliciosament antiquat que utilitza, que avui ens sembla fora de lloc, però que és tot un testimoni del que ha passat la llengua catalana en el trànsit pel franquisme que emmarca la publicació de la novel·la. Amat-Piniella escriu en una llengua que ha quedat congelada en el temps perquè, de fet, està atrapada en una presó. També ens crida l’atenció, avui, que l’autor es refereixi constantment a la comunitat dels espanyols i que la catalanitat dels personatges hi sigui tan poc accentuada. No hi ha dubte que, en aquest punt, també la cotilla del franquisme el devia condicionar.

K.L. Reich és una novel·la que hauria de llegir qualsevol català que s’hagi interessat per la història del segle XX en general, i per la història de Catalunya en particular. L’atractiu afegit que ofereix per a un bagenc ja està comentat. Però també és una obra universal en la mesura que, al capdavall, descomptats els factors d’identificació personal, descomptades les qualitats literàries, i apartades les simpaties ideològiques, aquesta és una novel·la que ens parla de la condició humana, de les seves contradiccions, de les seves grandeses i de les seves misèries, i ens descobreix una visió de l’ànima col·lectiva que constitueix una sorpresa i una lliçó. Acostumats com estem a les visions esquemàtiques dels camps nazis, aquesta novel·la ens en revela una complexitat inesperada. Bé i mal? Sí, però no en estat pur. Sempre barrejats, sempre confosos, sempre en un clarobscur. La gran paradoxa és que un home que va patir en pròpia pell el mal absolut composi un gran tapís no sobre l’odi, sinó sobre la complexitat de l’ànima humana.

 

Josep Melero, geògraf i historiador

Vaig llegir K.L. Reich, de Joaquim Amat Piniella, vora als vint-i-tres anys, sense saber ni qui era l’autor ni de què anava el llibre; per pura casualitat, com es llegeixen  molts llibres, pel gust de veure què s’amaga darrere el títol. El fet que estigués inclòs en una col·lecció de les millors obres de la història de la  literatura catalana, m’hi predisposava. Vaig  a mirar si el trobo per les lleixes de casa… Pel títol –digueu-me espavilat—  ja intuïa que el tema anava “d’alguna cosa d’alemanys”. Recordo que el vaig llegir després d’acabar Unitats de xoc, de Pere Calders.  Em va la cosa bèl·lica, què voleu que hi faci! El vaig llegir àvidament perquè em va enganxar de seguida. He de confessar que el llibre d’Amat-Piniella em va deixar garratibat, corprès, fotut. En estat de xoc. Esblaimat, per dir-ho fi.

A hores d’ara, vint-i-cinc anys després, encara recordo perfectament alguns passatges de la novel·la. Segurament els més escabrosos, que et queden fixats per un escabrós sentiment macabre. Recordo per exemple, el del robatori que un company de barracó li fa a un altre d’un rosegó de pa, obcecat per la follia de la fam que el corseca i és colpejat de manera immisericorde. La mort per injecció de gasolina als malalts de la infermeria. El canibalisme d’un pres. Les piles de cadàvers abans de les cremacions. O els dibuixos pornogràfics que el protagonista feia a companys de captiveri, com un negoci i una forma d’evasió. Però sobretot em queda el record del rerefons moral que la novel·la traspua, en defensa de la dignitat humana i la força de les conviccions, que era l’únic que els mantenia  vius entre els horrors quotidians dels fils enreixats del camp. Enreixats electrificats on es llençaven alguns, ja desesperats. Recordo aquestes escenes i d’altres, que ja no sé si són del llibre o d’altres obres i pel·lícules que sobre l’experiència dels camps nazis han proliferat —amb més o menys fortuna— arreu.

I també recordo la follia assassina del comandant del camp. Agafo de nou el llibre dels prestatges i veig que el pres afamat era el valencià Vicenç i el dibuixant, l’Emili. Rellegeixo l’inici del llibre: «El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra. Sense aquell fred agut, als centenars d’homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal. A través de la boira que s’espesseïa a mesura que el dia s’anava deixondint, no es distingien més que les formes difuses del paisatge més proper. La llum indirecta de la neu fendia la matinada. Damunt la teulada de l’estació, en fort pendent, s’estenia un gruixut coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. Els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven cadàvers gegantins en el seu abandó sota la neu. A l’altra banda de carretera on s’arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat». Pura literatura.

Anys després vindrien les lectures de Si això és un home, de Primo Levi; El largo viaje, de Jorge Semprún; Sin destino  d’Imre Kertész; Els catalans als camps nazis, de la Roig. El K.L. Reich d’Amat-Piniella (que ara sé que són les sigles de “Konzentration Lager Reich”, que era el segell que duien estampats tots els materials existents en un camp nazi), no hi té res a envejar. És més, crec que els supera. Serà segurament per la simpatia per haver sabut després que l’autor era un escriptor manresà, activista polític i cultural, que s’havia passat quasi cinc anys (cinc!) al camp de concentració de Mauthasen i que havia fundat amb d’altres l’Amical homònima. I que havia tornat a un país derrotat, gris i desfet  i no s’havia quedat a l’exili. Que dur devia haver estat per a ell tot plegat!

Com a amant de la història, faria que aquest llibre fos de lectura obligada als instituts. Com a ciutadà d’aquest país, instaria a fer un sentit homenatge en el seu centenari de la seva obra i de la seva vida. Veig que alguns amb moltes ganes i encert s’hi aboquen. Vivim altres temps, però sentint alguns dirigents polítics actuals (d’aquí i de fora), sembla que estiguem repetint perilloses tendències del passat. No poden ser certes les paraules d’un dels presos: «Si algun dia es descobreix això, el nazisme ja serà mort i les conseqüències ja no tindran cap importància».

La figura i els escrits de Joaquim Amat-Piniella ens haurien de fer reflexionar sobre el millor i el pitjor que tenim la raça humana.

 

Josep Oliveras i Samitier, geògraf

El meu pare era el grum (botones) del despatx d’advocat del Joan Selves i Carner al carrer d’Urgell i, per tant, coneixia bé el Joaquim Amat i Piniella i el Martí Farreres, que eren els ajudants d’en Selves. Tan bon punt sortia una novel·la de l’Amat, el pare la comprava i si podia l’anava a saludar, en el cas que s’acostés per Manresa.

El K.L. Reich el pare el llegí ràpidament i, malgrat la duresa del text, me’n recomanà la lectura. El devia llegir quan tenia uns 16 o 17 anys i naturalment em va colpir. No l’he tornat a llegir, però segur que indirectament m’ha influenciat. Recordo bé la descripció de la brutalitat del camp de concentració nazi, el menjar a base d’aigua i naps, les pallisses, el paper dels kapos, les delacions, etc., etc.

Ben aviat vaig conèixer també les aventures i les fotografies que guardava el Jacint Carrió dels camps de treballs forçats i d’extermini nazis, que en certa manera van tenir uns bons imitadors a  Santoña i altres llocs de l’estat espanyol.

El K.L. Reich és alliçonador perquè d’una forma o d’una altra denuncia les brutalitats dels camps de concentració i aquests no s’han pas extingit a la Terra.

Ara que des de Madrid es preocupen pels continguts de les diferents matèries de l’ensenyament, crec que el ministre de guàrdia hauria d’incloure el text de l’Amat i Piniella, entre els llibres obligatoris a llegir pels adolescents de tot l’estat. Els uns l’haurien de llegir en català i els altres en castellà, ja que n’hi ha una bona versió.

 

Ivan Padilla, actor

Allò que més m’impressiona de K.L. Reich és la capacitat d’Amat-Piniella per distanciar-se d’una experiència tan aterridora i aconseguir novel·lar-la. Les humiliacions, la violència, els excessos, la bogeria i el sense sentit d’un camp d’extermini nazi són detallats amb cruesa i fredor i, per això, ens colpegen a l’estómac i a la consciència, però encara ho fan més fort quan ens aturem a pensar que són uns fets que l’escriptor va patir en primera persona i que, molt pocs anys més tard, va tenir la força de narrar-los sense escatimar-ne els detalls en un llibre.

Ara bé,  el que ens permet a molts lectors llegir aquest horror de principi a fi i, fins i tot, recomanar-lo a altres lectors, és el missatge final que Amat-Piniella ens sap transmetre: malgrat els quatre anys i mig de sofrences i de morts, l’Home acaba triomfant per damunt de la barbàrie nacional-socialista; l’Home, amb una capacitat inimaginable de resistència, sobreviu al camp d’extermini per abraçar de nou a la llibertat. Un Home com l’Emili. Un Home com Joaquim Amat-Piniella.

El que més m’agrada de K.L. Reich és que sí, és una magnífica novel·la concentracionària, que conté una descripció detallada de la vida i la mort a un camp d’extermini nazi, combinant les escenes de criminalitat que tots hem vist o escoltat alguna vegada amb escenes de quotidianitat, de disputes polítiques i de camaraderia, potser menys conegudes o imaginables, passades pel sedàs de la ficció, però també és (i sobretot) un novel·la esperançadora, sobre la il·limitada capacitat de resistència i de superació de les persones, sobre el triomf del gènere humà sobre l’horror i l’odi irracionals, de la victòria de l’Home sobre el Camp de concentració nazi.

Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya

Hi ha pocs llibres que, un cop passada la darrera plana, m’hagin deixat un record tan impactant com el de K.L. Reich. És un llibre dur però necessari per saber com va operar els sistema concentracionari i d’extermini nazi sobre centenars de milers de persones.

Recuperar la figura i l’obra de Joaquim Amat-Piniella és una obligació i un deute que té la nostra societat. En aquest sentit, el Memorial Democràtic com a institució responsable d’impulsar les polítiques públiques en matèria de memòria democràtica, se sent especialment responsable d’encarregar-se de la seva divulgació. La nostra institució es va crear, entre moltes altres coses, amb la finalitat de què totes les generacions del nostre país, però especialment les més joves, tinguin present que no fa tants anys la barbàrie es va apoderar d’Europa. Prendre consciència. I quina millor manera que fer-ho a través de K.L. Reich.

El sacrifici que van fer milions d’homes i de dones que com Joaquim Amat-Piniella defensaren les llibertats no es pot oblidar. El seu esforç per deixar testimoni i per donar a conèixer el que va passar, però sobretot, perquè no es tornin a repetir aquells fets ominosos, no ha de quedar en el no res. És doncs la responsabilitat nostra que es preservi i es difongui.

La importància de la figura d’Amat-Piniella no només resideix en la seva magnífica obra sobre l’univers concentracionari nazi. La seva significació cal també buscar-la en el seu compromís amb la legalitat republicana, que el portà a resistir a la Guerra Civil, a marxar a l’exili i a ser internat en un camp de concentració nazi; és rellevant la seva capacitat de transformació d’una experiència humana límit, per fer l’esforç de novel·lar la seva terrible experiència. Cal reconèixer també que aquesta obra va ser escrita enmig de la censura de la dictadura franquista i posa de manifest la seva determinació de fer-ne memòria escrita, malgrat tot.

Prendre consciencia, individual i col·lectivament, de les limitacions i potencialitats de l’ésser humà … i fer-se responsables dels pensaments i les accions que els segueixen. Ja només per això val la pena conèixer Amat-Piniella  a través de les seves lletres, que commouen les nostres entranyes!. Estem davant una gran oportunitat de recordar la figura i l’obra de Joaquim Amat-Piniella i de què el seu llegat es projecti per un futur més harmònic.

Lluís Permanyer, periodista i escriptor

K.L.Reich, punyent en el record

Vaig llegir aquesta novel·la tan bon punt va ser publicada; el meu pare comprava per sistema, i per raons tan òbvies que no cal explicar, tots ells llibres escrits per autors catalans.

Em va causar una gran impressió. Era una època en què jo devorava tot el que es referia a la barbàrie nazi. Per tant, en encetar el llibre ja coneixia perfectament tots els detalls històrics d’aquell infern construït amb el sistema i la perfecció d’aquelles ments perverses.

Vaig quedar molt afectat en acabar la lectura. Jo sabia que en el fons hi havia ben poca ficció i que tot era producte d’una realitat i d’un sofriment passat o, millor dit, filtrat simplement a través del vidre de la creativitat literària. Vull dir que no calia inventar gran cosa i que, per tant, era el complement perfecte de la tasca de l’historiador, que sovint oblida les aventures personals i la figura humana queda un xic allunyada. També em va semblar bona la capacitat de l’autor per anar creant un ambient i uns personatges que mantenen viva la tensió i l’emoció del lector. A cada plana hi manen l’autenticitat, la vida i la veritat.

He sentit la temptació de rellegir ara la novel·la, però finalment m’ha semblat millor quedar-me amb el record pur d’aquell dolor que un lector jove va patir, i recordar aquell impacte inesborrable.

 

Ignasi Perramon, ex-regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa

Fa unes setmanes he rellegit la novel·la K.L. Reich de Joaquim Amat Piniella. I m’ha tornat a impressionar, com fa anys.

Una narració tan colpidora que només podia fer un testimoni de l’holocaust del règim nazi que va assassinar milions de persones.

Perquè K.L. Reich és una reflexió sobre la condició humana. Sobre els límits de la supervivència. Sobre la fam, el patiment i la crueltat. Sembla impossible com es pot arribar a adormir la sensibilitat de les persones, per convertir-les en botxins despietats. I com es pot prendre la decisió planificada per l’anihilació física i moral dels adversaris.

A K.L. Reich hi batega la condició humana amb la seva grandesa, i la seva misèria i embrutiment. Amb moments plens d’esperança i altres de profunda desesperació.

Amb aquest llibre, Joaquim Amat-Piniella ens ha volgut explicar de forma novel·lada, i per tant més assequible, uns fets històrics que va viure, que han estat una vergonya per Alemanya, Europa i la humanitat, i que no hem de deixar en l’oblit. I el va escriure amb la voluntat de que mai més es torni a produir un fet així, ni cap forma de dominació i de privació de la llibertat de les persones.

K.L. Reich és un llegat a les generacions futures, que recomano vivament a qui no l’hagi llegit, i que tan de bo sigui incorporat de nou a les lectures recomanades de secundària.

Penso que el centenari és una nova ocasió per homenatjar Amat-Piniella com a ciutadà compromès, com a escriptor de primer nivell, i ha de servir per reparar el mal tracte que li va donar la ciutat durant els anys de dictadura, i sobretot per donar a conèixer la seva obra arreu.

Agustí Pons, escriptor

El juliol del 1968 es va publicar la segona edició de K.L. Reich de Joaquim Amat-Pniella.  En aquell moment, jo tenia 21 anys i era un dels joves lletraferits que freqüentava la Maria Aurèlia.  No sé si ja l’havia portat a col·laborar a les pàgines d’”El Noticiero Universal” on jo treballava i que havia començat a publicar un suplement de llibres que incloïa ressenyes de les novetats catalanes. El cas és que la Maria Aurèlia de seguida em va parlar d’aquesta segona edició. Estava indignada. La novel·la d’Amat-Piniella havia hagut d’aparèixer notablement censurada; i només s’havia pogut publicar en català després d’haver aparegut, gràcies a la tenacitat de Carlos Barral, primer en castellà. Era aquesta segona circumstància la que més indignava  la Maria Aurèlia.  El ministeri corresponent utilitzava un doble raser a l’hora de permetre o denegar el permís de publicació d’una novel·la. Mentre a principis dels anys seixanta anava consolidant-se, arreu d’Espanya, també a Barcelona, una mena de nova narrativa castellana que aplegava veus joves i més o menys contestatàries, la censura continuava abatent-se contra qualsevol intent de renovació de la literatura catalana. La Maria Aurèlia ho havia patit en carn pròpia: la novel·la El no és transparent havia guanyat el premi Joanot Martorell, convocat sense cap mena de permís, l’any 1948 però l’obra no s’havia pogut publicar fins al 1963. La censura l’havia deixat irreconeixible. La crítica religiosa, que era un tema central en la primera edició, havia pràcticament desaparegut. Mentrestant, els Goytisolo, la Matute i altres novel·listes en castellà anaven publicant, amb més o menys dificultats, les seves obres de manera que, per a una persona jove que visqués a Barcelona i es volgués dedicar a escriure, la literatura en castellà presentava un punt de modernitat, introbable en les novel·les catalanes que aconseguien passar censura. Això explicaria –sempre segons la Maria Aurèlia—que escriptors joves, nascuts després de la guerra civil, i que havien viscut en un ambient bilingüe o del tot castellanitzat, acabessin decantant-se pel castellà i es formés a Barcelona, per primer cop des de la Renaixença, un grup de joves escriptors castellans embolcallats en la bandera de la modernitat. La modernitat, fins aleshores, havia estat patrimoni del catalanisme.

Amat-Piniella també havia escrit un llibre modern. En efecte, per explicar el segle XX, el segle del màxim esplendor i del màxim horror de la Modernitat, hem de passar forçosament per Auschwitz –o per Mauthausen, que és on va anar a raure Amat-Piniella. El nostre autor va escriure K.L. Reich a Andorra, immediatament després de la II Guerra Mundial però l’obra, àmpliament censurada, no es va poder publicar fins el 1963, el mateix any que Jorge Semprún edita El largo viaje. Uns anys abans, el 1958, havia aparegut Si això és un home, de Primo Levi. Es tracta de dues de les primeres novel·les que parlen  dels camps d’extermini. En el moment de la seva publicació van provocar un impacte més que considerable. La literatura catalana, però, i per culpa de la censura, tornava a fer tard.

Durant molt temps va ser tradició que els responsables de l’Enciclopèdia Espasa publiquessin cada any una separata amb les novetats que s’havien produït, l’any anterior, en el camp de la literatura castellana. En un moment donat, a finals dels seixanta, els va semblar oportú que aquesta separata inclogués un apartat  -naturalment escrit en castellà- amb les novetats referides a la literatura catalana que començava a sortir de les catacumbes. A través del poeta Enrique Badosa, company meu a la redacció d’”El Noticiero Universal”, José Corredor Matheos em va encarregar la redacció d’aquest apartat. A l’edició que explica les novetats de 1968 s’hi inclou la novel·la K.L. Reich que, seguint els consells de la Maria Aurèlia, jo havia llegit amb avidesa i que, finalment, m’havia trasbalsat.  Em va semblar que donar a conèixer en un medi tan popular com l’Enciclopèdia Espasa l’existència d’aquesta obra constituïa  un petit triomf.

Xavier Prunés, periodista

Retrobo a casa el volum de K.L. Reich de la col·lecció El Balancí d’Edicions 62. Recordo la seva lectura, fa deu anys, quan la figura del manresà Joaquim Amat-Piniella m’hi va abocar. Un llenguatge directe, amb frases curtes que impactaven. Un narrador en tercera persona que detallava les misèries i alguna glòria del dia a dia a Mauthausen amb les peripècies de l’Emili, l’altre jo d’Amat. Enmig del text punyent, paraules que ens porten al català dels anys 30, el que conreava un intel·lectual que per les seves idees es va veure transportat a un infern en què ningú no mereixia estar, i on la vida i la mort es decidien per l’atzar. Imagino Amat escrivint K.L. Reich, buscant un exorcisme interior, plasmant tanta crueltat i les reaccions humanes davant la situació límit en una narració novel·lada que, malauradament, no era ficció. Per desgràcia, de tornada a Catalunya, li va tocar viure una nova opressió, nous kapos, una societat malalta també pel fanatisme, la por i les enveges. Amat-Piniella va haver de marxar de Manresa  (va morir a Barcelona) i puc entendre la seva tristesa interior, però també l’esperança que un dia tot canviaria i els seus somnis, els seus ideals, es farien realitat.

 

Antoni Puigverd, escriptor

Amat Piniella, un escriptor de veritat

La fotografia més coneguda de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974) ens el mostra amb un bigotet retallat, seguint la moda del temps, i uns ullets tristos que travessen les denses diòptries de les seves ulleres. L’autor de K.L. Reich va ser un home reiteradament apallissat, malmenat i humiliat en un camp nazi. Va escriure aquest llibre perquè sabia que amb la paraula “horror” no n’hi havia prou per explicar la seva vivència. I que encara servia menys, aquesta paraula i tots els sinònims haguts i per haver, per narrar la peripècia, infinitament més desgraciada, d’uns altres companys de Mauthausen: els jueus. Amat va sobreviure dominat pels escrúpols morals, envoltat de mort. Va sobreviure el fred, els cops, l’esclavitud física i moral. I, no obstant això, a les fotografies que ens arriben d’ell, somriu a la càmera amb timidesa de nen.

Amat-Piniella va viure tots els desastres de l’Europa del seu temps. Va passar la guerra civil al front, va suportar el vent gèlid i la gèlida indiferència francesa al camp de refugiats d’Argelers. Va arribar al sinistre escorxador de Mauthausen al costat de 1.506 espanyols republicans. Quatre anys i mig.  Inacabables dies de neu sense més abric que uns parracs, sense més sabates que unes minses soles de fusta. Dies de fam, polls, brutícia, tifus, pulmonies i dolors i mals de tota mena. Dies d’humiliant nuesa, de patacs i cops arbitraris, d’ordres a crits, absurdes i abstruses. Dies viscuts sota la viciosa crueltat de petits caps corruptes, traficants de dents d’or, impermeables a la pietat. Dies de fàstic moral en què l’egoisme apareixia com l’única veritat dels interns. Inacabables dies de treballs forçats, d’insensibilitat davant el dolor dels veïns. Sense més horitzó que la mort. Desposseït de tota dignitat exterior. Sense més present que el dolor. Sense més futur que una aigualida barreja de naps i patates.

Amat-Piniella va sobreviure. El 1945, acabat de sortir de l’infern, a l’exili d’Andorra, escriu la seva novel·la sobre aquesta experiència extrema. No aconsegueix publicar fins 1963 (naturalment, amputada per la censura) i, aleshores, obté un petit succés en el petit món cultural català dels seixanta, recolzat per l’editor i novel·lista Joan Sales. Torna al país. Escriu un parell de llibres més i mor a Barcelona, si no oblidat, aparcat per les noves generacions dels setanta. Unes generacions que tenien una gran avidesa de protagonisme propi, es delien per liderar el futur i tenien una visió infantil del passat.

No sembla que la versió completa de K.L. Reich, publicada el 2001, hagi situat aquesta impressionant novel·la en el lloc que li correspon. Si hagués estat llegida i comentada per professors, periodistes i gestors culturals del país, podria haver participat d’una manera molt singular en el gran debat cultural de l’Europa contemporània: la revisió moral de l’atroç segle XX. És una llàstima que fins i tot el nostre públic culte ignori que Amat-Piniella és germà d’Imre Kertész, de Primo Levi i de Jorge Semprún.

Amat Piniella narra l’experiència dels camps a través, no d’un, sinó d’uns quants personatges. Francesc, l’optimista, mor després d’un gest heroic i simbolitza la victòria de l’esperit humanista sobre el mal. El seu amic Emili, veu principal de la novel·la, alter-ego de l’autor, pessimista i dubitatiu, sobreviu dibuixant pornografia per a un comandament. Se sent culpable. Sobre l’eix dels seus escrúpols bascula la reflexió moral de la novel·la. El possibilista August acaba interioritzant la lògica del botxí. Ernest, prostituït i vanitós, interioritza no només la lògica, sinó els vicis del botxí. Rubio, pacient teixidor del lobby comunista, jerarquitza la solidaritat situant en primer lloc els interns del partit. Hans Gupper, fred comandant del camp, contingut i parc, és el retrat de la intel·ligència mortífera dels nazis. La seva contrafigura és Werner, un pres alemany, autocrític i sarcàstic. Els morts i els esclaus suren al voltant d’una cort de petits caps bavosos, bolckältester sinistres i kapos sàdics, borratxos d’ignomínia. “Saben transformar el vi en sang i la sang en vi”.

La veritat dels camps d’extermini apareix reflectida en el calidoscopi d’Amat Piniella en la seva dimensió més profunda. L’organització nazi expressa el mal absolut, però les víctimes no són àngels. En la seva instintiva lluita per sobreviure, destil·len el millor i el pitjor de la nostra humana condició. La veritat d’aquest llibre és literària, no literal. Allà on acaben les dades, els testimonis i els historiadors, comença la veritat literària. No la que suggestiona el lector amb escenes truculentes o lacrimògenes, sinó la que mostra el fang que es forma al pou insondable de l’ànima.  A la novel·la d’Amat-Piniella, fugint de fàcils efectismes i de moralismes benpensants, l’ànima humana apareix completament nua, sense trampes, mostrant, alhora, llums i ombres. Amat Piniella és un gran escriptor perquè, descrivint una vivència personal del mal absolut, en comptes de buscar la llàstima o el consol, en comptes de buscar l’impacte argumental o el desesper moral, va més enllà: i aprofita aquella vivència inefable per descriure  l’essencial ambigüitat de la condició humana.

 

Salvador Redó, periodista i fotògraf

“Amb aquest llibre ens hem proposat donar una idea de la vida i la mort d’aquests ciutadans del món que van crear enfront del nacional-socialisme la internacional del dolor”. Joaquim Amat-Piniella. K.L. Reich
El primer contacte que vaig tenir amb l’Holocaust va ser per Sant Jordi de l’any 1969 a Monistrol de Montserrat. En Francesc Biarnés, el fundador del que després seria els magatzems locals de mobles i decoració La Puntual, feia també de quiosquer; en feia de manera ambulant amb un carro-caixa que empenyia pels carrers del poble. A l’interior de la caixa amb rodes duia sempre alguns llibres. En Biarnés havia estat un jove activista cultural d’abans de la Guerra Civil espanyola i després va optar per romandre en silenci com tants altres milers de catalans que havien fet teatre o cantat en un orfeó. Però en Biarnés no abandonà mai el cuquet de la cultura i aprofitava la seva feina per anar clavant una falca aquí i allà; es va fer un fart de vendre fascicles, que era el sistema més comú durant el tardofranquisme perquè les famílies obreres poguéssim adquirir algun dels llibres de tapa dura i format gran que s’editaven a l’època.

La primera vegada que vaig veure una parada de llibres per Sant Jordi, va ser al carrer Viserta, oficialment de Julià Fuchs, davant de casa d’en Biarnés. Deuria ser pels volts de quarts de sis, quan amb alguns condeixebles anàvem cap a casa un cop acabada l’escola als Germans de La Salle. Era un camí d’anada i de tornada que vaig fer quatre cops al dia des del 1966 fins al 1972. El Francesc Biarnés ens va cridar (de fet, el carrer no fa més de quatre metres d’ample) i ens mostrà la parada, que, òbviament, no estava decorada amb la senyera (ni pensar-ho!) Entre els llibres que hi havia sobre la taula n’hi hagué un que em cridà poderosament l’atenció. Era una llibre gran, de tapa dura i una sobrecoberta amb la fotografia d’un rostre demacrat per la fam i la malaltia. En Biarnés el va obrir, ens el va ensenyar per sobre i jo em vaig quedar corprès. No podia marxar i això que la mare em controlava l’hora de sortida perquè jo -aleshores i ara- tenia una certa tendència a la dispersió i un cop deixades les classes dels hermanos, arribar a casa a fer els deures no m’era cap prioritat.

No recordo si els altres companys es van quedar o no, però jo vaig començar a fullejar el llibre amb deteniment, a llegir-ne els peus de foto i vaig quedar garratibat; des d’aleshores tinc ben presents algunes de les imatges que il·lustren Deportación. El horror de los campos de concentración. Tinc ben present les làmpades fetes amb pell humana, les imatges dels esguerrats a causa dels experiments “mèdics” (?) o d’uns bessons sobre els quals alguns “científics” (?) alemanys s’interrogaven quina era la causa per la qual la natura produïa aquest fet, els amuntegaments de cossos esquelètics a punt per ser cremats, els morts penjats o electrocutats en llançar-se contra les filferrades. Deuria tancar el llibre i deuria fer cap a casa. No recordo que la mare em renyés, potser sí o potser no.

Van passar els anys i algun dissabte del mes de desembre de 1974 l’amic i mestre Llorenç Soldevila i Balart, qui aleshores vetllava per a la meva edificació cultural -i per sort encara ho fa-, em deuria recomanar un llibre de nom estrany i d’un autor del qual no havia sentit parlar mai. Molts dissabtes a la tarda el Llorenç, al seu petit despatx situat als baixos de cal Boter, la casa dels seus pares al carrer del Puig de Monistrol de Montserrat, s’abocava a la tasca d’instruir-me en l’estimació per les coses del nostre país. El 27 de desembre d’aquell any (està escrit amb bolígraf al primer full blanc de les tapes del llibre) vaig comprar a la llibreria Símbol de Manresa -pel preu de 250 pessetes, escrit en llapis al mateix full- el que hauria de ser el llibre definitiu, encara que després n’han vingut altres, sobre el tema. Definitiu perquè s’hi parlava dels catalans morts als camps d’extermini: K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella. És la segona edició, feta el 1968. Vaig comprar el llibre jo, un marrec de Monistrol de Montserrat, sense saber que l’escriptor era manresà. El vaig devorar des de la dedicatòria a l’amic assassinat, en Pere Vives i Clavé i a un general americà de nom curiós per venir d’on venia: Omar N. Bradley, el comandant en cap de les forces que van alliberar Mauthausen, fins al punt final; des d’aleshores és part de la lleixa de la meva biblioteca, on hi ha les dues dotzenes de llibres que m’enduria a una illa deserta.

Des d’aquell llunyà 1974 Amat i Piniella ha estat un personatge que m’ha acompanyat, que m’ha fascinat, que he tingut la sort d’anar coneixent a través de diverses ocasions. La confluència d’estudiosos de la seva figura i de la seva obra en aquesta darrera dècada ha aixecat el nivell de coneixement que es té de l’autor, de la seva feina literària i de les circumstàncies en què va haver de viure. Estic content perquè aquella estima primerenca, gairebé clandestina de l’Amat-Piniella del 1974, és ara compartida per centenars de ciutadans i K.L. Reich ha estat reconegut com una obra senyera del seu gènere. Si no hagués estat català, l’Amat-Piniella hauria passat davant de Primo Levi i de Jorge Semprún. Però ser català va ser el fogonet intern de la vida de l’Amat; què podria haver estat, sinó?

És curiosa l’ambivalència amb què he viscut el procés de redescoberta de l’Amat-Piniella aquests anys. Ha estat, i perdoneu la immodèstia, com un “jo ja ho sabia” com una protesta sorda que verbalitzo avui per primera vegada. Alhora que a cada pas vers el coneixement públic de l’Amat-Piniella em produïa la corresponent alegria, també m’incitava a la rebel·lia: com podia haver passat, que ni a la seva ciutat natal, aquella a la qual havia dedicat els millors esforços de la seva joventut, l’Amat-Piniella no hagués estat encara reconegut? I sobretot: per què no s’havia explicat qui i per què l’havien foragitat de Manresa a puntades de peu, quan va intentar tornar a trepitjar les lloses i les llambordes d’aquells carrers que l’havien vist anar amunt i avall amb el deler propi d’aquell a qui bull la sang en favor de la seva comunitat? Com podia romandre bastit aquell mur de silencis quan havien caigut altre murs més alts?

Sortosament, avui, manresans i altres, continuadors d’aquells joves i republicans, estan en el camí d’esmenar tant d’oprobi. A tots aquells que treballen per a la recuperació de la memòria històrica del nostre país i per a la dignificació de la memòria del Joaquim Amat-Piniella entre els seus i enllà, tot l’agraïment d’aquell marrec de quinze anys i de sang calenta que encara porto dins meu.

 

Joan Safont Plumed, periodista i escriptor

La descoberta d’Amat Piniella i K.L. Reich

Vaig llegir K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella al tombant del segle XX, per tant jo no devia tenir encara divuit anys. Me’l va deixar una amiga amb qui, amb la gosadia de l’adolescència, parlàvem de literatura i de lectures compartides. Els nens de la meva generació estàvem sota la influència de La llista de Schindler d’Steven Spielberg i La vida és bella de Robert Benigni i havíem crescut amb els camps d’extermini nazi com a part de la història, com a part dels programes educatius i del nostre imaginari. Fins i tot vam ser “víctimes” d’enganys que marquen la “petite histoire” del record de l’Holocaust a ca nostra. Per tant, era probable que topar amb una novel·la catalana sobre Mauthausen no tingués una especial significació per al jove que vivia, fins a cert, sadollat del tema concentracionari.

La reacció, però, va ser absolutament la contrària. La lectura de K.L. Reich em va obligar a elevar el nivell de tota la visió anterior que podia haver tingut sobre la narració del pitjor drama del segle XX i me la va apropar en un sentit molt més adult. Amat-Piniella era, en primer lloc, un català de la generació dels avis, que havia fet la guerra com l’avi i que l’havia perdut, com ell. No obstant, així com el meu avi va tornar a casa i no va tenir cap problema amb el passat que no fos la misèria del moment, per Amat el final de la guerra va ser el principi de la gran experiència de la seva vida. Perquè Amat és un deportat, un presoner del lager, un supervivent de la barbàrie, que podia haver estat qualsevol dels nostres veïns, parents, familiars d’amics, coneguts.

Però alhora, Amat-Piniella, com els grans clàssics de la literatura concentracionària, com Primo Levi, com Jorge Semprún, com Imre Kertész que he tingut la oportunitat de llegir amb posterioritat, és un autor tornat de la mort per donar testimoni de la barbaritat amb una obra d’altíssim testimoni, en forma de llegat. La seva obra, en la millor tradició dels autors referits, no s’ocupa d’heroismes, de grans moments d’emoció o de caricatures del mal suprem que només servirien per donar la raó a les nostres idees preconcebudes, sinó que ens posa al davant del gran problema del mal i de la dificultat de l’home, de ser home, davant d’aquest mal que fins i tot li nega la condició d’humà. A la seva novel·la s’hi troben les reflexions sobre la dignitat, sobre la resistència, sobre l’esperança i sobre la mort que em van permetre enfrontar-me amb noves lectures i noves narracions de l’extermini.

Amat-Piniella, doncs, esdevé un clàssic de la nostra literatura, segurament amb la novel·la més destacada de l’experiència republicana als camps nazis, inserible en la gran literatura universal del segle XX. Un escriptor català que aborda, des de la seva experiència i des de la seva llengua un dels gran reptes literaris d’Occident i se’n surt amb una novel·la que guanya pes amb el temps i que cal esperar que aquest centenari ajudi a tornar a situar a les llibreries, a les biblioteques i a les llistes de lectura del país.

És curiós, a més, que Amat –només sis anys més gran que el meu avi, també soldat republicà– va morir també a la Ciutat Sanitària de Bellvitge, relativament jove. Però això ho he descobert ara i quan el vaig llegir no ho sabia.

Ramon Salvadó, historiador

No recordo l’any de la meva primera lectura de K. L. Reich, crec que seria a finals de la dècada dels anys vuitanta del segle passat, més o menys. Reconec, però, que, en aquells dies, ho ignorava tot sobre l’autor d’aquesta magnífica novel·la. Ni tan sols sabia que havia nascut a Manresa. Va ser gràcies a la Montserrat Roig que vaig  descobrir que als camps d’extermini nazis també hi anaren a parar molts espanyols i catalans. La lectura d’aquesta obra va impressionar-me molt i va desvetllar el meu interès per aquest tema tan punyent.

Després de K. L. Reich vindrien altres lectures, la majoria de caràcter històric, però algunes també amb format literari. Totes elles, però, amb el comú denominador de l’extermini en els camps nazis com a tema central. Així, poc a poc, vaig aproximar-me a la memòria històrica d’alguns antics deportats al camp de Mauthausen, amb els quals vaig tenir la sort de poder tractar personalment. Els seus escruixidors relats corroboraven perfectament l’ambient que es va viure en aquell camp i també moltes de les facècies i crueltats que  Joaquim Amat-Piniella descriu magistralment a la seva novel·la.

Un dia, casualment, vaig fer coneixença amb un altre exdeportat català del camp de Mauthausen, un que, en aquell infern, va ser inscrit en el registre corresponent amb el número 4929. Després de quatre anys, tres mesos i deu dies de captiveri, sense sortir d’aquest camp, va ser alliberat. A través de les seves paraules vaig reviure de nou el relat de K. L. Reich. Llavors vaig conèixer, de primera mà, alguns dels noms reals dels personatges que apareixen a la novel·la i vaig fer-me una idea més aproximada de la vida en aquell món tan inhumà.

Per posar un exemple, la descripció que fa J. Amat del trajecte que feien els deportats, des de l’estació de Mauthausen fins l’arribada al camp, és tan aconseguida que, quan vaig escoltar-la de boca d’un altre supervivent, em semblava que jo també havia estat en aquell mateix sinistre camí, d’alguna manera…

L’autor, al poc temps de recobrar la seva llibertat, va voler sintetitzar aquelles terribles vivències de forma novel·lada, per deixar-ne constància i honorar, així, els milers de companys immolats per la barbàrie nazi. Encara que el seu captiveri era un fet molt recent, va saber guanyar distància i perspectiva, sense voler recrear-se mai en els aspectes més truculents de la narració, ans al contrari. Els lectors, a través de les seves acurades descripcions, poden endinsar-se en l’ambient dels camps nazis i acostar-se a un món infernal que, en alguns moments, sembla creat pel mateix Dant. Llegint i escoltant els relats dels supervivents, un queda corprès, i, al mateix temps admirat, de la capacitat de resistència física i psicològica de l’espècie humana. Gràcies a aquesta resistència abnegada, algunes d’aquestes víctimes van poder superar els seus botxins i deixar-nos el seu testimoni. En aquest sentit, a més del seu gran valor literari i històric, K. L. Reich, és un monument a totes les víctimes de la barbàrie nazi. Així ho va voler el seu autor, perquè no s’oblidés mai el seu sacrifici.

Crec que la lectura d’aquesta obra és molt recomanable per a qualsevol persona que estigui interessada en la coneixença del tema que tracta. Pensant en els més joves, considero que és una lectura que hauria de figurar dins la llista d’obres a llegir per tot l’alumnat de batxillerat dels instituts de Catalunya.

Juli Sanclimens, alcalde de Manresa entre els anys 1987 i 1995

Encara avui recordo la forta impressió que em va causar la lectura de K.L.Reich el primer cop. I encara ara, quan l’he rellegit altres vegades, em torna a la memòria una altra de les pàgines viscudes per ell (i amb ell, jo que hi era present).

Que injusta és la vida per a algunes persones! Ell, víctima de les atrocitats més ferotges i dels tractes més inhumans als camps d’extermini del III Reich, retorna un dia a casa, a la seva ciutat, simplement per signar uns llibres que explicaven la realitat viscuda, i és insultat, denigrat i convidat a sortir de la ciutat. Això va tenir lloc en una paradeta que havíem instal·lat a la plaça de Sant Domènec, per vendre i difondre llibres en català amb en Marcel·lí Llobet al davant. Això no ho va fer gent desconeguda, va ser gent de casa, manresans (nascuts o adoptats) amb les seves camises blaves. Alguns encara volten per la ciutat, això sí, amb camises de tots colors.

 

Xavier Sanclimens, geògraf

He trigat a contestar perquè primer he hagut d’acabar de llegir la novel·la. Me la vaig comprar de seguida que es va editar en la versió completa, i l’havia començada dues o tres vegades, però no m’havia vist amb cor de seguir. Una cosa així només es pot llegir amb un estat d’ànim adequat, no qualsevol moment és bo. Més endavant vaig llegir dues coses sobre una temàtica semblant que em van deixar molt impressionat. L’una és el llibre que va escriure Margarete Buber-Neumann sobre la Milena Jesenská (l’amiga de Kafka que va morir al camp de concentració de Ravensbrück). Buber-Neumann és un testimoni excepcional perquè deu ser de les poques persones que van patir successivament l’internament en un camp de concentració de Stalin i en un altre de Hitler, i a més va sobreviure. Fervent comunista de jove, va emigrar amb el seu marit a la Unió Soviètica amb la pujada al poder dels nazis. El seu marit no va trigar a ser executat pels soviètics per “enemic del poble”, i ella enviada a Sibèria. Amb el pacte germano-soviètic va ser lliurada als nazis i portada al camp de concentració, on va conèixer Milena. La qüestió és que parla de les atrocitats dels nazis, naturalment, i amb tot detall, però també de les actituds dogmàtiques i del control organitzatiu intern dels membres del Partit Comunista, en uns termes molt i molt semblants als que descriu Amat Piniella a K.L. Reich.

L’altra va ser la famosa novel.la de Vassili Grossman Vida i destí, que parla sobretot de la batalla de Stalingrad, però també dels camps de concentració nazis i soviètics, altra vegada en termes semblants. Una de les frases que més em van colpir de la novel·la d’aquest enginyer jueu i comunista és el nom eufemístic que rebia la condemna soviètica al camp de concentració i, amb tota probabilitat, d’extermini: “10 anys de treballs forçats sense dret a correspondència”.

Aquestes lectures, tot i que duríssimes, al capdavall se centraven en personatges llunyans, però K.L. Reich no. Amat-Piniella era manresà, com ho som tu i jo, i molts dels personatges que hi surten podrien haver estat perfectament veïns o parents nostres. És més, no he tingut la sensació d’estar llegint una novel·la, perquè no és ben bé ficció. Potser els noms estan alterats, potser els esdeveniments estan adequadament barrejats per donar-los un fil conductor, però sabem que allò va passar de debò, que aquells llocs van existir, que les atrocitats van ser ben reals, i que (se’n queixa l’autor al pròleg) al cap d’un any ja començaven a oblidar-se perquè calia mirar endavant, hi havia un nou escenari a l’Europa dividida pel teló d’acer, i la major part de SS i de nazis en general -com prediu tan encertadament Amat-Piniella- van fer com si no hi haguessin tingut res a veure, com si sempre haguessin estat honrats pagesos o paletes sorpresos enmig d’una guerra.

K.L. Reich no passa per alt tampoc les misèries dels condemnats. La fam, les privacions de tota mena i l’intent d’esborrament de la dignitat humana no desemboquen precisament en la solidaritat, sinó més aviat en el desenvolupament dels instints més baixos per pura supervivència: el robatori, la col·laboració amb l’enemic a canvi de “privilegis”, la consolidació d’un grup “escollit” entorn un partit determinat… El cas de l’afusellament dels quaranta iugoslaus d’un en un davant de tots els interns en formació, i el neguit que això els provocava perquè es feia tard per sopar… Sort que això no afecta tothom, ni sempre, i que tot evoluciona.

Hi ha algunes coses que em criden l’atenció, per la diferència respecte a d’altres obres. Per exemple, el fet que de mica en mica la situació vagi millorant. Per als espanyols, diu Amat-Piniella, el 42, el 43 i el 44 les condicions, el tracte, el menjar, eren molt millors que el 40 o el 41. Això és curiós perquè en una guerra llarga tot tendeix a degenerar, i la producció d’aliments, el seu transport i conservació, etc. és el primer que se’n ressent. Només cal escoltar els que van viure la nostra. El desmantellament dels guetos, i per tant el trasllat als camps i l’extermini en massa dels jueus (sobretot) a les cambres de gas no comen&¸a fins al 42. De fet, alguns especialistes veuen en la “solució final” una alternativa a guanyar la guerra, que els nazis ja veien perduda.

Els kapos, que no es distingien per la profunditat d’anàlisi, no devien acabar d’entendre què hi feia allà aquella gent d’un país que no havien envaït, amb qui ni tan sols estaven en guerra, però que ara no els volia de cap manera.

Després de l’alliberament del camp pels americans, les darreres pàgines apunten encara altres elements pertorbadors: el campi qui pugui, el descontrol, la venjança, els trets al bosc que ningú no sap qui dispara… i la perplexitat existencialista per la condició humana (“l’Home intueix que viure és sofrir”).

Un darrer apunt: avui trobem sorprenent que Amat-Piniella, català i manresà, parli sempre de “espanyols”, (o “espanyóler”) en adaptació dels SS, mai de catalans, en referència a gent que es diuen Emili, Francesc, etc. La bandera que treuen en el moment de l’alliberament és la “tricolor” (vermell, groc i morat, sens dubte). Almenys en això jo diria que hem avançat.

 

Sara Serrano Valenzuela, periodista

EL meu primer contacte amb K.L. Reich es produeix a batxillerat. Puc dir que formo part d’aquelles tres generacions excepcionals que vam conèixer la novel·la com a lectura obligatòria de l’assignatura de Literatura Catalana. Després, K.L. Reich va tornar a quedar arraulit a les prestatgeries de les llibreries i no va continuar exercint aquest paper que li pertoca.

Recordo haver-lo llegit concretament a segon de batxillerat i he de confessar que també recordo haver-lo descartat per anar a selectivitat. Vaig fer la lectura de K.L. Reich sola, a casa, durant tres setmanes d’hivern abans de les vacances de Nadal. Em fascinava, no volia deixar de llegir, però alhora em posava en una mena d’estat desagradable perquè reproduïa totes aquelles escenes violentes com si n’hagués vist una versió cinematogràfica. Durant mesos, el meu cap va continuar reproduint tots aquells moments més desagradables però, sobretot, un home mort en una llitera per una injecció de benzina sense entendre per què.

La novel·la em va arribar, com diem entre nosaltres, però alguna cosa va fallar perquè no vaig voler presentar-me a un examen d’aquesta assignatura. Per a mi, llegir K.L. Reich amb aquell patiment i devoció alhora era una cosa i el que feia a classe n’era una altra. Vull dir que no vaig tenir clar del tot el paper de Joaquim Amat-Piniella ni la seva biografia tot i que sabia que era de Manresa. Potser si això hagués estat diferent, si s’hagués posat èmfasi a la seva figura, no hauria abandonat completament l’autor com ho he fet durant cinc anys.

Si bé no vaig tocar mai més aquells apunts ni aquell llibre, per casualitat vaig posar-me a escriure un text tenint en compte el centenari del naixement de l’escriptor manresà. Ha estat ara que he llegit, he vist i he entès el que volia dir el nom de Joaquim Amat-Piniella i la importància real, global, definitiva, que K.L. Reich ha de tenir. Esperem que aquest any commemoratiu, com estem comprovant, hagi fet els seus efectes entre estudiants, lectors i manresans.

 

Josep M. Solé i Sabaté, historiador

El meu Amat-Piniella

No sé qui em va dir que llegís K.L.Reich. La seva lectura em va deixar estabornit. No era el text literari o assagístic del camps nazis que  aleshores podia haver llegit o molts més que en llegiria. Era la percepció vital d’una persona que podia haver estat el meu pare, també soldat durant la guerra o persones del meu entorn més immediat.

I després, llegint altres coses seves, sabent de la seva vida, amics, relacions i alhora del buit que se li va fer per dir la veritat, cada cop el trobo més noble, coratjós i exemple de valors, país, cultura i catalanitat.

 

Josep Tomàs Cabot, historiador, escriptor i periodista

Celebrem enguany el centenari del naixement de l’autor manresà Joaquim Amat-Piniella, que va escriure, com tots sabem, una extraordinària novel·la titulada K.L. Reich (“Konzentrations Lager Reich”, “Camp de concentració alemany”, segons la literal traducció catalana).

També sabem que sota aquest títol inespecífic s’amaga una llarga narració basada en una experiència viscuda per l’autor en dos camps de concentració nazis, situats ambdós en territori austríac: el camp de Mauthausen, on Amat hi va passar poc temps, i el de Steyr, on  va viure molts mesos amb amics republicans de Catalunya, exiliats com ell el gener del 39 i capturats a França després de la victòria alemanya. Un dels seus companys de llavors, el dibuixant humorístic Josep Arnal, es convertiria precisament en un dels protagonistes de la novel·la, amb el nom fictici d’Emili.

En aquesta obra Amat no fa com molts altres autors que han tractat el mateix assumpte. No escriu amb un esperit de revenja, una manca d’informació directa ni un afany propagandístic poc clar… Ell no vol aprofitar la moda del tema ni el descrèdit  d’uns vençuts que no es poden defensar. (“Vae victis”, “ai dels vençuts”, ja deien els antics romans…). Amat explica les coses tal com les va veure i les va sentir, sense prejudicis ideològics, sentiments d’odi ni ombrívoles intencions polítiques.

En escriure la seva obra l’autor no podia ignorar un fet. Des que el món civilitzat considera  i respecta els drets humans, diferents convencions internacionals han acordat salvar (almenys de moment) la vida dels presoners de guerra  i per això han fet crear camps de concentració, on els captius, obligats a treballar sense treva, sofreixen inevitablement tota mena d’humiliacions, carències, desventures mentals i patiments físics…. El Tercer Reich va tenir, naturalment, els seus camps de presoners. Però no oblidem que llavors mateix, durant la segona guerra mundial, també hi havia establiments d’aquesta mena al Regne Unit, a la URSS, a la França alliberada i als mateixos Estats Units (els camps de Manzanar, Minidoka, Topaz, etc., destinats als japonesos). I fins ara mateix, aquesta calamitat  ha existit a Guantánamo, on sembla que els suposats terroristes islàmics no s’ho passen massa bé.

Hauran de transcórrer encara molts anys perquè els crims de Hitler (que indubtablement van existir i van  ser molt greus) siguin jutjats amb serenor i equanimitat, per raons d’ètica i de política honesta, no per interessos bastards. Fins ara, els que han escrit la història han estat les antigues víctimes o els amics d’aquestes, col·locats tots ells en situacions de privilegi tant en el món polític com en el financer i especialment en l’esfera mediàtica, decisiva en aquest terreny.  Què va ser realment el que ara anomenem “holocaust”? Quantes Anna Frank van existir de debò? Potser fins d’aquí a molts lustres o decennis no ho sabrem amb seguretat.

Amat diu que vol fer una denúncia necessària. I la fa com és degut. Però sense passió, mentides ni exageracions.  L’acabament del seu llibre és admirable i revela no sols una profunda honestedat, sinó un claríssim talent literari. El final de quasi totes aquestes novel·les de guerra pel que fa a l’alliberament dels presoners acostuma a ser com un quadre fantàstic, paradisíac i, per tant, completament fals, on tots els personatges que actuen  en aquell exultant moment de glòria apareixen com uns herois immaculats, tant els màrtirs de la presó com els salvadors angèlics… L’abraçada d’uns i altres sembla que vulgui representar el súmmum de la  bondat, felicitat i bellesa espiritual del món, al costat de la perfídia imperdonable dels vençuts, arrossegant-se per terra i amb espuma de ràbia a la boca. En aquest moment, com diu l’autor, “per a la massa hi ha dos termes absoluts: bons i dolents, fam i abundància, vida i mort. Allò que ha triomfat només pot ser el revers de la medalla d’allò que ha estat vençut. La gent només pot tenir consciència del canvi si allà on hi havia sang dels uns, hi ha ara sang dels altres…”

Però en l’obra d’Amat, immediatament després de l’alliberament, produït sense estridències ni focs d‘artifici, Emili, un dels presoners salvats, s’acosta a un company de la presó, ignorat  fins aleshores…“Amb moviment de voracitat, aquest home engoleix les farinetes. Vol sentir-se més fart encara…”.   Però amb la seva golafreria i el seu arrupiment,  aquest home “té més força simbòlica que totes aquelles altes personalitats de qui parla la ràdio aquests dies. Milions d’homes com aquest són els que han guanyat la guerra amb les seves sofrences i la seva humilitat, però sobretot amb el seu indestructible instint de conservació. No son pas uns Estats determinats els triomfadors, no és pas una política, ni una economia, ni unes classes dirigents,  ni un obrerisme revolucionari, ni uns partits… És una massa de milions i milions d’homes, feta de camperols, d’obrers, de burgesos, de sacerdots, d’aristòcrates…, una massa d’homes i dones de totes les races i de totes les classes, de totes les religions i de totes les ideologies… Que les lluites entre els homes continuaran, que altres guerres vindran, és més que segur.  Però la llargària del camí no ha de desesperar-nos. Quan cadascú hagi triomfat, triomfarà la humanitat sencera. Només cal sentir-se, ben de debò i ben humilment, part integrant d’aquesta humanitat digna de llàstima, com l’Emili se’n sent ara. Totes les altres satisfaccions que la vida pugui oferir seran donades per afegidura…”

A mi, aquests mots i els que els acompanyen a les darreres pàgines del llibre, em semblen un gran encert no solament literari, sinó de pensament moral i polític. Una lliçó d‘història. Enalteixen els mèrits ja nombrosos d’un llibre excepcional que honora els manresans i farà sempre digne de respecte i admiració el nom del seu autor, Joaquim Amat-Piniella.

 

Rosa Toran, historiadora i presidenta de l’Amical de Mauthausen

No em pertoca tractar de l’obra insigne del nostre autor Joaquim Amat-Piniella, des del punt de vista literari, atès que altres persones de reconeguda solvència n’han sabut extreure tota la magnitud.

Tanmateix, uns apunts indispensables per a la lectura de K.L. Reich, que hem de catalogar, sens dubte, com a una obra clàssica. No recuperat encara dels seus patiments a l’exili francès i als camps nazis, l’any 1946, des d’Andorra, lluny de la seva Manresa, Amat-Piniella va voler fer de l’escriptura una cura reparadora per a l’intel·lecte i un reconeixement als seus companys assassinats, a tots els Emilis, Augusts… , als rotspanier castigats fins a la mort pel seu compromís en defensa de la República. Certament, sabia que l’obra trigaria molt en veure la llum a l’Espanya de la Dictadura i li van caldre nous calvaris fins que la seva publicació va ser possible a Barcelona, l’any 1963, atès que K.L. Reich és una obra de posicionament polític, en favor de la llibertat, en contra de tots els col·laboracionismes, entre els quals no hi mancà el del règim franquista.

Tot copsant l’estat d’ànim dels personatges i sense amagar les lluites polítiques entre els mateixos deportats republicans, Amat, en la seva novel·la referma el que fou una de les sinistres particularitats del món concentracionari, la universalitat del patiment, en les seves pròpies paraules, i la internacional del dolor, que s’abaté sobre totes les nacionalitats d’Europa i sobre tots els col·lectius. El seu missatge traspua, full rere full, la defensa de la Humanitat, tal com ho palesen aquestes frases, de missatge insuperable: “¡L’Home! L’Home per damunt del què és accidental, per damunt de la raça, de la nacionalitat, dels partits, dels nuclis d’amics i de les individualitats potents”. “Li cal saber segur (a l’Emili) que la victòria d’aquesta nit (l’alliberament) no ha estat un somni, sinó el triomf real de l’Home sobre l’esperit del camp nacional-socialista -l’enemic que jeu sense vida, però encara tebi”.

Un enemic derrotat però no vençut, davant del qual Joaquim Amat-Piniella ens segueix alertant, també amb les seves paraules: “el nazisme no ha mort del tot. L’oblit de tantes víctimes innocents seria facilitar el camí del seu ressorgiment“. Un cop retornat a Catalunya, sabia que un dels camins per honorar la memòria de tants companys morts, era aixoplugar-se en l’amistat i en la solidaritat, malgrat que les urpes del feixisme seguissin amenaçant-los. I amb aquest objectiu contribuí a la fundació, en plena clandestinitat de l’Amical de Mauthausen i altres camps, a Barcelona, l’any 1962, al costat de les víctimes del nazisme i del franquisme, dels antics deportats, les seves vídues i orfes.

A tots ells, hem retut homenatge el mes de novembre passat, quan es complien 50 anys de la seva fundació, perquè la seva memòria és la nostra i el seu dret al reconeixement és el nostre deure.

 

Ramon Torra, exgerent del diari “Salzburger Nachrichten”

Vivint a Àustria des de fa molts anys, havia estat algunes vegades a Mauthausen i sabia que catalans hi varen estar internats i molts hi deixaren la vida. Però no havia llegit res d’Amat-Piniella. La commemoració del seu naixement em va fer conèixer la seva obra, en particular K.L. Reich.

Amb la lectura d’aquesta novel·la, de certa manera autobiogràfica, l’imaginari creat durant les visites va prendre forma concreta, va prendre vida, acostant-me més a l’experiència espantosa del camp de concentració. I això gràcies a la implicació personal i dramàtica d’aquell que ho va viure i que al mateix temps a tothora guarda la distància crítica d’un observador. Extraordinària la capacitat d’Amat-Piniella de percepció i anàlisi, més tenint en compte que la novel•la va ser escrita durant l’any següent al seu alliberament. La descripció de la inhumanitat i les crueltats dels dirigents del camp en el seu propòsit d’anorrear cos i ànima dels presoners va acompanyada d’un discerniment agut del comportament dels diferents grups i persones que integraven la comunitat captiva, amb tots els seus egoismes, actes heroics i desinteressats, lluites ideològiques i corrupció: un petit món, vivint tots el mateix tràgic destí.

I si és veritat que la mirada d’Amat-Piniella, personificada en l’Emili, és trista, i a voltes resignada -com podria ser d’altra manera davant del que va viure-, un pregon humanisme sura a través de les pàgines i fins i tot una confiança definitiva en la humanitat. Sortint del calvari que va ser el seu, fa una professió de fe en el poder de l’Home per superar-se i vèncer cada vegada que els esdeveniments de la història qüestionin i posin a prova la dignitat de les persones.

En aquest sentit, emocionants les reflexions de l’Emili quan després de l’alliberament veu un presoner desconegut, solitari i escurant les farinetes d’un pot de llauna: ”Milions d’homes com aquest són els qui han guanyat la guerra amb les seves sofrences i humilitat, però sobretot amb el seu indestructible instint de conservació”.

La tragèdia d’Amat-Piniella no s’acaba amb Mauthausen. Al mateix temps que la gran part dels que van sobreviure retornaven com a herois als seus països lliures de feixismes i dictadures, ell hauria de viure una segona captivitat fins el final de la seva vida, menyspreat primer, tolerat més tard. L’esdevenidor d’esperances que l’Emili albirava just després de l’alliberació i el triomf sobre l’esperit del camp nacional-socialista no va poder finalment fer-se realitat en la vida de l’autor manresà.

Massa tard per a ell, però almenys ara rep un homenatge més que merescut.

 

Estanislau Torres, escriptor

Em vaig assabentar de l’existència dels camps de concentració nazis poc després de finalitzada la segona guerra mundial, a Europa. Un meu amic (érem joves, només teníem 19 anys, llavors) va aconseguir del Consolat de la Gran Bretanya un exemplar d’una revista que en parlava extensament i on hi havia publicades unes fotografies impressionants. Ho eren tant, d’impressionants, que tant la meva família com jo, com d’altres familiars i coneguts, gairebé dubtàvem que reflectissin la realitat. Fins aleshores ningú no n’havia fet esment, ni tan sols les famílies que hi tenien internats, en aquells camps, gent que potser s’havien mantingut en silenci per por de possibles represàlies.

Un tema que, com la nostra guerra civil i com la mateixa guerra mundial, em va interessar molt. No és, doncs, estrany que uns quants anys més tard, en dos dels molts viatges que vam fer, per Europa, vàgim visitar el camp de Mauthausen, l’estiu pel  1979, i el de Dachau, l’estiu del 1986. És més, fa dos o tres estius, durant un recorregut que vam fer pel Danubi vam poder contemplar, una mica de lluny aquest cop, la població de  Mauthausen, per cert, molt atractiva, però que per sempre més haurà de suportar haver estat un dels escenaris d’aquell gran drama, un dels més penosos de la història de la humanitat.

Gràcies al meu interès per Mauthausen vaig entrar en relació amb Mariano Constante, també exinternat i persona molt activa políticament, traspassat fa un parell d’anys. També tinc una bona amistat amb els familiars d’un xicot molt jove, del qual ara no recordo el nom, que va morir a Gusen, un camp que depenia de Mauthausen.

Pel que fa a Amat-Piniella, tot i que vam bescanviar algunes paraules en un parell d’ocasions els anys seixanta, en puc dir ben poca cosa. Sí que em va semblar una excel·lent persona, una mica retreta, trista i desenganyada, cosa que vaig atribuir al drama del qual va ser, involuntàriament, protagonista, tot i que, pel que he anat sabent darrerament, també hi va influir, en la seva manera de ser, alguns episodis de la seva vida sentimental.

D’ell vaig llegir –i posseeixo- dues obres: K.L. Reich i Roda de solitaris. Llibres que, com tants d’altres, tinc amagats a la meva biblioteca, i dic amagats perquè en aquest moment (l’espai de què disposem, a casa nostra, és molt limitat i jo sóc un home molt desordenat) no em veig amb cor de localitzar. Tanmateix, recordo la impressió que em va causar K.L. Reich, malgrat que jo hauria preferit que, en comptes d’haver-lo redactat en forma de novel·la ho hagués estat en forma de reportatge.

Tant de bo que aquest centenari que ara celebrem sigui un èxit i que el nom i l’obra d’Amat-Piniella no caiguin més en l’oblit.

 

Jordi Valls Riera, alcalde de Manresa entre els anys 1995 i 2006

L’Europa d’Amat-Piniella

Amat-Piniella és un personatge manresà fascinant envoltat de tragèdia, sens dubte. Va viure intensament el seu temps. Era una persona sensible, compromesa, enamorat del jazz i del seu país. És el personatge més important de la primera meitat del segle XX a Manresa perquè la seva vida és la historia d’Europa. Un segle envoltat de guerres (més europees que mundials), de grans moviments artístics i filosòfics, on les grans idees socials i lliberals del segle XIX a poc a poc es van convertir en posicions dogmàtiques i totalitàries. Amat-Piniella va pertànyer plenament a aquella generació de joves europeus cultes que vivien amb excitació els nous corrents culturals de finals del segle XIX i inicis del segle XX.

Amb Amat-Piniella compartien segle personatges històrics que darrerament he anat descobrint com ViKtor Ullmann i Hans Fallada. Conèixer la vida paral·lela d’aquestes persones en aquella Europa ens ajuda a contrastar la seva figura. Cada un d’ells va viure la seva vida i les seves circumstàncies, però tots ells van demostrar una resistència extraordinària. No tant aquella resistència en la defensa de les idees sinó, i més important, aquella que defensa la dignitat de les persones, la seva capacitat de raonament, la seva llibertat de pensament. Tots ells amb més o menys èxit i pagant un alt preu defensaven allò que borrosament anomenem civilització.

A través d’una amiga pianista de Madrid he descobert a ViKtor Ullmann. ViKtor Ullmann, músic jueu, va néixer l’any 1898 a Silèsia i va morir el 1944 a Auschwitz. Durant aquest període va ésser llibreter, crític literari, compositor i pianista. Va recórrer l’Europa central, Viena, Praga, Zurich etc. i era l’expressió del pensament lliure i curiós. La seva força creativa va surar fins i tot al camp de concentració de Theresienstadt, ja que la seva millor obra “Der Kaiser von Atlantis” (L’Emperador de l’Atlàntida)… va ser creada i estrenada en aquest camp de concentració l’any 1942, convertint-se en el símbol de l’Holocaust.

Hans Fallada és un escriptor alemany que va néixer l’any 1895 a Greifswald i va morir el 1947 a Berlin. Periodista i novel·lista, pertanyia al moviment “Nova Objectivitat”. Va tenir una vida complexa a causa de les seves múltiples addiccions. Hans Fallada, però, va publicar l’any 1946 una novel·la basada en fets reals sota el títol “Sols a Berlin” on ens parla de la resistència de la família Quangel (Otto i Eva) al Berlin dels anys 40. Aquesta resistència, que els portarà finalment a la mort, apareix al qüestionar-se els avis, després de la mort del seu fill, “… Si estaven fent prou com per combatre al Tercer Reich…”. En aquest moment comença un acte de heroïcitat que portarà a Otto a distribuir targetes postals de denúncia de Hitler a tot Berlin. Amb tota seguretat aquest era un acte suïcida però, novament, la dignitat personal, la lluita contra allò que és injust es revela com el gran mecanisme de resistència de l’home.

Amat-Piniella era una persona culte que va viure el seu temps. Era un d’aquells joves com Viktor i Hans que construïen aquella Europa romàntica que al final va ser “forjada amb sang innocent, devastacions i misèria….”

Amat-Piniella va treballar a l’Ajuntament de Manresa, va ésser un servidor públic, va assumir un compromís polític i va defensar unes idees que el portarien a l’exili exterior i interior i a l’opressió. L’exili interior és un fet diferent respecte als seus companys de generació, que ens interroga sobre la hipocresia i la manca d’altura ètica en els anys del postfranquisme. La misèria franquista és el silenci i la manca de revisió i claredat d’aquest període. El perdó es converteix en oblit i no és el mateix. Ens acosta també a la necessitat de parlar i revisar la conducta humana, i K .L. Reich és un tractat de psicologia humana amb les seves grandeses i misèries.

El que valoro més de K.L. Reich, com de la música de Ullmann o la lectura de Fallada, és la fortalesa dels pensaments i sentiments lliures. Com, en mig de la tragèdia més gran que ha patit Europa, l’ésser humà no perd encara la capacitat de pensar i de sentir, i que l’humanisme com expressió de comunicació i harmonia entre les persones i comunitats es converteix en la palanca de resistència contra la “barbàrie” que aliena a tots els membres del camp de concentració.

Amat-Piniella s’ha d’estudiar no tan sols com a part del moviment catalanista i republicà, circumscrit a la República i la seva caiguda, sinó en una visió més ampla, s’ha d’emmarcar en aquell moviment de persones que van recórrer la Europa negre del totalitarisme nacional-socialista i els seus camps de concentració i el comunisme i els seus “gulags”. És en aquest escenari on podem veure més clarament la seva “grandesa”.

“No hi ha pecat més gran que mantenir-se neutral i inactiu en moments de desesperació…” ens diuen en els seus relats vivencials. Un músic jueu de Silèsia, un escriptor alemany de Berlin i un escriptor republicà es converteixen en els defensors dels valors Europeus, en els pensadors d’Europa. Ells són els veritables constructors d’aquesta Europa que avui se’ns presenta desmemoriada.

Compartim civilització? es preguntaria Amat-Piniella… I ell mateix a cau d’orella diria:
– “… Jo estaré dempeus al tremolor dels llavis sense veu!
I l’olor dels cabells al vent renovarà un joc de promeses”.
(“Nit de Vetlla”, escrit l’agost de 1943 al Larger Ternberg). Poema inclòs a “Les llunyanies” (1999).

 

Nàdia Varo Moral, historiadora

K. L. Reich és la novel·la amb la que Joaquim Amat-Piniella va complir l’imperatiu moral dels supervivents dels camps de concentració nazi: “Si et salves, explica-ho a casa”. L’autor, supervivent del camp de concentració de Mauthausen, va donar al seu testimoni forma de novel·la, per intentar copsar les diverses maneres com els presoners intentaven sobreviure físicament i moral. El camp de concentració constituïa un mecanisme per castigar, esclavitzar i aniquilar a qui el III Reich considerava els seus enemics. Però, per matar aquestes persones, calia facilitar la feina als botxins fent-los oblidar la condició humana de les víctimes. Per això, els camps de concentració estaven pensats per afavorir la degradació moral dels presoners. És el que Joaquim Amat-Piniella denomina “l’esperit del camp” i que caracteritza com l’egoisme i la servitud. L’autor descriu el mal absolut, encarnat en els oficials del camp, els SS i els Kapos (els presoners que feien d’encarregats davant els altres presoner i que generalment eren criminals comuns). Tanmateix, l’esperit del camp arribava a tothom. Els diferents personatges permeten a l’autor mostrar les ambigüitats i contradiccions que havien d’enfrontar els presoners espanyols per continuar vius i poder considerar-se “homes”. Els espanyols van fer gal·la d’una important solidaritat per aconseguir assegurar la supervivència dels compatriotes al camp, però això, fins a cert punt, implicava egoisme i indiferència pel patiment dels presoners d’altres nacionalitats. D’altra banda, el principal personatge (alter ego de l’autor) va haver de ser servil, en acceptar la cruel disciplina del camp, però intentava mantenir la seva dignitat amb un fort rebuig a aquells que feien servir els favors sexuals per subsistir.

La complexitat i la riquesa de matisos del text converteixen K. L Reich en una novel·la molt útil per intentar copsar l’horror que van significar els camps de concentració nazi i la fortalesa i dilemes dels pocs que van poder sobreviure-hi.

 

Marc Viader i Pericas, advocat

Vaig saber de Joaquim Amat-Piniella i la seva obra gràcies a les mateixes circumstàncies que em van permetre conèixer personalment a l’autor del llibre El Desgavell, Ferran Planes i Vilella, el qual, com és sabut, compartí amb aquell una bona part de l’itinerari que precedí al camp de Mauthausen.

Ferran Planes i Vilella també fou estimat i lleial amic d’un advocat molt admirat per mi que havia estat depurat per la dictadura feixista: en Josep Martí i Farreras. Quan es posava a escriure poesia traspuava una alta qualitat; segurament valorada dins el cercle d’amants de la literatura que amb amicals tertúlies sovint s’aplegaven a la seva modesta llar de Barcelona.

Com vaig fer esment a una de les cròniques que als anys vuitanta em publicava Regió 7, concretament la del 13 de setembre de 1986, recollida dins el volum Retalls d’un temps per a no reviure que al 2002 edità el Centre d’Estudis del Bages i l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa, als darrer anys dels seixanta del passat Segle XX, jo feia hores junt altres joves llicenciats dins un despatx barceloní del carrer Ausiàs Marc. El savi jurista, Josep Martí i Farreras, redactava gairebé d’amagat les demandes i contestacions dels litigis civils que una diversitat de clients encomanava al titular d’aquell bufet.

I gràcies a aquella coincidència aviat vaig poder gaudir a la llar d’en Pep Martí dels encontres amb amants de l’art d’escriure, tots desitjosos que algun dia poguéssim veure la fi de la censura franquista. Recordo prou bé les rialles i la loquacitat d’en Ferran Planes, creixent a mida que els gots de vi eren consumits durant els agradables sopars que la muller del Pep, la Montserrat Arola, sempre tenia cura d’oferir-nos. Allí vaig escoltar detalls concrets dels sobreviscuts a esdeveniments i horrors que El Desgavell i K.L. REICH relaten. I com podeu imaginar els lectors d’aquestes breus línies, la figura i l’obra de Joaquim Amat-Piniella, aleshores enmig d’un conversar seriós dels presents, era objecte de recordatoris freqüents. També el maltractament per part d’àmbits reaccionaris i quadres feixistes que li van dur a la decisió de no romandre a Manresa un cop retornat a Catalunya.

K.L.REICH que sense cap mena de dubte recomano llegir, sobretot al jovent d’avui, apart de mostrar l’altura literària de l’autor, aspecte aquest que els reconeguts escriptors de la nostra llengua poden destacar millor i com cal, m’ha produït l’efecte que esdevé una forta crida d’en Joaquim Amat-Piniella amb un preferent objectiu: mai més la possibilitat que l’ésser humà hagués de patir les conseqüències de camps com el de Mauthausen i altres escampats als territoris del Reich alemany durant els anys 40 del Segle XX.

K.L. REICH m’ha semblat també una ferma expressió de voluntat de Joaquim Amat-Piniella: donar a conèixer el sacrifici de milers de catalans d’un exèrcit vençut; que fugits a França i detinguts després per les forces nazis, moriren lluny de la seva estimada terra a causa de la complicitat del dictador Franco en l’extermini dels destinats a aquells camps. Conseqüentment, sempre m’he sentit motivat per K.L. REICH a complementar fets narrats a les seves pàgines mitjançant la lectura d’altres textos, així el valuós treball, ELS CATALANS ALS CAMPS NAZIS, que a la Montserrat Roig publicà Edicions 62.

Per tot això, mentre escric aquestes línies sumant-me modestament a l’homenatge de Joaquim Amat-Piniella i la seva novel·la K.L.REICH, penso que ell seria dels primers a l’hora d’afegir-se al clam català actual que reclama als adversaris de Catalunya i de les seves institucions deixin d’emprar els termes “nazi” i “nazisme” per desqualificar-les, ja que com escrivia un articulista a La Vanguardia (el dilluns, 27 de maig de 2013), si es banalitza el nazisme, s’insulta també “milions de víctimes d’un règim genocidi. I la societat que ho tolera és, com a mínim, menyspreable i moralment indigna”.

 

Joan Vilamala, cantant, compositor, historiador i escriptor

Per mi Joaquim Amat-Piniella és l’escriptor manresà més important de tots els temps  El testimoni literari català de l’extermini nazi, eclipsat pels “mas-mèdia” que només recorden els jueus. I em sorprèn de la novel·la el ressorgiment de l’Home nou, que el protagonista acabi amb aquesta visió positiva. “Havia arribat físicament i moralment desfet, i en marxava havent recobrat el gust de la vida”. Com ens arrapem a la vida! Es mereix un monument com tindrà aviat gràcies a la iniciativa d’Òmnium Bages! L’any 2013 els manresans farem un acte de justícia. Ja era hora!

 

Vicenç Villatoro, escriptor i director de l’Institut Ramon Llull

Amat-Piniella, la literatura i la vida

Al llarg del segle XX, malauradament, la literatura s’ha vist sovint amb l’obligació de donar testimoni directe del mal, de l’horror, de la barbàrie. Perquè el mal i l’horror ha¸n tingut en aquest segle un relleu i una intensitat excepcionals: quan els totalitarismes han posat l’estat, la gran màquina, el gran laberint, al servei del mal, han produït un horror industrial, generalitzat, sense esquerdes ni esperances. La literatura ha estat llavors el testimoni del lager i del gulag, de la guerra entre germans, de la Xoà o l’extermini sistemàtic de tot un poble.

Dins d’aquesta literatura que ha donat testimoni del mal –però també de la resistència humana contra el mal, de la dignitat dels individus que no es van deixar vèncer, que van aconseguir ser plenament persones en alguns casos fins a la mort-, l’obra de Joaquim Amat-Piniella ocupa un lloc destacat. K.L. Reich no és tant sols, per dir-ho així, la part alíquota de la literatura sobre el món concentracionari nazi, sobre l’expressió més clara i consensuada dels rostres del mal en el segle XX, que ens correspon a la literatura i a la llengua catalana. És, en qualsevol context i enmig de qualsevol comparació, una de les grans obres de la memòria de l’horror, escrites en qualsevol llengua per les persones que ho van viure i patir directament.

Joaquim Amat-Piniella comparteix amb alguns dels altres grans noms de la literatura sobre la barbàrie i l’horror, una condició doble: la de víctima i la d’escriptor. Semprún titulava el seu llibre d’experiències del món concentracionari nazi L’escriptura o la vida. Però de fet, la literatura més colpidora, la més eficaç, la més valuosa, és aquella en què l’escriptura no es contraposa a la vida, sinó que la reforça. Dit d’una altra manera, Joaquim Amat-Piniella era escriptor. Volia ser escriptor. Hauria escrit en qualsevol circumstància i en qualsevol biografia. No és el fet de ser víctima de l’horror el que el porta a escriure. Aquesta era una mirada que ja duia posada, que hauria aplicat a qualsevol altra experiència vital, i de ben segur amb resultats notables. Amat-Piniella no és que escrigui perquè li han passat coses terribles. És que en qualsevol cas hauria escrit a partir d’allò que li hagués passat, però és que a més li van passar coses excepcionalment terribles. No tothom que ho va viure estava dotat de la vocació i la  capacitat per escriure-ho. Però que va sumar a la seva capacitat i a la seva vocació l’impacte profund de l’experiència al límit, radical, en va deixar a la vegada testimoni i literatura. Valuós com a testimoni. Valuós com a fet literari.

Els grans escriptors del món concentracionari de l’horror són, en primer lloc, grans escriptors. L’experiència vital terrible omple de sentit i de contingut moral i testimonial la seva obra. Però la seva naturalesa d’escriptor dota el testimoni de la força i de la intensitat que atorguen l’escriptura vocacional. L’escriptura i la vida, que es troben. Per desgràcia, una determinada vida, la més terrible. Quan eren als camps i quan en van sortir i no els creien o no els volien escoltar. És Primo Levi, és Kertesz, és Solzenitsjin. És també  Amat-Piniella. En català. I potser per això, menys conegut i menys divulgat. Però no menys valuós.

 

Francesc Villegas, estudiós local

Tinc l’obra, que vaig llegir ja fa força anys (és l’edició de l’Editorial Seix i Barral SA del 1963) i recordo que em va impactar per les descripcions de sofriment i mort que descriu. És un camp de la història contemporània que jo llavors desconeixia i que al llarg del temps he anat ampliant, fins a quedar horroritzat del fet que persones del nostre mateix segle, per una ideologia aberrant, haguessin pogut malbaratar tantes vides. Amb tot, el llibre és també una obra d’esperança per a les persones que varen sobreviure i per als que, sense haver-lo patit, amb la seva obra varen conèixer l’horror dels camps nazis. Llàstima que, malgrat l’esforç d’Amat-Piniella i d’altres que s’han esforçat a divulgar els seus inhumans patiments, situacions semblants es tornessin a repetir als Balcans pocs anys després.

 

Pere Ysàs, historiador

Vaig llegir el llibre K.L. Reichde Joaquim Amat-Piniella molt jove. El meu pare l’havia comprat poc després de veure la llum la primera edició i en parlava sempre que les converses en l’àmbit familiar o entre amics de plena confiança, derivaven cap a la dictadura franquista, el feixisme i el nazisme. La lectura em va impressionar molt; va ser la primera vegada que, més enllà de converses escoltades, m’apropava a la barbàrie nazi.

Després amb cada nova lectura, començant per Primo Levi, amb la visió de cada documental, des de l’impressionant Nit i Boira d’Alain Resnais, o film de ficció, sempre m’ha vingut a la memòria aquella primera lectura, potser fins i tot precoç, de K.L. Reich. K.L. Reich figurarà entre els grans textos que ens han deixat testimoni directe del món concentracionari i Joaquim  Amat-Piniella entre els grans autors de la literatura catalana del segle XX.