Estimada Rosa,

Estic segur que t’encantaria veure aquests joves que han anat a Mauthausen i han tornat a Manresa després de conèixer i trepitjar el lloc que va ser un infern per a tantes persones, també per a molts exiliats republicans. T’agradaria escoltar-los, conversar-hi… i comprovar que tenen les idees claríssimes sobre el deure de la memòria, dels perills de l’oblit i també sobre l’amenaça de l’extrema dreta, aquesta extrema dreta que era la teva principal preocupació i que ara dissortadament continua creixent arreu.

I segur que et plauria constatar com s’ha anat eixamplant el Projecte Manresa-Mauthausen de la mà d’aquest professorat excel·lent. Una iniciativa magnífica i imprescindible.

Aquests treballs dels instituts són fruit també de la llavor que tu vas anar sembrant durant tants anys. Amb tants alumnes i professors que vas guiar per aquells camps sinistres. Per cert, t’escoltaven amb devoció. Impressionaven sobretot les teves colpidores paraules a Gusen davant la placa dels deportats manresans. Allà va ser assassinat el teu oncle, Bernat Toran. Només tenia 23 anys. Era l’íntim amic de Jacint Carrió, el manresà que precisament havia posat aquella placa, el 1985.

Les teves paraules ens connectaven directament amb la història del nostre país, amb la del cop d’estat militar contra la República, que va provocar la guerra, l’exili i la deportació, però també ens connectaven amb l’antifeixisme, la resistència, la lluita incansable per les llibertats i els drets socials de tantes i tantes persones i de les quals tu n’ets un exponent modèlic.

Rosa, vam coincidir durant molts anys a les reunions del Consell de Participació del Memorial Democràtic. A vegades ens trobàvem una estona abans per posar-nos al dia i parlar de tot. A les reunions quan prenies la paraula la gent t’escoltava amb una atenció especial. Era perceptible el respecte, la consideració i l’estima que et tenien.

És clar! Tothom coneixia la teva trajectòria d’activista, d’historiadora, de referent en l’estudi de la deportació, de la història dels vençuts, la teva tasca com a presidenta de l’Amical de Mauthausen, el teu compromís de servei als altres, els teus valors…

I també molts sabien que eres neboda d’un deportat i membre d’una família totalment compromesa amb la justícia social, amb la República, amb Catalunya i, per tant, represaliada pel franquisme.

Rosa, has fet un gran servei al país, has deixat empremta. I et trobem a faltar. I tant, que et trobem a faltar! No poder consultar-te ni comentar-te res és dur. Sempre hi eres. Sempre podíem comptar amb tu. Ara no hi ets físicament, però ens queda el teu immens llegat, que viurà sempre amb nosaltres.

Només em queda dir-te: gràcies, moltes gràcies!

Els teus fills poden estar ben orgullosos de tu com ben segur que ho està el teu oncle Bernat Toran.

Joaquim Aloy