L’any 1959 vaig entrar a treballar a la Crilosa, al carrer d’Urgell de Manresa, fent d’auxiliar administratiu i aprenent de comptable.
Als clients de fora de Manresa se’ls cobrava mitjançant el gir d’una lletra de canvi. Comportava una feinada. Primer havies de comprar el document en paper, que et venien els estancs. Segons la Llei del Timbre, hi havia una tarifa de preus segons l’import del deute, després s’havia d’omplir a mà o amb la màquina d’escriure, fer-ne una relació nominal i portar-ho al banc, que feia la gestió de cobrar als deutors.
El cobrament als clients de la mateixa ciutat, normalment es realitzava en efectiu, i algú també ho feia per mitjà d’un xec. Podia ser que el client vingués a pagar a la nostra oficina o que s’hagués d’anar a cobrar al seu domicili.
Tres records d’anar a cobrar, que per a mi foren singulars:
El primer a l’oficina de Modesto Padró, al carrer de Guimerà, cantonada amb el Passeig, on tenia també el magatzem d’olis, pintures, sucre, etc. En Padró també era l’amo dels cinemes de Manresa. Naturalment, pagava en efectiu. Si entrar en el despatx d’aquella persona ja t’impressionava, encara més encongit et quedaves, quan ell mateix et donava els diners i et deia. – Aquí tens l’import total d’aquestes factures, seu i ho repasses i comprova que sigui correcte, estigues l’estona que necessitis, però quan surtis d’aquí jo ja no vull cap reclamació. Aleshores seies en una gran butaca, on quedaves mig enfonsat, i apa! A comptar bitllets de cinc o vint-i-cinc pessetes.
Un cas estrambòtic fou el cobrament en un comerç del carrer del Born, el seu propietari havia fet una reforma important en el local, i la nostra factura pujava una mica. En el moment d’efectuar el pagament em va dir.- He pesat a la balança 20 monedes de duro, amb aquest pes he comptat el que us dec, que pesa això. Veus, és el que pesen les monedes que et dono. Jo li vaig dir que era impossible que quadrés exactament, que m’enduria els diners i en arribar al despatx comptaria les monedes i després ja hi tornaria per dir-li, si en sobraven o en faltaven. Vaig marxar i al cap d’una estona hi tornava per reclamar uns quants duros que faltaven. No hi va haver cap problema i me’ls va donar.
I el darrer, una companya, una noia jove que havia anat a cobrar a una fusteria, quan em va lliurar els diners vam veure que li havien pagat unes pessetes de més. Vaig cercar el telèfon del client, i li vaig trucar: Domènec ara hem vingut a cobrar, i això no està bé. Aleshores el fuster, sense deixar-me acabar d’explicar, em contestà.- No en vull saber res. A més, si feu anar a cobrar menors d’edat jo no en tinc cap culpa. I va penjar. Aquella tarda van fer un berenar que ens va pagar una persona intransigent.
