Recorregut per la història dels pares fins al final de la guerra
El pare, Josep Maria Álvarez, va néixer a Manresa el 1905. Era autodidacta i tenia una petita acadèmia on donava classes de comptabilitat, francès i català. Era un home culte, bon lector, molt interessat per les biografies i la història.
La mare, Maria Baltiérrez Clotet, va néixer a Manresa el 1915. Era filla d’una família de la burgesia manresana, la dels Tints Baltiérrez. La seva germana Carme estava casada amb Joan Selves i Carner. Estudiava música i piano al Liceu. Als dos últims anys de carrera de piano va viure a les mateixes dependències del Govern Civil, amb el seu tiet Joan Selves, aleshores Governador General de Catalunya, Comissari d’Ordre Públic i conseller de Governació de la Generalitat.
Els pares es van casar a l’octubre del 1934. El seu primer fill va ser en Rubén, que va néixer precisament el 18 de juliol del 1936. Després va venir la Loreto, nascuda el 1938.
El pare treballava a la RENFE, en la categoria de factor. Durant la guerra fou mobilitzat al seu lloc de treball i militaritzat amb el càrrec de sergent.
Durant uns mesos va ser regidor d’Hisenda de l’Ajuntament. Era militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i estava sindicat a la CNT.
Quan va ser conscient que la República perdria la guerra, va decidir preparar l’exili de tota la família. Primer va marxar la mare. Ho va fer amb les dues criatures i amb dues maletes. En una d’aquestes maletes hi portava la roba dels fills i unes peces de coberteria de plata per si calia vendre-les per sobreviure. El pare li havia donat instruccions que es presentés al cap de l’estació de la RENFE de Vic, que l’atendria. Tanmateix, quan havia arribat a l’estació es va produir un bombardeig de l’aviació feixista, que l’obligà a córrer a protegir-se i deixar les maletes. Passat el bombardeig i tornar al lloc de les maletes, va veure que la maleta amb la coberteria i la roba havia desaparegut.
En aquells moments crítics la màxima preocupació de la mare era tenir aigua bullida per al biberó de la Loreto, i així ho reclamava a una gent que, desesperada, fugia cap a l’exili, en unes penoses condicions. Tothom es va adonar que volia tornar a casa. Finalment, va tornar a Manresa, bo i estirada en una ambulància, el conductor de la qual li havia ofert el servei. Afortunadament el pare encara no havia marxat de la ciutat i es van poder retrobar.
La impossibilitat d’aconseguir avals
Els diversos intents per recollir avals perquè la mare pogués marxar o el pare pogués tornar van fracassar.
La separació de dues persones que no volien separar-se
“Van patir molt”. “Es van estimar molt”. “Es van haver de separar sense tenir-ne cap ganes ningú”. Després, el pare a la presó, i la mare, sense sou i amb dues criatures, se’n va haver d’anar a viure amb la iaia. “Un canvi de vida rotund”.
Compartir el pis amb un militar
Quan van entrar els franquistes a Manresa, buscaven el pare. En no trobar-lo, a casa seva hi van posar un soldat i un gos. La mare, jove i amb dues criatures “es va tancar a l’habitació amb pany i clau”. Però, afortunadament, el soldat era una persona “bastant com cal” i, encara les va ajudar.
La família només tenia bitllets republicans, que ja no servien
La família no va guardar els nous bitllets del règim franquista perquè el pare no creia que la República perdés la guerra, i per això no es va fixar mai amb la numeració dels bitllets del règim franquista. Per tant, els bitllets de la República no els van servir de res. Encara els conserven.
La mare, la capacitat d’adaptar-se i sobreviure en aquella situació econòmica tan difícil
La mare no tenia prou menjar per als seus fills. Un bon dia va decidir anar demanar caritat a Casa Caritat, però justament en entrar-hi, li van dir que precisament l’hi havien preparat un lot. Va ser “un miracle”.
Tanmateix, va haver de demanar ajuda a un seu tiet que li va proporcionar sacs de farina, que ella portava a un industrial perquè els convertís en pastes i després portava les pastes a les botigues de Manresa perquè en fessin fideus. Després també va fer guants de malla. Van tenir tan èxit que després va crear un taller per ensenyar-ne a fer, una feina que es va multiplicar fins acabar el fil als fabricants. La mare “es va saber adaptar molt bé i intentar superar-se i sobreviure”.
El pas del pare pels camps de concentració francesos
El pare va passar pels camps de concentració francesos de Sant Cebrià, Vernet d’Arièja i Sètfons. A Sant Cebrià va passar molt fred, molta gana i maltractaments. “Els tractaven com si fossin tots un colla de lladres”. Per sort, el seu coneixement de la llengua francesa li va permetre fer d’intermediari entre francesos i espanyols i tenir algunes millores. També va poder organitzar la distribució del menjar quan arribaven els camions repartidors, que eren esperats per una multitud afamada.
Josep Maria Álvarez va trobar feina a França. Semblava que la resta de la família es podria establir també a França, però davant l’avenç de les tropes alemanyes va decidir tornar a Espanya, tot i que era conscient que tindria problemes.
El 15 d’agost de 1940 els pares es retroben a Ribes de Freser
A l’intentar traspassar la frontera no li van permetre perquè al seu salconduit li faltava una signatura, que calia anar a buscar a París. Això aleshores era impossible i van travessar la frontera clandestinament gràcies a uns passadors. Amb unes condicions metereològiques molt adverses, van poder arribar finalment a Ribes de Freser, on hi tenien uns amics. Aquests amics van fer saber a la mare que anés a Ribes el 15 d’agost -data de la Festa Major-, que tindria una sorpresa molt agradable. La parella hi va estar fins a primers d’octubre, i aleshores es van establir al mas de Castelltallat.
Un “amic” taxista el porta a la policia, quan ell ja s’hi anava a lliurar
Josep Maria Álvarez decideix deixar Castelltallat i anar a Manresa a peu i sol i lliurar-se a la policia. Durant el trajecte troba un taxista de Manresa que coneixia i que el convida a pujar al seu cotxe. Malgrat les seves inicials reticències, Álvarez hi puja. El que no s’esperava és el que seu “amic” el traís i el lliurés a la policia.
Sobre el taxista de Manresa que el va trair
El taxista es deia Carné. Anys després, a la feina, quan havien de demanar un taxi, sempre deien: “que no sigui el Carné”. Les filles van poder anar constatant que la delació no li havia servit per guanyar cap posició social.
Una carta a les calcetes de la seva filla per denunciar la corrupció
A la presó de Manresa, la mare anava a veure cada dia el seu marit i li portava menjar, ja que es menjava pèssimament. Una de les vegades que, a conseqüència de l’alimentació rebuda, tots els presos van tenir diarrea, el pare va escriure una carta per denunciar la corrupció establerta a la presó. La carta la va posar a les calcetes de la seva filla de dos anys (la Loreto), que era tan escanyolida que podia passar entre les reixes de la finestra de la presó.
La mare va passar la carta a màquina i la va fer arribar a qui va creure que podia fer-hi alguna cosa. Rebuda la carta, uns inspectors es van presentar a la presó.
La carta comporta l’empresonament dels funcionaris de la presó de Manresa
A conseqüència de la carta de denúncia escrita per Josep Maria Álvarez, van empresonar els funcionaris responsables de la corrupció per la distribució del menjar, a la mateixa presó de Manresa. Tanmateix, ell els va haver de defensar perquè si no, la resta de funcionaris els haurien linxat.
Quan era a la presó va escriure molt
Després de la presó, venedor d’objectes a terminis
El pare va estar un any i mig a la presó. Durant aquell temps havia nascut el seu tercer fill, però no li van permetre assistir al part. Després de la presó, va decidir posar-se a vendre diferents objectes a terminis (paraigües, ràdios, bateries de cuina…).
No va poder tornar a treballar a la RENFE
A la RENFE havien donat un temps perquè els treballadors es poguessin reincorporar a la feina, però ell era a França, i després a la presó, i la va perdre.
Arrest domiciliari o presentació a la policia durant les visites de Franco
Malgrat que després de la guerra no va tenir cap implicació en la política, a les visites de Franco a Manresa i Barcelona va partir arrest domiciliari o s’havia de presentar a la policia, malgrat els indults i els anys transcorreguts. Josep Maria Álvarez va patir arrest domiciliari.
Els informes oficials sempre deien que era “cuñado de Juan Selves Carner”
Durant molts anys els informes oficials continuaven recordant que Josep Maria Álvarez era “cunyat del Joan Selves i Carner”, cosa que, naturalment, el perjudicava.
Requeriment d’un permís especial, el 1952, per anar a La Pobla de Lillet per raons de feina
El pare s’havia de presentar sovint a la policia. Fins i tot el 1952 per anar a La Pobla de Lillet per qüestions de feina, va necessitar un permís especial, ja que consideraven que era massa a prop de la frontera.
“A mi m’havien dit cinquanta mil vegades: ‘Hable en cristiano, coño’”
La Loreto recorda com l’esbroncaven així moltíssimes vegades, malgrat que només tenia 8-10 anys.
El mestre Antoni Invers als seus alumnes: “No ho digueu a ningú perquè m’hi jugo el pa”
Tot l’ensenyament era en castellà. Tot i així, la Loreto recorda com el mestre Antoni Invers els va donar tres normes per estalviar-se moltes faltes del català. Però tot seguit l’Invers va dir: “No ho digueu a ningú perquè m’hi jugo el pa”.
Fins els anys 70 el pare no va començar a parlar de política
Els primers anys del franquisme el pare mai parlava de política. Però als anys 70 quan la Marina estudia a l’Escola d’Assistents Socials (amb professors tan significats com Lluís Maruny i mossèn Junyent) comença a parlar-ne obertament entre la família.
Les raons de la seva militància a ERC i la CNT
Joan Selves devia influir en l’aproximació de Josep Maria Álvarez a Esquerra Republicana, però les idees del pare ja eren republicanes i d’esquerres. I el sindicat amb qui s’identificava més era la CNT.
