I va venir una mestra i amb el cap alçat arran de la taula del menjador, mirant-li la cara somrient que em mirava a mi, vaig oir per primera volta el so de la llengua castellana.

Fent els càlculs aproximatius va ser passat un temps de la mort del beneficiat mossèn Alsina, el gener del 1946, al pis de les ties a la Baixada de la Seu. Calculo que va ser en començar el curs següent, el de 1946-47, el mes de setembre. Li oferiren una habitació i menjar com a rellogada. La seva parla va ser només això: una sonoritat estranya lligada a un somriure que m’arribava a l’oïda amb el color blanc d’un plat i d’una tassa interposats en la diagonal entre la seva cara i la meva. No la veig en la seva alçada ni en les faccions del rostre ni el color dels cabells, tampoc els colors del seu vestit ni el gest de les mans mentre esmorzava. Res. Només aquell so de llengua diferent. Una sonoritat oïda i al punt colgada sota l’única música de llengua catalana del meu entorn. A casa i tothom amb qui em creuava pel carrer, anés de la mà del pare o d’una tia, anéssim tots quatre, germà segon al cotxet, la mare, el pare i jo pel carrer Guimerà… m’hi contemplo amb una bufanda de llana d’un blanc trencat que es mullava amb el baf de la boca i els narius. Arreu només català perquè, segurament, tot i haver-hi el castellà pul·lulant no el percebia clos en el meu món que era centrat en la mirada, mirava, mirava. Sí que als Infants, els mesos que vaig anar-hi m’ensenyaren per primer cop de lletra i va ser en castellà… però va relliscar-me. D’allà, l’únic record de llengua gravat que em perdura és aquest: a la tarda, a l’hora que ens venien a buscar, ens reunien en una saleta situada entrant a l’edifici a mà dreta. Allà asseguts repetíem un cop i un altre, un dia i el següent una cantarella d’heptasíl·labs:

Sia vostra gran puresa

alabada eternament,

puix un Déu omnipotent

es complau en tal bellesa

i sis versos marians més. Hi ha gravacions dels cinc sentits que acaben essent deslocalitzades i destemporalitzades, però inesborrables. Aquesta n’ha restat tant, de burinada a fons, que en recordo el lloc i l’hora. Vingué després la temporada de preparació a la primera comunió i el catecisme, els diumenges a la Seu, era en català, i en acabat sortíem cantant

Tan bé que estem aquí,

i ens hem de despedir,

Jesús, Maria,

doneu-nos bona guia pel camí.

Hi ha una variació mètrica en els versos, però em sembla que els recordo amb exactitud. Els estius dels sis i set anys a Mura, i dels dos o tres anys següents també, el catecisme era en català. Impensable que no ho fos. La missa era en llatí, és clar, aleshores.

Els diumenges, llegit l’evangeli, mossèn Ramon Camprubí (el cognom el desconeixia, ningú el deia, ara l’he cercat) es girava de cara al poble, agafava un paper (que no era altra que la llista dels sants de la setmana), començava el sermó en català i amb aquella introducció manada pel bisbe Torres i Bages: «Santoral de la setmana. Demà dilluns, sant… Dimarts Sant… Aquesta setmana no hi ha cap dia de precepte que jo us hagi de manar ni vosaltres complir, tots els dies són sants i bons pels qui estan en gràcia de Déu… etc., etc.»

No diré pas que a Manresa alguns dels sermons que escoltava, si escoltava –escoltar l’incomprensible?–, no fossin en castellà, per exemple aquells de les Set Paraules a la Cova. Sí que em ressona encara «i un llençol blanc dalt de la creu», que va pronunciar solemnement mossèn Genís Padrós des de la trona en retornar el Viacrucis a la Seu. Degué ser un diumenge de Quaresma a la tarda. La frase m’ha revingut un cop i un altre i per aquest retorn sovintejat entenc que no se m’hagi esborrat.

Concentrar-te per submergir-te, ara i aquí, en el so de la llengua de la infantesa és constatar la certesa que tot va camí de la dissolució. Si més no aquest sembla el corriol per on s’entrebanca avui la llengua de casa nostra. Potser arribarà molt enllà, encara. Però escoltar la memòria que només et retorna el cant de la materna i tot seguit sentir el so d’una altra llengua i el d’una altra i el d’una altra… Feliç situació de convivència si la meva no reculés, tanmateix…

Sempre hi ha la cara bona, allò de la cara i la creu. Aquesta, tant si volem com si no, la portem a l’esquena i ens pesa a temporades més i en altres menys, ens fereix el muscle i ens consola quan veiem altres que la porten més pesanta. Quantes llengües s’estan morint? La cara, avui, és la cantarella al fons del passat: pesanta, amarganta, bullenta i una abundància de paraules que rebia de la parla senzilla de la meva família materna nascuda i vivint a pagès. La riquesa lèxica, quan l’hora matinal era d’una aubada fresca i l’aufals ruixat de rou. Era el ieisme del matí al vespre que dormia a la paia, hom no hi cercava l’agüia i escombrava les fuies que el vent apilava al portal. Els buscais flamejaven sota els clamàstecs i els ais es fregien i embaumaven l’aire de la més natural flaire de masia. Les trumfes bullides, xafades i després oliades amb aquells ais eren menja setmanal i la samfaina amb pebrots i aubergínies i tomàquets creaven l’extra dels diumenges de l’estiu. I posats a descriure cares bones, l’infant d’aquells jorns descobria el món enfredorit els matins hivernals a través de l’escletxa feta amb el dit al vidre glaçat. O admirava el vol de les llavors dels lletsons que eren angelets dispersant-se per la meva bufera. O quiet al balcó al carrer Talamanca escoltava, com qui en fa la classificació, els sorolls diferents dels trens a l’estació del Nord, xerrics de frens, roncs de màquines, xiulets de l’arrancada, colps secs dels vagons que maniobraven… I la vida t’omple i t’empeny endavant.