La mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, no va suposar la fi el franquisme sinó l’inici d’un procés conegut com la Transició Democràtica (1975-1982), durant el qual van entrar en joc tres opcions polítiques: el continuisme – que defensaven els partidaris d’un franquisme sense Franco-,  la reforma i la ruptura democràtica, que defensava l’oposició antifranquista.  La Transició va ser un procés controlat des del govern i els poders polítics de l’Estat franquista, els quals es van veure obligats a negociar amb l’oposició democràtica.

Joan Carles I va ser proclamat rei d’Espanya el 22 de novembre de 1975, seguint el que havia dissenyat Franco. El seu primer govern va ser presidit per Carlos Arias Navarro, amb ministres falangistes i aperturistes, com Manuel Fraga Iribarne. Quedava clara des d’un principi la voluntat de continuar el franquisme sense Franco.

L’oposició democràtica, que defensava la ruptura amb el règim anterior, és a dir, el desmantellament de les estructures jurídiques i polítiques del règim i, partint de zero, el fet d’iniciar la construcció d’un nou estat democràtic, va mantenir una forta oposició al govern Arias.

Aquesta oposició es va fer evident sobretot a Catalunya i al País Basc. Catalunya, en concret, era, en aquells moments, una societat amb un ampli teixit associatiu i força mobilitzada i que, ja des de l’ inici de la dècada dels setanta, havia fet plantejaments unitaris d’oposició al franquisme, com per exemple la fundació de l’Assemblea de Catalunya el 1971.

A Manresa i al Bages, com en altres llocs de Catalunya, un nombre important d’entitats van tenir un pes rellevant en la socialització i en la mobilització antifranquista: Art Viu, Cine Club Manresa, el Centre Excursionista de la Comarca del Bages, l’Agrupació Manresana de Folklore, Òmnium Cultural, etc. i també les Associacions de Veïns.

A l’activitat clandestina portada a terme per partits com el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), s’hi va afegir el mes de setembre de 1970 la creació de la Comissió per a la Promoció Política. Aquestes dues formacions van impulsar la creació de l’Assemblea del Bages (març de 1971), a la qual s’incorporaran, també, el Partit Carlí de Catalunya (PCC) i la Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Comissions Obreres (CCOO), i entitats com Cine Club Manresa i el Centre Excursionista de la Comarca del Bages.

L’Assemblea del Bages va ser una de les primeres que es va fundar a Catalunya i  es va incorporar a l’Assemblea de Catalunya quan aquesta es va constituir a finals de 1971.

El 2 d’abril de 1976, l’Assemblea del Bages es va canviar de nom per passar a dir-se Assemblea Democràtica del Bages.

Des de finals de 1975 i sobretot a principis de 1976, a Catalunya una àmplia mobilització ciutadana reclamava els punts de l’Assemblea de Catalunya:  llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.

Això es va fer evident amb manifestacions multitudinàries, com les de  l’1 i el 8 de febrer de 1976, la primera, convocada per la Federació d’Associacions de Veïns i, la segona, per l’Assemblea de Catalunya, recordades per la dura repressió policial que van patir.

A les manifestacions, cal afegir les vagues obreres, com la vaga general a Sabadell, les vagues del Baix Llobregat, del Bages… i les vagues en sectors com la banca, la sanitat, l’ensenyament, el teatre, etc. I també les mobilitzacions del Primer de maig.

També, iniciatives com la Marxa de la Llibertat, que es va començar a gestar a finals de 1975 i es va portar a terme l’estiu de 1976.

I els nombrosos concerts de la Nova Cançó, especialment els de Lluís Llach i de Raimon, que es convertiren en manifestacions de l’antifranquisme.

La forta oposició al Govern Arias i la seva incapacitat per dur a terme reformes van portar a la dimissió, el juliol de 1976, de Carlos Arias Navarro. El rei va nomenar Adolfo Suárez com a nou president del govern. Fracassat el continuisme, amb Suárez es va encetar una nova via, la de la reforma, que tenia l’objectiu d’evitar la ruptura democràtica que demanava l’oposició. Aquesta via reformista no tenia en principi un objectiu democràtic. Suárez volia fer reformes més ambicioses, però volia controlar tot el procés de canvi per garantir la monarquia, la no demanda de responsabilitats pels crims del franquisme i la unitat d’Espanya.

Suárez va aconseguir que el 18 de novembre de 1976 les Corts franquistes aprovessin la Llei de Reforma Política. Unes setmanes més tard, el 15 de desembre, La Llei de Reforma Política va ser aprovada en referèndum. Suárez va aconseguir, amb la victòria del Sí a nivell estatal, neutralitzar els procuradors franquistes i l’oposició democràtica. Aquesta va veure impossible imposar la ruptura democràtica a la qual aspirava i va creure, per tant, necessari pactar amb Suárez el procés democratitzador. L’oposició democràtica va crear la Comissió dels Nou, organisme de negociació amb el govern Suárez.

Adolfo Suárez va tirar endavant un procés de reforma que es va centrar en tres aspectes:

– La legalització dels partits polítics, a partir de la Llei d’Associacions polítiques d’Arias Navarro.

Van ser legalitzats el PSOE i el Partit Socialista de Catalunya- Congrés (PSC-C) i Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). El problema més important va ser la legalització del PCE i del PSUC perquè comptava amb l’oposició dels sectors immobilistes i de part de l’exèrcit.  Finalment, el PCE va ser legalitzat el 9 d’abril de 1977 i el PSUC el 3 de maig de 1977.

Un altre problema eren els partits republicans i independentistes com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) que no van ser legalitzats fins després de les primeres eleccions democràtiques.

– L’amnistia política i laboral, que es va fer en diferents fases. Al final, la llei d’amnistia de 1977 va permetre l’excarceració dels presos polítics. Aquesta, però, va formalitzar, també, l’amnistia per als torturadors i repressors franquistes, malgrat que aquesta no havia estat mai la intenció de l’oposició.

– L’aprovació de la llei electoral el 18 de març de 1977 i la convocatòria d’eleccions legislatives el  15 de juny de 1977. La victòria va ser per al partit de Suárez, Unión del Centro Democrático (UCD). Aquestes Corts van ser les encarregades d’elaborar la Constitució de 1978, el pacte principal de la transició espanyola.

La Constitució va ser aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978. Aleshores, es van dissoldre les Corts i l’ 1 de març de 1979 es van convocar noves eleccions, que van donar uns resultats semblants a les anteriors, amb la victòria da la UCD. A l’ abril de 1979 es van fer les primeres eleccions municipals que van donar el poder a les esquerres a les grans ciutats.

A Catalunya, la demanda d’autonomia era indissociable a la demanda de democràcia. Es va reivindicar amb els actes de l’11 de setembre de 1976 i amb  la multitudinària manifestació de l’11 de setembre de 1977, que va tenir un gran impacte polític.

Suárez es va veure obligat a anar molt més enllà del que volia per a Catalunya, ja que d’entrada només volia reconstituir la Mancomunitat.

Després de les eleccions de juny de 1977, on a Catalunya havien guanyat les esquerres, el 25 de juny de 1977 es va constituir l’Assemblea de Parlamentaris Catalans. Aquesta assemblea reclamava la derogació de la llei que va abolir l’ Estatut del 32, exigia la restauració de la Generalitat, el retorn de Tarradellas i la constitució d’un govern provisional.

Suárez no va voler negociar amb l’Assemblea de Parlamentaris Catalans perquè volia neutralitzar les esquerres i, en canvi, va iniciar l’ “Operació Tarradellas”. Va establir negociacions amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i, com a conseqüència d’aquestes negociacions, va restablir la Generalitat de Catalunya el 29 de setembre de 1977 i va nomenar Tarradellas president de la Generalitat provisional el 17 d’octubre de 1977.

Josep Tarradellas va retornar, finalment, a Catalunya el 23 d’octubre de 1977.

Tarradellas va constituir un govern de la Generalitat provisional, del qual van formar part totes les forces parlamentàries catalanes. A l’ estiu de 1978, una comissió de vint diputats i senadors catalans va redactar un projecte d’estatut d’autonomia (L’estatut de Sau) que va ser aprovat per les forces polítiques catalanes el 29 de desembre de 1978. Aquest, un cop retallat a les Corts, va ser ratificat pel poble català en referèndum el 25 d’octubre de 1979. El 20 de març de 1980 van tenir lloc les primeres eleccions autonòmiques i Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat.

El resultat de tot aquest procés de Transició que va acabar el 1982  fou que Espanya va evolucionar cap a una societat democràtica, sense que es produís una ruptura del poder polític, judicial i econòmic. Els poders fàctics van continuar essent els mateixos. L’oposició va donar prioritat a l’establiment de la democràcia, i va acceptar la monarquia i el capitalisme. Va renunciar a l’exigència que fos el poble qui, en referèndum, escollís la forma d’estat,  monarquia o república, i tampoc no es van demanar responsabilitats als representants dels franquistes. A canvi, els sectors franquistes van acceptar, aleshores,  la legalització de tots els partits, l’establiment de les autonomies i el sistema democràtic.