1– Introducció
L’entrada a la joventut acostuma a ser problemàtica. Perquè, semblantment als excursionistes, ens trobem davant d’una diversitat de camins, la majoria dels quals menen a un lloc o altre, tot i que n’hi ha que no porten enlloc i ens obliguen a tornar enrere, una i altra vegada. Sí que portem guies i brúixoles naturals, si les sabem notar: per sobre de tot, les qualitats innates que anem descobrint en nosaltres mateixos. Tot i que, amb la voluntat, la constància i el temps i una canya, es poden fer miracles.
Les experiències i els exemples, tanmateix, poden ser interminables. La meva, va ser un veritable embolic. Algunes causes: sense que ningú me’n digués res, em vaig anar adonant que el meu destí ja estava triat. El meu bon pare2, tenia clar que jo havia d’esdevenir el continuador de la fonda on vaig néixer. Dit d’una altra manera, ser un més a guanyar-se “el pa nostre de cada dia” sota la protecció de Santa Marta3. Per això, de jove, m’enviaven els estius a aprendre l’ofici en hotels de la costa i de l’interior.
Per altra banda, no vaig ser gaire bon estudiant. En els esports, més negre encara: al pati no em triava ningú a l’hora de formar els equips de futbol o de bàsquet. A gimnàstica, els estris que ens feien saltar, pujar i baixar, anelles, cavalls, barres, etc., els trobava terrorífics, no els podia ni veure. A tretze i catorze anys, vaig jugar en l’equip de futbol de l’Acadèmia Central del meu tiet Ton Massegú (1911-1960) – on em van portar, com a recurs final, per si acabava d’una vegada els meus estudis. Un equip, el de l’Acadèmia, que no vam guanyar mai cap partit; i, a més, ens fumien unes pallisses de campionat…
A casa, la música era una assignatura obligada, l’avi matern, Josep Bruguera (1890-1957), de jove havia tocat en una cobla, era un bon trompetista; i la seva filla gran Laura4, la meva mare, una pianista titulada amb excel·lent pel Conservatori del Liceu de Barcelona, poca broma. Jo vaig arribar fins al setè curs de piano, fer tot el solfeig, la teoria i un curs d’harmonia. Però, la veritat, davant de la meva germana Glòria, que era una meravella i un exemple amb aquell instrument, em sentia una nul·litat absoluta. I ho vaig deixar empantanegat; tinc a la memòria, però, tot i ser obligada, gravada com a positiva aquella meva etapa musical.
Per acabar-ho d’adobar, a deu anys, aproximadament, vaig tenir un gangli tuberculós al coll. Com a tractament, havia de prendre banys de sol diaris, amb uns temps controlats. El Dr. Amand Redondo Bonvehí5 – que tenia el consultori a la Plaça on jo vivia, sobre els antics magatzems Gras -, que fou el metge de la meva família, venia a treure’m el pus del coll, amb una agulla que em feia molta angúnia. Igualment, el mateix metge, va recomanar als meus pares que seria bo passar una temporada a muntanya. I així va ser: em van portar a La Coma (Solsonès), que en aquells anys era una epopeia anar-hi, acompanyat de la meva tia Maria6 i la meva cosina Rosó Marcos. Vam viure a casa d’un parent de lluny de la meva iaia Trini.7 Es deia Claudi, era el barber del poble i la gent el coneixia com “Jalisco”, degut a que havia passat una llarga temporada a Mèxic, per fer-hi fortuna o per causa de l’exili… Aquella tuberculosi va ser la causa d’haver de repetir un o dos cursos d’escola; amb l’afegitó, al mal estudiant que era, d’un canvi de companys.
Tanmateix el més greu em va venir, degut a que tot aquest esfilagarsat enrenou, estava acompanyat d’un fort i mal ensinistrament religiós. D’una mena de cristianisme, catòlic, apostòlic i romà, capitanejat per un Déu, llunyà i invisible, controlador, jutge, executor i botxí. Una religió on tan sols hi existien pecats, prohibicions i cercles tancats. Tot plegat, presentat amb unes celebracions obligades, altament avorrides; i uns confessionaris amb moments viscuts de mal pair. I, encara més, ens van clavar, amb una agulla saquera, fins al fons de l’ànima, que les dones eren l’esca del pecat; no es podien ni mirar; i tot allò referent a la sexualitat, era cosa de dimonis i el salva conduït per anar directe a l’infern; o, com a mínim, a passar un llarg temps d’expiació al Purgatori.
I amb algun etcètera més, en aquesta motxilla a l’esquena, la casualitat, una sèrie de rebots, els follets del bosc o les ales d’un esperit benigne, em van portar a “la gran casa del dibuix i la pintura”. Un univers on hi vaig conèixer de tot, persones admirades i estimades, també; més grans i de la meva edat, com el Miquel Esparbé i el Manel Marzo8, que posseïen, d’entrada, unes qualitats innates: ambdós dibuixaven com els àngels, qualsevol gargot, fet per ells, tenia una gràcia especial, un sentit. Al seu costat, em sentia talper, primari, rústic, però al meu entorn familiar no hi tenia competència i m’hi vaig arrapar com els escaladors a una paret, amb el cos i l’ànima. I en aquelles beceroles, puc afirmar, des d’una mirada retrospectiva, que en la força amagada d’aquelles petites llavors, s’hi va iniciar un canvi de direcció vers el meu horitzó.
2 –El primer esquer
La crida al servei militar, ja em xiulava a les orelles. I vet aquí que algú em va aconsellar assistir a uns exercicis espirituals a Montserrat. Un recés del qual m’han quedat molt pocs records, surant entre la monotonia de dos o tres dies: el de mossèn Cortès9 que ens els va dirigir i el del bon company Antoni Berenguer (1943-2020)10, que allà vam coincidir per primera vegada. Un germà llec, benedictí, que ens servia a l’hostatgeria, transmetia una alegria i una felicitat tan profunda, que vaig anhelar emmirallar-m’hi. Tot, però, per sota de la bellesa del paisatge montserratí.
Alguns amics havien optat per fer-se voluntaris de l’exèrcit. Fet que significava quedar-se a la ciutat, tot i que representava fer deu mesos més de servei. No cal dir, que a casa els hauria agradat aquella mesura, perquè podrien seguir comptant amb la meva ajuda. Jo, davant d’ells, amb aquest tema, feia l’orni; perquè, en el fons, esperava un trencament per pensar i decidir. Tanmateix, he de dir, que mai vaig estar tan lligat amb la fonda, com els catorze mesos que vaig estar-ne lluny; perquè patia per no poder descarregar l’esforç que significava per la meva família, aquella feina tan lligada. En aquell temps, com es pot deduir, jo era ”un vull i no puc”…
I va arribar el dia de fer el soldat. Un primer dia que, al seure al tren que ens havia de portar al nostre destí, com un ramat de bens, vaig trobar-me al costat de l’Ernest Maruny11. Ens coneixíem poc; tan sols d’algunes activitats que organitzava el Grup Art Viu12. El recordo, aquell primer moment, concentrat i abstret amb el llibre del Nou Testament a les mans. Val a dir que, durant tot aquell temps de “mili”, cadascú va anar a la seva; tanmateix, ens vam anar veient. Ell va arribar a ser caporal del departament de majoria; i era molt respectat pels oficials i suboficials d’aquelles oficines. Pel seu mitjà, vaig esdevenir assistent d’un tinent coronel13. Servei que em va permetre vestir de paisà i sortir, força lliurement, per la ciutat de Girona, la qual vaig arribar a conèixer bastant bé.
Durant el campament a Sant Climent Sescebes, l’Ernest em va portar, alguns vespres, en un dels barracons on hi celebraven reunions cristianes, en deien “ultreies”14. Un lloc on un aiguabarreig de militars: oficials, suboficials i classes de tropa, compartien les seves vivències religioses; a vegades, acabaven celebrant la Santa Missa. La veritat, hi vaig sovintejar poc, perquè no m’hi sentia gens còmode entre aquells comandaments, tot i que ells intentaven oblidar els seus galons i actuar amb una certa naturalitat.
L’Ernest, des d’aquells anys pseudo militars, va esdevenir un dels meus millors amics. Ell, per la seva manera de ser i per les nostres converses, em figurava com una persona que tenia al darrere el suport d’un món que jo desconeixia; una forma d’entendre la vida que intuïa em mancava; un univers que m’intrigava i on podia haver-hi la clau de volta que em faltava. Un cop acabada la “mili” i retornats a la vida normal, l’Ernest va ser la porta que em va portar al coneixement d’una colla d’amistats de llarga durada. I el que, en definitiva, em va convidar a assistir al meu primer curset.
3 – El segon parany
La “casa” del dibuix i la pintura, em va portar al Cercle Artístic de Manresa, on en temps de la presidència del Dr. Alfons Peidro15, segurament que convidat i per amistat amb el metge, va venir mossèn Josep Junyent (1930-1993)16 a impartir-hi algunes conferències sobre art. A més, el mossèn acostumava a participar en els debats que organitzava Art Viu, durant la dècada dels seixanta17 del segle XX.
En aquells ambients, doncs, a l’entorn del Cercle Artístic i Art Viu, on jo hi estava implicat en nom i gràcies a la meva nova afecció artística, hi vaig conèixer a aquell sant home. I des d’aleshores, que quan ens topàvem pel carrer, ens saludàvem o creuaven algunes paraules. També, quan feia festa la dona que els feia el menjar a la Residència Sacerdotal18, algunes vegades, venien a dinar a la meva fonda, ell i els altres mossens que hi vivien.
Mossèn Junyent – dotze anys més gran que jo -, després de passar-ne onze al seminari; d’ordenar-se sacerdot als vint-i-quatre; ser nomenat vicari, per primera vegada, a Calldetenes (Osona); estudiar a la Universitat de Barcelona i, durant cinc anys, a la Universitat Gregoriana i a la Pontificio Instituto di Archeologia Cristiana de Roma; l’any 1962 va caure a Manresa quan ell tenia trenta dos anys. Oficialment, fou vicari de la parròquia del Carme; sottovoce, però, consiliari dels Cursets de Cristiandat19. Déu ni do, quin salt, gairebé mortal!: de cinc anys viscuts a Roma, directe al purgatori manresà…20
Deixeu-m’ho dir: el mossèn era una persona extraordinària. Un savi d’alta volada, que sabia terrejar tant o més bé que volar. Un cristià humanista, vet-ho aquí. Quan et mirava, semblava que et travessés amb un punxó fins al més pregon de l’ànima. Estant amb ell, tenies la sensació que sabia allò que anaves a dir, abans d’obrir la boca. Per tot això i molt més, pensava: tan de bo puguis ser un dels seus. Així que, carregat amb la meva desordenada motxilla, intrigat i tímidament, em vaig deixar caçar.
4 – El curset21
Deixar la feina un vespre i tres dies sencers, va ser un petit problema per la meva família, degut a que havia anat esdevenint una peça important, dins el sagrat engranatge d’aquella fonda. Com ho vaig fer? no ho sé: ningú és necessari, vet-ho aquí. La qüestió és que, un dijous a la tarda, una colla de cursetistes voluntaris ens acompanyaren, amb els seus vehicles, a la casa d’exercicis del Santuari de la Gleva de les Masies de Voltregà (Osona).
El vespre de l’arribada, el rector22 ens va posar al corrent de com funcionarien aquells dies23: I ens demanava que no féssim judicis abans d’hora: perquè no ens passés com aquell pagès que va comprar una màquina de batre, i en arribar-li la primera caixa es va pensar que l’havien engatussat. L’endemà i l’altre i l’altre, li van anar arribant altres caixes i, finalment, un muntador va deixar la màquina enllestida i a punt. Així com se’ns va demanar un rigorós silenci, només aquell primer vespre. I un treball molt personal, gens fàcil de realitzar: intentar un enfrontament amb un mateix, saber qui som, què ens agrada i què no de la nostra manera de ser…
De bon matí, ens despertaven amb música. Abans d’esmorzar, una petita reflexió a la capella. En rememoro una, sobre les mirades que Jesús va adreçar a alguns personatges dels evangelis: al jove ric, que volia saber què més li caldria fer, a més de complir amb els manaments…; a Pere, després de negar-lo tres vegades; a Judes, seguidament al seu bes traïdor; a Pilat, a l’acabar de rentar-se les mans, etc.. Una meditació que acabava amb la pregunta: quina mirada ens faria avui i ara Jesús a cada un de nosaltres?
Cada matí hi havia un rotllo24 impartit per un seglar i un altre per un sacerdot. I a la tarda, un de sacerdot entre dos de seglars. Total cinc rotllos diaris i la meditació del matí. El primer dia, girava tot a l’entorn del coneixement d’un mateix. El segon aprofundia en el coneixement del Jesús dels Evangelis, com a ésser viu i proper. I el tercer t’encarava amb el pròxim: amb la possibilitat d’influir el nostre entorn, si hi havia un canvi en la nostra actitud.
El primer matí ens organitzaren en diferents grups, amb un secretari i un president. I, se’ns demanava, escollir un nom per cada grup. Val a dir que la finalitat d’organitzar-nos en petits grups, va facilitar una relació més fluida i íntima entre els cursetistes. Cada vespre, abans de retirar-nos a descansar, els secretaris dels grups resumien, d’una manera breu, el contingut dels rotllos del dia. Igualment, ens deixaven temps perquè cadascú compartís allò del dia que l’hi havia agradat o no, subratllar-ne alguna idea en especial, alguna vivència personal, etc..
Per a la vida de després del curset, ens presentaven dos instruments: la reunió de grup i l‘Ultreia. La reunió de grup era un petit conjunt de persones que, a través de l’amistat i l’ajuda mútua, procuraven créixer en la seva vida cristiana. I l’Ultreia una gran comunitat en què es reunien les reunions de grup, i on se celebrava, vivia i formulava la fe. I com a eines personals, intransferibles: ens recomanaven la pietat, l’estudi i l’acció; una mena de trípode, que ens ajudaria a mantenir-nos en peu, cristianament. Dit diferent: tenir temps per una vida personal amb Déu; per aprofundir, mitjançant la “leccio divina”, que no només està en l’Antic i el Nou Testament, sinó en molts llibres, obres d’art i, fins i tot, en la natura; i mirar de posar el nostre granet de sorra, perquè el món i les persones siguin una mica millors.
Vist des de fora, dona la impressió que el curset és espès. I ho és, perquè es tracta d’una veritable catequesi d’adults; de posar al dia el nostre cristianisme, en una mica més de tres dies. Tanmateix, entre celebracions i rotllos, durant els àpats, encara que no ho sembli, hi havia temps per cantar, fer-la petar, compartir, fer un got o un cafè, passejar per la plaça del davant o pel patí del darrere de la Casa d’Exercicis; visitar el valuós retaule de l’església del Santuari, reconstruït en base al de Pau Sunyer (1663-1668); o veure l’habitació de La Gleva, on va viure castigat i on, d’alguna manera, va iniciar-se el drama particular de mossèn Cinto Verdaguer.
Tinc gravada la impressió que em va fer, la primera clausura del curset que vaig viure. El darrer dia, després de sopar, ens van dir que faríem la roda com cada dia, amb la diferència que seria davant d’un públic convidat. I ens van col·locar en la sala més gran de la casa d’exercicis, on van anar entrant un bon nombre de famílies cursetistes de tot el bisbat. El rector va inaugurar l’acte amb la típica invocació a l’Esperit Sant, i ens va passar la paraula als assistents del curset, perquè compartíssim la nostra experiència d’aquells tres dies. Seguidament, van anar fent el mateix una sèrie de persones, que ja havien viscut el curset i que ens compartien experiències cristianes viscudes en el seu dia a dia. Finalment, el mossèn, i amb aquest tema mossèn Junyent hi tenia una traça especial, feia una síntesi d’entre tot allò que havia sortit; a més de ressaltar algunes de les idees clau que havien sobresortit en aquell curset en concret, i donava l’acte per clausurat.
I com és natural, acomiadaments amicals entre els que havíem conviscut aquells dies, tan especials. I cap a casa falta gent: on ja ens preveien que ho trobaríem tot igual, però il·luminat amb una llum diferent.
5 – El post curset: tot igual, tot diferent
Expliquen, i no és gens estrany, que en els primers cursets hi van haver conversions espectaculars. A vegades però, allò que fa molt soroll, no significa durada, ni profunditat. Evidentment, posar persones dins d’un curset sense una preparació, i a més, amb problemes greus encastats, provocava que aquests restessin sotraguejats fortament. I si duien a la pràctica la promesa de deixar els seus problemes a la cuneta, ho feien sobtadament. Tanmateix, tot i que la majoria dels casos eren focs d’encenalls, la gent de l’entorn observaven aquells canvis, sorollosos i radicals, com una mena de miracles o com a pallassades sublims: els extrems sempre es toquen, vet ho aquí.
Dues conversions d’aquestes xocants, van ser la del meu amic Pep Cots i la de Josep Maria Jubells (1942-1990). A tots dos, el curset els va provocar una dolorosa caiguda del cavall, com a Pau en el camí cap a Damasc; així com un canvi radical de registre en les seves vides. Ja que tots dos van entrar al Seminari de Vic.
El meu amic Pep, però, en va sortir rebotat. I va entrar en unes altres “esglésies”, no sé si més blanques o més negres; allò que sí sé, és que amb elles cercava un canvi en les estructures, esperant-hi prodigar el bé i la igualtat dels homes i dones del nostre món. En Pep és un típic temperament somatotònic: és a dir, l’home en què l’acció està per sobre de tot. Avui en dia – tot i que es considera ateu -, segueix treballant, com el primer dia, per al bé del país, dirigint una de les editorials més prolíferes i importants de Catalunya: edicions de 198425.
Mossèn Jubells26 sí que va fer-se sacerdot. El van destinar, el 1973, com a vicari de la parròquia manresana de Crist Rei, on la seva vocació i el seu radical esperit de servei, el va portar a veure-se-les amb el món més enfangat de la ciutat. Ajudava a famílies atrapades en el món de la drogadicció, de la prostitució i de l’hampa, multiproblemàtiques i altament desestructurades. Fins i tot, tenia algun contacte dins de la policia, que l’avisaven i l’hi passaven casos perquè els vetllés, preferentment, infants, adolescents i joves, deixats anar de les mans de Déu. Sembla ser que, segons la mateixa policia, la delinqüència va disminuir a Manresa mentre ell hi va ser. L’any 1984, però, el van traslladar a Vallfogona de Ripollès, on hi va ser fins el 1990, que va morir en un accident de cotxe27.
Les institucions, siguin del tipus que siguin, les fan bones o dolentes les persones que les dirigeixen. Sovint comptabilitzem exemples d’organitzacions i agrupaments humans, sospitosos i catalogats com a no fiables, en que algunes persones hi suren positivament; i a la inversa, un organigrama pensat per fer el bé, com el moviment de cursets, pot donar resultats inversemblants en mans de dirigents mal preparats, primaris i/o irresponsables. Ho diem perquè – tot i que jo no ho vaig viure -, se sap que els primers cursetistes, una bona mica fanatitzats i sense haver encaixat gens bé la lliçó essencial, van dedicar-se a escampar arreu exemples més dignes de xarangues, batucades i trabucades, que de testimoniar un cristianisme humanitzat, senzill, discret i proper. Vet aquí que anaven pels bars, cinemes, camps de futbol i en tota mena de llocs públics, i, amb la creu alçada, es ficaven amb la bona gent, els escridassaven i sermonejaven: que no reneguessin, que es convertissin, etc.. En total, una suma de fets que feien més aviat menysprear i rebutjar allò que predicaven, que no acceptar-ho bonament. En una paraula, una correlació de fets, que van fer molt mal al cristianisme, i, en concret, als cursets.
He de dir que no em va costar gens mi mica integrar-me al moviment. Hi havia quatre ultreies: la dels homes, la de les dones, de les noies i dels nois. Més que per separació de gèneres – que una bona mica també -, era per qüestió de disponibilitat i horaris. A part, un cop al mes hi havia l’escola de dirigents, que es feia a Manresa i en diumenge; i hi assistien cursetistes de Vic i d’Igualada. Així com celebracions comunitàries, que es feien de tant en tant, especialment en temps assenyalats de la litúrgia cristiana: Setmana Santa, Nadal, etc.; aquestes es celebraven a la sala gran del darrer pis de la Residència Sacerdotal.
Vaig entrar a formar part de l’ultreia de joves. Era quinzenal, així quedava una setmana per fer reunió de grup. La dinàmica era més o menys així: algú preparava un tema o compartia algun fet de vida i el presentava davant de tots; a vegades també podia ser un fragment de l’Evangeli. I, seguidament, hi havia debat, discussió o compartir experiències o vivències relacionades amb el tema. Al cap de poc, també vaig entrar a l’escola, on el mossèn ens feia una reflexió teològica; i, després, entre tots i en grups, es revisava i organitzava tot el moviment des de les bases fins al cap de munt.
Allò que era francament extraordinari, eren els encontorns que vivíem entre tota aquesta mínima estructura i organització. Acabant les ultreies, per exemple, prop de les dotze de la nit, encara teníem esma per fer un got i acabar de fer-la petar; generalment anàvem a l’Oscar, que encara existeix. El lloc de trobada del jovent, quan quedàvem per sortir de passeig, anar al cinema o algun altre lloc, era la Cerveseria que hi havia a la Muralla del Carme – encara existeix, però molt canviada; abans hi havia uns baixos molt particulars i íntims, que anava molt bé per conversar i fer una mica de gresca.
Val a dir que el moviment, amb el temps, es va anar reconvertint en mixt. Totes les escoles es van unir en una sola. Així com les ultreies de joves i, fins i tot, es van començar a celebrar cursets mixtes. Això no significava que els joves, nois i noies, no tinguéssim una certa autonomia. Per exemple, vàrem organitzar unes rutes que van tenir molt d’èxit. Ja que movíem molt jovent manresà i comarcal. Pensàvem un tema humanístic, que pogués interessar a un públic jove. I un lloc atractiu, a ser possible que hi hagués una font: rememoro la de les Tàpies, d’Antius, de les Marcetes o del Suanya. Llogàvem un autocar que ens portés fins a on pogués, i fèiem el darrer tros a peu. La gent es portava l’esmorzar i el dinar; doncs, hi passàvem el dia. Algú, especialitzat en el tema escollit, l’exposava. Un record ben bonic, escoltar l’orador entre el refilet dels ocells, el sorollet del rierol de la font, amb el bé de Déu de jovent assegut pel terra al seu entorn. Després, treballàvem el tema en grups; i, compartíem els resultats entre tots. A la trobada, sempre hi posàvem algun complement: com la lectura d’un text, d’uns poemes, etc..
També, als vespres, vàrem organitzar uns cursos, que anomenàvem “nocions bàsiques”. On, mitjançant una sèrie de lliçons, aprofundíem en temes bàsics per al millor coneixement de nosaltres mateixos, del pròxim i de la societat en general. Val a dir que, també, van tenir un seguiment notable. I que a molts ens va ajudar a aclarir qüestions essencials com la sexualitat, maneres d’interpretar la història i el món, les ideologies, els temperaments, etc..
També havíem organitzat sortides, per viure la Setmana Santa en comunitat. Segur que tots els que vam viure aquella primera experiència al Santuari de la Mare de Déu de Paller (Bagà), la tenim gravada fins al fons dels nostres cors. Perquè va ser una experiència cristiana que ens va marcar a tots, per sempre. Recordo ballar com folls, de tan contents, talment fóssim Alexis Zorbàs el grec28. O cantar les cançons entranyables que ens ensenyava l’exigent company Francesc Travé29. I la neu que blanquejava el camí, el dia de la partença.
La meva memòria, també guarda moments delicats d’aquells anys, com alguns capvespres passats a casa dels germans Baraut, escoltant els primers discs d’en Raimon o de Joan Manuel Serrat. En Junyent, aprofitava l’àlbum musical de “La roda del temps”, per mostrar-nos-en el sentit pregon dels poemes de Salvador Espriu (1913-1985). Tot plegat, comportava una gran afecció i interès per la Nova Cançó, i per tot allò que duia el segell de la nostra terra.
La casa dels Baraut, tenia “un no se què” de molt especial. El pare era sastre. Als baixos hi tenien la botiga i un taulell de fusta, ample i allargat, i rotllos de roba de tota mena i de tots els tons, per tot arreu. Al primer pis, on vivien, hi havia com uns apartats separats amb pantalles i vidres translúcids. Vora la cuina, sempre hi havia una cafetera plena de cafè; que se’l bevien com si fos aigua fresca. Tenien una àvia que fou una gran dona, ja que va cuidar a nets i gendre, com si fossin els seus veritables fills30. Fins i tot jo estimava aquella bona dona, al cel sigui.
Tothom em deia, després del curset, que fins i tot en les meves pintures s’hi notava una llum, que arribava per tots els racons del quadre. Certament, havia deixat enrere aquelles tenebres heretades del barroc, on tan sols hi havia uns mínims llampecs de llum.
Com no he d’estar agraït d’aquella bella època, si, a més, hi vaig conèixer la Sunsi, la noia amb qui em vaig casar i la mare dels nostres quatre fills. Un any abans de casats la vaig pintar, amb uns ulls foscos aspectants i acollidors; i amb aquella actitud, tan seva, d’estar a punt d’escoltar serenament a tothom.
6 – Els clergat que vaig conèixer, gràcies als Cursets
De mossèn Josep Junyent, ja n’he parlat. Ressaltaria, però, la capacitat que tenia en trobar el lloc escaient per a cada u. Tenia molt clar que tots ens necessitem per assolir un cert equilibri humà, perquè uns tenim unes qualitats i ens en manquen unes altres, i altres recíprocament; per tant, podem esdevenir homes, dones o/i cristians, com Déu mana, des de diferents circumstàncies i maneres de ser.
El mossèn va tenir el recolzament i l’ajuda de diversos sacerdots, tot i que ell, mentre va viure, va ser l’anima del moviment. Si no en va tenir més al seu costat, va ser, en el fons, per manca d’humilitat. Ja que molts no podien suportar la seva intel·ligència, la seva exigència i la seva actitud crítica.
Des d’Igualada, va fer-li costat mossèn Bartomeu Pelfort. Un home simple i planer. Anava amb moto, per servir religiosament a les seves parròquies, gairebé sempre escampades per la ruralia. Com que era senzill i gens complicat, va formar un bon equip amb en Junyent. Era molt decidit i valent. Va morir en un accident, amb la seva moto.
Una vegada, una noia en un curset, va destapar el fill que tenia amb el seu pare; i que, amb convinença amb la seva mare, el tenien tancat i amagat dins de casa. D’acord amb ella, els dos mossens, van anar-hi, van agafar el fill a la força – amenaçant el pare que si s’hi oposava el denunciarien -, i el van portar amb una família que el va cuidar com si fos seu. Fins que, la noia, va trobar un xicot que la va estimar, i la va acceptar amb el seu fill, i es van casar. Ho escric, més que res, per la situació d’aquells mossens, quan portaven aquell infant amb el seu vehicle per les carreteres del nostre país… Devien pensar: si ens atura la policia, què els explicarem?
A la residència sacerdotal, hi vivien una colla de mossens. La majoria portaven moviments eclesials. Els que sovintejàvem per aquella santa casa, ens adonàvem que entre ells hi havia una mica de rivalitat. Dit d’una altra manera, cadascun d’ells, tenia gelosia de les seves ovelles. Hem de tenir en compte, que en Junyent s’enduia la palma i el protagonisme d’aquella santa casa, degut a la gran quantitat de visites que tenia. Fet que podia ser la causa d’un seguit d’enveges, diguem que sanes.
Mossèn Salvador Bardolet, una persona seriosa i molt formal, que era el consiliari de la GOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica), va ser protagonista inconscient d’una anècdota graciosa: aquest mossèn, com ens passa a molts, feia una becaina després de dinar, assegut en una butaca. Algú el va fotografiar, en aquesta situació, i, pel temps de Nadal, va enviar la imatge esmentada com a Nadala, amb la retolació següent: “se’ns ha adormit el Salvador!”
Mossèn Climent Rodergas, portava el moviment de la JEC (Joves Estudiants Catòlics). El recordo com el més distant i aspre de tots. Mossèn Josep Escós (1942-2018), tenia cura de la JOC (Joves Obrers Catòlics) i era molt trempat i curiós. Tenia una gàbia amb una colla d’ocells petits i exòtics (diamants mandarins), que l’hi criaven cada dos per tres. Mossèn Junyent deia, mig en broma mig en serio, que aquells ocellets acabats de néixer s’assemblaven molt al seu cuidador. I era veritat, perquè era calb i amb el nas semblant a un pic recargolat, com els ocellets.
El director de la Residència i l’home de seny, fou mossèn Fèlix Guardia (1933-2019). Després va passar a la rectoria de Crist Rei; i, anys més tard, va ser la segona autoritat del bisbat, en temps del bisbe Josep Maria Guix (1927-2009). Quan era a Manresa, feia de professor a l’Institut Lluís de Peguera; segons els alumnes, l’únic que feia la classe en català; fins que li van tibar les orelles i va haver de passar-se al castellà una temporada. Era seriós, fidel i molt valent. Ell va ser l’home de confiança de mossèn Junyent, el confessor, el que el defensava davant la policia i el que va presidir la seva Missa Exequial quan va morir, el gener de 1993.
El gran amic d’en Junyent, però, va ser mossèn Joan Aurich, l’home que es comunica, fins i tot amb les mans, bonhomiós i savi humil; a més d’un muntanyenc de primera divisió31. Quan el veig i l’escolto celebrant la Missa, i, sobretot, en els seus sermons, em remet a persones com en Herbert Von Karajan (1908-1989) o el nostrat J- V. Foix (1893-1987), perquè ambdós acompanyaven la música o les paraules amb l’expressió de les mans; talment, com fa l’escultor, volguessin donar-les-hi forma. Ell és al que en Junyent va deixar l’herència del Moviment. I el que va estar al seu costat, fins al darrer moment de la mort.
Un gran col·laborador del mossèn, també va ser mossèn Josep Castanyé. Una síntesi de pagès i savi. Format entre Vic, Comillas i l’Alemanya profunda, on va estar durant nou o deu anys, guanyant-se la vida com a sacerdot d’un hospital regentat per monges. Tan aviat com va caure a Crist Rei de vicari, en Junyent el va convèncer per crear el Centre de Pensament Cristià de Manresa. Un centre, que ell va dirigir sense que se li escapés cap detall, vetllant perquè tingués sempre un alt nivell. Un centre on van formar-se una gran quantitat de persones, inquietes per omplir de sentit el seu cristianisme. A més va participar, com a sacerdot, en molts cursets. Podríem dir que ha estat, també, un digne professor de la Facultat de Teologia de Barcelona, on ha impartit classes durant molts anys; a més de tenir-ne cura de les publicacions. Quan era a Crist Rei de vicari, va organitzar unes fires parroquials, molt originals, que van dinamitzar aquesta parròquia central manresana.
Mossèn Florenci Costa, ens va acompanyar en algunes ultreies dels darrers anys. Va ser un exemple de sacerdot obrer32; sovint rodejat de seminaristes que el tenien com a mestre, al barri de Mion on vivia.
En els inicis com a cursetista, vam conèixer dos casos de sacerdots atípics: en Jaume Rodri i en Joan Reig. A la llarga tots dos es van secularitzar. En Rodri, era un jove maquíssim, molt idealista, però. Vista la seva vida, diria que és una persona de les que sempre està i estarà a l’oposició; fins i tot, a l’oposició de tota oposició. Ja que a tot arreu, ha estat el més crític i la persona més incòmoda. Era molt creatiu, pintava d’una forma molt personal. A Manresa, quan encara era capellà, va fer una exposició amb obres molt polèmiques, que posaven en qüestió la dictadura i l’opressió del règim amb els obrers i les classes més pobres. La policia, va posar-li una senyora multa; i a la sala, per deixar-lo exposar33. En Junyent, va obrir una campanya per recollir els diners que van servir per pagar-la.
En Joan Reig, era el fill del fuster de Taradell, on va arribar a ser-ne l’alcalde. Era molt tancat, rebuscat i complicat. Tocava la guitarra com un àngel, això sí. Una vegada vam celebrar un curset de joves amb ells dos, com a sacerdots. Va ser un confiar en la improvisació. Un fiar-se totalment de l’Esperit Sant, sense posar-hi gaire de la nostra part; com deixar el vaixell a lloure, a mercè dels corrents i el vent. Al mossèn li va saber greu el fracàs d’aquell curset. Perquè ell creia que s’havia de portar sempre les brides ben tensades, tenir-ne el control total. Si calia improvisar, s’improvisava, però sense refiar-se’n mai. Perquè pensava igual com a poeta: els versos, deia, s’han de treballar, però mai poden donar la sensació d’haver-hi patit: ha de semblar que han fluid com si res. En definitiva, que la flauta no sona per casualitat. O com deia Picasso, a la pregunta de si creia amb la inspiració: “hi crec, però t’ha d’agafar treballant”.
7 – Els seglars: forma i contingut del Moviment
El mossèn, considerava que el cristià ha de ser, abans que res, un home o una dona com cal. Ell va agafar un moviment amb una religiositat infantil i un humanisme sota mínims. I, amb la paciència d’un sant, i sense avergonyir-se’n mai, el va reconvertir en un moviment cristià compromès i humà. I, com a conseqüència, va saber rodejar-se de persones responsables, que se’n podia refiar. He aquí unes pinzellades, sobre les persones que hi vaig tenir la sort de conèixer.
En Manel Lóbez i l’Amadeu Rosell, cunyats i formats en l’ambient religiós del barri del Poble Nou, sota els mestratges sacerdotals dels mossens Josep Vidal (1864-1942), Serapi Ferrer i Francesc Planas (1913-1994). Un barri que, quan ells eren joves, conservava l’esperit i les tradicions memorables de pagès. Integrats, des de petits a la vida religiosa del barri, de grans, van ser uns ferms puntals de mossèn Junyent. Influïts, doncs, per un cristianisme d’arrel tradicional, el curset els va portar a una conversió cristiana en profunditat. Foren uns veritables testimonis.
En Manel era un referent i una excel·lent persona. Pare de quatre noies. Treballava a les oficines de la fabrica Torras Valentí, que hi havia al Poble Nou34. Tenia cura d’un hort que tenia a casa seva; pel darrere, donava al Centre Cívic Selves i Carner. Li abellia la muntanya: passava els estius a Llívia i els hiverns, sempre que podia i hi havia neu, s’apuntava a fer esquí de fons. A casa seva hi tenia el seu despatx, el seu racó íntim, que presidia la Mare de Déu dels Dolors dins d’un aparador. Durant una llarga temporada, va mantenir una secció, al Full Dominical del bisbat de Vic, titulada “Per pensar-hi”; unes reflexions, que la família va publicar després de mort, de notable bellesa i profunditat. En els cursets, acostumava a fer de rector. Era altament responsable, assenyat i un dels puntals del moviment.
L’Amadeu era molt diferent. Una mena de Sant Pere: apassionat, bon conversador i sempre amb una acudit a punt. Era un bon banquer. Havia estat una persona important dins de l’Espanyol de Crèdit, que hi havia a l’inici del Passeig de Pere III. Seva és la següent frase, definitòria del nostre mossèn: “amb mossèn Junyent hi faria allò que calgui i hi aniria fins a la fi del món; tan sols una cosa no hi faria mai: compartir-hi un negoci”. El recordo en una taula rodona, on es debatia sobre el tema de quants fills s’haurien de tenir35. Ell ho va deixar resolt d’una vegada per totes: “tants com puguis mantenir, més un que l’has de deixar a cura de Déu”. I a fe que no era dels que predicava i prou, sinó que complia amb allò que pensava o deia, ja que va tenir una bona colla de fills. El seu temperament, de no comptar fins a deu abans d’actuar, el va portar a situacions no volgudes. Per exemple: un dia al Camp Nou, tenien al darrere un home que no parava d’emprar el nom de Déu en va; després d’avisar-lo varies vegades, i no parava sinó que multiplicava la seva actitud, es va girar, el va aixecar per les aixelles ben amunt i li va dir prou; i l’home va restar mut la resta del partit. Era valent, decidit i fort, tanmateix un home honest a carta cabal, ja que si l’errava, per causa de la seva manera de ser, se’n penedia i es disculpava. Quan ja no érem tan joves i ens sumàvem a les ultreies dels grans, els mesos de juliol i agost, que fèiem vacances de les trobades comunitàries, els divendres al vespre, ens trobàvem a la terrassa del cafè Moka36, per compartir i fer-la petar; gairebé tots preníem un “xulipando”37, un invent de l’Amadeu que es va fer popular entre nosaltres.
El Jaume Sensat, era de Tordera (comarca del Maresme). Era, potser, el més crític d’entre tots. Els bisbes eren el seu problema; el posaven nerviós, vet ho aquí. No s’hi mirava gens ni mica, en enviar-los cartes: dures i exigents missives. Les quals poques vegades li contestaven. I si algun prelat contestava, fèiem festa major. Tenia un terror molt gran als avions, hi pujava tan sols per alta necessitat. Explicaven, els que ho van viure, una broma – per ell segurament no gaire divertida -, amb en Sensat com a protagonista: com que era un membre important dins del moviment, de tant en tant, havia de formar part de la comissió que ens representava, i que es trobava a Madrid per contrastar qüestions del moviment dels cursets de tota la península. Bé, un d’aquests dies, un cop asseguts i amb l’avió a punt d’enlairar-se, tot el grup a la una es van posar el DNI mossegat entre les dents. El protagonista no ho va veure clar i va preguntar-ne el perquè. La resposta va ser: perquè en cas d’un accident, poden saber-ne qui som…
En Josep Caballol, s’havia casat amb la filla de cal Teixidor de les espècies, on treballava. Vidu molt jove, es va casar, de segones núpcies, amb la Quimeta38 del jutjat. Era fill d’Oliana i pagès de naixement. Els homes i dones de l’ultreia , acostumàvem a trobar-nos al mas de Sant Antoni, on la família passava els estius, per celebrar el final de curs. El mas de Sant Antoni, situat a la part alta de Manresa, darrere del Gimnàstic de Manresa, tenia i té camps i feixes exuberants; que, en aquells anys, cultivaven els coneguts “Saletes”: el Joan Sala39, que era el gendre i el que portava a vendre tot allò recol·lectat, diàriament, al mercat de la Muralla del Carme40 ; i el seu germà que era la formigueta incansable, que treballava hores i hores i tenia cura dels camps d’una manera admirable.
El Domènec Ferrer, era l’home del teatre. De jove havia format part de la companyia de Maria Matilde Almendros (1922-1995). Acostumat a ser protagonista en els escenaris, li costava fer papers secundaris. Era bon home, recte i tocat i posat. El posaven un xic nerviós, les noves idees alliberadores, que començaven a córrer a la llum del concili Vaticà II (1962-1965).
En Josep Torra (1921-2017) va ser un gran home, valent, senzill i catalanista acèrrim. Va ser president d’Òmnium. Professionalment, dirigí, conjuntament amb la seva germana Rosalia, la Llibreria Torra i la Sala Ciutat41 del carrer del Born. Un lloc de trobada, on, diàriament, s’hi reunien personalitats de la ciutat per contrastar i fer tertúlia. La seva muller, Maria Rosa Oliveras era cunyada de l’Alfons Carles Comín (1933-1980), un home, síntesi de cristià i marxista, d’un gran compromís polític enfront del franquisme.
El Paco Terra, continuador de la llibreria Terra, fejocista, militant i supervivent de la quinta del biberó, fou un home molt peculiar. Treballava fins a altes hores de la nit, perquè seguien uns horaris diferents de tot el món: esmorzaven cap a les onze del matí, dinaven a les quatre de la tarda i sopaven vora les dotze de la nit, més o menys.
El Francesc Comellas i la seva dona Conxita Grau, foren tots dos uns bons suports del moviment. Així com la Tere Garcia, que tothom coneixia com la Tere Jorba, per estar casada amb el Lluís Jorba: l’home a qui li va tocar tancar, definitivament, els magatzems Jorba. I la Rosa Puigarnau42 casada amb en Julio Payàs, protagonistes essencials en la fundació d’Ampans; ja que van fer donació dels terrenys on es va iniciar aquest bé de Déu d’institució.
No podem oblidar els Llort, una família puntal dels cursets i de la nostra església manresana: el Joan, la Dolors, la Margarita…
He de dir que a totes les ultreies de la nostra ciutat – sobretot en les celebracions extraordinàries -, assistien, esporàdicament, moltes i variades persones. Aquestes citades, son les que recordo com a més fidels; i perquè vaig tenir-hi una relació més intensa, d’amistat i admiració.
Cal tenir en compte, que d’aquestes persones de la generació anterior a la meva, molts ja han traspassat la barrera de la mort: al cel siguin!
Igualment, s’ha de saber que, tot i que pel curset van passar una infinitat de persones, tan sols una minoria es va integrar al moviment. I això, degut a que una de les primícies del curset, era recomanar als cursetistes que no es moguessin del lloc on venien per viure en comunitat. Només oferíem la nostra, als que no tenien cap lloc on aterrar, per viure i compartir el seu nou cristianisme.
8 – La gent dels cursets de la meva generació
Aquells que vam formar el grup de joves del moviment; i que van esdevenir noms i cognoms per al meu llibre de grans amistats. Llevat dels que ja he anomenat anteriorment, foren els següents:
En Josep Monsó, segurament un dels homes més traçuts en muntatge, desmuntatge i disseny de tot tipus de maquinària. Es va jubilar, ni més ni menys, sent el cap de manteniment de l’empresa Esquís Rossignol d’Artés. Quan érem joves, i abans d’anar al curset, ja es passava el dia amb aquell joc que s’anomenava “Meccano”43. Avui en dia, podem afirmar que és un dels homes de la nostra comarca, que sap més sobre els misteris del nostre firmament: estrelles, planetes, galàxies… Casat amb la Isabel Sellarés, filla d’un família tradicional de cistellers i passada pel gresol de l’escoltisme. La Isabel va ser directora de Caritas Manresa. El Josep va ser un dels que va presidir el moviment durant una colla d’anys. Un home tranquil, serè, sempre positiu, disposat i un bon amic.
El Jaume Torras, fill de Ca la Magdalena del Suanya. Per tant, nascut a pagès, però sempre prop de la ciutat, una bona combinació que el defineix. S’ha guanyat la vida, fins a la jubilació, com a banquer, treballant a l’antiga Caixa Manresa. Mossèn Junyent deia, que la manera de ser del Jaume, era semblant a la d’aquell fill de la paràbola44, que son pare li va demanar: “Fill, ves avui a treballar a la vinya. Ell li va respondre: No hi vull anar. Però després se’n penedí i va anar-hi”. És de les persones més treballadores – fins i tot, defensor de causes perdudes -, i responsable que he conegut i conec. Casat amb la Dolors Solé: uns altres amics de veritat.
No podem oblidar la Carme Garcia, una dona de talla; ella i l’Ernest Maruny, foren les persones de les idees i les més reflexives i intel·lectuals del moviment; la Carme, hauria estat una bona mestra de novícies, en un hipotètic convent. O el rabiüt i diví impacient Benet Pierola i la seva dona Dolors, sempre a punt de donar un cop de mà.
També m’agradaria recordar persones que van deixar el moviment o van moure’s per altres camins, moviments o institucions; com la parella Josep Griera i la Montse Perramon, la Montse Fornells, en Toni Oller i l’Anna Maria Reguant, el Pep Torredeflot i tants i tants.
Com deu passar a tot arreu, també vam suportar persones negatives, busca bregues i toca nassos; així com, casos de la més alta picaresca: una petita col·lecció de noms i cognoms, que prefereixo no recordar. Sort que, una altra de les qualitats d’en Junyent, fou saber dirigir i capejar tot tipus de mals temps i temporals.
Tanmateix, els ritmes de la vida, el temps, les circumstàncies, l’edat i la malaurada limitació de memòria, fan que les coneixences i, sobretot en les amistats, n’hi hagin de diferents tipus: de temporada o curta durada: les de la infància, del barri, de l’escola, de durant el servei militar, etc.; i les de llarga durada: les que t’acompanyen sempre.
9 – Tot té el seu temps
Durant els darrers anys, el mossèn ja no es veia en cor de portar un grup de joves. Perquè, deia, son inconstants, variables i van a un altre ritme. I ja no em veig capaç de seguir-los. Un fet conseqüent, perquè hi ha un temps per a cada cosa i cada cosa vol el seu temps. Una decisió, però, que va afectar la continuïtat del moviment, per manca d’hereus.
El traspàs del mossèn, que en fou el motor i l’ànima, així com el d’aquells que l’havien estimat i viscut, gairebé des dels seus inicis a la nostra ciutat, fou un altre motiu de pes en aquesta desafecció.
La secularització de la societat i el poc interès per la qüestió religiosa, va afectar, i molt, tant a dins dels cursets, com a tot arreu: Es va creure que la manca d’aspirants, era deguda al problema de trobar tres dies lliures. I vet aquí que es va fer un treball intens, per sintetitzar i oferir cursets de dos dies; i, més tard, en un cap de setmana. A més, va anar guanyant la idea, que des de temps enrere defensaven molts, que el problema era el nom de Moviment de Cursets de Cristiandat, per passat de moda, carrincló i, sobretot, rememorar l’època impopular dels “de colores”. I es va decidir canviar-ne el nom. Total, que amb tota la bona fe del món, es va anar desarborant aquella vella nau i se’n va voler noliejar una altra de semblant .
10 – Breu epíleg
Acabaré aquest text, parodiant l’estil de les guspires “Per Pensar-hi” d’en Manel Lóbez45: Estava pensant en un riu, la llera del qual s’ha assecat, després anys i més anys d’acompanyar el seu cabal fins al mar. No obstant, ha deixat estanys on una miríada de reflexes, hi seguiran acollits com sempre, pregonament.
Senzillament, ho estava pensant.
Josep M. Massegú Bruguera
