L’amateur és una persona que fa les coses per estimació, sense pretendre obtenir beneficis econòmics. Resultat d’unes inquietuds que provoquen accions fins a donar resultats. Tal vegada per motius personals o espirituals, l’amateurisme és molt freqüent en el camp de les pràctiques artístiques.
Tot i que ve de lluny, ara hi ha un cert rebuig del concepte i s’innoven altres noms per fugir de les connotacions negatives que se li donen. En el cas del cinema, l’amateurisme ha desaparegut, transitant cap a altres etiquetes més glamuroses com “independent”, “alternatiu”, o “craft”. Aquest darrer, en el que m’identifico, es refereix a produccions de baix pressupost, sense gaires recursos i un mínim equip tècnic, confeccionades amb metodologies artesanals.
En altres disciplines, també s’han donat les seves particulars transformacions. L’aparició de produccions professionals ha ocupat la centralitat de la programació, desplaçant la resta d’iniciatives cap a espais simbòlicament més secundaris.
A la meva joventut, vaig acostar-me al món de l’art des d’aquesta perspectiva. Vaig créixer i gaudir de moltes propostes emmarcades sota aquesta etiqueta, sobretot en les disciplines teatral, cinematogràfica i pictòrica. A la Manresa dels setanta, l’activitat amateur era intensa. Fins i tot, la ciutat era referent pels concursos que es convocaven i comptava amb la participació de nombrosos artistes forans.
El cinema amateur manresà va arribar a situar dos concursos en el calendari de convocatòries estatals. El més popular va ser el “Concurs del Rotlle”, convocat per primera vegada l’any 1958 i que es va celebrar durant 28 edicions. Va ser una idea de la junta de Film Club Manresa, que va ser replicada per altres ciutats. La seva originalitat consistia en el fet que s’havia de lliurar el treball sense revelar, eliminant el muntatge i la sonorització del material. A Vilanova i la Geltrú encara recorden la proposta, organitzant “El rotlle del Roig” com a homenatge al polifacètic Francesc Roig Toqués, un cineasta assidu a les convocatòries manresanes, amb una àmplia filmografia ideada per competir en el concurs manresà. Moltes produccions locals també van néixer amb aquesta mateixa intenció.
El 1979, s’impulsà un segon certamen competitiu, amb la denominació “Concurs Nacional de Cine amateur Premi Ciutat de Manresa”, que es va mantenir durant 10 convocatòries, que comptava amb la participació de les millors produccions estatals. En una de les edicions, vaig participar com a membre del jurat, junt amb altres membres de l’entitat. El seu president, en Ramon Sucarrats, era un autèntic dinamitzador del cinema local i un perfecte ambaixador de la ciutat en el sector amateur del país. Un artista polifacètic, que fins i tot era el creador del trofeu que es lliurava als guanyadors del Rotlle.
En l’àmbit teatral, recordo algunes pràctiques situades al tombant dels anys seixanta. Les primeres al meu propi barri. Atès que, a la parròquia de la Sagrada Família es va obrir un local preparat per acollir actuacions teatrals. Allà, un grup de veïns i veïnes sota la direcció d’en Josep Prat, l’estanquer de la carretera del Pont de Vilomara, solia presentar propostes ben divertides. Encara reconec pel carrer algunes de les persones que sortien a l’escenari. Diria que, a canvi d’un preu assequible, la funció permetia passar una tarda ben divertida. Més endavant, recordo altres actuacions emmarcades dins del moviment escolta i protagonitzades entre d’altres per un jove Pitus Camprubí, que seria alcalde de la ciutat entre el 2006 i el 2010.
Posteriorment, recordo la meva predilecció per seguir algunes edicions del Concurs de Teatre Amateur que se celebrava anualment al Casal Familiar Recreatiu, actualment els Carlins. Des del primer pis, m’agradava seguir les obres en competició, amb la finalitat d’emetre la meva pròpia opinió sobre la proposta guanyadora. Però, entre totes, no he oblidat una representació del curs 1972-73 que fugia de tots els tòpics que es podien esperar, per original i trencadora. Des de la meva joventut, m’interessaven les propostes compromeses amb els nous llenguatges com aquesta.
Es tractava de l’obra “Tal ou tal”, una obra col·lectiva presentada per un grup sabadellenc sota la direcció d’en Josep Madaula, que denunciava les diferències entre les classes socials, mitjançant una escenificació que abandonava l’escenari per situar l’acció a la platea, amb unes pilotes gegants que volaven per sobre els caps dels espectadors. Tota una provocació en aquell moment. Fa poc, vaig descobrir amb molta sorpresa que el grup s’havia allotjat a casa de la que seria la meva esposa, uns anys més tard, atès que era companya d’universitat d’una de les actrius protagonistes. En aquest tipus de produccions, el suport de les amistats era molt freqüent i necessari.
També, recordo assistir a algunes representacions que es van programar a un petit teatre recuperat a la Baixada de la Seu, anomenat Centre recreatiu Santa María de la Seu, on el grup escènic Arlequí va intentar donar continuïtat a un altre projecte de programació de teatre amateur.
Amb tanta immersió, a principis dels vuitanta vaig estar implicat en la creació d’un nou grup que va néixer al voltant de la Sala Ciutat. Sota la direcció del forner Josep Raluy, amb trajectòria anterior en altres grups de teatre. Durant alguns mesos, vàrem estar preparant una versió del “Somni d’una nit d’estiu”. Fins que un dia, una igualadina que va compartir unes cerveses amb nosaltres durant les festes de la Patum, ens va confessar: “per ser gent de teatre, no esteu gaire animats”. El comentari va ser la nostra sentència i la iniciativa no va reeixir.
En el cas de la pintura, l’amateurisme era una condició més difusa. La majoria de pintors simultaniejava la seva activitat artística amb una activitat laboral regular, aprofitant les diferents ocasions per mostrar la seva obra. Des de la convocatòria de concursos encara vigents, fins a la participació en la programació de diverses sales expositives de la ciutat.
Recordo diferents espais on es podia trobar obra d’autors locals. M’agradava acostar-m’hi per conèixer les propostes que es presentaven. Diferents entitats financeres oferien espais expositius, com la Caixa de Pensions i la Caixa de Catalunya, situades respectivament en els extrems oposats del carrer Guimerà. La Caixa de Manresa i el Banc Mercantil de Manresa, oferien sales a la Plana de l’Om. Un altre espai era la sala gestionada pel Cercle Artístic, situada al primer pis de la Casa Torres i Bages, a la plaça Valldaura.
Altres sales tenien finalitats més comercials. Unes es desplegaven al voltant de les llibreries. Des de la pionera Torra al Born, passant pel Símbol i Xipell al Passeig (i també al Guimerà), fins a l’originària Parcir al carrer Nou. A més, alguns comerços oferien espais d’exposició, com Chelsea al carrer Sant Miquel i Giacometti al carrer Vilanova.
Per últim, alguns marxants disposaven de la seva pròpia galeria, com en Granero, primer al carrer Nou i després al carrer Pompeu Fabra, Passeig Art al Passeig i en Sánchez, al carrer Era Firmat. Més tard, Ruax a la plaça Major i Rubiralta a la Muralla de Sant Domènec. La darrera va tancar portes a principis del 2008, just després de l’exposició de Nadal, en què vaig participar com a resultat de les meves incursions en el camp de la pintura. L’exposició era compartida amb el dibuixant Daniel Vendrell i la ceramista Maria Picanyol.
El gruix d’aquestes sales no van funcionar simultàniament, sinó que ho van fer en anys diferents. Algunes, van tenir una vida curta. Però, la llista indica la intensa activitat expositiva que tenia la ciutat, actualment molt més reduïda. Eren espais de cultura que m’agradaven i que ja no hi són.
