Amigues, amics, estimats amics de l’Amical de Mauthausen, companys tots, companys també del Consistori de Manresa,

Jo vaig conèixer, efectivament, en Joaquim Amat-Piniella els darrers anys de la seva vida, un home que el senyor [Simeó] Selga, a través d’en Ferran Planes, ens el pinta una mica pessimista, una mica trist, i que jo potser vaig tenir la sort de trobar alguns punts de nostàlgia, d’enyorament de la seva joventut, i també com a una útil o inútil recerca de l’esperança, que va quedar reflectida en algunes cartes que em va escriure; un home irònic, escèptic, irònic i escèptic perquè era un home molt intel·ligent, i de vegades la ironia és la capacitat que tenen els intel·ligents per poder sobreviure la pitjor de les vesànies, un home a qui dec jo l’existència del llibre Els catalans als camps nazis, l’obertura cap a tot un món que jo ignorava i també, en certa manera, la fe. Intentaré explicar per què.

No sé si vosaltres heu vist una pel·lícula que és diu Cabaret, suposo que l’heu vist gairebé tots, on hi ha un moment que un jove ros, molt… molt maco, en una mena de kermesse on beuen cervesa, s’aixeca i canta una cançó preciosa que es diu en anglès “Tomorrow bellongs to me” (El demà em pertany) en un paisatge molt bonic, tot és molt bell, i la cançó realment musicalment és molt bonica. Aquest és un jove nazi que creu en el futur i està cantant “El demà em pertany”. Ho canta en un moment en què tota la humanitat havia d’estar en un bàndol o en un altre, havia d’elegir. Vosaltres, els catalans que neixen cap al 1910, 1915, 1920, 1922, pertanyen també a aquesta generació que creu que el demà li pertany, o sigui que creu en el futur. És una generació romàntica, generosa, amb una capacitat d’esperança molt sòlida, molt forta, gràcies a tots els esdeveniments que havien anat succeint a l’època d’entreguerres i en aquesta generació romàntica s’inclou en Joaquim Amat-Piniella.

Se’n va anar el mes d’agost, quan Barcelona era gairebé buida, i amb alguns dels seus amics que eren lluny. Ell era un notari que va decidir, d’alguna manera, explicar o escriure el que havia passat al camp, però per sobre de tot era un escriptor i aquí és on rau la gran estafa que es va fer a Joaquim Amat-Piniella i a molts de la seva generació. A tots aquells que tenien un projecte de vida, que es volien dedicar a l’art, a la cultura, a escriure, a la literatura, o simplement i senzillament a viure.

Quan és al camp, quan entra, al començament, pesa setanta quilos i al cap d’un mes ja en pesa cinquanta, i aleshores comença, doncs, tota la tragèdia personal que ara intentaré de descriure una mica per sobre del que representava en si un camp d’extermini nazi. Jo només voldria recordar que dels 1.500 botxins que passaren per Mauthausen, responsables de la mort de 127.000 persones, que de 100.000 SS responsables directes de la mort de milions i milions de persones només 600 foren condemnats a mort. Que avui dia la gran majoria dels SS viuen lliurement a Alemanya amb el seu propi nom. Que alguns d’ells han estat jutjats, com és el cas del procés de Polònia, on alguns dels nostres deportats catalans van anar com a testimonis més importants, que van estar tres, quatre, cinc anys a la presó i que avui dia, doncs, circulen lliurement per Alemanya.

També voldria recordar, com s’ha anat comprovant aquests darrers dies amb la visita del President Reagan a Alemanya, que evidentment la guerra física i materialment, aquella guerra  potser s’ha acabat, però que l’esperit de la guerra és difícil que s’acabi. Per què no sé si vosaltres us arribeu a imaginar el que significa per ells. Una vegada, la dona d’un deportat, d’un ex deportat, em va dir que nit darrere nit ella vivia les al·lucinacions del seu marit, els malsons del seu marit. Un deportat torna a viure cada dia el terror d’haver estat  en un camp d’extermini nazi. Suposo que no oblidar ha de ser molt dur per a ells, o sigui aquesta persistència en què es recordi. Això exactament també és el que va fer en Joaquim Amat-Piniella. Ell, que volia ser escriptor en un país normal, amb una societat normal, amb un demà per a ell com us deia, de sobte viu l’infern i decideix escriure-ho i convertir-ho en una novel·la, el K.L. Reich. […]

[…] Va escriure El Casino dels senyors,  La ribera deserta, La pau a casa, Roda de solitaris. Lluitava per ser un escriptor. A La ribera deserta, per exemple, ell utilitza una tècnica que després ha fet servir Antonioni a les seves pel·lícules, que és la tècnica de la incomunicació i la seva gran pregunta és:  com? com salvar-lo? com comprendre? Això ho deia ell, que havia passat pel món concentracionari nazi on, com us deia, havia estat considerat un infrahome, on no se’ls anomenava pels noms sinó per trossos, o sigui que quan comptaven els deportats doncs deien tres-cents trossos, on els gossos eren molt més importants i més ben alimentats que els homes. Aleshores, ell decideix escriure K.L.Reich,  que és molt més que un llibre testimoni, que un llibre document o que un simple llibre de memòries. K.L.Reich és una novel·la filosòfica que va més enllà i es pregunta sobre la condició de l’home.

Alguns deportats  van retreure a l’Amat-Piniella per què no havia fet un llibre testimoni. Potser ells no es van adonar que l’Amat-Piniella, fent aquest llibre acabava d’escriure una de les grans novel·les sobre el que ha significat filosòficament el món concentracionari nazi. Jo diria que només n’hi ha de tan bones com aquesta una novel·la francesa i una novel·la alemanya: Ceux qui vivent, de [Jean] Laffitte i Nu entre llops (Nackt unter Wölfen), de Bruno Apitz.  Considero que la tercera gran novel·la sobre el tema és K.L.Reich de l’Amat-Piniella. Perquè al mateix temps té una preocupació estètica que commou i al mateix temps sorprèn per un home que ha passat per tot allò, un home preocupat pel sentit de la bellesa, per la recerca de la bellesa. És possible trobar-ne després o durant l’infern?

Ell es distancia, es converteix, en aquesta novel·la, en un narrador omnipotent i va descrivint una sèrie de personatges que no sempre són herois, que no sempre són mesquins, però que tots tenen carnositat, tots tenen una gran complexitat humana. I fa una gran novel·la èpica, un fenomen bastant insòlit dins de la tradició de la literatura catalana. És difícil d’entendre per què l’Amat-Piniella va escriure aquesta novel·la tan sols un any després d’haver sortit del camp -la comença a Andorra-, d’haver sortit d’aquell infern, quan les ferides físiques encara hi eren i les ferides morals hi serien per sempre.

Com sabeu vosaltres, la novel·la  va sortir abans en castellà que en català. En català no va poder sortir fins el 1963 i aquí ja s’ha explicat  el que va succeir a Manresa. Resulta que els funcionaris de la censura la devien trobar més assimilable en castellà que en català. Si no, no n’entenc les raons. […]