Bartomeu Casas Sala (1888-1969) fou un important industrial i home de negocis manresà. Durant bona part del passat segle XX regí vàries empreses, com Suministros y Reparaciones Eléctricas S. A. (SyRE), Alcoholera Manresana S. A., Destilerías Hispánicas S. L., Cementos Collet S. A. o Canteras de Olesa. Era, com es diu ara, un emprenedor. Ho demostra un anunci de SyRE dels anys 30: “Una casa dedicada exclusivament al ram elèctric. Reparació de tota classe de maquinària i aparells elèctrics. Venda a l’engròs i al detall d’electrodomèstics, etc.“, i 30 anys més tard, encara lluitava per aconseguir la concessió de la distribució de les bombones de butà, un nou sistema d’energia que fou molt popular durant dècades. Casas, finalment obtingué junt amb un altre gran competidor, Modest Padró, la venda de butà per la comarca del Bages.
Quan a principis dels 60, vaig entrar a cal Casas per portar la comptabilitat de l’empresa Destilerías Hispánicas, en Bartomeu Casas ja era una persona gran, però encara conservava la vitalitat per treballar i liderar les seves empreses. Mantenia l’obsessió de trobar “històries”, sobre el que per a ell era el seu homònim, el frare evangelitzador de les Amèriques, “fray Bartolomé de las Casas”.
Havia creat un conyac, que es fabricava a les instal·lacions de l’Alcoholera Manresana, a la carretera de Santpedor. Les ampolles portaven a l’etiqueta impresa aquesta història:
“Como consecuencia de la invasión del Este, tuvo que ser abandonada la antiquísima fábrica de licores ALT DANZIG LIKOERFABRIK HONISCH&CO por su propietario don Juan Honisch. La huida fue tan precipitada que este señor sólo tuvo la idea de ir a buscar a su caja fuerte el libro en que están registradas fórmulas antiquísimas y de gran valor, como la de la célebre AGUA DE ORO DE DANTZIG, que se basa en una escritura del año 1444. Una vez a salvo, se dirigió el sr. Honisch a España donde, como agradecimiento a su antiguo amigo español Sr. Casas Sala, le dió a copiar la fórmula de un coñac excelentísimo. En poder del sr. Casas obraba también la fórmula de su aguardiente de vino que se supone trajo de las Indias FRAY BARTOLOMÉ DE LAS CASAS. Ambos Sres. se pusieron a combinar estas fórmulas, tarea que fué coronada por el éxito más completo.
Aquí tenéis, pues, hecho licor “BRANDY” esta incomparable combinación de las dos fórmulas citadas y el porqué se le ha puesto como marca: FRAY BARTOLOMÉ DE LAS CASAS.”
La producció de la destil·leria era minsa, perquè en aquells anys el consum de licors i aiguardents en bars i restaurants, provenia majoritàriament dels licors envasats en garrafes, i d’ampolles del “Fray”, se’n consumien poques. Bartomeu Casas proveïa uns quants clients “selectes”, i d’altres ampolles li servien per obsequiar amistats i atendre compromisos.
Tota l’administració de les empreses es portava des dels locals de SyRe, al carrer d’Àngel Guimerà, 23 de Manresa. La gestió de la botiga era portada pel fill gran, l’Ignasi. Érem uns quants treballadors, entre dependents/tes, administratius i secretàries, i altre personal de taller i magatzem. Quan en Bartomeu Casas, aparcava el seu cotxe (tan antic com ell) davant la botiga, tota la casa es posava en tensió com quan en una caserna arriba el general. Un cop al seu despatx, l’amo donava les ordres pertinents. A l’entrada del seu despatx, a dalt de la porta hi havia com un semàfor, un llum vermell i un altre verd, i fins que no es posava aquest darrer color no es podia entrar a l’estança.
Una de les primeres feines diàries, que Casas manava a la seva secretària, era fer un ingrés d’una pesseta i alguns cèntims, a una llibreta d’estalvi del seu net a l’oficina de la Caixa de Manresa, al Passeig. Així, el dia 31 d’octubre, diada Mundial de l’Estalvi, seria premiat per ser el client que més ingressos havia realitzat.
Els dilluns els pagesos i ramaders de la comarca es desplaçaven fins a Manresa, on feien transaccions i intercanviaven opinions. Els dimarts eren els industrials i comerciants manresans els que baixaven fins a Barcelona, per fer els seus negocis. També en Bartomeu Casas, es desplaçava cada dimarts a la capital. I aquest dia, era jornada de relaxació per la gent de Cal Casas. No vol dir que no es treballés, però la feina es feia d’una altra manera, més tranquil·la. Fins i tot, l’Ignasi feia anar a comprar galetes, per fer un pica-pica, a mig matí.
Encara que hi vaig treballar pocs mesos, perquè em van venir a buscar per tornar a la darrera empresa que havia estat abans, tinc bons records dels companys de feina del Cal Casas, alguns de molt coneguts com en Joan Cirera Civera, cineasta i artista polifacètic, o el músic-cantant santvicentí Ramon López de Mántaras.
