Transcripció parcial
Manresa, 24 de Maig de 1939
“Estimat i enyorat Josep Mª. Amb aquesta lletra voldria explicar-te amb tots els detalls el que ha sigut de la nostra vida des que ens vàrem separar forçosament. Però ja saps que les meves aptituds literàries no existeixen i l’emoció que ara m’envaeix és tant gran (el pensar que amb aquesta lletra puc explicar-te tantes coses) que acabarà per fer-me perdre, inclús, les més petites idees.
Al marxar tu, vaig quedar-me molt sola i espantada, no sabia el què podia passar i ja tenia els nervis en estat d’esgotament després de tenir-los tants dies en tensió. En aquells moments vaig tenir sort de la família Mora, que tal com et van prometre no ens van deixar un sol moment a mi i als petitets, animant-nos sempre a passar aquelles hores de tant gran angoixa. […] vaig passar uns dies després de l’entrada dels Nacionals, molt tristos, no et tenia a tu, ni sabia on eres, no tenia a la mare, ni tenia cap cèntim. Així vaig passar uns quinze dies, sort d’haver-me quedat una mica de menjar a casa, que així no vaig haver d’anar a comprar més que el pa.
Després va venir la mare de Castelltallat i va ajudar-me i encara m’ajuda amb tot. A ella li donen el mateix que abans del 19 de juliol i amb això vivim ella i nosaltres tres. Hem estat temptats dos o més cops de deixar el nostre pis del carrer de Guimerà que és allà on vivim perquè a la mare li és molt carregós de pagar dos lloguers tan grans, però a mi em sap tan greu de deixar-lo, que per ara anem aguantant. Si tu pots escriure’m amb llibertat, diga’m alguna cosa dels teus plans perquè nosaltres puguem obrar amb encert sobre aquest particular. Vull dir que si penses tornar, guardaríem el nostre piset
Jo en aquest sentit no et puc aconsellar amb seguretat, cada persona es veu un cas diferent, i no voldria que el meu consell et perdés. Si allà on ets estàs una mica bé, no vinguis per ara i si només tens que misèria o poca salut, vina, doncs si ets més a prop de casa sempre serà més fàcil que et pugui portar algun ajut.
Si t’acudís venir, no arribis a Manresa sense avisar-me abans. Jo, ja no tinc teléfono però hi ha mil maneres per avisar-me, sense comprometre’t. Pensa amb els parents de Ribes, Vich, Barcelona, Terrassa, etc.
La primera carta teva la van rebre els teus pares el dia de Sant Josep. Va ésser l’alegria més gran que he tingut, al saber que vivies. Des del dia 22 de gener que vares marxar, fins aquell dia memorable no et puc explicar el que vaig patir, totes les desgràcies inimaginables bullien en el meu cervell, i tot em feia estar de malhumor, els dies no s’acabaven mai més. Ara ja estic més animada.
[…]
Els nens estan bé, cada dia parlo amb ells de tu i et fan un o més petonets en aquell retrat teu que tenim. El Rubén l’estima primer ell i després porta el retrat a la nena perquè l’estimi ella i ella, com que els seus petons són una llepadeta, doncs el llepa. Ja et pots imaginar les peripècies que diàriament et fan passar tots dos, però sé que això et fa content. El nen va al col·legi a Casa Caritat i tothom l’estima molt. Parla molt i ha après de dir una oració que li vaig ensenyar i no s’oblida mai de dir-la al ficar-se al llit. És la següent: “Bon Jesús, fes que vingui el papa, mama plora”. Continua essent tant mogut i travieso com sempre, però també conserva els seus bons sentiments. La nena gairebé camina soleta, està molt plena i s’ha fet molt maca, també diu alguna coseta i aprèn totes les dolenteries que li ensenya, o veu a fer, al nen. És molt nerviosa i quan la renyo em tira escopit. Serà més dolenta que el nen.
[…]
Bé, ara vaig a dormir. ¿I tu, a on dorms? Amb un llit o sense llit? Josep Mª, quan penso que jo estic bé, i no puc saber com estàs tu… Quan s’acabarà aquesta prolongada separació? Bona nit.
Dia 28 de maig
Com pots veure, he estat quatre dies per continuar aquesta lletra, entre tant he buscat aquestes 200 ptes. que t’envio, ja que anteriorment no t’he pogut enviar res. Tu ja saps que per giro no és possible cap operació. També he fet fer aquestes diminutes fotos perquè vegis als teus petites el bonics que són i a mi, tal com estic actualment.
[…]
Ara fem gestions per lograr el teu aval i així que el tinguem l’enviarem per la Creu Roja, si no podem portar-lo personalment.
Això que dius d’anar-te’n a Mèxic, no ho facis. La nostra separació seria molt més llarga i jo no vull estar gaires dies més, sense veure’t.
Si no poguessis lograr l’aval (que tinc esperances de que sí) podries venir sense ell, i no arribar a Manresa, i aleshores estar un quan temps amagat amb algun lloc conegut.
És a dir, no vull donar-te cap consell, només que no vagis a Mèxic ni t’allistis a la Legió Estrangera. Si finalment us obliguen a venir, véns sense por, que tu no has fet res perquè et passi res gros.
Aquesta carta confio que arribarà a tu, però ni jo mateixa sé de quina manera vindrà. No em van volguer dir el secret.
Cuida’t molt, Josep Mº, que molt aviat puguem tornar a començar la nostra vida, i que aquesta sigui plena de salut i optimisme per estimar-nos més que mai.
[…]
Els nostres fillets els pregunto si volen enviar molts petons al seu pare i tots dos em miren amb una excel·lent expressió afirmativa. M’uneixo a ells i pensa que no t’oblido un sol instant, esperant amb gran ansietat el moment de poder-te abraçar fortament.
