Aquesta escola estava situada a la barriada del Tossal del Coro de Manresa, just al començament del nucli urbà del barri, separada per un camí ample i curt de la llavors polsosa carretera que menava a Viladordis.

Dessota l’escola hi havia una quadra de vaques, els excrements de les quals sempre formaven a fora com una muntanya que servia d’excusat per a tots els alumnes, nens i nenes.

A l’escola, s’hi accedia per una escala d’obra. Aquesta era en una ampla sala amb un sostre desigual, que feia de teulada, si bé de teula no se’n veia cap. Hi havia unes rajoles de color blanc. El fet de ser el sostre desigual feia que per arribar al final poguessis tocar-lo amb el cap. Em recordo d’una nena plorant perquè s’havia donat un cop al cap.

L’escola estava dedicada al Sagrat Cor. La imatge estava situada en un pedestal, entrant a la dreta, amb uns petits gerrets amb flors artificials. Fora d’aquesta imatge, no sé recordar res més, cap fotografia del llavors cap d’estat, el dictador Franco, ni cap quadre religiós. Diria que res.

El mobiliari també era desigual. Recordo una taula de cafè de marbre, també sobresortia una gran taula, ampla i llarga vora l’única gran finestra. Aquesta taula era utilitzada per fer la classe nocturna. Val a dir que de l’escola només en vaig ser alumne nocturn.

Com era la ciutadania de la barriada d’aquells primers anys quaranta? Hi havia els autònoms de tota la vida, més una arribada de gent que sempre van parlar en castellà, però no la quitxalla ni la jovenalla, que tots  parlaven en català. També hi havia un safareig públic que a l’estiu era la piscina infantil.

Als anys quaranta, anys tan difícils, just acabada la guerra, ens posaven a treballar abans dels catorze anys, que era l’edat oficial per començar el treball. A mi em van posar a treballar quan encara em faltaven dos mesos per fer els dotze.

A casa van tenir preocupació que no perdés allò que havia après a l’escola Pare Algué, popularment coneguda com a Bonavista, on vaig aprendre a llegir i a escriure a la classe del bon pedagog d’aquells anys, Aparici Jané Vila.

Assabentats que al Tossal del Coro hi havia una escola nocturna, a casa s’hi van interessar. Recordo que un bon dia vam anar amb la mare a veure el director. Aquell dia suposo que devia estar malalt perquè era al llit i des del llit ens va atendre. Era un home molt preocupat per l’ortografia; la tenia ficada al cap. 

El director de l’escola, si no ho recordo malament, es deia Llorenç Vilaplana. Abans de ser a Manresa havia estat a Sant Salvador de Guardiola, població bagenca. Em parlava sovint la seva filla, també mestra.

Poca cosa recordo d’aquest Llorenç Vilaplana; recordo que tenia un hort al camí del Grau, a Viladordis, i que morí molt aviat. Mort ell, es feu càrrec de l’escola la seva filla, de nom Pepeta, per a tothom “la Senyoreta”.

Aquesta, doncs, sempre senyoreta, quan vaig començar nocturn, encara era soltera, però es casà aviat amb un vidu que tenia un noi dos anys més petit que jo. Cal dir ben alt i clar que aquest noi orfe de mare l’acceptà com a mare pròpia. Per mi aquesta senyoreta era una dona excepcional.

De l’escola, només en vaig ser alumne nocturn. En algunes ocasions havia visitat el diürn per algun cas concret. De la meva edat, primera joventut, la senyoreta de l’escola en feia un vertader apostolat. Dona de consell, atenia problemes que es presentaven a la ciutadania. Per a tots sabia tenir la paraula justa. Al nocturn ens explicava qualsevol pregunta que, fins i tot en aquella hora, personalment li presentàvem.

No sé quant va durar aquesta escola. Recordo la senyoreta Na Vilaplana a qui un dia li vaig dir i molt la va complaure. Quan ja era una mestra jubilada hi havia parlat a vegades en trobar-la pel carrer.

Va estrenar un pis del primer bloc de la Cooperativa de la Mare de Déu de Lurdes, un pis de primera planta, amb un petit pati, i com estava de contenta.

Devia ser per la seva onomàstica, sant Josep, que la vaig felicitar amb una poesia que parlava d’aquella escola del Tossal del Coro. D’aquella escola, n’escrivia: “Escola meva, palau de ma infantesa”. Li va agradar i un dia, parlant pel carrer de Sant Miquel, em va dir que continués per aquest camí, que podia fer coses encara millors.

La Senyoreta era una jubilada feliç que parlava de com de bé s’ho passava amb les mestres jubilades. Un dia, en ple carrer, em va dir que Saragossa era una ciutat que coneixia bastant, però no Mallorca, que tenia il·lusió de visitar aviat. Això no ho va poder realitzar. Mai tan ben dit, que l’home proposa i Déu disposa. El viatge el realitzà vers l’eternitat, que en pau hi reposi.